Sal·lus Herrero i Gomar
Malauradament, la història valenciana registra la irrupció d’una reacció anticatalanista i antivalenciana d’extrema dreta vinculada al feixisme franquista, quan va començar una història de violència durant la transició valenciana que ha descrit -entre altres- Borja Ribera a Una historia de violencia. La transición valenciana,1975-1982 (Tirant lo Blanch, 2023). Hi hagué un pèriode d’incertesa en què tot això no batia el ple (ho va fer a finals dels 70 i als 80). El nou valencianisme inspirat en Fuster i Sanchis Guarner predominava de bon tros, i era expansiu. Joan Senent Anaya, no només va fundar la revista Gorg i va fer costat a editorials que publicaven en valencià, sinó que va crear, junt a Eliseu Climent, Rosa Raga i Santiago Ninet, la Llibreria Tres i Quatre i va posar a disposició el local al carrer Bayer. Abans havia lliuray a Emili Boïls, barat a res, un local a la plaça dels Pinazo perquè obrira la Llibreria Can Boïls, la primera llibreria de llibres en català a València, i va fer costat també a la fundació de la Llibreria Concret perquè al cap i casal hi hagueren llibreries que pogueren vendre llibres en la nostra llengua catalana. N’hi hauria moltes més a banda de la històrica Rigal, Dàvila o la Llibreria Lauria (Ausiàs March, Dau al Set,, etc.). També va promoure l’edició de llibres, com La dona forta, de Maria Beneyto.
Vicent Artur Moreno, que va fer el paper de coordinador de l’homenatge a Joan senent Anaya al Centre Octubre va encetar l’acte presentant Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, va fer un discurs breu però molt emotiu en relacionar, personalment, la vida de Joan Senent Anaya amb la creació de la revista Gorg i va afirmar que, per la seua edat, no podia haver conegut al senyor Senent, però fa alguns anys, va rebre la revista Gorg digitalitzada i va llegir-ne el contingut, això li va crear una consciència de valencianitat i la va fer implicar-se i comprometre’s en defensa de la nostra llengua i del nostre país a través d’ACPV. Va fer així una connexió molt bonica i eficaç entre les generacions actuals i Joan Senent Anaya, a quihomenatjàvem després de cinquanta anys de la seua mort, en l’ara i ací del segle XXI en una situació complexa on el valencià és atacat des de les institucions que estan obligades, per llei, a defensar-lo, respectar-lo i promoure’l… i fan més bé tot el contrari en saltar-se les lleis «en vigor», que diuen una cosa i fan la contrària. Em va semblar un discurs excel·lent i magnífic, que connectava el passat amb el present i el futur des de la crítica a l’extrema dreta que malgoverna la Generalitat i fa servir la llengua com a motiu de discòrdia i conflicte amb voluntat genocida, com fan els filòlegs provincials, ultra-dialectalistes, “genuïnistes”, i ultra particularistes que pretenen convertir el valencià en una mena de «patois» domèstic i folcloritzat. Qus és el que pretenien durant la dictadura totalitària, quan s’exalçava el prestigi del castellà en detriment del valencià -deixat a la seua sort, for a de l’escola i els mitjans de comunicaciói… Però en alguns aspectes el franquisme no es ficava, potser no li calia; el procés de destrucció social de la llengua ja estava encetat. Aquests d’ara, més insidosos, sovint gosen anar més enllà del que es feia als anys seixanta i setanta des de Lo Rat Penat o la Institució Alfons el Magnànim (de la Diputació de València), quan es reconeixia obertament la unitat de la llengua, com esmentava Gustau Muñoz en una article contra aquesta barbàrie, a propòsit de l’estil dialectalista, barroer, populista i conflictualitzador de la llengua (exemple, l’accent de València) i rematar la faena de castellanització o l’aniquilació de la nostra llengua. L’operació consisteix a potenciar l’estatus social, polític i institucional de fer el castellà la llengua no-conflictiva.
De fet, en les darreres alarmes a la població des de la Generalitat Valenciana s’ha suprimit el valencià i es comunica només en castellà i en anglés, gràcies als filòlegs provincians que assessoren per exterminar el valencià, com Abelard Saragossà i altres. De fet, en els cartells de les vacances de Nadal a la Diputació de València només hi havia escrits en castellà/espanyol, alguns escrits dos o tres vegades amb la mateixa indicació en castellà/ espanyol, però cap en valencià/català; i la immensa quantitat de històries i contes els han fet en castellà, no he sentit res en valencià, perquè la “ciutadania” valencianoparlant som tractats per aquests polítics d’extrema dreta com si no tinguérem dret a viure en valencià, ni dret a res… com si no existírem.
Després d’Anna Oliver, va parlar Eva Gisbert, l’actual directora de la Llibreria Fan Set, continuadora de Tres i Quatre, a l’edifici Centre de Cultura Contemporània Octubre; va elogiar la creació de la Llibreria Tres i quatre, per Joan Senent Anaya (amb Eliseu Climent i Rosa Raga), va remarcar la importància de les llibreries en el circuït cultural d’una ciutat civica, moderna i civilitzada; va fer servir el llibre de Santi Cortés, El compromís amb la cultura. La història de Tres i Quatre (Editorial 3i4, 2014). Va llegir uns paràgrafs sobre per elogiar la tasca dels que fundaren aquesta llibreria, el 1968, atacada, insultada, agredida, menyspreada pels terroristes d’estat i paraestatals o paramilitars que volien fer que claudicaren amb atemptats terroristes, bombes i amenaces de mort… Van patir els efectes repressius de la “Llei Fraga”, l’onada d’atemptats terroristes de la dècada dels setanta, les primeres eleccions democràtiques, l’aparició de la ‘pesta blava’, la implantació del règim democràtic, la promulgació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, l’ascens dels partits ‘conservadors’ a la institucions valencianes, els atacs als valencià d’ara mateix… Però no van cedir, no podem defallir. De fet, les opcions de censura, de violència durant la ‘transició’ i després, fins ara, tot i que ara les agressions siguen fetes des de les més altes institucions del País Valencià i amb l’assessorament dels «filòlegs» provincians per causar-li més mal al valencià/català, continua sent terrorisme estatal provincià i formes directe i agressió i de genocidi lingüístic i cultural… Eva Gisbert va lloar la baula que fa que puga’m lligar aquest passat heroic del pioners del valencianisme cultural de les darreres dècades del segle XX amb l’actualitat, dels que des d’ACPV, des de Fan Set, des d’Escola Valenciana, la Plataforma per la Llengua, les editorials Tres i Quatre, Afers, Denes, Onada, Sembra, 96, Andana, Balandra, Bromera, Edicions del Bullent, Lletra Impresa, les PUV, Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló, Publicacions de la Universitat d’Alacant, Drassana i altres editorials valencianes i de tot el domini lingüístic (Pòrtic, Comanegra, Lleonard Muntaner, Edicions de 1984, Raig Verd, L’Avenç…) fan tot el que poden per transmetre la valencianitat/catalanitat que ens han llegat i ens pertoca i defensar-nos amb ungles i dents davant els que ens volen anihilar. Perquè aquesta transmissió és vital per llegar la nostra llengua i cultura a les generacions futures, que és la manera de transmetre les idees de valencianisme, democràcia real i defensa dels drets humans i de la nostra diversitat com a poble, des del goig, la joia, la lectura, l’educació, la ciència i la cultura… No podem defallir en aquesta tasca tan noble, com deia Joan Fuster, la tasca més noble -las “passió”, deia ell- que podem fer pel nostre propi País i per nosaltres mateixos com valencians d’expressió catalana.
Després d’Eva Gisbert li va tocar el torn a Vicent Artur Moreno. Com ha fet en altres homenatges, posem per cas, a Alfons Llorens, a Ferrer Pastor, a Joan Coromines o a Sanchis Guarner, va fer un treball magnífic de diapositives, fotos, esquemes i organigrames de totes les persones, dones i homes, extraordinaris, la principal constel·lació del valencianisme dels anys seixanta i primers setanta, que van dedicar la seua vida a construir el País Valencià, a fer i no a desfer el nostre país, llengua i cultura… Va remarcar la generositat de Joan Senent, que des d’un valencianisme moderat va ajudar a generar més consciència valenciana sense renegar de la resta de germans de llengua. Va assenyalar la necessitat d’aquesta homes extraordinaris, com Nicolau Primitiu (familiar de Joan Senent, per cert), Joan Fuster, Sanchis Guarner, Enric Valor, Adolf Pizcueta, Estellés, Ferrer Pastor, Maria Ibars, Maria Beneyto, Carme Miquel, Isabel-Clara Simó, Ferran Zurriaga, Emili Boïls, Domènec Serneguet, els germans Codonyer, Bargues, Eliseu Climent, Rosa Raga i un llarg etcètera, que en condicions molt difícils, sota la dictadura, decidiren apostar pel País Valencià i defensar les obvietats,
Vicent Artur Moreno, com a expert en comunicació audiovisual, va fer una exposició excel·lent per mostrar els carrers de València, l’auto-escola Senent amb publicitat en valencià als anys seixanta, cosa quasi inèdita a tot el domini lingüístic catalanoparlant… Va mostrar l’aventura vital de Joan Senent Anaya, com una aventura reeixida, per haver contribuït a reforçar, consolidar i fer més robusta la nostra valencianitat a traves de la revista Gorg, de les llibreries que va crear i del suport a les editorials en valencià que va fer sota una dictadura que feia tot el que podia per esborrar-nos com a poble. Gràcies al documental fotogràfic de Vicent Artur Moreno vam poder copsar l’ambient trist, gris, mediocre de la dictadura amb olor a podrit. Peò també el sorgiment enèrgic de la protesta i la resistència, que a la fi va donar fruits.
Emili Boïls va pujar a l’escenari, amb els seus vuitanta tants anys, va dir que ell era un infant de la immediata postguerra, va assenyalar la gratitud que tenia amb Joan Senent Anaya per haver-li cedit la llibreria a la Plaça dels Pinazo, per fundar la Llibreria Can Boïls, on afirmava que només tenia llibres en català; va ser la primera llibreria en València que es va obrir amb llibres en català, ja que sense l’oferiment de Senent, no hagués pogut obrir-la perquè ell era pobre, el seu pare havia mort a la postguerra; va explicar que el local era una mica atrotinat perquè estava ple de clots i li van suggerir que llançés serradura i la seua llibreria una mica precària, amb un sol irregular (amb sots i clots), va esdevenir un palau explèndit per transmetre llibres en la nostra pròpia llengua i cultura… Curiosament, en plena dictadura no va rebre cap atac ni agressió, la violència desfermada contra la nostra llengua i cultura catalana va venir després, durant una transició que volia reproduir la dictadura i no volia que canviés res.
[NOTA AL MARGE: Fa poc un alumne que estudia la història de la Llibreria Tres i Quatre, va venir a Fan Set a preguntar-li a Eva Gisbert sobre aquella època, i tant Eva com jo li explicàvem que la violència de bombes no es va fer durant la dictadura, sinó després de la mort del dictador i aquell alumne no entenia res… També per les explicacions «universitàries» o la seua interpretació, aquest jove tenia una opinió distorsionada de Joan Fuster, opinava que Fuster era «purista», Eva Gisbert i jo mateix li replicàvem, que Fuster no era gens ‘purista’, em va dir que volia dir ‘estricte’, li vaig dir que tampoc era gens estricte en el sentit d’estret de ment, era rigorós en la història i la societat del País Valencià i els Països Catalans… Em sembla que va al·ludir al fet d’inventar els Països Catalans, li vaig dir que l’inventor dels Països Catalans era Benvingut Oliver, un jurista de Catarroja, no n’encertava ni una… Per excusar-se, afirmava que un professor li havia dit que no havien de llegir a Joan Fuster perquè no era historiador, li vaig replicar que això era una ximpleria, que Fuster era molt bon historiador, filòleg i sociòleg, elogiat per historiadors, sociòlegs, filòlegs, filòsofs i economistes solvents com Pierre Vilar, Josep Fontana, Eric J. Hobsbawm, Antoni Furió, Gustau Muñoz, Pau Viciano, Vicent Olmos, Antoni Ferrando, Carme Barceló, Vicent Pitarch, Miquel Àngel Pradilla, Xavier Serra, Mireia Ferrando (Joan Fuster. Escrits sobre el Tirant lo Blanc, PUV, 2025) i un llarguíssim etcètera. Em preguntava quina versió més rara i ‘estranya’ es fa de Joan Fuster en l’actualitat, quins prejudicis tenen alguns professors joves sobre l’intel·lectual del País Valencià més crític, potent i solvent? Es censura la lectura de Joan Fuster en algunes classes, com va fer Fraga amb la revista Gorg a la darrera etapa del franquisme?]
Va comentar, el veterà Emili Boïls, que a pesar de les desgràcies que havia tingut en la vida, no havia perdut mai l’esperança i tampoc perdia la fe per tot el treball que havia fet per la llengua i pel país, des de la Llibreria Can Boïls fins ara mateix, sempre havia defensat la unitat de la llengua i la germandat de tots els països de llengua i cultura catalana, que a Can Boïls tenia el mapa dels Països Catalans pintat a la paret (Nord/Sud/Est/Oest), estàvem sota la dictadura però no el va llevar mai de l’entrada de Can Boïls perquè aquest mapa és el símbol de la nostra unitat, de la nostra resistència contra els enemics que volen anorrear-nos la llengua, cultura i nació catalanes… Vam ser companys a la Facultat de Teologia de València, el curs 1979-80, li ho vaig recordar, junt a Cristòfol Aguado (de Picassent), Francesc Fayos, l’actual arquebisbe de València, i vam fer una vaga, l’octubre del 1979, en defensa de les Normes de Castelló que una consellera destrellatada i antivalenciana d’UCD, Amparo Cabanes -a qui l’actual Consell de la Generalitat Valenciana, sostingut pels feixistes de Vox, va premiar, junt amb una altra, María Consuelo Reyna, amb la medalla d’honor de la Generalitat- volia derogar les Normes de Castelló per tal d’imposar el desgavell i el caos lingüístic en un retorn als anys anteriors al 1932 i a principis de la dictadura de Primo de Rivera i la posterior de Franco… A l’eixida, Josep Vicent Maroto, mentre conversava amb Boïls, em va assenyalar que Emili Boïls era un autèntic heroi perquè va obrir aquesta llibreria de llibres en català durant la dictadura, que ell, Maroto, era llavors tant pobre que anava a mirar els llibres i conversar amb ell i altres, però no tenia diners per comprar cap llibre… Només mirar-los i desitjar-los.
(Segona part de la crònica i anàlisi de Sal·lus Herrero i Gomar sobre l’homenatge a Joan Senent Anaya celebrat al Centre Octubre de València el 20 de desembre del 2025.)
