Sal·lus Herrero i Gomar
En l’homenatge a Joan Senent Anaya celebrat al Centre Octubre, Joan Borja, que és d’Altea, va fer un discurs molt bonic, va dir que allò que construïa la història eren les paraules i la imaginació, i va estendre’s en com Joan Senent Anaya en la seua vida, igual que el seu amic Enric Valor, va saber construir la història trenant paraules i imaginació, creativitat, fantasia, elaboració d’ideals de llengua, cultura i país. Explicà que les Rondalles valencianes, escrites en la seua major part a la Presó Model de Valencia, eren d’una bellesa exquisida perquè recollien el dipòsit de la tradició valenciana i l’oferia a tot el nostre domini lingüístic i al món sencer. Que quan anava d viatge a alguna conferència als països d’Europa més ‘perifèrics’, els que abans s’anomenaven països de l’Est, es plantejava com podria explicar-los l’heroïcitat d’Enric Valor, la bellesa en la creació de les Rondalles; com explicar-los allà lluny -es preguntava en veu alta Joan Borja- la fundació per Joan Senent de la revista Gorg, tancada, clausurada pel règim de la dictadura franquista, l’intent de la dictadura de negar, de destruir tot allò que ens fa ser valencians des de fa quasi mil anys, d’una llengua i cultura mil·lenària que tant ha aportar a l’esperit de la humanitat i a l construcció d’Europa… De fet, Joan Senent, Enric Valor, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Estellés, Carmelina Sànchez Cutillas, Maria Ibars, Maria Beneyto, Xavier Casp en el seu moment, i tants altres continuen i actualitzen l’aventura de la tradició literària que es va iniciar amb obres com les Homilies d’Organyà, El llibre dels fets, El llibre del repartiment, el Curial i Güelfa, la poesia d’Ausiàs March, el Tirant lo Blanch, Vita Christi, L’espill o llibre de les dones… fins ara mateix i les obres que s’escriuran en el nostre català durant tot el segle XXI i següents. Joan Senent a més de Gorg i de promoure l’obertura de llibreies per a difondre els llibres valencians i catalans, va dur a terme una activitat editorial considerable. Per exemple, la primera edició de l’obra de Maria Beneyto La dona forta. També els “Quaderns de Gorg”, fascicles independents quen ja havia prohibit la revista, o un manual de llengua a cura d’Enric Valor, entre moltes més publicacions.
Àlex Gomis, de manera molt singular, va donar el seu testimoni personal sobre com Joan Senent era un activista del valencià i de tot el país per crear consciència de valencianisme; va contar com van coincidir en un acte social relacionat amb la cultura i li va parlar al jovencell que era ell aleshores de la conveniència, necessitat i decència de defensar el valencià; va confessar que Senent Anaya, un home molt més gran que ell, va ser l’inductor, el qui li va generar la consciència valenciana i li la va fer desenvolupar en parlar-li de la revista Gorg, de tal o qual llibre, de fet li va lliurar alguns llibres perquè llegís i despertés una valencianitat que va lligada a la defensa de la llengua, de la cultura, de la civilitat i del país… davant la barbàrie que ens voldria esborrar. Va reconèixer Àlex Gomis que aquesta era la seua modesta contribució, donar testimoni de com Senent encomanava valencianitat pels quatre costats i feia, de manera molt cordial i amable, un proselitisme efectiu, en uns moments molt difícils, pel règim polític que hi havia en aquell moment… Senent tenia clar que calia una massa crítica, arribar a més gent, seduir-la, per fer que la nostra llengua se salvés davant un sistema que volia aniquilar-la i reclore-la en l’espai d’allò domèstic, rural i privat. I jo hi afegesc: com fan ara mateix els polítics i «filòlegs» malvats, perversos, indecents i anti-valencians que fan costat a les polítiques exterministes del Govern del PP sostingut pels feixistes.
Joan Senent Moreno, fill de Joan Senent Anaya, va llegir un escrit en nom seu i de tota la seua família, germans i germanes presents; va agrair l’assistència a l’acte, ple de gom a gom, de familiars amics, coneguts i saludats… En pujar a l’escenari d’un salt, va entropessar i va caure en un bac a terra, suscitant la lògica preocupació dels assistents, però es va alçar,ràpidament i va dir que no s’havia fet res, que no havia passat res… que l’acte continuava. Va glossar amb emoció i afecte la figura de son pare, en afirmar que era una persona tolerant i respectuosa amb les idees dels seus fills, de mentalitat oberta, que no tractava d’adoctrinar-los ni de persuadir-los de res, que deia la seua, vivia i deixava viure, que tenia amics de diverses ideologies i opcions polítiques… Que abans parlava en castellà, però, als anys seixanta va decidir parlar en valencià a tot arreu i va continuar així fins a la seua mort… Més que fer proselitisme, donava exemple, testimoni, era referent… Quan va nàixer la seua germana Empar, va decidir batejar-la en valencià, va anar a la parròquia corresponent i li va dir al capellà o frare que volia batejar a la seua filla en valencià, aquell es va negar, va dir que això era impossible, i son pare li va dir que si la seua filla moria sense estar batejada ell carregaria sobre la seua consciència amb les responsabilitats de les conseqüències, li va deixar el seu telèfon per si canviava d’opinió i a les dues o tres setmanes li van dir que podia batejar-la en valencià… Que li va doldre molt que el foragitaren de Lo Rat Penat amb enganys i malicia, que el tancament de la revista Gorg també el va afectar, considerava que era una sentència injusta i volia pledejar per aconseguir tornar a obrir-la, però no va poder perquè des del règim franquista van decidir arxivar la seua reclamació via judicial. Va destacar que el seu pare no era balafiador del diner que guanyava, que per raons patriòtiques feia costat al valencianisme, a la llengua i al país; per convicció i manera de ser, però, no li agradava gastar per gastar, que tots els seus fills i filles havien reproduït la seua capacitat d’estalvi, de no fer despesa inútilment… Va elogiar el tarannà humanista i liberal del seu pare, des d’un valencianisme democràtic que potenciava el valencià, el País Valencià, des d’un esperit patriòtic de concòrdia, de bonhomia i de tolerància, de defensa dels signes d’identitat més preuats del poble valencià, en col·laboració, d’iguals a iguals, amb la resta del nostre domini lingüístic davant els qui ens voldrien dividits, barallats i enfrontats. Per tal d’anihilar-nos.
Els homenatge als que en el passat han contribuït a fer país (Joan Senent, Joan Fuster, Enric Valor, Sanchis Guarner, Estellés, Ferrr Pastor, Maria Beneyto, Maria Ibars, Carme Miquel, Rafael Ninyoles i Montllor, Alfons Llorenç, Ovidi Montllor, Lluís Miquel Campos, Isabel Clara Simó, Germà Colon, Alfons Cucó i un llarg etcètera), és de ser agraïts. Només els desagraïts, renegats i amargats, els que no volen que recordem el passat ni fem homenatges als que ens han precedit, poden considerar trist un acte com aquest tan bell, bonic, joiós i maco… ¿A qui que tinga dos dits de front se li acut criticar que una majoria de gent fora d’edat avançada, tret d’alguns familiars de Joan Senent que éren molt joves, quan es recorda la vida d’un home que va morir fa 50 anys? Només a ments tèrboles, gent que no acaba de pair el seu desgavell personal.
A meu parer, va ser un acte digne, per reivindicar la faena la generositat d’un home bo, que tenia els peus en terra i d’ideal valencianista, que promovia la unitat de la llengua i la cultura, que estava compromés amb l’aventura valenciana, continuadora de la Renaixença (de Teodor Llorente i Constantí Llombart), que als anys seixanta, el Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60, de Marta Vallverdú i Borràs, amb pròleg de Julià Guillamon (L’Avenç, 2022), va esclatar amb la joia de Nosaltres, els valencians i El País Valencià, amb la revista Gorg, amb les Rondalles i les novel·les d’Enric Valor, amb La llengua dels valencians de Manuel Sanchis Guarner, amb els poemes d’Estellés i amb el valencià a l’escola del grup Freinet de Carme Miquel, Roser Santolària, Adela Costa, Ferran Zurriaga, Pilar Calatayud, Tere Pitxer, Enric Alcorisa, Mari Carme Mira, que Alfred Ramos ha estudiat i publicat al llibre L’Escola Moderna: el moviment Freinet valencià (1962-1977) on conta la lluita d’un grup de mestres que varen maldar per construir una escola valenciana, activa, cooperativa i arrelada al medi (hereus també dels esforços de Carles Salvador, Enric Soler i Godes i Empar Navarro… Si perdem la memòria, perdem identitat, records, paraules, raonament, arguments i ho perdem tot…per a fomentar la ignorància, l’assimilació i el nihilisme. En aquest sentit treballa molta gent molt malvada des de les més altes institucions del nostre País Valencià: per això es neguen a fer-li homenatges a Estellés, a Joan Senent Anaya i a tots els que han servit al País Valencià perquè tinga cara i ulls. Perquè voldrien desfer del tot el nostre país sencer, el poc que s’ha fet, que s’ha pogut ‘fer’, assessorats per «filòlegs» que treballen com les bandes de mafiosos per tal de generar discòrdia, destrucció i trencar la convivència democràtica, que no vol dir més que imposar el castellà i deixar el valencià com una cosa optativa, voluntària, esquifida, arraconar-lo i eliminar-lo a tots els àmbits, començant per l’escola, perquè els fa nosa…
Per a «ells», imposar, posem per cas, és voler viure sempre en valencià, com va fer Joan Senent Anaya a les seues darreres dècades; per a «ells, l’actual consellera d’educació, en continuïtat amb la desastrosa política de l’infame conseller anterior, José Antonio Rovira, el valencià ha de donar «gustet», ha d ser voluntari, optatiu, «una maria», hem de preguntar abans de gosar ensenyar, parlar, pensar o escriure en valencià si ens atorguen autorització governativa, per poder fer-ho, això de viure en valencià/ català, hem de sol·licitar permís, de manera absolutament incompleta i submisa, humiliant, com els esclaus, volen que els valencians s’acostumen a parlar la llengua dels seus amos (madrilenys!), aquells que ens subordinen, ens espolien i ens volen perfectament desvaloritzats, colonitzats, impotents i castellanitzats, per tal d’ofrenar noves glòries a Espanya, en deixar-se vèncer i lliurar-se sense, ni tan sols, lluitar, ni mantenir-se ferms i dignes, lleials a la nostra catalanitat valenciana… Perquè deixem d’una punyetera volta de ser valencians catalanoparlants. I en això estan els mals governants del País Valencià responsables de tractar els migrants com a escòria, de burlar-se i insultar a les víctimes de la barrancada que va causar 230 morts, víctimes d’un homocidi per imprudència, que se’n foten dels valencians perquè acceptem ser ciutadans de segona o de tercera, assessorats per entitats i persones molt mediocres, miserables i (ser)vils que xoquen frontalment amb les disposicions estatutàries on es declara que han de promoure, respectar i protegir la nostra llengua d’expressió catalana, el valencià. I tanmateix, fan tot el contrari, collats pel corrupte partit feixista que sosté un Govern, també corrupte, del tot responsable dels crims de llengua i cultura (contra el sector audiovisual valencià), de l’excés de turistificació, de la desfeta de l’horta i el litoral i de voler carregar-se la llengua dels valencians, de dia i de nit, amb relats plens de subordinació des de la prepotència del supremacisme nacionalista espanyol que des de fa segles només aspira a liquidar-nos com a expressió lingüística diferenciada, distinta al castellà.
[NOTA A BANDA I CLOENDA] La veritat és que tot va lligat: les darreres notícies mostren un Feijóo que només envia a la jutguesa de Catarroja, Núria Tobarra, una part de la conversa, ja que mutila els missatges que ha enviat perquè ha estat mentint durant un any, en dir que «estava informat de tot des del primer moment», ha permés que apuntale el Govern del PP a la Generalitat un partit franquista (tan semblant al seu!), que nega el dret a existir, a viure i parlar en valencià als valencians i fa tot el que pot per carregar-se l’esquifit autogovern del País Valencià; mal governen perquè augmente l’espoliació, la precarietat, les desigualtats socials, l’infra-finançament, l’oblit de les lliços dels aiguats de l’octubre del 2024, per saber la veritat, fer justícia i reparació, en voler soterrar amb l’oblit les causes i la responsabilitat de les morts de 230 persones, volen fomentar, sense cap vergonya, l’ofegament, l’asfixia i l’anquilació de la llengua pròpia dels valencians… Menteixen, insulten, es burlen dels valencians i de les víctimes de la nefasta i fatal gestió de la gota freda o DANA i a sobre volen desfer els timidíssims «avanços» (en realitat també ‘retrocessos’) que s’han fet en matèria lingüística i cultural després de segles d’opressió, dels 40 anys de feixisme i 40 més de reproducció d’algunes inèrcies de la dictadura pel que fa a la minorització de les altres llengües distintes al castellà (tret de l’èuscar)… Consideren des del PP que poder continuar governant, després de la dimissió de Mazón, com si no hagués passat res, quan han perdut tota la seua credibilitat i la seus legitimitat i són una banda de zombis, cadàvers polítics, tractant de considerar totes les terres del País Valencià com a solars urbanitzables, per tal de construir en zones inundables, en zones protegides i zones pròximes a la costa… De pressa, de pressa, com els lladres i narcotraficants. Perquè, són polítics desaforats, a la recerca d’enriquir-se en negocis de les immobiliàries, empreses sentenciades per corrupció en l’estafa de la «reconstrucció», en promoure una turistificació destarifada, abans que perden els pròximes eleccions i no puguen fer tants negocis bruts, propis de les bandes de traficants, mafiosos i pirates… Com deia Agustí d’Hipòna que esdevenien els polítics quan estaven guiats per la ceguesa, el fanatisme contra el bé comú, la injustícia, la perversió i la deshonestedat, com aquests polítics d’extrema dreta i els «filòlegs» provincials, deshonestos i corromputs que els fan costat contra la llengua dels valencians… per anihilar-la millor, sense que es note massa, però es nota i molt; amb extremada podridura, pròpia de llepons i gent sense cap escrúpol, que sempre van cap al sol que més escalfa, com sol fer la gran majoria de la jerarquia eclesiàstica espanyola i la banca, en la defensa dels trons, potestats, dominacions i riqueses dels més poderosos. En tractar de dictaminar i intervenir en política. Com fa el president de la Conferència Espiscopal, sempre en defensa de les ideologies franquistes, del nacional-catolicisme i el reaccionarisme polític més descarnat, cruel, cretí i inhumà. Massa sabem que aquests jerarques no creuen en res de l’Evangeli, però sembla com si ‘cregueren’ que encara estem sota la dictadura anterior i pogueren tenir capacitat executiva, com quan eren procuradors en les Corts franquistes, sense presentar-se a les eleccions en afavorir, ara i ací, els partits que voldrien fer-nos retornar al nacional-catolicisme, que mai ha desaparegut del tot perquè es reprodueixen els privilegis, estructures, hàbits de corrupció, formes de vida i inèrcies amb un aire de família mafiosa de caire feixistoide…].
(Tercer lliurament, i últim, de la crònica i anàlisi de Sal·lus Herrero i Gomar sobre l’homenatge a Joan Senent i Anaya celebrat al Centre Octubre de València el 20 de desembre del 2025).
