Sal·lus Herrero i Gomar
A la col·lecció Biblioteca de Pensament Crític (Afers), s’ha publicat L’actualitat de Hannah Arendt. Els 0rigens del totalitarisme i el segle XXI, d’Elisabeth Young-Bruehl, traducció i epíleg de Gustau Muñoz. És la millor introducció, junt l’epíleg, que he llegit, per a saber per què Hannah Arendt ens “importa” tant… Entre altres qüestions, Arendt ha esdevingut un referent intel·lectual indefugible del segle XX i de les primeres dècades del segle XXI ja que ens continua interpelant amb les seues reflexions sobre filosofia política.
Elisabeth Yonug-Bruehl (1946-2011) no és pas una deconeguda. Fa ja temps -el 1993- les Edicions Alfons el Magnànim-IVEI va publicar la seua biografia Hannah Arendt, que l’editorial Paidós va reeditar el 2020. L’edició original la va publicar Yale University Press el 1982. Young-Bruehl, fou estudiant de Hannah Arendt i en coneixia el cercle d’amistats i alguns familiars, el testimoni dels quals va recollir per mostrar la vida, l’obra, els espais i el temps de l’autora d’Els orígens del totalitarisme. Una obra que ha esdevingut un referent per analitzar el totalitarisme, l’antisemitisme, l’imperialisme i els camps de concentració i d’extermini com a fàbrica de la mort en massa. Pel fet de basar-se en textos personals i indèdits, Young-Bruehl recrea nombrosos episodis d’una existència complexa i els vincula amb els grans dilemes i els grans drames d’un segle de barbàrie que va comportar el suïcidi per a Europa. Hannah Arendt s’ha convertit en una de les pensadores més originals i controvertides del segle XX, perquè de fet va abordar els temes cabdals que -encara- ens toquen de prop.
Amb Eichmann a Jerusalem la va acompanyar, de per vida una polèmica interminable en interpretar-se sovint, per banda d’alguns, el concepte de la «banalitat del mal» de manera distosionada. Hannah Arendt participà, de manera molt significativa i decidida, en els grans debats del segle XX i l’anàlisi biogràfica que en fa Young Bruehl proporciona una guia per a la lectura esclaridora de la reflexió política ineludible d’Arendt, per tal d’aprofundir en la seua obra i del seu itineri vital excepcional.
Hannah Arendt va analitzar els problemes cabdals del segle XX, sense comprometre mai la seua independència d’ànim ni la seua lucidesa, ja siga davant del totalitarisme (va fugir de l’Alemanya nazi el 1933, per la persecució contra els jueus, la gent d’esquerres i els disidents) o davant la implicació nord-americana al Vietnam o l’estalinisme. Des de la creació de l’Estat d’Israel fins al moviment dels drets civils, passant per la revolta juvenil dels anys seixanta, les consideracions sobre el moviment feminista i el judici Eichmann: res no li era estrany a aquesta gran consciència del seu temps, amb una enorme llibertat, honestedat, creativitat, capacitat d’anàlisi, de judici i de responsabilitat. La biografia d’una dona extraordinària, doncs, tant com la biografia d’una obra, ja que les grans etapes d’aquesta vida estan íntimimanent lligades a un pensament fins definir la mateixa noció d’»esdeveniment».
Darrerament, Thomas Meyer ha publicat Hannah Arendt. Una biografia intelectual, traducció al castellà de José Rafael Hernández Arias (Anagrama, 2025), arran la descoberta de documentació fins ara desconeguda que permet explorar noves perspectives i enriquir la comprensió d’una de les pensadores més rellevants de la història contemporània. Mayer presta atenció als moments crucials de la vida de Hannah Arendt, la influència filosòfica de Heidegger i Karl Jaspers, del primer s’allunya per les seues idees nazis i converteix, Arendt, l’ésser humà com a ser per a la mort de Heidegger, en l’ésser per a la vida, remarcant la importància de l’inici més que la fi del Jaspers, tot i que ella reconeix la possibilitat de poder seguir essent filòsof i ésser humà. Però en fer-ho enfatitza el que ella mateixa pretén: apartar la filosofia de la seua preocupació per si mateixa i apropar-la a allò polític i, en darrera instància, a allò humà: la influència de Jaspers representa comunicació, publicitat, veritat i interés pel món; Hannah Arendt és una pensadora de la pluralitat del món, per a qui tot comença amb la vida en comú, més encara, que atribueix al procés natural del naixement un caràcter immemorial i arrela en ell la possibilitat d’un nou començament. El seu afany per comprendre el que li havia passat, les vicisituds que havia viscut, Arendt deia: «No hi ha pensament que no estigui alimentat per l’experiència». El que ella va experimentar a França va ser que, si no tens passaport, no tens drets i en realitat no existeixes. Així va comprendre que l’ésser humà està lligat a la seva situació legal. I va estar envoltada constantment de refugiats mancats de drets.
Podria considerar-se que un famós capítol sobre el dret a tenir drets a Els orígens del totalitarisme va sorgir directament d’aquestes experiències. Textualment: «No crec que hi haja cap procés mental que siga possible sense l’experiència personal. Tot pensament és reflexió; pensar a posteriori». Arendt volia comprendre l’assassinat sistemàtic de milions de persones a Europa, tant a Els origens del totalitarisme, a Eichmann a Jerusalem, com a d’altres textos, sobre allò que fem els humans, a La condició humana (labutxaca, Empuries, 2014, traducció al català d’Oriol Farrès), a La vida de l’esperit, Sobre la revolució, Homes en temps de foscor, Judici i responsabilitat, Sobre la veritat i la mentida en la política, Nosaltres, els refugiats, La llibertat de ser lliures (Eumo editorial, traducció al català de Laia Font Mateu i Pròleg de Fina Birulés, 2025, Vic), Responsabilitat personal sota la dictadura (Lleonard Muntaner editor, 2025, traducció de Dolors Udina i pròleg de Stefania Fantauzzi), etcètera. També a Poemes, traducció al català de Lola Andrés i Anacleto Ferrer (edicions del buc, 2018). Justament en la Introducció d’Anacleto Ferrer, “Hannah Arendt. Poeta en temps ombrívols”, comença amb una frase en alemany de Hölderlin, «Per a què poetes en temps de necessitat?» I un poema de Bertolt Brecht: «Així els uns són en la foscor/ I els altres són en la llum./ I es veuen els que són en la llum/ Els que són en la foscor no es veuen.» I inicia amb el concepte Comprendre, clau en Arendt, les seues lectures literàries de Lessing, Goethe, Schiller, Hölderlin, Heine, Kafka, Rilke, Hofmannsthal, Brecht, Auden, Broch i Dinesen, que formen part de la nòmina d’autors que cita o sobre els quals escriu. El seu és un «pensament sense baranes», és el que ella explicita que intenta fer. I amb l’entrevista televisiva amb Günter Gaus, hi ha traducció al català, de Ramon Farrès, de les entrevistes deGünter Gauss a Converses amb Hannah Arendt, annex de Xavier Antich ( Lleonard Muntaner, Palma, 2006), a més de reconèixer què li’n quedava dels records d’Alemanya, l’enyor de la llengua materna, li confessa a Gaus quan li pregunta si vol tenir repercussió, li replica, «Tenir jo mateixa repercussió?, No, el que jo vull és comprendre. I quan altres persones comprenen, en el mateix sentit que jo he cmprés, això em produeix una satisfacció que és com un sentiment de pertinença». Després s’estén, Anacleto Ferrer, en explicitar i en desenvolupar les experiències en la vida d’Arendt d’Estimar, Comprometre’s, Poetitzar, Banalitat i Llum.
La seua vida d’immigrant, de pària, a París, la va dur a treballar en el rescat dels infants jueus de camí cap a Palestina, fugint del nazisme, en ocupar-se de fer-los el menjar i aconseguir els visats… Als Estats Units, va treballar de minyona en una casa nord-americana, per poder menjar i accelerar el seu aprentatge de l’anglés, també va treballar per a la Jewish Cultural Reconstruction, una organització que tenia per missió el rescat d’objectes culturals i biblioteques jueves. Allà hi va treballar durant deu anys i finalment hi va ocupar un lloc directiu. I va ser precisament en l’exercici d’aquest càrrec quan va tornar per primera vegada a Europa el 1949 i a Alemanya a principis del 1950. Més avant tornarà a reprendre la relació amb Heidegger i amb Jaspers, tot i que es considerava més lleial a Jaspers que a Heidegger, en realitat, va aconseguir que es traduira l’obra de Heidegger a l’anglès i li donà una dimensió cosmopolita i internacional a les seues reflexions nihilistes sobre l’Esser, l’Ens, el Temps i les exclamacions sobre que ‘només un déu pot salvar-nos’; li va atorgar una reputació immerescuda a qui fou el guia rector durant la catàstrofe del nazisme, la persecussió dels jueus, la crema de llibres, l’Holocaust i la divinització de Hitler, la desfenestració universitària de Husserl ,amb una persistència fora mida durant tota la seua vida des d’una ideologia reaccionària i pro-nazi que l’impossibilitava penendir-se’n i reconèixer la gravetat de les seues complicitats polítiques amb el nacional-socialisme alemany i la conversió de la filosofia en una mena d’ontologia «anti-metafísica» plena de boira i foscors que serví per contribuir a legitimar l’extermini en portar milions dels humans, abans d’hora, cap a la mort com a destí irremeiable …
(Primera part d’aquesta reflexió sobe Hannah Arendt a cura de Sal·lus Herrero)
