Sal·lus Herrero i Gomar
S’ha publicat aquests dies Feixisme i populisme. Mussolini avui d’Antonio Scurati, traducció i epíleg de Gustau Muñoz (en coedició Afers-Raig Verd, 2025), un volum que fa el número 10 de la col·lecció “Biblioteca de Pensament Crític”. És un llibre breu i, com deia en un article recent Gustau Muñoz en un article aparegut a País Valencià Segle XXI titulat “Lectures profitoses: els nous títols de la BPC d’Afers”, es pot llegir tant aquest d’Antonio Scutati com el següent d’aquesta mateixa col·lecció L’actualitat de Hannah Arendt. Els orígens del totalitarisme i el segle XXI d’Elisabeth Young-Bruehl en un viatge en Euromed de València a Barcelona (i si és en el regional se’n poden llegir molts més llibres).
Aquest de Scurati és llibre necessari per copsar els riscos, les amenaces, els reptes i els desafiaments dels nostres temps convulsos i accelerats en dinàmiques polítiques tortuoses d’orientació autoritària que poden dur a una situació cada vegada més crítica. Sembla que com més s’agreugen els problemes derivats de les crisis socioecològiques, més s’incrementa la capacitat de manipulació de masses, el control, la falsedat, la demagògia, el populisme, la indecència i el simplisme per triar les opcions més pèssimes, les que més directament ens duen a l’abisme de la barbàrie, sense frens d’emergència.
A la Taula hi trobem: 1. Feixisme. 2. Populisme. 3. Democràcia. 4 Epíleg (Gustau Muñoz)
Abans de començar a explicar perquè cal analitzar, en una mirada cap enrere, ara i ací, el feixisme i el populisme, en defensa de la democràcia i d’un anti-feixisme cívic de tots els demòcrates sincers, Scurati, adverteix: «El text que trobareu aquí té l’origen de la meva intervenció a les Rencontres Internationales de Ginebra, que se celebren anualment d’ençà del 1946, any a partir del qual -tot just acabada la guerra- un grup d’escriptors i intel·lectuals va pensar que era imperatiu reprendre el diàleg cultural entre nacions per preservar la pau. Vaig pronunciar el discurs dijous 29 de setembre del 2022, pocs dies després de els eleccions generals a Itàlia. Tot i que l’he revisat i ampliat, he decidit mantenir el to d’oració civil i el rerefons commogut que caracteritzen el text de la meva intervenció, també pel que fa al moment històric en què fou concebuda i exposada». El feixisme, com observarem, quan analitza el pas de Mussolini del socialisme al feixisme, no és només o tan sols, una relíquia del ‘passat’, amb les variacions ‘convenients’ per aconseguir vèncer electoralment i imposar les seues pràctiques, a diferents estats del món, les derivades dels hereus de les ideologies vinculades al feixisme i al populisme, a Itàlia, França, Alemanya, Països Baixos, Hongria, Polònia, Espanya, Brasil o els Estats Units, aconsegueixen unes masses d’electors que poden erosionar, parcialment o del tot, una democràcia liberal o parlamentària, defensora dels drets humans, dels procediments i de les llibertats democràtiques, de la protecció d’ecosistemes vitals de la Terra, del manteniment dels serveis socials (educació i sanitat pública…), de drets individuals, socials, ecològics i col·lectius, de la pau, d’un repartiment de la riquesa basat en la justícia social i d’una convivència digna que deixe de banda la força bruta, l’autoritarisme, la tirania dels més forts i multimilionaris, del gangsterisme dels punys i les pistoles, de l’ús de la violència i la mentida per a imposar polítiques que afavoreixen només els guanys d’una elit minoritària que vol repartir-se la Terra.
1. Feixisme: El curs de la Història (i els esdeveniments que la basteixen) ens afecta i no podem restar al marge, per això explica perquè ha decidit no amagar-se, en paraules del propi Scurati «Arriba un moment en què ja no és lícit amagar-se. Qui vol narrar la Història –la història amb majúscula, l’esdevenir col·lectiu dels pobles en el decurs del temps, un temps que esdevé humà només quan s’integra en un relat- ha de reconèixer tant sí com no que en forma part. Qui aspira a aquesta mena de narració ha de declarar-se culpable».
«Però culpable de què? De ser un de tants. De ser com tothom. Com tothom integrat, implicat, partícip. De no poder -com ensenyà el poeta- distingir entre el dansant i la dansa. De no poder ni voler fer-ho. D’haver errat en la percepció de la Història a causa d’un dels grans menyscaptes espirituals de la nostra època, una època en molts aspectes privilegiada». No sabem a quin poeta es refereix Scurati, quan afirma que ser un entre tants és no saber distingir entre ell dansant i la dansa… Nosaltres, influïts pels versos d’Estellés, pensem que cal ser «un entre tants», això de no ser res si no s’és poble, tenir consciència per salvar els mots de cada cosa… I tanmateix, Scurati, en un altre sentit molt diferent, ens recorda que «D’ençà de la Revolució Francesa s’han succeït deu generacions d’homes i dones que han viscut en l’horitzó de la Història, un horitzó immens, terrible i prometedor. Al llarg de dos segles, homes i dones han pogut aixecar la mirada vers aquella línia llunyana i sentir la seva petita existència individual com a part d’un relat més gran, d’una narració tumultuosa, de vegades forassenyada, sovint sangonosa, però capaç de donar-los un sentit i una direcció. A la nit, com una estrella polar, la Història brillava lluminosa al cel etern que cobreix els nostres afanys».
En aquest text d’Scurati sobre la Història, la culpabilitat, la lluminositat i els afanys, podem evocar la reflexió de Kant a “Què és la Il·lustració”?, amb el Sapere aude (Atreveix-te a pensar!, per eixir d’una minoria d’edat culpable), la de la Fenomenologia de l’esperit de Hegel, la de Marx al Manifest Comunista amb les ingents transformacions de la burgesia i, en conseqüència, el de la Dialèctica de la Il·lustració de Horkheimer i Adorno que adverteixen sobre la complexitat dels processos que donaren lloc a la Modernitat, les ambigüitats i el risc de la seua liquidació pel domini de la natura mitjançant una raó instrumental omni-reificadora que, en destrossar la natura, l’espoliació productivista i consumista i explotació humana, deteriora i destrueix les possibilitats humanes de supervivència.
Amb optimisme històric, bona documentació i una manera de relatar suggestiva i seductora, Scurati, inicialment, escriu: «A partir de la Revolució Francesa, durant dos segles deu generacions han invocat el futur per obtenir justícia: davant del tribunal de la Història, mil·lennis d’esquenes trencades i de sofriments sense nom trobarien finalment la redempció. Redempció i rescabalament. Fins i tot venjança. Dues generacions de mares i pares cregueren amb confiança magnànima que la vida dels seus fills seria millor que la seva, i que l’existència dels nets seria millor que la dels fills. I es varen mostrar disposats a lluitar per aquesta causa, a morir, fins i tot a matar. Vet aquí la promesa de la Història, la promesa que es promet a si mateixa: el futur ens espera, el futur ens pertany. El futur és un dels nostres. Vet aquí la virtualitat de la Història: la història no s’ha escrit mai d’una vegada per a sempre. La història és tothora lluita per la història. La història som nosaltres».
I tanmateix, després d’aquest paràgraf tan ‘prometedor’ on el futur i la història es presenten identificats com a ‘nostres’, quan tots sabem que el futur és ignot, ple d’incerteses i que els problemes per a nosaltres i els nostres descendents, es multipliquen perquè el futur s’escurça, s’estreny i es complica moltíssim, Scurati adverteix: «Però després, aquest horitzó es va esvair, l’estrella de la redempció es va apagar […] De cop i volta les nostres vides occidentals es varen estretir, totes esdevingueren un afer privat, una solitud planetària. Havíem començat a mesurar tota experiència segons el metre curt del present, un metre en el qual no trobaven lloc les grans escenes de l’existència individual i col·lectiva. Havíem perdut la capacitat de sentir-nos travessats per un temps de gran alè, que ve de lluny i va lluny; ens vàrem fer sords a la veu que, en els moments de desesper, ens encoratjava xiuxejant-nos: coratge, avant, no ets el primer, no ets últim, no estàs sol; al teu costat marxen legions d’éssers humans que visqueren i moriren abans que tu nasquessis i marxa també al teu costat una gernació més nombrosa, la de les dones i homes encara no nascuts».
I a la recerca de retrobar aquell sentiment ( social, ‘col·lectivista’, ‘fraternal’) perdut de la Història, a la recerca d’un temps llunyà de «germans que ja no ho són», afirma, com ha dit abans, que no és lícit amagar-se, i en fer servir una citació d’Enzenberger conclou: «per als pobles l’única història que compta és la que s’ha transmutat en saga, en epos, en un relat col·lectiu a càrrec d’un brunzit de veus anònimes en un feix de versions lliures que resulten apassionants perquè són totes apassionades, que ens impliquen perquè totes estigueren implicades, que ens commouen perquè totes eren veus commogudes». I explica perquè el fet que la invitació a participar en les conferències sobre la pau -que es fan des del 1946- té per a ell un significat històric i també una vàlua existencial pregona, just quan al seu país, una majoria relativa han expressat la voluntat que governi Itàlia un partit d’extrema dreta que prové del neofeixisme. Expressa el fracàs total del debat públic per desfer els nusos i elaborar en la consciència col·lectiva l’obscur passat feixista o neofeixista i adverteix que potser es triarà un camí de revisionisme sectari i maldestre, d’una nova llum que en negui o n’ignori la foscor. Assenyala la novel·la biogràfica, Il tempo migliore della nostra vita, dedicada a Leone Ginzburg, el gran intel·lectual i heroi antifeixista, torturat i assassinat per Mussolini i la tetralogia M. El fill del segle, M. L’home de la providència, M. Els darrers dies d’Europa i M. L’hora del destí; a partir d’un coneixement documentat i exhaustiu de la història interna i externa, Scurati ha fet una aportació excepcional a la comprensió i a la superació d’un passat que no acaba de passar (en alemany el terme és Vergangnheitsbewältigung, superació del passat, que no existeix en italià una locució anàloga).
En aquesta obra magna M. sobre la invenció del feixisme per Mussolini, un referent per a Hitler i Franco, Scurati, tracta d’explicar, detalladament, el feixisme a través de l’antifeixisme i passar comptes amb el passat. Perquè el feixisme no ha deixat de ser el gran esborrat de la consciència nacional i, com en un conte de fantasmes, ha continuat infestant la nostra casa comuna. No pretén ser neutral, distanciat, impersonal, parlar des d’una presumpta «imparcialitat del saber» (en el supòsit que existeixi quelcom de semblant en l’àmbit del discurs cultural). «No. No. Tres vegades no», reitera Scurati, tot i que li ha passat una desagradable factura ja que a Itàlia és objecte d’atacs personals vulgars, insultants i violents per part de la premsa de dreta. Com al nostre País Valencià foren atacats en vida i després de morts, els nostres estimats escriptors Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner i Vicent Andrés Estellés, reben insults ignominiosos, infames i pretenen esborrar-los de la plaça pública, per haver-se posicionat, en escriure en el nostre català, contra el genocidi cultural que imposa el feixisme, el secessionisme lingüístic i el reaccionarisme de l’extrema dreta que mal governa, ara i ací, la Generalitat Valenciana, en un aire de família de retorn a l’herència de la dictadura franquista amb creació de conflictes artificials amb consultes, accents i collonades masclistes i autoritàries per anorrear al valencià.
Adverteix, amb Umberto Eco, que la difusió i la influència del feixisme italià al món i al llarg del temps es deurien al fet de «no posseir cap quinta essència, ni tan sols una essència», un conjunt difús, de contorns imprecisos; un joc, per tant, qe podia «ser jugat de moltes maneres», força diferents unes d’altres, i que en el seu propi fi presentava nombroses incongruències, confusions i contradiccions… Scurati tracta de modular la seua llista de característiques duradores -o que retornen- del feixisme italià dels anys vint i trenta del segle XX en relació amb l’escenari polític actual, convençut com està que la «superstició feixista» (en el sentit de supervivència de creences i pràctiques d’un temps llunyà) esta configurant la història contemporània d’Itàlia i d’Europa, una història que prové del feixisme en tant que esdeveniment central. Esmenta la galàxia dels neofeixistes i neonazis, no del tot nombrosa, però no del tot marginal i residual, que fan servir la violència física i verbal, però considera que, no ha pensat mai, i tampoc ho pensa avui, que l’autèntic perill per a la democràcia provingui d’aquí, és a dir, del retorn de les camises negres, blaves o marrons, dels qui es declaren obertament feixistes al segle XXI, dels qui es passegen amb el crani rapat i fan la salutació romana, dels que reparteixen cops i bastonades… No són cap avantguarda, si no la rereguarda horrible, que ha de ser tractada tal com les lleis vigents preveuen. Ara, el govern a Itàlia dels neofeixistes, és una amenaça per a la qualitat de la democràcia, no per a la supervivència de la democràcia. El perill el representa els moviments de masses, que anomena «populistes» o «sobiranistes», tot i que no diferència entre els ‘sobiranistes’ que reclamen més autogovern perquè no tenen estat propi i els «populistes» o «sobiranistes» d’estat. I pronosticar que afecta a la qualitat de la democràcia però no la posa en perill, és aventurat, perquè, el mateix Trump, en contra del que indica la Constitució dels Estats Units, es planteja allargar el seu mandat presidencial més enllà de dues legislatures, l’assalt al Congrés després de la victòria electoral de Biden-Harris, va ser una amenaça seriosa; igual com al Brasil el colp d’estat de Bolsonaro, igual que a Hongria, igual com el comportament bel·licista de Putin envaint Ucraïna, en voler quedar-se les terres conquerides per la força bruta militar i imposar des de Moscou el Govern d’Ucraïna, igual com el comportament bel·licista de Netanyahu amb els assassinats de milers i milers de palestins innocents a Gaza, l’autoritarisme d’Erdogan empresonant la dissidència, etcètera.
Aquesta és la tesi d’Scurati: «els moviments, els partits i sobretot els dirigents polítics que representen avui un desafiament per a la democràcia en la forma que l’hem coneguda fins ara -la democràcia plena, la democràcia parlamentària liberal- els qui teoritzen o practiquen fórmules internament contradictòries com ara la «democràcia autoritària», ja siguin italians, espanyols, francesos, alemanys, brasilers o nor-americans, no descendeixen del Mussolini feixista. Descendeixen del Mussolini populista. Una de les arrels del feixisme, la més canònica és el lligam entre el feixisme i la violència política sistemàtica, exhibida amb ostentació, homicida. Aquests professionals de la guerra, excitats per l’olor de la sang com gossos de cacera, incapaços de reintegrar-se a la vida en pau, a la vida civil, que viuen de i per a la violència, esdevindran, en efecte, el nucli inicial de les esquadres feixistes». [els arditi, amb els que Mussolini, sense pensar-s’ho, s’enfilà al camió d’aquests ‘arditi’, una mena de legionaris exaltats, tropes d’assalt, carn de canó, delinqüents comuns, amb una granada en una mà, una pistola en l’altra i un ganivet entre els dents per combatre als fronts de guerra, disposats a tot a pit descobert… Però, després d’acabada la primera guerra mundial, es queden sense funció, fracassats, inadaptats, fora de joc, decebuts, amargats, ressentits, desemparats]. I M. Se n’adona que els pot fer servir per als seus propòsits polítics. I ho fa.
La segona arrel del feixisme és la seducció, que es va desenvolupar al costat, conjuntament i simultània, de la violència; mentre els arditi violaven Itàlia, el futur duce la seduïa, amb l’ajut, d’»intel·lectuals» feixistes, com D’Annunzio, Filippo Tommaso Marinetti, l’inventor del futurisme, o Arturo Toscanini, el gran director d’orquestra, que poc després esdevindria un dels símbols internacionals de l’antifeixisme però que «en el clima electrizant d’aquells dies mirava amb interès i simpatia aquells joves impetuosos determinats a canviar el món, a fer fora la vellúria d’un poder del segle passat. Fins i tot els finança». Explica, Scurati, els avatars de Mussolini, el pas del partit socialista al feixisme, els fracassos, les derrotes, la demagògia, del fill del ferrer, «el fill del poble», com construeix la simbiosi entre el seu jo i el poble (De «Jo soc el poble» a «El poble soc jo», el suport del rei d’Itàlia i la burgesia italiana per atorgar-li el poder, l’amenaça de la violència, el terror esquadrista i la seducció, «sota l’expressió marcial de la màscara feixista, els trets persuasius del populista, la fulminant escalada de consensos que va conduir el marginat d’ahir a l’atuïdora conquista del poder d’avui, o de demà».
2) El populisme, on Scurati analitza les característiques del populisme feixista ja que és un terme vague, genèric, usat ben sovint de manera imprecisa i potser equívoca, com a arma llancívola contra els altres, com paraula-talismà, per a fer exorcisme lingüístics quan es trobem davant d’una realitat esmunyedissa i inquietant, fantasmal i amenaçadora; avisa que cal fer-la servir amb cautela (i fins i tot parsimoniosament), tot el contrari del que fa Javier Cercas, en un debat recent amb Scurati, de manera obsessiva i malaltissa Cercas qualifica de populisme el nacionalisme sobiranista de l’independentisme a Catalunya (i afirma, alegrement, que aquest ‘sobiranisme’ de Catalunya és molt més perillós que el feixisme dels anys trenta i quaranta i quan parla del «falangisme espanyol», simptomàticament, s’assenyalava a si mateix en un gest amb la mà que l’identificava, el descrivia i el definia com a tal… com tots sabem des que va escriure Soldados de Salamina en aquella novel·la apologètica sobre Rafael Sánchez Mazas; Scurati, molt més prudent i intel·ligent, després de la intervenció tan simplista i arrauxada de Cercas, va dir que ell no sabia si el populisme o nacionalisme sobiranista era més perillós que el feixisme, com afirmava, rotundament, Cercas, i assenyalava, Scurati, els milers de morts causats pel nazi-feixisme, l’Holocaust, els camps de concentració i d’extermini, l’ús de la violència industrial, l’aplicació decisions finals, l’ús de l’oli de ricí, de la tallada de cabells, de l’ús del puny i les pistoles com a receptes polítiques habituals, el trencament de les urnes, de l’ús de les porres, les pallisses… símptomes, aquests darrers, que qualifiquen més les accions del nacionalisme sobiranista espanyolista quan va voler impedir una votació de referèndum l’1-O de 2017, que al sobiranisme independentista de Catalunya que va actuar pacíficament i va rebre la violència i la brutalitat dels punys, les porres, dels rifles amb bales de goma contra els ull i el cossos de gent pacífica que volia votar i expressar el desig d’autodeterminació; també té ressonàncies a la manera de Carl Schmit, el judici polític als “enemics” i les condemnes d’anys de presó amb irregularitats, falsedats i enganys jurídics i propagandístics per generar por, odi, ressentiment i catalanofòbia… Cercas per tal de defensar el nacionalisme sobiranista espanyol, fer-se un lloc en la Real Academia de la Lengua Española i en els «mentideros» i diaris de Madrid, no té cap problema en disparar contra els independentistes catalans i exagerar la nota, vinga o no vinga a tomb.
En aquesta ‘seducció’, la premsa en l’era de les masses, juga un paper important; Mussolini passa de director de diari socialista Avanti! a Milà, a director d’Il Popolo d’Italia, també a Milà, i amb l’ajut dels esquadristes feixistes, nacionalistes, arditi i futuristes, programarà la primera acció violenta, amb morts i ferits, contra el diari Avanti! que ell mateix havia dirigit uns anys abans… Per soterrar el seu passat amb el bateig d’una violència iniciàtica brutal.
Aquests trets populistes que assenyala Scurati són: la personalització autoritària, (un jo omnívor, majestàtic i nacisístic), polèmica antiparlamentària (va dir de si mateix el fundador del feixisme: «jo no faig política, jo faig antipolítica»; si ell és el, cabdill, el duce del poble el parlament, sagrari de la democràcia, esdevé un lloc inútil, una pèrdua de temps…, la tercera regla, com a líder carismàtic, la seua funció serà la de guiar i seguir, el condottiero que guia les masses, però no precedint-les sinó seguint-les; un dels eslògans més inscrits en el murs de l’època feixista: Si avanço, seguiu-me/ Si m’aturo, mateu-me/ si caic, vengeu-me./ M. com l’home del després, el que arriba un moment després a l’escena de l’esdeveniment polític, «no té ni ha de tenir idees pròpies, no té conviccions irrenunciables, no té fidelitat, no té lleialtat, no té estratègies a llarg termini, no guia les masses cap a un objectiu llunyà, elevat, que ell albira però que les masses no veuen. Al contrari, aquest líder no més sap de tàctica i no d’estratègia, només sap d’oportunitats i no de conviccions, només sap de praxi i no de teoria. Aquest líder no té ni vol tenir cap contingut, és un home buit, és un got buit, un dispositiu eficacíssim en el desplegament de la supremacia tàctica del buit». La quarta regla del populisme feixista és l’ús de la política de la por: genera la por integral i total, amb l’ús de la violència sistemàtica i homicida exercida per les esquadres feixistes que causen terror i després, aquests arquitectes del terror, és proposen a si mateix com a ungüent per calmar la por, amb un càlcul deliberat, cínic, alternant paraules tranquil·litzadores i lloances. L’ús de la violència i de l’amenaça, sembrar por i fer-la servir com a objectiu polític. La cinquena regla: transmutar la por en odi (excita els neguits de la gent, estimula les passions més ombrívoles, la sensació de decepció, de derrota, de traïció, burxa en el ressentiment i la rancúnia que tants i tants compartien després d’haver lluitat en la guerra i en tornar a casa no hi havia res de les promeses fetes: ni feina, els preus dels aliments pels núvols, costava trobar benzina i posar un plat a taula… La sisena regla: simplificar la vida moderna via brutalització de la vida política i simplisme: assenyala un enemic, un estranger invasor, un dissident… (a l’estranger invasor se’l pot matar a garrotades o bé, en el seu cas, deixar que s’ofegui davant les nostres costes, si no és que se’l rebutja i retorna a la mar… Fa cent anys, el populisme feixista veia en el «socialista» aquell enemic a liquidar, ara el populisme sobiranista el veu en l’immigrant… Davant de l’invent de “l’enemic invasor» es presenta el feixista amb el garrot en la mà, disposat a resoldre tots els problemes. Tota la realitat es redueix a això: amic-enemic, problema-solució final.., La darrera regla del populisme que assenyala Scurati és la comunicació del cos amb el cos, els gestos arrogants, del bufó, del mascle, els brams, l’expressió de la ràbia, de l’odi, de la violència física, parlar no al cervell sinó a les vísceres del cos electoral, un tipus de comunicació, d’Mussolini, de Trump, etcètera, pre-reflexiva, emotiva, prepotent, arrogant, guanyadora perquè fa una apel·lació a l’animalitat humana, a allò tribal, als sentiments més primaris… S’interroga si el feixisme fou comèdia o tragèdia.
3. Democràcia. Explica moments de ‘banalització’ de la història, de la inconsciència festiva juvenil davant la caiguda del Mur del Berlín, dels xicots de la fi del segle XX, quan Scurati era estudiant a a la segona meitat del segle XX i bevien vi blanc i bitter a Venècia, sense detenir-se a mirar la pantalla d’un televisor que retransmetia una notícia clau de la Història d’Occident… Els que tastàrem la dictadura feixista de Franco, un dictador que va morir com va nàixer a la vida pública com a cabdill d’estat militar (traint, assassinant, censurant, afusellant, torturant…) i sabíem de les malifetes de la dictadura de Salazar a Portugal, del colp d’estat militar de Pinochet a Xile contra Salvador Allende i el de l’Argentina de Videla, dels coronels a Grècia, etcètera, no podem pensar que la democràcia és una condició quasi natural, un guany assolit d’una vegada per a sempre, una mena de patrimoni vitalici del qual podem gaudir de manera irresponsable. En canvi, afirma Scurati, que la gent més jove, aquella que ha viscut sempre en democràcia havia oblidat una veritat fonamental de la democràcia: «la democràcia no és fruit de l’atzar ni de la necessitat, no és un do del cel, és una conquesta; la història de la democràcia, sense cap mena de dubte, és la història de la lluita per la democràcia».
Davant cada nou col·lapse periòdic d’un sistema econòmic governat pel miserable capitalisme financer, davant cada nova manifestació d’impotència enfront dels seus enemics exteriors, davant cada nova impetuosa onada migratòria, apareixen infal·liblement els mots desconfiança i descrèdit envers el sistema democràtic… Corrupcions, desqualificacions, erosions de la democràcia, desil·lusió, decepció, frustració, retòrica oficial de líders i moviments socials ‘alternatius’ que ambicionen el poder sense amagar el seu menyspreu envers la democràcia… I analitza aquest present nostres en contrast i ‘coincidència’ amb la desconfiança de les paraules de Mussolini entre els anys vint i trenta, el segle de la lluita a mort entre la democràcia i els seus enemics; paraules que, certament, i malauradament, no han deixar de parlar-nos. De temptar-nos. De seduir-nos… I s’interroga davant d’aquesta situació de risc: què hi podem fer?
I remarca la necessitat, «la possibilitat d’un antifeixisme cívic, i ja no ideològic; un antifeixisme que no imposi a segons qui l’arrenglerament sota banderes de to pujat, sinó que dugui a tothom a prendre posicions sota la bandera de la democràcia. La democràcia de la tradició europea, liberal, plena i sencera. No n’hi ha cap altra. […] Un antifeixisme de tots, de tots els demòcrates sincers»…
4) Epíleg de Gustau Muñoz: recorda l’origen del text de l’autor, com una oració civil, a Ginebra en setembre del 2022, després de l’arribava al govern de Georgia Meloni, una dirigent del partit Fratelli d’Italia, de matriu neofeixista inequívoca, que trenca el consens antifeixista en que s’havia basat la Republica Italiana d’ençà del 1947 i va encendre les alarmes de tots els demòcrates d’arreu del món. La intensificació d’aquest neguit per l’ascens de l’extrema dreta arreu del món i especialment a Europa, que dibuixa un panorama, ara mateix el 2025, d’excepcional gravetat.
La història no es repeteix, però rima, va dir Mark Twain. I afirma Muñoz, «I tenia molta raó. L’aportació de Scurati és fonamental per capir fins on pot arribar aquesta rima”. Una aportació que s’ha concretat en la tetralogia que ha dedicat a Benito Mussolini, un veritable monument de recerca històrica i exposició novel·lesca que serveix per advertir de les dinàmiques feixistes i populistes que es produïren i es poden tornar a revifar amb semblances o diferents vestits, disfresses, mascares, carasses, gestos, discursos… Una obra magna, per tal d’ajudar a entendre el segle XX i l’actualitat (inquietant, amenaçadora).
S’analitza com en el nucli del feixisme hi ha la violència cega com a arma política, la violència física, «una violència extrema», eina de dissuasió i alhora figura «atractiva». L’estètica de la violència i de la guerra és una cosa inquietant, exalçada per artistes o diletants diversos, de Marinetti a Jünger o Celine i els «poetes» del feixisme espanyol. També la violència verbal -avui omnipresent a les xarxes- i una idea insistent d’exclusivitat i de superioritat dels «nostres». La complaença d’Ernst Jünger és un dels signes sorprenents del temps que anunciava l’apologia de la brutalitat, la violència i la guerra… «En tot cas, Mussolini copsa que en aquell descontentament brutal del seu temps hi havia una energia social disponible, la va fer seua i la va rendibilitzar. L’estètica de la violència es perpetua a hores d’ara en determinats films i videojocs, en les pel·lícules de superherois i catàstrofes, més enllà de la literatura. Res no és innocent o casual». Cal analitzar els «signes del temps», els escenaris, els esquemes i marcs cognitius, epistemològics i ideològics, la informació i la propaganda que prepara i predisposa les poblacions per a l’acceptació de la brutalitat, la violència, la força bruta i la submissió al militarisme i el bel·licisme.
Recorda, Gustau Muñoz, com «Mussolini va posar el seu moviment demagògic, pretesament radical o revolucionari, al servei dels interessos dels industrials del nord i dels terratinents del sud. L’establisment, ja molt deteriorat, del liberal-conservadorisme italià, amb el rei Vittorio Emmanuele al capdavant, li va cedir el poder el 1922. S’hi va estar fins el 1943, quan el deposaren el seus, espantats davant la catàstrofe i l’avenç dels aliats. I encara tingué un epíleg salvatge (la Republica Sociale Italiana de Saló) com a vassall de Hitler i els alemanys, fins el 1945, quan fou detingut, jutjat i afusellat a Milà, on el seu cadàver fou penjat cap per avall -juntament amb els seus còmplices- en una benzinera de Piazzale Loreto. Una imatge que provocà calfreds en tots els feixistes i especialment els franquistes, a Espanya». No en va, aquests tres dictadors feixistes, Mussolini, Hitler i Franco, conjuntament, havien derrocat la República a Espanya, arran d’un colp d’estat militar, en una llarga guerra de destrucció, bombardejos, sobretot de les ciutats costeres i de l’interior dels Països Catalans, que servia de laboratori i experiment militar per a noves guerres, invasions d’altres països i desplegament imperialista. S’assenyala que Paul Preston ha escrit com Itàlia va dur una guerra encoberta contra Espanya al capdavall, ja des del 1931 que fou letal per a la democràcia a Espanya: perquè M. Va donar suport des de primera hora, amb diners i armes, als conspiradors monàrquics, i després ajudà decisivament al general Francisco Franco amb avions i tot un cos d’exèrcit (el CTV) amb uns cent mil efectius, que aviat és dit, conclou Gustau Muñoz.
Internament, Mussolini pràctica l’art de la seducció amb mà de ferro (assassinat del diputat socialista, Giacomo Matteotti, el 1924), maltractaments, censura, pallisses, oli de ricí, repressió, presons (com la que va patir Antonio Gramsci). Fou molt admirat per Hitler i pels falangistes i franquistes que contactaren per comprar-li armes i que els ajudés en el colp d’estat militar que iniciaria la guerra el 1936 fins al 1939… Hitler arriba al poder el 1933 també de la mà de la burgesia industrial, després d’haver «seduït» un segment considerable de la societat alemanya.
Externament, el feixisme projecta enfora el conflicte social intern italià, derivat d’una estructures socials obsoletes i basades en els privilegis d’uns pocs i l’empobriment de la majoria, amb la retòrica -i en aquest cas, la pràctica- de l’imperi. La deriva expansiva del feixisme italià en l’empresa ridículament impossible de construir un nou Imperi Romà a la Mediterrània i a Àfrica: Líbia, Etiòpia, Somàlia, Albània, Grècia, parts de Iugoslàvia. I volgué controlar també la Mediterrània occidental: les Illes Balears, Catalunya, si podia ser… Expansió imperial injusta i demencial. Denuncia, Muñoz, com de l amà de Mussolini, Itàlia va perpetrar crims de guerra i crims contra la humanitat que han quedat impunes. Els seus avions bombardejaren població civil inerme a Barcelona, València, Alcoi, Granollers, Alacant o Xàtiva, i van causar milers de víctimes.
Al remat, s’analitza i es compara la lucidesa democràtica de Scurati que «contrasta vivament amb els relats exculpatoris, comprensius o directament apologètics que s’ha difós tant en l’època recent a Espanya, referits al franquisme i alguns dels seeus personatges més representatius en el terreny cultural, com ara Rafael Sánchez Mazas (a càrrec de Javier Cercas), Dionisio Ridruejo, Juan Ramón Masoliver (Míriam Gázquez), Agustín de Foxà (reivindicat per Andrés Trapiello), Rafael García Serrano, Vizcaíno Casas (valencià feixista de mare catalana) i altres que encara esperen el seu avalador, però tot arribarà o ja ha arribat. Alguna cosa falla en la cultura política a Espanya, i no em sembla exagerat dir que el nacionalisme espanyolista visceral -excitat davant situacions recents- de tants autors n’és la causa primera.»
Conclou l’Epíleg, Gustau Muñoz, afirmant com aquest llibre de Scurati explica el sentit i els ressorts de la seua obra i estableix de manera contundent i molt clara les relacions, els punts de confluència i les diferències entre el feixisme clàssic dels anys vint i trenta del segle XX i el populisme, molt més plàstic i adaptable, així com els ressorts de l’èxit de Mussolini: l’ús de la violència, però també la transformació de la por en odi, la seducció nacionalista, la connexió amb les pulsions psíquiques profundes (el malestar de la modernitat) i l’habilitat per conjugar interessos diversos. L’època de l’antifeixisme clàssic, que també va configurar l’Europa contemporània, ha passat. El feixisme uniformat i violent no és ja el protagonista… Però la democràcia s’enfronta igualment a un moment carregat de perill. I caldrà estar a l’alçada. […] L’antifeixisme civic com a component indestriable de la democràcia. Sens dubte una gran lliçó. Una ensenyança que no hauríem d’oblidar, ara que observem les amenaces, els riscos, els perills i els reptes davant dels nassos…
