Antoni Ferrando, ciència i humanisme. Un gran homenot valencià

Sal·lus Herrero i Gomar

Després de molts anys de treball infatigable, li arriben a Antoni Ferrando Francès els doctorats honoris causa, les entrevistes, una popularitat i fama molt merescudes pel seu estudi, recerca, laboriositat, serietat i honestedat intel·lectual. Tot i que és un home molt prudent i moderat, no pot deixar de denunciar, amb valentia, les malvestats de tot tipus que es fan des del malgovern de la Generalitat Valenciana actual, però també de vegades des del Governs i les institucions de l’Estat espanyol que despleguen -des del Madrid-Centre-de-Poder- gran retòrica sobre l’Espanya ‘plurilingüe’, el respecte a la diversitat, «la igualtat de tots», amb una lleugeresa culpable descomunal, sense arribar mai, això sí,a la barbàrie colossal que perpetren des del pitjor govern que ha tingut mai la Generalitat Valenciana, en la pràctica una coalició PP-VOX, és a dir, dreta extrema i extrema dreta feixista.

La qüestió és que tracte d’arraconar, invisibilitzar, generar conflictes, negar la unitat de la llengua per tal d’aïllar i exterminar el valencià/català… Perquè, la ‘igualtat’, que prediquen des de l’estat profund (i comparses provincianes), serà entre els ‘espanyols’ de llengua castellana, la resta de ciutadania de l’estat, que no tenim la llengua castellana com a pròpia, hem de suportar una discriminació sistemàtica, històrica i quasi «eterna», una desigualtat enorme, majúscula, intolerable, insuportable, infame, tant des dels sectors provincials, satèl·lits de la metròpoli, com els dels «nacionales» estatals… En la realitat concreta, a tots els àmbits i mitjans de comunicació, cinema, teatre, cultura, música, editorials, subvencions per a la llengua i la cultura en castellà/espanyol, s’augmenta, estructuralment, sistemàticament i diàriament, la fosa, la diferència abismal augmenta, per banda dels partits de dretes… però no sols. Perquè també en els d’»esquerres», i així cal parar esment al racisme i els discursos d’odi contra els catalans, la catalanofòbia/valencianofòbia d’Ayuso, Abascal, Aznar, Rajoy, Feijóo, però també… de Lambán (ja desaparegut), Ibarra, Garcia Page, tots del PSOE; inclús alguna gent de Sumar i Podem… La catalanofòbia com a estigma; l’acusació de català = «burgès», jueu, fenici, botiguer, mercader, comerciant, banquer…, la consigna banal, deshumanitzadora i institucional «d’enemics interiors», adjudicada als catalans (valencians i balears, lleials amb la llengua pròpia). Després dels atacs dels botxins al llarg de la història als qui consideraven heretges (erasmistes, protestants, jueus, islàmics…), ara els catalans i valencians condensen tots els estigmes de ser criminalitzats i victimitzats…

De manera que podem comprovar, amb dades, com ha fet Ricard Chulià al seu assaig País Valencià, eixida d’emergència (Afers, 2024), com funciona l’espoliació sistemàtica en tots els àmbits, lingüístic, econòmic, cultural, d’inversions, de pressupostos, patrimonials (ara mateix, la Dama d’Elx, les pintures romàniques del Museu d’Art Nacional de Catalunya a punt de ser saquejat pels tribunals catalanofòbics de l’Aragó, que no s’hauria d’acatar una sentència injustíssima, plena de prejudicis i racisme catalanofòbic, en aplicació del ‘lawfare’ (a la manera de Carl Schmitt) del dret de l’enemic, sense reparar en la destrucció dels darrers vestigis romànics de la catalanitat de l’Aragó, salvats pels catalans del Principat, durant la guerra, mentre s’estaven cremant i en ser destruïdes i cremades pels propis milicians de Sixena); però, tot i haver salvat del foc, restaurat, conservat i cuidat de les restes més importants del romànic europeu, la «culpa», l’acusació de «profit», la invenció del català com a ‘boc expiatori’ (argamassa nacional espanyola) sempre esdevé una acusació contra els ‘catalànics’ que és benzina per cremar-nos i argamassa per a densificar «la unitat d’Espanya», amb un odi profund, ple de prejudicis, d’estupidesa, de densitat pètria de cor ple d’estulticia i acomplexaments que tracten de ‘redimir-se’ i consolar-se mitjançant l’odi a mort contra el català i els catalànics… No existeix la bascofòbia, ni la gallego-fòbia, perquè aquestes llengües no són considerades cap amenaça, però, tot i l’enorme distància quantitativa, en nombre de població parlant d’una o l’altra llengua, en canvi, sí que existeix l’odi profund, l’auto-odi, una catalanofòbia gegantina, nodrida durant segles d’opressió i sostinguda per les estructures, la propaganda, les subvencions, els interessos de “la raó d’estat”, com analitza Damià del Clot a Anatomia del Deep State espanyol (Pòrtic, 2023), i tots els recursos i els mitjans de comunicació espanyols… Com encapçala aquest assaig de Daniel del Clot, de manera col·lectiva, els catalanoparlants, podríem alçar la veu i advertir-li a l’estat espanyol: «És possible que tots estigueu d’acord a voler la meva mort per una suposada raó d’Estat que algú us suggereix malignament, gairebé com la solució de tots els problemes del país? Aldo Moro, Carta de 12 d’abril de 1978 (Sciascia, Leonardo (1978). L’affaire Moro. Palerm: Sallerio, p.. 110.

Per tot plegat, és molt oportú que intel·lectuals de l’alçada d’Antoni Ferrando diagnostiquen i avaluen els retrocessos lingüístics, culturals i patrimonials que patim, la manca de competències en la gestió dels fluxos migratòris per ajustar-los, a la necessitat dels nou vinguts i dels ‘autòctons’, per tal d’aprendre la llengua pròpia dels Països de Parla Catalana (també conegut com els Països Catalans i com a nació de llengua i cultura catalanes), la urgència de legislar sobre les agressions contra els catalanoparlants, que es perpetren des de les institucions i des del carrer, cal que siguen definits penalment com a delictes d’odi (com el que es fa contra l’origen «ètnic», de sexe i gènere, religiós, pigmentació de la pell…), que trenquen una convivència democràtica digna de la no vulneració sistemàtica dels drets humans fonamentals dels valencianoparlants a poder expressar-nos en la pròpia llengua, enmig d’una opressió i d’una discriminació de segles que continua per usos, hàbits socials, inèrcies autoritàries i dictatorials supremacistes que les lleis «en vigor» no aconsegueixen canviar si no reforçar, per la qual cosa s’accentuen les discriminacions constants, diàries, estrucucturals, sistemàtiques i sistèmiques insuportables per a algú que aspire a ser ciutadà de ple dret i no súbdit oprimit, minoritzat, menyspreat i inferioritzat de manera constant, des de l’imperialisme, en ser maltractats i discriminats colonialment per aquests xixarel·los d’extrema dreta.

L’11 d’agost d’enguany, des del Levante-El Mercantil Valenciano, Marta Rojo, li feia una entrevista a Antoni Ferrando, catedràtic emèrit de filologia catalana, on es remarcava un dels seus missatges de denuncia de les agressions lingüístiques contra el nostre català, el valencià, feta pel conseller d’educació i «amic íntim» de Mazón, un tal Rovira (analfabet en valencià/català ja que és el tot públic i notori que li causa una repugnància profunda, tant a aquest ‘fulano’ com al seu amic Mazón, no tan analfabet com l’altre, però gairebé i igual o més odiador encara), una parella d’odiadors consolidats i profunds, com el quitrà i el fang ressec, del valencià/català infame, ambdós haurien de ser acusats davant dels tribunals de l’estat, de la UE i internacionals, per delicte d’odi, per fomentar la incúria, el menyspreu, l’odi, la ràbia i la desídia contra la nostra llengua catalana en fer tot el possible per arraconar, marginar i eradicar la llengua pròpia i històrica del País Valencià, el màxim signe de la identitat valenciana d’expressió catalana que volen desfer i llançar al fem com si fos un drap brut del seus excrements; just tot el contrari del que ‘preveuen’ algunes de les lleis de la Constitució espanyola (i prou antivalenciana, o siga anticatalana), que tant s’omplin la boca els de les dretes extremistes i radicalitzades, quan just això va ser la consigna demagògica que van fer servir contra el referèndum de Catalunya el 2017, per enviar més forces d’ocupació i apallissar, amb ferocitat i terrorisme d’estat contra la gent que volia votar, amb atacs de tots els mitjans de comunicació espanyols i amb mentides ignominioses inventades per la «policia patriòtica» espanyola: «Se saltan la Ley!» (de l’embut!). També denunciava, Toni Ferrando, la falta d’una «legislació adequada que garantisca el dret a viure normalment» en valencià/català o la Llei de Llibertat Educativa que considera un «instrument de marginació i discriminació» feta contra les persones valencianoparlants i també contra les castellanoparlants o d’altres llengües que volen integrar-se del tot, lingüísticament i socialment, a les dinàmiques educatives, socials i culturals del nostre país de Països. Els dirigents polítics que, per llei, estan obligats a defensar, promoure, fomentar i respectar el valencià/català, fan tot el contrari, en saltar-se del tot el mínim sentit ètic i de decència moral, ètica i política sense cap escrúpol si del que es tracta és d’exterminar les altres llengües distintes al castellà/espanyol. Sense desmerèixer el to més contingut de Toni Ferrando, l’ex-director de la conselleria d’educació dels dos Governs del Botànic, Miquel Soler, davant la negativa de l’actual conseller d’extrema dreta i valencianofòbic, Rovira, que discrimina les famílies dels mal anomenats pobles ‘castellanoparlants’ (en realitat una barreja d’aragonés, valencià i castellà), quan són comarques valencianes (com totes!) replica, s’observa, clarament, en fer un bon diagnòstic de la situació actual del mal govern del Consell «Valencià» que: «La mal anomenada Llei de Llibertat Educativa (afegesc jo mateix, «que no té res de llibertat, ni d’educativa ni de cultural, ni de valenciana, sinó tot el contrari!») està feta per orquestrar el finiquito del valencià. L’únic que volen [Rovira i Mazón] és fer desaparèixer el valencià i deixar-lo restringit com a llengua col·loquial només en algunes zones», (aquelles que no puguen fer que desaparega per la inèrcia vaencianoparlant de segles, tot i que, darrerament, molt destarotat i també en risc per una manca de consciència col·lectiva prou forta per defensar-nos dels embats i violència per tal de minoritzar-nos més encara fins al punt de fer-nos desaparèixer de la faç de la Terra).

És la barbàrie causada per un Govern de bàrbars, com denunciava, amb enorme lucidesa intel·lectual, el 13 d’octubre d’enguany, Gustau Muñoz, al el Diario.es, a l’article Barbàrie per llei? Diguem no!, on preparen un projecte de llei autòcrata, pròpia de règims tirànics, per tractar de salvar el cul per les seues responsabilitats amb els 229 morts i tres desapareguts per la gota freda del 29 d’octubre de 2024, «on es preveuen sancions per als qui equiparen valencià i català o parlen de Països Catalans o defensen la senyera quadribarrada. És absolutament aberrant. Un atemptat contra la llibertat que podria haver eixit dels gabinets jurídics que legitimaren legalment l’accés de Hitler i l’NSDAP al poder total a l’Alemanya del 1933, amb lleis d’habilitació que li donaven plens poders, o bé els qui elaboraren les lleis racials de Nüremberg el 1938, que consagraven l’accés a Hitler i l’NSDAP. Un paral·lelisme que provoca calfreds. Qui ho ha darrere d’aquest projecte demencial? Segurament l’entorn feixista de Vox i maltractador confés de a seua dona que és també professor -encara- al Departament de Dret Polític de la Universitat de València. O algú equivalent, ja se sabrà». Una barbàrie plena d’escarni elevada a llei i dictat totalitari que reprodueix els pitjors malson de George Orwell a la novel·la 1984, al valencià, segons aquests polítics feixistes i fastigosos, no se li podrà dir català, s’imagina algú que a l’andalús no se li pogués dir castellà? Reblava el clau Muñoz que tot plegat, assenyalant que dir que el valencià és català, ho diuen totes les instàncies acadèmiques del món, la RAE, l’IEC, l’AVL, tots els manuals escolars durant el franquisme i la ‘democràcia’ : «Es tan inversemblant i tan surrealista -propi de mentalitats totalitàries- que espanta. Els qui redacten aquests esborranys són un perill públic, estan fora de la realitat, de la vida real i de la legalitat. Es creuen un Carl Schmitt però són «bufes de pato». Uns malfactors, uns destarifats que es pensen que poden fer llei de l’arbitrarietat i els interessos ultra minoritaris d’uns fanàtics generosament engreixats -sense cap rèdit col·lectiu – darrerament amb fons públics (entitats agòniques com Lo Rat Penat i la RACV)». I davant d’aquest panorama sinistre de destrucció atroç, Gustau Muñoz insta als tribunals, les universitats, la intel·lectualitat valenciana i inclús castellana/espanyola del País Valencià, a la ciutadania del país en alçar la veu i plantar-los cara per dir-los que no, un No rotund, com va dir Raimon davant la dictadura feixista de Franco, quan el fundador del PP, preparava una mena de «legitimació» autoritària mitjançant un referèndum plebiscitari trampós i sense cap dret a dissentir. També és significativa la crida que li fa, Gustau Muñoz, al PSPV i a Compromís perquè s’impliquen molt més en defensa de la llengua pròpia del País Valencià; els uns perquè, dient-ho suaument, sempre han prés una posició extremadament «moderada” i inclús “fora de lloc”, per dir-ho suaument.

La recent devolució de l’escriptor Ferran Torrent, del premi de les Lletres Valencianes que li atorgaren l’any passat és una molt bona notícia, que l’honora i ens fa pensar que és possible que davant de tanta barbàrie promoguda des del mal govern de Mazón, d’aquests fills de mala mare i de pitjor pare, el País Valencià s’alçarà i es regirarà del tot contra aquests cacics odiosos i repugnants al servei i servici (de lavabo de la metròpoli madrilenya i odiadors profunds del valencià/català que volen extirpar el valencià, el nostre català per imposar el seu castellà/espanyol per la força de les armes i de les lleis injustes, com va fer Felip Vé, en arrasar Xàtiva, Vila-real, Dénia i totes les ciutats valencianes lleials amb els austracistes que prometien respecte i consideració cap a la llengua, les lleis i els costums valencianes; és obvi que el mal govern de Mazón, mostra la mateixa criminalitat exterminadora que la nissaga borbònica, tan pel que fa als 229 morts durant la gota freda de l’any passat, com davant les agressions sistemàtiques contra la llengua pròpia i històrica del País Valencià. Aquest sàtrapa, que hauria de ser tancar a Picassent o a Fontcalent, fa tot el possible per eliminar el valencià/català (posaré totes les barres i guions que em passen pel cap…), assessorat per pseudo-filòlegs d’extrema dreta, castellanistes, que estan més preocupats per complaure al poder de torn i madrilenyitzar el País Valencià que per defensar la unitat de la llengua i l’ús social del valencià/català a tots els àmbits, sense fragmentar-lo i tractar d’arraconar-lo més encara com han fet en dictadures i ‘democràcies’ tan deficitàries en defensar els drets lingüístics i el dret a la igualtat i a la nostra diversitat com a ciutadania valencianoparlant a poder-nos expressar-se en la pròpia llengua sense que uns senyorets d’Alacant (provincians, de València o Castelló!), que només parlen en castellà/espanyol, i volen forcar-nos, ens volen obligar i ens amenacen amb sancions per dir evidències, en un retorn al pitjor feixisme de la dictadura anterior, quan multaven, agredien, pegaven pallisses a l’escola i torturaven a les comissaries per parlar en valencià/català… No obstant això, recordem també que a finals dels anys cinquanta del segle passat i als anys seixanta, en plena dictadura, es va poder fer, a l’ajuntament de València, una exposició del Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover i Moll, amb el mapa lingüístic dels Països Catalans, on van assistir Manuel Sanchis Guarner (que va col·laborar de manera decisiva en la confecció d’aquest Diccionari de la nostra llengua, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor, etcètera, cosa igual no s’ha pogut fer en una ‘democràcia’ que ha estigmatitzat el valencianisme d’expressió en valencià/català, quan, realment els malfactors i exterminadors són aquests que ocupen ara mateix el palau de la Generalitat… Fins a principis dels anys setanta, hi havia una Casa de Catalunya, al carrer de La Pau de València i els diumenges al voltant de l’estàtua de Jaume I del Parterre, es tocaven cançons i es ballaven sardanes, sense que ningú s’indignés ni insultés a ningú; potser perquè, des del règim dictatorial, consideraven que ja havien liquidat el valencià/català en haver-lo reduït a un reducte folclòric amb poca incidència social; exactament igual que el que pretenen els mals governants de l’extrema dreta del Govern del PP al País Valencià, després del sacseig que va suposar el referèndum sobre el dret a decidir una república catalana de l’1-O del 2017, des de l’extrema dreta es considerava que podien tractar de liquidar el valencià/català, sense cap vergonya ni dissimulació …. Han aconseguit guanyar-se una colla de “filòlegs” sense cap escrúpol, disposats a canviar accents, accentuar l’ultra particularisme nefast amb l’excusa d’un retorn al valencià “originari” i “autèntic”, que no estaria en els clàssics del segle XV-XVI ni en els referents de la Renaixença valenciana (fraternal amb la catalanitat!), ni en l’espenta dels anys seixanta feta per Joan Fuster, si no en un intent de retorn a un valencià profundament anticatalà i plenament castellanitzat, arraconat i invisibilitzat; de fet, mentre , des de l’ajuntament de València, inicien el canvi de l’accent de València per castellanitzar-lo, reparteixen borses de reciclatge on posa per dues voltes: “Hoy hace un día estupendo para reciclar vidrio”, signat “Ecovidrio“, per un costat i l’altre, sembla que no podien posar, si més no per una banda: “Hui/Avui fa un dia fantàstic per reciclar vidre“… El que van és a per la liquidació total del valencià/català, com una agressió que ens retorna a les pallisses que ens pegaven els mestres de l’escola nacional de la dictadura criminal, amb arrancades de cabells i colps al cap molts forts si només deies una sola paraula en valencià/català dins de l’aula… Unes agressions sistemàtiques i constants, ara els feixistes les fan des de les seues poltrones institucionals, pagades amb els diners que espolien als ciutadans dels Països Catalans. 

Perquè, sens dubte, constatem moltes proves fefaents, el que volen aquests dirigents del PP i Vox, arreu del País Valencià, és que el valencià esdevinga residual, un residu, com si el valencià/català, per a «ells», en contra de les lleis ‘en vigor’, fos un «cagalló per sèquia»… que cal desfer en una depuradora, amb lleixiu, salfumà i la manipulació institucional que atorga el poder arbitrari, caciquil i autoritari de la força bruta i totalitària de les extremes dretes radicalitzades i encoleritzades contra les minories lingüístiques, culturals i nacionals distintes a les castellanes/espanyoles… es nota la cara de fàstic d’olor a merda que posen aquests senyorets execrables i prepotents que tracten d’eliminar el valencià/català, com els nazis exterminaven els jueus a les cambres de gas dels camps d’extermini, i, fins fa poc, el grup teocràtic i d’extrema dreta Hamàs exterminava més de 1.200 israelians de manera espantosa i segrestava dos centenars de jueus, com a moneda de canvi, i el Govern de dreta extrema de Netanyahu, eliminava a més de 67.000 palestins de Gaza (i Cisjordània…), amb matances esgarrifoses i en fer servir la fabricació de la mort, la destrucció de cases, escoles, hospitals i la fam com a arma letal. S’imposen «temps foscos», obscurs, traces evidents de totalitarisme que posa en risc la supervivència no només del valencià/català, de la diversitat lingüística i biològica, també inclús de l’espècie humana… Com es podrà ser jueu després d’aquesta enorme i gegantina atrocitat, cm la d’Ucraïna amb més de 300.ooo morts per l’exèrcit de Putin? Com es podrà ser palestí després de tanta destrucció exterminadora? Com es podrà ser europeu, després d’haver mirat cap a l’altre costat en el cas de Gaza? Com podrem considerar-nos que pertanyem a l’espècie humana? Si això és ésser humà, quin tipus d’inhumanitat és aquesta ‘humanitat’ que gaudeix, il·limitadament i sense qüestionament, de la desmesura, de la destrucció i de la mort dels altres, considerats enemics a eliminar? Què serà de totes les iniciatives de cooperació, trames de solidaritat i d’ajuda mútua entre jueus i palestins contra la guerra d’uns contra els altres per exterminar el contrari, declarat enemic a exterminar? Què ens depararà aquesta ‘humanitat’ desbocada cap a la destrucció i el no-res, amb uns intints assassins més perillossos i esmolats que els que hi havia als inicis del «homo sapiens» i amb prou bombes atòmiques i míssils per destruir vàries vegades tots els habitants del món i deixar només vives les rates de claveguera i les paneroles? Mazón s’ha considerat un terrorista semblant a Hamàs o Netayahu, disposat a exterminar el valencià/català, prohibir les barres, els guions, la relació entre el valencià/català; quan el valencià és una variant o diasistema del català, com exposava i reconeixia l’informe del Consell Valencià de Cultura elaborat per a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que l’actual mal govern de la Generalitat, com el suport dels feixistes, es volen carregar, en ofegar-la financierament en voler-la portar per la drecera antivalenciana i anticatalana, que és el mateix… Perquè, hem de remembrar que el valencianisme anticatalanista sempre ha sigut d’expressió castellanista, espanyolista i feixista; sempre ha volgut exterminar el valencià/català.

A l’entrevista, Marta Rojo, li pregunta a Antoni Ferrando pel seu discurs, impecable, on va denunciar les agressions lingüístiques que hi havia contra el valencià pel banda dels polítics del PP i Vox de l’ajuntament d’Alacant i va esmentar algunes de les discriminacions que hi ha contra els valencianoparlants a tot el País, li pregunta fins a quin punt el treball filològic és també una defensa dels drets lingúístics.

Aclareix que en glossar la seua trajectòria intel·lectual (afegesc, amb una ponderada intel·ligència emocional), basada en l’estudi de la filologia i de la història, «vaig voler agrair el mestratge dels meus professors i dels investigadors que més m’han influït, entre els quals d’una manera especial Sanchis Guarner i Badia Margarit. També vaig denunciar les discriminacions contra els valencianoparlants. Per a mi és inseparable l’estudi de la llengua i la defensa dels drets dels valencianoparlants a a igualtat lingüística. Concretament, vaig fer referència a l’absència d’una legislació adequada i d’una política d’estat que garantisca el respecte i la protecció de les llengües cooficials de l’Estat, de què parla l’article 3 de la Constitució.
Li ‘repregunta’ la periodista, a què es refereix quan parla d’una legislació adequada i d’una política d’estat sobre les llengües cooficials de l’Estat i respon:

«Si veiem cada dia casos d’odi de discriminació contra els qui habitualment parlem una de les llengües cooficials de l’Estat, això vol dir que no hi ha una legislació adequada que garantisca el dret a viure normalment en la meua llengua. Jo no he pogut oblidar la sentència d’un jutge que va negar a un matrimoni d’Atzaneta d’Albaida l’adopció d’un xiquet estranger amb l’argument que, com eren valencianoparlants, no podien garantir la integració social del xiquet. I, que jo sàpia, no li ha passat res al jutge. Una política d’estat de protecció de les llengües cooficials seria, per exemple, que afavorira una educació respectuosa de la pluralitat lingüística. Crida l’atenció la insensibilitat, per dir-ho de la forma més suau possible, dels ministeris d’Educació i d’Igualtat del govern central davant un problema que afecta el dret de els persones i que deixa en paper mullat les apel·lacions al caràcter plurilingüe de l’Estat». Si m’ho permet, l’amic, Toni, el concepte de «cooficialitat» s’ha tornat un insult, una discriminació i un escarn, en considerar que el castellà/espanyol és «oficial» (en majúscula, majestàtic i indiscutible per ser la llengua de l’estat), en canvi, el valencià/català i la resta de les llengües de l’estat «cooficials», es considera que no són del tot oficials, que és un rang inferior, subaltern, sense vida pròpia, satèl·lit, acompanyat sempre pel castellà, per la qual cosa des del supremacisme estatal i l’hegemonia de la majoria, es subordinen, s’arraconen, es menyspreen i es tracta d’invisibilitzar i aniquilar les altres llengües distintes al castellà/espanyol a tots els àmbits (només de tant en tant ix a algú parlant en gallec, inclús als programes regionals de TVE, es fa servir més el castellà que el valencià, al temps de l’oratge sempre en castellà…). Per la qual cosa a tots els mitjans de comunicació espanyols, el català resta invisibilitzat; una oficialitat equitativa i respectuosa, sense suprremacismes ni inferioritzacions, seria acceptar la proposta de Rafael Ninyoles, allò de «Quatre llengües per a un Estat», que va escriure abans de la redacció de la Constitució, però, es va llançar a la paperera per continuar amb el supremacisme i l‘hegemonia del monolingúisme castellà/espanyol, va ser rebutjada i es fa servir això de «cooficial» en interpretar-se com a ‘subordinació’ («i encara gràcies per la propina»), perquè, en la pràctica continuen les pràctiques i les inèrcies lingüístiques de la dictadura franquista i les monarquies absolutistes dels Borbons, que fan costat a les Reials Acadèmies seccesionistes balear i valenciana per nodrir el secessionisme ja que el decret de derogació dels Furs de l’Antic Regnes de València encara està vigent i la pràctica de fer allò que convinga per imposar el castellà/espanyol, abastar l’objectiu, el “efecto”, d’eliminar el valencià/català sense que es note el cuidado… Ara ja ni dissimulen. Ho fan de manera desvergonyida, com si foren atracadors a mà armada, des d’un egotisme, el de Mazón, que per salvar la seua responsabilitat amb Les morts de Mazón, com explica Esperança Camps, és capaç, literalment, de tot; i de tot, vol dir de tot, de qualsevol atrocitat, desgavell, despropòsit, potser considerant que si fa mèrits liquidant el valencià/català, hi haurà jutges d’extrema dreta que l’absoldran i l’eximiran de tota responsabilitat, com es fa amb les monarquies medievals que estan per sobre de la llei i no tenen cap responsabilitat pels seus actes.

Més endavant, preguntat per la declaració de l’ajuntament d’Alacant per eradicar el valencià, comenta que és una barbaritat basar-se en qüestions de majories o minories sense tenir en compte el dret de les minories, en aquest cas, valencianoparlants, per protegir els drets de tots, en possibilitar que aquelles persones que encara no són valencianoparlants puguen ser-ho … Li sembla impropi d’un partit com el PP, que rep molts vots de gent valencianoparlant, haja proposat, a instància de Vox, que la ciutat d’Alacant deixe de ser considerava valenciana, tot i que matisa que els diputats de la Diputació del PP van paralitzar aquest afer tan lleig d’anar en contra del valencià i voler aniquilar-lo; i en referir-se al partit d’ideologia franquista, que es vanta de ser tan «cristià», considera que és ben poc cristià anar en contra d’una llengua minoritzada i oprimida durant tants segles i encara necessitada de promoció, protecció, respecte i consideració, com proclama la Constitució però es queda en paper mullat… perquè aquests dirigents fan tot el contrari del que indiquen les lleis i fomenten l’odi contra el valencià, la discòrdia social i trenquen la convivència que s’havia aconseguit en l’Estatut, la Llei d’Ús i Ensenyament, l’informe del Consell Valencià de Cultura per a la creació de l’AVL, la creació de l’AVL i la defensa de les Normes de Castelló que estan incomplint aquells que amb informes i propostes ignomioses als ajuntaments, en contra del valencià, desautoritzen la pròpia Acadèmia i menystenen la seua autoritat normativa, tot i ser membres d’aquesta Acadèmia que es comprometen a prestigiar-la i no desacreditar-la quan ingressen a l’AVL… Permetrien en les acadèmies d’altres llengües, aquests casos flagrants, de traïció, deslleialtat, descrèdit, agressions per tal de sembrar la discòrdia, conflictualitzar la llengua, degradar-la de manera populista, amb informes als partits d’extrema dreta, que tradicionalment han tractat de genocidiar-la i que, en bona part, volen arraconar-la i finiquitar la llengua pròpia que ha de defensar l’Acadèmia respectiva? Després de la ignominiosa consulta lingüística a les escoles, tant Rovira com Mazón, afirmen que a les comarques valencianes, denominades «castellanoparlants», no se’ls respectarà a les famílies el vot i se les discriminarà per tal que no aprenguen el valencià i en valencià, que és una manera de menystenir-les, menysprear-les i arraconar-les en vulnerar els seus drets a tenir un ensenyament en valencià, com la resta de les comarques del País Valencià. Aquests mandataris d’aquest mal govern de la Generalitat haurien de ser acusats davant dels tribunals de justícia per delictes d’odi, d’erosionar la convivència democràtica, on es respecten les minories i els conflictes es canalitzen institucionalment per procediments de respecte als drets humans i de protecció d’un dels béns comuns més preuat dels valencians, junt a la natura i els ecosistemes, com és la llengua pròpia i la cultura del País Valencià.

En matèria lingüística, creu que les polítiques del Botànic feren prou per afavorir el coneixement i l’ús del valencià? En matèria educativa, va fer-se un bon plantejament o es van perdre oportunitats?

Crec que podia haver fet més. No és fàcil quan no es compta amb una legislació i una política d’estat que preserve el dret a la igualtat lingüística i que promoga una educació en la pluralitat lingüística i quan n es compta amb una legislació autonòmica que afavorisca la «recuperació» del valencià, tal com preveu la Llei d’Ús i Ensenyament de Valencià. Hauria estat bé, per exemple, un ensenyament del valencià menys «assignaturitzat» i més acompanyat d’introduccions a la cultura, la música, les tradicions, la geografia, la història de la nostra terra, dins d’un marc compatible amb la perspectiva internacional.

El Consell va aprovar la «llei de llibertat educativa» i va organitzar la consulta per a triar la llengua base en les escoles. Creu que és raonable llegir els resultats d’eixa consulta, on el valencià va ser l’opció més triada en més del 50% dels casos, com una bona notícia?

La llei de llibertat educativa no estava concebuda com un instrument de llibertat d’opció lingüística, sinó com a instrument de marginació i idiscriminació dels valencianoparlants. Ja hem vist que vol negar a les famílies de la Serrania el dret a rebre una educació en valencià que les iguale en drets i en oportunitats amb les famílies de les comarques valencianoparlants. El resultat de la consulta, en contra de la propaganda oficial i oficiosa, reforça la percepció positiva de les famílies sobre la docència en les línies en valencià en termes d’aprenentatge i de satisfacció.

La llengua també està en el punt de mira en la televisió pública valenciana, À Punt, amb un nou president de la corporació que aposta per incrementar l’ús del castellà. Creu que À Punt ha estat un bon mitjà de transmissió de la llengua? I creu que s’arribarà a tornar a models del passat, de l’antiga Canal 9?

La televisió en valencià és un dret no sols dels valencianoparlants, sinó de tots el ciutadans valencians que tenen dret a conèixer el valencià d’una forma assequible i pràctica. És un instrument d’integració per a molts que no el tenen com a llengua habitual. Caldria que els continguts de la televisió pública valenciana foren atractius i que el seu model lingüístic combinara la dignitat pròpia d’una llengua de cultura i la naturalitat pròpia d’un registre col·loquial depurat. És un prejudici dir que els valencianoparlants parlem malament. El parlem bé, exactament com els castellanoparlants o els angloparlants parlen el castellà o l’anglés, però el podrien parlar millor encara si tinguérem els mitjans que ells tenen.

Finalment, li pregunta pel canvi de l’accent obert de València a l’accent tancat.

L’accentuació amb e oberta o tancada de la ciutat és un tema de debat que ultrapassa la mera filologia. La nova col·lecció sobre temes filològics de la Diputació de València ha publicat un llibre d’A. Saragossà en què aporten raons en defensa de l’accent agut sobre la e de València. És una posició tan respectable com la contrària. Això sí, ningú està en possessió de la veritat absoluta. Ara hauríem d’esperar que els responsables de la nova col·lecció filològica de la Diputació de València -una institució de tots els ciutadans valencians de la província- publicaren a continuació un volum per un autor competent que aporte raons en favor de l’accent obert de València. Ja sabem que uns valencians pronuncien paciència i altres paciéncia, però normalment s’escriu paciència. Les oscil·lacions fonètiques es donen en totes les llengües. Són les acadèmies o les institucions lingüístiques oficials de cada llengua les que fixen la norma lingüística en cas de discrepància. En el cas de València -nom d’etimologia segura- la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua estipula que la seua normativa s’han de basar en les Normes de Castelló i en la «normativa consolidada» que se’n deriva En conseqüència, els acadèmics de l’AVL (reconeguda com a única institució normativa dels valencians per llei orgànica de l’Estat de 2006), perquè en ser elegits coma tals, han promés acatar-la, de la mateixa manera que els funcionaris i governants de l’Estat han d’acatar la Constitució, fins i tot si no hi estan d’acord. No poden anar, per tant, contra les Normes de Castelló, que ja van ser consensuades per valencians de les més diverses sensibilitats i ideologies. El fet és que, en les Normes de Castelló, en nom de València apareix escrit quatre vegades amb accent obert i que València amb accent obert sobre la e és la forma que s’ha utilitzat en la normativa consolidada a partir de les Normes.

València no és sols el nom de la ciutat sinó també el de la comarca el de la província, el de la Comunitat autònoma i el del Regne de València. La pronunciació genuïna de València la sabem per les rimes dels poetes, d’obligat compliment en la poesia tradicional. És amb e oberta que els valencians han pronunciat sempre València, des del gran Jaume Roig, autor de l’Espill (c. 1460), que fa rimar València amb penitència, o des de Bernat Fenollar en les Trobes en laors de la Verge Maria (1474), que fa rimar València amb reverència, fins a l’il·lustre canonge castellonenc Joaquim Garcia Girona autor del famòs poemaSeidia (1920), que fa rimar València amb consciència. I si l’opció de l’accent amb e tancada es basa en la pronunciació acastellanada actual dels habitants de la ciutat de València, per la mateixa lògica s’hauria d’escriure Baléncia, perquè b respon a la pronuncia dels seus habitants. Amb el mateix criteri Sevilla s’hauria d’escriure Sebiya, Granada s’hauria d’escriure Granà, Madrid s’hauria d’escriure Madriz. En el context actual, tot forma part d’una estratègia de divisió dels valencians, en contra del sentit integrador de les Normes de Castelló, del dictamen del Consell Valencià de Cultura i de la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Fa poc, Antoni Ferrando, va ser investit doctor honoris causa de la Universitat d’Alacant, al darrer número de la revista Saó, el 514, han fet un Quadern monogràfic sobre la trajectòria acadèmica i intel·lectual d’Antoni Ferrando; la tapa de Saó duu un dibuix fet a llapissera, en carbó, d’un Toni Ferrando, pensatiu, amb una cara seriosa i un somriure una mica forçat, amb un just «Antoni Ferrando, Imprescindible. Entrevista a Dolors Pedrós i a Antoni Ferrando», una de les tristeses que més li afecten i també arriben a tots els que ens interssa preservar el nostre vakencià/català és haver de contemplar com erosionen la transmissió generacional, des de fora i des de dins, des de les institucions i la societat civil, en una mescla de disglòsia, inconsciència i indiferència a la manera ‘valenciana’, tot i que en alguns sectors creix una major consciència sobre la necessitat de defensar el valencià, la unitat de la nostra llengua catalana davant els atacs, menyspreus i agressions institucionals de l’extrema dreta per tal d’extirpar el valencià/català i imposar el castellà/ espanyol a tots els àmbits.

Obri el Quadern, sobre Antoni Ferrando, a Saó, Vicent Martines (Universitat d’Alacant), Antoni Ferrando, referent valencià, assenyala la tesi que va fer sobre els certàmens poètics valencians, ha investigar des del món de l’edat mitjana fins al segle XIX, passant per l’edat moderna i contemporània als seus llibres amb Miquel Nicolàs, sobre la Història de la Llengua Catalana, on analitzen les vicissituds que passem, els reptes i les perspectives; remarca el seu mestratge com a mestre de mestres, com a formador de professorat i d’investigadors, també d’activista en els organismes que se n’ocupen de la normativa. Des de l’IIFV fins a IEC, l’AVL i l’ISIC-IVITRA (UA), Ferrando ha estat una peça clau per a la preservació de la dignitat cultural de la nostra llengua.

Albert Rossich, Universitat de Girona, Antoni Ferrando, imprescindible, remarca que Antoni Ferrando és dels que opten per eixir de les coses conegudes i obrir camins nous, endinsar-se en terrenys inexplorats i omplir llacunes en els coneixements heratats; esmenta alguns dels seus treball de la seua extensíssima producció, posem per cas, Narcís Vinyoles i la seua obra (1978) autor de transició als canvis que s’insinuen en el món cultural valencià a començaments del segle XVI; un autor plurilingüe, un escriptor en valencià que va exhibir el seu domini del castellà, del llatí i del toscà… El 1980 apareix un llibre essencial, la Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, una col·lectivitat enfrontada a una nacionalitat en construcció: quina ha estat, i quina és la consciència idiomàtica dels valencians? Fins a quin punt el(s) nom(s) de la llengua determinen, o revelen, una consciència col·lectiva exclusiva i inalienable? Qüestions culturals, filològiques, antropològiques que fan evident la necessitat d’interrogar-nos sobre aquesta qüestió també pel que fa a la resta del domini lingüistic catalanoparlant, en relació al llatí i l’occità, i el castellà; també assenyala Els certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX (1983), amb la transcripció dels poemes en valencià, on s’elogia el plurilingüisme literari i es qüestiona la concepció de la Decadència que havia portat a qüestionar la vitalitat de la llengua durant tota l’edat moderna i bona part del segle XIX… Son molt rellevants els seus treballs sobre la prosa valenciana de l’edat mitjana i les edicions d’algunes obres principals: La vida de santa Magdalena en cobles de Jaume Gassull (1987); el Llibre dels fets de Jaume I, amb la col·laboració de Vicent Escartí (1995, 2010, 2024); El regiment preservatiu e curatiu de pestilència, de Lluís Alcanyís, amb pròleg de José Mª Piñero (1999); el Curial e Güelfa (2007), en defensa de la valencianitat lingüística d’aquesta obra, l’article sobre «Imprempta i vida literària a València en el pas del segle XV al XVI», escrit en col·laboració amb Vicent-Josep Escartí (1992) etc. En aquest estudi de la llengua medieval, ha produït fruïts molt diversos que palesen coneixement, sagacitat i penetració analítica, entre d’altres, «Un precedent del bilingüisme literari valencià: la tertúlia d’Isabel Suaris a la València quatrecentista» (1982), «Sobre una etiqueta historiogràfica de la literatura catalana: a valenciana prosa» (1995), «Observacions sobre la llengua d’Ausiàs March» (2010), «De Xarq Al-Andalus a Regne de València: la situació lingüística i sociolinguística de les terres valenncianes al segle XIII» (2010), «La gènesi romana d’un norma lingüística catalana del segle XV: les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, «fetes» per Jeroni Pau» (2010), «La construcció de la norma cancelleresca catalana» (2016), «La poliglòssia en la predicació de sant Vicent Ferrer» (2020) i «Llengua i context cultural en Ausiàs March (2023). Remarca, Rossich, la importància dels manuals d’història de la llengua escrist en col·laboració amb Miquel Nicolàs, amb diversos títols i formats, s’han anat succeint des del 1993: Panorama d’història de la llengua (1993), Història de la llengua catalana (2001, 2005, 2011). I no podem oblidar les Aportacions a l’estudi del català literari medieval (2018) o l’article «La periodització de la llengua. Una proposta per a la història de a llengua catalana» (2023)… El nom de la llengua, en concret, ha estat un dels temes que ha tractat svint amb indiscutible competència, des d’un primer article sobre «El problema onomàstic de la llengua catalana a la València medieval» (1238-1522)», (1979) fins a «La consciència lingüística dels valencians» (2022), entre altres escrits. A cavall dels segles XV-XVI, l’article «De la tardor medieval al Renaixement a través de Viciana» (2003) reprenia la qüestió en el marc dels referents ideològics dels autors de què tracta.

«El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del català modern» (1999) versa sobre la normativització, com s’estableixen les normes lingüístiques i com interaccionen amb la llengua escrita, una qüestió que li ha interessat molt a Ferrando i ha suscitat treballs importants seus, com sobre la llengua cancelleresca de la Corona d’Aragó. Fa notar que Ferrando s’ha preocupat de rescatar i posar en valor les investigacions d’altres estudiosos: l’obra filològica de Josep Giner, els treballs de Manuel Sanchis Guarner, de Joan Fuster, de Germà Colón, etc. Un ventall impressionant d’interessos i realitzacions que els limits d’un article només podem reflectir mínimament. Fet i fet, subratlla Rossich, el mèrit de tanta faena feta per Antoni Ferrando; sens dubte un dels nostres filòlegs que de manera més persistent ha treballat per prestigiar, dignificar i estudiar amb més profunditat la llengua pròpia del País Valencià.

Rosa Calafat-Vila, després de destacar la passió per la filologia, i en concret per la història de la llengua catalana, amb Antoni Ferrando, reconeix qu articles com «La formació històrica del valencià» que va escriure Ferrando el 1989, demostren una de les virtuds presents en la seua creació científica: qui domina el contingut s’expressa amb claredat expositiva. Descriu que l’obra Història de la llengua catalana (UOC, 2011), en coautoria amb Miquel Nicolàs, és el llibre de text (en majúscules) dels futurs filòlegs. Per exemple, els alumnes de la Universitat de les Illes Balears i els de la Universitat Autònoma de Barcelona s’hi formen. (Imagine que els alumnes de les Universitats del País Valencià també). Des de la sociolingüística històrica, aquest manual explica «l’evolució del català, o més exactament, […] dels parlants quee han creat i recreat la llengua a través dels segles» (Ferrando/Nicolàs 2011). Lloa els coneixement universitaris d’Antoni Ferrando, les universitats són institucions que generen i transmeten coneixement i fan faena per donar a l’individu i a la societat eines contra l’arbitrarietat i defineix a Ferrando com un home d’universitat que ha generat (i genera) coneixement i l’ha transmés a l’aula, a la comunitat científica i a la societat. Considera una gran encert que la Universitat d’Alacant, a proposta del Departament de Filologia Catalana, haja decidit investir-lo doctor honoris causa perquè l’obra de Ferrando ajuda a entendre què ha estat i què és la comunitat lingüística catalana. Ens diu d’on veniem i qui som, tot posant ordre (com fa tot treball científic) a l’arbitrarietat» (afegisc jo mateix, al desgavell, al caprici, al desori, al caos dels que voldrien infestar-ho tot de foscor, confusió i destrucció…). Asssenyala la monografia Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980), sobre el significat del concepte llengua entre els valencians dels segles XIII, XIV i XV. Per comprendre les raons filològiques de la singularitat diatòpica del català de València. El seu article «Els orígens històrics del valencià» publicat al número VII (2023) de La Revista Valenciana de Filologia, il·lustra la importància de la recerca científica en un món sotmés als discursos mediàtics preocupats per transmetre ideologia sense coneixement. Defensa la diversitat de noms per denominar la mateixa llengua, des del reconeixement de la unitat de la llengua perquè hi ha altres llengües al món que tenen diversos noms, com el neerlandes i el flamenc, el toscà i l’italià, el valencià i el català… No passa res, hem de carregar el pes de la història sobre els nostres muscles i caminar endavant, al PV diem vaencià des de fa set-cents anys, però quan eixim a l’estranger, a tots els departaments de la romanística, al valencià li diuen i li diem tots, català, perquè ho és, per origen, evolució i relacions continues de tots els parlants malgrat les interferències continues d’uns estats amb pulsions i pràctiques genocidiadores.

Calafat-Vila afirma que les cultures (les llengües) que no tenen universitat ni investigadors que se’n ocupen d’explicar, planificar i ordenar l‘entorn, no sols caminen coixes, sinó que són obligades a avançar amb les crosses (llegiu-hi el pensament) d’una altra cultura. Les universitats i els investigadors de la nostra comunitat lingüística garanteixen que la ciència pense, parle i s’exprese en català. Si bé el terme dona lloc al concepte en cap cas és extern al sistema lingüístic que el genera. És de vital importància crear pensament en la nostra llengua; amb aquest propòsit esmenta el llibre de Joan Bastardes, Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots (1996: 161-163): «[en nom de la traducció automàtica i de tota la enginyeria lingüística, la nostra llengua se’ns pot convertir en un insípid i indefinit transvassament d’un producte anglès o americà […]. El problema que tenim ara mateix no és el de poder continuar parlant en català, sino el de poder continuar pensant en la nostra pròpia llengua» El segon nexe d’unió amb Antoni Ferrando, adverteix Calafat-Vila, és que tots dos son catalanoparlants fruit de l’expansió del domini lingüístic (constitutiu) de la conquesta del rei en Jaume a les Illes Balears (el 31 de desebre de 1229) i a València (el 9 d’octubre de 1238). Fa una critica al terraplanisme aplicat a la filologia, d’aquell que per demostrar la pretesa distància entre el català oriental (i l’occidental) del continent i el català oriental illenc, com si el salat fos endèmic de les Balears quan «els illencs salam perquè els repobladors, que venien de les comarques costaneres del nord de Barcelona, així ho feien» (Ferrando 2023:112), vet ací la importància del coneixement científic per anul·lar les narracions discursives terraplanistes en filologia, història, geografia i altres afers. En aquest context ‘endèmic’, esmenta El català a València en l’obra de Fabra (IEC 2018) d’Antoni Ferrando, tot fent referència al primer viatge del mestre a la ciutat, el 1915, i a propòsit de la negativa dels patricis valencians a compatibilitzar les Normes ortogràfiques de l’IEC amb el valencià, explica com «els notables valencians de Lo Rat Penat i del Centro de Cultura Valenciana escrivien i tendien a parlar castellà, actitud que impresionà a Fabra, i els escriptors populistes seguien instal·lats en els vells criteris del ‘valencià que ara es parla’» (Ferrando 2018:230). El tercer element que ens uneix és el compromís científic i humà cap a la cultura catalana. Es la nostra adscripció a aquesta llengua que ens permet continuar fent del món un espai divers: «Una llengua, la nostra, que tot i no haver estat reconeguda coma llengua estatal, llevat d’Andorra, és, des del punt de vista cultural, una de les més dinàmiques del món, sens dubte la més dinàmica entre les llengües no estatals». Eren les paraules que Antoni Ferrando, com a president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC)», pronunciava al discurs de benvinguda del dissetè col·loqui organitzat a la Universitat de València el juliol de 2015; amb desitjos que les converses, l’intercanvi de coneixement i d’experiències, el recorregut pels carrers de València i els seus voltants es convertisquen en uns bons moments de gaudi personal en el present i de record inesborrable en el futur… somriure’s final sobre els vestits i pentinats folclòricament postissos que tant agraden als terraplanistes. Afirma que quan recorda aquesta conversa de sobre-taula encara riu sola… I ho escriu a Esporles (Mallorca, dia 23 d’abril de 2025).

Més que una entrevista a l’ús, la de Saó a Antoni Ferrando és una conversa amb Vicent Josep Escartí i Rafael Roca, que el qualifiquen del primer filòleg «modern» de les terres valencianes: amb ell el Departament de Filologia Catalana de la Universitat -després de la fundació de Sanchis Guarner- va prendre forma, va crèixer i ha arribat on es troba ara. D’aquell departament es va escindir, després, el departament de la Universitat d’Alacant -quan aquesta es va crear. Universitat pública que ara li ret homenatge tot reconeixent-lo com a Doctor Honoris Causa. També en aquell departament priminegi es van formar professors que actualment fan docència de la nostra llengua i cultura a la Universitat Jaume I de Castelló. El nom de Ferrando, per tant, transcendeix a Universitat de València i és, sens dubte, un nom amb abast de país.

Reconeix la satisfacció que li produeix el seu nomenament com a doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant, no tant pels seus mèrits «-jo no soc qui per fer-ne una valoració- com pel fet que m’integra en el claustre d’una universitat, la d’Alacant, que sent com a pròpia després de quasi cinquanta anys de col·laboració molt estreta»… Aquesta és la ratificació d’una vinculació permanent, en les intervencions com a membre i president de nombroses tesis doctorals i concursos-oposició a catedràtic i professor titular, en cursos de postgrau, en cicles de conferències i en projectes d’investigació. Assenyala que molts dels professor de la Universitat d’Alacant treballen els mateixos temes d’interés que ell mateix, el que li permet intercanvis fructífers.

Li pregunten què recorda amb més afecte dels inicis al costat del seu gran mestre, Sanchis Guarner, i no dubta en respondre: «El seu compromís cada hora del dia amb el nostre poble, sempre des del treball, l’honestedat i l’esperit de concòrdia. Pensava que la raó podia transformar el cor de les persones, fins i tot dels que l’atacaven per diferències ideològiques. I creia que havíem d’apostar per fer possible el País Valencià democràtic i valencià que somiava. Conserve com a record inesborrable les paraules de confiança que em va dedicar en el seu pròleg a Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980) un llibre que volgué ser, d’acord amb les seues orientacions, una invitació, docuentació històrica en mà, a situar la qüestió onomàstica i la qüestió identitària en les seues justes dimensions, sense essencialismes. I no he pogut oblidar el gest greu de preocupació que em va manifestar el 23 de febrer de 1981 quan, en visitar-lo a la Clínica Quirón per una operació als ulls, em va demanar arran del que passava al carrer: «Jo ja sé què és això. Ves-te’n a casa de seguida».

Li demanen com va ser la Transició per als que defensem la nostra llengua, els records que guarda d’aquell temps difícil… «Com a record en positiu, la voluntat de resistència de col·lectius com els dels ensenyants enfront de les estratègies de persecució. Com a records en negatiu, els atemptats contra Fuster i Sanchis Guarner i el lent camí cap a la mort, no gens natural, de Sanchis, i, a títol personal, el calvari que em van fer passar des del Ministerio de Educación (controlar per Abril Martorell i per Broseta) per impedir que guanyara la plaça d’agregat d’Universitat que Sanchis havia deixat vacant: a Sanchis el van expulsar del tribunal del concurs-oposició i el van substituir en la presidència del tribunal per San Valero, president de l’Acadèmia Valenciana de Cultura; van substituir també altres membres del tribunal; i van promoure el Sr. Mourelle de Lerma, col·aborador de dita Acadèmia, com a candidat alternatiu. Al final, a pesar de tots els elements en contra, vaig guanyar la plaça, per cert amb una lliçó magistral sobre la valencianitat lingüística del Curial e Güelfa».

Ja sabem que el teu interés pel Curial ve de lluny. De què ve exactament?

D’una qüestió metodològica. Si es diu que la dialectologia històrica és la ciència que facilita les eines per a caracteritzar lingüísticament un text i situar-lo en un temps i en un espai concret, hauria d’ajudar també a situar una obra anònima, com és el Curial, en un temps i en un espai, i fins i tot a formular una proposta d’autoria si hi ha elements suficients per a deduir-la. Però llegia en els manuals escolars que el Curial era un text tan unitari que no es podia saber on es produí. Ara bé, examinant-lo bé, observava que l’autor escriu sempre espill i no mirall, menejar i no remenar, rabosa i no guineu, almànguena i no mangra, oronella i no oreneta, etc (no puc deixar d’afegir al que diu Toni Ferrando, que al meu poble, Benigànim, al costat dels seus (Benicolet i La Pobla del Duc) sempre he sentit ‘oroneta’ i quan vivia a Llançà, Grifeu (l’Empordà) hi havia alguns xalets que posava a la façana el mot oronella i orenella, no sé si la casa era de gent de l’Empordà, de Barcelona o de la Catalunya del Nord). Per tant, conclou, Ferrando, té unes preferències lèxiques valencianes sistemàtiques, que preses en conjunt, i no per separat, fan impossible que el Curial siga un text concebut des de Barcelona, com alguns pretenen. El domini que l’autor tenia del parlar de València i alhora de l’italià i del castellà i l’enquadernació toledana del manuscrit van ser factors bàsics que em van permetre fer un retrat robot de l’autor ja el 2012. Un doctorand medievalista meu, Abel Soler, amb el meu aval total, va posar nom a aquell retrat robot (2016): Enyengo d’Àvalos, nascut a Toledo, criat a València i servidor d’Alfons el Magnànim a Itàlia. Tots els estudis lingüístics que s’han fet fins ara, en els quals han tingut un gran protagonisme molts companys de la Universitat d’Alacant, ho confirmen. Només cal recordar els Estudis lingüístics i culturals sobre el Curial (2012), recull que vaig coordinar, que ha resultat decisiu per a la caracterització lingüística i la contextualització cultural de la novel·la. La filologia ben orientada funciona.

Igual que Sanchis, t’has especialitzat en la història de la llengua. Després de la seua mort prematura, quins han estat els teus referents? Quines de les teues aportacions destacaries?

M’ha servit la lectura de molts treballs d’especialistes de casa i de fora i els contactes amb el grup d’historiadors de la llengua de la Universitat de Girona, sobretot amb Josep Mª Nadal. A la Universitat de València, una de les meues experiències més positives ha estat la col·laboració amb Miquel Nicolàs. Amb ell he publicat un útil Panorama d’història de la llengua i una més ambiciosa Història de la llengua catalana, molt ben acollida. Com a aportacions concretes, destacaria els dos llargs debats amb el mestre Antoni Mª Badia i Margarit a propòsit de dues qüestions importants d’història de la llengua: la formació dels dialectes catalans i l’orientació dialectològica i sociolingüística de les Regles d’esquivar vocables i la seua autoria. No he pogut coincidir ni en l’anàlisi ni en la interpretació. Al capdavall, la cultura és, com digué Fuster, corregir i augmentar. En resum, pr a mi el valencià no pot ser fruit d’un desconegut substrat ibèric, sinó d’una reploblació medieval amb predomini, per demografia i per anivellament dialectal, del parlar de la Catalunya occidental. Per altra banda, les recomanacions de els Regles, tant si són ortopèdiques (Pere: sí, Pera,:no) com si són lèxiques (rata penada: sí, rata pinyada:no) no avalen les preferències de València i alhora les de Barcelona, quan són contradictòries. Recomanen les del parlar llavors més prestigiós, el de València. I l’autor no pot ser Pere Miquel Carbonell que desconeix la informació dialectològica de les Regles, sinó Jeroni Pau, secretari del cardenal Rodèric de Borja, que viu a Roma entre valencians, que sí que la coneix. Sobre el primer tema, Badia callà; sobre el segon, finalment reconegué l’autoria de Pau.

Hem tingut el gust de compartir amb tu l’interés pel Llibre dels feits del rei en Jaume. Si hagueres de destacar les principals aportacions de l’edició crítica de 2024, publicada per la Universitat de València, quines prioritzaries?

Són moltes, des de l’edició en si, amb una rica anotació textual, fins a la panoràmica de la recepció del Llibre dels feits en els diferents territoris de la Corona d’Aragó. Des d’una perspectiva més estrictament filològica, hem pogut demostrar que Pere el Cerimoniós, un rei amb vocació d’historiador, que disposava de dues versions del Llibre dels feits, el manuscrit de Poblet i el de Concelleria reial, escollí, a l’hora de difondre el text a Barcelona, València i Mallorca, la versió de la Cancelleria, que és la que millor reflecteix el parlar extremoccidental del rei Jaume, que opta per paraules com arc de sant Joan, sas, oroneta o trebelloallà on el copista catalano-orental del manuscrit de Poblet les substitueix per arc de sant Martí, secans, oreneta i trebell, d’acord amb el seu parlar.

També has intervingut en altres debats, com ara sobre la identitat de l’autor del Tirant, Joanot Martorell. En què ha consistit?

En realitat és un debat que oposa alguns historiadors catalans de la literatura medieval i els medievalistes professionals. Com que hi ha dos Joan Martorell valencians, un a València, cavaller arruïnat i perseguit per la justícia, que es presenta habitualment com a Joanot Martorell, i un altre a Barcelona que no es documenta com a cavaller i està ben situat econòmicament, al servei del Príncep de Viana i de la Generalitat, que es presenta habitualment com a Joan Marturell, aquells historiadors catalans volen que l’autor del Tirant siga el servidor del Príncep de Viana i que el Tirant s’haja escrit a Barcelona, mentre que els medievalistes situen Joanot Martorell en els darrers anys de la seua vida a València o, fugint de la justícia, a Aragó. Jo m’he limitat a analitzar les dades i els arguments d’uns i altres i m’he posicionat, per raons filològiques, històriques i culturals, a favor dels medievalistes. L’atribució del Tirant al al servidor del Príncep de Viana no té cap suport documental. Es una interpretació que no respon a una mera confusió homonimica.

-La teua trajectòria intel·lectual inclou tant treballs de llengua com de literatura. Ara mateix, el país compta amb un gran nombre de filòlegs que s’especialitzen cada vegada més. Això és símptoma de progrés o d’empobriment?

De progrés, des d’un punt de vista estrictament metodològic. D’empobriment, quan es perd la perspectiva global i el context concret. L’ideal seria conjuminar ambdós enfocaments. Tindríem millors especialistes.

Li pregunten sobre l’ensenyament de la llengua Secundària que és conseqüència directa dels graduats de la Universitat i sobre com veu la tasca de tants anys?

Respon dient que si la docència universitària està encaminada cap a l’ensenyamment a la Secundària, caldria replantejar, en el context valencià, els continguts, l’orientació i les estratègies de la nostra docència. No podrà ser eficaç si no sabem a quin tipus d’alumnat es dirigeix, quins objectius es pretenen i en quin context treballem. Òbviament, tot eixa responsabilitat no pot recaure només en el professorat.

El País Valencià, demolingüísticament, ha canviat en les darreres dècades. També ha canviat a Catalunya i les Illes. Davant d’aquesta nova situació, quines estratègies et semblarien les més adequades per guanyar parlants per a la llengua?

«Ja voldria saber-ho jo! De tota manera, la pregunta de fons és per a què volem guanyar parlants per a la llengua. Això s’escapa a la mera qüestió lingüística. Si la llengua no forma part d’un projecte col·lectiu, els esforços tècnics per a guanyar parlants serviran de ben poc».

Si m’ho permeteu, no puc deixar de ‘disentir’, en part, de la reflexió d’Antoni Ferrando, és molt important que el valencià forme part d’un projecte col·lectiu de País, i que excel·lesca per la qualitat més que per la quantitat… No obstant això, quan més en serem, més riurem, i l’escassetat de catalanoparlants en duu a la roïna, per tant, guanyar parlants és vital per a totes les llengües, també perquè el valencià/català no desaparega a les properes dècades… Observem com s’esmicola la llengua, com a les grans ciutats del País Valencià a penes se sent parlar en valencià/català, veiem com el procés de guetització, minorització i assignaturització augmenta, com la conflictualització dels canvis d’accents, els intents de ruptura amb les Normes de Castelló, la campanya de la Taula de les Lletres en convocar, a l’aula de la Nau, els actuals «filòlegs» al servei de l’extrema dreta, jornades per posar a caldo a Joan Fuster i a Pompeu Fabra i acusar-los de tots els mals del món, les positures xenòfobes i secessionistes, que fragmenten i aïllen el valencià de la resta del domini lingüístic catalanoparlant, augmenten el perill de minorització i arraconament de la llengua cap a unes restes ruinoses, plenes d’antigor i floclòriques, a la vora d’una minorització greu que pot esdevenir irreversible (com advertia Carme Junyent) experta en llengües en risc d’extinció…). Cal guanyar parlants, entre els nadius i entre els nou vinguts) per a no desaparèixer, cal posar la llengua en l’agenda política, social, comunicativa, cultural i vital del País Valencià per augmentar la trama de les energies i sinèrgies; ambdós afers es retroalimenten mútuament. Cal augmentar les inversions, les subvencions, les ajudes, l’autoestima i la presa de consciència en rebutjar les traces de colonització consolidada per tal de mantenir-se en parlar valencià/català, davant els que volen ofegar-la des de la reproducció del feixisme dictadorial de la dictadura franquista, que alguns pretenen fer-la revifar, actualitzar-la i reeditar aquesta infame dictadura feixista i, en conseqüència, criminal…

-Quina opinió et mereix l’actual tractament institucional de la llengua?

-»Que és contrari a l’article 3 de la Constitució espanyola, que parla que les modalitats diferents del castellà seran «objecto de respeto y protección». Sembla mentida que les formacions polítiques que diuen defensar les llengües altres que el castellà deixen en paper mullat, en el marc estatal, l’esmentat article i que la cooficialitat autonòmica s’haja convertit en una formulació retòrica. De què serveixen els advertiments concrets de la UE a l’Estat espanyol sobre l’incompliment de les seues recomanacions de respecte i protecció a les mencionades llengües? Si les llengües altres que el castellà són patrimoni de l’Estat i cooficials per a la tercera part dels contribuents espanyols, per què no se les dota de mitjans de comunicació adients i proporcionals? Quina credibilitat té demanar l’oficialitat de les susdites llengües a Europa i no garantir dins l’Estat ni tan sols el complement de les mesures de la Carta Europea de les Llengües Regionals, signada per Europa?».

Afegesc, jo mateix, al que diu Ferrando: No cal dir, em sembla molt bé demanar i exigir coherència en les polítiques lingüístiques de l’estat cap a les llengües no castellanes i denunciar els incompliments per banda de l’estat i de les institucions autonòmiques, en assenyalar les discriminacions (lingüístiques, comunicatives, culturals, econòmiques, d’inversions, d’espoliació…) que patim els catalanoparlants d’arreu del domini lingüístic… No obstant això, aconseguir ell fet de poder expressar-se, lliurement, en valencià/català al parlament de la UE és una mesura positiva, no va en detriment de res, al contrari guanya en prestigi, en presència, en reconeixement i en visibilitat, malgrat que molts diputats, d’ERC, Compromís, PSC, PSPV… no facen servir mai o quasi mai aquest dret al parlament espanyol, recordem que quan no fas servir un dret, aquest decau… Des de principis del segle XVIII dins fa poc estava prohibit expressar-nos en valencià/ català al parlament central, allà encara està prohibit expressar-se en valencià/català al Senat (com si estiguerem en una dictadura del PP-Vox i estigués en vigor el decret de degoració dels Furs valencians); i és que el PP i Vox només nodreixen l’antivalencianisme/l’anticatalanisme; la seua missió és exterminar-nos. Si ens ataquen com a valenciano-catalans, hem de respondre com a tals, com deia Hannah Arendt.

Li pregunten pels projectes de futur, perquè és impossible imaginar-se’l retirat de la producció intel·lectual… i afirma: «Em fa gràcia que em pregunteu sobre els meus projectes de futur. Els meus projectes de futur no poden ser sinó els del present. L’últim ha estat refer totalment la part central de a meua tesi doctoral, l’estudi i edició de les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria. Un deute amb mi mateix».

M. Isabel Guardiola Savall, a “Antoni Ferrando Francès: una jubilació fructífera (2019-2025)” esmenta que el 2019 Vicent J. Escartí edita el primer llibre d’una sèrie de monografies que s’han dedicat a la figura i obra d’Antoni Ferrando, just un any després de la seua jubilació com a catedràtic del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, amb una carrera d’una quarentena d’anys de servei públic, cívic i ètic a la institució i al país. En aquest primer volum, després de la presentació a càrrec del curador, Mireia Ferrando traça un magnífic «Apunt biogràfic i trajectòria filològica» que retrata la contribució intel·lectual i també la dimensió humana i compromesa de l’homenatjat. Les paraules finals d’aquest treball són: Darrerament ha estat nomenat professor emèrit de la Universitat de València (1-9-2018) i Fill Predilecte de Benicolet (18-12-2018)». Prenem doncs, aquest fil per afegir algunes notes que continuen el relat de la trajectòria encetada en aqueix llibre d’homenatge i que quedarà encara oberta per als nous treballs del mestre que esperem en candeletes. Per a la nostra narrativa prenem com a referència les memòries d’activitats de 2019 a 2024 de ll’IIFV, organisme científic al qual pertany des de la fundació. Som conscients que resulta realment difícil poder condensar en aquest breu esbós tota la producció inclosa no sols per a la qualitat sinó també per la intensitat de la faena que ha protagonitzat Ferrando i és per això mateix que ens limitarem a oferir-ne només un panorama condensat i la citació d’alguns pocs exemples.

Llegim en aquests resums les principals contribucions científiques i acadèmiques en forma de llibres, capítols de llibre o articles en revistes especialitzades, en ponències, conferències, comunicacions, converses o taules redones, de ressenyes i també de pròlegs. La investigació i la reflexió interdisciplinària sobre els nostres clàssics ocupa una bona part d’aquestes contribucions. Així doncs, destaca la col·laboració en distints centenaris i anys d’homenatge d’aquest període: en l’Any sant Vicent Ferrer participa n diferents congressos i publicacions derivades, i en l’Any Fuster reflexiona a propòsit de la relació d’aquest homenot amb els clàssics. D’altra banda; Ausiàs March, Joanot Martorell i el Tirant, la devoció mariana i Les trobes en lohors de la Verge Maria, Jaume I i el Llibre dels feits -dels quals ha elaborat un estudi i una nova edició crítica juntament amb Vicent J. Escartí -, i sempre el Curial e Güelfa són objecte de la seua atenció. A més a més, figures contemporànies són observades en altres treballs des del punt de vista interdisciplinari de l’historiador de la llengua, la literatura i la cultura en tota la seua amplitud, vessant dins del qual destaca la reflexió sobre la construcció de models lingüístics: Pompeu Fabra en diversos treballs derivats de la participació en l’Any Fabra i també en el llibre Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat, en què explora també la tasca dels altres prohoms de la nostra història lingúística – o Llorente i Blasco Ibañez: entre la política i la literatura (a propòsit sobretot de la guerra de Cuba) són presents entre la producció més destacada. En paral·lel, hi ha la reflexió sobre el paper dels col·legues i amics, Germà Colón, Pere Maria Orts i Bosch (en el llibre Pere Maria Orts i Bosch. Mirades al passat, memòries del present) o Ramon Lapiedra, a qui també va fer la laudatio en l’acte de lliurament de la Medalla de l’AVL de 2019. D’altra banda, aquest treball interdisciplinari i el fet de ser un dels màxims coneixedors de la nostra història lingüística, cultural i literària li ha permés enfrontar-se a la temàtica, certament complexa, de l’establiment d’una periodització i de els denominacions per a cada etapa de la història de la llengua catalana.

Combina aquesta tasca investigadora amb la no sempre fàcil com a curador de volums col·lectius (per ex., edita juntament amb Anna Maria Babbi La ‘cavalleria unanística’ italiana. Enyego (Inico) d’Àvalos e ‘Curial e Guelfa’ dins la sèrie IVITRA en la prestigiosa editorial John Benjamins), és membre de comités organitzadors i científics de troballes acadèmiques que tenen lloc dins i fora del nostre domini lingüístic (com ara va ser membre del Comité científic del Simposi Internacional «Tots jorns aprench e desaprench ensemps». 800 anys de Jordi de Sant Jordi que va tenir lloc a la Universitat de València), i també actua com a membre de tribunal en diverses places i en tesis doctorals (destaquem la darrera en què va participar com a president: la tesi d’Antoni V. Martinez dirigida per Josep Martines i Sandra Montserrat i defensada al setembre de 2024 a la Universitat d’Alacant). Alhora, participa en diversos projectes d’investigació interdisciplinaris vinculats tant a la Universitat de València com a la Universitat d’Alacant lligats a la variació i el canvi lingüístic, l’elaboració de corpus o la construcció de biografies marginals.

En aquest període constatem també la direcció de 5 tesis doctorals i l’acompanyament posterior d’aquests ii altres deixebles i amics en la redacció de diversos pròlegs: del 2019 són les tesis d’Adrià Badia i d’Alaitz Zalbidea; el 2021 llg la segona tesi Abel Soler; Onofre Espinós la defensa el 2022; i, la darrera que Ferrando ha dirigit és llegida per Santi Vallés el 2024. Als qui el coneixem no ens sobta en absolut la generositat i l’interés per la divulgació, totalment necessària, amb què s’ha compromés des de les plataformes que constitueixen distintes revistes de caràcter general. Sempre hi tracta temes relacionats amb els seus centres d’interés que arriben al públic en general des de la més absoluta rigorositat i, alhora, des de la senzillesa i la claredat de la seua prosa. Des de fa una quarentena d’anys col·labora amb Saó (veg. el treball de Roca en e llibre d’homenatge citat), amb articles com ara «Del nom i de la identitat lingüística dels valencians». També col·labora ocasionalment en El Mirall, una revista cultural impulsada per l’Obra Cultural Balear, on publica, per exemple, «Manuel Sanchis Guarner i l’adaptació del fabrisme al País Valencià»; o també, a Serra d’Or on publica «Els camins del «Curial» condueixen a Enyego d’Àvalos». Finalment, en la revista Almaig, editada pel centre d’estudis de la seua comarca natal, escriu sobre fets i personatges històrics de Benicolet o de la Pobla del Duc, però destaquem un article en què se n’ix de els temàtiques més habituals i el fan reviure els records i les vivències d’infantesa a la seua localitat natal amb «El conreu de la pansa a la Vall d’Albaida. Una crònica del Benicolet de 1968». En aquesta tasca lloable de divulgació, cal notar també diferents entrevistes concedides en aquest període ressenyat. De finals de 2022 correspon la que li fa ell seu deixeble Alaitz Zalbidea per al blog «Un mon de llengua»; entre les darreres de 2024 n’hi ha dues per a La Veu dels Llibres: la que li fa Garcia Devís per recordar el seu mestre Sanchis Guarner o la que es deriva de la publicació de l’edició crítica del Llibre dels feits i que tots dos editors concedeixen a Pérez Grau.

Sabem que el 2025 ha enllestit un estudi i una edició de les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria (1474). El l10 de juliol de 2025 Antoni Ferrando serà investit doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant.

Aquest article de M. Isabel Guardiola Savall, com es nota, està escrit abans de l’acte universitàri a la Universitat d’Alacant, on va fer un esment de la seua trajectòria de recerca, estudi i quefer intel·lectual, va denunciar les deficiències polítiques, tant de la Generalitat valenciana com les del Govern de l’Estat, en concret el ministeri d’Igualtat, va explicar, de manera molt modesta i humil, que la seua aportació havia fet matisar a alguns dels seus mestres en algunes qüestions sobre la història de la llengua i la literatura catalana, des de la perspectiva valenciana, va expressar els agraïments a tots els que l’havien ajudat en arribar a ser i fer el que ha fet, mestres, col·legues, deixebles i amics i, sobretot, es va emocionar, especialment, quan va esmentar i agrair a la seua família, Maite Simón, Guillem i Mireia per haver col·laborar en l’empresa més important de la seua vida i afectes personals, sense els quals no hagés pogut fer la seua important contribució a l’estudi, recerca i major coneixement de la nostra llengua i la literatura catalana.

En explicitar més els dèficits de l’estat, em genera molta incomoditat que en l’espai de TVE regional, que pertany a l’Estat, es practique una mena de «bilingüisme» en fer les notícies tant en valencià/català com en castellà i el temps de l’Oratge sempre es fa en castellà; recentment s’ha creat una segona TV a Catalunya en català, des de l’estat central, doncs només es pot veure a Catalunya, en una regionalització i fragmentació del domini lingüístic catalanoparlant a la manera provincial o autonòmica per fraccionar aquest espai, molt necessitat al País Valencià que en visualitze la unitat de la llengua i un ús social i mediàtic molt més gran davant el risc d’una major minorització que esdevé quasi irreversible; no obstant això, si la linea editorial d’aquesta Cat-TV 2 ha de ser blanquejar el franquisme i els franquistes, com a Lara, el fundador de l’editorial Planeta, que entraren per la diagonal vestits de militars i legionaris «nacionales» i feixistes, com denuncien Marta i Albano des de ‘Octuvre, anem molt malament… Un altre afer, per commemorar el passat 9 d’octubre, des del ministeri de cultura, dirigit per Ernest Urtasun es va programar, a una discoteca anomenada 16 toneladas, prop de l’estació d’autobusos de València, un concert amb l’actuació de Àgueda Segrelles, (d’Abaida) Andreu Valor (de Cocentaina), Júlia (d’Alcoi) i Pep Gimeno «Borifarra» (de Xàtiva)… Vaig assistir i em va agradar molt el concert, la llàstima és que era un espai molt reduït, format discoteca, on només cabien, escassament, un centenar de persones, l’aforament es va omplir de seguida quan van enviar la convocatòria per les xarxes socials en unes dotze hores ja no quedaven més entrades, el personal que hi havia a la taquilla per recollir les entrades i el de seguretat no només no entenien el valencià/català, sinó que no coneixien a Pep Gimeno «Botifarra», que actuava i no el deixaren entrar fins que va eixir part de l’organització perquè ho feren i poder actuar, també va tenir problemes per entrar una fotògrafa professional que havia de fer el seguiment de l’actuació per divulgar-ho en els mitjans de comunicació, aquests ‘aposentadors de l’entrada, em preguntar-me el nombre del carnet d’identitat i no saber apuntar els números, el de la taquilla em va lliurar el seu aparell perquè els apuntés jo mateix, cosa que em sembla perfecte, només vaig reconèixer a l’ex-regidor d’Esquerra Unida del PV a l’ajuntament de València, Amadeu Sanchis Labiós, ens vam saludar, cosa que em va alegrar veure que no coneixia a quasi ningú, vol dir que el valencianisme es renova de gent nova… Els mitjans de comunicació en català haurien de poder-se veure a tot el domini lingüístic catalanoparlant perquè els mitjans en castellà/ espanyol es podem veure a tot arreu, en canvi, nosaltres, els valencians, catalans i balears patim una incomunicació tradicional des de fa més de tres segles, amb un intent persistent d’arraconar, marginar i tractar d’aïllar des de l’ultra-particularisme, minoritzar més encara la nostra llengua i cultura catalanes.

Antoni Ferrando en la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de Josep Martínes: Antoni Ferrando és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans d’ençà del 22 de març de 1985 per l’especialitat d’Història de la Llengua. Des de llavors, ha desplegat una activitat més que notable dins la Filològica. Ha estat membre de a Comissió de Català Estàndard. Aquesta comissió ha produït tres documents importants per a l’actualització del model lingüístic d referència: la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. I. Fonètica (1990), la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. II. Morfologia (1992) i Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. III. Lèxic (2022). Sabem que una de les preocupacions de Ferrando ha estat el bastiment d’un model lingüístic regit per aquell principi del seu mestre Manuel Sanchis Guarner: el policentrisme convergent, l sàvia combinació de la unitat dins de la diversitat. Sabem de la seua actuació en la redacció dels dos primers documents (1990 i 1992). Més encara, hem pogut ser testimonis directes de les seues aportacions al darrer document: el dedicat a l’estàndard lèxic. El diàleg franc, la cooperació, el bon coneixement de les varietats de la llengua per part dels membres d’aquella comissió, comandada per Joan Veny, van acollir en aquesta tercera Proposta (2022) les belles solucions del català dels valencians, moltes de les quals venien de Ferrando, a la vora de les formes més característiques d’altres parlars.

A l’hora d’ara és membre actiu de la Comissió de Lexicografia: l’encarregada d’actualitzar el Diccionari de la llengua catalana (DIEC), hereu del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra. Ací es fa palesa una altra preocupació de Ferrando, a la vora de la recollida, la preservació i l’adequat tractament lexicogràfic del vocabulari i la fraseologia territorials: l’atenció a

la neologia, a les paraules i als conceptes que sorgeixen quotidianament i que poden enriquir el diccionari comú de tots els catalanoparlants. Ferrando ha participat habitualment en les activitats organitzades per la Secció Filològica de manera directa o en col·laboració amb altres institucions i, fins i tot, n’ha proposat més d’una. N’hi ha prou a fer una ullada a les memòries que edita anualment la Filològica per a trobar-lo, a la vora d’altres membres de la Secció i de fora d’aquesta en un gran nombre de jornades d’estudi, col·loquis, simposis, congressos, presentacions de llibres, homenatges… Recordem-ne només alguna de les més pròximes cronològicament i remarcables, sobretot, perquè el lector hi pot veure un reflex del temes que han apassionat Antoni Ferrando al llarg de la seua carrera acadèmica i, al capdavall, al llarg de la seua vida: durant el curs 2007-2008, la presentació de la Gramàtica històrica catalana de B. Moll, organitzada per la Societat Catalana de Llengua i Literatura i la Secció Filològica, i el II Encontre Internacional «Curial e Güelfa: aspectes lingüístics i culturals», organitzat a la Seu de la Universitat d’Alacant a la Núcia, Marina. Durant el curs 2012-2013, les Jornades de la Secció Filològica a València i Alcoi, organitzades amb la Universitat de València, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i l’Ajuntament d’Alcoi; i la presentació de l’obra Estudis lingüístics i culturals sobre Curial e Güelfa. Durant el curs 2015-2016, la sessió en memòria d’Antoni M. Badia i Margarit, realitzada a l’IEC). Durant el curs 2017-2018, el Congrés «Joan Coromines i el País Valencià», a Vinaròs, Benicarló i Rossell organitzat per l’IEC, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vinaròs i Maestrat Viu; la sessió en memòria de Jordi Carbonell, realitzada a l’IEC. Durant el curs 2018-2019, el Simposi Pompeu Fabra de l’IEC; el XI Col·loqui Internacional «Problemes i mètodes d’història de la llengua: la llengua desitjada», organitzat per la Universitat de Girona amb la col·laboració de la Secció Filològica. Durant el curs 2019-2020, el Congrés Internacional «Als marges de la història: biografies invisibles en textos oblidats (ss. XV-XVI)», organitzat per la Generalitat Valenciana, la Universitat de València, l’ISIC-IVITRA, entre altres institucions. Durant el curs 2021-2022, el Congrés Internacional «El multilingüísme de la Corona d’Aragó. El Regne de Nàpols políglota i multicultural: documents i monuments», organitzat per la Universitat de Nàpols i l’ISIC-IVITRA. I durant ell curs 2022-2023, la Jornada acadèmica «La vigència de Joan Fuster», organitzada per l’IEC i la Institució de les Lletres Catalanes, am la col·laboració de l’Institut Internuniversitari de Filologia Valenciana i la Universitat de València; el CLUB 30 «Noves perspectives en lingüística catalana. Passat, present i futur», organitzat pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i el Grup d’Estudi de la Variació de la Universitat de Barcelona; i la Sessió en memòria de Germà Colon Domènech, organitzada per la Secció Filològica…

La preocupació o, més aïna i sense exagerar, el patiment per la situació social del català, particularment al País Valencià, l’ha dut a constituir amb altres col·legues de la Filològica (Miquel Àngel Pradilla, president; Josep Gifreu; Isidor Marí; Brauli Montonya; Josep M. Nadal; Vicent Partal; Natxo Sorolla; Ester Bonet, de la Societat Catalana de Terminologia, i Maria Sabaté, de la Societat Catalana de Sociolingüística) el Grup de treball EstatusCat; aqust grup s’ha marcat com a objectiu principal «impulsar la missió de la Secció Filològica de seguiment de l’ús de la llengua catalana i de les accions de planificació lingüística, amb l’elaboració d’estudis i d’activitats sobre aquesta matèria». Conscient del paper de l’Institut d’Estudis Catalans i, particularment, de la Secció Filològica, Ferrando ha tingut present la necessitat que hi haja sempre una adequada representació de totes les grans varietats de totes les grans varietats de la llengua en el ple de la institució. Sovint ha recordat que això s’ha de fer compatible amb la incorporació a aquest ple de persones competents científicament per a cobrir les necessitats derivades de l’exercici de la tasca normativa i referencial que correspon a la Filològica. Cal reconèixer que són principis que no ha deixat mai de regir la constitució de la institució. Ferrando és dins la Secció Filològica una font constant de propostes, a voltes plantejades discretament, a cau d’orella, i sempre amb voluntat d’estimular iniciatives de promoció de la llengua, de millorar la tasca normativa i de donar alè a les iniciatives d’algú altre. Això, al capdavall, no és cosa que faça tan sols en la Filològica: els qui el coneixem sabem que és una constant en la seua manera de ser i d’actuar. Bona cosa d’anys, Toni!

Com podeu veure, l’activitat d’Antoni Ferrando des de la seua jubilació ha estat frenètica, intensa, laboriosa i d’una qualitat intel·lectual excel·lent que esperem que puga continuar produint obres d’una qualitat magnífica, sense temptacions particularistes, fonamentalistes i disgregadores, de manera raonada, assenyada i equilibrada, com ha fet durant tota la seua trajectòria acadèmica, intel·lectual i vital. Per això, en una mena de piulada, davant la concessió del doctorat honoris causa de la Universitat d’Alacant, vaig comentar, eufòric, que des de la nostra comarca de la Vall d’Albaida, tothom estava exultant, la gent, les oliveres, els ceps de les vinyes i les muntanyes que ens envolten somreien perquè li atorgaven un homenatge al seu treball fecund i constructiu capaç de conjugar la unitat i la diversitat, l’»unitarisme» necessari i la prioritat del policentrisme que respecta la diversitat de les versions catalanes que ens aixopluguen a totes les terres catalanoparlants.

Uns dels llibres seus que he llegit i m’agrada molt, ara que els bàrbars que mal governen, ara mateix, la Generalitat tracten d’impedir i penalitzar,a la manera del jurista nazi Carl Schmitt, que es diga, l’obvietat, que el valencià és català, que no esmentem el nom del nostre País Valencià i que ni gosem explicitar la germanor que hi ha als Països Catalans, és un des manuals universitaris, a les Universitats del País Valencià, de Catalunya, de les Illes Balears i de a Catalunya del Nord, la Història de la llengua catalana (Nova edició revisada i ampliada) d’Antoni Ferrando Francés i Miquel Nicolàs Amorós, Editorial UOC (Universitat Oberta de Catalunya), primera edició 2011, a la contraportada explicita, ara que volen carregar-se i liquidar el valencià/català, ca dir ben fort i ben alt, que «Un idioma és el dipòsit de la memòria col·lectiva dels seus parlants, el tret definidor que els fa compartir identitat i sentits de pertinença. I és alhora el reflex dels conflictes socials que han patit com a grup diferenciat, internament i de portes enfora. Ambdues dimensions estan molt presents en la història de la llengua catalana.. Una llengua sense estat propi, però amb més parlants que habitants tenen alguns països de la Unió Europea. Una llengua amb una rica tradició literària, que ha sobreviscut als canvi socials, culturals tecnològics, a les persecucions polítiques i als reptes comunicatius. Una llengua exposada a la despersonalització, que s’ha enriqui, tanmateix, pel contacte amb altres idiomes i per l’acoolliment de població immigrada.

Expliar aquests contrasts, integrar-los en un relat extens, dels orígens incerts a l’actualitat més polèmica, és l’objectiu d’aquesta segona edició de la Història de la llengua catalana, que corregeix i posa al dia la versió anterior. Cada capítol aborda un període ben delimitat de la història lingüística, en el triple vessant de els formes de la llengua, els usos comunicatius i les actituds ideològiques. A més, s’hi estudia la reflexió lingüística i l’interès codificador que el català ha suscitat en cada moment, fins arribar a la normativització i estandarització contemporànies. Els autors han resumit l’estat de les recerques i els debats historiogràfics sobre cada etapa. En aquest esforç, han mirat d’eludir tant l’erudició prolixa com l’apriorisme interpretatiu, han concedit una atenció eqilibrada, d’una banda, als condicionants socials, econòmics, polítics i culturals de la llengua en relació al dinamisme intern d’aquesta, i, de l’altra, a l’evolució particular de cada un dels territoris que constitueixen la comunitat lingüística catalana, amb priorització de les etapes històriques més recents.

En aquesta prioritat de analitzar el present de la llnegua i la literatura catalanes, em va sorprende molt gratament, sobretot, els darrers capítols, des del IX Una llengua de cultura moderna en la nova societat de masses. De la Solidaritat Catalana (1906) a la fi de la Segona República espanyola (1939), el capítol X, Persecusió i resistència surant el franquisme i la transició. De la fi de la Segona República espanyola (1939) als reconeixements insttucionals (1983), la Nova Cançó, els mitjans audiovisuals, les servituds de la transició a la democràcia, els problemes de cohesió lingüística: la immigració i l’nsenyament, els problemes d’identitat lingüística: el cas valencià, el capítol XI, Avenços i dèficits en l’horitzó de la normalitat lingüística. Dels reconeixements institucionals espanyols (1983) als nostres dies (la competència lingüística dels parlants, els marcs jurídics i les polítiques ingüístiques; l’espai social del català, la vida social i l’econòmia, l’àmbit institucional i el món del dret, les institucions confessionals i la llengua, el sistema educatiu, la cultura audiovisual, els espectacles, la cultura escrita, els debats públics al voltant de la llengua: actituds, ideologies i polèmiques lingüístiques, la projecció internacional del català i les espectatives de futur; el capítol XII L’evolució del català contemporani. Norrmativització, models de llengua i estudis lingüístics, on m’ha resultat de mplt interés l’apartat.sobre la literatura en català, on es remarca la inncorporació d’immigrants integrats, (Sam Abrams, Matthew Tree, Pius Alibek, Najat el Hachmi, Patricia Gabancho, amb El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d’extinció, Barcelona, Meteora, 2007… El professor Manuel Sanchis Guarner advertia que pel que fa a la transmissió del valencià/català, els nou vinguts no podien aprendre la nostra llengua si no els la parlàvem els que la sabem, per tant, la responsabilitat recau en els catalanoparlants que hem de parlar sempre en valencià/català per tal que els que vénen d’altres països l’aprenguen, si no desapareixerem per la inconsciència i l’alienació d’abandonar el que hem heretat com una de les senyals més valuoses dels pobles catalanoparlants, després d’una història mil·lenària de llengua i cultura importantíssima que mereix projectar-se cap a un futur que és incert en tots els àmbits, més si volem que persistesca no podem badar i hem de defensar la nostra llengua i cultura catalana sense defallir.

Un dels darrers treballs de Mireia Ferrando Simó, que ha estat assessorada per Antoni Ferrando, ha sigut, Joan Fuster i Ortells. Escrits sobre el Tirant lo Blanc, PUV, 2023, en aquesta interessant obra s’explicita la vigència del Joan Fuster com a home de lletres, erudit insigne, lector i estudiós de les obres dels nostres clàssics més importants (sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Jaume Roig, Joanot Martorell…),; s remarca que més enllà dels escrits polítics i nacionalistes que han suscitat polèmiques i han contribuït perquè el ‘vulgo’ i els hipòcrites i cínics s’hagen escamat i hagen estat contraris a reconèixer la catalanitat que ens pertoca a la valenciana gent (Doro Balaguer), hi ha, sobretot, un Fuster estudiós de la llengua, la història i la literatura valenciana i de la resta dels Països Catalans… A través dels Escrits sobre el Tirant lo Blanc de Joan Fuster i tota la seua obra completa podem observar que si volem preservar la identitat, la llengua i la cultura pròpia i història que singularitza als valencians, catalans i balears, o ho fem plegats de manera federada o confederada o ens destruiran els que ens volen subordinats, vençuts, arraconats, minoritzats i exterminats. En la lectura d’aquesta obra de Mireia Ferrando, es constata també les dificultats per definir plenament l’autoria a l’Edat Mitjana, sobretot quan hi ha pel mig embolics, querelles, plets, afegits, prèstecs i disputes acarnissades… La definició de l’autoria la individualització moderna i contemporània és molt diferent de la concepció medieval, quan es va escriure el Tirant lo Blanc. En una altra ocasió analitzarem amb més complexitat i matisos una obra que restarà per augmentar els nostres coneixements sobre la història de la nostra llengua i literatura catalana. Sens dubte el cabal de coneixements que ha adquirit durant la seua intensa vida acadèmica, ha sigut capaç de transmetre a les generacions posteriors, que auguren una continuïtat en els projectes de recerca centrats en el nostre àmbit lingüístic, literari i cultural valencià/català.

Des que, jo mateix, era un adolescent de tretze o catorze anys, quan vaig descobrir del diccionari valencià-castellà de Francesc Ferrer Pastor, per primera vegada, veia escrit en valencià/català, en un diccionari, la llengua que parlàvem a casa i al meu poble i sempre ens havien amagat a l’escola de la dictadura franquista per tal d’exterminar-la, com canten les cançons de Raimon, Ovidi i altres sobre al soterrament de la nostra història, llengua i cultura catalana i l’intent d’encolomar-nos una llengua, una cultura i una història aliena i al servei de l’»Imperio hacia Dios»… Pel que he llegit en alguna entrevista, Antoni Ferrando també va descobrir molt tard, durant l’adolescència o primera joventut, que la llengua del seu poble, la llengua familiar que parlava no havíem vist a l’escola, a la pissarra, ni als llibres, ni als diccionaris, una llengua sense gramàtica, sense escriptura ni lectura… Una llengua i cultura catalana que la dictadura del militar, criminal i feixista Franco tractava de genocidiar (Josep Benet, Francesc Ferrer i Gironès, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Carles Salvador, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto…) .

Aleshores, a principis dels anys setanta, sentia xarrar d’un jove de Benicolet que havia anat a l’Institut de Xàtiva, Josep de Ribera, que treia bones notes i era molt bon estudiant, a penes sabia el seu nom, però que estudiava a la Universitat de València; en aquell temps arribar a la Universitat de València, des de la Val d’Albaida, si no eres ric, era una heroïcitat; més tard, em vaig assabentar que Toni Ferrando, no era només de Benicolet, que també era de La pobla del Duc, ambdós pobles a pocs quilòmetres de Benigànim, que està entre l’un i l’altre, dominat per la mirada del Benicadell; també me n’assabentaria, més tard, que a Xàtiva havia tingut de professor a Josep Lluís Bausset, nascut a Paiporta, però de l’Alcúdia, un defensor màxim del valencià/català, que havia fet un programa de ràdio en valencià sobre agricultura i la dictadura de Franco li l’havia prohibit perquè odiaven el valencià fins a l’extrem de voler-lo genocidiar, aniquilar, exterminar… El fill de Josep Lluis Bausset, Josep Miquel, des del monestir de Montserrat, ha seguit el passos plens de dignitat, del seu pare en defensar l’ús social de la llengua a tots els àmbits i sobretot a l’església «valenciana» tan refractària i tan plena d’indiferència, d’odi i d’autoodi contra la llengua i la cultura catalana, pròpia del País Valencià, tot i que l’església, en general, mostre una predilecció de fer costat als que cerquen la substitució lingüística del valencià/català pel castellà/espanyol, en complicitat amb les dretes radicalitzades contra el valencià i l’extrema dreta antivalenciana i anticatalana, que tracta de negar la unitat de la llengua reconeguda a totes les universitats del món i inclús als tribunals espanyols per tal de entrar en un procés de liquidació total; fins ara, la jerarquia de l’església «valentina» s’ha consolidat com una secta enemiga a mort i odiadora infatigable i constant de la llengua dels valencians; en realitat, ha deixat de ser església (assemblea universal) per esdevenir secta fonamentalista constituïda com enemiga de la llengua des del segle XVI fins a l’actualitat, com ha analitzat de manera magistral, el filòleg Vicent Pitarch a Llengua i església durant el barroc valencià, 2001, Biblioteca universitària Sanchis Guarner.

El 1979, durant els meus darrers dies d’estada al Seminari de València, abans que em foragitaren per defensar el valencià/català, quan volíem portar i portàrem, contra l’oposició acèrrima del nefast bisbe J.A. Reig Pla, al professor Manuel Sanchis Guarner, a la facultat de teologia de València, per la vaga contra una tal consellera de «cultura», A. Cabanes (homenatjada l’any passat per la Generalitat valenciana, com enguany Consuelo Reyna, ambdues enemigues acèrrimes i odiadores profundes del valencià/català); la Cabanes volia derogar les Normes de Castelló de 1932 i imposar el desgavell caòtic de les del Puig, l’actual arquebisbe de València, Enric Benavent Vidal i jo mateix, sabíem que hi havia dos professors associats al Departament de Filologia Valenciana del professor Sanchis Guarner que eren de la Vall d’Albaida, un era Toni Ferrando i l’altre Emili Casanova, contactàrem amb ells i va venir el professor Sanchis acompanyat d’Antoni Ferrando; mentre Enric conversava amb Ferrando, agafats del bracet ajudava a Sanchis Guarner a pujar les escales de la Facultat de Teologia, mentre em contava bocins biogràfics del seu llibre La ciutat de València (recentment reeditat per Publicacions de la Universitat de València, com a La ciutat de València. Síntesi d’Història i Geografia Urbana, de Manuel Sanchis Guarner, curat per Josep Vicent Boira, 2024), el claustre d’aquell edifici de Trinitaris, l’església del Salvador, el cimborri de la catedral, que ell veia cada matí en despertar-se a casa dels seu oncle Sanchis Civera que el va criar perquè es va quedar orfe molt prompte i en obrir la finestra de sa casa sita en la Plaça de L’Almoina, pels matins, veia el cimborri de la catedral com el seu horitzó visual… Des d’aleshores, Toni i jo mateix, hem coincidit en llocs en defensa del valencià/català, s’ha interessat per motivar-me perquè explique el malson i la derrota, frustrant, gairebé esteril i infructuosa, que vaig viure al Seminari de Montcada i, sobretot, en el València en defensa del valencià, en tenir de rector el feixista, pervers, misògin, homòfob i indecent bisbe Reig Pla; tret d’algun article escaduser, no m’he sentat encara a contar com és possible que l’església que hauria de defensar als oprimits, els fills d’una llengua oprimida fins a la ignominia i en risc de ser geocidiada, s’alie amb els opressors, dirigents d’extrema dreta, en nom de l’Evangeli i de «Déu» (en el que la major part dels bisbes i mosséns no creuen ni els importa una merda des d’un cinisme monumental en favor dels poderosos, dels més potentats, poderosos i rics), per causar un lingüicidi contra el poble valencià/català i exterminar la llengua pròpia del País Valencià que compartim amb Catalunya, els Illes, Andorra, la Franja, l’Alguer, El Carxe i la Catalunya del Nord…

Sempre m’ha semblat, Antoni Ferrando, un investigador rigorós i un home amb trellat (seny, coneixement), que ha fet més del que ha pogut, amb molts encerts i potser alguna errada, com a humans, per defensar el valencià/català, les Normes de Castelló i una visió integracionista que coordine la unitat de la llengua, des de la diversitat, per sobre de les ultra-particularistats en dialectalisme i el nom divers de cada lloc, en suggerir que no passa res per denominar la llengua de les dues maneres, com a valencià/català, una sola llengua, amb una defensa fèrria de la necessària unitat amb dues denominacions distintes de la mateixa llengua catalana… No passa res dir-li alguerés, andorrà, valencià, lleidatà, empordanés, barceloní, tortosí, etcètera si es té clara la unitat de la llengua catalana, com la té el gran Joseph Guysol, que acaba de fer 100 anys i ens ha deixat quan ha dedicat una bona part de la seua vida a estudiar el valencià de la Canal de Navarrés, preservant la catalanitat del valencià i el prestigi d’una llengua digna i de cultura mil·lenària. La llengua pròpia dels valencians que ha de ser promoguda per lleis que eviten el seu extermini amb uns sistemes de comunicació que coordinen la diversitat del català per sobre dels ultra-particularismes segregadors que acceleren el seu aïllament, fragmentació i la seua extinció, cas de no legislar i dotar pressupostàriament la llengua i la cultura pròpia dels països de llengua catalana de manera suficient després de segles d’espoliació econòmica, cultural, pressupostària, ecològica, patrimonial i lingüística…

Post escriptum:

Fa uns mesos, va venir a la tertúlia de Josep Lluís Bausset (que també és la de Joan Fuster, Vicent Ventura, etcètera), al Micalet, Vicent Soler, ex-conseller d’economia del Govern del Botànic i catedràtic d’economia, després d’explicar com veia la situació econòmica del País Valencià, l’espoliació i el dèficit fiscal, la possibilitat d’una nou model fiscal més just amb el que s’aporta des del PV, Catalunya i les Illes, en el torn obert de preguntes, va eixir la qüestió del canvi de l’accent de València (aprovat en valencià per l’AVL durant l’ajuntament del Botànic), les mogudes que estava organitzant A. Saragossà amb l’informe sobre el pas de la e oberta a la e tancada del nom de la ciutat de València… Recorde que Vicent Soler va voler aclarir dues coses bàsiques: Per una banda, que Saragossà li havia fet un llibre hagiogràfic sobre la seua vida, volia deixar clar que ell no li l’havia encarregat, que el filòleg l’havia fet per pròpia iniciativa.

Per l’altra, que, tot i la relació cordial que els unia, no compartia i dissentia obertament del model lingüístic de Saragossà perquè ell [Soler] estava casat amb una dona de Banyoles, era entrevistat sovint per TV3 sobre afers econòmics, es reunia amb col·legues de tot el domini lingüístic i volia que el valencià que s’aprenga als centres educatius i universitaris servisca per a tot el domini lingüístic, poder entendre els altres i fer-se entendre és bàsic, amb un estàndard capaç de garantir el futur del valencià, d’un valencià culte i digne, amb capacitat comunicativa a tot arreu, sense reduir-lo a una parla col·loquial, particularista, folclòrica i domèstica, com assenyalava l’altre dia, la presidenta actual de l’AVL…

No cal dir, afegesc jo mateix: la fragmentació, la reducció de la llengua a un àmbit privat, domèstic, de corral gallinaci, l’empobriment, la precarització, l’aillament i el secessionisme en la pràctica, «de facto», la impugnació de les Normes de Castelló i la normativa consolidada, només serveix per a reduir el valencià/català a la seua mínima expressió, per arraconar-lo més encara i, a l’extrem, per anihilar-lo, per liquidar-lo. Sembla que alguns d’aquests filòlegs no tenen ni dos dit de front; han perdut l’oremus, s’enfronten a l’AVL que els ha admés com a membres i en formen part ‘encara’, sense dimitir per la seua incoherència i rebel·lia normativa en els procediments ordinaris? Li fan el treball brut a l’extrema dreta feixista, els que ens volen portar la barbàrie de l’extermini, per accelerar la liquidació del valencià i s’escissió de la resta del domini lingüístic catalanoparlant. Una opció que accentua la valencianofòbia i la catalanofòbia i que hauria de ser denunciada com a delicte d’odi, com a prejudicis sense fonament producte de tres segles de foent de la ignorància, de la falsedat, de l’enfrontaent , de la mentida, de l’odi, de l’autoodi colonitzador i de la destrucció del nostre patrimoni lingüístic i cultural del País Valencià d’expressió catalana.

Davant els atacs, les agressions i les violències plenes de barbàrie, lingüicidi i genocidi cultural, només poden que respondre, organitzant-nos molt millor per tal de ser més efectius i no deixar passar la imposició de la barbàrie feta llei en contra d tota la racionalitat científica, el sentit comú, el mínim coneixement i informació cultural il·lustrada; en volen retrotraure als anys 70 del segle passat, quan des de la dreta (UCD, AP) i l’extrema dreta (nazi i feixista) van organitzar un pogrom de violències sistemàtiques des de les institucions, les inèrcies i el residus de la dictadura franquista i am la complicitat de l’església nacional-catòlica i el franquisme sociològic que restava actiu per tal de perpetuar la dictadura criminal, que va naixer mitjançant un colp d’estat militar feixista, va causar una guerra de tres anys i es va sosteir durant gairebé quaranta anys mitjançant una arquitectura fonamentada en el terror, els camps de concentració, les presons, els afusellaments sumaríssims, l’exili i ela assassonats des del juliol de 1936 fins a la mort del dictador i posteriorment, com ens recorden entre altres els assassinats de Miquel Grau i Guillem Agulló… Si no volem que hi hagen més morts (assassinats), per les negligències dels mal governants davant gotes fredes, per la corrupció, per un urbanisme caòtic en zones d’horta inundables, per la violència opressora i odiosa contra la llengua i la cultura valenciana en català, contra una turistificació gegantina i contaminadora, els creuers sense límit, l’escassetat i l’absència de polítiques socials en vivendes públiques, en sanitat, en educació, en serveis socials, etcètera, aquest mal govern en portarà a un col·lapse com a País (Valencià), en tractar d’erosionar les institucions valencianes, recentralitzar el poder estatal i liquidar les nostres senyals d’identitat més importants, de llengua i cultura més estimades. Es comporten com a senyorets i colons madrilenys en un intent de liquidació del País Valencià, el nostre autogovern, la llengua, la cultura, la societat civil, l’economia i l’ecologia. Uns tararots comandats per un ‘xiquiliquatre’, que només vol salvar el seu cul, governant-nos per tractar d’extingir-nos, des d’una profunda irresponsabilitat i inconsciència, pròpia d’un analfabet funcional, enemic del poble valencià, al que odia intensament, amb l’aquiesciència d’un Feijoo en el llimb, incapaç de fer-lo dimitir a un Mazón, tot i que s’ha tornat un mal son permanent en les burles a les víctimes de la gota freda i ens els atacs constants al valencià/català, a la cultura, a l’economia, a l’ecologia i a tot el País Valencià.