Sal·lus Herrro i Gomar
L’octubre de 1979, a la Facultat de Teologia de València, com que estaven de vaga general totes les universitats de València, vam fer una assemblea per tal de decidir si secundaven la vaga contra la proposta de la consellera de la UCD, Amparo Cabanes, que volia derogar les Normes de Castelló i tornar a imposar el desgavell lingüístic anterior a l’acord del 1932, en una resolució favorable a la coordinació lingüística entre els escriptors i filòlegs del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears en sintonia amb les propostes de l’arquitecte gramatical i seny ordenador de la llengua, Pompeu Fabra.
Aleshores, el 1979, jo mateix era vice-delegat d’estudiants d’aquesta facultat d’estudis filosòfics i teològics. Cal dir que, probablement, sense el suport d’Enric Benavent Vidal, actual arquebisbe de València, i la immensa majoria dels estudiants de la facultat del carrer Trinitaris de València, el poeta Emili Boïls (que va ser el primer a obrir a València una llibreria, Can Boïls, de llibres en català), l’escriptor Cristòfol Aguado (de Picassent), de Francesc Faios (de la Democràcia Cristiana del País Valencià), de Teresa Espasa (neboda del canonge Josep Espasa, que va ser castigat per la jerarquia eclesiàstica per ser demòcrata, valencià i amic de Joan Fuster i Vicent Ventura), d’Enric Capilla (tot i que aquell any no recorde si estava matriculat perquè va començar a treballar al Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma, del carrer Moratín, a les ordres d’Eliseu Climent i Rosa Raga, que s’encarregava més de la Llibreria 3i4, més tard fundarien Acció Cultural del País Valencià; a Capilla l’havia conegut a la parròquia del Pilar de València on el veia com feia pamflets valencianistes amb una “vietnamita”), també hi havia Rafel Guia Marín, que feia poc havia entrat al Seminari, després d’estudiar Enginyeria agrícola; hi havia, Pere Riutort, que havia redactat El llibre del poble de Déu i que havia sigut agredit pels feixistes per defensar el valencià en la litúrgia, hi havia el rector magnífic del Seminari de Castelló, Avel·lí Flors, que ens havia fet classes de valencià a la facultat de Montcada, amb tots els estudiants al Seminari de Castelló que vivien a Alfara del Patriarca i tenien més clar que ningú a unitat de la llengua catalana, també els estudiants d’Aragó, quan encara l’Aragó no estava atacat d’antivalencianisme i els del Seminari d’Albacete, que tenen una vesant social, tot i no tenir el valencià, com una prioritat, es feren còmplices de les nostres demandes de solidaritat en defensa del valencià-català (potser per influència del bisbe de Madrid, d’origen d’Albacete, Alberto Iniesta, amb idees esquerranes i altres que, potser no recorde que, amb posicions ideològiques i polítiques molt diverses, tots plegats veiem clar que calia defensar les Normes de Castelló i la unitat de la llengua catalana, on, per descomptat s’inclou la variant valenciana. Havíem de compartir, com deia la Gaudium et Spes, les esperances, les frustracions, les joies i les penes de la societat valenciana i en la lluita per un món que fos molt millor. Un temps, la fi dels setanta, que, després del llarg túnel de la dictadura, semblava que podíem eixir de la foscor a la llum i l’església que havia ajudat a imposar el colp d’estat militar feixista de Franco, una guerra de creuada inquisitorial i el nacional-catolicisme durant quaranta anys, comencés a posar-se al servei dels més necessitats, pobres, espoliats i oprimits.
No va gosar explicar la relació d’origen, des de Jaume I, la població lleidetana, el Llibre dels Furs, ni els clàssics de la literatura valenciana en català, la formació de la llengua dels valencians, la necessitat de coordinació de tot el domini lingüístic, les opressions compartides que hem patit a mans de l’estat espanyol i francés, la creació del blaverisme regionalista vinculat a grups d’extrema dreta (feixistes i nazis) que agredien violentament als que portàvem la senyera quadribarrada, els que pronunciàvem el nom de català i que aquests terroristes conreaven l’anticatalanisme que és una expressió d’antivalencianisme… No obstant això, no va poder explicitar les relacions mútues d’interdependència que hi ha entre el valencià o català del País Valencià i el del Principat de Catalunya (o Mallorca), la seua proposta de policentrisme convergent, la necessitat que tenim els valencians de vincular-nos amb la resta del domini lingüístic per poder salvar el nom de cada cosa (Salvador Espriu, Estellés, Joana Raspall, Maria Ibars ) i que no ens acaben exterminant…. I no va gosar explicar-se, ell que tant en sabia, perquè la violència feixista de l’extrema dreta, concretament d’un grup nazi que s’auto-proclamava “valencianista” (en realitat antivalencians i anticatalans), li havia enviat una bomba (!!) en forma de paquet per assassinar-lo a ell, a la seua família i al veïnat de la seua escala… A sobre, els terroristes criminals, l’acusaren a ell d’haver-se enviat el paquet bomba per afany de notorietat i protagonisme: ho va dir Las Provincias de María Consuelo Reyna Doménech i Ricardo Bellveser…
El que em sorprén, de manera desagradable i molesta, és que el fill del professor Sanchis Guarner, Manuel Sanchis Guarner Cabanilles, metge traumatòleg jubilat, hereu dels drets d’autor que bé que ha munyit, en una entrevista a La Veu del País Valencià, feta pel periodista Vicent Garcia Devís, es vante de ser amic de l’ànima d’alguns dels qui en aquell temps, des de la UCD i Aliança Popular (els precedents de l’actual partit popular i els voxistes) van excitar i estimular la criminalització, l’estigmatització, la persecució de Sanchis Guarner i l’intent d’assassinar-lo. Ideològicament i entomològica, al meu parer, no és possible classificar a Sanchis Guarner, pare, com a una simple persona «de dretes», fou capità de l’exèrcit de la República que lluità contra el totalitarisme feixista de Franco, Hitler i Mussolini; a Sanchis el van condemnar a anys de presó a Montolivet, em va dir, el 1979, que, en aquell moment, la darrera etapa del segle XX, l’acusaven de ‘catalanista’, per ser valencià, però ell era més ‘mallorquinista’ que catalanista. Entre altres coses, perquè havia viscut molts anys a Mallorca, que políticament era partidari de tots els partits que defensaren el valencià, fora el Partit Socialista del PV, el Partit Comunista del País Valencià (llavors dirigit per Ernest Garcia, de tèndència valencianista) o del PSAN (de Josep Guia i Josep-Lluís Blasco), que si algún partit defensava el valencià, ell era dels seus…
Una persona que fa una afirmació així, que ell és de qualsevol partit que defensa, sincerament, el valencià, i parla sense complexos i sempre en valencià, arran de la ‘transició’, després de tants anys de repressió, no pot ser qualificada de dretes… A més, tenia un tarannà dialogant, liberal, respectuós amb els que pensaven contràriament a ell, com assenyala Santi Cortes i Carreres a l’obra Manuel Sanchis Guarner (1911-1981), una vida per al diàleg, editat per l’IIFV-Pubicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002. Perquè les dretes del País Valencià, la immensa majoria, han sigut sempre castellanistes i antivalencianes, tret d’alguna excepció escadussera, posem per cas, Burguera, Muñoz Peirats i Noguera de Roig, del Partit Democràta Liberal, del PNPV… i poc més.
Un grup d’estudiants d’aquesta facultat, després de la conferència del professor Sanchis Guarner, vam fer un manifest perquè la jerarquia de l’església deixés de fer-li costat a l’extrema dreta antivalenciana, colonitzada per un espanyolisme genocida i uniformista que vol exterminar les altres llengües distintes al castellà; proposàvem, en aquell escrit que enviàrem a la premsa (i no sé si el publicaren o el censuraren), que l’església havia de deixar de banda l’obscurantisme reaccionari i defensar la unitat de la llengua catalana, la fraternitat de llengua, cultura i nació entre el País Valencià, el nom modern del país dels valencians, i el Principat de Catalunya i les Illes Balears, que acceptés la germandat dels Països Catalans (que inclou també Andorra, l’Alguer, la Franja, el Rosselló, el Vallespir, la Cerdanya, el Carxe, Capdet…), que fomentés la pau, la convivència i la concòrdia entre tots els països de parla catalana, que no incrementés l’autoodi, l’odi i la violència contra els catalans…. Que l’església valenciana havia de fer llum i no fum, que no podia ser que reproduís actituds, formes de pensar, comportaments, maneres de fer i estructures que s’havien format durant la dictadura, el manteniment dels privilegis fiscals i que semblava que s’allargaven més enllà de la mort del dictador que havia imposat un nacional-catolicisme reaccionari iobscurantista que perseguia l’egoisme, la cobdícia, l’avarícia, en comptes de respectar la diversitat lingüística, cultural i nacional i pretenia arraconar-la i exterminar-la, des de la uniformització lingüística, alhora que s’arrenglerava amb els poderosos contra els obrers i els marginats.
Gràcies a aquesta vaga política en defensa de l’idioma de valencians, catalans i balears, per pressions des de Las Províncias, que dirigia, amb mà de ferro ultra, Mª Consuelo Rayna que tenia d’acòlit en afers clericals a l’ínclit Baltasar Bueno, el llavors rector del Seminari de València, em va fer fora del Seminari perquè no l’obeïa a ell que era Déu, li vaig replicar a Reig Pla, «Tu, ets Déu? Això, no és blasfem amb l’Evangeli en la mà?»
Em va etzibar que ell era el «representant de Déu», li vaig dir que pensava que aquest ‘atribut’ era exclusiu del bisbe de Roma, amb discussions teològiques que ho qüestionaven, des de la teologia de l’alliberament a la teologia liberal de Hans Küng i els teòlegs de la revista Concilium… Em va dir que ell era el rector del Seminari perquè l’havia posat el representant del papa, que era com dir que l’hi havia posat Déu Totpoderós de tots els exèrcits de l’Univers…
Hi havia enmig conflictes familiars acarnissats que havia patit per portar al meu poble cartells de «Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia» que m’havien demanat que dugués uns companys del “Grup Avant Junts” que creàrem a Benigànim -la Vall d’Albaida- després de la mort del dictador; en realitat una acusació «molt greu» (mortal) era que els amics del poble amb qui m’ajuntava eren tots ateus, agnòstics i no anaven a missa, cosa li vaig replicar en preguntar-li si això no era més meritori per la meua part, que va interpretar com que em burlava del rector, cosa que era certa, «te’n fots de mi en riure per sota del nas»… Li vaig demanar que prenia nota de tot el que m’acusava i que em deixés acabar quart de teologia i l’estada al Seminari fins a la fi del curs per veure si em convencien les seues raons per foragitar-me’n, ja que estava en una situació d’extrema precarietat… No hi hagué cap compassió, empatia, ni pietat, ni misericòrdia, ni caritat, que es prediquen com a virtuts «cristianes». Em va dir que la decisió estava presa i era irreversible i irrevocable, que quan marxés de vacances de Nadal, no havia de tornar mai més per enllà perquè ell, assistit per Déu, decretava que jo no era cristià… Encara sort que no estàvem a l’edat mitjana o al segle XIX perquè en un altre cas m’haurien cremat, com a Giordano Bruno o a Gaetà Ripoll.
En un moment, de l’entrevista, en preguntar-li si era ell qu em foragitava o Maria Consuelo Reyna des del seu infame diari feixista de Las Províncias, es va posar a ploriquejar dient que l’havien amenaçat que si no feia una neteja a fons del niu de rojos i catalanistes en què s’havia convertit el Seminari de València, no posarien la franja de publicitat gratuïta del “Dia del Seminari”, per a la crida a les vocacions sacerdotals; en realitat, em va fer fora perquè estàvem a les antípodes ideològicament, existencial i política, en tots els àmbits i sentits, ontològicament…
Un cas de conflicte extrem fou que Enric Benavent i jo mateix, havíem decidit, després de tres anys amb una sola missa a la setmana en valencià, convocar una reunió per tal d’aprovar que, arran de l’octubre de 1979, se’n feren dos dies a la setmana, i el rector, colèric, es va negar a acceptar el resultat democràtic en favor del valencià… Perquè deia, vermell de ràbia, que allà calia funcionar amb una estructura vertical i piramidal, com sempre, res de democràcia i assemblearisme, sobretot quan es tractava d’agredir i atacar el valencià, perseguir els homosexuals per l’autoodi, tan estés a l’església, de ser un homosexual reprimit i actuant dins de l’armari o en una misogínia patriarcal i masclista, que discrimina les dones, les creu «totes putes» (menys la mare del rector i la Mare de Déu, dita «Verge») i considera el «feminisme radical», una cosa pròpia de ‘Satanàs’ … Per això, conseqüentment, quan va ser nomenat bisbe de Castelló-Sogorb va perseguir el valencià-català per exterminar-lo, com un genocida lingüístic i criminal cultural en favor d’un espanyolisme feixista uniformitzador i castellanista, si se’n pot fer, en aquest tema, la distinció…, que sembla que no.
Enric Benavent Vidal, l’actual Arquebisme de la seu Valentina, educat pel mestratge de Josep Vilaplana al Seminari Menor de Xàtiva, era un adolescent i jove molt intel·ligent, valent, coratjós, de fet, ell llegia la Bíblia del Monestir de Montserrat, literalment, en veu alta, sense ‘valencianitzar’ les terminacions dels verbs, va ser capaç d’escriure amb mi un programa evangèlic contra l’odi anticatalanista que es va estendre com una ‘pesta blava’ (Vicent Bello), durant una ‘transició violenta (Borja Ribera, ho ha analitzat a Una historia de Violencia. La transición valenciana (1975-1982), Ed. Tirant lo Blanc, agredint, fomentant el terrorisme, la violència, etcètera, sense una paraula de condemna per banda de la jerarquia de l’església que semblava sentir-se molt còmoda atiant la discòrdia i el guerra-civilisme. Sense haver sigut encara bisbe de Tortosa, el territori lingüístic ubicat a l’antiga diòcesi de Tortosa, estudiat per Miquel Àngel Pradilla -de les Terres de lEbre fins Almenara en una època- a La catalanofonia: una comunitat del segle XXi a la recerca de la normalitat lingüistíca, 2015, Institut d’Estudis Catalans, a Normativitat (re) estandarització i glotopolítica: Noves mirades des de la lingüística catalana, Onada, 2024 i a Reflexions sociolingüístiques al bell mig de la Catalanofonia, Onada, 2025, en un àmbit comunicatiu, la cruïlla diocesana [tortosina] ha propiciat un trànsit amable a una llengua que, en la seua varietat occidental, discorre des de les valls andorranes i pallareses (el Pallars Jussà i el Pallar Sobirà) fins a Guardamar del Segura a l’extrem sud. Escapçada administrativament en tres autonomies, l’antiga comunió antropològica dels seus habitants avui rep pressions de signe diferent, que qüestionen seriosament la continuïtat sense estridències dels parlars referits…
