Sal·lus Herrero i Gomar
El divendres 3 d’octubre, al Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València, hi hagué un acte literari organitzat pel PEN Català de València, molt gratificant i interessantíssim. Un acte a contracorrent davant els intents, sapastres i barruts, de secessionisme lingüístic que ha iniciat, com una croada d’enorme estultícia, el «president» de la Generalitat Valenciana.
Davant els intents d’extermini del valencià/català de l’actual mal govern del País Valencià, set dones escriptores emergents i joves ens convidaven a conversar en veu alta sobre la literatura catalana, els fils del cabdell de la creativitat, la distinció entre la realitat i la ficció, la singularitat de les dones en la literatura, les perspectives de presència, visibilitat i projecció de les seues obres de creació literària, d’assaig i de recerca. Si hagués de definir l’acte viscut amb un sol mot, potser seria ‘restaurador’, de les ferides que ens infligeixen des de les institucions «valencianes» i els residus patriarcals encara vigents, tot i que radicalment qüestionats pel moviment feminista d’alliberament de les dones davant d’una opressió masclista que es resisteix a desaparèixer i que sembla que rebrota amb consignes reaccionàries i masclistes d’extrema dreta… en qüestionar el dret a decidir sobre la pròpia reproducció, en el repartiment de les tasques domèstiques, a igual treball igual salari, sobre els espais de visibilitat, de les violències patriarcals, de les estructures de poder i un llarg etcètera que persisteixen i fa que les dones hagen d’organitzar-se i bellugar-se per tal de construir un poder alternatiu consistent tot desfent les inèrcies i les solidificacions opressores del patriarcat.
Lourdes Toledo, sota el rètol «Escriptores emergents», va fer, magistralment, de mestra de cerimònies, davant d’un faristol, amb unes sabates de tacó que la feien més alta, per poder observar millor les sis dones joves convidades, que li van causar mal d’esquena cap al final, va presentar, succintament i encertadament, les sis escriptores, ja que s’havia entrevistat amb totes elles, les coneix de memòria, les seues obres i activitats laborals, inquietuds i biografia… Els noms de les escriptores convocades eren: Maria Climent, Irene Klein, Puri Mascarell, Clàudia Serra, Magda Simó i Emma Zafon, assegudes a la taula amb un micro al davant van ser preguntades perquè explicaren els seues treballs literaris, les esperances, il·lusions i realitzacions de present i de futur; la possibilitat de les traduccions a altres llengües. Un acte literari, guaridor, revitalitzador, de celebració del present i del futur, amb escriptores emergents que són una realitat concreta, material, palpable en les seues obres, escrits, poemes, teatre, novel·les i assaig; també va demanar, Lourdes Toledo, que expressaren lse seues referències literàries.
A Maria Climent, de les Terres de l’Ebre, Amposta, li va preguntar Lourdes Toledo, per la seua creativitat literària, la diferència entre Gina (l’altra editorial, 2019), la seua primera novel·la i la segona, A casa teníem un himne (l’altra editorial, 2023), pel seu treball de traducció i interpretació, el seu èxit literari i la seua projecció a d’altres llengües en fer servir les modalitats lingüístiques de les Terres de l’Ebre; Climent va afegir, com la resta d’escriptores, en agraïr-li a Lourdes Toledo i al PEN Català, l’organització d’aquest acte literari que contribueix a fer-les més visibles en un espai de comunicació complex entre el País Valencià i Catalunya; Climent va explicitar que se sent molt a gust quan baixa cap a València perquè la manera de parlar i ser de les Terres de l’Ebre és molt semblant o igual al del País Valencià… La primera novel·la, Gina, analitza els avatars d’una jove que és diagnosticada d’esclerosi múltiple i vol quedar-se embarassada; A casa teníem un himne és la historia de les relacions entre les dues germanes i una mare especial que viu a Itàlia, on es conten secrets familiars, les traumes, les ferides obertes, les diferències entre elles… Maria Climent va confessar que havia sentit molta pressió per escriure la segona novel·la, després de l’èxit de Gina, així com la primera novel·la la va escriure en tres mesos, la segona va costar tres anys, va ser molt més laboriosa i va fer sis versions fins a posar el punt final per a l’edició. També li va preguntar Lourdes sobre el seu assaig Mai és una paraula molt lletja. Una història d’infertilitat (Arallibres, 2024). També es va esmentar la seua participació a la revista Catorzè… Preguntada, per Toledo, sobre si s’havia plantejat escriure Dietaris sobre la seua vida quotidiana, Climent, va respondre que li faria molta vergonya contar les seues intimitats, que no es veia en cor, però no sabia el que portaria el futur… potser més endavant. Sobre referents, va esmentar Caitlin Moran, Miranda July, Ariadna Harris, Pepe Colubi…
Irene Klein Fariza, autora de Les absències, Premi València Nova de Narrativa 2023, que convoca la Institució Alfons el Magnànim-CVEI de la Diputació de València -en formaven el jurat Sebastià Alzamora, Carol Borràs, Núria Cadenes i Martí Domínguez- va esplicar que més que l’absència, són les absències en plural, absències absents i presents constantment en la vida, en la mort, en el silenci de la música, en l’avortament, en els familiars i amics, en una mare que desapareix, en els sentiments de mort, de vida, de bellesa, d’art, de viatges per Alemanya, per Suïssa… Preguntada pel seu món creatiu barreja d’escriptura, música, teatre i performance, reconeix que el seu marc creatiu és una mescla de les diferents vessants de la seua vida, tot i que prioritza l’escriptura com a forma d’expressió prioritària per commoure’ns fins a punts insospitats, com podem llegir a la contraportada. A través de les paraules d’Irene Klein, naveguem en aquest oceà de l’absència, aprenent a conviure-hi, a comprendre-la i, en última instància, a abraçar-la com una part inextricable de l’existència humana. També es va comentar la seua faceta de creadora i productora amb Eli Grau del pòdcast “Com a cabres” i creadora amb Elena Doménech de l’espectacle escènic . Pianista en el muntatge teatral Sis actrius lligen Rodoreda, dirigit per Pepa Juan. Irene Klein escriu, toca al piano i s’enfila per les roques des de la infantesa per expressar el seu món creatiu farcit de meditacions sobre l’existència humana en la vida quotidiana; ha sigut lectora de català a les universitats de Mannheim, Heidelberg i Franfurt del 2016 al 2021. El seu allunyament i presa de distància de València, l’ha ajudat a poder reflexionar millor sobre la nostra vida de cada vida, amb meditacions ‘existencialistes’ sobre la mort, l’art, l’amistat, l’amor, la vida, la música, el sexe i els sentiments que ens posseeixen…
Irene Klein va constatar que la presència de les dones escriptores és molt major que quan les presents eren petites, tot i que persisteix el repartiment del treball feminitzat i la major exigència en el treball escripturístic sobre les dones que sobre els homes; pel que fa a la projecció va expressar les majors limitacions que hi ha al País Valencià, com a zona perifèrica, en comparació amb la resta del domini lingüístic catalanoparlant; a Catalunya hi ha millor projecció perquè al País Valencià hi ha més dificultats per tal de travessar la frontera artificial creada per les Comunitats Autònomes i hi ha una mena de colonialisme que acaba assumint les fronteres dissenyades per un estat hostil cap a la llengua i la cultura catalana perquè no li dedica el mateix pressupost a la llengua catalana (i la resta) com a la castellana. Un dèficit en igualtat, sense la discriminació positiva de les llengües que han estat i estan encara oprimides en una opressió de segles.
Puri Mascarell, de Xàtiva, és professora de Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València. Investiga al voltant del cànon, la recepció literària i el els estudis feministes. A banda de nombrosos treballs com a filòloga ha publicat l’obra de teatre Cavallers! (2016), el llibre de relats Cartilla de redención (2021) o l’assaig Como anillo al cuello: la opresión matrimonial en la literatura femenina (2024), escriu en diferents revistes, entre els quals Caràcters i ha editat autors com Max Aub o Arthur Conan Doyle.
La seua obra, Mireia, premi Lletraferit de Novel·la (Drassana, 2022), on Puri Macarell denuncia la violència i les opressions de les dones a causa d’un patriarcat que es analitzat des de la literatura; una opressió masclista i unes estratègies d’alliberament i d’emancipació de les dones que han trobat diversos camins per deslliurar-se de les opressions i dibuixar el seu propi destí. La literatura femenina és una forma de resistència al patriarcat i de dignificació de les dones, invisibilitzades, amagades, oprimides, silenciades i, darrerament, rescabalades del silenci i dels oblits estructurals d’una història d’opressions que sembla interminable… Mireia, és fruit de la recerca d’un testimoni inèdit del psiquiatre valencià Lluís Simarro que activa l’engranatge d’un mecanisme pervers. Una teranyina d’art i ciència que entrelliga dos temps: un segle XIX obsessionat amb la femme fatale i la histèria femenina, i l’època actual. Dos moments connectats per la port a la llibertat de les dones. Sobre el mal, el triomf, l’art, la intel·ligència, el misteri, la bellesa, sobre l’engany de les aparences i la dominació sexual en un vertiginós descens als abismes del poder, a la cara més oculta de l’ànima humana…
Va explicitar, Puri Mascarell, moltes referències literàries, en explicar que havien crescut en un sistema literari molt masculinitzat; i tanmateix,, als darrers anys, hem aconseguit molta més presència, en la literatura, en la recerca, en els àmbits universitaris i en la societat; s’han publicat llibres Aurora Bertrana, s’han per esforços per dignificar l’escriptura femenina contemporània; hi ha més referents femenins, tot i que, sovint, sembla que comencem de zero… Va confessar que havia llegit molta literatura escrita per dones, Mary Shelley, autora de Frankenstein, totes les germanes Brontë, Patrick, Maria i Elizabeth, Caterina Albert (Víctor Català), Mercè Rodoreda, Dafne du Maurier autora de la novel·la Rebecca que li va servir a Alfred Hitchcok per a fer el film, Irène Némirovsky, Colette, Keith Miller, Grazia Deledda, Bety Friedan, l’autora de La mística de la feminitat, Alba de Céspedes, autora de Quadern prohibit, Elena Ferrante, autora de L’amiga genial…
Claudia Serra, nascuda a Alacant però veïna de Sueca, també escriu per evidènciar situacions d’opressió, explotació, abús sexual, misèries humanes sistemàtiques i constants d’un patriarcat que no cessa… de les irresponsabilitats empresarials i polítiques sagrestats per l’avaricia, la cobdícia i les desidies d’empresaris i polítics, com va passar el 29 d’octubre de l’any passat amb la nefasta gestió de la gota freda sobre una part de l’Horta, la Ribera, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel i Requena.
A Una carretera sense arbres (Sembra, 2024), es narra una història aspra i crua; un matrinomi de professors d’Història de l’Art, Isabel i Gerard, a punt de jubilar-se se’n venen en cotxe cap al País Valencià a casa de la seua filla, Clara, que ha decidit anar a viure a un poble de la costa valenciana… Perduts i extraviats, amb el mapa en la mà indesxifrable, enmig d’un desert de camins i d’arrossars, prop de l’Albufera de València, amb el sol de ponent sobre la testa, la pell rostida i els cors inflamats, tenen una avaria i s’enfronten acaloradament en fer balanç de les seues vides en aquell instant i sorgeixen les acusacions sobre els possibles abusos sexuals d’aquest professor d’Història de l’Art que considera que el sexe de les alumnes li poden pertànyer, com als cacics i terratinents les seues propietats terrícoles… Hi ha un relat «metafòric», implícit i explícit, la dona explota perquè ja no pot suportar més la calima, el silenci, els sobreentesos, els enganys, la hipocresia, les mentides, les aparences i l’avaria és el punt desencadenats de tot el que passarà… Hi ha referències, més o menys implícites al teatre de Becket a Esperant a Godot, potser també a Pirandelo, la influència de Pasolini, no en va, Claudia Serra ha traduït Porquera de l’italià al català; com assenyalava Silvia Gómez, en un article sobre aquest text i Carme Gregori a la presentació que es va fer a l’Octubre, no hi ha moralisme en l’escenificació del «drama», no hi ha judicis condemnatoris ni absolutoris, s’exposa la situació, la discusió, el debat, l’explosió de còlera en una parella que no sabem si podran continuar més enllà o ací s’acaba tot… L’exposició de Claudia Serra és una mirada fina, matisada, intel·ligent, amb contorns, de laboratori, aparentment «asèptica»…
En la seua exposició al C.M. Rector Peset, va denunciar les dificultats per fer teatre en valencià, l’abús de poder de les institucions governades per l’extrema dreta, hostils i enemics del valencià/català; va dir que havia pogut fer l’obra de teatre Una carretera sense arbres, a molts pobles del País Valencià, a Girona, a Barcelona, a Tarragona, però no s’havia pogut posar en escena a la ciutat de València… Denunciava com els teatres principals estan segrestats i colonitzats pel madrilenyisme militant del actuals governants polítics del País Valencià.
La segona obra de teatre que ha publicat Un estiu (Premi ciutat de Castelló, 2023), tracta un tema esgarrifós amb tocs d’humor, l’accident mortal de gairebé 300 morts al càmping dels Alfacs el 1978, les imatges esfereïdores de gent cremada, quan encara cuejava la dictadura franquista; la causa de l’accident és la miserabilitat d’un empresari que, per estalviar-se unes pessetes amb l’autopista, fa passar el camió per la carretera nacional a la vora del càmping, amb unes normes aprovades pels polítics irresponsables, semblant a les negligències de Mazón i els empresaris durant la gota freda de l’any passat… També ha escrit, el Llibre de Meravelles (2024), per retre-li un homenatge all poeta Vicent Andrés Estellés. Escriu a revistes com Caràcters, s’ocupa d’afers editorials a Bromera, a l’editorial Afers, a Enciclopèdia Catalana d’Arts Escèniques… A la contraportada d’Un estiu, s’indica: Estiu de 1978. Una família estiueja al càmping d’Els Alfacs. Allí, entre pinades, sota la serra del Montsià i davant la banya del delta de l’Ebre, els menuts descobreixen els primers amors mentre que els grans flirtegen amb d’altres de secrets. Però tot canviarà bruscament en només uns segons. Una gran bola de foc causarà una devastació sense precedents i, de sobte, aquell paradís de calma es transformarà en el pitjor dels inferns». La jove dramaturga Clàudia Serra ens colpeix amb una història que explora la vida i la mort en el context d’una tragèdia que va sacsejar la nostra societat. Una catàstrofe que va marcar les vides dels qui van sobreviure sota un desastre espectacular…
A la pregunta per què escriu teatre, va respondre que no vol justificar-ho, no té sentit fer-ho, tot i que les editorial tracten de portar els autors cap a la narrativa… No obstant això, l’editorial Sembra no fa classificacions de gèneres… Considera Serra que un motiu per escriure és trencar amb el prejudici que afirma que el teatre no es pot llegir, que s’ha d’escenificar…Clar que es pot llegir i hi ha col·lectius, l’associació de col·lectius teatrals, que l’acompanyen en aquests objectius, tot i que no estem acompanyats per les institucions que es giren d’esquena i tracten amb menyspreu el teatre valencià, tot i que el món editorial funciona d’una manera diferent a l’institucional, són mons paral·lels… Els escriptors teatrals i la resta de la literatura tot funciona molt bé, però, des de les institucions «valencianes», no, amb una hostilitat contra el valencià (la publicitat burlesca i insultant del Vixca!), teatre de dança tipificat com a valencià perquè no s’expresse en català, millor la reducció al silenci o al soroll estrident, tot i que sovint és pot representar alguna cosa en valencià, com Horta Teatre… Actualment, des de les institucions, tracten que el teatre en valencià faça fallida; vivim un panorama rocambolesc, ens que són els «nostres» representants per defensar el valencià, com Mazón, Rovira fan tot el possible per eliminar-lo de l’escola, per generat conflictes artificials, per degradar la llengua, per tal que no es parle de la responsabilitat que tenen en les seues negligències durant la gota freda i les 229 persones mortes víctimes d’una desídia que ha de ser judicada penalment… perquè aquests crims no resten impunes.
Claudia Serra va analitzar la situació literària de les dones a hores d’ara i va dir que la situació era ambivalent, perquè encara resten moltes barreres per trencar… Hi ha visibilitat? La resposta adient seria, sí però no… L’altre dia en una taula rodona d’homes i dones, feia aquest diagnòstic en el sentit que les dones encara no estem integrades, i els homes s’enfadaven, senyal que la cosa cou encara i no està resolta… posem per cas a la Fira del Llibre vaig comprar llibres i en tornar a casa vaig voler comprovar què havia fet i tots eren de dones; hi ha homes que afirmen que compren i llegeixen dones, això és estimulant, perquè durant molts anys hem sigut les dones les que hem llegit llibres d’homes quasi en exclusiva… Això està canviant, però massa lentament.
Sovint fa la impressió que manca atenció per saber llegir adequadament, m’atribuïen que estava influïda per Bertolt Brecht, quan aquest autor conta fabulós medievals i arran d’això construeix la seua obra alliçonadora, a Un estiu, critique la irresponsabilitat i negligència de polítics i empresaris que per mala gestió, cobdícia, avarícia carreguen massa els camions de material perillós i inflamable sense cap mesura preventiva; critique l’explotació, l’abús de poder, però en un sentit molt diferent que Brecht; un referent literari meu és Angela Harding.
Magda Simó, nascuda a La Jana (l’Alt Maestrat), Premi Lletraferit de Novel·la 2024, que publica l’editorial Drassana, periodista, ha escrit És naufragi, sobre la fugida de la vida, sobre els fugides; Lourdes Toledo li apunta que ha construït un personatge femení carismàtic, per les contradiccions, els desitjos, les accions i reaccions… i li pregunta sobre el procés de creació. I respon Simó que sobre les ferides és del que volia parlar, de les coses més íntimes que no ixen a la llum però hi son i ens fan més fràgils… La història d’una dona que decideix fugir de sa casa que ens força a preguntar-nos, en una societat del control total, com podem fugir avui dia, si estem tan controlats? He pensat en totes les dones que havien fugit en altres temps, en històries de fugida, d’abús sexual i de violacions que havia sentit contar a la meua àvia… Sobre aquests materials del passat i del present s’alça una novel·la intimista, crua i bellíssima sobre la vida viscuda i la vida desitjada. Sobre el pes de la cultura heretada i els insectes invisibles que corquen el marbre il·lusori de la família, el treball i la parella canònica…
Sobre el seus referents literaris, Magda Simó va esmentar Carlota Gurt, Raquel Ricard, Mario Ferrer, Juli Jacson.. El patriarcat el tenim ímplicit, Virginia Woolf deia que les dones necessitàvem una cambra pròpia, però, per tal d’escriure ens cal sobretot temps; més que una habitació, les condicions adients, temps, tranquil·litat perquè és molt difícil dur avant una obra si no tens les condicions adequades, temps, un treball que et permeta escriure, tenir la subsistència garantida, sense temps ni sense energia i les condicions material per a tindre el cap a la faena d’escriure, és molt difícil…
Emma Zafón (Llucena, l’Alcalatén), periodista, ecriptora i podcastera, ha publicat la novel·la Casada i callada(Empuries, 2023), després ha publicat el nou pòdcast ¡Qué viva España!, 2024 i ha participat en l’obra Màtria o barbàrie, Barcelona, Angle editorial, 2024.
La protagonista de Casada i callada ha situada nascuda als anys seixanta, en ple franquisme; en un poble petit ens coneixem tots, les intimitats estan més exposades a l’escena pública; i s’interroga: quants dels senyors que conec maltracten les seues dones? Quantes dones repeteixen els errors de les nostres mares, que pressionades i ‘constrenyides’ per la societat són conduïdes a esdevenir kamicazes… De fet, la narradora de Casada i callada, només vol, com la resta de xicones de la seua edat, «casar-se i tenir fills». Com s’apunta a la contraportada: «No li queda altra opció, doncs, que afanyar-se a trobar un nóvio amb qui passejar agafats de la mà mentre es fan promeses d’amor etern. Com un regal del cel, apareix Ximo, tan guapo i amb eixa planta de torero, i la treu a ballar una nit de les festes d’agost. Ella se sent la dona més afortunada de la Terra perquè no és només que Ximo siga templat, és que a més ve d’una família d’amos de fàbrica. Es casen amb la idea de tenir un niu d’amor com el de tantes pel·lícules, sense preveure que, de vegades, els nius d’amor es transformen en gàbies de solitud». S’interroga si els homes es fan el sopar i respon lacònicament i de manera contundent: «No se’l fan!»… Una dona del seu poble es divorcia i des de la seua família, una dona cantadora, va a cantar-li jotes a sota del balcó de la divorciada, per estigmatitzar-la… Esclareix que una cosa són les lleis que s’aproven des dels governs i l’altra els usos socials i «amorosos», les costums, les inèrcies, els hàbits i convencions establertes, tant davant el divorci com davant el matrimoni igualitari… Aquest primer divorci a Llucena, se la va acusar a la dona, a les dones que es divorciaven, de dolentes pel fet de divorciar-se, se les va penjar la llufa que les dones que es divorciaven feien «dejación de funciones» maritals… que eren malvades, quan passaven un calvari. He conegut aquestes situacions punitivistes i culpabilitzadores contra les dones, perquè una cosa és l’ambient urbà i progressista i l’altre l’ambient rural tan agressiu, explore aquestes qüestions en articles sobre els abusos i les opressions que es continuen produint avui dia, al segle XXI… La necessitat d’allunyar-se, de posar distància i envoltar-te d’altres ambients fa que pugues analitzar la realitat amb més contrast i amplitud de mires…
Afirma Zanón que és important que hagen aflorat tantes veus femenines i es pregunta per la diferències entre les escriptores que escrivien abans i les d’ara, pel que fa a la classe social… Abans, la gran majoria eren burgeses les que escrivien, ara hi ha escriptores treballadores que poden ocupar un espai fràgil que corre molt de perill en els temps que corren… Un estudi a Gran Bretanya concloïa que des de l’era del govern de la Margaret Thatcher fins ara s’havia escurçat el percentatge de creadors… Nosaltres, de classe assalariada, de llengua minoritzada, amb referents d’autores clàssiques (Lourdes Toledo esmenta a Iolanda Batallé)… Emma Zafón, va esmentar algunes escriptores basques, com l’autora de La casa del pare, Karmele Jaio Eiguren, Eider Rodríguez, autora de Materials de construcció (Periscopi, traduïda de l’euskera al català per Pau Joan Hernàndez), algunes autores emergents basques s’han traduït al català i, en general, enmig de les accions de violència i lluita armada d’ETA del passat, elles analitzen la construcció i la reproducció de la masculinitat, les intimitats, la violència en els àmbits privats, l’origen de la seua educació sentimental, els silencis, l’amor, la feminitat, l’opressió de les dones, els mites romàntics. A la revista L’Espill 73, Jon Kortazar explicava àmpliament el panorama de les noves escriptores basques. Molt interessant.
En definitiva, un acte que va deixar clara la vitalitat i la capacitat d’innovació i proposta de sis esciptores joves en la nostra llengua. Una ventada d’aire fresc enmig de la infàmia quotidiana que hem de suportar. La cultura seriosa pròpia d’una societat civilitzada i avançada -o simplement digna- s’expressa en actes com aquest….
