Sal·lus Herrero i Gomar
Dijous 19 de febrer d’enguany es va fer al Centre Octubre de València un reconeixement i homenatge a la trajectòria intel·lectual, cultural i vital de Jaume Pérez Montaner, a càrrec del poeta Vicent Penya, que va fer una laudatio magistral. Després de recordar com havia conegut personalment Jaume a Puçol -gràcies a una iniciativa de l’escriptor Manel Alonso, que temps desrpés duria a la fundació dels “Deu de la ploma”- digué que a principi dels anys vuitanta del segle XX ja havia llegit un assaig de Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés, i explicà el temps de detenció de Jaume a principis dels anys seixanta. Arran de la vaga dels miners d’Astúries, el curs 1961-62, es varen fer alguns actes de protesta, com ara repartir pamflets informatius de solidaritat amb els miners… Llavors van detenir Francesc Codonyer, Mario Garcia Bonafé i altres… i també ell va ser detingut i expedientat. Passà un temps a les presons franquistes: una etapa de tenebror. A la presó el temps sempre és massa llarg, i com més injustícia el sofriment, l’espera, el neguit, el buit, es fa més profund…
Després d’eixir d’aquesta experiència repressiva, dolorosa, va decidir juntament amb la seua companya de vida, Isabel Robles, anar-se’n als Estats Units i treballar en diverses universitats, perquè al seu propi país ho tenia ben magre… És per això -deia Vicent Penya- que l’experiència de nou anys als Estats Units, fou determinant per aprofundir en la poesia anglosaxona i establir ponts entre aquesta i la nostra tradició catalana, a més de difondre-la al nostre país. Juntament amb la poeta i professora Isabel Robles, va traduir uns quants autors nord-americans ben significatius.
Tot seguit exposaré la laudatio de Vicent Penya sobre Jaume Pérez Montaner, tal com va rajar i la trobem al facebook:
<<Vaig conèixer personalment Jaume a primeries dels anys 90 en una de les sessions de les memorables Nits Màgiques del Django’s que organitzava Manel Alonso a la cafeteria del mateix nom a Puçol. En aquella primera trobada, ja vaig comprovar la gran qualitat humana de Pérez Montaner, una actitud davant de la vida amb grans dosis d’humilitat i bonhomia, i una gran inclinació cap a la generositat. Virtuts que, tanmateix, no ocultaven en cap moment un important bagatge cultural i literari i un compromís cívic i social irrenunciable.
Abans de conèixer la seua poesia, però prèviament a aquella coneixença personal, vaig tindre un contacte literari, diguem-ne, “a distància” en l’any 1981 quan vaig llegir el magnífic llibre, escrit a quatre mans amb Vicent Salvador, Una aproximació a Vicent Andrés Estellés. Una obra indispensable per conèixer la transcendència de la biografia estellesiana i la importància de la seua obra poètica, coneixements que transmet als lectors de manera apassionada i divulgativa.
D’altra banda, Dominic Keown -que també era present a l’acte- en l’epíleg de la Poesia Completa de Montaner, escriu “Avui dia continue pensant que aquest opuscle, Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, comptarà entre les més encertades síntesis acadèmiques que s’han produït mai respecte al maldecap bibliogràfic i temàtic d’un escriptor tan impaïble com el burjassoter”.
I continuà Vicent Penya:
No debades Pérez Montaner i Estellés van ser grans amics. El poeta del Llibre de meravelles el considerava pràcticament un germà i així l’anomenava. El nostre homenatjat ha sigut i és un gran divulgador de l’obra estellesiana i, de fet, va ser el responsable de preparar i prologar el monumental Mural del País Valencià d’Estellés.
No cal dir que la seua obra assagística la fa singular el fet d’haver aprofundit, entre altres temes però principalment, en l’univers poètic estellesià, de manera que a hores d’ara n’és el màxim especialista. A aquest primer llibre sobre Estellés, en seguiran uns altres reculls d’assaig dedicats a la vida i obra del poeta de Burjassot: Poesia i record (A propòsit d’un poema del Llibre de meravelles); Vicent Andrés Estellés: 1924-1993. Deu anys després (junt amb Josep Ballester); El mural com a fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés. I, a més a més, recentment ha publicat també una antologia personal sobre l’obra del poeta titulada Una tendresa oculta. Poemes escollits.
Pérez Montaner conegué Estellés a començament del anys 70, en un dels viatges d’estiu tornant dels Estats Units, però ja a finals dels anys 50, quan estudiava el batxillerat a Alcoi, i de la mà de Josep Iborra, van caure a les seues mans algunes de les obres de Joan Fuster, com ara El descrèdit de la realitat i Figures de temps, que el varen marcar de manera substancial i li varen obrir els ulls a favor de la llengua i la literatura catalanes.
Posteriorment va conèixer Fuster en persona durant una visita a Sueca, que va fructificar en una bona amistat que perdurà al llarg del temps. Tots i totes coneixem la macabra anècdota. La nit de l’11 de setembre de 1981 es trobaven Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador en casa de Joan Fuster i van patir la violència extrema de l’anticatalanisme en forma d’un parell de bombes, que, per sort, i gràcies a la destresa del nostre homenatjat, no van causar danys personals, tot i que sí quantiosos danys materials.
Pérez Montaner també va haver de suportar, en la pròpia pell, la repressió franquista. En el curs següent a l’ingrés en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València, és a dir, el 1962, és detingut per les seues activitats polítiques. Jutjat per un tribunal militar, fou condemnat a dos anys de presó, dels quals passà quinze mesos en diversos establiments penitenciaris de l’estat espanyol. A més a més, va haver de fer un llarg servei militar a Sidi Ifni que va acabar als 27 anys.
Com que estava assenyalat pel règim feixista, li resulta difícil trobar treball, i és per això que, amb la seua parella, Isabel Robles, s’exilia als Estats Units, on romandrà, si no m’equivoque, uns nou anys. Un exili econòmic i ideològic que, sens dubte, marcà en bona part la seua trajectòria literària i, sobretot, la poètica. La seua escriptura és “una de les més amerades de referències i influències anglosaxones de la recent tradició poètica catalana”, segons Xavier Aliaga.>>
Elogia Vicent Penya el recorregut acadèmic, social i cultural de Jaume Pérez-Montaner: Torna al País Valencià el 1977 i de seguida Manuel Sanchis Guarner l’incorpora al seu equip universitari. Hi assumeix diversos càrrecs acadèmics: és director interí del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València entre 1981 i 1983, secretari de la Facultat entre 1982 i 1985, i director del Col·legi Major Lluís Vives del 1984 al 1990. I continuà, Penya:
<<A partir dels anys vuitanta publica una part important de la seua producció crítica: antologies de poesia jove, estudis i antologies dedicats a Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés (tal com he assenyalat adés), així com diversos volums d’assaigs. En l’àmbit de la crítica, destaca l’edició i la introducció del llibre Contra el nacionalisme espanyol (1994), de Joan Fuster.
Pérez Montaner ha exercit un important paper com a dinamitzador cultural. Ha participat en institucions i ha impulsat projectes editorials. Entre altres càrrecs, des del 1999 fins al 2007 ha estat president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, entitat a la qual representa a l’European Writers Congress i en altres organismes internacionals.
L’any 2018 publica en la Institució Alfons el Magnànim la seua poesia completa en el volum Defensa d’una forma. La poesia completa fins aquell moment, ja que posteriorment, el 2024, va veure a la llum un nou poemari titulat Abans del vers, editat per Edicions del Buc. Si bé per a l’autor l’edició de tots els seus poemaris va representar “un estímul molt gran”, segons les seues paraules, per al públic lector va ser una manera d’acostar-se a una de les obres més coherents i unitàries d’un dels autors que ja formen part de la història de la nostra literatura. Per cert, els dos últims llibres del volum, inèdits, són dues magnífiques joies literàries que representen, segons la meua opinió, la culminació poètica de l’autor.
Va afegir Vicent Penya en la dissecció literària i vital de Jaume:
Amb la lectura de tots els seus llibres aplegats unitàriament, ens adonem que estem davant d’una poesia que significa un estira-i-arronsa constant entre el pensament i l’emoció, entre la memòria i el present, i també l’avenir, que de vegades és amarga i aspra, però que en altres ocasions és elegant i tendra, però sempre ponderada i exigent: vital. En moltes de les seues obres, el poeta acudeix a la recerca de nous horitzons en l’ús del llenguatge i manifesta una clara voluntat de compromís amb la societat. Ha fet de la paraula un espai d’introspecció, somni i sentit cívic. De gran compromís amb si mateix i amb «l’altre». Així doncs, no hi ha cap mena de dubte que l’aspecte cívic és indestriable de pràcticament tota l’obra poètica de Pérez Montaner, i fins i de l’obra assagística.
Malgrat que alguns crítics el situen dins de la generació dels setanta, hi ha qui defensa que la seua poesia actua com un pont entre els autors dels seixanta i els dels setanta. En els seus primers títols —Adveniment de l’odi, Museu de cendres o L’heura del desig— s’hi poden reconèixer motius i formes pròpies del realisme. Tanmateix, a partir de Màscares i La mirada ingènua, la seua veu poètica adopta un to més desencisat davant dels esdeveniments històrics que li ha tocat viure, combinat amb ecos de l’absurd existencialista i, en ocasions, amb una sensualitat vitalista.
I per concloure, definitivament una laudatio magistral va dir, Vicent Penya:
Al llarg de tota la seua producció poètica apareix un ventall ampli de temes recurrents, com ara la memòria, la mort, la condició humana, el pas del temps, l’exili, l’oblit o l’odi. Aquest darrer concepte és convertit, en molts dels seus poemes, en un element central que li permet remarcar la duresa del context franquista en què es desenvolupa una part de la seua trajectòria literària.
Sense cap mena de dubte, Pérez Montaner ocupa un lloc destacat en la literatura catalana contemporània, on la seua veu com a poeta, assagista, traductor i crític és una de les més coherents, exigents i sòlides de les nostres lletres.
Per acabar, m’agradaria tornar a ressaltar, si em permeteu, la gran generositat del nostre homenatjat. Ell, que ha estat i és poeta, un gran poeta, ha contribuït com ningú a la difusió i la divulgació de l’obra d’un altre gran poeta com Vicent Andrés Estellés. Ell, que ha estat i és assagista, ha defensat des de sempre l’obra i el pensament de Joan Fuster.
Jaume Pérez Montaner és un d’aquells personatges que dignifiquen, no solament la cultura pròpia, sinó la universal. La seua obra, diversa i profunda, és el testimoni d’una vida dedicada a la paraula i a la reflexió, memòria viva de les nostres lletres i del nostre país, un llegat que continua exhortant-nos, perquè, com els grans autors de la literatura, la seua obra està feta de matèria perenne: sensibilitat, pensament, sentit cívic i bellesa.>>
L’escriptor, Antoni Gómez, al Levante-EMV, a l’endemà, el 20 de febrer, escrivia un excel·lent article titolat Jaume Pérez Montaner, descrivint l’homenatge de la cooperativa de lletres presidida per Manel Alonso, els Deu de la Ploma, a l’Octubre, on Anna Gascon, en nom d’ACPV, va destacar l’afecte, el respecte i l’admiració que li produïa Jaume, el seu compromís social, la seua sensibilitat poètica i escripturística, la seua recerca de la bellesa en defensa de la forma, la seua humanitat enorme davant de la lluita contra les dictadures, els genocidis, les guerres, la fam, les injustícies i les vulneracions dels drets humans, en combat per la dignitat; Anna va llegir un poema de Jaume on denunciava el vòmit del franquisme que encara resta disfressat de corrupció, de prepotència, d’amenaces, de força bruta, de forces d’ocupació, d’impunitat, de brutalitat, de terror… Va remarcar, amb paraules justes, la generositat, la lucidesa, la seua capacitat crítica, la seua saviesa i habilitat per transmetre emocions plenes de bellesa, bondat, modèstia, humilitat i vitalitat, en defensa de les vides de la gent, contra les distintes formes d’opressió… Subratlla Antoni Gómez que Jaume, com a crític i traductor, ha treballat l’obra crítica de Harold Bloom i traduït, amb Isabel Robles, e.e. cummings, Anne Sexton i Edgar Alan Poe i sobretot és un dels estudiosos més competents de la poesia de Vicent Andrés Estellés. Amb motiu del centenari, va publicar una tria molt acurada de poemes d’Estellés amb el títol Una tendresa oculta (Tres i Quatre).
L’obra poètica completa de Pérez Montaner està publicada per Alfons el Magnànim, ‘Defensa d’un forma (1976-2018)’, amb pròleg d’Antoni Martí Monterde, amb una poesia de la memòria, del pas del temps, dels records, de la reivindicació d’un humanisme compromés amb la societat, el temps i l’espai que habitem, com a País, llengua, cultura i pervivència… En una entrevista que li varen fer Lourdes Boïgues i Alfons Navarret, va reivindicar la potència i vigència literària del pensament assagístic i poètic de Joan Fuster i de Vicent Andrés Estelles. D’aquest, a l’inici dels anys vuitanta, va fer un anàlisi molt escaient amb Vicent Salvador. Es va esmentar que l’11 de setembre de 1981, mentre conversaven amb Fuster, Vicent Salvador i Jaume Pérez Montaner, Jaume li va salvar la vida a Fuster, a Vicent, a ell mateix i al veïnat espantat, perquè va detectar que eixia fum de la segona de les bombes que li posaren a Joan Fuster, amb retard, per assassinar-lo, com explica Francesc Bayarri a Matar a Joan Fuster (i altres històries), 2ª edició 2021, Austrohongaresa de Vapors, un atemptat terrorista i feixista perquè Fuster no pogués escriure res més, que gairebé s’emporta també a Vicent Salvador, a Jaume Pérez Montaner i als veïns de ca Fuster, els Garcia Fos; es va dir que hi hagueren moltes destrosses materials i, erròniament, es va afirmar que no hi va haver cap dany personal, cosa que no és veritat; perquè l’àvia de l’amiga i professora de filosofia, Pepa Garcia Fos, que vivia just al costat de Joan Fuster, va perdre l’oïda a causa de la deflagració del material militar compost de dues bombes programades amb plena intencionalitat criminal… No obstant això, ‘lògicament’, aquest atemptat terrorista va restar impune perquè ni es va investigar ni a l’Estat li interessava investigar-lo. Governaven els de la UCD i el governador civil de València d’aleshores potser sabia que el millor que podia fer un estat que pudia a franquisme, era fer passar un atemptat de terrorisme d’estat -del qual en sabia alguna cosa- per un petard de falles; així, la festa de la violència de l’extrema dreta contra l’esquerra, el valencianisme polític i els nostres millors escriptors i intel·lectuals, podia continuar en una mena de pogrom dels botxins contra intel·lectuals i gent del tot indefensa que escrivia poemes i considerava, de manera massa agosarada i naïf, que, a la fi de la dictadura, hi havia llibertat d’expressió, per poder qüestionar la sagrada unitat de la pàtria espanyola i construir País. També es va remarcar a l’acte d’homenatge, expressat per Vicent Penya, que Jaume Pérez Montaner ocupa un lloc destacat al si de la literatura catalana contemporània, on la seua veu com a poeta, assagista, traductor i crític és de les més fonamentades, entenimentades i coherents de les nostres lletres.
Quan en la conversa Alfons i Lourdes li van preguntar si estava nerviós pel reconeixement, Jaume va ger servir un sentit de l’humor i va dir que li havia passat pel cap anar-se’n a fer-se unes cerveses i després a casa perquè considerava que això dels reconeixements i homenatges és sempre immerescut; ell es considera un entre tants, que ha fet el que ha pogut i deia, sense afany de reconeixements, que -n’estava segur- hi havia molta més gent que s’ho mereixien més que ell… Quan li van preguntar si ell marcava el cànon, va dir que això del cànon no li agradava gens, que només el temps podia dir si algú havia fet alguna aportació valuosa, que el cànon li semblava una cosa massa solemne i encarcarada, que no hi havia cànons… Els entrevistadors l’ensabonaven una mica perquè respongués d’una manera ‘determinada’ i Jaume, de manera espontània, se’n sortia amb respostes que distaven de la formulació prevista, com una anguila, amb cordialitat, lucidesa, saviesa, expertesa, gratitud, generositat, en treure’s importància i restar-li solemnitat i serietat a un acte que, pareixia generar-li una certa afabilitat i també una mica d’‘incomoditat’; un reconeixement només acceptable per la família, amistats, coneguts i saludats que ompliren l’entrada de l’Octubre…
El que em va semblar més interessant de tot, a banda dels elogis merescuts a Jaume i la intervenció d’Isabel que va explicar com el va conèixer a la Facultat de Filosofia de la Universitat de València -a l’antic del carrer de La Nau- perquè havia sentit parlar meravelles sobre ell i tenia un «good looking» (una aparença atractiva), és quan el professor Jaume Pérez Montaner va assenyalar els temps tan horribles que vivim al món actual. Davant les imposicions de la força bruta i militar a escala global (Gaza, Ucraïna…), venen temps foscos per a la nostra llengua i cultura pròpia d’expressió catalana; que en funció de la resposta que donem davant els atacs institucionals perquè el valencià es conflictualitze i retrocedisca, està en risc la pròpia supervivència, la possibilitat o no de transmetre el valencià a les generacions futures… Va fer una defensa de la poesia, com la literatura dels més pobres, dels que no aspiren a guanyar més que la possibilitat d’expressar sentiments, emocions, mirada del món davant els sacsejos que ens trenquen el cor i ens deixen despullats i sense aixoplucs davant els espills de la vida…
Va ser un acte del valencianisme polític, lingüístic, literari i cultural, d’ara mateix, ple de gent compromesa amb la paraula, l’escriptura, la llengua, la bellesa i la cultura catalana del País Valencià i de la resta de Països de parla catalana. Sense egotismes ni estultícies… Va ser un acte ple de gent, de bellesa, d’emocions, de vitalitat i de compromís cívic contra aquells que pensen que el «valencianisme» són ells només perquè fan informes per degradar-lo amb accents capriciosos destinats a maltractar la nostra llengua i posar-se al servei de l’extrema dreta antivalenciana (anticatalana),.
Foren més de deu poetes els que van llegir poemes de Jaume, ens vam fer fotos col·lectives, vam riure i tot va anar bé, com en les millors obres de teatre de Shakespeare, on tot acaba amb noces i mel de romer i del Cal Telm, del barranc del Cint; al remat vam saludar Roser Santolària, mestra i lluitadora incansable, quan estava parlant amb Toni Defez del temps que foren companys d’escola, vaig saludar a l’eixida a la filla d’Isabel i Jaume que fa classes a l’Institut Ramon Llull i caminant, tranquil·lament, amb els poetes Miquel de Renzi i Antoni Defez, conversant sobre el destí de la nostra nació pròpia, en una llengua que s’esmuny, se’n vam anar pel carrer La Pau cap a casa, contents per l’homenatge a un fill d’Alfàs del Pi (1938) que tot i que han passat molts anys i s’ha fet molt gran, encara recorda les vivències de la seua infantesa i reconeixia que resta i serva molt del que va ser aquell infant de la postguerra.. avui als vuitanta-huit anys viu una vida intensa, sacsejada, ferida i atravessada per la literatura, l’escriptura, els poemes, l’assaig i la bonhomia, que ha recorregut òceans i continents de la Terra per poder construir les formes de la seua pròpia vida amb les marques de la significació, la tasca, la paraula, la petjada, l’art de la bellesa, la perseverància, el treball constant i infatigable, jornaler de la literatura i la ploma, avantguarda en la defensa i el reconeixement de les dones, al costat del jovent mentre feia el seu mestratge literari a la Universitat, sembrador de poetes i gent lletraferida…
Quan li van preguntar pels orígens d’escriptor, va dir, traient qualsevol ‘transcendència’, que va començar a escriure com comença tothom, com deia Fuster que havia començat, perquè lliges un poema i t’agrada, perquè li’l sents llegir al mestre, perquè penses que pots provar de fer alguna cosa que t’agrade o que agrade a altres, que transmeta sentiments, reflexions, dèries… Paraules d’amor, senzilles i tendres, modestes, humils, generoses, solidàries, i sense cap ufania, supèrbia ni prepotència; paraules justes, sòbries, afectuoses, amables, gens untuoses, una mica ‘trapelles’, agosarades, i gens convencionals, com dards plens de vida, de sentit i de llum, de contestació davant les injustícies estructurals, sistèmiques i quotidianes, una veu pròpia ben acreditada, des de la impugnació al feixisme, a la barbàrie…
Nosaltres, des del valencianisme polític, social, cívic i cultural, som de la ‘il·lustració’, de la llum, com canta Al Tall a Som de la Pelitrúmpeli, contra les institucions i els hòmens ‘poderosos’, foscos i tenebrosos que volen imposar la ignorància, la corrupció, la destrucció, la foscor i les falòrnies.
Jaume Pérez Montaner, en un ambient, sovint, desgavellat, on Fuster ha estat atacat sense cap ni peus, ha sigut i continua essent un far, un punt de referència inqüestionable en la nostra valencianitat catalana (amb la catalanitat que ens correspon, ens interessa, ens convé i ens pertoca, com deia Doro Balaguer!), com han fet Gustau Muñoz, Antoni Furió, Pau Viciano, Isabel Robles, Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig, Carme Miquel, en defensa del trellat (del seny, del senderi), d’un sentit comú conreat, ple de sensatesa, en el reconeixement del nostre català i de la nostra literatura catalana, en defensa pròpia de nostre país sencer i complet… Perquè llengua, terra, cultura, economia, art, música, literatura, ecosistemes formen en nostre món catalànic del tot espoliat pels que volen colonitzar-nos, empobrir-nos, oprimir-nos, assimilar-nos i aniquilar-nos. Jaume és dels que han treballat, sense pausa, contra aquest extermini que ens deshumanitza per desfer-nos i tornar-nos material d’enderroc.
Al principi, Anna Gascon, en nom d’Acció Cultural del País Valencià, després de fer una immersió directa en el context i el significat de la vida i l’obra de Jaume Pérez Montaner, en remarcar l’afecte, l’admiració i el respecte que tenia del seu mestratge i el seu compromís cívic, social, universitari i cultural, va llegir un poema que criticava el franquisme que resta en l’actualitat, les inèrcies de la corrupció i del feixisme que s’escolen per entre els badalls d’una ‘democràcia’ clivellada i assetjada per normes i hàbits autoritaris, corruptors i un franquisme que es reprodueix de manera sistèmica, com les rates que escapen de la mort enLa pesta d’Albert Camus; després llegiren poemes i agraïren el seu treball de professor, animador d’escriptors, crític i activista cívico-cultural, Josepa Montagut, Manuel Molins, Mercè Viana, Mercè Estrela, Isabel Robles, Hermini Pérez, Imma Mañez, Roser Furió, Carles Cano, Mercè Claramunt i potser algú més que la memòria no aconsegueix recobrar, perquè sempre és limitada… i ha pogut ser més potent en esmentar els noms dels lectors gràcies a l’ajuda d’Anna Gascon. Un acte engrescador, ple de llum i color, que ompli les piles, contra el derrotisme dels egotistes, ressentits i meliquers que fan informes lingüístics al servei de l’extrema dreta feixista que voldria que no existírem. I, tanmateix, existim i existirem. I tant que sí!!
