Sal·lus Herrero i Gomar
Fa quatre dies, com qui diu, el 22 de desembre del 2025, a poqueta nit, va haver-hi un acte molt bonic -i molt important, també- al Centre Octubre de València. Feia just 50 anys de la mort d’en Joan Senent Anaya. Qui era Joan Senent? Doncs un prohom valencià, fundador de l’Autoescola Senent, al carrer Colom de València i, sobretot, editor i fundador de la revista Gorg (paraula que vol dir el paratge d’un riu on les aigües romanen encalmades). Senent era exponent d’un valencianisme moderat, en part conservador, en clau ‘regionalista’ -que podia entendre’s també com a ‘nacionalisme’-, continuador de l’esperit de la Renaixença de Teodor Llorente. Un valencianisme positiu, de construcció, sense ni engruna d’anticatalanisme i, per decomptat, amatent a les tradicions i els interessos valencians i defensor de la unitat de la llengua.
Joan Senent era un home de negocis actiu i emprenedor, com tants prohoms nostrats. Tenia sa casa al carrer Ciril Amorós, davant l’església dels dominics. Havia fet caixa amb la venda d’un manual d’èxit que servia per treure’s el carnet de conduir, amb l’autoescola i el negoci de la gestoria. Joan Senent Anaya, va fer prou diners per pujar la família -els fills Joan, Anna i Eugeni- i per comprar-se un xalet a Altea (a la partida de l’Olla d’Altea la Vella), on havia fugit durant la guerra perquè perillava la seua vida… Va prometre que si eixia viu del tràngol de la guerra faria per comprar-se una casa a un lloc tan paradisíac -i llavors poc conegut- com l’Altea de Carmelina Sánchez-Cutillas, cosa que va poder fer. I també va destinar una part dels seus guanys a fomentar el valencianisme cultural… Va ser molt hàbil en el seu camp d’activitat, però va ser prou generós per invertir en fomentar el valencianisme via revista Gorg, via subvencionant el seu amic Enric Valor, a qui pagà la fiança per poder eixir de la presó model de València i donà després feina a la rrevista i editorial. Valor estava tancat per un afer fosc, encara no del tot esclarit, i Senent hi anava tots els dijous per visitar a l’escriptor que, tancat a la presó, va escriure la majoria de les millors rondalles valencianes.
[NOTA AL MARGE: Les Rondalles valencianes d’Enric Valor es poden llegir i entendre perfectament a tot el domini del català, sense cap problema perquè la nostra llengua és de les més unitàries del món, molt més que l’alemany, que l’espanyol, l’anglés o el francés, a pesar de no tenir un Estat propi homogeneitzasdor i tenir-ne d’hostils, enemics interns i enemics externs que fan tot el que poden per imposar-nos el castellà (o el francès), amb polítics i «filòlegs» provincians que es posen al servei de l’extrema dreta i la dreta radicalitzada, franquistes, per tal d’arraconar més encara el valencià -o el mallorquí- i tractar d’aniquilar tot el català del País Valencià i el de la resta del nostre domini lingüístic.
Fins i tot, per a més inri, gent que es diu «valencianista», «progressista» i d’»esquerres» (AVL inclosa, membres de la qual cobren per defensar la unitat i l’ús social de la nostra llengua… i fan deslleialtats flagrants vulnerant la mínima integritat i honestedat, per exemple en fer, alguns membres -com Abelard Saragossà- informes contra el valencià/català), gent que fa costat a la doble traducció al Congrés del valencià/català -el de les webs dels ministeris, de la Biblioteca Nacional Espanyola, de la Casa Reial, dels caixers dels bancs, de les màquines de les estacions de tren i un llarg etcètera. Però això mateix, no gosaran fer-ho amb el castellà/extremeny/andalús/càntabre/ murcià/ el castellà de Lleó, de Valladolid, de la Rioja, de la Manxa, del castellà de l’Argentina, de Xile, de Mèxic, de Guatemala, de Cuba o de Madrid. Volen triturar la nostra llengua a bocins per a fer-la més ‘intel·ligible’, més ‘de carrer’, i fer-lo esclatar en mil trossos, com un espill trencat… Perquè dividir una llengua en funció dels països o dialectes promou la més forta i poderosa. Quan els «filòlegs» provincials fan propostes ultraparticulatistes, dialectaloides i desgavellades per minoritzar el valencià/català, digueu-los que apliquen aquestes mesures tan desastroses al castellà/espanyol, començánt pel castellà de les comarques “xurres” del País, a veure si els agrada, els fa més el pes i li troben millor «el gustet». Però no: són uns venuts. Ara poden. Demà -quan es recupere la dignitat com a poble- seran durament jutjats.]
Des de la revista Gorg es tenia molt clara la unitat de la llengua i cultura catalanes; una revista valenciana, en català, que es va crear el 1969 i el ministre de la dictadura, d’Informació i Turisme, Fraga Iribarne, fundador del PP, es va encarregar de tancar, una revista que feia articles assenyats i molt prudents sobre llibres i reflexions molt raonables i raonades sobre el País Valencià, de manera ‘crítica’, però dins del context d’una dictadura feixista que volia fer veure que tancava l’etapa del suport al nazisme de Hitler i el feixisme de Mussolini, l’època de l’autarquia i s’obria a acords amb la CEE (Comunitat Econòmica Europea) per tal de potenciar el turisme, accelerar el ‘desarrollismo’ i alhora, internament, portar les llengües i països diferents dels castellans, a una folclorització regionaloide funcional al franquisme «tecnocràtic» dels de l’Opus i els propagandistes nacional-catòlics, ‘demo-franquistes’… Una revista com Gorg, tan moderada i innòcua, era intolerable per a una dictadura, perquè podia despertar consciències de valencianitat política, en una línia que després representaria la democràcia cristiana del País Valencià, la UDPV, o el PNPV de Francesc de Paula Burguera. Per això, era considerada sospitosa i com a dictadura totalitària que era, va decidir censurar-la del tot, és a dir, obligar a tancar-la, per ‘impublicable’, no tenia dret a existir, tot i que tractava d’encabir-se dins dels límits i el marc establert pel reformisme franquista i havia generat un mercat i una clientela digna i apreciable, amb dissenys de portada de l’Equip Crònica i alguns dels il·lustradors més eminents de l’avantguarda del País Valencià…
El senyor Senent Anaya va ser també membre qualificat de Lo Rat Penat, com Enric Valor, Carles Salvador, Josep Vicent Maroto, Francesc Ferrer Pastor, Sanchis Guarner, Enric Soler i Godes, etcètera, No obstant això, l’any 1975, des de Lo Rat en connivència amb el president franquista de a Diputació d’aleshores, es va decidir apuntar gent del Movimiento i la OJE a Lo Rat Penat unes setmanes abans de l’assemblea anual on s’anava a decidir la presidència d’aquesta institució valenciana . Els franquistes en declivi -però venjatius- varen ocupar Lo Rat Penat, varen ordir aquesta assemblea tramposa, amb enganys i paranys, varen fer ús de la violència i a crits i espentes van treure al senyor Senent i a Sanchis Guarner i d’altres. S’apoderaren d’aquesta institució venberable i traïren el seu esperit. Foragitaren els valencianistes autèntics de Lo Rat Penat per poder dir que el valencià era una llengua distinta al català. Fou la reacció rabiosa del franquisme romanent davant l’ascens del valencianisme polític, cultural i lingüístic als anys setanta, davant la mort del dictador… com va analitzar magistralment Vicent Bello al seu llibre La pesta blava (Tres i Quatre,1988).
(Primer lliurament de la crònica i reflexions de Sal·lus Herrero i Gomar sobre l’homenatge a Joan Senent Anaya, fundador de la revista Gorg, valencianista històric).
