Josep J. Conill
(Una lectura d’Els eviterns, d’Anna Salomé, Austrohongaresa de Vapors, València, 2025)
La Companyia Austrohongaresa de Vapors és una editorial valenciana creada l’any 2016 que, després d’uns anys de pausa, ha decidit reprendre l’activitat. L’obra escollida per a la rentrée és la novel·la Els eviterns, d’Anna Salomé, fet que en principi constitueix ja una clara aposta pel risc i la qualitat.
L’aposta pel risc a penes necessita comentari, perquè es concreta en la publicació d’una autora gairebé anònima, per bé que en 2018 va traure a la llum La síndrome de Lot, un volum de relats imprescindible, d’aquells que fan gran una literatura, acollit pel públic amb la més absoluta indiferència, malgrat les elogioses recensions a càrrec de crítics tan solvents com Enric Iborra, Gustau Muñoz o Fèlix Edo Tena. En un altre àmbit literari, millor ventilat, la publicació del seu nou llibre constituiria, doncs, un esdeveniment susceptible de concitar l’interès d’un ampli ventall de lectors, però la prudència ara com ara aconsella considerar-lo com un segon debut.
Pel que fa a l’aposta per la qualitat, cal dir que ens trobem amb una novel·la força inusual, en què l’autora ens ofereix una prolongació narrativa de l’extraordinària capacitat d’ordir malsons característica dels seus relats més curts. D’entrada, la trama de l’obra ens situa en un geriàtric estatal ubicat als confins d’Europa, on un petit grapat de personatges, condemnats per diversos crims, redimeixen les seues penes a canvi de fer-se càrrec de les deixalles humanes d’uns ancians que, per causes desconegudes, es resisteixen a morir. L’aïllament geogràfic, les complicades relacions entre el personal, el tracte quotidià amb l’extrema decrepitud dels interns i l’enigma que sobrevola la seua extraordinària capacitat de supervivència, hi actuaran com una olla de pressió capaç de fer saltar pels aires la fràgil normalitat que regeix la vida d’aquell peculiar col·lectiu. A conseqüència d’això, la perspectiva que el director del centre s’havia fet sobre l’estat dels interns es veurà dràsticament modificada, i l’accés a una informació fins aleshores desconeguda es concretarà en un desenllaç tan inesperat com tràgic.
Com en el seu llibre anterior, Salomé hi recorre a un estil ters i precís, despullat de manierismes i guiat només per l’afany de servir a l’eficàcia d’un relat complex, que s’atansa wittgensteinianament a l’exploració de la mort, aquella realitat que cancel·la tot llenguatge. La condició liminar del fenomen exigia el recurs a una escriptura de ressonàncies ètiques, embarcada en l’empresa de mostrar com les criatures humanes fem front a l’extinció definitiva de la nostra existència personal. Per motius obvis, aquesta exigència, quan es trasllada al terreny de la narrativa, desemboca en una exhibició de pensament representatiu, d’arrel etològica, lliurada a l’exploració de «las desesperantes posturas que tomamos / para aguardar», com llegim en uns versos de Machado referits a la mort. Amb la particularitat que els protagonistes d’Els eviterns no disposen ni tan sols de la certesa que aquesta acudirà a la cita i es troben atrapats entre la impossibilitat de mirar-la fixament, com afirma la màxima de La Rochefoucauld, i la incapacitat d’enfrontar-se sense embogir a una immortalitat que adopta la forma d’un procés de decrepitud aparentment interminable.
L’autora ubica l’acció de l’obra en un futur no gaire llunyà, descrit amb trets distòpics, sovint al·ludits només de passada. Amb tot, no m’atreviria a classificar-la sense més ni més dins del gènere de la ciència-ficció, sinó que la situaria més aviat en la línia de la mena de fabulació especulativa que va conrear Stanisław Lem en novel·les com La investigació (1959). L’esment de l’escriptor polonès ens posa ja sobre la pista dels referents literaris que conformen l’univers imaginari de Salomé que, com va observar Enric Iborra, «sembla una autora centreuropea». Així ho certifica la seua capacitat d’imbricar sense solució de continuïtat la intriga amb la reflexió (real o fictícia) de procedència filosòfica o científica, en una mostra reeixida d’assagisme narratiu, procediment que, segons Milan Kundera, es caracteritza per defugir el to apodíctic i ubicar els seus continguts en el terreny equívoc de les hipòtesis lúdiques o iròniques.
Ara bé, més enllà del joc o la ironia, potser el tret més destacable d’Els eviterns és la capacitat de l’autora a l’hora d’agafar el lector pel clatell i submergir-lo en un univers resclosit —anava a dir concentracionari—, al qual ha sabut dotar d’una profunda versemblança, sobrevolat per la presència d’una mort que mai no hi acaba de comparèixer, però que corromp totes i cadascuna de les accions dels personatges. A aquesta experiència contribueix poderosament, sens dubte, la potència visual de l’escriptura, l’hàbil ús dels salts enrere i l’encertada tria de la narració en tercera persona, que es configura com un joc calidoscòpic amb els punts de vista dels tres protagonistes: la Hannah, el director i l’administrador del geriàtric. Tot plegat contribueix a teixir una anguniosa intriga en què la reflexió i l’acció es retroalimenten entre passions inútils, discussions intel·lectuals, exaltacions fanàtiques i excessos amb la vodka, com si alguns dels protagonistes de La muntanya màgica de Thomas Mann haguessen estat deportats a la colònia penitenciària de Kafka i estiguessen posseïts pel tarannà desequilibrat de certs personatges de Dostoievski.
Estem parlant, en definitiva, d’una novel·la d’una cruesa i una radicalitat poc habituals en la narrativa catalana —majoritàriament decantada, tret d’excepcions notables, cap al realisme o la fantasia amable i estrambòtica—, escrita amb pols ferm i sense cap mena de concessions al sentimentalisme, la beateria religiosa o la ideologia humanista, que arracona tot sovint el lector contra les cordes i no el deixarà en cap cas indiferent.
