Sal·lus Herrero i Gomar
Evidentment alguns superaren i trencaren els marcs ideològics i religiosos del Seminari de Montcada durant la dictadura. Posem per cas, Ximo Garcia Roca, que quan el vaig conèixer al Col·legi d’Orfes Sant Francesc Xavier mentre ell la tesi doctoral sobre Dietrich Bonhoeffer s’enfrontà a la corrupció del director d’aquesta institució total, posat per la Diputació franquista d’Ignacio Carrau, que s’embutxacava diners del menjar dels infants i els feia passar gana. Ximo Garcia Roca, arran d’aquest conflicte i una vaga de fam posterior, va iniciar la creació de les Noves Llars i després un procés de desinstitucionalització dels internats infantils de La Misericòrdia i de La Beneficència, com a director de Serveis Socials, ja amb la Diputació democràtica del president Manuel Girona, socialista, que malgrat les inèrcies de franquisme marcava una diferència abismal. No obstant això, durant el mandat d’Antoni Asunción i la direcció d’Andreu López hi hagué una ‘involució’ o regressió democràtica dels Serveis Socials que, a principi dels anys vuitanta, amb Girona (i Garcia Roca, Santiago Ninet, el diputat Eugeni Arnal…) havien estat a l’avantguarda en desinstitucionalització, junt al País Basc, Navarra i Catalunya.
Amb Antoni Asunción, més complaent I lamentable (va acabar en un partit sectari, anticatalanista i d’extrema dreta com Ciudadanos) i Andreu López, hi hagué un desmantellament de les llars educatives als barris i un retorn als ‘internats’.
A principi dels anys vuitanta, Ximo Garcia Roca, davant el xantatge del rector S. Castellote (que havia estudiat a Alemanya però li havia servit ben poc per obrir-li la seua mentalitat ultramuntana), quan el va posar en el destret o xantatge perquè Ximo es dediqués exclusivament a la teologia i deixés el seu compromís amb els menors de la marginació social, X. Garcia Roca, li va respondre que, per descomptat, triava la seua implicació en els serveix socials. I afortunadament, ha desenvolupat una tasca en la sociologia vinculada a la marginació social, la migració, les perifèries, els marges i els naufragis socials i existencials, que ha enriquit les seues reflexions teològiques situades socialment i històricament en favor de les persones més vulnerables, pobres i necessitades.
Quan el curs 1975-76, Ximo Azagra era el meu professor d’Història Moderna i Contemporània de COU, li vaig preguntar al passadís, entre classe i classe, què pensava del clergat del País Valencià, em va respondre, amb sinceritat, que considerada que regnava una extensa i gran mediocritat; no obstant això, em va dir, matisant, que Joaquim Garcia Roca excel·lia dins d’aquesta massa grisa i sobreeixia per la seua capacitat intel·lectual: era un dels escassos capellans més dotats de tota la diòcesi de València… Recentment, un company, em va contar com va arribar Ximo Garcia Roca al Seminari de Montcada, des de Barxeta. Aquest és un poble eminentment d’esquerres, i em va commoure els detalls d’un infant escollit, als deu anys, pels dirigents municipals de Barxeta, en decisió col·lectiva, com a penyora, com anyell presentat a altar en sacrifici per ‘salvar’ el seu poble mirat de reüll pels vots a favor de la República i el Front Popular i tractar així de ‘congraciar-se’ amb els requeriments de les autoritats de la postguerra… Amb l’objectiu que, des del règim dictatorial, no maltractaren els habitants d’un poble estigmatitzat i es pogués millorar pel que fa a les inversions i el benestar del poble de Barxeta… Fou el meu professor de filosofia i teologia, i explicava La societat oberta i els seus enemics de Karl Popper, una introducció molt competent a la crítica de l’historicisme, el marxisme i l’Escola de Frankfurt, però suggeridora i al capdavall estimulant (també per refutar-la). Popper -que va passar la guerra mundial escrivint aquest llibre a Nova Zelanda- és sempre interessant.
En relació a la persecució indigna i malèvola del valencià al Seminari de Montcada -on la majroia eren valencianoparlant de les comaqrues, xiquets i adolescents espavilats de classes socials no benestants, com sempre ha fet l’Església-, cal dir que en el reglament disciplinari intern estava prohibit parlar en valencià, de manera explícita. Recordem la broca monumental que va rebre el professor Alfons Roig, per banda del rector Rodilla, a final dels anys seixanta, perquè Roig estava parlant amb uns estudiants del Seminari en valencià, al jardí d’un dels xalets de luxe més grans d’Europa, al crit castís de «Don Alfonso, hable en español!», que era una de les consignes sistemàtiques del règim totalitari de Franco, des de la «victòria feixista», quan empaperaven els murs de les ciutats catalanoparlants amb cartells abominables de: «Si eres español, habla en español» («la lengua del Imperio»), des d’un supremacisme lingüístic i nacional que tractava d’anihilar les altres llengües distintes al castellà…
Aquest renec emprenyador de Rodilla contra Alfons Roig (un valencià de Bètera), va servir perquè aquest decidís abandonar la seua funció de professor d’història de l’art a la Facultat de Teologia i retirar-se a l’ermita de Llutxent, en silenci, però envoltat d’artistes, pintors, escriptors, escultors, ceramistes, que tractaven de reinventar-se en un ambient liberal, més tolerant i més agnòstic -és un dir: don Alfons era un creient ferm- en afers religiosos… Alfons Roig, Ximo Garcia Roca, Antonio Duato, Josep Espasa, Ramir Reig.. l’altra cara d’una Església valenciana tan repressiva, lliurada al règim franquista, dominada i aliena al mandat evangèlic i al Concili Vaticà II, com farcida de llavors alliberadores… Quina paradoxa! (O no tant).
Fins i tot, en una tertúlia recent vaig sentir dir que en una conferència sobe història de les religions algú va afirmar (una gran distorsió, sens dubte) que a pesar de la persecució lingüística que menava el rector Rodilla sobre qualsevol estudiant i professor que parlés el valencià al Seminari de Montcada i si es tractava d’anar a Catalunya a alguna reunió o mantenir algun contacte podies considerar-te foragitat (a Toni Signes i a Josep Lluís Blasco, entre d’altres, els va amonestar Rodilla perquè volien anar a una reunió a Catalunya i els va impedir anar-hi sota amenaces), malfrat tot això, entre els anys vint i trenta del segle passat, quan el sacerdot Rodilla era capellà a Banyeres de la Mariola, «havia fet misses en valencià»… Cosa absolutament impossible i inversemblant, entre altres raons perquè en aquell temps totes les misses i actes litúrgics es feien en llatí… fins després del Vaticà II, a mitjan anys seixanta, no es va despenalitzar i acceptar que es pogueren fer les misses en «llengua vernacla», que durant segles havia estat prohibida, amb possibilitat de ser excomunicat o represaliat per la Inquisició espanyola que actuava en contra del català de manera contundent (Gaetà Ripoll, mestre de Russafa, executat a València a la forca acusat de «deista», al segle XIX, no seria assassinat, en realitat, per ser d’origen català i parlar als alumnes en valencià?)
La crema de la Bíblia de Bonifaci Ferrer traduïda al català a València, no va ser una acció de la Inquisició Catòlica -amb l’ajut del braç secular-per tal que els nadius no pogueren mai llegir els textos bíblics en vernacle i adonar-se’n de la incoherència entre els sermons i la realitat. Potser.
En un document manuscrit de Vicent Miquel i Diego, que ens va trametre al grup Francesc Ferrer, una carta al monjo de Montserrat de l’Orde de Sant Benet, Gregori Estrada, Vicent Miquel, amargament, denunciava l’engany, l’enorme estafa eclesiàstica d’una jerarquia que en l’afer de la llengua vernacla post-Vaticà Segon va mentir i trair al poble valencià, tot i que es varen recollir més de vint mil signatures en defensa de les misses en valencià en una acció encapçalada per Joan Fuster, Vicent Miquel, Enric Solà i Palerm, Josep Lluís Bausset, Eliseu Climent… Vicent Miquel i Diego, que va escriure L’Església Valentina I la llengua autòctona(L’Estel), conta indignat com l’arquebisbe de València, el basco-espanyol ista Marcelino Olaetxea, ignora el valencià i considera que allò fou una estafa enorme, ja que va decidir, amb ajuda de gent com Rodilla, Emilio Maria Aparicio Olmos, rector de la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats de València, professor al Seminari de l’assignatura Formación del Espíritu Nacional (FEN), que junt a alguns canonges, tret de Josep Espasa, van assessorar a l’arquebisbe, procurador vitalici de la dictadura a les Corts de Franco, perquè digués que la llengua ‘vernacla’ dels valencians era, únicament i exclusiva, el castellà; i que tota la gent valencianoparlant entenia el castellà, cosa absolutament falsa perquè fins als anys setanta, vuitanta, noranta i després hi havia gent al meu poble -i a molts altres pobles- que no entenia ni sabia parlar en castellà; per la qual cosa, amb aquesta maniobra de falsificació del basco-espanyolista, Olaetxea, es va passar del llatí al castellà i es va bandejar el valencià I el llançaren a l’abocador… Quina vergonya, quin poc esperit d’amor evangèlic!!
En aquest sentit, l’Església «valentina», junt al decret de Felip V, després de la derrota d’Almansa, el règim totalitari de Franco, l’exèrcit, l’Estat profund i la majoria dels polítics espanyols (i provincians) s’ha erigit entre els màxims enemics, baluards d’od i genocides de la llengua pròpia del País Valencià: el valencià o català, des del segle XIII…
Aquell execrable arquebisbe, d’infausta memòria, i també molts d’altres que el van succeir i van continuar la seua tasca d’inculturació colonitzadora, entre els quals el confessor del dictador sanguinolent, Josemaria Garcia Lahiguera, Miguel Roca Cabanellas, Garcia Gasco, Carlos Osoro, Antonio Cañizares, l’actual bisbe d’Alacant i el de Castelló de la Plana, s’han destacat per la continuïtat repressora contra la llengua dels valencians, amb la finalitat de marginar-la i fer-ne objecte d’un genocidi La jerarquia de l’Església, de manera sectària, vulnerant els drets humans fonamentals dels valencians i aliena a qualsevol mínima noció d’empatia pel valencià, des d’un cretinisme i anti-humanisme colossal, ha col·laborat amb l’Estat espanyol en aquest intent de vexació, crucifixió i extermini de la llengua dels valencians. D’ací naix l’odi enverinat contra el valencià que ha eixit als col·legis ‘catòlics’ (classistes, uniformats…) de la ciutat de València, on tots -o moltsd- els pares i mares han votat pel castellà, el valencià no ha obtingut ni un sol vot, ni per equivocació… Seran col·legis catòlics de cor de pedra, però sense cap sentiment d’humanitat per la llengua oprimida, la pròpia dels valencians; sense cap reminiscència de les benaurances de l’Evangeli de Jesús. No els importa gens, l’Evangeli, flatus vocis. Ells, al negoci. No entraràn al regne del cel.
Voro Signes ens va explicar que li havia escoltat dir al seu professor, Emilio Aparicio -que acabà els seus dies al monestir del Valle de Cuelgamuros (el Valle de los Caídos)- que havia entrat en debat contra Joan Fuster, en atacar-lo i dir que mereixia que es cremaren a la foguera els seus llibres perquè “insultava a València”. Per què? Perquè al llibre El País Valenciano, una guia turística publicada el 1962 per l’editorial Destino, Fuster deia que a l’Albufera feien paelles amb rates de sèquia… Quina gran heretgia! Voro, i molta més gent, sabia del cert que això era la pura veritat i no era cap atac contra València ni cap insult contra ningú… Rates que rossegaven arròs, com conills… Aquelles paraules indignades del tal Aparicio, li varen servir per prendre més consciència de la llengua, els costums i la identitat valenciana. I d’això en fa més de seixanta anys, pel cap baix. De fet, a Voro Signes, el 2006 li van atorgar el premi de La Fundació Lluís Carulla per Actitud Cívica i al darrer diumenge d’Octubre, de l’any passat, 2024, a El Puig, uns dies abans de la terrible Dana i més terrible negligència dels dirigents actuals del Consell, Compromís li va lliurar a Voro Signes (i a Pepa Chesa, d’Oliva), un premi a la distinció militant des de la fundació de la Unitat del Poble Valencià (UPV) fins ara mateix, per la seua constància, fidelitat i persistència en la defensa dels interessos del País Valencià, de la nostra llengua i cultura valenciana, el se ofici fructífer de professor de Valencià al llarg de tota una vida de passió i treball en favor de la nostra terra, gent, literatura i mots. A favor, al capdavall, del tros d’humanitat que som valencians i valencians, germans de catalans i balears…
Voro Signes i la majoria dels qui integren la tertúlia de maitines de l’Octubre, són l’excepció que confirma la regla, els nuclis progressistes i valencianistes realment heroics i admirables, sovint vinculats a comunitats de base cristianes, als capellans del dissabte, obrers i professorat, laics, que van apostar per la defensa de les classes populars, dels més marginats, indefensos, fràgils i oprimits, davant el patriarcat pels drets de les dones, en defensa dels ecosistemes vitals, a favor de la llengua i la cultura pròpia del País Valencià… Com ara Alberto Guerrero, company de Ramir Reig, que feia tasca d’acompanyament al CIE de València, on hi ha tancats els més desvalguts… I abans de jubilar-se, quan treballava de zelador a l’hospital La Fe.
Per això, quan Voro Signes va comunicar al grup que havia d’anar a l’Institut del seu net Marc, a parlar de la seua vida com a professor de valencià va sol·licitar que li enviàrem documents de l’època de la dictadura en què es prohibia ensenyar i parlar el valencià, quan els mestres d’escola el tenien absolutament vedat. Francesc Ferrer, ràpid i àgil, li va enviar una Cronologia de la repressió del català des de 1560 fins a 2016, tot un seguit de mesures coactives, càstigs, prohibicions, censures, on es prohibeix el català a les representacions teatrals, cants, als jutjats, a les revistes, als llibres, a les administracions, a l’escola, a l’església, al carrer, als rètols, als cementeris, per telègraf, per telèfon, sancions de criminalització, multes, tortures i despropòsits absolutament repressius i violadors dels drets humans de les persones catalanoparlants, inclús després de l’anomenada ‘transició democràtica’ mesures per tal de relegar, arraconar, marginar i exterminar el català-valencià, com les de José Antonio Rovira, un conseller d’Educació, màxim enemic del valencià vingut del sud del País Valencià per erradicar la nostra llengua i cultura pròpia i imposar-nos la ignorància supina…
També se li va enviar el Sumaríssim, de 1936-1945. 70 anys dels primers consells de guerra a les comarques de Girona, la Causa General de la repressió franquista, els consells de guerra, els afusellats, els represaliats i l’intent de genocidi lingüístic i cultural contra Catalunya i la resta de terres de parla catalano-valenciana (Josep Benet, Francesc Ferrer i Gironès, Josep Fontana, Miquel Nicolàs, Antoni Ferrando, Carme Junyent, Vicent Pitarch); es va assenyalar el desgavell del Govern actual amb una llei de la «llibertat» que tracta d’anorrear completament el valencià a les comarques mal anomenades «castellanoparlants» quan són de base i arrel valencianes (tret de les que foren afegides al segle XIX però que ja formen part sentimentalment – i en termes socio-econòmics- del País), i minoritzar el valencià a les comarques valencianoparlants, reduir-lo a la mínima expressió, en contra de les lleis en vigor de l’Estatut i la Llei d’Ús i Ensenyament que indica que tots els estudiants del País hauran de ser competents tant en valencià com en castellà…
Els més perjudicats, per descomptat, seran els estudiants de famílies castellanoparlants o famílies de llengües estrangeres, perquè els convida a entrar en l’infern de la ignorància, en considerar que estan incapacitats per aprendre el valencià, com si no foren prou aptes i hàbils intel·lectualment. Un autoritarisme paternalista, d’arrel franquista i joseantoniano que fomenta l’odi al valencià; són els de l’insult caïnita («alacantí») contra la “puta València” acusada de ‘centralista’, mentre aplaudeixen, provincianament, el centralisme madrileny de la metròpoli.
Després de fer la conferència, li vam preguntar com havia estat la seua xarrada amb els estudiants de l’Institut de Burjassot-Godella i ens va contar que s’havia emocionat, explicant la seua trajectòria com a professor de valencià. Que d’infant va viure, malament, la repressió contra el valencià, que ens havien invisibilitzat de tal manera el valencià, que la gent pensava que no s’escrivia, no teníem llibres de gramàtica ni diccionaris en valencià, fins que als anys seixanta i setanta, es va editar el Diccionari valencià-castellà de Ferrer Pastor, el diccionari banc i blau, i als anys seixanta va començar a sentir a Raimon (I Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, etc.) cantar el valencià Al Vent… que començaren a haver-hi alguns llibres en valencià, començà a llegir, a veure que hi havia la Gramàtica de Carles Salvador, la de Manuel Sanchis Guarner, d’Enric Valor, la Gramàtica i els Diccionaris de Pompeu Fabra, de Joan Coromines, etcètera El 1962 Joan Fuster va publicar Nosaltres, els Valencians i El País Valenciano.. I fou atacat virulentamen, i es posaren bombes a la Llibreria Tres i Quatre, I tancaren la revista Gorg perquè s’escrivia en valencià, quan el fundador del PP, Fraga Iribarne, era ministre de Franco d’Informació i Turisme… No obstant això, a pesar de la repressió franquista, cap a principis dels anys setanta, es va iniciar un reviscolament popular i intel·lectual en defensa del valencià, com a llengua de cultura, la pròpia i històrica del poble valencià abans invisibilitzada i genocidiada… Va començar, Voro Signes, a prendre consciència de la nostra valencianitat, a través de la Nova Cançó, de l’edició de llibres en valencià (Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Carme Miquel, Isabel-Clara Simó, Carmelina Sanchez-Cutillas, Isa Tròleg, Maria Beneyto, Montserrat Roig, Teresa Pàmies…) i va contribuir a la introducció del valencià a l’escola, com l’exemple de La Mestra, Marifé Arroyo, que Víctor Gómez Labrado va escriure per recordar la infàmia de l’odi ignominiós per exterminar el valencià i impedir que s’introduís a l’escola per banda d’uns fanàtics, sectaris i intransigents que ens el volen liquidar; ara mateix, un tal Rovira i Mazón, uns personatges patètics, sinistres, nefastos, que fan tot el que poden per arraconar, fer-lo minvar, marginar i foragitar el valencià de l’escola i de tots els àmbits socials i comunicatius…
Com és possible que un dirigent com Feijóo, que quan volia fer-se càrrec de la direcció del PP ensenyava les seues credencials més ‘progressistes’, com a hipotètic afiliat del sindicat UGT, la seua capacitat de dialogar amb els dirigents nacionalistes del País Basc i de Catalunya per resoldre conflictes “territorials”, de mostrar un tarannà ‘obert’ al reconeixement de la diversitat lingüística i del respecte a la diversitat… com pot ser que des que ha arribat a Madrid, acollonit per la tropa d’Ayuso, s’encongeix i mostra la cara més intolerant, és molt benèvol amb les actuacions deplorables de Mazón, el sosté encara, tot i haver pactat amb Vox en contra de la seua demanda, tot i saber que ha causat enormes danys en morts i en destrucció per una negligència homicida, per una irresponsabilitat, manca de juí i desídia absoluta, com assenyala Hannah Arendt en Eichmann a Jerusalem. Sobre la banalitat del mal, un mal que no té arrels, que és superficial i s’estén com un fong, en no advertir del perill imminent que corria la gent de les comarques del sud de l’Horta, la Ribera, la Foia de Bunyol, la Plana de Requena i Utiel i, al contrari, emetre missatges enganyosos i falsos (que després va esborrar) en contra de les prediccions meteorològiques.
Voro Signes es va emocionar a l’escola i ens ho va contar colpit, i ens va commoure, explicant, amb tendresa, com havia dedicat la seua vida a l’ensenyament del valencià, com havia tractat de transmetre a les noves generacions la seua estima, a tots els que han passat pel magisteri de les seues classes, l’amor a la llengua i la cultura, l’estima pel valencià, per la terra, pels símbols que ens identifiquen com a poble; perquè és la nostra llengua, perquè és un tresor incommensurable, perquè si no la parlem nosaltres, no la parlarà ningú per nosaltres, perquè ens enriqueix i ens fa créixer des de la nostra particularitat cap a la nostra ‘universalització’ i pel respecte i l’afecte vers tots els pobles i llengües del món sencer, perquè amplia la nostra intel·ligència, cultura, horitzó de sentit i experiències vitals, perquè ens atorga molt més bagatge cultural i intel·lectual, perquè ens genera més vincles socials, més coneixements, més respecte pels altres i més avantatges socials i laborals, perquè contribueix a l’aprenentatge d’altres llengües estrangeres, perquè ens fa arrelar als nostres pobles i a la gent del País Valencià i altres nacionalitats, perquè suma i no resta res de res. Perquè a la gent castellanoparlant o d’altres llengües i països d’origen, els ajuda a adaptar-se millor i integrar-se, socialment i laboralment, al nostre País, perquè estimula una major comprensió del món, perquè és la nostra veu pròpia, la del poble valencià, perquè ens ensenya la rica tradició literària des d’Ausiàs Marc fins a Estellés i Maria Mercè Marçal, Joan Fuster, Joan Salvat-Papasseit, Miquel Martí i Pol, Maria Ibars, Joana Raspall, Espriu, Montserrat Abelló, Fina Cardona, Antoni Ferrer, Ovidi Montllor, Marc Granell, LLuis Llach, Anna Montero, Vicent Berenguer, Teresa Pasqual, Maria Josep Escrivà, Jaume Pérez Montaner, Begonya Mezquida, Joan Navarro, Manel Rodríguez-Castelló, Josep Mir, Vicent Alonso, Miquel de Renzi, Eduard J. Verger, Enric Sòria, Antoni Defez, Francesc Mompó, Begonya Mesquida, Encarna Sant-Celoni, Àngels Gregori, Isabel Canet… (fins ara mateix, el darrer premi de poesia als premis Octubre!). Al remat, com al vídeo recent del film El club dels poetes morts, una escena doblada al valencià, que corre per les xarxes socials, Voro Signes, els va llegir un poema de Vicent Andrés Estellés, del Llibre de Meravelles, 1971 (títol en record de Ramon Llull): Assumiràs la veu d’un poble, la paraula viva i amarga contra el silenci on ens voldrien, de manera reclusiva, reduir i, la conclusió, d’»Allò que val es la consciència de no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit»:
ASSUMIRÀS la veu d’un poble,/ i serà la veu del teu poble,/i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs,/ i aniràs sempre entre la pols,/ et seguirà una polseguera./ I tindràs fam i tindràs set,/ no podràs escriure els poemes/
i callaràs tota la nit/ mentre dormen les teues gents,/i tu sols estaràs despert,/ i tu estaràs despert per tots./ No t’han parit per a dormir:/ et pariren per a vetlar/
en la llarga nit del teu poble./ Tu seràs la paraula viva,/ la paraula viva i amarga./ Ja no existiran les paraules,/ sinó l’home assumint la pena / del seu poble, i és un silenci./ Deixaràs de comptar les síl·labes,/ de fer-te el nus de la corbata: /
seràs un poble, caminant / entre una amarga polseguera,/ vida amunt i nacions amunt,/ una enaltida condició./ No tot serà, però, silenci. / Car dirà la paraula justa,/ la diràs en el moment just. / No diràs la teua paraula/ amb voluntat d’antologia, /car la diràs honestament,/ iradament, sense pensar / en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble./ Potser et maten o potser /
se’n riguen, potser et delaten; / tot això són banalitats. / Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble./ I tu, greument, has escollit. /Després del teu silenci estricte,/ camines decididament
Post escriptum:
Recordar l’infaust rector Rodilla ens serveix per recordar que la parella de zombis polítics, Mazón i Rovira, que, en posar en solfa i qüestionar l’idioma propi del País Valencià, mostren l’odi que li tenen a la nostra llengua i cultura: volen arraconar el valencià fins a l’extermini;,reprodueixen així les ànsies de la dictadura per liquidar el valencià, el nostre català. No hi ha cap regió o país del món on es vote per tal d’eliminar la pròpia llengua del País en algunes comarques i en altres, els valencianoparlants des de Jaume I, per tal de fer-la minvar, quan el valencià és el signe més distintiu nostre, quan l’Estatut del PV estableix per llei que tots els alumnes hauran de tenir les mateixes competències lingüístiques tant en valencià com en castellà; no es pot posar a votar el valencià. Com no es posa a votar si s’estudia biologia, gramàtica, matemàtiques, geografia o física… Cal felicitar a tota la gent que ha votar pel valencià, a les comarques valencianoparlants, però, també, de manera més especial encara a les grans ciutats i a les comarques mal anomenades ‘castellanoparlants’, com els Serrans, la Foia de Bunyol, la Canal de Navarrés, que són comarques valencianes des de fa huit segles i les d’origen castellà, com la Vall de Cofrents-Aiora, la Plana de Requena-Utiel, Villena o El Racó d’Ademús que ja formen part del País Valencià des de fa dos-cents anys. Per tant, haurem de treballar molt més i explicar-nos millor a les comarques que han votat un percentatge molt minso pel valencià, com al Baix Segura, on fa dos o tres segles parlaven i escrivien en valencià, que ara voten molt poca gent per recuperar-lo, segurament per prejudicis lingüístics molt arrelats i estimulats pel qui ens volen malament… Perquè el valencià, el nostre català, obri portes, finestres, panys i forrellats, no tanca res, ofereix més oportunitats socials, laborals, acadèmiques, vitals, obri horitzons i noves germanies, trenca fronteres per construir un món més digne, davant les amenaces del pensament únic, cruel, cínic i sense cap escrúpol que encapçalen gent com Rovira, Mazón i els vents que venen dels Estats Units, Rússia, Xina, Israel, Turquia i altres règims autoritaris que ens volen portar al totalitarisme en nom d’una “llibertat” (lliberticida) que consisteix en deixar sense drets a les minories més desprotegides i indefenses i la imposició de l’arbitrarietat , la força bruta de la tirania i el caprici d’un mandataris gansterils.
Quan es va editar el llibre Reaccionaris valencians. La tradició amagada… Tanmateix, a hores d’ara, sembla que molts anuncien la fi del progressisme il·lustrat i la tradició, aleshores, oculta, amagada, ara ‘emergeix’ amb una força terrible i extraordinària que remembra el que va passar a Europa als anys vint i trenta del segle passat amb la invenció del feixisme i el nazisme, com ens conta, de manera brillant, entenedora i extraordinària, Antonio Scurati, Feixisme i Populisme. Mussolini avui, Editorial Afers / Raig Verd, 2025, traduït per Gustau Muñoz al català. Tot plegat, no pot deixar-nos d’inquietar, perquè la història no es repeteix, exactament, però les errades dels humans sí, i, sovint, la història reprodueix els símptomes, les causes de l’opressió, els malestars i les dominacions dels passat, amb ‘noves formes’ de tecno-feudalismes preocupants.
