Rosa Mª Regueiro Ferreira
I.
En el panorama actual de profunda incertesa i turbulències globals, la desinformació i la “totologia” intenten substituir o anul·lar màximes científiques irrefutables. Com a conseqüència, els principals problemes socials, econòmics, energètics i ambientals corren el risc de convertir-se en tasques de segon, tercer o últim ordre. N’ésI. el cas de la transició energètica contemporània que ja és, en si mateixa, polèmica, problemàtica i qüestionada des del bressol.
Possiblement, gran part de les llacunes de credibilitat que envolten aquesta transició es basen en les contradiccions, inconsistències i fins i tot mitges veritats que es dedueixen de la seva ideologia. Per intentar donar-hi llum, són imprescindibles les aportacions crítiques, com les que recull el llibre Las verdades incómodas de la transición energética, de Manuel Casal Lodeiro, publicat per Icària Editorial. Un treball rigorós, directe i valent que, a través de disset capítols, aborda les qüestions més febles de l’actual proposta de canvi de model energètic, alhora que posa de manifest interessos poc o gens alineats amb l’estratègia que defensen. Segurament seria interessant que l’obra tingués una major aportació estadística i gràfica. però l’autor ha tingut la deferència d’incloure un glossari on recull conceptes quotidians de la matèria d’estudi i que permet una fàcil comprensió per a tota persona, sigui o no experta en la matèria.
Ens caldrà un munt de línies per poder donar una visió detallada d’aquesta obra i, per començar, cal aclarir la base, amb la definició de transició energètica i també la de transició ecològica. En termes globals, una transició energètica es pot definir com un canvi significatiu en el sistema energètic d’un territori que afecta l’estructura del sistema, les fonts d’energia que el componen, els costos o, fins i tot, el règim polític-econòmic que l’afecta. Al llarg de la història s’han produït diferents transicions energètiques, i potser la més significativa, pel que fa al seu impacte, fou la derivada de la utilització de combustibles fòssils a gran escala. Per a Manuel Casal, la transició energètica és un procés de canvi des d’un model energètic basat en un tipus d’energia a un altre model que es basa en un altre tipus d’energia: el que du a terme la transició des del consum de combustibles fòssils al d’energies renovables (on sembla que ens trobem a hores d’ara). Però aquesta mudança ha de ser global, ha d’afectar tot el sistema i construir-se sobre noves premisses, no només sobre la font d’energia. Sens dubte, un detall imprescindible per a poder determinar l’eficàcia potencial d’aquest procés, i d’aconseguir els objectius esperats.
Tanmateix, transició energètica no vol dir transició ecològica. La transició ecològica seria un procés de canvis globals (en els sistemes de producció i consum, en les institucions socials i polítiques, en les formes i estils de vida i en els valors de la població), per a transformar la situació actual (altament costosa ambientalment) en una situació futura ambientalment sostenible. En definitiva, que fos compatible amb la capacitat del planeta per mantenir les activitats humanes; i tot això alterant l’organització de les activitats econòmiques. L’autor subratlla la necessitat d’un canvi cap a un nou metabolisme, adaptat per a funcionar amb energies renovables, respectant els límits de la biosfera i de la física en general. Una derivada seria la transició ecosocial, que consideraria de manera destacada el canvi social paral·lel a la transició ecològica. Fruit de l’anàlisi i de l’esforç constant per aclarir errors, Manuel Casal destaca la tensió evident entre els límits físics de disposició de recursos naturals i els excessos del sistema energètic hegemònic, clarament no renovable, i del seu propi model de producció i consum. Alça la veu per exigir un sistema econòmic aliè a la dinàmica de competència destructiva i conscient dels límits ecològics de la Terra, atès que l’esgotament dels materials i recursos també afecta el desenvolupament renovable. I tot des d’una perspectiva integral, ja que hi és present el paper del sector públic, dels consumidors i del conjunt de la societat…
La frenada del canvi climàtic, la descarbonització de l’economia, les possibilitats de l’economia circular, la solució de l’hidrogen o el futur del cotxe elèctric són només alguns dels temes que es poden consultar en aquest treball. Una aportació de tanta qualitat que hauria d’haver existit fa anys. Encara que, com diu la dita: «mai és tard, si l’obra és bona».
II.
Per entendre l’abast de la transició energètica, és fonamental analitzar el problema de la mobilitat sostenible. Un element clau en el modern paradigma d’articulació del transport a favor de la descarbonització però, sens dubte qüestionat, demonitzat, defensat i beneït ensems.
Abordar el seu abast no sembla fàcil, ja que implica considerar simultàniament múltiples variables, fins i tot amb efectes oposats. Per tant, és molt útil aprendre d’aportacions rigoroses amb una visió àmplia, com la que apareix al capítol 9 del llibre Las verdades incómodas de la transición energética d’Icària Editorial. L’autor, Manuel Casal Lodeiro, explica, amb una precisió sublim i elegant, els detalls d’aquesta realitat, sense estalviar referències bibliogràfiques d’un notable catàleg de professionals de reconeguda experiència, de les entitats i sectors implicats i que no deixa indiferent ningú.
Amb afany explicatiu, comença amb un tret al centre de la diana, posant sobre la taula la important qüestió de si és correcte anomenar «tecnologia neta» a una tecnologia que té ni més ni menys que 200 anys de vida, quan va ser desenvolupada a Escòcia per Robert Anderson i que durant els segles XIX, XX i ara XXI, ha donat lloc a diferents models que han anat evolucionant en complexitat, prestacions, disseny i avantguarda, però també en impacte global. L’autor assenyala que a més del cost comercial de cada vehicle elèctric, que no està a l’abast de totes les butxaques, la preocupació passa per la fabricació. En cadascuna de les fases necessàries per a la posada en servei d’un vehicle elèctric hi ha contaminació, amb una important generació de gasos d’efecte hivernacle i de microplàstics durant la circulació. La prospecció per a l’obtenció dels minerals necessaris, l’aportació de fibra de carboni i de plàstics, els metalls, la foneria, el muntatge, l’energia necessària per dur a terme tot el procés, les proves de seguretat, el subministrament d’equips, etc., impliquen en conjunt un consum mitjà equivalent a 20 barrils de petroli. Encara que de manera dissimulada, l’autor introdueix l’anomenada «trampa energètica», en la mesura que el desplegament de fonts i infraestructures renovables requereix un ús massiu de combustibles fòssils, amb conseqüències notables pel que fa a l’extracció i ús de minerals no renovables. La mateixa Agència Internacional de l’Energia ha assenyalat que en un escenari en què es complissin els objectius de l’Acord de París, la demanda per a les tecnologies renovables augmentaria el consum mundial de minerals, al llarg de dues dècades, en un 40% per al coure i les terres rares, un 60-70% per al níquel i el cobalt i gairebé un 90% per al liti, deixant poc marge per a la utilització d’aquests minerals per a d’altres usos actuals, com ara la mobilitat elèctrica. És a dir, tots els minerals i metalls disponibles s’han de distribuir entre tots els usos.
Les reflexions que comparteix l’autor són absolutament coincidents amb els resultats de les anàlisis científiques realitzades per la professora enginyera química Alicia Valero, que treballa a la Universitat de Saragossa. Seguint les petjades del seu pare, el professor Antonio Valero, aquesta científica de renom internacional dirigeix un grup de recerca que fa anys que assessora el grup Volkswagen i la marca Seat a Espanya. Cal destacar que els fabricants de vehicles saben que no disposaran de bateries per atendre tota la demanda potencial, que quedarà en mans del fabricant, per la qual cosa intenten tancar acords amb països proveïdors per garantir el subministrament de materials. Calen, com a mínim, vint-i-tres elements químics per a fer funcionar aquest tipus de cotxes i es podria esgotar el subministrament abans del 2050. Es confirma, un cop més, que qui tingui la propietat dels recursos tindrà el poder. No n’hi ha prou amb les mines existents i caldria un període mitjà de quinze anys abans d’entrar en funcionament els nous jaciments que poguessin aparèixer. D’altra banda, els experts en aquest camp asseguren que els minerals es troben cada cop més diluïts, la qual cosa implica que la rendibilitat és, a cada pas, pitjor.
Aquest llibre aporta, des de la primera paraula, informació crítica i contrastada que ens permet entendre que la mobilitat elèctrica no és neutra en termes d’impacte i que té una complexitat pròpia que cal estudiar tant des d’una perspectiva econòmica com física. Perquè aconseguir la transició energètica (no la transició ecològica) exigirà esforços en tots els fronts.
(Rosa M. Regueiro Ferreira és professora titular d’Economia Aplicada a la Universitat de Santigao de Compostel·la. Article publicat originalment a Nós Diario. Traducció al català d’Amador Castro Moure)
