Sal·lus Herrero i Gomar
Al teatre en l’escena valenciana, després de la tradició que escriu i es posa en escena amb el català normatiu, el de les Normes de Castelló, (Rodolf Sirera, Josep Lluís Sirera, Juli Leal, Manuel Molins, i molts altres més) ha arribat -Laus Deo- Clàudia Serra, jove escriptora de teatre, que des de molt jove, quan encara estava estudiant a la Universitat de València va escriure dues obres de teatre, amb només 19 anys, que inicia la seua obra teatral; la irrupció escripturística de Clàudia Serra, nascuda a Sueca, en el panorama teatral, no s’entén del tot sense aquest pòsit teatral del passat pel que fa al teatre valencià tan fructífer, tot i que els autors esmentats de vegades -no sempre- no han tingut l’èxit que mereixen i una projecció adient a tot l’àmbit dels Països Catalans, per les deficiències pròpies de l’estructura escènica teatral del País Valencià, la manca d’uns circuïts ben rodats i també de la incomunicació generada pel provincianisme i una concepció autonòmica molt estreta i tancada, que aïlla la relació i els vincles socials i culturals amb la resta de comunitats autònomes catalanoparlants…
Esperem que en el cas, de Clàudia Serra, aquestes mancances i dèficits s’esmenen d’arrel i tinga l’èxit i el reconeixement que mereix la seua obra feta fins ara i la que pot fer en el futur pròxim. Ha vingut per romandre, per existir i projrvtar-se, com altres autores/creadores que pòdríem esmentar, com ara Irene Klein o Anna Rubio i Fandos…
La professora de filologia i literatura catalana de la Universitat de València, Carme Gregori, en la presentació que es va fer al Centre de Cultura Contemporània Octubre, el 5 de febrer del 2025, dels dos llibres de teatre, més recents, Una carretera sense arbres i Un estiu (ambdós de l’editorial Sembra, 2024) va explicar que les dues obres iniciàtiques de Clàudia Serra van ser premiades a la Universitat de València i sorprenia la seua precocitat i maduresa, en escriure sobre els conflictes de la condició humana en el món actual, d’una manera perspicaç, aguda, lúcida i molt intel·ligent.
La seua primera obra, Zôon Politikón, premiada en la 12ª edició dels Premis Universitat de València d’Escriptura de Creació Teatre, amb un jurat compost per Leopoldo García Aranda, Mª Isabel Bayona Sànchez i Daniel Tormo Martínez, editada el 2015, publicada per la Universitat de València, obra d’acte únic, abans de l’inici hi ha una parèmia de Joan Fuster: «Cada nom és un pseudònim: cada cara, una màscara, cada gest, una afectació: cada paraula, un equívoc. I en aquestes condicions, l’home és un animal social! Sí, senyors: zoon politikon». Aquesta observació de Joan Fuster, sobre els embolics, els enganys, anto-enganys i les confusions del llenguatge, les dificultats per entendre’ns, els malentensos comunicatius, els límits, recursos i possibilitats del llenguatge, són una constant en les obres de Clàudia Serra; una marca constant.
Els personatges de Zôon Politikon, són quatre, dues parelles amb una diferència d’edat remarcable: Esther, una dona cínica que passa de la cinquantena. Ulls brillants i cames ben definides. Alfred, el seu marit. Ossut i esquerp, de pell groguenca, malaltissa. Contrasta amb la figura altiva de la seua dona. Abril, jove. Pell fina i ulls rodons. Menudeta. Una nina. Ricard, la seua parella. Jove atractiu, amb cos atlètic.
Després de la presentació d’un llibre escrit per Alfred, tots els personatges es reuneixen a la casa de la jove parella, per veure un quadre (semblant als de Pollock) i conversar. De manera aparentment espontània, a mesura que es tantegen i comencen a conèixer-se, sorgeixen diferències, conflictes, gelosies, es complica i s’embolica la comunicació, es fan bàndols i aliances i éssers humans urbans, aparentment cultivats i educats, comencen a tornar-se feres, aflora l’animalitat humana ja que es deixen dur pels instints més primaris, perquè, fet i fet, els humans no deixem de ser micos «sofisticats» i «perversos” amb més capacitat que els micos de causar mal i destrossar les vides dels altres… fins al punt de poder eliminar la vida de les societats humanes amb artefactes nuclears; en aquest cas, el cinisme de la parella madura genera una profunda pertorbació i desassossec intern en la vida dels joves i dels lectors o espectadors.
He trobat per internet una reflexió interessant sobre aquesta primera obra de Clàudia Serra que pot ajudar a entendre millor el significat de Zôon Politikón: ‘La insolència del ésser humà, així com la seua ferocitat, sempre terminen per desvetlar-se. Temem que es descobreixen quins són els impulsos obscurs que ens dominen, i per aquest motiu tendim a amagar-los rere de les nostres màscares, darrere de les paraules que emetem. Però, inevitablement som part del caos de la natura: l’ésser humà no és més que un animal urbanitzat». Recordem que en el teatre grec, les ‘màscares’ tenien un protagonisme molt important per escenificar les històries humanes sota el destí escollit pels déus; el nom de ‘persona’, ve de l’arrel de màscara (‘prósopon’) que es feia servir per alçar el volum de la veu als espais teatrals obert; els humans tenim moltes cares, moltes màscares en funció de cada situació social, el context i microcosmos; la màscara fa la funció dels ‘papers’ que ens assignen o ens assignem en la construcció de les nostres pròpies identificacions, la identitat és variada i plural, tenim diferents identitats que construïm com tels de ceba, en funció de les nostres prioritats, vincles, relacions, tries i identificacions (sexe, gènere, classe, llengua, cultura, nació, creences, tradicions, tries, aficions…). Les reflexions sobre les identificacions i els papers que juguem els humans, en l’amor, el flirteig, el sexe, la vellesa, els negocis, el joc, la vida i la mort, m’ha semblat també un tret clau en les obres de Clàudia Serra.
Aristòtil, l’inventor original de l’apotegma «Zôon Politikón» definia que l’humà és un animal polític (de la polis, ciutat), social, que necessita viure en societat per a sobreviure, a diferència dels déus o els animals salvatges que podien viure en solitud. No sabem com viuen els déus, però, la recerca d’antropologia i zoologia més recents ens indiquen que la majoria dels animals mamífers més semblants als humans (ximpanzés, orangutans, micos), s’organitzen també en grups socials, tenen regles, jerarquies, autoritat, sentiments de compassió i accions de crueltat, però, també de solidaritat, de protecció i ajuda cap als membres més desvalguts… tant o més que els humans. Les visions ‘antropocèntriques’, dels humans com els reis i explotadors de la Terra, s’han qüestionat una mica, tot i que junt a la natura, la cultura és també un element constituent i determinant dels humans. I tanmateix, sota l’aparença del ‘vernís’ cultural, sovint epidèrmic o més profund i arrelat, nien al fons de les entranyes, instints de terror, pànic, competència, dominació, enveges, fantasies, projeccions, fantasmes, dèries, instints, conscients o inconscients, d’eros i de mort, capaços de fer que una trobada amable i ‘civilitzada’ esdevinga trastocada… Un conflicte generacional, d’interessos i de perspectiva vital entre una parella madura (quasi podrida) de cínics i una parella jove massa innocent, en un joc de frivolitat i malvestat, aparentment inevitable i ‘natural’ que explicita l’animalitat dels humans.
La segona obra de teatre escrita per Clàudia Serra, és Evast., 13ª edició, Premis Universitat de València d’escriptura de creació, amb el jurat format per Josep Policarpo Bodí, Eva Zapico Jiménez i Rafael Palomares Carrasco, editada per la Universitat de València.
Abans de l’inici d’Evast hi ha una parèmia de Ramon Llull: «Temedora cosa és, fill, la mort del cos; mas plus temedora cosa és la mort de l’ànima». La mort de l’ànima, com adverteix Llull, tant individualment com col·lectivament, ens deixa sense cap substància ni vitalitat, és una mort en vida feble, mancada d’energia, de vigor, d’empenta, de posat làguid, penós, sense alegria, ni ganes de viure, una vida de zombis, una mort en vida plena de desolació amb esquifidesa d’esperit i de cos… Així esdevindran els pobles que formem els Països Catalans, si permetem i consentim que exterminen la nostra llengua i cultura pròpia; i contribuïm a ser còmplices d’aquesta desídia per negligència i irresponsabilitat linguïcida. El nostre destí seria el de la gent i pobles que, després de segles parlant la nostra llengua, han abandonat el català, s’han sotmés en girar-li l’esquena i deixar de parlar-la i han criat un odi i autoodi profund contra la llengua dels valencians que, posem per cas, a Múrcia ha esdevingut el «panotxo», d’arrels valencianes, i en el cas d’Oriola, el valencià/català està present en la documentació històrica anterior a l’extermini massiu d’una llengua històrica, pròpia també de les terres de la Vega Baixa, ara prenyada, majoritàriament, d’una voluntat d’ignorar i atacar el valencià a l’escola i a tot arreu, perquè consideren que el monolingüisme és millor que el bilingüisme, que saber més llengües és negatiu, cosa estranya per anar pel món i conèixer-lo… Doncs, un professor danés, en unes jornades de sociolingüística afirmava que saber una llengua només és com anar en un monocicle, no pot eixir d’un rodal molt limitat; amb dues llengües, pots anar més enllà, com circular en bici, amb tres, en tricicle, amb quatre amb un cotxe, que té més estabilitat, seguretat i coneixença del món que habitem.
Els personatges d’Evast són sis: Evast, un músic vell; Aloma, esposa d’Evast, Narpan, fill gran. Un frívol empolainat; Tana, filla menuda. De veu estrident; Blanca, companya de Narpan. Una jove bleda; Maria, una veïna xafardera.
Al meu parer, en aquesta obra, Evast, aborda la complexitat, les dificultats i els entrebancs de la comunicació al si d’una família atrotinada, els límits del llenguatge i l’expressió del món interior en el que habita cada personatge, la reiteració dels missatges comunicatius, els mal entesos, l’excés, la desmesura, el desficaci, l’ordre i el desordre grupal… El significat d’El cant dels ocells, com a cançó de dolor i de mort, l’absurditat dels fets de la vida que passa, els atzars, el sense sentit, els patiments, la vigilància, la inintel·ligibilitat, la bogeria, l’atzar, l’estranyesa…
El personatge principal, Evast, verbalitza. «Se m’ha mort una cama»... No sé si quan va escriure aquesta obra, Clàudia, havia llegit un text de Vicent Andrés Estellés, on conta que tem que li tallen una cama que el fa patir molt perquè li causa forts dolors i considera que la soterrarà quan li la lleven… Hi ha també un canari engabiat i altres ocells dissecats, la presència de la taxidèrmia, de la paràlisi de les extremitats, de les rates, de la mort… Unes rates que apareixen en les butxaques i que estan per tot arreu i tot ho devoren en rossegar-ho… L’esposa d’Evast que es manté amb la respiració assistida d’oxigen artificial, les rates, la mort del cos i de l’ànima, el patetisme, la mort dels ocells.. la mort que s’escampa, com una taca d’oli; tampoc sé si les rates, com en La pesta d’Albert Camus, traduïda al català per Joan Fuster, simbolitzen més coses que la mort, les tendències ideològiques tanàtiques que denuncia Michael Foucault amb el concepte de biopoder, el poder sobre la vida i els cossos, la disciplinarietat, les tecnologies de la vigilància, del control i del poder de les poblacions, el feixisme creixent, l’extermini dels altres considerats els sobrants de la globalització, els exclosos per la dominació hegemònica imperialista (Zigmunt Bauman).
Clàudia Serra va començar a escriure teatre, a manipular les paraules, des de molt jove, com una mena de joc; a totes les seues obres hi ha aquest treball de ficció a través del llenguatge i de l’escenificació, de sons, sovint guturals, de llum i ombres, per projectar les contradiccions de les vides humanes. De fet, després desvetlla alguns dels seus referents teatrals, quan va descobrir a autors com Arthur Miller, Tennessee Williams o Sam Sherpard (entre molts altres), confessa que va saber que volia dedicar-se a escriure; i declara que «La paraula, el llenguatge, són enganyosos, estan plens de falsedats i de visions del món molt concretes i distorsionades que mostren que no hi ha una única veritat, ni un únic pensament. És en aquestes contradiccions del llenguatge on jo trobe la literatura». Més que un teatre polític (vinculat al realisme social del seixantisme), esclareix que el seu és un teatre de compromís amb el seu temps, el seu espai, la seua obra, amb els seus personatges, i, sobretot, amb la seua realitat concreta, el món que viu, els problemes que ens atrapen històricament, quotidianament; l’abús sexual, la violència contra les dones, l’explotació laboral, la negligència política, jurídica i empresarial, les polítiques de la mort per desídia i per miserabilitat …
En una taula rodona d’escriptores emergents, coordinat per Lourdes Toledo, i organitzada pel PEN Català de València, que es va celebrar al Col·legi Major Rector Peset de la UV, va reconèixer que els llibres de teatre, com els de poemes, tenen poca venda d’habitud, perquè massa gent entén que el teatre és per a veure’l en escena, però no per a llegir… Ho considera un prejudici que es pot superar. Per això, Clàudia Serra vol trencar aquesta barrera, una mena de sostre de vidre que limita la venda de llibres de teatre per a ser llegits; esperem que aconseguesca superar aquest repte heroic.
A Una carretera sense arbres, segona edició, a contraportada hi ha una ressenya d’aquest llibre:
«És un matí de setembre i fa una calor insuportable als arrossars. Quan el cotxe se’ls avaria en una carretera de terra, Isabel i Gerard no podran esquivar els problemes que els acacen. Tots dos són professors d’Art Dramàtic d’una de les escoles d’interpretació més prestigioses del país, i també figures importants i referents de l’escena teatral. Aquesta setmana, però, s’han fet públiques unes denúncies que canviaran les seues vides per sempre. La veritat esclatarà en aquella carretera solitària i perduda en el laberint de camps d’arròs daurats llestos per a la sega.
Una carretera sense arbres és la poderosa obra de teatre amb què Clàudia Serra ha captivat crítica i públic. Un text carregat de veritat, però també de matisos, que s’endinsa en les diferents cares de l’abús de poder per parlar-nos de les conseqüències dels silencis i les complicitats que l’acompanyen. Una premiada creació escènica que, estrenada per la companyia Lluna Plana, ha recorregut el territori agitant emocions i removent consciències. Una història necessària sobre supèrbies i violències quotidianes, que ens posa davant l’espill d’uns personatges que esdevenen bèsties a punt d’explotar».
Carlota Freixenet, llibretera de La Carbonera que defineix Una carretera sense arbres, així: «Sota un sol de justícia i amb una velocitat espectacular, aquesta obra de teatre passa de pressa i parla de violència soterrada.» D’una situació greu que explota i no es pot amagar per més temps.
A Una carretera sense arbres, hi ha una tensió creixent entre aquesta parella matrimonial deteriorada pel sol, pel silencis, per un descobriment recent que suposa per a Gerard, una catàstrofe, amb dificultats i reticències comencen a conversar, les paraules es creuen i cremen, com electroxocs, son 40 anys de matrimoni, d’una parella ‘complicada’ que oculta molts secrets, potser massa, semblen a la vora d’un penya-segat enmig d’una operació d’anatomia sobre les seues pròpies vides a la llum de fets vergonyosos i delictius, d’un abús de poder amb tonalitats sexuals, la superioritat en el paper de professor el duu a exercir un abús reiteratiu de poder com a dret de cuixa dels monarques medievals que feien passar per la pedra del seu fal·lus les donzelles del seu poble per desvirgar-les abans del matrimoni…
La inspiració a Clàudia Serra, en aquest cas, li va venir a través d’una Escola de Teatre Dramàtic de Terrassa, on un professor va ser denunciat per abusos sexuals, la violència contra les dones s’ha convertit en una constant producte d’un sistema patriarcal que considera les dones objecte de plaer, cosificació i mercaderia de consum dels cossos, carn fresca desitjable i explotable a imitació de la indústria pornogràfica que fa servir els ofegaments de les dones, les vexacions, les agressions i la submissió com a forma d’excitació dels mascles, com a mètode teatral apropiat per magrejar i follar amb les alumnes més joves i innocents que volen ser actrius, com denuncia Iollanda Batallé Prats, a Valenta com tu. La nostra vida sencera és un Me Too(Edicions Destino, 2025).
La discussió de la parella va pujant de to enmig d’un desert sense arbres, prop de l’Albufera de València; el sol els escalfa la testa i augmenta la passió i els nervis, el cotxe espatllat, l’espera d’una grua que no arriba, com a l’obra Tot esperant a Godot, de Samuel Beckett, desemparats, a la intempèrie, sense proteccions, han caigut les barreres de contenció i no hi ha ni tan sols un arbre que els protegisca del sol i del delicte que s’ha descobert, mig perduts en terra de ningú sense saber orientar-se per recobrar el rumb de les seues vides destarotat… És una parella consumida, recremada que s’obri en canal per analitzar, amb sobreentesos, la desfeta de les seues vides espatllades, mentre fan balanç d’unes històries miserables, ronyoses, mesquines, plenes de sordidesa, no saben si podran arrencar de nou o esclatarà tot per l’aire perquè semblen una bomba a punt d’explotar, tic-tac, tic-tac, tic-tac… Ella, Isabel, explicita, dolguda, emprenyada, que ha viscut essent considerada una ombra del «gran Gerard», tothom, ha pensat que tot el que feia i aconseguia era per ser «la dona de», no ha sigut valorada per ningú, ni l’han reconeguda en el seu treball… Els dos personatges estan molt ben definits, sovint es reclamen, un a l’altre, que l’altre es pose a la seua pell, demanen empatia, «comprensió», perdó, una ‘reconciliació’ inversemblant…perquè viuen en vincle trencat, fet miques. Els seus cors semblen de pedra i les seues pells endurides pel temps i les històries que han viscut, les frustracions, els fracassos, les complicitats i èxits, les faltes, insatisfaccions, desitjos, la vellesa, els dèficits discursius, els enganys i autoenganys, els gestos abatuts d’estar farts, a punt d’un col·lapse… La tensió fa que es puga tallar l’aire en un ganivet i Clàudia te la gràcia de fer-nos anar de rostoll, com si es tractés d’una partida de tennis, en la discussió, llegim la resposta d’un i l’altra i tendim a inclinar-nos a veure «raonable» ambdues posicions, tot i que, sovint algú tracta de fer passar bou per bèstia grossa i un camell pel forat d’una agulla, amb una barra i un estomac de ferro.
Clàudia exposa la situació, els problemes de l’abús de poder, sense moralismes ni esbiaxaments, però, per la composició, l’ús del llenguatge, l’estructuració escènica i els arguments dels «personatges» és ‘inevitable’ judicar i posicionar-se, tot i que està escrita amb ànim d’impossible d’exposició «imparcial», «objectiva», tot i que massa sabem que les biografies sempre són parcials. La ‘imparcialitat’ és un emmirallament, tot i que hi ha voluntat d’’objectivació’ i de no moralitzar, perquè el lector i l’espectador, de pluralitat ideològica diversa, davant els abusos de poder, es posicione per si mateix.. L’escenificació només és una caixa de ferramentes oberta perquè cadascú trie la seua eina i què fer amb ella…
Després d’Una carretera sense arbres, va escriure Un estiu, Editorial Sembra, segona edició, gener 2025, a la contraportada s’escriu: «Estiu de 1978. Una família estiueja al càmping d’Els Alfacs. Allí, entre pinnades, sota la serra del Montsià i davant la banya del delta de l’Ebre, els menuts descobreixen els primers amors mentre que els grans firtegen amb altres de secrets. Però tot canviarà bruscament en només uns segons. Una gran bola de foc causarà una devastació sense precedents i, de sobte, aquell paradís de calma es transformarà en el pitjor dels inferns.
En Un Estiu, la jove dramaturga Clàudia Serra ens colpeix amb una història que explora la vida i la mort en el context d’una tragèdia que va sacsejar la nostra societat. Guanyadora del Premi Ciutat de Castelló de Teatre, aquesta poderosa obra de teatre ens posa en la pell dels qui van sobreviure i van continuar lluitant per denunciar les negligències d’una explosió que va marcar per sempre les seues vides»
Amb un epíleg excel·lent de Xavier Hernàndez i Garcia, intitulat «Com un d’aquells dies infinits», remarca la traça de Clàudia Serra «alhora de per trencar les barreres dels subgèneres teatrals i tractar en profunditat una multiplicitat de temes, amb un llenguatge acurat i trepidant […] amb uns narradors particulars, Martí, Aleix i Toni, que ens captiven des del primer moment per la seua innocència i sinceritat, però també per la seua trapelleria. Els fills de Pep funcionen com el cor d’una tragèdia clàssica, que comenta les accions dels personatges principals, però que no pot intervenir-hi directament»… Sovint els xiquets adquireixen “vida pròpia”, prenen el paper de l’autora per a descriure’ns els personatges o explicar-nos algunes accions, inclús discuteixen sobre la millor manera de contar el relat, on els detalls són molt important… Els xiquets són reals o només una projecció del pare, s’interroga, calderonianament, Xavier Hernàndez, a la manera de la vida és somni o realitat, només fantasmes després de la catàstrofe… Apareix un sistema patriarcal que engabia als personatges com una presó, Laura, l’esposa, esdevé una ama de casa per criar els fills de Pep perquè la mare biològica dels xiquets ha fugit del paper assignat pel sistema patriarcal que considera que la dona que no accepta el seu paper submisament, es considerada una «mala mare», que «no ha sabut mai quin és el seu lloc com a dona». El contrast entre el pare biològic i la Laura que substitueix a la mare biològica és enorme… Un pare que només exterioritza els sentiment quan ja han desaparegut…
L’aparició al càmping de la família francesa aconsegueix fer més complexa i interessant les situacions, més comunicatives i menys comunicatives, es produeixen gags divertidíssims, com assenyala, Xavier Hernàndez, inclús apareixen els gestos, com en els films del cinema mut, el llenguatge gutural «Nyam-nyam, glup-glup, junts, divertit, demà», hi ha un ambient idíl·lic, de comèdia lleugera, de bromes, de jocs, d’amors, de desitjos covats o reprimits, que l’autora destrueix brutalment, tal com ho va fer en la realitat, el camió que va esclatar al càmping dels Alfacs. La realitat apareix, de sobte, crua i nua, en forma de carn cremada, el foc menjant-se cada part dels seus cossos, que comenten els xiquets, amb dades titulars i imatges de la tragèdia… El bomber notifica com van morir els banyistes, com intentaven alleugerir el patiment dels ferits o com s’identificaven el cadàvers… També són verídiques les dades que ofereix el camioner, que en una conferència de premsa es conscient que no ha estat un simple accident, sinó una conseqüència de les males pràctiques de la companyia Enpetrol per tal de fer més beneficis… El camioner és també còmplice per què va obeir o cal exonerar-lo? És la pregunta que es fa l’autora i l’autor del Pròleg i per respondre hi ha les reflexions de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal… Tots volen fer diners, però l’autora centra l’atenció en les reminiscències franquistes que continuen durant la «transició» i després -perquè l’ombra de la dictadura és molt allargada- un estat que no protegeix els seus ciutadans sinó les grans empreses, amb absoluta impunitat; un estat encara franquista que protegeix la corrupció institucionalitzada, on els corruptors resten gairebé sempre impunes… L’autora denuncia aquesta impunitat, del règim neoliberal, que s’ha perpetuat, s’ha fet més salvatge, per això encara gaudeixen en l’actualitat les grans empreses, només cal pensar en un desastre recent com el projecte Castor, com Florentino Pérez va aconseguir una indemnització milionària a pesar dels terratrèmols que va causar en la mateixa zona del càmping dels Alfacs, entre Vinaròs i Tarragona, les perilloses empreses químiques i la Central Nuclear d’Ascó i Vandellòs, aquesta darrera va estar a punt de causar una catàstrofe atòmica semblat a la de Txernòbil el 19 d’octubre de 1989… Vivim en una societat de risc permanent i creixent, que ens força a reflexionar més i a actuar davant les crisis socioecològiques sistèmiques, amb possibilitat que l’acumulació de míssils i de bombes nuclears, amb capacitat de destruir la vida humana sencera i de fer que s’esfume la possibilitat de continuïtat de les societats humanes a la Terra; l’ampliació del Port de València que posa en risc l’Albufera per tal de fer el port de Madrid, la malaltia de l’oli de colza de 1981, la riuada del càmping de Biescas de 1996, l’ampliació de l’aeroport del Prat de Llobregat, el rescat bancari de la crisi financera del 2008, la barrancada del 29 d’octubre del 2024 amb 230 persones ofegades per negligència política en una gestió homicida, les guerres a Gaza, a Ucraïna, al Sudan, etcètera per a l’acumulació de «terres rares», en un context d’emergència climàtica actual, que va a més, obliga a elegir les prioritats i a canviar de rumb cap a un decreixement inevitable … No obstant això, el capital posa per davant els guanys econòmics a les vides; Clàudia posa en escena aquestes situacions d’injustícia per analitza les causes, les responsabilitats, el paper de l’estat, dels mitjans de comunicació, dels polítics, les lleis, les normatives, «no voler pagar les mil pessetes que costava el peatge», la formació de l’opinió pública i publicada, dels empresaris, dels treballadors, dels sindicats, del públic en general, de les víctimes de les tragèdies que en aquesta obra Un estiu, expliquen les seues alegries, amors, vides, dolors i tristeses; són veus del més enllà que ens expliquen com va anar tot perquè no es torne a repetir… Perquè prenguem nota del passat.
El darrer llibre que ha publicat, Clàudia Serra és Llibre de Meravelles (Onada edicions, Benicarló, 2024) com un homenatge a Vicent Andrés Estellés pel seu Llibre de Meravelles, evocant Ramon Llull, el record d’un temps d’opressió i d’amargor de la postguerra, de la fam, el sexe ocult, els morts, els desapareguts, aquesta tristor, als poemes d’Estellés, es combina de vegades, paradoxalment, amb un sentiment d’enyorança, com analitza Enric Iborra a La Veu del País Valencià a El ‘Llibre de meravelles’, de Vicent Andrés Estellés, crònica i mapa de la ciutat de València… Clàudia Serra admira profundament aquest llibre de poemes d’Estellés, considera que té una estructura ideal, amb unes composicions extraordinàries, com ara «L’estampeta» que reuneix els principals factors que van caracteritzar la immediata postguerra i “Crònica especial,» on el record adopta una perspectiva panoràmica, abraça un marc cronològic més ampli, des de la dècada dels quaranta fins a finals dels cinquanta, i contrapunta els esdeveniments polítics que van seguir la fi de la Segona Guerra Mundial, a Europa i a la resta del món, amb els estrictament individuals i locals… Ep, adverteix Iborra, enyorança del que no es va poder viure en aquell temps, del temps perdut en el doble sentit d’»esdevingut» i «no viscut plenament»… El pas del temps, la consolidació, socialment i políticament, del franquisme als anys cinquanta. El poema es tanca amb una escena de carrer: un home i una dona, que van ser amants de joves, es troben i parlen educadament dels fills respectius, «com si entre ells no hi hagués hagut la intimitat / en el buc de l’escala», S’han adaptat, a allò trist i brut, han perdut les esperances de joves quan la situació era més dura, perquè tots pensàvem que era cosa de quatre dies» i que Franco cauria ben prompte… perquè els seus aliats, Hitler i Mussolini havien caigut. Però, el feixisme a l’estat espanyol es va mantenir en el poder durant més de quaranta anys i ha deixat petja…
No feré el resum de l’obra. Molt millor que el lector s’hi pose i en traga l’entrellat, perquè s’ho val…
Clàudia Serra -no ja una jove promesa, sinó una realitat prodigiosa- ha fet tambéla traducció de Porquera de l’italià al català, una obra d teatre de Pier Paolo Pasolini, en un llibre que es titula Orgia / Porquera / Manifest per a un nou teatre. Traduccions de Narcís Comadira, Clàudia Serra i Joan Casas (Comanegra. Institut del Teatre, Barcelona, 2022.) També ha fet l’adaptació de L’Heroi, de Santiago Rusiñol.
Un treball magnífic de traducció i obra teatral que deixa un llegat preciós; i alhora és un esperó d’exigència i qualitat literària per a nous treballs que posen en escena o assaig, les vicissituds humanes del segle XXI, enmig d’enormes reptes, incerteses, apories, paradoxes, conflictes i problemes molt greus… Atrevim-nos a llegir i re-llegir una obra que no us deixarà indiferents i hi haurà escenes i converses que, de segur, us sacsejaran profundament!
