Cal llegir Leo Löwenthal

Sal·lus Herrero i Gomar
El llibre Escrits contra el feixisme de Leo Löwenthal (selecció, traducció i introducció de Gustau Muñoz, edicions 3i4, València, setembre de 2021, 142 pàgines) és de lectura molt recomanable. Realment, uns escrits imprescindibles.

Ajuden a analitzar l’emergència del feixisme als anys vint i trenta del segle XX i alertar-nos de les amenaces actuals sota formes igualment barroeres, grolleres i brutals o més sofisticades, disfressades amb màscares, dissimulades amb altres vestits. Son escrits d’un arc temporal ampli: 1934, 1946 i 1983, respectivament, a càrrec d’un dels caps més ben moblats de l’Institut de Recerca Social de Frankfurt. Perquè, com explica de manera molt breu i eficaç Gustau Muñoz en les notes introductòries, Leo Löwenthal fou el coordinador i editor decisiu, bàsic, per garantir la continuïtat i la productivitat de l’Institut i de la seua revista, la Zeitschrift für Sozialforschung. I ho va fer de manera molt perspicaç, eficaç, útil, laboriosa, subtil , suggeridora i intel·ligent, amb una claredat analítica, expositiva, coordinadora i comunicativa extraordinària. Als seus escrits hi ha la complexitat, la llibertat de recerca i ideològica, la varietat de temes i la diversitat de línies d’investigació que trobem des dels inicis de l’Institut (de la Teoria Crítica frankfurtiana) amb Adorno i Horkheimer, fins Habermas, Alex Honneth, Oskar Negt, Detlev Claussen o Helmut Dubiel, entre altres. Aquest darrer és dels qui millor ha recollit l’herència cultural i intel·lectual de Löwenthal.

Fa gairebé trenta anys, el 1993, traduït per Gustau Muñoz i Josep Monter, des de la Institució Alfons el Magnànim-IVEI, es va publicar Leo Löwenthal. Una conversación autobiogràfica, de Helmut Dubiel. En aquella conversa, Leo Löwenthal, que va nàixer el 1900 a Frankfurt, fill d’un metge lliurepensador procedent d’una família jueva ortodoxa, explica els seus orígens familiars, irreligiosos i polítics d’esquerres; després dels seus estudis de dret, matemàtiques, filosofia i sociologia i de participar activament en la Federació d’Estudiants Socialistes, va ingressar el 1926 en el grup fundador de l’Institut für Sozialforschung, centre matriu del que més tard s’anomenaria l’Escola de Frankfurt. A partir de 1932 Löwenthal va ser cap de redacció de la llegendària Zietchrift für Sozialforschung, òrgan d’expressió més caracteritzat de la Teoria Crítica, les pàgines de la qual són un testimoniatge valuosíssim de l’aportació intel·lectual d’un grup integrat per pensadors com Adorno, Horkheimer, Pollock, Marcuse, Benjamin, Kracauer, Fromm, Henryk Grossman, Franz Borkenau, Karl August Wittfogel, Neuman, Kirchheimer i el mateix Löwenthal. Davant l’ascens del nazisme, el 1933 marca una inflexió radical en la seua vida, marxa a l’exili, trasllada l’Institut d’Investigació Social a Ginebra i després als Estats Units, on serà professor a les universitats de Stanford i de Berkeley.

A les llargues converses amb Helmut Dubiel, al llibre titulat Mitmachen wollte Ich nie. Ein autobiographisches Gespräch (Suhrkamp Verlag, 1980) [Mai vaig voler col·laborar. Leo Löwenthal. Una conversa autobiogràfica], que es va traduir al castellà, ell mateix explica la seua formació intel·lectual, des de l’època de la República de Weimar fins a la revolta estudiantil a Berkeley. Quan me’l vaig llegir a principis dels noranta, a penes el coneixia esmentat per altres frankfurtians més afamats a les notes a peu de pàgina, aleshores em va semblar un testimoni cabdal, fonamental per entendre molt millor tot allò. Perquè Löwenthal és, sens dubte, dels intel·lectuals més lúcids del segle XX, per la seua clarividència històrica i política en analitzar el nazisme, per la seua dilatada experiència política i de recerca com a sociòleg de la literatura, els inicis de l’Institut, la penetrant capacitat analítica de les biografies tant de moda als anys 20 i 30 (d’Emil Ludwig o Stefan Zweig) i de la producció i consum de la indústria cultural de masses i de la seua pròpia construcció i bastiment intel·lectual com un dels més brillants, influents i incisius pensadors de la Teoria Crítica.

Gustau Muñoz en la Introducció als Escrits contra el feixisme, breu i eficaç, ens mostra l’esforç per comprendre el rumb autodestructiu de la civilització europea al segle XX, la derrota del moviment obrer d’esquerres a l’Alemanya dels anys trenta, el naixement i el significat de la Teoria Crítica i quin és el paper primordial de Löwenthal a l’Institut i com a editor de la revista d’investigació social. Em va fascinar i em va ‘sorprendre’, llegint les seues converses autobiogràfiques amb Dubiel l’estranya paradoxa de reconèixer el seu paper clau i, alhora, el seu desconeixement al si del nostre àmbit cultural. Gustau Muñoz ens explica, en bona part, els motius d’aquesta aporia: per una manca de traducció al català i castellà de la seua obra, un coneixement fragmentari, deficient, superficial, banal i escàs, que s’hauria de revertir, des dels Països Catalans. Perquè la seua incidència en l’anàlisi cultural a la Dialèctica de la Il·lustració d’Adorno i Horkheimer és bàsica. També compta la influència mútua entre Löwenthal i Walter Benjamin en les anàlisis de l’art i la literatura de masses (inclús el còmic, la ràdio, la televisió, la música i la indústria cultural); així com la relació d’amistat i intel·lectual entre Löwenthal i Kracauer (autor de Propaganda totalitària, recentment traduït per Josep Monter al català i publicada per Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i Investigació), com es constata en la seua correspondència durant dècades, les cartes Löwenthal-Kracauer de 1920-1966. Cal considerar, de tota manera, que tot i la demanda de concreció contra el genèric que reclama el nucli inicial de l’Institut de Recerca Social, en les anàlisis posteriors de l’Escola de Frankfurt s’ha tornat, sovint, en excés de generalització i abstracció, com es denuncia des d’algunes corrents feministes que vindiquen el ‘particularisme’ i impugnen les propensions universalitzadores. No obstant això, també les anàlisis de Habermas de l’art a Problemes de legitimació en el capitalisme tardà i en l’emergència de la subjectivitat en Coneixement i interés, son en part deutores de la perspicàcia analítica de Löwenthal en les seues anàlisis vinculades a la cultura alienant, a l’art com a objecte de luxe i mercaderia de l’alta burgesia, al consumisme, al coneixement social més enllà de les aparences, l’esfera privada i la pública, la psicoanàlisi com a eina analítica tant en la  cura individual com la social, a la preservació de la memòria davant dels que la volen esborrar i l’interès històric del passat, des del present. Perquè va ser ell, i n’estava orgullós, qui va integrar Erich Fromm a l’Institut de Recerca Social i va veure la necessitat de fer servir la psicoanàlisi de les societats contemporànies i del rescat de l’individu i la subjectivitat des d’un marxisme renovat, la necessitat d’un pensament crític, sense determinacions, ni rigideses, ni dogmes, ni simplismes ni mecanicismes, que no cosifiqués ni momifiqués la reflexió teòrica ni la praxis política de manera doctrinària.

En aquest clima social i polític, vinculat al productivisme i consumisme accelerat, i a la destrucció ecològica sense limitacions, el feixisme esdevé funcional i sistèmic. Tot i que, com anota Gustau Muñoz, «A hores d’ara, quan el passat retorna a estones, inclement, més aviat com a farsa fragmentària, com a espectre, però amb una càrrega de perill que mai no s’ha de menystenir, resulta oportuna una aproximació al pensament dels autors de la Teoria Crítica. Perquè s’esforçaren per comprendre les raons profundes, psíquiques i socials, de la personalitat autoritària, de la dinàmica del fracàs individual i col·lectiu que mena a solucions totalitàries. L’anàlisi del prejudici, de l’autoritarisme, de l’antisemitisme, de la propensió feixista, que dugueren a terme és indefugible. L’estudi de la cultura de masses, que coneix a hores d’ara evolucions inèdites, però no mancades de precedents, no es pot estar d’aprofundir en les aportacions teòriques i metodològiques dels frankfurtians i, concretament, de Leo Löwenthal». Els reality shows, els concursos de Gran Germà (Orwell), els sobrevivents, les competicions televisives, el programes de xafarderies, de cuina o de lletres, les sèries que entretenen i serveixen per desconnectar, la construcció de la fantasia a l’estil de Hollywood o de Walt Disney, l’edulcoració de les narratives, els best sellers, els dispositius mòbils i les eines informàtiques apunten a noves possibilitats d’incidència en la cultura de masses, no exemptes de potencialitats transformadores i noves estratègies d’alienació.

A la Introducció. Notícia de Leo Löwenthal, Gustau Muñoz després de remarcar que «La Teoria Crítica és un dels llegats més valuosos del pensament del segle XX amb prolongacions actuals, una baula insubstituïble del pensament crític, un doll inesgotable d’idees i de suggestions que encara té molt a dir», apunta ot subratllant el paper principal de Löwenthal: «D’aquest corrent de pensament crític, que també tenia una concreció institucional: un Institut de Recerca i una revista, que trencava marcs disciplinaris tancats i mirava de pensar amb llibertat i sense cotilles dogmàtiques, i que en un moment determinat volgué integrar la teoria social amb la psicoanàlisi, perquè s’adonava que hi havia alguna cosa més que les determinacions socioeconòmiques, en va formar part Leo Löwenthal». Com assenyala Muñoz, la seua participació en la gestació i desenvolupament de la Teoria Crítica fou fonamental, continuada, de cap manera anecdòtica o marginal. En fou un dels membres fundadors, formà part important de l’Institut de Recerca i tingué un paper destacat en l’edició de la seua revista. Si resseguim la petjada de Löwenthal en les línies de recerca de l’Institut, el seu paper és clau. La seua obra és extensa. Es troba recollida en cinc volums, en edició a cura de Helmut Dubiel, publicats per Suhrkamp Verlag. La visió crítica de la història literària alemanya i europea en general, la relació entre literatura, sistema de producció i societat, la sociologia de la literatura, l’agitació i la propaganda feixista, l’antisemitisme i l’autoritarisme, els mitjans de comunicació de masses, foren els centres de la seua recerca i de les seues aportacions.

Les seues influències intel·lectuals foren Karl Manheim (Ideologia i utopia), Ernst Bloch (Principi esperança), Lukács (Teoria de la novel·la) i els estudis de l’ala esquerra de la Il·lustració, o Il·lustració radical: Holbach, Helvetius, Lametrie i Diderot. La necessitat d’analitzar el poder, els mites, les alienacions, les desigualtats socials, les injustícies, trons, enganys i dominacions per qüestionar l’autoritarisme, l’antisemitisme, la xenofòbia, el feixisme, el positivisme cientificista lligat als interessos corporatius dels oligopolis i a la raó merament instrumental i totalitària que envaeix totes les esferes de la vida social i destrueix els ecosistemes vitals per poder viure dignament; enfrontar-se a la cosificació de la consciència, a la submissió i el sotmetiment dels subjectes en les societat de masses a bastament manipulades: perquè, mitjançant productes industrials d’entreteniment, d’art, culturals o literaris, s’arraconen i exclouen els treballs de recerca, d’art, de literatura o d’anàlisi que poden replicar allò establert per subvertir-ho; des de les institucions que preserven l’status quo, inclús universitàries, «culturals», de recerca lligades a entitats reaccionàries i conservadores, es procura l’anul·lació dels potencials de canvi i la destrucció dels individus convertits en cortesans, objectes i mercaderia, mitjançant la ideologització al servei del capital i dels poders hegemònics, imperialistes, colonialistes i opressors… Des la Teoria Critica, com a eina d’impugnació i de transformació social, es treballa per a l’aconseguiment d’una societat democràtica radical, en fer ús de la raó no reconciliada amb el que hi ha.

Per presentar-lo, Gustau Muñoz esmenta la pregunta que es feia Frijhof Jager en la introducció d’un llibre-homenatge (Geschichte denken, Reclam, Leipzig, 1992), «Qui és Leo Löwenthal?», que es va publicar un any abans de la seua mort. Entre altres qüestions deia: «¿El jueu alemany que hagué de fugir perquè, com els altres membres del primer Institut für Sozialforschung, va entendre des del principi la naturalesa del feixisme alemany i per això va emigrar el 2 de març del 1933, i que trobà una llar a Amèrica però que només pot considerar-la com a tal perquè tornà una vegada i una altra a Alemanya? ¿L’amic de Kracauer, d’Adorno i de Horkheimer, de Marcuse, que com ells salva la consciència de l’individu en la crítica del mal social? Doncs bé, devia ser tot això alhora i a més una persona de bon caràcter que només perdia els estreps davant el raonament barroer, inexacte i malapte. «Sobretot representa una esperança: que molta més gent puga ser el que ell és: un intel·lectual cosmopolita que coneix les diverses llengües d’Europa, que es troba a casa en els diversos països del món, en la història dels homes, en l’art, la literatura, la música». Leo Löwenthal, que tenia el lema de denunciar la infàmia del que hi ha, un rebuig radical a tot allò establert, l’anàlisi implacable d’allò existent de l’status quo, «la perenne reclamació d’allò concret contra allò genèric» (Adorno) i la necessitat d’analitzar les dominacions, misèries i infàmies que es mistifiquen i s’emboliquen de majestuositat, solemnitat i sublimitat. Anàlisi dels interessos de producció i consum de les grans corporacions i de les formes d’alienació, de manipulació i mitificació social que hi ha a la base de l’emergència del feixisme i de qualsevol altre totalitarisme.

Els textos que ha triat Gustau Muñoz són escrits cabdals que mostren el seu rigor i exigència intel·lectual i política, les seues valuosíssimes aportacions a la Teoria Crítica. Són tres articles. «Knut Hamsun», escrit el 1934 es publicà originàriament a la Zeitschrift für Sozialforschung el 1937. «Individu i terror» forma part del volum Falsche Propheten.

 Studien zur faschistischen Agitation, un projecte de recerca dels anys quaranta sobre l’agitació d’extrema dreta als Estats Units, el prejudici, l’autoritarisme i l’antisemitisme, i es va publicar el 1949 (n’havia aparegut una primera versió el 1946). «L’herència de Caliban» fou la seua aportació a un col·loqui organitzat en juny de 1983 per la Universitat Lliure de Berlín amb motiu del 50è aniversari de la crema de llibres pels nacionalsocialistes. Els elements irracionalistes i reaccionaris d’un autor d’èxit, el destí de l’individu en un règim de terror [que du als camps de concentració, als forns crematoris, a l’assassinat com a procés altament industrialitzat, als camps d’extermini i a ‘l’holocaust’] i la significació profunda de la crema de llibres, remarca Gustau Muñoz “vet ací algun motius d’un pensament viu i alerta, i a estones profètic, davant els perills d’ahir i de sempre“.

El primer i més extens és el seu anàlisi, intel·ligent, penetrant, profund i ben treballat de la novel·lística de Knut Hamsun (que fou premi Nobel de Literatura el 1920), del qual [Löwenthal] , adverteix Muñoz, «fou capaç de percebre, ja el 1934, els fils que menaven cap a una visió del món amerada de feixisme. De fet, Hamsun fou un actiu col·laborador dels nazis quan envaïren el seu país. Hamsun té una narrativa enlluernadora, i captiva encara imaginacions desprevingudes». Potser, hi hagi qui davant les catàstrofes ecològiques que observem, vulgui reivindicar les novel·les de Hamsun on s’exposa la força il·limitada de la naturalesa i la insignificança dels éssers humans. Explicita Muñoz: «Però l’anàlisi que en fa Löventhal és concloent, en la mesura que revela la tirada irracionalista i reaccionària que subjau a les declamacions ultraindividualistes i heroiques, al culte a la natura sobrehumana. Quan Hitler envaí Noruega, Hamsun esdevingué un col·laboracionista, com s’explica a bastament al llibre de Sten Spare Nilson Knut Hamsun, un aigle dans la tempête (Pardès, 1991; traduït del noruec). Potser Hamsun pensà que Hitler era la «força sobrehumana» de la natura (els llamps, les tempestes, els arbres «joves» que creixien cap amunt derrocant els vells…) que havia exaltat a les seues novel·les, plenes de misogínia, de masclisme, de lloança de la brutalitat, la grolleria, el ruralisme contra la urbanitat de les ciutats, el ressentiment de tipus romàntic i nietzschià, l’odi als vells, mentre tracta d’ensabonar els joves ingenus i candorosos, exalta els pagesos, els pescadors, els rodamons, els delinqüents, els terroristes… Ubica les dones en la domesticitat i la seua sexualitat només en la mera reproducció de la prole, com encara prediquen alguns bisbes; fa sarcasmes contra les «dones modernes», les feministes, idealitza i mitifica la naturalesa i prepara el terreny, des d’un reaccionarisme i antiintel·lectualisme, per convertir les masses candoroses, frustrades, impotents, passives i insignificants, en clientela de cabdills salvadors que actuen a la manera de la brutalitat i l’ omnipotència de la natura; s’entendreix, s’emociona i plora, algun dels seus personatges protagonistes, contemplant la branca d’un arbre caiguda a terra o el niu d’uns ocells, rebutja els vells i, expressa que cal eliminar-los, com es feia a les tribus antigues més ‘saludables’; aquesta barreja de sentimentalitat i brutalitat és pròpia i indissociable del feixisme.

Löwenthal en analitzar Hamsun (1934) sobre temes i motius que no tenien una relació immediata amb els problemes socials, doncs eren propis de l’esfera privada, va mostrar que aquest Nobel (com es podria fer en altres més actuals) era un protofeixista per «disposició natural», un col·laborador voluntari del nacional-socialisme; el tractament de la naturalesa du implícita la correlació amb un estat autoritari, despòtic, arbitrari, de terror, que obliga a la força a veure el sentit de la seua vida en els factors naturals, en seguir les lleis de la natura, com pel que fa a la glorificació de la ‘raça’, la comunitat de vida a la que es pertany (o la que se’ns imposa estatalment) i la terra com a possessió patrimonialista excloent; una concepció panteista de la natura, com a força (sobre) natural infinita, que reclama l’anul·lació de l’individu (incapacitat, finitud, contingència, futilitat humana) i la genuflexió, alienació i disciplinarietat de les masses, els compassos de les marxes i desfilades militars (esportives, musicals…) per lliurar-se a la crida dels elements [feixistes], com als cicles de la natura, vinculats a la inclemència, la brutalitat, la violència, una ‘tendresa’ sentimentaloide, l’erotisme patriarcal, el sexe reproductiu, la majestuositat i el terror… Aquesta penetració i subtilitat analítica, que clarifica i fa intel·ligible els missatges, les conseqüències socials i efectes (conscients o no) enmig de l’ambivalència i la complexitat cultural de la literatura en cada època de la història, ho va fer també amb l’anàlisi de la literatura espanyola de l’anomenat «Segle d’Or» i, en Lope de Vega i Calderón, va veure l’arbitrarietat de poder i l’apologia de monarquia absoluta i imperialista, en Cervantes la immobilitat en l’escala social jerarquitzada i estamental, de l’Espanya del segle XVII (que s’ha reproduït, sovint, fins ara), on els personatges marginals poden moure’s de manera una mica més lliure i suscitar alguna esperança de trencar la rigidesa de l’status quo dominant, on un altre món fos possible; l’emergència de l’individu en Shakespeare, el paper de l’Estat en Molière, la integració dels subjectes en els drames de Goethe, el desemparament en Ibsen i l’absència d’esperança, com a vaticini de la catàstrofe nazi en Knut Hamsun; un novel·lista que odia, fòbicament, el proletariat (i a Maupassant i a Tolstoi “Un boig filosòfic” carregat de bestieses desvergonyides), perquè els proletaris volen fer reformes socials o revolucions,  mentre es nota la seua ànsia de llepa pels poderosos, que tenen la força imparable de la seua naturalesa idealitzada, cruels, volcànics i brutals, arrosseguen tot el que se’ls posa per davant; els negocis són els negocis. “Per molt que pugui menysprear “la” indústria en contraposició a l’activitat “productora” dels pagesos. La industria apareix tothora afectada per un cert fetitxisme social i els propietaris, els seus interessos i la manera d’imposar-los no són objecte d’atac. El servilisme envers els poders econòmics i polítics és un tret consubstancial de la personalitat de Hamsu que es manifesta en les seues obres“. 

En canvi, des del seu antiintel·lectualisme, fa mostres d’irritació constant contra la ciència perquè, segons ell, “en compte de fer entenedora la vida als homes, els presenten un poti-poti de dades o una mecànica buida. No se’n salva ningú: ni els científics, ni els historiadors, ni els professors ni els periodistes”. No suporta tampoc als funcionaris perquè considera que fan una feina rutinària, ni els positivistes, els mecanicistes, ni els moviments culturals de progrés, ni la literatura naturalista i des de la seua brutalitat espiritual fa befa d’una de les frases més nobles i elevades d’Ibsen, alhora que feia referència a les seues suposades mancances físiques: “El gran escriptor avança la seva boca estreta i enfonsada, eixampla el seu pit d’ocell i diu aquestes paraules: “Escriure, jutjar-se un mateix, deixant de banda prejudicis”. Ho consideraria un atac personal en contra seua perquè ell no era capaç de deixar de banda els seus prejudicis, els exaltava i els duia al paroxisme. En aquest text, Löwenthal, després de mostrar la ideologia reaccionaria i feixista del Nobel, conclou: “La pau de la natura a la qual voldrien transportar-se, amb Hamsun, els estrats socials de lectors burgesos és mera aparença. En realitat no és una altra cosa que el brogit de la indústria i de la guerra que fomenta el poder autoritari”. Aquests tam-tams literaris edulcorats de natura i brutalitat foren còmplices de la barbàrie nazi.

Individu i terror va ser escrit el 1946 mentre es feien els judicis contra els criminals nazis que no van poder escapar a Espanya, als Estats Units o Llatinoamèrica i adverteix Löwenthal: “És aclaparador el material de prova que subministren en el decurs dels processos per crims de guerra que tenen lloc a Alemanya. Confessen els crims més cruels sense mostrar gens de sentiment de culpa. Insisteixen a justificar el seu comportament inhumà adduint l’obediència deguda als seus superiors”. Comença el seu escrit Löwenthal: “Segons una opinió molt estesa, el terror feixista fou una fase transitòria que sortosament pertany al passat. No puc compartir aquesta opinió; considero més aviat que el terror es troba profundament arrelat en la dinàmica de la civilització moderna i particularment en l’organització de l’economia moderna. Oposar-s’hi, indagar sense cap reserva el fenomen del terror en totes les seues implicacions, ja és en si mateix un símptoma implícit del terror. Sens dubte, per als qui viuen amb el terror és, a la força, gairebé impossible de reflexionar-hi i d’aquesta manera eixamplar els coneixements sobre el seu funcionament”. És el que fa Löwenthal en aquest breu escrit, el més curt dels tres seleccionats, analitzar els trets bàsics del terror, després de denunciar les inhibicions, per no dir resignació, que s’observa al món occidental, d’altra banda tothora interessat en la realitat dels fets, pel que fa al terror totalitari. Occident es va aclucar d’ulls davant les manifestacions del terror feixista, tot i que sempre havia tingut a l’abast fonts fiables, fins que finalment els hagué d’obrir tot d’una arran de la revelació de les crueltats comeses a Auschwitz, a Buchenwald, a Belsen, a Dachau. El món occidental se sostreu encara avui (1946) als fets d’aquell terror, tal com es va acabar coneixent acabada la guerra”. Ara al segle XXI, sabem que la majoria dels criminals de guerra nazis, sovint protegits per la diplomàcia del Vaticà, la de la dictadura l’estat espanyol, de l’Argentina, Uruguai, Xile o dels Estats Units, pogueren fugir per “la ruta de les rates”, tingueren protecció i empara per viure tranquil·lament fins a morir de vells a les costes de la Mediterrània o de l’Atlàntic… Löwenthal, potser sense tenir les dades completes, denuncia aquest cinisme i complicitat amb el terror nazi i feixista d’occident: “L’estupor que regna als països dominats pel terror, que és també un mecanisme de supervivència, és objecte en l’anomenat “món lliure” d’una expulsió en massa: una veritable fugida inconscient davant la veritat”. Analitza l’atomització, la fragmentació, la deshumanització i la incomunicació que genera el terror: “La temença li impedeix de tenir reaccions emocionals i cognitives espontànies. L’acte mateix de pensar esdevé idiota: és un perill mortal. Seria idiota no ser idiota i a conseqüència d’una idiotització generalitzada envaeix la població aterrida. La gent cau en un estat de paràlisi que es pot equiparar a un coma moral. El trets bàsic del terror són a parer meu, els següents:

   1. Immediatesa i omnipotència. El terror dissol tota relació racional entre les decisions del govern i el destí individual (detencions en massa, internament en camps de concentració pels motius més diversos, encarceraments, càstigs…); el criteri de selecció està basat en el càlcul terrorista de l’estat.

 2. Col·lapse de la continuïtat de l’experiència: enfondrament de la racionalitat legal i la seva significació específica i definida per al destí individual, aquest destí esdevé inescrutable i perd, per consegüent, qualsevol mena de sentit. L’individu no sap el que pot esperar; el passat, l’experiència i els records són abolits i la creativitat i la memòria es marceix, la persona es torna només un farcell de reaccions fragmentàries, amb conseqüències greus tant per a les empresonades als camps de concentració com per ala població “lliure”, ambdós llocs dominats pel terror. Les víctimes o destinataris del terror no eren sols els jueus, els “comunistes”, els polonesos, etc. en la intenció de la maquinària del terror ho era, de fet, tothom. Un dispositiu panòptic aterrador. Kurt Body, psicòleg alemany que va estar tancat en un camp de concentració un temps descriu el col·lapse de l’experiència i del record: “El que resulta més desmoralitzador és la incertesa sobre la durada de l’internament. […] Hom tracta d’oblidar. El passat esdevé a poc a poc incert i boirós, la imatge de la família i els amics s’esborra […] Heus ací les arrels de la desesperança, de l’apatia, de la indiferència, de la desesperació, de la desconfiança, de l’egocentrisme” (Problems of Internament Camps, Journal of Abnormal and Social Psychology, 1943″.). La vida humana resta cosificada en una societat terrorista, s’esdevé un mer objecte, un fardell de reflexos condicionats amb els quals reacciona a incomptables xocs manipulats i calculats.

3. El col·lapse de la personalitat:  reaccions incoherent als xoc que ha d’afrontar; en el lloc del super-jo, la instància de la consciència, hi apareix el Hitler-jo; les accions són substituïdes per inhibicions i impulsos derivats de reaccions i imitacions purament mecàniques. Ni l’aterrit ni el terrorista son capaços de mantenir la seua personalitat en el sentit tradicional. Són al remat material adaptable a les circumstàncies creades pel poder absolutament desfermat del terror. Un presoner d’Auschwitz explicava que el sistema del camp “destrueix tots els lligams en les víctimes i redueix la vida anímica al desig esporuguit de prolongar la supervivència, ni que sigui només un dia, només una hora”. El psicòleg Bruno Bettelheim, testimoni involuntari en dos camps de concentració, ha analitzat amb precisió aquest procés de destrucció, que culmina amb la pèrdua dels impulsos més elementals; incapacitat per tenir sentiments forts, ni d’amor ni d’odi. Algun personal de vigilància esdevenien autòmats de la brutalitat i la inhumanitat  (Un any a Treblinka” informe de Yankel Wiernick “descriu els manobres del terror com a autòmats que no coneixen la compassió ni el penediment i que compleixen la seua tasca així que un superior pitja un botó”). Com els criminals nazis jutjats a Nuremberg.

4. Lluita per la supervivència. L’objectiu del terror és forçar l’adaptació dels humans d’una manera total i absoluta amb l’objectiu de sobreviure. Els individus sense cap escrúpol, com més tinguin com a únic objectiu la pròpia supervivència, més esdevindran titelles psicològics d’un sistema que no té més objectiu que perpetuar-se en el poder. L’instint de supervivència, la por, la fam, la set transformen la personalitat en la majoria dels presoners; en molts casos desapareixia el sentiment de responsabilitat envers els altres o qualsevol sensibilitat pel que fa a la sort comuna només una lluita salvatge, implacable i desesperada per la pròpia sort.

5. Transformació en “material en brut“: només arribar als camps, a la “Recepció” es tatuaven amb un número a la part esquera del pit i esdevenies mera mercaderia, despullada i classificada, com a força de treball esclava o excedent, quan la mercaderia era qualificada erradament com “de rebuig” en ser triats pel número fàcilment es cometien errades com conseqüències fatals, llavors era destruïda, exterminable. 

6.  Assimilació als perseguidors. L’èxit més gran que pot assolir qualsevol sistema és que  les seves víctimes impotents facin seus els valors i els models de comportament que postula. Imitació de la brutalitat dels botxins, víctimes i victimaris jugant el mateix joc brut.

Reflexiona Löwenthal sobre les arrels de terror a les societats contemporànies i després d’assenyalar la tecnologia industrial, la humanitat excedentària, l’alienació laboral, la crisi del liberalisme, el reduccionisme ideològic, els monopolis culturals de les masses i els fonaments morals de les societats modernes, adverteix que els feixistes s’adonaren que l’opressió i el control de la població excedent només era possible si gravaven al seu cervell la consciència d’una amenaça física i espiritual permanent i si tota l’estructura dels sistemes de referència morals i emocionals tradicionals, eren extirpats. Hitler parlava de la necessitat del terror i la crueltat (Rauschning): El terror es considera absolutament imprescindible per a l’establiment d’un nou poder… Termina anunciant que “Els somnis de la civilització occidental poden fer-se encara realitat, si la humanitat deixa de considerar els éssers humans com a mercaderia excedent o com un simple mitjà per a obtenir fins. Si no ho aconseguim, l’onada del terror es podria arrossegar també a nosaltres”. Unes anàlisis sobre el terror i el feixisme, que el pas del temps no les envelleix, si no que encara les manté vigents, sobretot quan observem el sistema del capital (de mercat o d’estat) lligat a un productivisme i consumisme accelerat sense tenir en compte les conseqüències ambientals, demogràfiques i de redistribució.

A L’herència de Caliban: “On es cremen llibres, s’acaben cremant també persones”. La citació és de Heine i té un precedent en Shakespeare, en l’escena segona de l’acte tercer de La tempesta, Caliban, l’esclau salvatge i deforme, que incita Trínculo, el bufó, i Estèfano, el majordom ebri, a assassinar l’humanista Pròspero, insisteix tres vegades als altres conjurats a cremar la biblioteca de Pròspero, que havia retornat de l’exili, abans de cometre el crim […] perquè sense ells, no és més que un pobre ximple, com jo, i no pot manar als seus esperits. […] Crema només els llibres […]. El tercer és Goethe a Poesia i veritat explica que de jove a Frankfurt va ser “testimoni de diverses execucions” i “és avinent de recordar que vaig presenciar també la crema d’un llibre. Tenia verament alguna cosa de terrible contemplar com s’infligia un càstig a un objecte inanimat“. 

Löwenthal repassa la crema de llibres a les guerres de religió a França, el 1559, entre protestants i catòlics; anota la primera gran crema de llibres l’any 168 arran de l’aixecament dels macabeus, també esmenta els emperadors de Roma, Dioclecià i Constantí; l’orgia de la crema de llibres hebraics a l’edat mitjana no té parió; més tard, la crema de llibres de la Il·lustració, de Voltaire, Diderot, Rousseau, Helvetius o Holbach al segle XVIII; esmenta el cardenal Ximenes, l’antagonista del moro Al-Mansur en la tragèdia de Heine on es diu “On es cremen els llibres s’acaben cremant també persones”, va intentar extirpar la cultura mora cremant llibres, la Inquisició espanyola duia a terme periòdicament operacions d’aquesta mena; fa un seguiment de la crema de llibres, la censura, la destrucció de l’altre i les amenaces de terror i liquidació més enllà del món occidental (Mèxic, Xina, l’URSS…) i analitza les declaracions del primer president de la Cambra d’Escriptors nacionalsocialista, Hans Friedrich Bunk, que va tenir el desvergonyiment de dir encara el 1952 a les seves memòries, Unwegsame Zeiten, que no s’havia esverat gaire davant els “rumors” de la crema de llibres. I afegia: “Aquestes coses passen a totes les revolucions”, negació (‘rumors’) i apologètica com a “actes rutinaris“, quotidianitat històrica, passa a tot arreu… Una banalització. 

Löwenthal remarca l’excepcionalitat, gravetat i singularitat, sense cap relativitat, de les grolleres orgies de l’any 1933, en la crema de llibres a tot Alemanya, on s’hi repetien els mateixos discursos i les mateixes expressions sobre la neteja. La supressió del passat (Helmut Dubiel a Die Zeit). El Völkischer Beobachter deia el 12 de maig de 1933: “Les columnes de fum anuncien la mort per les flames de la pesta de la pesta de la descomposició” i Goebbels en la seva “venjança” dels intel·lectuals brama que cal foragitar “aquesta genteta parasitària que omple els carrers més luxosos de les nostres grans ciutats”, en tractar de provocar fàstic dels jueus, dels pagans, dels llibres  […] la infame participació de professors universitaris (entre els quals Heidegger, ni una sola universitat a protestar públicament contra les destruccions de llibres), el 10 de maig de 1933, a la Marxa de torxes per cremar “llibres dissolvents de tendència comunista, marxista o pacifista (sovint d’autors jueus) com a símbol de rebuig de l’esperit antialemany”; en aquest escrit fa una indagació crítica i analítica d’aquest fenomen i considera que la crema de llibres contenen tres aspectes: 1) esborrament de la història (la novel·la Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, el foc com anorreament i neteja); 2) extermini en el present dels portadors de malalties i patologies adverses al sistema, la idea de puresa, de depuració contra la infecció;, i 3) liquidació del subjecte. Acaba amb una citació dels Annals de Tàcit: “[…] Quan més es castiga els herois de l’esperit, més gran és el seu prestigi. Tots els qui han donat curs a la seva crueltat no han aconseguit més que la indignitat; els perseguits, en canvi, han assolit sempre la glòria“.   

Post escriptum. 

No em puc estar d’assenyalar l’interès de l’entrevista que li fa Xavier Puig a Gustau Muñoz a la revista El Temps: “La crema de llibres és l’anunci de la crema de persones”, publicada  el 20 de setembre proppassat a propòsit de la publicació del llibre Escrits contra el feixisme de Leo Löwenthal perquè expliqui per que ens convé entendre el naixement del feixisme al segle XX, l’anàlisi del terror i la barbàrie nazi-feixista i les amenaces actuals del socialdarwinisme i el conservadorisme reaccionari; ací teniu l’enllaç per si la voleu llegir: