Sal·lus Herrero i Gomar
Inclús es permet, Javier Paniagua, dir que per salvar la llengua del País Valencià és millor recloure’s en la subordinació i la irrellevància… Aquest fet i prèdiques tan incoherents i contràries als drets humans de la ciutadania valenciana haurien de servir per despertar la valenciana gent de la somnolència digestiva que observava Joan Fuster i volia que ens traguérem de sobre. Segurament, sense la riuada del 1957 i la destitució de Martí Dominguez Barberà, dictada des de Madrid, com a director de Las Províncias, per reivindicar un tracte millor per pal·liar el desastre, Fuster no hagués escrit Nosaltres, els valencians, per despertar la consciència mig adormida d’un País en declivi i oprimit per la tirania feixista; Fuster reclamava que li respongueren, sense dogmàtismes ni doctrinarismes a les seues propostes, ho va fer una mica Ernest Lluch en La via valenciana, també Josep Vicent Marqués en País Perplex i poca cosa més; ara, al meu parer, ha tingut una ‘resposta’ des del nacionalisme espanyolista, s’ha desacomplexat l’extrema dreta franquista, alguns reclamen el retorn a un feixisme que reivindica ‘la llibertat’ d’emborratxar-se amb cerveses, conduir fins al cul d’alcohol, que no els posen límits per contagiar els altres de coronavirus, la llibertat de fer el que els passe pels nassos, per carregar-s’ho tot, en aquesta línia, l’assaig de Paniagua, edulcorat amb citacionsinteressants, posem per cas, de Joaquín Azagra, Ernest Lluch, d’Ernest Reig, de Ramir Reig sobre Blasco Ibañez i d’altres menys significatives i poc fiables com les de Gregorio Morán o Manuel Lloris o d’altres, tracta de soscavar el prestigi intel·lectual de Fuster, sense fer-li ni un esgarip. Fuster demanava respostes no doctrinàries i li n’ha vingut una que tracta de plagiar el títol del seu llibre, en castellà, advertint, «Nosaltres, els socialistes valencians», en realitat nacionalistes espanyolistes, on proposa un destí eternament subaltern fins a la finiquitat, provincial, submís i gens estimulant, on la pantanada d’octubre de 1982 que va anegar la Ribera, segons ell, «la natura fa estralls»; en la seua crònica de la pantanada sembla que no demana cap responsabilitat a la desídia d’un Estat que tenia el control dels pantans i que de manera maldestre no va posar els mitjans per prevenir i evitar les conseqüències de la pantanada de Tous, ni tampoc critica massa, amb la duresa necessària, el retards en pagar els danys tot i que assenyala que el Tribunal Suprem, el 1997 va condemnar a l’Estat per actuació negligent i falta de mesures adequades d’inspecció, vigilància i conservació de la presa, així com de mesures alternatives i manuals per obrir la presa i buidar-la… No eren estralls de la natura, eren els estralls d’un estat incompetent i maldestre.
Però des de la seua mentalitat sucursalista, el PV no ha de reclamar ni reivindicar res a l’Estat, això és «victimisme», només ha de suplicar concessions graciables, acotar el cap, obedientment, i donar les gràcies per tenir un estat aliè que ens tracta tan excel·lentment. Aquesta de Paniagua és una resposta, sucursalista, a l’assaig de Fuster, des d’una perspectiva d’un nacionalisme espanyolista, doctrinari, ressentit i ferotge, que voldria anorrear la llengua i cultura dels valencians, en deixar-la a mínims, més minoritzada encara, i un País àton i anèmic, sense prou vigor social, civil, institucional i polític per decidir per si mateix el futur que volem construir, federalment o confederalment, amb la resta de Països Catalans i amb la resta de països del món, amb els que compartim interessos, història, relacions i horitzó. De fet, és significatiu que quan Paniagua interpreta un Congrés de la UPV (Unitat del Poble Valencià), el 1984, on jo vaig participar en la taula que moderava el Congrés, afirma i li sembla «curiós», que la UPV «establece la unidad de la lengua catalana, el ‘reconocimiento’ de ‘els Països Catalans’ como el ámbito para conseguir el derecho nacional i un programa de izquierda social (li ha mancat posar, «i ecopacifista»), com si la unitat de la llengua catalana «l’establira» una declaració congressual de la UPV i no tots els filòlegs de la Romanística mundial. Sembla que teníem un director general amb el conceller Císcar, en l’aplicació de la política lingüística del PV, que és secessionista i està en l’òrbira de Lo Rat Penat i de la Real Academia de Cultura Valenciana, que Francesc Pérez Moragón qualificava de Gran Aberració per negar la unitat de la llengua catalana i tractar de dividir, afeblir i boicotejar qualsevol avenç en la recuperació de la llengua pròpia.
Un director general de la Conselleria de Cultura així, en la línia de l’extrema dreta antivalenciana segur que va fer molt de mal en sabotejar una llei de mínims i insuficient per reparar els danys causats per 40 anys de genocidi lingüístic feixista, aprovada a les Corts Valencianes.
Com deia en els temps de la Restauració el comte de Romanones: vosaltres aproveu lleis que nosaltres farem els reglaments perquè no tinguen cap efecte; és el que han fet per continuar les inèrcies de la dictadura, encara no es poden expressar en valencià o català els diputats i senadors dels Països Catalans al Parlament d’Espanya, tot i que en aquell Congrés de la UPV, del 1984, es va aprovar, per majoria aclaparadora, una resolució política, on s’acordava que els representants valencians de la UPV al Congrés i Senat s’expressarien en la nostra llengua, sense acceptar imposicions autoritàries i dictatorials impròpies d’una democràcia respectuosa amb la diversitat lingüística i cultural de l’Estat, en línia amb el llibre de Suso del Toro Espanyols tots, on propugnava, a principis del segle XXI, el 2004, a l’editorial Bromera, un estat confederal, a l’estil de la confederació helvètica, on les quatre llengües de l’estat tingueren el mateix reconeixement, com proposava durant la «modèlica» transició el sociolingüista Rafael L. Ninyoles a Quatre llengües per a un Estat, sense supremacismes.
És curiós que Paniagua esmente el llibre del socialista lleonés Anselmo Carretero que, des de l’exili de Mèxic, el 1948, va escriure Las nacionalidades españolas, on definia l’Estat espanyol, com ‘una nació de nacions’… Paniagua, per dissoldre les possibles potencialitats d’aquesta fórmula equitativa, de reconeixement i respecte a la diversitat nacional, que Zapatero en algun moment de la seua presidència va al·ludir amb allò de l’»Espanya plural», sense efectes pràctics i concrets, recorre a les metàfores religioses i bíbliques i afirma, en alliçonar-nos, que aquesta formulació de ‘nació de nacions’, ha «d’interpretar-se com un genitiu augmentatiu, un superlatiu, a l’igual que diem Rei de reis per a referir-se a Jesucrist o Vanitats de Vanitats de la Bíblia. Espanya seria així», segons Paniagua, «una nació amb distintes «parts», però no una confederació de nacions com es dona a entendre… És la interpretació de Fernando Savater i els barruts dels nacionalistes espanyolistes sense cap vergonya ni contenció ni reconeixement dels altres, considerats «perifèrics», extremitats, membres sense voluntat pròpia, satel·litzats per un ‘tot’ que ens considera parts subordinades perfectament assimilables, com apuntava José Mª Pemán durant la dictadura, folklorisme regional i sainets i la llengua per a fer oracions, precs i poesies a la Mare de Déu i a la Superioritat…
Per això, Paniagua, nega, sense cap dada, que el País Valencià fos reivindicatiu durant la transició. Segons ell, no teníem dret a un Estatut del 151, com va aconseguir Andalusia, ens hem de conformar amb l’Estatut per l’article 143; confon greuges, reivindicacions i manifestacions de les més massives de la història moderna per l’Estatut, amb el «victimisme» i ressentiment davant Madrid, com si no hi haguera motius per reivindicar i greuges ben gruixuts i cridaners; perquè el que va aconseguir Andalusia, sense tenir cap història ni llengua diferent al castellà, inclús sense seguir el procediment establert, perquè al referèndum, la demarcació electoral d’Almeria no es va superar el 50% de vots afirmatius, i ho varen arreglar amb un “apanyo” ad hoc, ho nega per al País Valencià.
Per què? Perquè li dona la gana. Perquè menysprea la voluntat de la majoria de la població valenciana de tenir un Estatut com el de Catalunya, el País Basc o Galícia, frustrat durant la República a causa del colp d’estat militar de 1936 i després frustrat per Abril Martorell i Guerra en considerar que posava en risc la seua concepció de l’Espanya uniformitzada i homogeneïtzada; obeir als que manen, militarment, i orelleres de ruc per suportar els maltractament sistèmics de l’Estat. Sense queixar-se de res, sacrificar-se per ofrenar noves glòries a Espanya. Segons ell, els valencians no mereixem res de res, conformar-se i prou. Perquè si s’acceptaven les reivindicacions valencianes, es podía posar en qüestió la indiscutible integritat, indivisibilitat i unitat, inqüestionable, de la suprema nació espanyola. Muts i a la gàbia.
