Gustau Muñoz
Vet ací -i permeteu la citació una mica llarga- una anàlisi, una consideració, una argumentació extremament lúcida de la filòsofa Marta Tafalla, publicada al diari ARA el 9 de febrer de 2019, en un article que extreu lliçons de les darreres eleccions a Andalusia i al Brasil:
“Les elits econòmiques saben que els recursos de la Terra són finits i entenen que més tard o més d’hora se’ls acabarà la festa. És precisament per això que han decidit escurar la copa i devorar tot el que puguin mentre puguin. Saben que durant uns pocs anys de bacanal planetària acumularan una riquesa obscena. Si no aturem aquesta bogeria, quan les elits hagin acabat d’esprémer la Terra, d’aquí unes poques dècades, molts ecosistemes s’hauran col·lapsat, milers d’espècies hauran desaparegut, el petroli i molts minerals s’hauran exhaurit, i la temperatura haurà augmentat 3 o 4 graus. I no, no hi ha planeta B. Ens decidirem a posar l’ecologia al centre de la política?”
Es pot discutir algun aspecte, l’extrapolació de símptomes, la valoració dels resultats electorals, algun matís. És igual. El fet és que la regió més necessitada, poblada i d’esquerres d’Espanya -Andalusia- ha elegit un goverm de dretes liderat en l’ombra -o directament al sol- per l’extrema dreta de VOX. I que el Brasil, el gran país de l’Amèrica Llatina que havia tingut un President com Luis Inazio da Silva (Lula) -avui a la presó per temes de corrupció-, un país avançat i conscient en tants aspectes, ha triat un president d’extrema dreta que diu barbaritats i no s’està d’afirmar que cal assassinar 30.000 persones per tal de garantir la tranquil·litat, que amenaça la vida dels indígenes i que obre les portes de bat a bat a arrasar l’Amazonia per fer-hi pastures o conreus.
Les coses van molt malament. Les oportunitats de creixement econòmic massiu -que permetria redistribuir les molles- són mínimes o inexistents. D’alguna manera, les elits i les masses ho saben. Les elits arramblen amb tot el que poden. Les masses es trinxaran entre elles, i establiran categories, fronteres, delimitacions, per tal de salvar-se. Com en el Titànic. Nosaltres i ells. Immigrants i autòctons. Els de dins i els de fora…
El planeta és finit i la població mundial no para d’augmentar. L’èxode des de les contrades rurals, la desruralització del món, avança amb la força d’un desplaçament de plaques tectòniques. Les megalòpolis envoltades de slums, favel·les o poblats de barraques i misèria, creixen exponencialment. Si mirem retrospectivament, si mirem la història, la de l’Europa preindustrial per exemple, que només va anar esmenant-se i millorant amb l’emigració, el creixement econòmic i l’imperialisme… hom no pot evitar la malenconia. O confiar que la història no es repeteix. Confiança vana, un besllum de veritat o recurs per a no deprimir-nos del tot? Vet ací el dilema. O el trilema, que deia Dani Rodrik.
