Sal·lus Herrero i Gomar
(Fotografia: Vicent G. Devís)
Aquest estiu passat, del 2024, vam quedar amb José Mª Saurí a la seua casa de la platja de La Patacona (Alboraia), vam dinar junts, Vicent G. Devís i Saurí, al que li va lliurar tant el llibre sobre El Sahara. La terra promesa, cròniques d’un conflicte oblidat, Alfons el Magnànim, 2019, com el treball de recerca que va fer Vicent G. Devís amb Pau Pérez Duato, El triangle de les màquines. Obrers i patrons a Vinalesa, Foios i Meliana, Afers, 2023; unes setmanes abans havíem sopat Elisabeth, José Mª Sauri, Júlia i jo mateix; ho havia comentat amb Vicent G. Devís, perquè són del mateix poble, Foios (l’Horta Nord), per l’interés que té la vida i la personalitat de Saurí i teníem pendent fer una llarga conversa amb gravadora o quadern i bolígraf per escriure les seues vivències al llarg de tota la seua intensa vida, amb molt tels de ceba, com solen ser les nostres vides. Perquè l’ésser no és immòbil, com afirmava Parmènides, sinó mutant, ple de mudances; com concloïa Heràclit, tot estava en moviment, tot i que ens advertia que no podem banyar-nos en el mateix riu dues vegades, perquè inclús els rius, les aigües i les pedres, canvien, no romanen impertorbables, també es modifiquen al seu ritme, a la seua manera i cadència.
Unes setmanes després de falles d’enguany, en venir uns dies d’Alemanya, després de les Falles, havíem quedat amb José Mª a casa de Vicent Garcia Devís per tal de tenir una llarga i assossegada conversa; Vicent ha fet una cassola d’arrós al forn amb abadejo extraordinària, amb vi negre, licors, calvados i pommeau i pastissets de moniato i coca de xocolata (que ara li diuen Brownie!); ens apleguem a casa de Vicent i Beatriu (que, des de la Divina Comèdia de Dant, és el nom i la musa ideal dels poetes més enamorats del Renaixement), a la que saludem, furtivament, perquè se’n va a fer classes a l’Institut Benlliure i ens hem reunit per dinar amb José Maria Saurí Montal (1937), fill de Conxa Montal Monsoriu de Meliana i de Felipe Saurí Ruiz de Foios; després del dinar, elogiant les qualitats de l’arrós i les bones mans del cuiner, ens mudem al saló d’estar i fem una conversa, tal com raja, de manera desinhibida, espontània i una mica desendreçada, com la vida que recordem a fragments dispersos, flaixos de llum i de foscor que ens venen com sospirs d’instants emmagatzemats de la memòria que remembrem..
Podríem passar-nos dies conversant i no acabaríem. Saurí és un conversador nat i infatigable. Als seus 88 anys, d’enguany, es manté encara en bona forma, per caminar, menjar, beure i xarrar. Fa poc, al CCC Octubre, que sovinteja, quan ve d’Alemanya a carregar les piles i retornar a les arrels, va saludar a l’Eliseu Climent i a Rosa Raga, i en dir-li l’edat, li va dir Eliseu, «però si estàs fet un xaval i ets més major que jo». A sota de les aparences encara podem veure el xiquet humil i fervorós que buscava la «Veritat» sota la capa de la terra i del cel, saber-ho tot d’allò diví i humà, ara la seua passió cerca la ‘veritat’, «les veritats», senzillament, humanes… en minúscula, erràtiques i sempre provisionals i «relatives», en la major part, però defensades amb rotunditat, vehemència i fermesa. La passió «catòlica» anterior de Saurí, ara escèptica, tocat «d’anti-catolicisme» (potser, amb més matís, un convenient ‘anti-clericalisme’), encara perdura en el bategar del seu cor; sovint interromp la conversa a casa de Vicent Garcia Devís, i, ens adverteix, que li fem recordar fets que passaren fa molts anys… Ha plogut molt des d’aleshores i ens recorda les inundacions que van patir alguns pobles de l’Horta Nord, l’any 1948 i el 1957 i ens conta l’anècdota del rector de la parròquia de Vinalesa, de mal nom Rasputin, que va treure la imatge de sant Honorat fins al barranc de Carraixet, l’aigua del barranc no va arribar a Vinalesa, perquè està més en alt, però va negar Alboraia, Almàssera, Meliana i part de Foios… Com dictamina la cançó de sant Antoni de Gavarda que va fer un ‘miracle’ en Antella, que cantava Al Tall, una dona cau al riu i si no la trauen s’ofega; sant Honorat ‘va protegir’ Vinalesa, però, va fotre altres pobles.
Li preguntem, en realitat és Vicent, qui posa en marxa el seu ofici de magnífic periodista, i li fa la majoria dels interrogants i deixa caure, com va ser això d’entrar al Seminari de Montcada; ens conta José Maria Saurí, que quan era xicotet, després de fer la primera comunió, sa mare el despertava perquè anés a missa, tots els dies, abans d’anar a l’escola; pel que ens conta i la forma com ho fa, es desprén que era un xiquet intel·ligent, llest, espavilat, dels que treien les notes més altes a classe, molt bon xiquet, obedient i molt devot, s’agenollava a l’església per a pregar, amb una religiositat molt sentida i profunda, imitant a la seua pròpia mare, que li infonia una espiritualitat que es corresponia a la dels anys quaranta de l’Espanya nacional-catòlica franquista. Un nacional-catolicisme després de la ‘victòria’ d’un colp d’estat militar feixista i una llarga guerra de tres anys, exilis, camps de concentració, presoners a Sant Miquel dels Reis (on va estar tancat el doctor Peset Alexandre fins que l’afusellaren els feixistes al cementeri de Paterna), a Mont-olivet (on va estar tancat, un temps, el professor Manuel Sanchis Guarner fins que l’exiliaren a Mallorca per aïllar-lo i perquè desconnectés dels cercles valencianistes republicans)i a altres llocs per haver defensat la República i la democràcia. Quan, Saurí, acabà de complir els onze anys, el mossèn de la parròquia de Foios, Eugenio Bisbal, després de la comunió, li va manar que el seguís i se’l va emportar a València, al Seminari del carrer Trinitaris, prop de l’església d’El Salvador, per tal d’apuntar-lo perquè entrés al Seminari de Moncada que s’inaugurava el pròxim curs; remarca que el seu curs va ser el primer que va estrenar aquell Seminari, construït amb ajudes institucionals de l’estat franquista i amb contribucions i donatius «populars» després d’haver expropiat les terres de tarongers a gent de Montcada i Alfara del Patriarca, just al costat del barranc del Carraixet. La seua mare que l’esperava després de la comunió perquè anés a l’escola, com feia tots els dies laborables, estava patint pel seu fill, perquè no havia tornat; quan va arribar a casa, li va dir la «bona nova», que el retor l’havia apuntat perquè entrés al Seminari el curs que ve… Sa mare es va alegrar de la notícia, però el seu pare no s’alegra de la mateixa manera, perquè el necessitava per a treballar en el camp de Foios (l’Horta Nord).
Va entrar a estudiar al Seminari de Montcada, el curs 1947-48, quan feien el segon any teologia, de sub-diaques, als vint anys, els feien la tonsura, una coroneta a dalt del cap (un pelat en forma redona, que recordava la neula de l’hòstia consagrada) i els posaven una sotana negra al damunt… Quan tornava a sa casa i havia d’anar a treballar al camp del seu pare, reballava la sotana al marge del bancal i es posava a feinejar sense sotana, amb l’aixada, la corbella, segar herba, plantar creïlles, tomaqueres, encisams… Algú del seu poble va anar al Seminari a dir-li al rector Rodilla que José Mª Saurí es treia la sotana quan anava al camp i es quedava en cos de camisa; aquell rector va recriminar-li que es llevés la sotana i que treballés perquè, deia que era «indigno» (ens ho diu en castellà!, remarcant les formes solemnes, rectorals i ridícules) que un futur sacerdot treballés… Cosa que el va indignar a Saurí perquè la seua, la del seu poble i comarca de L’Horta, era gent de classe humil, camperola i treballadora i treballar no podia mai ser indigne, sense el treball dels llauradors no podrien menjar ni viure la gent; alguns dels seus companys al Seminari, del seu curs, van ser, posem per cas, entre d’altres, José Camps (de Vinalesa, que va ser vicari als anys seixanta a Benigànim i després ecònom al Seminari), Juan Antonio Antón (de Burjassot) i Honorat Ros Llopis, de Vinalesa, que va substituir com a rector del Seminari a Rafael Sanus el 1976.
Honorat Ros Llopis, era poliglota (sabia, entre altres llengües, alemany i rus, feia classes d’alemany voluntàries al Seminari als anys setanta i des de Moscou li havien atorgat una medalla com a russòfil) era molt musculós i bon jugador a front-tenis i pilota, va ser rector del Seminari Major del 1976 fins a juny de 1979, any que li va succeir Juan Antonio Reig Pla, en un trasllat del Seminari Major de Montcada a València, al bell palau del segle XVIII, situat al carrer Trinquet de Cavallers, just darrere de l’església de sant Tomàs, enfront de sant Joan de l’Hospital, ara una residència de clergues jubilats (on van viure entre d’altres, el missioner a Àfrica, Alexandre Alapont (Alcúdia), Emili Marín (Alcoi), director de Saó, Joan Camarena (Ròtova), infermer, dedicat a la cura de persones amb problemes d’addicció a la droga, malalts de la sida… No obstant això, el 1985, tant els del Seminari Menor, inaugurat el 1974 al col·legi Claret de Xàtiva (en un trasllat de Montcada a Xàtiva, a causa d’una operació immobiliària del bisbe d’Agullent, espanyolista, de dretes i autoritari, Jesús Pla i per tal d’augmentar les possessions de l’església i poder cooptar a futurs seminaristes de les comarques d’Alcoi a Xàtiva (Alcoià-Comptat, la Vall d’Albaida, La Safor, la Ribera…), amb José Vilaplana Blasco com a rector magnífic, que feia servir el valencià quan era vicari de a Parròquia de Crist Rei de Grau de Gandia en plena dictadura franquista, prioritzant la dedicació a la comunitat gitana i als més pobres, a principis dels anys sentanta i el curs 1974-75, un any abans de la mort del dictador, feia servir el valencià al Seminari Menor de Xàtiva, amb plena normalitat, als actes litúrgics i impulsant la participació dels assistents perquè expressaren amb llibertat els seus sentiments, a l’estil de llibre d’Ernesto Cardenal a la Comunitat de Solentiname a Nicaragua, en la lluita contra la dictadura de Somoza; el Seminari Menor trasllladat al Seminari de Montcada (on s’havien traslladat des de Xàtiva a Montcada el 1980), va tornar, el 1985 de nou al col·legi Claret de Xàtiva i els del Seminari Major de València (que s’havien traslladat a València el 1979) tornarien al Seminari de Montcada en un tràfec incessant d’anada, tornada retorn… en el cas de Xàtiva. Les raons profundes d’aquest tràfec foren de tipus material i econòmiques. Perquè quan van expropiar les terres de tarongers, a principis dels anys quaranta, el contracte amb els propietaris especificava que si aquells edificis deixaven de ser Seminari, les terres passarien als descendents dels amos de la terra on s’havia construït aquell mastodòntic Seminari, com si fos un Escorial medieval del segle XX… I els propietaris reclamaven el tribut que els havien arrabassat, i l’església no volia perdre les seues possessions.
Els companys de curs de Saurí, es van ordenar de sacerdots el juny de 1960, però José Mª Saurí, confessa, que estava ple de dubtes i va decidir ajornar l’ordenació perquè no sabia què fer; se’n va anar a Alemanya, on va conèixer a un xicot francés, Marcel, que estava en una situació semblant, però més greu, havia d’enrolar-se en l’exèrcit francés per anar a Algèria per a defensar, militarment, aquesta colònia i la«grandeur» de la França, no sabia tampoc què fer, van passejar junts, conversar molt, compartien neguits existencials similars, meditaven sobre les seues pròpies vides, es van intercanviar adreces i van prometre escriure’s i comunicar-se un a l’altre què en seria de les seues vides, per quins camins els portaria la cruïlla de l’atzar i el destí de cadascú… Al cap d’uns mesos, Saurí decidís tornar a València i ordenar-se al setembre; més tard, li escriurà al xicot francés, dues cartes, per saber de la seua vida, però no rep més que un llarg i definitiu silenci, conclou que a Algèria ha perdut la vida… l’havien mort en els combats acarnissats per mantenir la situació colonial i la lluita per la independència d’Algèria.
Després de fer els estudis de filosofia i teologia al Seminari el fan professor de llatí, li agradava molt la literatura clàssica llatina, Ovidi, Virgili, Horaci, L’Eneida; recorda als seus professors de llatí, Guillermo Hijarubia (canonge i degà de la catedral de València) i a Rafael Beger Esteve, que li va dir al rector Rodilla que era un prodigi, que no havia vist mai a ningú que contés els versos de la mètrica de L’Eneida com Saurí; els seus companys de curs, Toni Signes i José Mª Ruix, recordem que s’emportava tots els excel·lent del seu curs; va recordar, Saurí, en la conversa, que havia tingut d’alumne de llatí, entre d’altres, a Paco Serra, fill del metge del passatge del Doctor Serra, al costat de la Plaça de Bous de València; també recorda l’amistat que més tard va conrear amb Paco Gramatge , Xaro Bornall Iranzo i Ximo Garcia Roca, fa uns anys, quan encara vivia Francesc Gramatge, van estar a sa casa de Bergen (Baviera), que era la casa d’infantesa de la seua companya de vida, Elisabeth; des de que es van conèixer fins ara, Elisabeth Scherbl (el cognom en català seria ‘cristall trencat’), no s’han separat, la companya amb la que té dos fills, Júlia de 49 anys (que treballa en un taller d’empaquetar sal, és una pacifista radical contra totes les guerres i diu se sent tant valenciana com alemanya) i Benjamín de 40 (que es guanya les garrofes en el ram del vi). La casa dels pares d’Elisabeth, quan ella era xicoteta, era una vaqueria, va estudiar medicina, que fou quan es van conèixer a Munic i després José Mª la va ajudar en la consulta que va obrir com a ginecòloga en la capital de Baviera. Ara està feliçment jubilada i exerceix de mare, d’àvia ii sogra, amb l’ajut de José Mª, que sovint necessita tornar més cap al sud, a la platja de La Patacona, on tenen el cau, el refugi, l’aixopluc, per carregar la vida d’energia… Elisabeth, quan el veu una mica capcot o decaigut, li suggereix perquè se’n vinga a València i recupere la joia de viure amb els amics, cunyats i els seus germans, Paquita i Ferran… Mentre conversàvem va dir algunes vegades: què a gust que estic ací i ara xarrant (i, s’insinuava: repassant els trajectes de la seua vida sencera, que han fet més voltes que les revoltes d’un riu llarg i sinuós).
Al Seminari de Montcada, va ser professor de cant Gregorià i dirigia aquest tipus de cant, fins i tot va escriure un Manual de la tècnica gregoriana després de fer un curs especial de cant gregorià al monestir benedictí de Montserrat. Ignacio Valls, rector del Col·legi del Patriarca, el va proposar perquè se n’anés a la Universitat Gregoriana de Roma per a fer la tesi doctoral en teologia dogmàtica. Esmenta a alguns dels que va conèixer a la Residència del col·legi espanyol a Roma, a la universitat catòlica de la Gregoriana o ja a Alemanya, a Antonio Molina i a Ramon Gascó (futur llibreter i fundador de l’editorial La Nau). No sé si Saurí va arribar a conèixer a Roma, a Antonio Duato Gómez-Novella, que va estar allà uns anys, com conta a llibre Per què se’n eixirem. Els secularitzats… tot i que em sembla que no van coincidir.
Antonio Molina que estudiava dret canònic, després va ser professor de dret canònic a la facultat de dret de València i va viure al Convictum, al palau del carrer Trinquet de Cavallers amb Miquel Payà (de Beneixida) i amb Joan Antonio Reig Pla, de Cocentaina, que ha fet tot el mal que ha pogut contra la llengua dels valencians, quan va ser bisbe de Castelló-Sogorb, prohibint els llibres litúrgics i els catecisme en valencià, perseguint els capellans que feien els actes litúrgics en valencià i després escampant la seua ideologia patriarcal, masclista, homòfoba, antivalenciana i d’extrema dreta, dels kikos i opusians, a Múrcia i Alcalà d’Henarés i després de jubilar-se ha anat a parar al monestir, apologètic de la dictadura feixista, del Valle de los Caidos. De fet, Roucco Varela, promocionat al cim de la jerarquia eclesiàstica per Manuel Fraga, ministre de la dictadura, per ser del mateix poble de Galícia i tenir la mateixa ideologia franquista, Antonio Cañizares, d’ideologia falangista i Juan Antonio Reig, d’ideologia tridentina, reaccionària i nacional-catòlica, en algun llibre sobre l’església espanyola, on s’analitzen els moviments polítics de la jerarquia eclesiàstica espanyola, els qualificaven del ‘trio calavera’ d’extrema dreta que combatien la política del Govern de Rodríguez Zapatero, afilant totes les armes, amb maneres del tot anti-evangèliques, com feren durant la creuada contra la legalitat de la República el 1936 que va causar el colp d’estat militar i una guerra de tres anys i milers i milers de morts, mig milió d’exiliats i milers afusellaments assassinats per les seues idees republicanes i d’esquerres… Encara com, bisbes, més honestos i cristians, com Pepe Vilaplana (de Benimarfull), segons ens va comentar l’amic Alfons Llorenç, els advertia a la cara, en les reunions de la Conferència Episcopal, que aquest tarannà combatiu i fanàtic, per imposar el seu model de família, el rebuig al matrimoni gai, propi dels creuats d’un nacional-catolicisme de la cristiandat cesaro-papista, estava fora de lloc i era contrari al Evangelis del Jesús de les Benaurances. Però, aquests tres ultracatòlics, ningú els va explica que no estaven obligats a deixar de ser bisbes i casar-se perquè el matrimoni gai era voluntari? Que ells podien seguir tancats dins de l’armari i ningú els podia obligar a eixir?
Els que remenaven les cireres al Seminari el van elogiar, a Saurí, dient-li, a principis dels seixanta: «Ens cal la teua intel·ligència, l’Església et necessita», per això l’enviaren a Roma. De fet, Ximo Garcia Roca m’assegura i reconeix que té un bona amistat i que Saurí és un dels més brillants, amb una capacitat argumentativa excel·lent per mostrar les contradiccions i incoherències de l’església davant l’Evangeli de Jesús. José Mª Saurí va fer la tesi doctoral a Roma: Una comparació entre l’espiritualitat jueva i la catòlica, dirigida per pare Hortelano, de professor, entre altres, tenia a per Bernhard Häring (1912-1998), professor de Teologia Moral, que va publicar un llibre advertint en una confessió valenta, que, «Les coses han de canviar», en referir-se a l’obsolescència i el retràs ranci i reaccionari de l’església i va escriure llibres sobre Evangeli, la no-violència i la contestació, sobre la veritat, l’amor, el diàleg i la responsabilitat dels humans contra la moral casuística tradicional de l’església; Häring, va influir, decididament, en «l’aperturisme» del concili Vaticà 2; Saurí va terminar la seua tesi doctoral a l’Alfonsià (d’Alfons Mª de Ligorio). Va lliurar la tesi doctoral perquè ningú li pogués recriminar que no havia fet el treball pel qual li pagaven l’estada a Roma, però no va defensar la tesi perquè ja no podia mantenir més el paper de clergue. El van tractar de subornar en oferir-li que el farien catedràtic a la facultat de teologia del Seminari de València… Però la seua decisió estava presa, l’església havia de desaparèixer de la seua vida, podia viure sense cap església, tot i que, al principi d’abandonar l’església va sofrir situacions de molta precarietat econòmica, va treballar carregant i descarregant camions, en faenes dures i mal pagades… No obstant això, preferia la dignitat de guanyar-se el pa amb el suor del seu front que mantenir una aparença falsa, un paper, la simulació, el frau, l’estafa, el simulacre de la religió institucional i el d’una funció eclesiàstica en la que ja no creia… El solleva tot això de «Credo quia absurdum» (Ho crec perquè és absurd), una locució atribuïda a Tertulià en el seu De carne Christi o a sant Anselm, aquells que diuen que creuen en allò absurd, a pesar de la seua impossibilitat, com l’elogi de la «fe del carboner», de l’obediència cega, pròpia dels ramats d’ovelles, sense plantejar-se ni qüestionar-se res….renunciant a la pròpia consciència i al lliure pensament. Realment, Jos´Mª Saurí és un dels que més en saben dels primers concilis de l’església, dels cimes, les divisions i les diferents interpretacions de l’Evangeli, l’església d’Alexandria (amb Arrià), d’Antioquia, de Jerusalem, d’Atenes i de Roma. Una llàstima que els seus coneixements no s’hagen plasmat per escrit per esclarir les diferències entre les esglésies catòliques i ortodoxes, la distinta concepció de la sexualitat, del cos, de l’ànima, de la vida social, la influència de Pau, del neoplatonisme, d’Agustí d’Hipona, la determinació del concili de Nicea, convocat per Constantí, el 325, quan l’església esdevé la religió oficial de l’Imperi Romà i es crea el Credo catòlic que es transmet en els catecismes des d’aleshores, etcètera És un goig debatre sobre aquests afers amb un ex-teòleg que ha estudiat bé les diferents sectes jueves i cristianes, la diversitat de tendències dels primers segles quan es consolida l’església, sovint, de manera militar, sectària, uniformista i excloent i declarant heretges i excomunicant els altres, amb poca empatia, misericòrdia i compassió evangèlica pels que no pensaven a la manera ‘ortodoxa’ i d’obediència cega als jerarques. Les lluites de poder al si de l’església i la lluita d’ideologies oposades, de conflicte d’interessos i inclús d’estaments i de combat entre classes socials i diferent concepció de la vida i la societat, no ha cessat mai i continuaran mentre hi haja món.
Al llibre d’ex-clergues, escrit en castellà, Por qué nos salimos, coordinat per Toni Signés, José Mª Saurí explica, breument perquè se’n va eixir de capellà, d’una església que coneix de la seua falsedat i hipocresia, i diu que no a aquesta església, perquè considera que l’església és tot una mentida, des del principi, sobretot, des de Constantí fins ara, quan s’instaura l’església triomfant. Tant fa que hi haja Déu com no, si hi ha alguna cosa després de la mort, ja ens veurem les cares i li demanaré comptes, retrets… com fa Albert Camus en La pesta, davant la mort dels infants, de les guerres, els genocidis, dels totalitarismes… Tot i que la teologia actual més avantguardista és ‘post-atea’ i parteix de la inexistència de Déu, no l’antropologitza, es fonamenta sobre la mort de Déu i la impossibilitat d’imaginar-lo i idolatrar-lo, en un retorn a la religió jueva quan es sentència no dir el nom de Déu en va, ni cosificar-lo, ni atrapar-lo en imatges… Reconeix, Saurí, que va haver un moment que ja no podia suportar més pertànyer a l’església com a sacerdot i va dir com André Gide, «adeu a Déu» i, en encarar-se amb Déu li va etzibar: «Recorda que t’he volgut molt, però ja no puc més!». Estava exhaust i va patir molt perquè a la seua mare li va costar, molts plors, gemecs i planys, acceptar la decisió del seu fill de deixar el sacerdoci; la va assumir quan va tindre una ‘revelació’ enmig de la consagració d’una missa a Foios, en una mena de levitació, sa mare havia entés que Déu li deia que respectés la tria del seu fill perquè era una decisió sincera i honesta…
El 2008, es va publicar el llibre, coordinat per Antoni Signes, Por qué nos salimos, Carena editors;, on catorze ex-clergues explicaven perquè s’havien secularitzat. Uns anys després, el 2015, Antoni Signes, tornava a coordinar la publicació de Ressò d’unes secularitzacions. Resposta mediàtica al llibre Por qué nos salimos? Los secularizados, editorial Brúfol. En aquest darrer llibre participa José Mª Saurí amb aquesta breu aportació:
«En el meu cas, l’eixida ha sigut de l’església. Molt prompte vaig veure la fal·làcia d’aqueixa església que ha pretés sempre que la seua pompositat fos acceptada com signe de procedència divina.
Més bé arriba u a la conclusió que en aqueixa església no hi ha res de transcendent. Ella s’ha fet a si mateixa. També el Nou Testament és obra exclusivament seua. Una selecció de llibres afegits, falsificacions en tota segla, etcètera. donen com a resultat que siga impossible establir, amb una mínima serietat, la historicitat de Jesús, la seua vida, obres i paraules. Consegüentment, cadascú manipula el «missatge de Jesús» com vol.
La història d’eixa església, des d’un principi, en la propagació dels cristianisme, han estat sempre juntes la creu i l’espasa. La seua suposada ortodòxia s’ha imposat amb la força i el terror fins on ha pogut. La seua prèdica moral només ha servit per a fer infeliços a generacions i generacions de gent de bona voluntat, que hagueren merescut millor sort.
Tot açò dit així a la manera de titulars. Sobre tot això, hi ha literatura seriosa i abundant, actualment a l’abast de qualsevol.
Només va caldre, doncs, una actitud, al meu parer, coherent; donar-li l’esquena a eixa impostora església.
I arribà la pau i l’assossegament…
Parlar de Déu: per honestedat, millor callar-se. M’ha bastat tractar de viure com u més en aquest món nostre, intentant fer-lo un poc més solidari».
Li suggerim que parle dels seu referents literaris, i ens conta una escena de film del neorealisme italià dels anys seixanta: quan anava del Col·legi espanyol a la Gregoriana passava per davant de la Lliberia Renascita, una llibreria del Partit Comunista Italià (PCI), ell, vestit de sotana es parava, sovint, a mirar els llibres de l’aparador, volia conèixer allò que desconeixia, altres mons diferents al clerical; la llibretera, una dona que podria ser la seua mare, va eixir de la llibreria i li va dir, de manera molt amable: «Pare, vosté es deté moltes vegades a mirar els llibres, vol passar? Si us plau, passe a dins!». Ell li va confessar que «volia saber» i va comprar dos llibres cabdals, en italià, El Manifest comunista de Karl Marx i Friedrich Engels i Així parlà Zaratrusta de Nietszsche, que el van marcar profundament, van ser dues bombes a l’horitzó de flotació… Com també, Jean- Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Albert Camus, André Gide,.. Tenia un llibre de Charles Möeller, La literatura del segle XX, on hi havia sobretot, la literatura angllesa i francesa, Graham Greene (The power and the Glory, The Heart of the Matter o The end of the Affair...), Julien Green (Cada home en la seua nit...), Georges Bernanos (Les grands cimentières sous la lune (1938), Journal d’un curé de campagne (1935), Dialogues des carmélites (1938)… Alguns d’aquests darrers autors van escriure i es van fer famosos als anys cinquanta i seixanta, amb llibres de temàtica catòlica i religiosa.
Li preguntem pels teòlegs de referència de l’època de doctorat a Roma, i ens esmenta a Ferdinand Ebner, lector de Pascal, Artur Schopenhauer, Soren Kierkegaard i Friedrich Nietzsche… Un teòleg que li agradava molt era Rudolf Butman; Ebner junt a Martin Buber i Franz Rosenzweig és considerat un dels representants més destacats de la filosofia dialògica, semblant a l’existencialisme cristià de Gabriel Marcel, a E. Bruner, D. Bonhöffer, K. Rahner, Hans Küng… No obstant això, Saurí remarca que uns dels teòlegs que més li interessava en aquella època dels seixanta, va ser Edward Schillebeeckx, un dominic flamenc d’Anvers (Bèlgica), va destacar com a assessor al Concili Vaticà II, junt a Yves Congar, Hans Küng, Johann Baptist Metz i Karl Rahner va fundar la revista Concilium, de les més destacades revistes modernistes; un dels seus principals referents és la teologia de la mort de Déu, promoguda i divulgada per l’anglicà John A. T. Robinson, a propòsit del seu llibre Honest amb Déu; Schillebeeckx va escriure un llibre sobre Jesús, història d’un vivent, el 1974, però dos anys més tard l’acusaren, des dels palaus del Vaticà, de cometre fins a nou heretgies, que van des del qüestionament de la infal·libilitat del Papa, a la divinitat de Jesús o el concepte de la concepció virginal de Maria; va respondre a les acusacions per escrit, en trenta fulls, però el Tribunal de la Santa Seu no va quedar prou satisfet i el 1981 el van convocar a una nova confrontació amb un tribunal vaticà perquisidor; es va negar a aportar més clarificacions, va convocar una roda de premsa i va fer una crítica molt dura contra els mètodes inquisitorials de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, que presidia Ratzinger, així com l’estil autoritari, d’extrema dreta i gens evangèlic de Wojtyla, el papa Joan Pau II. Aquest mateix any, li atorguen a Schillebeeckx, el Premi Erasmus, per la defensa dels valors clàssics de la cultura europea, així com la seua contribució a l’examen crític de la cultura i de les religions.
Saurí, també reconeixia la influència que va tenir en els seus estudis a Roma, del teòleg francés, Marie-Dominique Chenu… Conta que va anar un dia a presenciar els debats del Concili Vaticà II en directe, l’esquema 13 de l’Església en el mon modern, sobre la guerra i la bomba atòmica, entre altres; va llegir un esborrany on es deia que tota guerra és immoral pels danys, els assassinats, les ferides i els sofriments terribles que causa i es feia una prohibició expressa de la bomba atòmica… I tanmateix, quan es va aprovar el text sobre aquests afers militars, la condemna explícita a les guerres i a la bomba atòmica havia desaparegut… Potser perquè en la Nau Central del Vaticà, l’altra gran corporació multinacional, la Coca-Cola, havia posat darrere de cada columna, unes màquines amb aixetes per regalar-los, als dos mil bisbes que reunia el Concili, tota la Coca-cola que volgueren beure… No és cap fantasia, reconeix que ell mateix la va tastar, aquesta beguda refrescant tan famosa, quan va anar a la sessió del Concili Vaticà Segon.
Li preguntem pel valencià al Seminari de Montcada i en els primers anys de llatí, quan tenien 11, 12, 13 anys, totes les nits, després del sopar, eixien al patí i a la capella, a dir-li la bona nit a Déu; en aquests moments els comminaven a fer un examen de consciència, el prefecte es passejava per davant i preguntava en veu alta, per descomptat, en castellà, he tingut mals pensaments? He escopit? He parlat en valencià? Perdó, Senyor! Quantes vegades?… I havíem d’anar a confessar-nos dels nostres pecats amb Francisco Gil, capellà de Meliana. Com es pot observar parlar en valencià era considerat pecaminós, inadequat, malvat… i quan més voltes parlaves més pecats acumulaves per anar de cap a l’infern. Per desgràcia, si més no, ara mateix, en els bisbes de Castelló-Sogorb i d’Oriola-Alacant, encara persisteix aquest tipus de consideració sobre la llengua pròpia del País Valencià, un dels trets identitaris més preuats de la història social i la cultura valenciana. No obstant això, per banda d’aquests bisbes, “catòlics” i anti-valencians, no mereix cap respecte i, en la pràctica, fan tot el que poden per exterminar-la; en consonància al mal Govern d’extrema dreta que tenim al Consell Valencià que fa tot el que pot per aniquilar el valencià.
Considera que va ser un dels primers a ser reduït a l’estat laical de la diòcesi de València, decideix secularitzar-se quan diu «D’aquesta església ja en tinc prou i massa, deixeu-me en pau», era l’any de 1966, quan presenta la sol·licitud de secularització a l’arquebisbat de València; hi era bisbe Rafael González Moralejo i l’arquebisbe, Marcelino Olaechea… Intenten convèncer-lo que no abandone el seu ministeri de l’església i el gener de 1967 diu l’adeu definitiu; com que tardaven molt en respondre-li, es posà en contacte, per telèfon, amb Antonio Molina, de dret canònic, a l’arquebisbat, i aquest li va dir que havia arribat la seua secularització… Saurí li va preguntar perquè no l’havien avisat i li van dir que devia tres mesos per les despeses que havia ocasionat durant la seua estada a la residència l’Agnès, de Trinitaris, Saurí va respondre que havien estat tres mesos sense pagar-li i no havia pogut pagar la residència… Tampoc li havien pagat pel seu treball ministerial als barris marginals (Borgatta toccacha) de Roma, va estar també oficiant de capellà als barris perifèrics de París i de Viena, uns mesos abans de decidir plegar. Recorda es films marginals de Passolini.
Al remat, ens conta una escena esperpèntica, de sainet, que podria haver filmat el director de cinema, Berlanga: com que Ignacio Valls, l’havia promogut perquè li atorgaren una beca per al doctorat en teologia a Roma, Saurí va decidir anar al Col·legi del Patriarca del carrer La Nau de València, per comunicar-li la decisió de secularitzar-se, donar-li les gràcies per tot i acomiadar-se’n educadament; en entrar al claustre renaixentista d’aquest Col·legi, va veure passejant, entre les columnes, a Ignasi Valls, rector d’aquest Col·legi i a Antonio Vilaplana Molina (d’Alcoi), professor de teologia dogmàtica i sagraments, que després seria bisbe a Lleó del 17 de setembre de 1976 al 9 de febrer de 1987; Saurí diu que quan es va acostar, ells ja sabien que es secularitzava… Antonio Vilaplana li va etzibar indignat, en castellà, sense mitjançar paraula i dirigint-se a Valls per humiliar Saurí: «Hi ha que veure, aquests jovencells, quan ixen al món, al primer ventet que bufa es desmunten i naufraga la barca»… Saurí li va replicar: «Efectivament, Antonio, pregunta’t que fràgil ha sigut la bastida que al primer ventet tot se n’haja anat a fer punyetes»… Davant d’aquesta resposta, Vilaplana, enfurismat i fora de si, va fer intenció de pegar-li a Saurí, però Ignacio Valls el va subjectar perquè no li pegués… Molt sovint, com que la cooptació de la cúpula jeràrquica es fa a dit, de manera antidemocràtica, faraònica, fosca i gens transparent, aquests tipus d’energúmens creuats, estil Munilla, Reig Pla, Roucco i un llarg etcètera, solen ser promocionats per al cim de la piràmide clerical, sense cap tipus de democratització, transparència i llum, arrossegant una manera d’elecció endogàmica, masclista, patriarcal, misògina i faraònica, pròpia de sectes aristòcrates.
Després d’aquesta trobada, desafortunada, amb Ignacio Vall i Antonio Vilaplana, al col·legi del Patriarca, des de l’arquebisbat, el van avisar que l’arquebisbe, Marcelino Olaechea, volia parla amb José Mª Saurí. Va arribar a l’arquebisbat, vestit sense sotana, i Ramon Gascó ( a partir dels any 1990 es va secularitzar i seria el llibreter de la Llibreria La Nau), era a l’entrada del palau arquebisbal, el 1966, li va dir a Saurí que no podia entrar a parlar amb l’arquebisbe vestit amb pantaló i jaqueta, per tant, Gascó es va treure la seua sotana i li la va posar al damunt de José Mª; com que Gascó era alt i Saurí és baixet, la sotana li venia molt llarga i li sobraven uns quants pams de tela, es va lligar una corretja al maluc per tractar de reduir la llargària de la sotana i va aconseguir entrar al despatx de l’arquebisbe vestit amb els requeriments clericals absurdes de l’època. Només entrar, al despatx d’aquell palau, Olaechea, li assigna un destí per anar a un poblet de la diòcesi de València de capellà i li ordena, en castellà: «Agenolla’t, sigues humil amb el teu arquebisbe i la teua Església», Saurí va rebutjar agenollar-se i també l’oferta arquebisbal d’anar-se’n a cap poble, feia poc que el seu pare havia mort i li va dir, sense la retòrica habitual d’excel·lència i altres afalacs eclesiàstics: “Mire, el meu pare ha sigut un llaurador humil, molt treballador, i no ha necessitat mai agenollar-se davant de ningú, tampoc no li ha calgut res de vosté ni de la seua església. Preferisc fer la meua vida sense haver d’agenollar-me davant de ningú com ha fet mon pare. Així que ja en tinc prou d’aquest color!». I va obrir la porta i la va tancar amb força i li va tornar la sotana a Ramon Gascó en treure-se-la per a sempre. Darrere, d’aquest colp de porta, quedaven anys de sofriment causats per una institució que ha fet del terror i la humiliació dels seus fidels i servidors, de bona voluntat, sobretot contra les dones (maltractades com a súbdites de segona o tercera), el pa nostre de cada dia….
José Mª Saurí, és un lector i admirador de l’obra magna, d’uns deu volums, en alemany, traduït al castellà, de Karlheinz Deschner sobre La història criminal del cristianisme; també d’aquest mateix autor La política dels papes en el segle XX, des de Lleó XIII a Joan Pau II, el subtítol del volum I es titula Entre Crist i Maquiavel i el del II Amb Déu i amb els feixistes (1939-1995), amb un apèndix crític sobre «Creuant l’ombrall de l’esperança» de Joan Pau II, així com la denuncia de les atrocitats de l’església en La història sexual del cristianisme i en el llibre Papes i putes, una segona història sexual del cristianisme; Saurí va traduir de l’alemany al castellà, un llibre de Wilheim Reich, sobre L’alliberament sexuals dels joves; és un dels fundadors a Munic, el Centre Obrer Espanyol (1966-68), on es feien moltes activitats culturals i va obrir una escola de batxillerat elemental per fer classes als fills dels immigrants espanyols i també va ajudar a alfabetitzar adults; es va vincular al Partit Comunista Espanyol, però la traducció del llibre sobre la sexualitat de Wilheim Reich no li va agradar a la direcció del comité comunista i el van recriminar; Saurí se’n va anar del PCE perquè ja estava fart d’esglésies i d’inquisicions, foren religioses o laiques.
Per concloure, si haguérem de sintetitzar la seua personalitat en poques paraules, destacaríem la seua intel·ligència, la seua bonhomia, el seu caràcter desvetllat, despert, eixerit, conversador, sociable, de comunicació contundent, la seua experiència viscuda, la seua generositat i hospitalitat, el seu interés per aprendre més encara , la curiositat i l’ànsia de saber més i lluitar contra la ignorància, la pobresa, la fam, les desigualtats socials, les injustícies i, sobretot, contra les guerres. Durant un temps, juntament amb Elisabeth, va ser lector i admirador de Petra Kelly, fundadora del Dië Grünnen (el partit verd alemany), quan es defensava l’ecologisme i el pacifisme radical, però, després, els actuals verds, tant pragmàtics i seguidors de les guerres que marquen els Estats Units, l’han decebut, des del paper del ministre d’afers exteriors alemany Joschka Fischer, de 1998-2005, fins ara mateix… Encara li queden anys de vida per davant per escriure més camí i fructificar-lo més encara de noves experiències i coneixences en el viatge cap a Ítaca, com deia Kavafis en el seu famós poema: «savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques». Uns versos que conviden a recomençar de nou, a acceptar la vida en la seua totalitat, a posar els peus a terra mentre mirem els estels i l’horitzó utòpic, a no donar-se per vençut mai, per gaudir del viatge de la vida sense mirar l’arribada sinó la trajectòria del camí, l’aprenentatge, un viatge ple d’aventures, ple de coneixença…
El 21 d’abril, hem terminat aquest article sobre la vida de José Mª Saurí, just quan ha mort a Roma, el Papa, argentí d’origen migrant italià, Jorge Bergoglio, Francesc, un home compassiu i pròxim als més desvalguts, migrants, pobres i oprimits; sembla que va tractar de ‘rehabilitar’ la teologia de l’alliberament, d’incloure a les dones en igualtat a dins de l’església perquè no siguen discriminades i vulnerats els seus drets, de reconèixer la dignitat i els drets també de les persones no heterosexuals, ha escrit sobre la Terra com la casa dels humans amenaçada per les guerres (Gaza, Ucraïna, Congo…), el militarisme, les enormes desigualtats i pels greus problemes socio-ecològics… i ha sigut crític amb l’ascens de la dreta i l’extrema dreta insensible amb el sofriment dels altres; no ha pogut fer les reformes que volia perquè ha tingut a la curia vaticana en contra i un corrent d’extrema dreta eclesiàstica que pregava a un Déu cruel, terrible i temible, perquè es morís el més aviat possible, que casa molt amb les benaurances de l’evangeli… En fi, enmig de tants papats reaccionaris, antimodernistes, patriarcals i misògins (Wojtyla, Ratziger…), ha sigut un referent moral mundial, més enllà de l’església, i ha tractat però no ha pogut concloure les reformes per reconèixer del tot la dignitat de les dones, acceptar el celibat optatiu font dels abusos i violacions a infants, retornar la plena dignitat a les classes socials marginades i més pobres i aconseguir una jerarquia més democràtica, transparent, una església aggiornada, actual, moderna, menys piramidal, sense una cúria al servei de les ideologies anti-modernistes i d’extrema dreta del món…
Post scriptum:
Sense l’ajuda de Vicent Garcia Devís, el dinar, l’ambient càlid de sa casa, les preguntes, les fotos, l’espenta, etcètera, aquest article no s’hagués pogut fer; si he fet servir el plural, i l’he deixat estar, és perquè considerava que calia que el signarem els dos; ell ha preferit no signar-lo i ho respectat, però cal consignar l’agraïment i el seu treball de col·laboració imprescindible.
