França al cor

Gustau Muñoz

Les eleccions presidencials a França, primera volta, diumenge 10 d’abril (2022) han estat reveladores. La jugada es resoldrà, en la segona tanda diumenge 24 d’abril. Els comentaristes ja ho han dit tot. Els analistes electorals, politòlegs i experts, han aprofundit en la qüestió des de tots els punts de vista. Un avanç important de l’extrema dreta (més o menys edulcorada), l’enfonsament de les opcions tradicicionals de dreta i esquerra (la dreta de sempre, d’origen gaullista, i el Partit Socialista), l’èxit relatiu de l’esquerra de Melenchon.

La geografia del vot. El malestar social profund. La inseguretat. L’esfondrament de les certeses polítiques i ideològiques, d’una certa idea de França, el gran pes -repartit irregularment- de la immigració de primera, segona i tecera generació.

Emmanuel Macron -que ha guanyat i que molt probablement guanyarà el dia 24- va evocar en el parlament que va fer a la nit electoral que ell -ells, el seu moviment- era qui garantia la idea que tenim de França, el llegat de les Llums, l’origen en la Revolució de 1789, l’opció europeista, i també el poder adquisitiu i la seguretat dels francesos no privilegiats…

Cal eixamplar el focus, tanmateix… Un gran dilema. Avui ja no està gens clar què és, en el fons, l’esquerra… però està molt clar, com una llum encegadora, el que és la dreta, l’extrema dreta.

L’esquerra? L’esquerra viable i realista, cal dir… No vol socializar pràcticament res. No vol tampoc eixamplar l’Estat del Benestar. Més aviat vol conservar conquestes i assoliments. Té damunt seu, amb l’alè pegat al bescoll (o clatell), els lobbis, els grups de pressió, els grans empresaris, els peixos grossos dels mitjans de comunicació. Els imperatius de fet de tot tipus… Hi ha de conviure perquè governa. Per la banda esquerra, d’altra banda, ha de bregar amb tots els corporativismes. Dels fixos no precaris, dels funcionaris, dels interessos de grup consolidats en l’univers sindical i polític heretat.

La senya d’identitat de l’esquerra europea i occidental és la igualtat. Igualtat social, més enllà de classes i castes. Igualtat transversal, més enllà del gènere, la raça o l’edat. Un gran ideal. Igualtat, llibertat i fraternitat. Encara la Revolució francesa.

Tot plegat un niu de contradiccions i de tendències contraposades. Però és el més normal, i de la confrontació i el debat n’acaben naixent les solucions. Sense oblidar la variable nació, pàtria, llengua i cultura, identitat. França fusiona nació i universalitat republicana. Enhorabona. Clar que pel camí es deixa Còrsega, Bretanya, Iparralde, Catalunya Nord, Occitània, Alsàcia, etc. Alguna cosa falla, ací.

L’extrema dreta no fa -ara- grans discursos contra la democràcia, els partits, les llibertats, la representació. No exalça el poder executiu fort, el cabdill, el decisionisme. S’ha centrat en les guerres culturals, contra el feminisme, l’acceptació dels homosexuals, la igualtat de gènere, el respecte a la diversitat nacional (a Espanya). Contra la immigració. Però tothom sap què hi ha al darrere: limitació de drets laborals i atac sense reserves contra les dones i contra les naciones sense estat. Un programa il·liberal, en termes fins. Feixista segle XXI seria més exacte.

Més enllà de tot això, cal retenir les dades clau. La gran batalla es dona avui entre Macron i Le Pen. Un fet altament significatiu. I França, almenys al sud d’Europa, sempre ha marcat tendència. Macron? Una mena de centre-dreta liberal amb tocs socialdemòcrates. Un republicà progressista, ma non troppo. Però un demòcrata!


L’extrema dreta? L’ambigüitat, l’autoritarisme, el corcó que desfà per dins l’edifici de la democràcia que tant ha costat construir. Al segle XXI el feixisme no s’abilla amb camises ni calça botes (encara que alguns simpatitzants, sí), però també es dedica a assenyalar caps de tuc -o bocs emissaris- i a degradar la democràcia. Alerta, doncs!

El vell esquema dreta/esquerra ha caducat, almenys a França. No ´és tampoc un fet totalment nou. Als anys trenta el dilema era entre feixisme i antifeixisme. Tot és a hores d’ara molt més complex, sí, però de vegades les tries son així de simples….

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER