Artal de l’Horta
La present aproximació -ni erudita, ni exhaustiva, parcial i temptativa- a una sèrie de personatges valencians inclou uns quants noms d’un possible “bestiari valencià”, divers i plural (també es podria titular “Reaccionaris, blaveros i castellans)… Algú hauria d’assumir la tasca -que jo em limitaré ací a suggerir- de completar-lo i d’ampliar-lo, si escau. En tot cas sense ira, perquè ja no cal, i amb una mica d’estudi, que sempre va bé. No hi figuren, ni de bon tros, tots els que són, o eren, en falten molts, però els que hi figuren, són. O eren, en algun sentit. Tots, “vides exemplars”.
Sense cap ordre ni voluntat de sistema, amb un plantejament una mica random, el bestiari -una aportació a la “memòria històrica”- podria començar amb Francesc Almela i Vives, cas singular, un “històric” traspassat ja fa temps, un testimoni del passat, molt oblidat, però que no deixa de ser significatiu i a qui l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha declarat “Escriptor de l’Any” el 2026. Cal esperar que la fita aportarà informacions i estudis interessants sobre un personatge contradictori que tingué el seu moment en l’època de la República però que va evolucionar a pitjor durant la llarga nit del franquisme. Un cas d’involució csamaleònica que va assentar precedent…
Recuperar de tant en tant, amb la comprensió que dona la distància, figures del passat és fonamental. Una mica és el qua es va tractar de fer al llibre Els reaccionaris valencians (Afers), però el registre de casos interessants podria omplir uns quants volums més.
[Tot i que genera dubtes: per què ocupar-se de figures tan menors? No seria millor apuntar a personatges amb gruix?]
Francesc Almela i Vives (190-1967) fou un valencianista de l’època de la República que sobrevisqué al terrabastall i hagué de cercar un lloc al sol. Com alguns altres s’hagué de fer perdonar, passà a un pla discret i posà el seu gran know how sobre “les coses valencianes” al servei de la nova situació o en sintonia amb els qui manaven. Perquè era un especialista en València i “lo valenciano”. No se’l pot retreure que volgués sobreviure en temps molt difícils. Fou un gran erudit i un poeta i escriptor notable. Una mica “polígraf” sense mètode, ordre ni concert. Obri la Llibreria Valenciana, de llibres de vell, a prop de la Universitat, d’on Fuster se’n va assortir. Amb el temps, publicà una mena de rèplica al llibre de Joan Fuster El País Valenciano (1962), que va titular Valencia y su reino. El va reeditar l’Ajuntament de València quan n’era alcaldessa Rita Barberà. Havia estat valencianista sense complexos als anys trenta (el seu llibre de poemes L’espill a trossos aparegué a l’editorial L’Estel) i un catalanista sense escarafalls que havia publicat diversos títols a Barcelona, a l’editorial Barcino de Josep Maria de Casacuberta. Però passada la guerra ja es mirava tot allò amb distància obligada o voluntària… La Biblioteca d’Autors Valencians (BAV), del Magnànim, dirigida per Fuster va publicar un volum de la seua poesia: Obra poètica (1987).També va pronunciar, el 1961, una conferència curiosa, de la qual se’n coneix el títol: “La poca substancia de los valencianos”. Què hi diria?
Andrés Amorós (1941), un valencià que va “triomfar” a Madrid, però només fins a un cert punt. Home de lletres i professor. Especialitzat en bous i literatura. “Triomfar” -no “mourir”- a Madrid vol dir fer-s’hi un lloc, en l’administració, la universitat o la premsa. O en altres ocupacions connexes. En el seu cas, catedràtic. Desconnectat de València i els seus afanys culturals, li va tocar un dècim de loteria i en temps del PP el varen nomenar director de la Institució Alfons el Magnànim. No se’n va saber res més. Va passar efímerament, en aquest destí subsidiari de províncies, d’on no va traure els rèdits que segurament havia esperat.
Emilio Attard Alonso (1915-1987), advocat i banquer (Banc de l’Exportació), tingué un paper destacat en la Transició des de la UCD, on va obrir la porta al blaverisme més eixelebrat per disposar dels peons de brega que no tenia contra l’esquerra. Va perdre contra la meua família un plet important sobre qüestions immobiliàries (a València) enfront de Gregorio Peces Barba del Brio, pare del pare de la Constitució Peces Barba Martínez. Fou diputat i president de la Comissió Constitucional al Congrés des Diputats. De nissaga maltesa, va fer un patrimoni important, amb terres a la “Toscana valenciana”, és a dir, ca la capçalera de la Vall d’Albaida. Un tipus llest, imaginatiu. Es va inventar la imbecil·litat eixa de la “Comunidad Valenciana”, com ell mateix va confessar. Al contrari que els nets del Tio Canya, ell sempre parlava en castellà.
Mayrén Beneyto Jiménez de la Iglesia (1945), filla del fundador de les JONS a València Bartolomé Beneyto Pérez, neboda del signant de les Normes de Castelló, feixista confés i camaleònic, Joan Beneyto Pérez. De professió rica, gran consumidora de laca per al monyo i aspirant a celebrity d’estar per casa, no va passar de regidora municipal amb Rita Barberà. Exemple excels de la coentor valenciana. Fou directora durant anys i panys del Palau de la Música de València, segurament perquè no havia ningú més preparat o idoni. El seu primer marit fou Alfonso Manglano de Lastra, fill de Jesús Manglano y Cucaló de Montull, baró de Terrateig. Sic transit gloria mundi.
Joan [o Juan, segons] Beneyto Pérez (1907-1994), tot un cas, aquest valencianista primerenc. Nat a la Vila Joiosa, estudiant de Dret i col·laborador de la revista Cultura Valenciana (dels jesuïtes), membre d’Acció Cultural Valenciana, becari a la Itàlia feixista, autor d’una tesi sobre el dret català medieval, autor també del llibre Nacionalsocialismo (Labor, 1934) ben predisposat davant aquell moviment “juvenil, enèrgic i renovador”, signant de les Normes de Castelló el 1932, aspirant a teòric del Nacional-Sindicalisme, conreador del mite de l’Espanya imperial, cap de la Censura durant el franquisme, director de l’Escola de Periodisme a Madrid i que encara reaparegué en l’època democràtica publicant llibres a Alianza Editorial o a Siglo XXI. Uf, quin mareig. En aquest cas, convé remetre a un text molt esclaridor de l’historiador Pau Viciano (“Joan Beneyto. L’estratègia del camaleó. Del totalitarisme al postfranquisme”, dins Els reaccionaris valencians, que abunda en el transformisme tan marcat del personatge. Com Eichmann, ell només passava per allà.
Bartolomé Beneyto Pérez (?-?). Aquest fundador de les JONS a València es retrata molt bé al seu escrit Falange en Valencia. Antes del Alzamiento (València, Imprenta F. Domenech, 1939). Situa entre els primers membres d les JONS a València també el seu germà “Juan Beneyto Pérez”. És una reivindicació dels “camisas viejas”, els primers falangistes abans de la guerra, davant el previsible allau d’oportunistes que es pujarien al carro de la victòria… El fullet té un valor històric evident.
Ricardo Bellveser (1948-2021), el definidor del cànon de la literatura valenciana en castellà en diverses obres. Fou col·laborador directe de Maria Consuelo Reyna a Las Provincias en l’època més dura, inquisitorial i agressiva (molt perillosa per als no addictes). “Poeta” en castellà que feia sevir les posicions de poder per a congraciar-se amb tot de poetes espanyols oficialistes, tipus Félix Grande. Ricardo “tres carreras” va exercir alhora de director de la Institució Alfons el Magnànim, membre del consell rector de l’IVAM, acadèmic de Sant Carles, membre del Consell Valencià de Cultura, acadèmic de l’AVL. Però, sic transit, els poetes que compten de debò, com Paco Brines, no el consideraven. La pitjor ofensa que se li pot fer a algú amb ànima lírica.
Manuel Broseta Pont (1932-1992), un dels tòtems de la transició democràtica a València, mercantilista amb despatx important i càtedra a la Facultat de Dret, on fou “mestre” de Carmen Alborch, musa de l’esquerra de la transició, la post-transició i més enllà. El PCPV de Palomares el catapultà a president de la Junta Democràtica del País Valencià, i ell es va deixar. Passa desprès a ser col·laborador de capçalera de Las Provincias i amb el temps, alt càrrec -secretari d’estat- en un govern del PP. Tot començà amb un article memorable: “La paella de ‘Els Països Catalans’” (Las Provincias, 23 de juliol 1978). Son pare havia estat republicà. Ell es va fer ric, es va divorciar i es va tornar a casar. Fou vilment assassinat per un comando etarra.
Xavier Casp Verger (1915-2004), autor d’un llarg poema patriòtic “dramàticament esperançat” que publicà a Mallorca, despès d’haver guanyat una englantina -o era la “flor natural”?- als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Perpinyà. També es publicà o s’imprimí a Mallorca (al colofó hi diu que a la Impremta “Mossèn Alcover” de la Ciutat de Mallorca) el poemari Jo sense tu (1948). Era el poeta culte i catalanista de la postguerra, molt amic i mentor del jove Joan Fuster. Després les coses es van esgarriar i canvià de jaqueta. Com a poeta, molt discret i una mica demodé, amb títols com ara Jo, cap de casa. Lirisme bleda. Com a figura cívica i política, un desastre. Acabà fugint escoltat per la policia arran d’un avalot davant el Consell Valencià de Cultura, del qual n’era membre, que havia dictaminat la unitat de la llengua. Els energúmens que ell havia encoratjat ara l’acusaven de “catalanista”. No deixaven de tindre raó, almenys en temps passat i, segurament, en el seu fur intern.
Vicente Giner Boira (1910-1997) un antic valencianista (del règim) que passà a l’anticatalanisme militant a les envistes de la transició i es va presentar a les eleccions del 15 de juny del 1977 amb advertències com ara: “Valenciano, el día 16 serás ya catalán” (si guanyaven les esquerres). Varen guanyar i els valencians continuaren sent el que havien sigut tota la vida. Un conservador ferreny, d’aquells que no han paït, encara, la Revolució francesa del 1789.
Ignacio Gil Lázaro (1957), el polític valencià sinistre -només cal veure-li la cara- per antonomàsia. Entre el PP i Vox, decantat cap al darrer, pel reaccionarisme coriaci, ultra, impenitent, d’escassa o nul·la fibra democràtica, i sobretot i sempre anticatalanista. Nacionalisme espanyol desmesurat. A hores d’ara és, encara, diputat per Vox.
Esteban González Pons (1964), la nova versió del camaleonisme, de maneres suaus per fora però tota una altra cosa per dins, a l’hora de la veritat. “No es pot ser tan de dretes com el meu fill”, li va dir son pare, metge, a Alfons Cucó, que n’era pacient. Encara en actiu, i a més amb una incipient carrera d’escriptor (d’una literatura casposa), cridat a altes responsabilitats, que se sol dir. Un tipus que pot enganyar a qui es deixa. En una època va enganyar -per dir-ho així, hi ha un marge ampli d’autoengany volgut- fins i tot a un periodista tan llest com Enric Juliana, i ja és dir. Però sembla que ja no. Es presenta com un “moderat”. Clar que tot és molt relatiu. Probablement ho és, en l’ambient en què es mou.
Ramon Pasqual Lainosa (?-?). Ja ningú se’n recorda, però fou un dels impulsors del moviment cavernari (de les cavernes), primari, barbàric, de l’anticatalanisme primigeni durant la transició, des de la Junta Central Fallera i la presidència de l’Ateneu Marítim. Un dels pioners. Justament oblidat…
Manuel Lloris (1928-2005) autor d’un únic llibre, Aproximació a Joan Fuster (Almudín, 1979), amic i enemic, sobretot això darrer, dels seus amics. Que no eren qualssevol: Joan Fuster, Josep Iborra, Mario Garcia Bonafé, Jaume Pérez Muntaner… Un cas molt trist. Es va vendre per un plat de llentilles i va publicar textos corrosius -se suposa que més o menys ben pagats- contra l’esquerra i el nacionalisme als anys 90, especialment a Las Provincias. Després, Roma no va pagar traïdors. Al llibre deia coses com ara “Probablemente, la Historia dirà que Fuster es un escritor malogrado por una posición”. “En Fuster existe un inmenso instinto de escritor y falta una coherencia ideológica”. Subtileses -malèvoles- que donarien molt de joc.
José Luís Manglano de Mas (1940), tot un senyor amb cognoms il·lustres, típic espècimen “d’un cert tipus de valencians”… Els Manglano! Valencians castellanitzats des de generacions, del tipus soci hereu de soci de la Sociedad de Agricultura del carrer de la Pau de València, cau de terratinents o rendistes d’extrema dreta que encara té, penjada en una paret del vestíbul, al sector que no han llogat a la cadena de restaurants (lamentables) Saona, una placa de “Caídos por Dios y por España”, com si res. Fou degà de la RACV, un rècord per algú que no sap dir ni “bon dia”, o que si en sap, no gesta mai l’expressió.
Manuel Muñoz Ibáñez (1943), metge auto-considerat historiador de l’art, trobà l’ocasió oportuna quan el PP arribà al poder el 1995 i el nomenaren director del Centre Cultural la Beneficència, de la Diputació de València. Abans havia publicat un llibre que es deia La pintura en el País Valenciano. Ja no ho tornaria a dir. La seua gran gesta fou carregar-se ignominiosament la Sala Parpalló, fonamental en la difusió de l’art contemporani, que havia fundat i dirigia Artur Heras.
José Ombuena Antiñolo (1915-1992). Director de Las Provincias entre Martí Domínguez Barberà i Maria Consuelo Reyna. Autor de Valencia, ciudad abierta (Prometeo, 1970), on cantava “la graciosa mixtura”. Promotor de l’anticatalanisme, autor d’una “Oda a José Antonio”, també d’una novel·la titulada La isla de las tortugas, que certament no ha passat a la història de la literatura. Gran enemic de Manuel Sanchis Guarner, amb qui mantingué una polèmica encesa a propòsit… dels mossàrabs. Els mossàrabs? Sí, clar. Durant un temps foren argument d’aficionats. Motiu per a difondre molt de fum, per tal de negar la unitat de la llengua catalana. El valencià seria, segons unes versions, derivació de l’iber -una llengua mai desxifrada- o, segons altres, del llatí que parlaven hipotèticament els mossàrabs, que haurien sobreviscut a la islamització derivada de vuit segles de dominació àrab/musulmana. Massa aficionats a fer d’Indiana Jones amb la història de les terres valencianes. Tot això hem hagut d’aguantar…
Manuel Tarancón Fandos (1954-2004). De Borriana, periodista, nebot del cardenal Tarancón. Pioner d’una tercera opció entre blaverisme i catalanisme, per la via de respectar les Normes de Castelló i decretar que l’obra de Joan Fuster, per catalanista, seria “obra menor”, prescindible. Pur sectarisme. La cosa no va anar més enllà. Va vendre amb grans plusvàlues -va informar la premsa- un pis del carrer de Jesús a la Seguretat Social. President de la Diputació de València i conseller (d’Educació i Cultura). Va fer estades segurament festives a Nicaragua, país al qual, ja gran, tenia molta afició. Una darrera etapa aquesta molt en la línia fosca, com ara quan va convocar el concurs de menjadors escolars des de la Conselleria d’Educació. Un episodi que no s’ha investigat mai. La història no escrita supera amb escreix la història escrita.
Rafael Orellano (1925-2022), un dels fundadors del GAV, que negocià amb Emilio Attard (vid.) la seua integració a les llistes municipals, a València, de la UCD. D’un anticatalanisme tan impresentable, lleig i dur com la pedra de les escultures que feia, aquest individu confonia art i artesania, política i violència. El GAV mereixeria una crònica (que ha explicat en bona part Francesc Viadel -investigador incansable- al seu llibre No mos fareu catalans).
Vicent González Lizondo (1942-1996), fundador d’Unió Valenciana, un partit que tingué el seu moment. En ell tot era excés. Populista d’abans del populisme. Però a tot drap. Va acomboiar una paella de rècord Guiness al vell llit del Túria i va congregar multituds. Va traure una taronja al Congrés dels Diputats. El feren president de les Corts Valencianes. Es vantava de no haver llegit mai cap llibre, i per tant tampoc Nosaltres els valencians. Va contribuir com pocs, en el seu temps, a erosionar la imatge col·lectiva dels valencians. Una gran aportació.
Pedro J. de la Peña (1944-2023), en realitat Pedro Jesús de la Peña de la Peña, ànima de la “Asociacion de Escritores Valencianos en Castellano” o cosa així, professor i escriptor càntabre -de Cantàbria, Santander o “la Montaña”- a qui li emprenyava, li donava molta “malícsia”- l’embranzida que va prendre a València el nacionalisme cultural i el conreu de la llengua pròpia, que es reivindicava i volia estructurar un camp cultural en connexió amb la resta del domini lingüístic català. Com podia ser això? Calia reaccionar, i ho va fer. Com a escriptor tampoc ha passat la prova del temps, ni del seu ni de la sempre esquiva posteritat.
Vicente Ramos Pérez (1919-1978) fou moltes coses: capitost de l’Aula de Cultura de la Caixa d’Estalvis del Sureste, polígraf, “adelantado de la Hispanidad”, alacantinista, anticatalanista, diputat per Unió Valenciana, erudit sense mètode ni nord. Autor d’un pamflet -o libel de denúncia- titulat Pancatalanismo entre valencianos(València, 1978) que li va obrir moltes portes a València. A la València tètrica dels vicentinos, Lo Rat Penat, la RACV, i coses així. Sense pena ni glòria.
Miguel Ramon Izquierdo (1919-2007) o el darrer alcalde franquista de València, falangista de cor, que volgué transvestir-se de demòcrata i valencianista i no va poder. Falangista declarat, fou un dels promotors del primer anticatalanisme, Unión Valenciana Regional o UVR, que després passaria a recompondre’s com a Unió Valenciana, el partit de Lizondo.
Carles Recio (¿?) un personatge de llegenda urbana, com la “Blanquita” del Barri del Carme. (Aquesta, idealitzada en alguna novel·la miriana, era més malparlada que un traginer.) Recio ha escrit llibres sense solta ni volta a recer de plataformes estranyes i blavoses, però sobretot de la Diputació de València, que el va fer servir quan el PP (Manuel Tarancón, Fernando Giner) hi manaven. I ell bé que se’n va servir: de fet, temps després fou condemnat per falta molt greu i inhabilitat per cobrar i no anar a treballar… De Recio se’n recordarà sempre que va deixar anar ratolins en una sala de la Llotja de València per espantar el personal i rebentar la conferència que David Rosenthal, jueu de Nova York, traductor del Tirant lo Blanch a l’anglès (una traducció magnífica), hi havia de pronunciar. L’acte hagué de ser suspès. Ell, Carles Recio, no ho sabria, però els nazis, abans de prendre el poder, solien utilitzar la tècnica dels ratolins i les bombes fètides per a rebentar actes culturals que no els agradaven a l’Alemanya dels anys trenta. Després ja passaren a majors.
Joan Ripollés (1932), en realitat Juan García Ripollés, conegut així mateix com Ripo o el Beato Ripo. va nàixer a Alzira però es va establir a Castelló i concretament en un mas de Sant Joan de Moró. Pintor proper al PP, té un carrer a la Vall d’Alba, de quan n’era alcalde un corrupte protegit del també corrupte Carlos Fabra, president de la Diputació, al qual va immortalitzar en una escultura-falla a l’aeroport de Catelló. Si quod natura non dat, Salamanca non prestat, es pot dir també que la quincalla fantasmagòrica i les relacions polítiques -fer-se l’estrafolari genialoide- tampoc no fan art. De vegades, acòlits el passegen fins a Sant Joan de Penyagolosa i travessen inopinadament (com un dia d’agost del 2025) un poble proper. Tenia un aspecte espectral. Ripo és pura anècdota, però representativa de la davallada de criteri cultural i artístic del País.
María Consuelo Reyna Doménech (1944). Ara viu retirada i jubilada, patint els estralls de l’edat. Però ho fou tot -i no res- a la València dels anys setanta, vuitanta, noranta, i una mica més. Mereix un estudi en profunditat, que no s’ha fet. Quan avui es parla d’influencers, caldria tindre-la molt present. O quan es parla com un descobriment de la “fatxosfera”. Ells es va avançar a tothom. El mal que va fer a la convivència democràtica dels valencians és incalculable. Descansarà en pau…
Rosa María Rodríguez Magda (1957). En realitat, María Magdalena Rodríguez. Feminista i progressista, autora d’un llibret tan interessant o simptomàtic com Discurso/Poder, en l’estela de Foucault, d’una ortodòxia foucaultiana absoluta (és una lectura pas a pas de Foucualt), prologat per Ignacio Fernández de Castro, EDE, Madrid, 1984 i signat simplement com Rosa María Rodríguez i dedicat “A Joaquín”. Però amb un Epíleg de caràcter polític que ja avançava el que vindria i on parlava de “la mort de l’intel·lectual d’esquerres” i la perillosa infiltració marxista en el socialisme, del “Goulag” (sic!) i coses així… Professora d’institut sense ganes de fer classes, fou alliberada sindical de la CSIF i després contractada per Rita Barberà, alcaldessa de València del PP, per a una cosa que es deia el “Tercer Milenio”, i que no era un programa d’ultratomba i ocultisme d’una TV de tercera, sinó un cicle de conferències “de altos vuelos” i una Fundació Municipal. Interessant, perquè quan s’acabà la festa els feren funcionaris a tots. Després passà en l’època del PP de Zaplana i Camps, Tarancón i Lis, a dirigir la revista debats, que deixa de ser la publicació tan interessant que havia estat. En qualsevol cas, ha fet una tasca positiva en la salvaguarda i difusió de l’obra de Maria Beneyto. Cal ser equànimes.
Julián Sanvalero Aparisi (1913-1997), tot un personatge, catedràtic d’Història Antiga a la Universitat de València, amb antecedents republicans que havia de fer-se perdonar, sogre de J.F. Yvars, pare d’una gran amiga que va morir prematurament, i lamentable -en termes tant culturals com polítics. Postulava la teoria que els valencians actuals provenen dels ibers, que no hi ha tanta distància temporal, que no en són tantes les generacions que ens hi separen. I que el valencià no és català, no, home, no…. En va fer una síntesi al fullet Reflexiones sobre el pueblo, cultura y lengua de Valencia (València, Anubar [acrònim d’Antonio Ubieto Arteta], 1977), on deia coses com ara: “nuestro valenciano es un conjunto lingüístico constituido por elementos deivados básicamente del bajo latín hablado por todo el pueblo hasta el siglo VIII, enriquecido del VIII al XIII con arabismos y desde el XIII hasta hoy con catalanismes, provenzalismos, aragonesismos, castellanismos, etc… con unos cultismos modernos y nuestras tendencias fonéticas, palabras y expresiones que van desde el ibérico hasta los tecnicismes actuales, pasando por el visigodo, lenguas norteafricanas no arábigas, italiano y francès medievales o modernos, etc., etc.” Aquest senyor -que cometia errades bàsiques desvelades per especialistes com Carme Barceló- era catedràtic d’Història Antiga. No va acabar de pair mai l’arribada d’un col·lega tan brillant com Miquel Tarradell, vingut de Barcelona. Això també explica coses. .
Diego Sevilla Andrés (1911-1982). Ací toquem os. Un falangista amb ínfules teòriques que es presentava a les eleccions trucades pel “tercio familiar” (qui se’n recordarà, d’això?) amb uns cartells truculents on apareixia desafiant, amb els braços creuats i gest mussolinià, i amb al rètol: “Seguiremos luchando”. Denuncià a la policia -el va reconèixer pel carrer- Gonçal Castelló en la immediata postguerra. Va fer estudis sobre la història política de la “zona roja”. Res de tot això seria estrident, s’ajustava a l’època, a una època sinistra, si no fos perquè fou el fundador del Departament de Dret Polític i Teoria de l’Estat de la Facultat de Dret de la Universitat de València, tot i que no aconseguí la càtedra (suspengué les oposicions). També fou un dels primers que atacà de manera furibunda i pública els tímids intents del nou valencianisme dels anys seixanta i, concretament, Joan Fuster, a qui denuncià en un article ominós al diari Levante (“Burguesía y separatismo”). Convé assenyalar que altres membres d’aquell departament foren o són Manuel Martínez Sospedra (en 1977 candidat dels anomenats “Círculos José Antonio”) i l’actual diputat de Vox Carlos Flores Juberías.
Antonio Ubieto Arteta (1913-1990), un medievalista aragonès i aragonesista abrupte segons el qual l’aportació catalana a la conquesta del Regne de València fou quantité négligeable. Ho va exposar al llibre Los orígenes del Reino de Valencia (1975). Tot era sobretot aragonès, i una mica navarrès, castellà, etc. Els pobladors que es va trobar Jaume I -contra tota evidència- parlaven “romanç”, coses així… Durant molt de temps va paralitzar el desenvolupament d’un medievalisme valencià solvent al Departament de la Universitat. Hagué d’arribar un providencial Paulino Iradiel per a desencallar la situació i llavors, sí, s’encetà una renovació a fons del departament i la disciplina. Una nova generació va prendre el relleu. Enric Guinot va posar les coses al seu lloc amb la seua gran obra Els fundadors del Regne de València (Tres i Quatre), basada en recerca, no en prejudicis.
Rafael Blasco Castany (1945), un corredor de fons com pocs en la política valenciana. Hauria guanyat tots els maratons que organitza la Fundació de Juan Roig. Ho ha estat tot, militant antifranquista bel·licós al FRAP, rebut amb honors a l’aeroport de Tirana, a l’Albània d’Enver Hoxha, conegué la presó per motius polítics, conseller d’Obres Públiques amb Joan Lerma, que se’n va desfer entre sospites de corrupció. La venjança fou èpica. Es passà al PP, on fou rebut amb els braços oberts, perquè sabia i coneixia les claus de moltes coses. A més formava part d’un clan poderós a la Ribera, amb epicentre a Alzira. Tornà a ser conseller, de Sanitat, i tornà a ser despatxat, ara no amb sospites sinó amb “fets provats” i sentència ferma. Tornà a la presó, ara per motius econòmics. No es va despentinar mai, entre altres coses perquè no té massa cabells.
* * *
El “factor humà” és clau. Per això aquestes notes. Potser en una altra ocasió, tot i que en veritat no està clar si realment val la pena, hom podia fer referència, per interès bàsicament antropològic, entre tants i tants altres, a personatges com ara el catedràtic ja desaparegut de Lògica i Filosofia de la Ciència de la Universitat de València vagament progressista -ell es deia àcrata, que sempre és socorregut i dona carta blanca-, que fou conseller de Treball amb el corrupte, i amnistiat de facto, Zaplana. O bé al periodista amb una vessant d’ideòleg, que a mesura que es fa gran -evolució paradigmàtica- fa l’efecte que capgira el signe de la seua rebel·lia contestatària i contracultural de joventut. O al figurant cultural ja traspassat que passà de les simpaties socialistes -proper al PSP- a fer diversos papers de l’auca, sempre shakespearians, amb el PP. O també al soi-dissant socialista que, entre altres coses, va perpetrar un llibre sobre los socialistas valencianos amb un aire inconfusible d’ajustament de comptes. O bé al poeta venecià, i “novíssim”, professor seriós de literatura espanyola de nissaga esquerrana, però tocat d’un anti-valencianisme poc comprensible i membre (“académico electo”) de la secessionista RACV, igual com un altre insigne poeta en castellà (“director de la Secció ‘Lliteratura’ en castellà i unes altres llengües”)… Què els dona la RACV? A veure: ¿farien també això amb el castellà, donarien suport a una acadèmia secessionista de l’espanyol, amb normes que s’apartarien de les de la RAE? Sense oblidar l’ex capellà i teòleg inclassificable que posaren el 1995 a dirigir la IVEI sense saber, ell, on es ficava, i que deia -o diu, potser, encara- coses que induïen a la perplexitat. O també un personatge de molts atributs i vasta intel·ligència que fou alt càrrec -director general- amb Zaplana, però que s’ha reformat a temps, ha envellit com alguns vins i darrerament diu coses molt sensates, a més de publicar cada any llibres de 1000 pàgines o més, que per a un altre serien l’obra de tota una vida… Tots ells tenen llums i ombres, només faltaria.
Uns més que altres, això sí.
