Friedrich Engels

Afganistan

Entrada (Afghanistan) de The New American Cyclopaedia (1858). El text fou redactat l’estiu del 1857.

Afganistan, extens país d’Àsia, al nord-oest d’Índia. Es troba entre Pèrsia i les Índies, i en l’altra direcció entre el Kush hindú i l’Oceà Índic. Antigament incloïa les províncies de Khorassan i Kohistan, juntament amb Herat, Baluixistan, Caixmir, i Sind, i una part considerable de Punjab. En els seus actuals límits no hi ha probablement més de 4.000.000 d’habitants. La superfície d’Afganistan és molt irregular, — mesetes elevades, vastes muntanyes, valls profundes, i simes. Com tots els països muntanyencs tropicals presenta totes les varietats climàtiques. Al Kush hindú, la neu hi cobreix tot l’any en els cims elevats, mentre que a les valls el termòmetre arriba fins a 130ºF [55ºC]. La calor és més gran a les regions orientals que a les occidentals, però el clima és generalment més fred que a Índia; i tot i que les alternances de temperatura entre l’estiu i l’hivern, o el dia i la nit, són molt grans, el país és generalment saludable. Les principals malalties són febres, refredats i oftàlmies. Ocasionalment la verola és destructiva. La terra és de fertilitat exuberant. Palmeres datil·líferes floreixen en els oasis dels deserts sorrencs; la canya de sucre i el cotó en les valls càlides; i fruiters i hortes europees creixen luxurioses en terrasses fins a 6.000 o 7.000 [2000 quilòmetres]. Les muntanyes són cobertes de boscos nobles, que són freqüentats per óssos, llops, i guineus, mentre que el lleó, el lleopard, i el tigre, es troben en districtes adients als llurs hàbits. Els animals útils a la humanitat no hi manquen. Hi ha una fina varietat d’ovella de la raça persa o de cua llarga. Els cavalls són bons de tamany i de sang. El camell i l’asse s’empren com a bèsties de càrrega, i cabres, gossos i gats, es troben en grans nombres. A banda del Kush hindú, que és una continuació de l’Himàlaia, hi ha una cadena de muntanyes anomenada la serra de Solimà, al sud-oest; i entre Afganista i Balkh, hi ha una cadena coneguda com la serralada de Paropamisan, de la qual hi ha arribat ben poca informació a Europa. Els rius són poc nombrosos; el Helmund i el Kabul són els més importants. Aquests prenen el llur cabal del Kush hindú, el Kabul flueix cap a lllevant i desaigua a l’Indus prop d’Attock; el Helmund flueix cap a ponent pel districte de Seiestan i desaigua al llac de Zurrah. El Helmund té la peculiaritat d’inundar les seues ribes com el Nil, i porta així fertilitat a la terra, que, més enllà dels límits de la inundació, és desert sorrenc. Les principals ciutats d’Afganistan són Kabul, la capital, Ghazni, Peixawar, i Kandahar. Kabul és una ciutat elegant, lat. 34° 10’ N. long. 60° 43’ E., en el riu del mateix nom. Els edificis són de fusta, néts i còmodes, i la ciutat és rodejada d’elegants jardins, amb un aspecte molt plaent. És rodejada de pobles, i és al mig d’una gran plana encerclada de petits turons. La tomba de l’emperador Baber és el seu principal monument. Peixawar és una gran ciutat, amb una població estimada en 100.000. Ghazni, una ciutat de renom en l’antiguitat, que fou la capital del gran sultà Mahmut, ha caigut del seu gran estat i ara és en una situació pobra. Prop hi ha la tomba de Mahmut. Kandahar fou fundada en una data tan recent com el 1754. És en el lloc d’una antiga ciutat. Fou durant uns anys la capital; però el 1774 la seu del govern fou traslladada a Kabul. Es creu que conté 100.000 habitants. Prop de la ciutat hi ha la tomba del xa Ahmed, fundador de la ciutat, un asil tan sagrat que ni tan sols el rei no pot fer treure un criminal que s’hi hagi refugiat entre els seus murs.

La situació geogràfica d’Afganistan, i el caràcter peculiar de la gent, donen el país una importància política que amb prou feines es pot sobrestimar en els afers de l’Àsia Central. El govern és una monarquia, però l’autoritat del rei damunt els seus súbdits orgullosos i turbulents és molt incerta. El regne es divideix en províncies, cadascuna governada per un representant del sobirà, que recull les contribucions i les remet a la capital.

Els afgans són una raça valenta, dura i independent; es dediquen tan sols a tasques ramaderes o agrícoles, menyspreen el tràfic i el comerç, que deixen altivament als hindús, i a altres habitants de les ciutats. Entre ells, la guerra és un repte i un descans de l’ocupació monòtona en objectius industrials.

Els afgans es divideixen en clans, damunt dels quals els diferents caps exerceixen una mena de supremacia feudal. El llur odi insobornable del domini, i el llur amor per la independència individual, és l’únic que impedeix que esdevinguen una nació poderosa; però aquesta pròpia irregularitat i incertesa en l’acció els fa veïns perillosos, capaços de deixar-se dur pel vent del caprici, o d’aplegar-se per manipuladors polítiques, que amb art exciten les llurs passions. Les dues tribus principals són els duranís i els gilgís, que són sempre barallats entre ells. Els duranís són els més poderosos; i degut a la llur supremacia el llur emir o khan es féu fer rei d’Afganista. Té uns ingressos d’uns 10.000.000 de dòlars. La seua autoritat és suprema únicament en la seua tribu. Els contingents militars els forneixen principalment els duranís; la resta de l’exèrcit l’aporten els altres clans, o aventurers militars que s’enrolen amb l’esperança de les pagues o del saqueig. La justícia a les ciutats l’administren els cadís, però els afganesos rarament fan mà de la llei. Els llurs khans tenen el dret de càstic fins a l’extrem de la vida o la mort. La revenja de sang és un deure familiar; amb tot, es diu que són un poble franc i generós quan no se’ls provoca, i que els drets d’hospitalitat són tan sagrats que un enemic mortal que menja pa i sal, obtingudes ni que siga per engany, és sagrat davant la revenja, i pot fins i tot reclamar la protecció del seu hoste contra qualsevol altre perill. En religió són mahometans, i de secta sunnita; però no són fanàtics, i les aliances entre xiites i sunnites no són de cap manera rares.

Afganistan ha sigut sotmès alternativament al domini mogol i persa. Abans de l’arribada dels britànics a les costes d’Índia, els invasors forasters que escombraven les planes d’Indostan sempre provenien d’Afganista. El sultà Mahmut el Gran, Gengis Khan, Timur Lang, i Nadir Xa, tots prengueren aquest camí. El 1747 després de la mort de Nadir, el xa Ahmed, que havia après l’art de la guerra com a aventurer militar, es decidí a lliurar-se del jou persa. Sota ell Afganistan assolí el seu punt més alt de grandesa i de prosperitat en els temps moderns. Pertanyia a la família dels Suddosis, i el seu primer acte fou fer-se amb el botí que el seu antic cap havia aplegat a Índia. El 1748 aconseguí d’expulsar el governador mogol de Kabul i Peixawar, i en creuar l’Hindus, travesà ràpidament Punjab. El seu regne s’estenia de Khorassan a Delhi, i fins i tot creuà espases amb els poders de Mahratta. Aquestes grans empreses no l’impediren, però, de cultivar part de les arts de la pau, i era reconegut favorablement com a poeta i historiador. Es morí el 1772, i deixà la corona al seu fill Timur, qui, però, no s’adeia al càrrec. Abandonà la ciutat de Kandahar, que havia fundat el seu pare, i que havia esdevingut, en pocs anys, una ciutat rica i poblada, i traslladà la seu del govern de nou a Kabul. Durant el seu regnat les dissensions internes de les tribus, que havien sigut reprimides per la mà ferma del xa Ahmed, reviscolaren. El 1793 Timur es moria, i Siman el succeïa. Aquest príncep concebé la idea de consolidar el poder mahometà d’Índia, i aquest pla, que havia fet perillar seriosament les possessions britàniques, es creia tan important que sir John Malcolm fou enviat a la frontera per vigilar els afganesos i aturar-los en cas de fer cap moviment, i alhora s’obriren negociacions amb Pèrsia, amb l’ajut de les quals els afganesos quedarien entre dos focs. Aquestes precaucions foren, amb tot, innecessàries; el xa Siman ja era prou enfeinat amb conspiracions, i disturbis a l’interior, i els seus grans plans foren oblidats. El germà del rei, Mahmut, entrà a Herat amb la intenció d’eregir un principat independent, però en no aconseguir-ho fugí a Pèrsia. El xa Siman havia sigut ajudat per aconseguir el tro per la família Bairukxi, al capdavant de la qual hi havia Xeir Afras Khan. El nomenament de Siman d’un visir impopular excità l’odi dels seus antics partidaris, que organitzaren una conspiració que fou descoberta, i Xeir Afras fou mort. Mahmut ara era cridat pels conspiradors, Siman fou fet presoner i li llevaren els ulls. Oposat a Mahmut, que rebia el suport dels duranís, el xa Sujah fou presentat pels gilgís, i sostingué el tro per un temps; però a la fi fou derrotat, principalment per la traïció dels seus propis partidaris, i fou forçat a refugiar-se entre el sikhs.

El 1809 Napoléon havia enviat el general Gardane a Pèrsia amb l’esperança d’animar el xa a envair Índia, i el govern indi envià un representant a la cort del xa Sujah per estimular l’oposició a Pèrsia. En aquesta època, Ranjit Singh pujà al poder i es féu famós. Era un cap sikh, i amb el seu geni féu el seu país independent dels afganesos, i eregí un regne a Punjab, i es féu amb el títol de maharajah (rajà en cap), i amb el respecte del govern anglo-indi. L’usurpador Mahmut no era destinat, però, a gaudir gaire del seu triomf. Futteh Khan, el seu visir, que havia fluctuat alternativament entre Mahmut i el xa Sujah, d’acord amb l’ambició o l’interès temporal, fou capturat pel fill del rei Kamran, que féu que li llevaren els ulls, i després d’això el féu matar cruelment. La poderosa família del visir assassinat jurà revenjar la seua mort. L’home de palla, el xa Sujah fou de nou enlairat i Mahmut expulsat. El xa Sujah en ésser acusat, però, fou després deposat, i un altre germà fou coronat en el seu lloc. Mahmut fugí a Herat, que retingué com a possessió, i el 1829 en morir el seu fill Kamran el succeí en el govern d’aquell districte. La família Bairukxi, en haver assolir ara el poder suprem, es dividí el territori, però d’acord amb el costum nacional es barallà, i tan sols s’unien en presència d’un enemic comú. Un dels germans, Mohammed Khan, posseïa la ciutat de Peixawar, per la qual pagava tribut a Ranjit Singh; un altre posseïa Ghazni; un tercer Kandahar; mentre que a Kabul, Dost Mohammed, el més poderós de la família, hi dominava.

A aquest príncep, el capità Alexander Burnes fou enviat com a ambaixador el 1835, quan Rússia i Anglaterra conspiraven mútuament en contra a Pèrsia i a l’Àsia Central. Oferí una aliança que Dost s’afanyà a acceptar; però el govern anglo-indi li demanava tot alhora que no li oferia res a canvi. Mentres, el 1838, els perses, amb ajut i assessorament rusos, posaren setge a Herat, la clau d’Afganista i Índia; un agent persa i rus arribà a Kabul, i Dost, donat el refús constant de qualsevol compromís positiu de part dels britànics, es veié a la fi realment obligat a rebre ofertes d’altres parts. Burnes se n’anà, i lord Auckland, aleshores governador general d’Índia, influït pel seu secretari W. McNaghten, es decidí a castigar Dost Mohammed, per allò que ell mateix li havia obligat a fer. Resolgué de destronar-lo, i d’enlairar el xa Sujah, ara pensionista del govern indi. Es conclogué un tractat amb el xa Sujah, i amb els sikhs; el xa començà a aplegar un exèrcit, pagat i comandat pels britànics, i una força anglo-índia es concentrà en el Sutlej. McNaghten, secundat per Burnes, havia d’acompanyar l’expedició en qualitat d’enviat a Afganistan. Aleshores els perses ja havien aixecat el setge de Herat, i aixó l’única raó vàlida per la intervenció a Afganistan havia desaparegut, però, amb tot, el desembre del 1838, l’exèrcit marxà cap a Sind, país que fou obligat a sotmetre’s, i a pagar una contribució en benefici dels sikhs i del xa Sujah. El 20 de febrer del 1839, l’exèrcit britànic creuà l’Indus. Consistia en uns 12.000 homes, amb més de 40.000 seguidors de camp, a banda de les noves lleves del xa. El pas de Bolan fou creuat el març; es començaren a sentir les manques de provisions i de forratge; els camells queien a centenars, i gran part de la càrrega es perdé. El 7 d’abril, l’exèrcit entrà al pas de Khojak, que creuà sense resistència, i el 25 d’abril entrà a Kandahar, que els prínceps afganesos, germans de Dost Mohammed, havien abandonat. Després d’un descans de dos mesos, sir John Keane, el comandant, avançà amb el cos principal de l’exèrcit cap al nord, i deixà una brigada, sota Nott, a Kandahar. Ghazni, el baluart impenetrable d’Afganistan, fou pres el 22 de juliol, després que un desertor hagués dut la informació que la porta de Kabul era l’única que no havia sigut fortificada; d’acord amb això fou atacada, i la localitat esclafada. Després d’aquest desastre, l’exèrcit que Dost Mohammed havia aplegat, s’esvaí tot d’una, i Kabul també obrí les seues portes, el 6 d’agost. El xa Sujah s’instal·là de la forma adient, però la direcció real del govern restà a mans de McNaghten, que també pagava totes les despeses del xa Sujah amb el tresor indi.

La conquesta d’Afganistan semblava acomplerta, i una porció considerable de les tropes se n’anà. Per els afganesos no s’avenien de cap manera a ésser governats pels feringi kaffirs (infidels europeus), i durant tot el 1840 i el 1841, se succeïren insurreccions en totes les regions del país. Les tropes anglo-índies havien de moure’s constantment. Amb tot, McNaghten declarà que això era la situació normal en la societat afganesa, i escrivia a casa que tot anava bé, i que el poder del xa Sujah arrelava. Foren debades els advertiments dels oficials militants i els altres agents polítics. Dost Mohammed s’havia rendit als britànics l’octubre del 1840, i fou enviat a Índia; totes les insurreccions de l’estiu del 1841 foren reprimides amb succés, i cap a l’octubre, McNaghten, nomenat governador de Bombai, provà d’anar-se’n amb un altre cos de tropes a Índia. Però aleshores esclatà la tempesta. L’ocupació d’Afganistan costava al tresor indi 1.250.000 lliures anyals: 16.000 efectius anglo-indis, i el xa Sujah, havien d’ésser pagats a Afganistan; 3.000 més hi havia a Sind, i al pas de Bolan; els magnífics regals del xa Sujah, els salaris dels seus funcionaris, i totes les despeses de la seua cort i govern, eren pagats pel tresor indi, i finalment, els caps afganesos rebien subsidis, o més aviat soborns, de la mateixa font, per tal d’allunyar-los de la defecció. McNaghten fou informat de la impossibilitat de mantindre aquest ritme de despesa. Provà retallades, però l’única possibilitat de realitzar-les era retallar els pagaments dels caps. El mateix dia que prova de fer-ho, els caps conspiraren per exterminar els britànics, i així el propi McNaghten fou el mitjà per concentrar aquestes forces insurreccionals, que fins ara havien lluitat aïlladament contra els invasors, sense unió ni concert; per bé que és cert, també, que aleshores l’odi al domini britànic entre els afganesos havia arribat al punt més alt.

Els anglesos a Kabul eren comandats pel general Elphinstone, un vell gotós, irresolut i completament indefens, les ordres de qui constantment es contradeien. Les tropes ocupaven una mena de camp fortificat, que era tan extens que la guarnició amb prou feines podria els murs, i encara menys destacar partides per actuar en el camp. Les obres eren tan imperfectes que el dic i el parapet es podien saltar a cavall. Per si no hi hagués prou, el camp era dominat gairebé a l’abast del mosquet des dels cims propers, i per coronar l’absurd de la disposició, totes les provisions, i reserves mèdiques, eren en dos destacament fortificats a una certa distància del camp, separat per ell, a més, per jardins emmurallats i per una altra petita fortificació que no era ocupada pels anglesos. La ciutadella o Bala Hissar de Kabuel hauria ofert forts i esplèndids quarters d’hivers per tot l’exèrcit, però en atenció al xa Sujah, no s’havia ocupat. El 2 de novembre del 1841, la insurrecció esclatà. La casa d’Alexander Burnes, a la ciutat, fou atacada i ell mateix assassinat. El general britànic no féu res, i la insurrecció s’enfortí amb la impunitat. Elphinstone, finalment indefens, víctima de tota mena de consells contradictoris, aviat dugué tot a aquella confusió que Napoléon descrigué amb tres mots, ordre, contre-ordre, disordre. El Bala Hissar no era ocupat ni tan sols aleshores. Unes poques companyies foren enviades contra els milers d’insurgents, i és clar foren derrotades. Això encara animà més els afganesos. El 3 de novembre les fortificacions properes al camp foren ocupades. El dia 9, la fortificació del comissariat (custodiada per tan sols 80 homes) fou presa pels afganesos, i els britànics foren així reduïts a la inanició. El dia 5, Elphinstone ja parlava d’un passatge lliure per deixar el país. De fet, a mitjans novembre, la seua manca de resolució i de capacitat havia desmoralitzat tant les tropes que ni els europeus ni els cipais ja no eren capaços de trobar-se amb els afganesos a camp obert. Aleshores començaren les negociacions. Durant aquestes, McNaughten fou assassinat en una conferència amb els caps afganesos. La neu començà a cobrir el terra, les provisions eren escases. A la fi, l’1 de gener, s’arribà a una capitulació. Tots els diners, 190.000 lliures, havien d’ésser traspassades als afganesos, i també pagaments signats per 140.000 lliures més. Tota l’artilleria i la munició, llevat de 6 fusells de sis-lliures i 3 armes de muntanya, s’hi havia de quedar. Tot l’Afganistan havia d’ésser evacuat. Els caps, d’altra banda, prometeren un salconduït, provisions, i bèsties de càrrega.

El 5 de gener, els britànics marxaren, amb 4.500 combatents i 12.000 seguidors de camp. Amb una marxa n’hi hagué prou per disoldre tot el que restava d’ordre, i per barrejar soldats i seguidores de camp en una confusió desesperant, que feia tota resistència impossible. El fred i la neu i la manca de provisions actuaren com en la retirada de Napoléon de Moscou. Però per comptes de cosacs que mantenien una distància respectuosa, els britànics eren hostilitzats i injuriats pels fronteres afganesos, armats amb rifles de llarg abast, que ocupaven tots els cims. Els caps que signaren la capitulació no podien ni volien controlar les tribus de les muntanyes. El pas de Kurd-Kabul es convertí en la tomba de gairebé la meitat de l’exèrcit, i els pocs restants, menys de 200 europeus, caigueren a l’entrada del pas de Jugduluk. Un sol home, doctor Brydon, arribà a Jelalabad per comptar-ho. Molts oficials, però, havien sigut capturats pels afganesos, i mantinguts en captivitat, Jelalabad era controlada per la brigada de Sale. Se li demanà de capitular, però refusà d’evacuar la ciutat, com féu Nott a Kandahar. Ghazni havia caigut; no hi havia un sol home en la localitat que sapigués res d’artilleria, i els cipais de la guarnició havien sucumbit al clima.

Mentre, les autoritats britàniques de la frontera davant les primeres notícies del desastre de Kabul, havien concentrat en Peixawar les tropes destinades al relleu dels regiments d’Afganistan. Però mancaven mitjans de transport i els cipais queien malalts en gran nombre. El general Pollock, el febrer, prengué el comandament, i a la fi del març del 1842, rebé nous reforços. Aleshores penetrà pel pas de Khiber, i avançar en auxili de Sale a Jelalabad; ací Sale feia pocs dies que havia derrotat completament l’exèrcit atacant afganès. Lord Ellenborough, ara governador general d’Índia, ordenà el retorn de les tropes; però Nott i Polock trobaren una bona excusa en la manca de transport. A la fi, a principis de juliol, l’opinió pública d’Índia força lord Ellenborough a fer quelcom per la recuperació de l’honor nacional i el prestigi de l’exèrcit britànic; d’acord amb això, autoritzà un avenç cap a Kabul, des de Kandahar i des de Jelalabad. A mitjans agost, Pollock i Nott havien arribat a una entesa en relació als llurs moviments, i el 20 d’agost, Pollock es desplaçà cap a Kabul, arribà a Gundamuck, i derrotà un cos d’afganesos el dia 23, creuà el pas de Jugduluk el 8 de setembre, derrotà les forces aplegades per l’enemic el dia 13 a Tezin, i acampà el dia 15 sota els murs de Kabul. Nott, mentres, havia evacuat Kandahar el 7 d’agost, i marxat amb totes les seues forces cap a Ghazni. Després de qualques topades menors, derrotà un gran cos d’afganesos el 30 d’agost, prengué possessió de Ghazni, que havia sigut abandonada per l’enemic, el 6 de setembre, destruí les obres i la ciutat, de nou derrotà els afganesos en el baluart d’Alidan, i el 17 de setembre, arribà prop de Kabul, on Pollock ja hi havia establert comunicació amb ell. El xa Sujah havia sigut assassinat feia temps per part dels caps, i des d’aleshores no hi havia hagut govern regular a Afganistan; nominalment, Futteh Jung, el seu fill, n’era el rei. Pollock envià un cos de cavalleria pels presoners de Kabul, però aquests havien aconseguit de sobornar la guàrdia, i s’hi havien trobat pel camí. Com a signe de revenja, el bazar de Kabul fou destruït, i els soldats aprofitaren per saquejar part de la ciutat i massacraren molts habitants. El 12 d’octubre, els britànics deixaren Kabul i marxaren per Jelalabad i Peixawar cap a Índia. Futteh Jung, desesperat per la seua posició, els seguí. Dost Mohammed fou aleshores allibertat, i retornà al seu regne. Així acabà l’intent dels britànics d’establir un príncep per compte pròpia a Afganistan.

(Extret de www.marxists.org/cat)