Gustau Muñoz
Les dades són absolutament aclaparadores, i les anàlisis de la situació, nombroses i explícites. L’augment dels lloguers és imparable als centres urbans i cada vegada més als pobles i zones rurals (on dificulten la instal·lació de professionals de servei imprescindibles), superant de molt la capacitat adquisitiva del comú de la gent. Un bé de primera necessitat com l’habitatge -el sostre, el lloc on viure i arrecerar-se, la seguretat vital mínima dels individus i les famílies- es va situant -o s’ha situat ja- fora de les possibilitats de la gent normal i corrent, especialment dels més joves que voldrien iniciar una vida independent.
Les raons? Són tan evidents que no cal reiterar-les, però per si de cas, en destacaré l’augment sostingut de la demanda degut a factors com ara: el turisme massiu i en expansió; el creixement no vegetatiu de la població; la menor taxa d’ocupació per unitat d’habitacle; una oferta relativament inelàstica; i sobretot, molt en primer terme, la transformació de l’habitatge en un bé d’inversió.
Concretament, en un vehicle d’especulació, en valor-refugi, en receptacle de l’excés de capitals que no troben llocs rendibles -o d’una rendibilitat exagerada- d’inversió, donades les condicions de l’economia, deformada per una globalització asimètrica i desordenada.
Els preus augmenten d’una manera alarmant: els lloguers -al voltant de 2000 euros al mes al centre de València, i no és la dada pitjor. Augmenta també el cost d’adquirir una casa per a viure, creix el valor dels habitatges, i per tant les rendes que se’n poden derivar. És la mina, la nova meca o gallina dels ous d’or dels fons d’inversió, dels fons voltor, de moltes carteres de valors -gestionades per la “banca privada”- derivades al sector immobiliari. Però també d’un gran nombre de particulars que, sense una especial vocació d’especuladors, se’n veuen afavorits, beneficiats. Un mercat desbocat i sense cap control operatiu els fa còmplices d’una situació injusta i destarotada.
No pot ser que una família mitjana haja de dedicar el 40 o el 50% dels seus ingressos a pagar l’habitatge. L’economia clàssica (la “llei d’Engel”) hi fixava un topall màxim del 20%, per garantir un mínim equilibri. No pot ser que el salari mitjà -i no diguem ja el salari mínim- no donen per a cobrir aquesta necessitat bàsica, primària. Això deforma i desarticula les relacions socials, l’estabilitat política, el contracte inter-generacional, i atia el malestar, la desafecció i al remat derives socials i polítiques imprevisibles. O massa previsibles, per desgràcia.
Hi ha moltes anàlisis, estudis, articles acadèmics i llibres a l’abast -com per exemple El problema de la vivienda de Javier Burón, Arpa, 2025- que expliquen fil per randa les raons de la situació, les causes i les conseqüències. No cal insistir-hi massa. L’habitatge s’ha transformat en un producte financer, apte per a especular. Cal posar fi a això. Crec que no és exagerat dir que l’avenir del govern progressista actual i de la mateixa democràcia es juga també -i molt especialment- en aquest terreny. O reaccionen d’una vegada o el futur es presenta negre.
Però el que cal és una reacció enèrgica, decidida. A partir d’un diagnòstic seré i encertat. No serà per manca d’estudis i recomanacions de tall acadèmic i ben afinades. Cal traure immediatament l’habitatge del mercat. Del mercat especulatiu. Cal congelar els lloguers. Cal dissuadir els inversors d’orientar-se a l’immobiliari. Cal aturar els apartaments turístics. Cal prohibir la transformació d’habitatges per a veïns, per a la vida de les persones i la comunitat, en apartaments per a turistes. Cal prohibir la compra d’habitatges per fons d’inversió i fons voltor. Cal tornar a la protecció oficial i als habitatges socials. I així successivament. Tot estudiat i recomanat a bastament.
Si alguna d’aquestes mesures contravé normes comunitàries (de la UE) o el que siga, cal fer valdre la sobirania, igual com amb el 5% del PIB en despesa militar. O no? La raó n’és que es tracta una situació absolutament intolerable en termes socials, d’emergència, que genera angoixa i un gran malestar. Imaginem que algú, un grup empresarial, un lobby, inversors o qui siga, acaparen béns clau d’alimentació, com ara la farina, l’arròs, carn o altres, esperant fer beneficis extraordinaris per l’alça dels preus. Es crearia una situació impossible. Per a evitar això hi ha legislació i vigilància -intervenció pública- contra aitals pràctiques. Hauria de ser així també en el cas de l’habitatge.
De vegades he recordat que el franquisme, per consolidar la seua hegemonia i mantenir-se va ser contundent en el tema de l’habitatge a partir d’un cert moment. Es pot interpretar això com una apologia retrospectiva? No ho sé, no em consta, no crec. Però els fets són tossuts. La dictadura franquista va crear el Ministerio de la Vivienda, l’Obra Sindical del Hogar, va construir milers de blocs d’habitatges socials d’ínfima qualitat (però millor això que les barraques, els infra-habitatges o viure rellogats), i sobretot va mantenir en vigor una Llei d’Arrendaments Urbans que congelava els lloguers i donava gran poder als llogaters en detriment dels propietaris. Els contractes de lloguer passaven de pares a fills, sense cap problema. L’única conclusió que en trac és que la voluntat de pervivència del franquisme passava per damunt dels interessos dels grups de pressió corresponents (propietaris, Cambres de la Propietat Urbana, grans tenidors). Qui volia fer negoci, tenia altres camps, altres opcions. Qui vulga entendre, que entenga…
Els paral·lelismes històrics tenen el valor que tenen. No cal exagerar-los. Però no hi ha dubte que aquesta qüestió té un vessant urgent. O li donem una solució justa i contundent, o tindrà conseqüències molt indesitjables. Complex? Molts interessos en joc i no només dels especuladors confessos? Per descomptat que sí. ¿Però qui havia dit que les coses, en la situació política, econòmica, geopolítica i cultural actual serien planeres i sense complicacions? No, cada dia porta una nova complicació, un afer o una barbaritat més als titulars. És el Zeitgeist, l’esperit de l’època, sembla…
(Article aparegut a eldiario.es/cv el 14 de juliol 2025)
