Sal·lus Herrero i Gomar
Sense Hannah Arendt no podem entendre el segle XX i bona part del XXI, com es mostra a L’actualitat de Hannah Arendt. Els origens del totalitarisme i el segle XXI, d’Elisabeth Young-Bruehl, traducció i epíleg de Gustau Muñoz. De fet, en un llibre de Tony Judt amb Timothy Snyder, Pensar el segle XX, Snyder fa un ressum molt interessant sobre Arendt en dir-li a Judt, després d’interrogar-se sobre l’Holocaust i la mena de règim que era Vichy -els col·laboracionistes francesos- i el seu estudi sobre Europa, quan va començar a ser present la manera en què personalment pensa la història: «Potser ara seria un bon moment per introduir Hannah Arendt, que força aviat i de manera influent va tractar l’Holocaust com un problema de tothom, no només dels seus perpetradors i les seves víctimes. Fa tres afirmacions que -tot i ser ella mateixa alemanya i jueva- suggereixen que l’Holocaust no s’hauria de restringir als alemanys i als jueus. En primer lloc diu que les polítiques nazis s’entenen millor a la llum de la més àmplia categoria del «totalitarisme», un problema i un producte de les societats de masses. En segon lloc, les societats de masses reflecteixen alhora una interacció patològica entre la «tropa» i l’»elit», un dilema específic d’allò que ella anomena la modernitat. Més endavant Arendt sosté que un altre tret de la societat moderna és la paradoxa de la responsabilitat compartida: la burocràcia esvaeix i enfosqueix la responsabilitat moral individual, i en fer-la invisible acaba gestant Eichmann i, amb Eichmann, Auschwitz. En tercer lloc, Arendt afirma – en una carta a Kark Jaspers del 1946, em sembla – que allò que Jaspers anomenava culpa implícita, metafísica, ha de ser els fonaments de qualsevol mena de república alemanya que s’esdevingui. D’aquesta manera, Arendt tanca, per dir-ho així, el debat històric sobre l’Holocaust abans i tot que comenci.» En aquesta conversa, on Snyder ubica les reflexions de Hannah Arendt des de la perspectiva universalista i ètica, Tony Judt matisa que «Jo, en canvi, trobo Arendt irritantment esmunyedissa i metafísica en molts dels seus textos especulatius, justament en aquells àmbits que demanen precisió espistemològica i proves històriques. Ara bé, en el que diu sobre la condició jueva en la societat moderna –des del seu estudi biogràfic de Rahel Varnhagen fins a l’informe del judici a Eichmann- en sembla que hi toca del tot. No vull dir que tingui raó en tot. Tenia tendència a condemnar massa alegrement els Ostjuden per passivitat i fins per una col·laboració de facto: en altres paraules, d’acusar-los d’alguns aspectes del seu propi patiment. Aquesta manca de sensibilitat ha autoritzat alguns crítics a assegurar que no comprèn les circumstàncies dels jueus a llocs com Lódz, perquè tot el que ella -un producte exemplar de Bildung judeoalemanya- es pot arribar a imaginar era la circumstància dels jueus de Frankfurt o de Königsberg, on gaudien de millors contactes, podien accedir a una comprensió molt més sofisticada dels esdeveniments i comptaven amb el luxe de poder triar entre romandre, fugir o resistir. Tanmateix, hi ha una cosa en què l’encerta del tot. Pensem, per xemple, en la controvertida frase «la banalitat del mal». Arendt escriu en termes que reflecteixen la comprensió weberiana del món modern: un univers d’estats governats per burocràcies administratives subdividides en unitats molt menudes on les decisions i les tries són exercides per, diguem-ho així, una no-iniciativa individual. La inacció, en aquest entorn institucional, esdevé acció».
Judt i Snyder, inclouen el debat sobre l’Holocaust, l’enfonsament de l’Alemanya nazi i les reflexions d’Arendt, Jaspers, Habermas i Judith Shklar en els debats de la Il·lustració, la història i la democràcia: «En aquesta manera de pensar, la fundació d’una política democràtica moderna ha de raure en la nostra consciència històrica de les conseqüències de no haver forjat i preservat un sistema democràtic modern. Allò que importa, per dir-ho categòricament, és que entenguem tant com sigui possible els riscos de fer-ho malament, i no tant que ens escarrassem abrandadament en la tasca de fer-ho com cal.» Per tant, si volem fer un balanç, un diagnòstic i un judici de la política del segle XX i de les primeres dècades del XXI, Hannah Arendt és decisiva per copsar el significat de ‘totalitarisme’, de ‘llibertat’, de ‘revolució’, de la ‘veritat’ i la ‘mentida’, de la ‘’responsabilitat’, l’antisemitisme, del fenòmen de les migracions, dels ‘paries’, dels refugiats, dels moviments socials pels drets civils, etcètera.
A L’actualitat de Hannah Arendt. Els orígens del totalitarisme i el segle XXI, Elisabeth Young-Bruehl fa una introducció magistral i lúcida sobre «La banalitat del mal» que figura al subtítol del llibre d’ArendtEichmann a Jerusalem (Un informe sobre la banalitat del mal), on adverteix de les possibles errades hermenèutiques i afirma que aquesta expressió sintètica, sense interpretació i contextualització no significa res, i explica el perquè. Analitza el canvi de la consciència i les normes morals del «mal radical» de Kant a la «nova consciència» de la banalitat del mal d’Arendt, en el sentit de categoritzar a Eichmann com un personatge irreflexiu, que parla amb clixés, amb un llenguatge estereotipat, tòpic, trivial, lleuger, superficial, banal, obedient cec a les ordres, amb escassa o nul·la ‘consciència’ moral en esdevenir un executor exemplar, burocràtic i heroi en l’assassinat de masses en haver-se fet indiferent a la vida humana… No obstant això, remarca Young-Bruehl, que Arendt manifesta explícitament que no volia entrar en l’aproximació psicològica, tot i que quan tornà quinze anys després a considerar la figura d’Eichmann en la seua darrera obra, The Life of the Mind (La vida de l’esperit), va fer servir una mena de psicologia filosòfica per a mirar d’entendre el cas. Una irreflexió, la d’Eichmann, davant l’ordre d’extermini donada per Hitler i la seua visió del Reich dels Mil Anys. Al seu llibre de 1958 sobre la vida en les condicions modernes en general, La condició humana, va oferir una definició del terme irreflexió: «La manca de pensament -la temeritat descurada, la desesperada confusió o la complaent repetició de les veritats que s’han tornat trivials i buides – em fa l’efecte que pertany a les característiques més remarcables del nostre temps.»
Després de constatar com Arendt exposa el contrast entre l’obscuritat i la il·luminació, adverteix Young-Bruehl: «En temps de foscor» –in fisternen Zeiten– és una expressió que prové de Bertolt Brecht. Hi ha actes de maldat, sí, fins i tot noves variants de la maldat, però no era això el que constituïa l’obscuritat. La foscor és el que sobrevé quan s’eviten o s’anul·len els espais oberts, plens de llum, entre la gent, els espais públics en els quals la gent pot manifestar-se com és. L’obscuritat és l’odi envers l’espai públic, envers la política. «La història coneix diversos períodes d’obscuritat en els quals l’espai públic es va enfosquir i el món es va fer tan dubtós que la gent deixa de demanar a la política res que no fos demostrar una vertadera una vertadera consideració pels seus interessos vitals i llibertat personal.» I, ho explicita més encara Young-Bruehl, per si hi havia dubtes: Els individus que menyspreen el món i que pensen que en poden viure al marge, sense fer-se presents o manifestar-se en el món o en l’àmbit públic, sinó tan sols en l’amistat privada o en activitats solitàries i pel seu compte, no entenen que els seus «interessos vitals i la llibertat personal» perseguits sense consideració per la resta de la humanitat a la fi manquen totalment de sentit. Entre les relacions d’amistat d’Arendt il·luminadores en temps foscos, destaca el filòsof Karl Jaspers, un protestant maridat amb una dona jueva que es mantingué ferm i manifestà clarament el 1933 la seua oposició als nazis en un moment en què aquesta mena de manifestacions eren altament perilloses. Es va mantenir en l’oposició al llarg de la dècada següent, vivint i fent classes a Heidelberg, tot i que aquesta oposició li podia haver costat la vida. Jaspers i la seua muller foren salvats els darrers dies de la Segona Guerra Mundial, just hores abans del moment en què anaven a ser deportats a un camp de concentració. Després de la guerra, Jaspers ocupà un lloc gairebé únic entre les amistats d’Arendt, com a intel·lectual que mai menyspreava el món, que no es va tancar en si mateix, sinó que s’exposava amb una «sobirana naturalitat» -amb una certa «gosadia sobrevinguda»– als embats de la vida pública i es manifestava de manera raonable i coherent sobre temes d’interés públic… De fet en alguna carta, Arendt li agraeix a Jaspers haver-la preparat per a immiscir-se en els afers polítics, participar en l’amor al món sense les alienacions «romàntiques» i narcisistes del Heidegger solipsista. I còmplice de nazisme… Literalment li escriu a Jaspers: «Que bé que em va preparar la teua filosofia per a la política». En canvi Heidegger, no fou una persona (Mensch) exemplar, considerat un ‘gran filòsof’, els errors de judici i d’actuació del qual bé poden ser interpretats per l’analogia amb el viatge de Plató a Siracusa per a tractar de fer del tirà Dionís un rei-filòsof; abans del 1950, Arendt, quan escrivia Els orígens del totalitarisme, el contemplava iradament com el típic filisteu europeu que s’havia sentit atret per la «turba» però que finalment no havia trobat el seu lloc en el partit de la turba, que no tenia gens d’interès em individus creatius com ell. En 1946 el va incloure en una llista d’acadèmics alemanys destacats que «havien fet tot el que podien per subministrar als nazis idees i tècniques“. Temps després, quan va reprendre la seua relació amb ell, tractà d’explicar-lo psicològicament com una personalitat escindida, en part autèntic, en part fal·laciós o covard i dependent de l’aprovació dels altres; el va definit com «el darrer romàntic (esperem)”, tot que, aviat se n’adonà que no era l’últim…
Hannah Arendt remarca que per a pensar sobre el que és nou, no podem fer servir vells conceptes, o els conceptes que han estat buidats del seu contingut i privats de la seua utilitat justament pels atacs que estigueren en l’origen de la ruptura en la vida humana. No podem fer servir els conceptes de l’Abans, heretats d’un món que ja no existeix per analitzar el Després; en analitzar el totalitarisme, la violència, el poder, Què és la política, Què és la llibertat? Què és l’autoritat, la Segona Guerra Mundial, l’Holocaust, l’antisemintisme, l’estalinisme o la guerra de Vietnam, Arendt sempre parava esment a les condicions i els hàbits del pensament, i era en aquest sentit exemplar perquè per a ella aquestes dues activitats no estaven mai dissociades, per tal d’identificar, des del conceptes a analitzar, el registre històric i les seues experiències, la manera d’identificar es canvis de fons aplicant la seua poderosa i imaginativa sensibilitat filològica al concepte clau, posem per cas en la definició sobre «la banalitat del mal», amb el qual volia posar de manifest l’existència d’un nou tipus de criminal i un nou tipus de crim. Arendt volia paraules ajustades al que considerava un món nou i, a més, útils per a dissoldre clixés, per a rebutjar idees rebudes de manera irreflexiva, per a qüestionar anàlisis rutinàries, per a denunciar les mentides i el doble llenguatge burocràtic, per ajudar a la gent a desfer-se de l’addicció a les imatges de la propaganda, per tal d’explicar el que realment va succeir i mostrar «la veritat interna de l’esdevingut»; en aquest sentit era una pensadora amb capacitat i devoció poètica, però no era poeta, sinó, més aviat una analista, una persona d’orientació pràctica que feia servir les distincions per tal de penetrar en les coses, identificar els seus components i mostrar com funcionaven, quin paper feien. En les seues anàlisis, mira els matisos, observa les coses per una banda i per l’altra, fa servir un «pensament ampliat» a la manera de Kant, comparteix opinions, consulta, discuteix, escolta els punts de vista dels altres (Aristòtil, Marx, Rosa Luxemburg, Walter Benjamin, Heinrich Blücher, Heidegger, Jaspers, MacCarthy, Broch, Blumenfeld…), perquè, des de la crítica als romàntics que es perdien en la introspecció, afirma que sense realitat compartida amb els altres éssers humans, la veritat perd tot el sentit (el subrallat és de Young-Bruehl).
(Segona part de la reflexió sobre Hannah Arendt a cura de Sal·lus Herrero)
