Sal·lus Herrero i Gomar
Enric Benavent, el 1979, sabia quina era la situació del País Valencià i de la nostra llengua pròpia i oprimida i què calia fer perquè no desaparegués per les polítiques d‘extrema dreta… En canvi, ara, després de passar anys en el territori clau on es fa més palés que enlloc, la unitat de la llengua catalana, perquè és l’epicentre de la nostra comunitat lingüística, en compte de defensar-la amb el bàcul, la declaració de drets humans i drets lingüístics, socials i comunitaris a decidir i persistir davant els reiterats intents de genocidi cultural (Josep Benet, Joan Fuster, Francesc Ferrer i Gironès…), els drets de les minories, sense estat propi i un hostil, amb una monarquia rabiosament antivalenciana (i anticatalana) i evangeli, els efectes del mal ‘pasturatge’ de Reig Pla, sembla que l’han fet plegar-se als requeriments de l’extrema dreta, sovint invisibilitzar el valencià parcialment o del tot, i no cercar cap suport de les associacions en defensa de la llengua, en rebutjar rebre-les, i, en canvi, atemorir-se davant de les entitats secessionistes antivalencianes (i anticatalanes) que treballen per l’aniquilació del valencià-català disfressats de falsa ‘valencianitat’, com llops que devoren els ramats, disfressats d’ovelles, i ens porten, per un carrer de sentit únic, de la cleda aïllada a l’escorxador per al sacrifici. Durant segles han intentat destruir la nostra llengua i cultura nacional pròpia (de la pàtria valenciano-catalana), ara semblen que olen a sang, s’han excitat i es conjuren per veure si la rematen. L’ofici de l’església, si n’ha de tenir, al meu parer, no hauria de servir per tal de blanquejar la monarquia ni la irresponsabilitat d’un “president” indigne de la Generalitat, que no mereix aquest càrrec, desaparegut en els moments del desastre més greu dels darrers temps al País Valencià, amb més de 228 morts a l’esquena i sense dimitir encara… e un soterrar indigne, on les famílies de les víctimes eren mal tractats com si foren l’atrezzo d’una representació escènica; ni hauria de ser l’església una entitat que romanga silent i indiferent davant els intents de liquidar el valencià de la ciutat d’Alacant i altres agressions lingüístiques, culturals, d’espoliació, injustícia social i violència, de les que l’església n’és còmplice per compartir interessos polítics, socials i econòmics amb la trama de corrupció i els negocis privats i públics de l’extrema dreta valenciana espanyolista, sempre al servei de la metròpoli i en contra dels interessos i l’autogovern del País Valencià, tractat de manera colonial.
Alguns d’aquests “nous filòlegs” al servei de d’extrema dreta es declaren catòlics, apostòlics i romans i treballen en universitats privades de l’església, per tant, són fidels que en realitat treballen per a liquidar el valencià i tornar-lo un patois infecte, abans amb agressions físiques i càstigs corporals, ara mateix amb una “conflictualització” artificial per contribuir a l’anihilament del nostre català, en llengua, cultura, nació i sistema comunicatiu absolutament fragmentat i sense una coordinació justa i necessària per garantir la conservació d’una llengua en risc d’un major arraconament i invisibilitat i, a l’extrem, inclús d’extinció.
Em va fer un gran favor en això de foragitar-me, tot i les situacions d’extrema necessitat que vaig haver de passar. Perquè jo era, llavors tan innocent, partidari de la teologia de l’alliberament, i els meus principals referents eren Pere Casaldàliga, Lluís Mª Xirinacs…; en contra de tota evidència, volia pensar que l’església podia canviar i contribuir a la transformació de la societat valenciana i en el compromís social amb tots els marginats, desemparats, empobrits i oprimits (des del COU, em llegia tots els llibres de la pedagogia de l’oprimit de Paulo Freire i de l’Escola de Frankfurt (Erich Fromm, Adorno, Horkheimer, Marcuse, Habermas, i altres que m’ajudaven a situar-me en aquell moment d’aspiracions alliberadores que havia iniciat el Maig de 1968). De fet, alguna vegada a Reig Pla, que anomenàvem de malnom, Martín Villa, per la seua semblança repressora i opressora, amb candor i paciència, li posava d’exemple al cardenal Oscar Romero, d’El Salvador, o al bisbe de Chiapas que sent molt conservadors, ambdós, s’havien tornat defensors dels més pobres quan es van adonar que eren manipulats i feien servir el ‘cristianisme’ per als interessos bastards dels cacics, rics i terratinents de Llatinoamèrica, en contra de la justícia social la igualtat de drets, la redistribució de la riquesa, en vulnerar la dignitat i tots els drets humans de les classes treballadores i camperoles… No hauria d’haver perdut ni un sol segon amb un element que, per les seues declaracions contra les persones amb «discapacitats funcionals» tots els grups polítics del seu poble, l’han declarat «persona non grata», va ser llançar-li perles i floretes als porquets en discutir sobre els «nous» filòsofs francesos que se n’havien passat de l’extrema esquerra a l’extrema dreta… cosa que ell celebrava, només pel títol del llibre El testament de Déu, de Bernard Henri Lèvy. El seu odi caïnita a Jean-Paul Sartre, el feia insultar-lo, burlar-se dels seus ulls desviats, sense una engruna de compassió ni pietat, només perquè es declarava ateu i negava el Déu de Reig Pla, que només és ell mateix i els rituals eclesiàstics que es reprodueixen des dels temps dels faraons d’Egipte fins a l’actualitat. Unes litúrgies mecàniques i inercials per tal de rentar-se les mans dels principals problemes de la Terra, alienar amb paradisos inexistents i controlar els cossos i les ànimes dels més incauts i servir als més poderosos; aquesta ha sigut la política de la jerarquia des del Constantí fins ara, tret de rares i insòlites excepcions, posar-se a favor de “la llei del més fort”, dels opressors que volen esborrar-nos de la faç de la Terra.
Recorde que quan em va fer fora Reig Pla del Seminari de València, em va preguntar si l’article que havíem enviat als diaris demanant que l’església defensés el valencià, reconegués la unitat de llengua, cultura i nació que ens agermanen a tots els Països Catalans, que acceptés la denominació moderna de PV i que defensés l’ús social del català del PV, em va inquirir si havia fet aquest escrit algú més amb mi, li vaig dir, amb èmfasi, que no, per preservar Enric Benavent Vidal, quan l’havíem fet els dos, però no volia que pogués tenir problemes; no considere, sincerament, que Reig Pla gosés foragitar-lo a ell, perquè no estava en una situació de marginalitat i dissidència… Però, el vaig protegir per no exposar-lo perquè pensava que més tard, quan arribés a bisbe o arquebisbe, ningú dubtava que aplegaria a algun d’aquests càrrecs (si més no, des del Curs d’Orientació Universitària -COU- de l’any 1975-76), seria molt més valent per encoratjar la resta de bisbes de la diòcesi de València per garantir que es feren els actes religiosos en la llengua materna dels fidels i no en la llengua que imposa l’estat, com si el clergat fos un mer apèndix funcionarial dels autoritarismes anorreadors de l’estat i el conreu del provincianisme regionaloide en afers de llengua i cultura pròpia; ara mateix, sembla que està prou sol en defensa del valencià, potser pot fer molt poc i potser, per això, va amb el fre posat i fa el mínim del mínim… Un dies després, que a PV Segle XXI, publicàrem un article sobre la figura del nou arquebisbe de València, Enric Benavent Vidal, el professor d’Història Moderna i Contemporània, Anaclet Pons, va venir a la tertúlia d’El Micalet, Josep-Lluís Bausset, va explicar les incidències de les noves tecnologies en la recerca històrica i en comentar d’arribada del nou arquebisbe a València va expressar el seu profund escepticisme que pogués canviar les dinàmiques castellanitzadores de l’Església del País Valencià, a Llengua i església durant el Barroc Valencià, (estudiat a fons per Vicent Pitarch) fins a l’actualitat de les primeres dècades del segle XXI. Perquè els que l’envolten són profundament castellanistes i antivalencians. No n’estic al cas i puc ser injust en aquesta valoració, però em sembla que s’ajusta a la realitat de complicitat amb el genocidi lingüístic i cultural del País Valencià en consonància amb les polítiques de l’extrema dreta, tret d’alguna excepció escassíssima, inconsistent i erràtica… Perquè alguna cosa podrien dir i fer més del que fan, davant els atacs sistemàtics a la llengua pròpia que es fa des de les institucions valencianes, la Generalitat, la Diputació, alguns ajuntaments que proposen l’erradicació del valencià… En contra del que pensa la gent, per acció, paraula, obra i omissió també es fa política; com a éssers socials, com advertia Aristòtil, tothom és animal polític (zoon polilikón), en el sentit de cívic, només els déus i els salvatges, que no viuen en societat, poden prescindir de la política; no dic que s’haja de ser partidista, però la impolítica ens duu a l’anomia social, al caos, al desgavell, al retorn del feixisme, com veiem actualment en els principals mandataris del món… Quan es tracta de criticar la corrupció de les dretes, quan es tracta de criticar el foment de la ignorància, l’extermini de la llengua dels valencians, catalans i balears, la jerarquia de l’església no diu ni mu, al contrari, es fa còmplice i cooperadora dels feixistes; ni tan sols quan es tracta de la privatització de l’ensenyament públic, dels serveis socials i sanitaris, que empitjoren la vida de la majoria de la població que no té diner per pagar-se sanitats i educacions privades, sovint en mans de l’església, que atorga títols a canvi de diner i negoci… Alguna cosa ha dit algú sobre la persecució als immigrants… Però, en general, molt poca cosa, igual com una major bel·ligerància perquè s’aturen les guerres en marxa al món, tot i que el papa anterior, Francesc, i l’actual, Lleó XIV, alguna cosa han dit… I tanmateix, continua impertèrrita en l’exclusió de les dones dels ministeris, en la discriminació i vulneració dels drets de les dones al si de l’església, concebudes només com a criades i serventes, així com continua el celibat obligatori la castració sexual que genera desequilibris emocionals i psicològics, quan és la font principal de la pederàstia a l’església, dels abusos sexuals a menors, de violacions i d’una consideració de la sexualitat malaltissa i pertorbadora de la condició humana.
Quan observe les agressions maniobres fosques dels «nous» filòlegs col·laborant amb l’extrema dreta del País Valencià per exterminar el valencià, no puc deixar de remembrar el temps passat al Seminari, els tres darrers anys, van ser un calvari, un infern, sota la direcció maldestre de Reig Pla, un gran destrellatat. La seua concepció del món, de la vida i del cristianisme xocava frontalment amb la meua. No obstant això, ell tenia la força bruta de la ‘superioritat’ i, després de Rafael Sanus i Honorato Ros, el ‘rectorat’ per poder dirigir el Seminari de Montcada i de València, de maneres autoritàries i despòtiques, «per collons»… Amb una normalitat habitual, deia tot un seguit de barbaritats que tombaven de tos, que si «totes les dones eren unes putes», li vaig preguntar, «la teua mare també?», «menys, ma mare i la mare de Déu», ostres com a L’espill i El llibre de les dones de Jaume Roig, això no és medieval? Per descomptat, no li feia cap gràcia que li repliqués cada bestialitat que deia, igual com que critiqués el celibat obligatori en considerar la castració sexual, una salvatjada dels humans residu dels sacrificis d’animals als déus dels homes prehistòrics, em tocava les cames per dir-me que era molt agosarat i veia com se li plantava el penis i li deia, jo tinc dubtes i te les explicite però veig que vos ho teniu ben clar, es va alçar com si tingués un moll al cul per anar a rentar-se les mans compulsivament i no vaig poder deixar d’afegir-li a la cara: «Per molt que te les fregues, això no se’n va amb sabó»… Fa poc, va dir, en contra de l’Evangeli i del sentit comú i científic de tot déu, que les persones discapacitades heretaven les discapacitats pels pecats dels pares, és a dir, que els pecats dels pares es transmeten de pares a fills, com «el pecat original» i els fills són responsables de «les culpes» dels pares… Una cosa tenebrosa, fosca, d’una estultícia esborronadora… com quan afirmava que la llengua la crea el poble i els filòlegs no tenen res a dir, per tractar de separar el valencià de la resta del domini lingüístic catalanoparlant…
Després de segles del català fora de les administracions, fora de l’escola, fora dels mitjans de comunicació de masses, predicar que els filòlegs valencians, catalans o balears, no tenen res a dir, és retornar a l’arbitrarietat, l’anarquia gramatical, el caos lingüístic, és condemnar el valencià a una extinció ràpida, com va fer aquest «senyor» (que de senyor no té res, com Mazón!) quan va ser bisbe de Castelló-Sogorb… Quan veig els «nous» filòlegs predicar contra Pompeu Fabra, Joan Fuster (en un curs a la Universitat de la Nau promogut per l’AVL), l’IEC, la Universitat de les Illes, l’IIFV, etcètera, no puc deixar de pensar que aquests filòlegs potser en afers humans, pensen igual com aquell «rector» d’extrema dreta, des de la misogínia, la persecució de la unitat de la llengua i l’ús social, la consideració que la gent d’esquerres que critica els informes al servei de l’extrema dreta són tots uns «fills de putes» (en això de considerar-nos «fills de putes», coincideixen del tot Reig Pla i A. Saragossà, no sé si E. Casanova i López Quiles també, perquè, probablement, han de pagar el peatge que tenen als seus protectors del currículum vitae abastat, siguen bisbes reaccionaris (un tal Jesús Pla, Reig Pla…) o el capital bancari de Caixa Torrent, sempre al servei dels que més tenen i acumulen…). La seua missió a la Terra sembla ser el fer la vida impossible als que defensen la llengua sencera, la cultura sense fronteres (també als Països Catalans), les nacions sense estat per poder decidir el seu futur i conservar la pròpia llengua i cultura…
Aquests «nous» filòlegs, provincials, (més antics que la pols i més vell que l’anar a peu) en fer costat a la crueltat, la injustícia social, al sadisme, al racisme antivalencià (i anticatalà, és el mateix!), a l’aïllament social del valencià de la resta de variants catalanes per tal de propiciar la seua extinció, des de posicions xenòfobes, segregacionistes, de genocidi cultural i d’extermini, només fan que fomentar l’odi contra el català i accelerar l’aniquilació del valencià, que en les seus mans brutes, sapastres i maldestres, l’envien a pastar fang… Hauríem de portar-los davant d’uns tribunals de justícia internacional acusats de delicte d’odi i d’anticatalanisme, de fomentar la ruptura de la convivència i l’extermini del valencià-català. Hi ha una dita valenciana que ho explica molt bé: «Tant et vull que et trac un ull» i un altra semblant que diu «La vaig matar perquè era «meua»!». Com el bisbe Reig Pla, de manera infame, des d’un narcisisme egòlatra, des d’una immaduresa de caràcter i de personalitat, només pensen que les seues absurdes idees, plenes d’estultícia, podran estimular un valencià «de carrer», tan castellanitzat, «de poble», el més precari, per a ximples, per a imbècils, més elemental, sense accents oberts per a València, sense cap dièresi, sense cap complicació ni complexitat, un valencià planer-planer, per a analfabets com ells, el terreny que deixa una en tauladora després de llaurar, arrasant totes les flors perquè no cresca cap herba i que tot siga desert…
Per últim, estem farts d’aquests filòlegs «genialòides» (com l’Aracil que li va fer informes a Alejo Vidal-Quadras, d’extrema dreta, contra la ‘normalització lingüística’ de Catalunya), perquè faran més mal que un porc solt en un hortet, quan tots sabem que llançar-los perles als porcs no serveix de res per tal d’aturar les destrosses que fan en degradació i en indignitat… Hem de plantar-los cara, com deia el lingüista, Joan Solà: “Tenim el país castellanitzat, el català extremadament degradat, però encara calia estrènyer més el caragol… Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble“…. Tots els governs espanyols i inclús de la Generalitat Valenciana, Diputacions i massa ajuntaments, en compte de fer una política lingüística, com si la nostra fos llengua oficial, han acceptat la inferiorització del valencià i el supremacisme del castellà, volen fer-nos còmplices dels nostres pitjors enemics. Prou de sarcasme, de mentides, d’humiliacions, d’afebliment del nostre poble. Plantem cara. Ja n’hi ha prou.
