Sal·lus Herrero i Gomar
El darrer llibre publicat per Gustau Muñoz és El rastre dels llibres (Afers ,2025). Abans l’han precedit assajos d’orientació política i de recerca sobre la situació del País Valencià i de Catalunya, i també sobre aspectes i situacions de caie general.
També ha explicat per què dos dels seus referents intel·lectuals claus i més preuats, són Joan Fuster i Emili G. Nadal, i ha analitzat de manera entenedora i molt intel·ligent el rumb del món actual, perquè ens orientem. Com va fer des d’A l’inici del segle. Un dietari de reflexions (2002) fins a Corrents de fons. Cultura, societat i política (Afers, 2019), El vertigen dels dies (2019), Elogi del pensament crític (Afers, 2020), Espill d’un temps (2021), Emili Gómez Nadal (2021). El temps que vius. Elements per a una critica del present (2022), Profeta de la raó. Sobre Joan Fuster ( Afers, 2023). Així matei, específicament, sobre llibres i cultura ha publicate els colums La vida dels llibres (Afers, 2019) i Després del llibre. Notes sobre llibres, història i cultura (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2023).
Per tant, El rastre dels llibres forma part d’una trilogia, per ara, (que afortunadament, continuarà) d’assajos sobre llibres, on hi ha alguns inèdits, com adverteix en la Introducció, però una part important estan basats en els articles que publica, Gustau Muñoz, periòdicament, a eldiario.es. edició valenciana, coordinada per Adolf Beltran i Català, un dels nostres millors periodistes des que va treballar a El Temps (d’Eliseu Climent), a la dècada dels vuitanta del segle passat , passant per l’edició valenciana d’El País, on va promoure l’enyorat Quadern, fins ara mateix. Adolf Beltran, el 1993, va publicar a Tàndem, Converses amb un ciutadà: Vicent Ventura, i aquests dies ha editat un altre llibre sobre Vicent Ventura, Paraules d’un demòcrata. Entrevistes, 1960-1993, editorial Afers… Com passa quan llegim qualsevol dels llibres de Gustau Muñoz, els seus llibres ens permeten resseguir els canvis polítics, socials, editorials, culturals i econòmics del País Valencià, ambdós no han parat de llegir, escriure i analitzar la nostra realitat; en el cas que ens ocupa, a El rastre dels llibres, no només la realitat valenciana, sinó la de bona part de tot el domini lingüístic catalanoparlant, del context celtibèric, d’Europa i del món. Ho fa i ho explicita, sense metafísiques ni sense pretendre seguir, al peu de la lletra, la consigna de Reglà sobre la història com la matèria per «entendre el món», que Muñoz considera una pretensió desmesurada, absurda, impossible de copsar el món sense marejar-se a la manera dels llibres fantàstics de Jorge Luis Borges, a Funes el memorioso o El Aleph… I tanmateix, aquest és el ‘rastre’, la marca, els senyals, els signes del temps i de les lletres, la meta dels escriptors, lectors, editors, tractar d’explicar, de fer-se entendre, de ‘comprendre’ una mica millor el nostre passat ‘ignot’, i l’actualitat del present, enviar missatges, comunicar, estudiar per saber quin futur podem esperar construir amb els materials, els elements condicionants, el context, les inèrcies, usos i costums, estructures sistèmiques consolidades i la runa dels enderrocs que disposem a l’abast o ens imposen des de dalt, els autòcrates i les ideologies autoritàries, que sembla que retornen a «Occident» i a tot arreu. A més, dels llibres que ha fet, individualment, Gustau Muñoz, també, conjuntament amb l’historiador i excel·lent editor, Vicent Olmós ha coordinat i elaborat textos de reflexió col·lectiva com País Valencià. Present i futur, editorial Afers i sobre la importància decisiva de la cultura valenciana, on han participat excel·lents experts en diverses àrees, economia, llengua, cultura, geografia, ecologia, feminisme, treball, canvis productius i tecnològics, etcètera.
Abans de l’Índex hi ha unes reflexions de Michel de Montaigne «Dels llibres, Assaigs»: Dic lliurement el meu parer sobre totes les coses, fins i tot aquelles que sobrepassen potser la meua capacitat, i que no considere que siguen de la meua jurisdicció. El que n’opine és per mostrar la mesura del meu punt de vista, no la mesura de les coses».
Xavier Pla, l’autor de la gran biografia de Josep Pla, Un cor furtiu: la vida de Josep Pla (Destino, 2024), en el Pròleg d’El rastre dels llibres, de manera magistral, comença rastrejant: «Com diu el Diccionari Català-Valencià-Balear de Francesc de B. Moll que un «rastre» és un «senyal». Aclareix que pot ser deixat per un animal o per una persona en el camí per on ha passat. Un rastre també pot ser un «indici»: una olor, una pudor o un perfum, o bé també una «marca»: una petjada, un gest, o una senzilla ploma, per exemple. No forçosament el rastre ha de ser visible, o explícit, com un enfilall de pedretes en el camí o de traces en la neu fresca. De vegades el rastre es va vessant lentament, com una taca d’oli. O bé es va escampant en l’aire sense que se n’adoni ningú, imperceptiblement. Si els llibres deixen un rastre, com diu el títol d’aquest nou magnífic assaig d’assaigs que ara publica Gustau Muñoz, és ben lícit preguntar-se de quina mena és. Vivim envoltats de libres, se’n publiquen cada cop més, es construeixen noves biblioteques i es discuteix sobre els índex de lectura. Però, quin rastre deixen els llibres?».
I, Xavier Pla, tracta de respondre a la seua pregunta sobre el rastre que deixen els llibres a les societats actuals, i ho fa amb solvència contrastada, amb l’ajut de Marcel Proust a Sobre la lectura, com a «font de comunicació en la solitud», experiència estètica de la vida i del temps, de Hans Robert Jauss, com «el cultiu de l’interior», de Joan Ferraté, sobre la biografia lectora de cadascú per «poder objectivar la nostra subjectivitat» i respondre a la «incitació», perquè ens trobarem en els llibres allò que portem a dins, internament (i externament, en el context històric i social que ens envolta)… Per això, l’única manera que hi ha de llegir és llegir sempre més… Un llibre és com un mirall: «si se’l mira un mico, no pot esperar veure-hi reflectida la imatge d’un apòstol» (Georg Christoph Lichtenberg, s. XVIII); de Hans Ulrich Gumbrecht sobre la «latència» com a reflexió cultural entre la presència, el silenci o la memòria que configuren una atmosfera (Stimmung), un ambient cultural, sensacions històriques que provoquen sensacions de resistència o desig, marcs de referències i reconeixement, d’Eugeni D’Ors, atent al present per escoltar les «palpitacions del temps», això és el que fa Gustau Muñoz a El rastre dels llibres, afirma Xavier Pla: «Si més no el temps cultural, sempre amb un peu en la història i un altre en la literatura i amb la memòria personal i col·lectiva com a eix focalitzador. Perquè l’autor sap que «si la literatura s’acosta a la història, de vegades la història s’acosta a la literatura. Línies paral·leles, confluències interseccions, espirals. Un mosaic que ajuda a entendre -fins on es pot entendre- allò que el temps va fondre, però que persisteix amb una estranya vigència». És cert que Muñoz es declara en un dels capítols més personals, un lectors «dispers i ignorant», i que admet sense recança que «tinc vint llibres oberts alhora. M’agrada llegir de manera dispersa, què hi farem! Fins que arriba el moment del retorn a l’ordre i la concentració, normalment en relació amb una tasca urgent, o un interès excepcionalment concret». Però com a bon «bibliòman», sap perfectament que el temps ens atrapa, i que mai no ho podrem llegir tot, i que tampoc no cal. Voler saber-ho tot seria una mena de quimera impossible i absurda: Només que arribem a saber -pam dalt pam baix – per on van els trets de la cultura i els temes fonamentals, i què se n’ha de dir al llarg del temps, ja estaria bé. Feu-me cas. La resta és presumpció».
En un temps en què les fronteres de la ficció i la realitat són més febles que mai , el lector, aquest lector, constant, «quasi infinit», que sembla i n’és Gustau Muñoz, concep la lectura com un «flux continu», una posada al dia, permanentment renovada, nodrida dels nous materials de les lletres, que no reconeix, adverteix Xavier Pla, «divisòries arbitràries ni de cap altra mena; en un llibre sense consignes, l’historiador de la cultura i crític de la cultura que és Gustau Muñoz, és alhora valencià i català, europeu per sobre de tot, i això li dona una llibertat de pensament i d’esperit envejables», anota Xavier Pla, i realment l’exerceix sense contemplacions. En un llibre sense consignes, diu el prologuista, l’aforisme de Joan Fuster: «Si voleu entendre, compareu», sembla ser l’única consigna, que s’expressa en la tasca de lector exigent i conscient «Cal triar i cal garbellar», per treure l’entrellat i separar el gra de la palla… tot i que hi hauria també la crítica a la metafísica, al totalitarisme seminarístics, la critica a les nocions moralistes de la ‘culpa’ (lluny de Joan Fuster!), el qüestionament dels que s’entretenen mirant el pas del temps, engrandint el jo narcisista, observant la forma dels núvols, contemplant les falòrnies, els mites, símbols, les llegendes, les supersticions, contra els afeccionats a «aquest tipus de coses» que les fan servir per vendre la moto… i entabanar el personal al servei del foment de la ignorància i l’alienació «auto-induïda», a la recerca de paradisos artificials…. inexistents.
Anota Xavier Pla, la predicció per la literatura d’idees, per les obres d’història del pensament, per l’assagisme i, sobretot, pel dietarisme. Amb Walter Benjamin i George Orwell com a referents totals, Muñoz dialoga amb ànimes bessones repartides per tota la geografia de la crítica historiogràfica; des d’Enzo Traverso fins a Roberto Calasso, de Roger Chartier a Claudio Magris. Per això, passen per aquestes pàgines tan apassionants com a palpitacions del temps els noms d’Antonio Scurati i la seua biografia novel·lada de Mussolini. O bé la interessantíssima novel·la d’Éric Vuillard sobre les complicitats empresarials amb el nazisme. O bé 1969, una novel·la sobre la transició espanyola d’Eduard Màrquez. O l’assagisme d’Avishai Margalit i el seu intent de definició d’una «societat decent». O els llibres en què Jorge Semprún reflexiona sobre com la ficció pot apropiar-se d’un fet històric com l’holocaust. Sensible a les noves formes del discurs literari i historiogràfic, com a Pierre Bourdieu, també li interessa esbrinar quins símptomes socials reflecteixen aquestes noves produccions culturals i simbòliques, tot i que, coneixedor de la dialèctica de la Il·lustració sap que els símbols, mites, llegendes i històries poden ser, instrumentalment, portadores de ‘saviesa’, discerniment, crítica i també d’ignorància i engany…Esmenta a Italo Calvino per suggerir el món nostre de cada dia, dels llibres llegits, els apartats i els pendents, els que portem en el cap, els ajornats, els rellegits, els subratllats, els que oblidem, la biblioteca «viscuda» en diferents moments vitals, la materialitat de la fisicitat de la biblioteca.
Xavier Pla afirma que els assaigs que ara ens presenta Gustau Muñoz estan guiats per una voluntat de compartir l’ordre i la sistematització: «Cal anar a pams. Cal situar les coses en el seu context. Cal mirar d’entendre, de comprendre. I després treure’n conclusions». La característica més decisiva d’El rastre dels llibres és l’atenció a l’»altre», i per això no ha d’estranyar que en una bona part del volum es dediqui a recuperar la figura de Vicent Ventura, o la memòria obrera o la literatura romanesa, subratllant que es publiquen constantment llibres bons i interessants que sovint passen desapercebuts « per raons sovint misterioses i altres vegades, més que evidents»… Als capítols no apareixen només autors, acadèmics o escriptors. També hi ha editors de col·leccions i de revistes, llibreters, traductors, gestors culturals, periodistes i tants altres exemples de «passeurs culturels», d’activistes i plataformes que, contràriament al que podria semblar, saben que la perifèria és central… Mostrar que d’aquest «vast continent submergit» l’iceberg «només ensenya el cim». La perifèria, referida als Països Catalans, és també central i caldria que els mitjans de comunicació en llengua i cultura catalanes ho tingueren en consideració, perquè si no es reprodueix un centralisme corrosiu que esfilagarsa les costures i esborra les paraules, destrueix la memòria col·lectiva i instaura l’escrit per al silenci dels marges…
A la Introducció i al llarg d’El rastre dels llibres, Gustau Muñoz, ho explicita, hi ha la necessitat de la visibilització i el reconeixement de les perifèries, des de Barcelona, com a capital de la cultura catalanes, com un motiu de greuge, dèficit, mancances, fallides… que no ens podem permetre perquè es llançar-se pedres a la nostra pròpia teulada, trets al cap o tirar-se pedres al fetge. Perquè centres i perifèries haurien de ser intercanviables en una xarxa de relacions equilibrada de reconeixements mutus acordats. Hi ha una anàlisi rigorosa del significat i les conseqüències de la guerra espanyola, de la postguerra, encarnada en la dictadura totalitària del franquisme, dels 40 anys de dictadura, on el dictador no va morir al llit, va morir al quiròfan amb acarnissament terapèutic dels «seus» que volien allargar-li la vida per mantenir els privilegis i el saqueig de béns i botins que havien acumulat després de la seua «victòria», amb l’ajut de Hitler i Mussolini; alguns dels llibres de pseudo-història que arriben a les masses espanyoles, des de la «transició» fins ara, contrasten vivament amb la Historikerstreit, la reconstrucció i reinterpretació de la història a Alemanya; a la historiografia germànica (d’Ernst Nolte i Hillgruber a Jürgen Habermas, passant per Hans Ulrich Wehler, Hans Mommsen, Volker Ulrich) va haver-hi una polèmica d’historiadors i sociòlegs de nivell, honestedat, qualitat per tal d’aprofundir més en la consciència democràtica, en assolir i reconèixer les responsabilitats del passat (Karl Jaspers-Hannah Arendt a la Correspondència) i rebutjant el nazisme amb més contundència; en canvi, a Espanya, via mediàtica de mitjans de comunicació vinculats a l’església i les TV privades, s’imposa la re-significació del franquisme per tractar de «justificar-lo» i «legitimar» el feixisme, amb «historiadors» aficionats i ideòlegs poca-vergonya, confusionaris i miserables consumats al servei de l’extrema dreta espanyolista (Pio Moa, Jiménez Losantos…). Hi ha també un elogi de les editorials valencianes, l’Estel, el miracle d’Afers, Alfons el Magnànim, l’editorial Lletra Impresa, l’elogi a les Publicacions de la Universitat de València, de Castelló i d’Alacant, l’editorial Sembra, l’editorial d’Alacant, Llibres de Frontera, el repte de la indústria editorial, de la Revista de Catalunya i la Revista de Occidente, la Biblioteca de pensament crític d’Afers, Els mestres d’energia de Jordi Pujol, curat i editat per Joan Safont, Des dels turons a l’altra banda del riu, entre l’acció i l’esperança (Comanegra, 2023), que duu com a subtítol Escrits de presó, 1961-1962, sobre la superioritat moral de l’esquerra, Què en sabem de Romania, la necessitat d’acostar-nos més a Mallorca, Josep Palacios, obra mestra desconeguda, Robert Bartra una vida a examen, llegir Espill de Jaume Roig, sobre la Mallorca literària, sobre el llegat intel·lectual de Josep Sorribes, el diccionari historico-critic del marxisme, biografies capitals, les del Magnànim, inspirades per Marius Garcia Bonafé, les de Willian Morris, per E.P. Thompson, de Hannah Arendt, per Elisabeth Young-Bruehl i de Gaston Gallimard per Pierre Assouline. De l’època de PUV, la biografia de Theodor W. Adorno per Detlev Claussen, Piero Sraffa, els diaris de Mussil, Giulio Einaudi, Baudelaire, Ezra Pound, György Lukács, Schumpeter, Stendhal, Hermann Broch, Sastre, Camus, Raymond Williams… El Josep Pla de Xavier Pla, l’Armend Obiols de Quim Torra i el de Palau i Fabre de Julià Guillamon, el Francesc Cambó (Borja de Riquer), de Joan Fuster (F. Pérez Moragón i Salvador Ortells) i de Gabriel Ferrater (Jordi Amat), El jove Porcel de Sergio Vila-Sanjuan; Tres catalans a Madrid (Gaziel, Ernest Lluch, Enric Juliana), vida i opinions de Juan Benet,, Memòria obrera (Pere Beneyto, Ramir Reig, Antonio Montalbán, Cristina Piris…), els primers numero de Cuadernos de Ruedo Ibérico (Pepe Martínez d’Els Serrans, germà de Jesús Martínez Guerricabeita, Jesús Ynfante, Jorge Semprún, Fernando Claudín, Manuel Castells Martínez Alier, José Manuel Naredo…), la poesia d’Anna Montero i un llarg etcètera en que consta l’Índex
Escriu Xavier Pla, «Gustau Muñoz, que és un dels millors assagistes d’aquest tombant de segle, sap que l’únic remei és «perseverar, amb més experiència i sedimentació d’idees que mai». Això és el que fa amb generositat, complicitat i passió a El rastre dels llibres acompanyant alguns dels grans noms del millor assagisme valencià, que de ben segur és el millor assagisme català contemporani: Joan Francesc Mira, Enric Sòria, Martí Domínguez, Vicent Olmos, Antoni Furió, Vicent Salvador, Josep Enric Iborra, Antoni Martí Monterde… i tants altres»…
Posem per cas, afegesc jo mateix, i que ningú es moleste si no el pose perquè en són moltíssims, (autors, escriptors, assagistes.): Emili Gómez Nadal, Josep Renau, Max Aub, Maria Beneyto, Isabel-Clara Simó, Joan Pla, Josep Fèlix Escudero, Vicent Franch, Gabriel Garcia Frasquet, Manuel Sanchis Guarner, Josep Vicent Marqués, Artur Perucho, Josep Igual, Salvador Vendrell, Josep Piera, Josep Palacios, Enric Pellicer, Antoni Seva, Toni Mollà, Josep Picó, Antoni Defez, Josep Vicent Boira, Josep Palomero, Caterina Solà Palerm, Jesús Sanz, Rosa Solbes, Josep Vicent Rodriguez, Guillem Llop i Joan Tormo, Carme Manuel, Pilar Alonso, Ramon Ramon, Vicent Alonso, Lourdes Toledo, Ferran Archilés, Ximo Espinós, Joan Garí, Rafa Roca, Francesc Bayarri, Manuel Baixauli, Adolf Beltran, Xavier Serra, Núria Cadenes, Juli Capilla, Ferran Garcia-Oliver, Marta Vallverdú, Josep Sorribes, Enric Juliana, Raimon, Rodolf i Josep Lluís Sirera, Remei Miracle, Manolita Ortega, Guillem Calaforra, Vicent Flor, Rafael Castelló, Pau Viciano, Vicent Baydal, Antoni Rubio, Juli Peretó, Carles Fenollosa, Josep Bertomeu, Ramon Lapiedra, Francesc Pérez Moragón, Enric Balaguer, Raquel Ricard, Ernest Garcia, Sebastià Carratalà, Joan Deusa, Javi Lozano-Seser, Tomàs Llopis, Manel Alonso, Matilde Gordero-Moreno, Eduard Márquez, Purificació Mascarell i un llarg etcètera de noms que han escrit i deixat rastre.
L’autor d’El rastre dels llibres mostra el seu estil propi i la mesura del seu punt de vista, amb una erudició extraordinària, un coneixement cabdal de la matèria sobre la que escriu, reflexiona i argumenta, entra en debat, quan ho considera i també en polèmica, entre d’altres, posem per cas, amb el seu amic Enzo Traverso a propòsit de Gaza ante la historia (Akal), el seu darrer títol. Però d’aquesta qüestió tan terriblement envitricollada, escriuré en una altra ocasió.
