Sal·lus Herrero i Gomar
Des que tinc ús de raó, he defensat que l’anticatalanisme i l’antivalencianisme fa, funcionalment, la mateixa mala peça al teler. Si s’esfilagarsa un tros de tela o un cabdell de llana, allò que està unit se’n va a fer punyetes (a can Felip, en orris…), s’esgarra, es trenca, es descoloreix. No puc entendre gens els polítics, filòlegs, periodistes, mestres o historiadors que neguen l’existència dels ‘països catalans’, altrament dit, les connexions comunicatives’ (socials, familiars, econòmiques, comercials, ecosistèmiques, històriques, geogràfiques…) que hi ha entre el País Valencià, Catalunya, Aragó i les Illes Balears. Més clar, tot això que Miquel Àngel Pradilla Cardona explica, magistralment i de manera molt entenedora, a Reflexions (socio)lingüístiques des del bell mig de la catalanofonia, Onada edicions, 2025, el seu darrer llibre, un recull d’articles triats entre la constel·lació d’aportacions que ha fet sobre les dinàmiques sociolingüístiques en el territori que acull la varietat geogràfica tortosina, això és, les comarques de la diòcesi de Tortosa. Un llibre que en precedeix un altre, Normativitat, (re)estandarització i glotopolitica (2022), que estableix un marc d’anàlisi actualitzat sobre la normativitat contemporània i la seua projecció en la llengua catalana. Com explicita Xavier Vega Castellví al pròleg del primer, aquestes reflexions valencianes des de les comarques de la diòcesi de Tortosa, «sorgeix amb la necessitat de redefinir, més enllà del magnífic model fabrià, la normativa i el model referencial de la llengua catalana, cada cop més minoritzada i més minoritària als grans nuclis de població, enmig de la tempesta perfecta de la globalització, el canvi generacional i els constants atacs secessionistes dels qui reivindiquen la singularitat del valencià i, en menor grau, del balear, i tenen la barra de fer-ho sempre en castellà, perquè la dicotomia valencià/català (o balear/català) emmascara la dicotomia castellà/català, com tothom sap i és profecia».
No puc deixar d’interrogar-me: si algú, subvencionat pel Govern d’extrema dreta de les Illes o del País Valencià, digués aquestes mateixes coses, ¿per ser dites en el català de València o de les Illes Balear (i no en castellà), tindrien més efecte i seria millor? Perquè, en recordar Anselm Turmeda, pagant els papes (clergues i els canonges), canten gojos ben gojosos, valuosos i costosos. No cal afirmar (ni ‘creure’ o no creure) en els Països Catalans, com va dir Josepa Cucó, que ella no havia cregut mai en aquests països catalans (potser perquè no tenen estat propi?). Ara bé, com es pot negar el que Rafa Ninyoles anomenava L’eix de la Mediterrània, Josep Vicent Boira, La Commonwealth catalano-valenciana o la Catalanofonia de Miquel Àngel Pradilla, com a espai comunicatiu, de connexió d’interessos mutus vitals i de supervivència del món valencianocatalà? Una denominació menys ‘polititzada’, serviria per a vacunar contra la ràbia de l’anticatalanisme, que només és odi, auto-odi, destrucció, verí i antivalencianisme? Permeteu-me dir que ho dubte.
Aquest darrer cap de setmana, el 31 de maig, eixirem d’Alaquàs i València de bon matí (Rafa Sancho, Consol Barberà i jo mateix), per anar cap al Maestrat, al poble de Miquel Àngel Pradilla, Rossell, a la porta d’entrada de la Tinença de Benifassà, a una jornada de sociolingüística: La II Jornada per la llengua ‘El valencià a l’escola!’; es va iniciar, per una banda, amb les paraules de l’alcalde de Rossell, Evaristo Martí Vilaró, agraint que aquesta jornada es fes al seu poble i donant la benvinguda a la gent que es va aplegar a Rossell de les comarques valencianocatalanes i aragoneses, i, per l’altra, les de Miquel Roda Prats, president de Maestrat Viu, agraint la col·laboració de les institucions, de Famílies pel Valencià i de l’associació que presideix, en defensa del valencià, contra els que volen estrangular la llengua pròpia del País Valencià, que compartim amb la resta del domini lingüístic català.
Miquel Àngel Pradilla, catedràtic de sociolingüística de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, tot i que viu entre Cambrils (Baix Camp) i Rossell (Baix Maestrat), va fer una conferència excel·lent intitulada El valencià a l’escola: un espai fonamental de revitalització. Davant els atacs estructurals, sistemàtics i sistèmics contra el valencià-català, en fer una política d’extermini i genocidi cultural a la que se’ns està sotmetent i que afecta a les Illes i al País Valencià, és d’una emergència lingüística de vital importància la ‘revitalització’ com a manera d’analitzar les causes d’aquesta situació, reflexionar i aconseguir, des de la societat civil, fer un canvi per combatre aquest extermini; els polítics del Govern actual no s’amaguen de preconitzar, explícitament, que volen escanyar, estrangular l’AVL i la llengua pròpia del País Valencià fins a invisibilitzar-la; confiar amb les institucions per promoure la nostra llengua i cultura catalanes, sembla que és una via morta…
Remembrant Joshua Fishman, va advertir «Amb l’escola no n’hi ha prou», però després d’una interessantíssima argumentació, des de la seua mirada sociolingüística, preocupat i ocupat per la llengua, com a passió professional i vital i el seu activisme com a investigador acadèmic, editor i activista social en favor dels processos de revitalització del valencià-català, Pradilla va matisar a Fishman com al remat veurem.
També va recordar, Miquel Àngel Pradilla Cardona, les conclusions de la jornada a Càlig de l’any passat, on fa fer una conferència sobre la salut del valencià a partir de les dades de l’enquesta de la Generalitat Valenciana de 2021. Es tracta d’una anàlisi que eixirà publicada en dos articles acadèmics a la Revista de Llengua i Dret, un acabat d’aparèixer i l’altre, en el número de desembre. Convé que hi estem a l’aguait, ja que s’hi avalua l’increment poblacional, els fluxos migratoris des del tercer quart del segle XX fins ara i les alteracions demogràfiques i sociolingüístiques iniciades al tombant del mil·lenni.
El professor Pradilla va alerta de la pèrdua de pes relatiu del col·lectiu valencianoparlant, a 2021 situat en un 25% de valencianoparlants de llengua inicial exclusiva a la zona de predomini lingüístic valencià. Una dada que empitjora quan considerem la llengua d’identificació dels individus, amb només un 17% d’identificació exclusiva. L’esperança arriba amb l’emergència d’un col·lectiu d’identificació compartida amb el castellà que arriba a un 20%. Dit amb totes les cauteles del món no pareix que tinguem una llengua amb capacitat d’atracció precisament. Una asseveració que pren força, segons Pradilla, quan les dades de l’enquesta detecten una represa incipient de la interrupció lingüística intergeneracional. Sens dubte una molt mala notícia.
La trampa de la bilingüització quasi unilateral, algunes dades inquietants, perquè, per ara, només un terç qui tenen el castellà com a llengua d’identificació exclusiva declarem saber parlar la llengua (perfectament i prou bé). Això vol dir que dos terços del grup castellanoparlant manifesta la seua incompetència en el domini oral del valencià. No cal dir que això mena a una crisi d’usos del valencià superlativa, impulsada, sobretot, pel comportament essencialment monolingüe del col·lectiu castellanoparlant. Pradilla concloïa que les dades posen damunt de la taula un comportament lingüístic que fa que el valencià quan surt de casa, de la llar, sol perdre presència pública en funció dels diferents contextos explorats per l’enquesta.
Com era de preveure, les xifres que acredita el col·lectiu de persones nouvingudes en relació amb les coneixements lingüístics i els usos en valencià són molt baixes i reforcen l’escassa aportació del col·lectiu d’identificació castellanoparlant a la presència del valencià en la comunicació social.
En canvi, a les comarques del País Valencià repoblades per població de predominança aragonesa i castellana, es constata un increment notable de la gent que, als darrers anys, ha esdevingut valencianoparlant, enmig dels temps foscos, alguna cosa ‘esperançadora’… Però, estem lluny de la bilingüització efectiva de tota la població i tot i que la llei d’ús i ensenyament del Valencià (LUEV) declara que tot l’alumnat que acabe els estudis obligatoris haurà de dominar, de manera equitativa, el valencià i el castellà, hi ha un percentatge d’un 16’6 que declaren que no saben parlar gens el valencià i un 20% que daclaren saber-lo parlar poc.
Va esmentar, Pradilla, al que considera un dels seus mestres, Rafael L. Ninyoles i els seus llibres Conflicte lingüístic valencià (1969) i Idioma i prejudici (1971), per tal de fer un recorregut històric des del segle XVI fins a l’actualitat de les constants i sistemàtiques agressions i atacs contundents contra el valencià-català, amb monarquies borbòniques, dictadures i «democràcies», seguint l’etapa de la castellanització del País Valencià des de l’aristocràcia i l’alta clerecia del temps de les Germanies fins als Governs actuals més recents del segle XXI, al País Valencià: des d’una «transició» amb moltes claudicacions per banda de l’esquerra, nom del País, senyera, nom de la llengua sense explicitar la catalanitat; «l’esquerra» al poder (1983-1995) període d’infraplanificació lingüística; la dreta al poder (1995-2015), caracteritzada per una contraplanificació lingüística (entesa com una dissonància entre actituds favorables de caràcter simbòlic i comportaments en el millor dels casos indolents quan no clarament hostils), sense tocar res del que s’havia fet abans perquè la dreta sabia que era un procés que duia a l’eutanàsia… El Govern del Botànic, una oportunitat perduda, una lectura errònia de les necessitats del valencià en un nou context d’un ecosistema comunicatiu globalitzat, davant els estralls d’una globalització que és implacable amb les llengües minoritzades, cas de no espavilar prou i cercar els mecanisme de defensa, promoció i ús social més òptims… Durant el Botànic es va viure una hostilitat radical de l’oposició política davant de qualsevol mesura pretesament normalitzadora; a més, s’hi va afegir la connivència d’una justícia de part al servei de la fal·làcia sobre la «pèrdua del pes del castellà» en les comunitats amb «llengües autonòmiques»; no s’aprova el requisit lingüístic per a la funció pública; la implantació de la llei 4/2018 rebaixa la presència del valencià-català com a llengua vehicular.
Ara, des del 2023, ens trobem en una etapa de contraplanificació explícita, des del Govern del Consell Valencià: excloent de la cultura el valencià; qüestionant la unitat de la llengua i desmantellant la mínima infraestructura institucional en defensa del valencià; el Govern valencià modifica la llei de plurilingüisme i suprimeix l’oficina de Drets Lingüístics perquè els drets fonamentals dels valencianoparlants siguen vulnerats amb absoluta impunitat… Exemples com el concert “Som de la terreta” i els “Conciertos de Vivers”, amb escassa i nul·la presència de cantants en valencià-català… L’arribada del final d’una primavera musical extraordinària al PV: Zoo, Diluvi, Xavi Sarià, Smoking Souls… La prohibició de la compra de revistes en valencià-català (El Temps, Enderroc, Camacuc, Cavall Fort…), el rebuig a celebrar els Cent anys d’Estellés per banda de la Generalitat Valenciana, les conseqüències nefastes que es deriven de la llei 2/2024 del 27 de juny de la Generalitat sobre la Corporació Audiovisual de la C.V. (2024/ 6330), on no es declara tindre com a objectiu la normalització del valencià, que obre la porta a la castellanització dels escassíssims mitjans de comunicació en valencià; l’aprovació del llibre d’estil a banda de l’AVL, que és represaliada pressupostàriament amb grans tisorades; À Punt incorpora el castellà a les pel·lícules; es qüestiona el codi i la unitat de la llengua; el conseller d’educació, un tal Rovira, amic de Mazón, qüestiona que els mestres de valencià estudien filologia catalana; un model més tribal i poc convergent que impulsa una mirada tribal i secessionista…
La gestió de la llengua a l’ensenyament s’inicia el 1983 amb Llei d’Ús i Ensenyament. Una mirada en perspectiva porta el professor Pradilla a constatar que, tot i les bones intencions, la llei no va aconseguir una adquisició equiparable de la capacitació oral i escrita de les dues llengües, valencià i castellà. A la zona de predomini castellanoparlant el recurs a les exempcions va afeblir l’assignaturització del valencià. A la zona de predomini lingüístic valencià, es va constatar com la llengua perdia presència a les etapes superiors. Alhora, la resistència al valencià en molts centres privats i concertats de les grans ciutats (València, Castelló, Alacant, Elx…), afavoria una desigualtat enorme, en forma d’abisme, entre el valencià i el castellà… Després de la primera etapa de l’esquerra al poder han vingut els models multilingües amb lleis diverses, primer des dels governs conservadors i després des del govern del Botànic. A propòsit d’això, Pradilla ha alertat sobre els plantejaments lingüístics que proposen l’equitat en el tracte de les llengües en concurrència (fonamentalment el valencià, el castellà i l’anglès). No es poden fer plantejaments igualitaris davant de situacions de presència i prestigi social tan desequilibrades. El valencià ha de ser el centre de gravetat del sistema educatiu i els models multilingües proposats no han garantit aquesta premissa. Tampoc el del Botànic, assetjat, això sí, per una allau de recursos fets amb voluntat intimidatòria.
El Govern del PP-Vox planteja la gran estocada contra el valencià. La consulta a les escoles pretenia residualitzar la presència del valencià amb la col·laboració i l’aquiescència dels pares, una operació quirúrgica per a la liquidació del valencià… Pradilla considera que una pretesa «llibertat» de no conèixer el valencià, va en contra de la llibertat i el dret a parlar en valencià dels valencianoparlants en el meu propi País. Afortunadament, gràcies al treball d’Escola Valenciana, de les Famílies pel valencià, la Plataforma per la Llengua, ACPV, etcètera s’han aconseguit uns resultats que els impulsors de la consulta no esperaven; a pesar de la manipulació en fer públics els resultats inesperats, per la seua procedència de classe i antivalenciana, pensaven que arrasarien i aconseguirien arraconar el valencià; no és el 50% que abraça l’escola privada i concertada i les zones castellanoparlants; a les zones valencianoparlants el valencià ha tingut un resultat molt bo, tot i que hem d’estar alerta i no ens podem adormir; hem de bilingüitzar les zones castellanoparlants, com ens han mostrat els resultats, sobretot a les comarques de cruïlla com els Serrans, la Foia de Bunyol, la Canal de Navarrés, Ademús… Arran dels resultats de les votacions a totes les comarques valencianes, hem d’analitzar les millors estratègies per seduir a més població explicant els avantatges de l’opció pel valencià-català.
El valencià s’ha fet ‘fort’, els de la consulta s’han fet un tir al peu, i l’èxit és de la societat civil, d’associacions des d’Alacant, com Nos per a la defensa del valencià; s’ha recorregut legalment la norma contra la llei Rovira, s’ha d’informar les famílies, els docents i la societat en general per continuar defensant el valencià… No es pot tolerar que el valencià siga només cosa dels «aborígens», com si no anés amb «ells» perquè això, que només siguem bilingües nosaltres, els valencianoparlants o catalanoparlants, ens duu a l’extermini… Conclusió, com deia Fishman, «Amb l’escola no n’hi ha prou», però en una societat mediàtica, tecnologitzada i globalitzada, amb l’omnipresència del castellà i la invisiblització del valencià-català, «Sense l’escola, no n’hi ha res» sentenciava Miquel Àngel Pradilla.
Després de l’esmorzar, hi hagué una Taula rodona molt interessant: I ara què, resistència o reacció? Vies alternatives valentes pel valencià d’avui i demà: Àngel Roda Alcón, portaveu de la plataforma Famílies pel Valencià al Maestrat; Marta Gavaldà Pagés, directora del CRA La Bardissa (Rossell, Sant Rafel i la Pobla); Ximo Arnau Querol, professor emèrit de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona i membre numerari emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans, i el professor Miquel Àngel Pradilla.
A les ponències i el debat posterior de la Taula rodona es va elogiar el paper de les Famílies pel valencià i les diverses plataformes en defensa de la llengua i la cultura catalanes; es va analitzar la diferència entre les expectatives que va suscitar la LUEV, del 1983, de mínims fa més de 40 anys, i el retrocés que van patir durant el Govern del Botànic, per la política de Marzà de plurilingüisme que va limitar el valencià i va obligar a incorporar més castellà, quan hi ha una presència aclaparadora d’aquesta llengua mentre la pròpia del País Valencià és minoritzada; el 1984 des de la Unesco es defensava la promoció de la llengua pròpia i minoritzada per tal que siga apresa i expressada de manera ‘natural’ i espontània; ara mateix la llei Rovira, és una disbauxa en general per tal de no ensenyar el valencià, per tractar d’arraconar-lo més encara. Un dels reptes més importants de l’escola és incorporar a la llengua del País la gent que arriba sense conèixer-la… La llengua s’ha d’aprendre de manera ‘natural’, des de les activitats quotidianes de l’escola, que és el medi més important d’aprenentatge; a les primeres etapes educatives s’aprén de manera lúdica, activa, manipulativa… i s’aconsegueix la transferència, per aprendre bé una llengua, des del principi additiu, cal donar-li més importància a la llengua minoritzada, des de la coordinació del professorat… Les darreres polítiques lingüístiques del Govern Valencià no van per bon camí perquè l’escola és cabdal per a l’aprenentatge i l’augment de l’ús social dels valencianoparlants… També s’interrogaren pel model de societat que volem: una societat més jerarquitzada en classes socials i llengües més desiguals, unes supremacistes i altres subordinades i inferioritzades o una societat més equitativa, equilibrada i equiparada, on la diversitat de llengües i cultures siga respectada i siga el foment de la convivència i l’augment de la cultura de tots… Es va cloure amb una citació de Vicent Pasqual: «El valencià no és ni pot ser una nosa, és la condició de l’excel·lència d’un bon model educatiu».
Un taller de llengua per a docents de tots els nivells educatius, a càrrec d’Amanda Ulldemolins Subirats, docent de llengua catalana i literatura a l’Institut-Escola Temple de Tortosa i col·laboradora de la Universitat Oberta de Catalunya i de la Universitat Internacional de Catalunya.
A El tortosí a les aules del Sènia, Amanda Ulldemolins, experta en l’estudi de models de llengua des del sud del Montsià, premi Alfred Giner Sorolla, va advertir que a la Mancomunitat del Sènia, ens uneix una llengua, una cultura, uns interessos comuns i una història compartida, però en compte de coordinar-se i col·laborar conjuntament, sembla que ens anem allunyant, donant l’esquena i cadascú mira cap a l’altra banda, com si hi hagués alguna frontera. El tortosí és el garant delcontínuum lingüístic; el tortosí és un geolecte de transició del bloc occidental. A grosso modo, s’estén per les comarques de l’antiga diòcesi de Tortosa.
La professora Amanda Ulldemolins Subirats va exposar algunes afirmacions per al debat, discussió, afirmació o negació, posem per cas: a València i Barcelona, parlen bé, parlen estàndard? L’ús d’este en registres formals està malament? Faena i faener són tan correctes com feina o feiner? Les formes estàndard (la composicionalitat i el polimorfisme) són conegudes per la població que les té com a genuïnes? Entre els mestres i professors sovint hi ha una confusió entre el registre formal i informal? Es confon l’adequació a un registre formal a un ús exclusiu a formes del valencià o català formal? I l’estudi del model de llengua a classe, les diferències entre el català oral i escrit, l’estàndard actual polimòrfic; també les anàlisis del des-ajustament estilístic a l’aula, la inseguretat lingüística, l’endodisglòsia, el manteniment de les formes patrimonials, l’omnipresència del castellà a l’escola i fora de l’escola; el desconeixement de les formes valencianes o catalanes entre un número important de l’alumnat: cua (19%), granera o escombra (29%), polp o pop (24%), cullerot o cap-gros (22%), xocolate o xocolate, espill o mirall... en canvi deien: ‘cola’, ‘escoba’, ‘pulp’, ‘renacuajo’ o ‘renacuac’, ‘xocolat’, ‘espell’… No obstant això, va remarcar que el 2006, hi havia un estàndard del valencià acceptable tot i que en els nivells inicials calia que els mestres iniciaren l’aprenentatge amb el registre més pròxim a l’alumnat i anar enlairant-se cap a munt, per no restar a ras de carrer amb vol gallinaci; ella mateixa va guanyar el IV Premi Germà Colón d’Estudis Filològics amb el treball de recerca: La llengua estàndard a les comarques centrals del domini lingüístic català.
El lliurament de premis Maestrat Viu, a la plaça de l’Església de Rossell, concretament a Famílies pel Valencià i documentalista i divulgador de la Jana Pere Vallés, pel seu treball d’elaboració d’un repositori documental i memorialista, el premi Pere Labèrnia a l’empresa de serveis psicoeducatius i complementaris a l’educació Somnia (germanes Paloma i Maite Bellés Segarra), el premi Carles Salvador a l’organista de la catedral de Tortosa, compositor, professor i director de corals, Rossend Aymí i Escolà… Tot plegat fou un goig, molt emocionant i bonic, mentre els xiquets i xiquetes jugaven per les vores de la plaça… Els que van parlar, abans de la cloenda i les fotos finals, van criticar la llei de «llibertat educativa» de R. que té com a únic objectiu arraconar, invisibilitzar, insonoritzar i liquidar el valencià; es va esmentar a Ximo Dolç, de Morella, catedràtic de didàctica i aprenentatge de les llengües a la universitat de Ginebra. Davant dels atacs al valencià, Dolç, en una entrevista a Vilaweb, va assenyalar que la planificació lingüística és cosa dels experts, no de les famílies, que el referèndum a l’escola va ser una trampa, que els va eixir malament, però tornaran a intentar-ho i ens han de trobar preparats per defensar el valencià. Es va esmentar la revista de Maestrat Viu, Empelt.
Per últim, l’actuació d’Aina Montferrer i dues cantants i balladores més, que formen l’equip Futur transfolk Palmer, va ser molt divertida, transgressora, unes lletres i músiques que encoratgen a la revolta permanent … No cal dir, des de l’humor àcid, la ironia, l’ecologisme, l’antipatriarcat, contra l’antropocentrisme, amb l’ajuda del sarcasme i la burla amb la ‘recuperació dels «balls tradicionals», el fandango de Sant Mateu, ballat de forma mil·limètrica, les falles, el joc, la tecnologia i la subversió per l’alliberament i el bé comú, la reivindicació de la lluita dels maquis (Pastora/ Florencio) entre jotes, fandangos, punk, de la rave, de l’after i de les seguidilles electròniques que es fan servir per tal de criticar el bunquer-barraquetisme, des-construir la «tradició valenciana» i situar-la a la vora del segle XXII, on ens deixarem les espardenyes, ai mare, i heretarem la Terra, no sé si encara dreta o del tot mig devastada…
