Sal·lus Herrero i Gomar
Uns dies abans que el malgovern del Consell de la Generalitat Valenciana, decidís fer una “consulta” infame amb la intenció ben clara d’arraconar i exterminar, tot el que pogueren i més, la llengua pròpia i històrica del País Valencià i la resta del domini catalanoparlant, Salvador Signes, de Real de Gandia (la Safor), company de la tertúlia del CCC Octubre, ens va comunicar que havia de fer una xerrada a un Institut Comarcal de Burjassot-Godella per transmetre la importància del valencià i explicar el seu ofici de vida, el d’ensenyar el valencià a l’escola; i ens va demanar si podíem fer-li suggeriments.
Voro Signes ha fet classes de Valencià al col·legi dels escolapis, va estudiar als escolapis de Gandia i després va fer classes als escolapis de Valencià fins a la seua jubilació; Voro també és veí de la Finca Roja -com era Carlos Pérez, expert en museística, memòria històrica i republicana del Congrés Antifeixista de València, del 1938. Voro és també un home bo, tranquil, seré, com si fos un jutge de pau o el mateix advocat Atticus, de la novel·la Matar un rossinyol, de Harper Lee; va ser professor de Vicent Sanchis i responsable, en part, de la seua evolució valencianista, des de fa anys que són molt amics; Vicent Sanchis, que va ser director d’El Temps als anys vuitanta del segle XX i director de TV3 durant uns anys del segle XXI; encara recorde que quan el van nomenar director de la Televisió de Catalunya, «la nostra», quan jo vivia a Llançà, l’Empordà, alguna gent, entre altres, Catalina, l’ajudant voluntària de la biblioteca, em va felicitar, com si l’amic de Voro, V. Sanchis, fos parent meu… Per descomptat, em vaig alegrar que un valencià dirigís TV3, però encara m’hagués alegrat més si aquesta televisió, que comunica amb la nostra llengua i cultura catalana i obri les portes a alguns escriptors valencians, com el fa poc premiat per Òmnium, Manuel Baixauli, amb Cavall, atleta, ocell, es pogués veure al País Valencià i enriquir el desenvolupament de la nostra llengua i cultura pròpia… Ningú que no vulga veure TV3, està obligat a veure-la, senzillament, ha de deixar de prémer el botó de comandament. I els que volem veure TV3 hauríem de poder veure-la sempre que vulguem, tant TV3 com la TV de les Illes Balears i la TV d’Andorra, sobretot, ara que els dirigents extremistes de l’actual governs de la Generalitat posen a dirigir À Punt a gent que no estima l’autogovern ni el valencià, menyspreen i odien la nostra llengua amb cos i ànima i tota la malicia del món, aplicant consignes falangistes per arraconar I destuir la llengua dels valencians, malmetre les institucions d’autogovern, en pretendre relegar les competències d’autogovern i el valencià a un afer folklòric i residual, com si les nostres institucions, la nostra llengua i cultura valenciana, foren residus per llançar al femer o cremar en la foguera de les vanitats, el narcisisme, la frivolitat i una incompetència homicida, greu i negligent que ha causat molts evitables.
Entre la seua infantesa i la seua adultesa, Voro Signes, va passar uns anys pel Seminari de Montcada. Un dels punts de connexió que hi ha entre la majoria dels tertulians de l’Octubre, pel matí, és haver format part d’una «institució total»: aquest Seminari Metropolità de Montcada, en el sentit que entenia Erving Goffman, en Internats i en Estigma, sobre les vides i les identitats deteriorades… La ‘institució total’ pot definir-se com un lloc de residència i treball on un gran nombre d’individus en la mateixa situació, aïllats del seu entorn I de la societat, comparteixen en el seu tancament una rutina diària, administrada formalment i disciplinària; com els que fan el servei militar i s’ajunten de tant en tant per conversar i recordar històries de la puta mili… O els interns de centres penitenciaris que després fan ‘amistats’ de per vida; o els que han sigut objectors de consciència i insubmisos, que queden per planificar estratègies davant l’augment de pressupost militar, com aturar les guerres actuals i futures i analitzar els canvi del «nou ordre» mundial des d’una geopolítica que pretén imposar-se per la força bruta i repartir-se les matèries primeres i els recursos de la Terra. El tros de vida viscut a les institucions totals, els naufragis viscuts, afecten tant i són tan intensos, generen tantes històries viscudes, ferides, afectes, sabers i significació, que marquen definitivament el solc de les nostres existències fins que la mort se’ns endú com l’aigua del riu cap a la mar… En un altre sentit, també Michel Foucault, ha estudiat, no tant amb l’anàlisi de la vida quotidiana, sinó amb profunditat històrica, estructural i sistèmica, les institucions totals, com els internats, les fàbriques, les escoles, els hospitals, els asils, les presons, els psiquiàtrics, amb la seua mirada penetrant i suggestiva, sota el gran ull del panòptic de Bentham, de vigilància, observació, control, càstig, triatge, inclusió i exclusió, estigmatizació, demonització i sacralització…
A la tertúlia del matins a l’Octubre s’han evocat sovint les prohibicions que es feien al Seminari als anys quaranta, cinquanta i seixanta, quan el rector del Seminari de Montcada era Antonio Rodilla, de Setaigües, un poble de les comarques «castellanoparlants» de la Foia de Bunyol. Un rector que alguns afirmen que imposava càstigs físics pel fet de parlar en valencià, es passaven una pedra durant el patí, per impedir que es parlés en valencià, uns contra altres esdevenien delators (confident, bocamoll), el darrer que es quedava amb la pedra, anell o «l’esca del pecat» ( pel sol fet de parlar en valencià, la llengua del nostre poble!) rebia un càstig físic, se’l tancava a una cambra fosca, se l’enviava al racó de pensar, se’l colpejava amb una regla de fusta, se’l deixava sense menjar o sense postres, no se’l deixava eixir els caps de setmana a sa casa o no se li lliuravenles cartes de la família, ni podien rebre visites… en realitat formes de tortura física i psicològica. Uns altres, en contrast, neguen la gravetat d’aquestes sancions, i asseguren que Rodilla, que fou també rector del Col·legi Major Beat Ribera de Burjassot, estava molt interessat en la ‘cultura’ i la formació del clergat… Però en tant que elit dirigent, classista, pastoral i exquisida, capaç de governar “el ramat” sense despentinar-se ni haver de fer servir la força bruta… Sí, era un nacional-catòlic, franquista de tota la vida, elitista i ultra-reaccionai, amic de Blas Piñar, el fundador d’un partit polític d’extrema dreta, que volia allargar el franquisme després de la mort del dictador, amb el terror i sense cap canvi, ni tan sols cap reforma (ni de façana) des del 1978, els seus encoratjaven els militars i les forces paramilitars franquistes perquè intentaren un colp d’estat … El colp militar d’estat del 23-F va ser, en bona part, estimulat i provocat, des d’aquesta extrema dreta ultra-franquista, que sempre ha estat amenaçant, tractant d’erosionar els drets humans i les llibertats, individuals, socials i col·lectives, i ara torna de nou a l’escenari global i local amb noves amenaces i construcció dels relats d’odi que acaben impactant contra els més vulnerables.
El malaguanyat company de tertúlia, Francesc Gramatge, que ens va deixar fa dos anys, també havia passat pel Seminari de Montcada, mostrava com en els llibres “d’espiritualitat” i “d’oració”, en unes cartes ‘beates’ a la seua germana, Rodilla rebutjava les crítiques al dictador i demanava que fos més ferm encara, que reprimís com un pare patró exigent amb major crueltat, més encara, la gent dissident i rebel al franquisme, que fes servir encara més el terrorisme d’estat, les tortures, les presons i els afusellaments, per fer que tothom acatés, submisament i de manera obedient, la dictadura del cabdill de la croada beneida «per la gràcia de Déu»… També recordaven Paco Gramatge, Honori Pasqual, Joan Argudo, Voro Signes, Ismael Pons, Vicent Ferrer, Vicent Gregori, Norat Molins, Vicent Ruix… i molts altres, que el rector Rodilla, als anys seixanta havia convidat Blas Piñar a fer una conferència al Seminari de València a propòsit de la publicació d’un llibre en castellà sobre «La devoció a la Verge Maria Immaculada». En realitat, això del devocionari ‘virginal’ era l’excusa i la coartada per tal de fer servir el nom de Déu, de la Mare de Déu, dels claus de la Creu i del fuster que la féu, en va, com un mer ham i esquer per adoctrinar en la seua ideologia franquista i d’ultracatolicisme reaccionari, violent i verticalista.
Aquest dirigent d’extrema dreta, el notori notari ultra-reaccionari Piñar, és l’antecedent prehistòric de l’actual extrema dreta neofranquista que fa tot el que pot destruir el valencià, el català de tots, maniobrar per desprestigiar l’autogovern de la Generalitat Valenciana i per imposar els vents de barbàrie que ens arriben dels Estats Units, Rússia, els aiatol·làs que neguen els drets a les dones, els règims talibans, els terroristes islàmics, Hamàs, el traïdor a Israel Netanyahu…
També formen part de la tertúlia, amb igualtat de drets, Carles Rico, Vicent Artur Moreno, Francesc Ferrer i Escrivà i Vicent. G. Devís (es deixa caure de tant en tant) que no han passat per cap Seminari ni cap falta que els fa. El llibre sobre els capellans obrers i la lluita per la democràcia de Xavier Corrales De la missa al tajo i un altre de Josep Picó i Ramir Reig, Rojos, feixistes i capellans, publicats ambdós per la Universitat de València, PUV, són ben recomanables per copsar l’ambient nacional-catòlic d’una època repressiva, classista, elitista, dictatorial i insuportable, que encara manté vigent l’ombra allargada de l’autoritarisme, la manipulació informativa, la corrupció, l’espoli, l’odi cerval contra el valencià-català, contra l’autogovern, les polítiques de justícia social i de redistribució de la riquesa davant les enormes desigualtats socials i econòmiques.
Aquest estil classista que persisteix en l’extrema dreta i la simple dreta radicalitzada del País Valencià, una dreta anti-valenciana, elitista, d’un nacional-catolicisme que voldria uniformitzar l’heterodòxia i aniquilar qualsevol dissidència o diferència religiosa, política, ideològica, lingüística i nacional. On qualsevol que discrepa del seu pensament únic nacional-espanyolista, és un heretge que mereix ser apartat i exterminat (cremat). Hi ha un fil blau i anticatalanista constant, persistent i invariable al Seminari de Montcada, tots aquells que han defensat el valencià i han volgut fer contactes amb Catalunya, com a terra de gent germana ja que compartim la mateixa llengua i cultura, han estat fulminats (tant en temps de Rodilla, de Rafael Sanus (que, a mitjan anys setanta, va fer fora Josep Dubón, Francesc Blai, Roger Garcia, Pep Quiles, Vicent de Llíria…) o de Reig Pla, tots, potser amb l’escadussera excepció de l’actual arquebisbe de València, Enric Benavent Vidal, company de curs des de sisé a l’Institut de Batxillerat Josep de Ribera, a Xàtiva, el curs 1974-75 i amic durant els temps d’internat des del 1975-79 de Montcada i València del segle XX; segurament perquè, amb més habilitat, es va emmotllar als requeriments rectorals de cada època, sense generar cap conflicte remarcable.
El mateix Gustau Muñoz (ed.) a Els reaccionaris valencians. La tradició amagada, editorial Afers, 2010, en tractar d’explicar el context història sobre la figura d’Antonio Rodilla (Setaigües 1897-València 1984), afirma que «vindria a ser l’exponent altament representatiu del que va significar l’Església militant de caire tridentí amb projecció intel·lectual i aspiració culta, des de les plataformes de la direcció del Col·legi Major de Burjassot (on s’integrà el 1923) o posteriorment del Seminari Metropolità de València, durant un llrg període rectoral entre 1939 i el 1969, que marca a ferro la formació de l’Església valenciana, quant a actituds de fons i mecanismes estructurals de relació amb la societat. Incloent-hi l’especial animadversió envers la realitat nacional, cultural i lingüística del País, superada tan sols al si de l’Església, per alguns nuclis progressistes i valencianistes realment admirables. Perquè al cap i a la fi, fou Antonio Rodilla, l’amic de Josémaria Escrivà de Balaguer, el franquista i castellanista de «recia contextura», qui s’emportà el gat a l’aigua, i no el benemèrit mossèn Josep Espasa».
Cal recordar, rebla el clau Gustau Muñoz, en aquesta guia d’introducció a Els reaccionaris valencians. La tradició amagada, que «el règim franquista congelà el debat d’idees durant dècades, que havia arrasat la cultura liberal, democràtica i d’esquerres preexistent, amb un procés d’exilis, presó i execucions esfereïdor; que imposava la censura als mitjans de comunicació, els llibres i els espectacles públics. Que sotmeté la Universitat a una depuració implacable de professors i estudiants desafectes. Que lliurà a l’Església catòlica un segment vastíssim de l’educació i grans possibilitats subvencionades d’influència pública. Tot plegat va produir un efectiu endarreriment cultural i científic, que encara es fa notar. Perquè la situació es prolongà massa temps. La reconstrucció de la raó democràtica, en un context de repressió duradora, i la formació d’una consciència nacional valencianista renovada es va fer en condicions duríssimes. La societat en el seu conjunt, i les capes socials emergents que es formaven en aquestes condicions, acusen encara els efectes del control totalitari imposat, que aconseguí fins i tot una consideració de normalitat. L’adhesió inquebrantable d’amplis grups socials de la dreta estava garantida. La part agredida estava paralitzada per una por interioritzada que s’havia estès a consciència. Alguns fenòmens actuals, quant a actituds i formes culturals de la societat valenciana, s’expliquen, en bona part, per aquesta realitat duradora, configuradora, que no fou, de cap manera, un parèntesi o una circumstància passatgera. I és clar que el franquisme trobà al País Valencià importants complicitats i suports, una base social agraïda. Encara s’ha d’escriure la història detallada i exhaustiva d’aquella època. Una època en la qual, per exemple, Joan Beneyto actuà com a cap de la Censura i després com a «mestre de periodistes»; Diego Sevilla Andrés escrivia sense treva als diaris, que estaven vedats als demòcrates, i aconseguí configurar el Departament de Dret Polític de la Universitat de València; Corts Grau era el filòsof oficial, rector de la Universitat i publicava els diumenges un article de referència al diari Las Províncias. Als anys seixanta ja eren anacrònics. Però no innocus».
En aquesta context, del passat que projecta una ombra allargada i una corrupció arrelada i estructural a un model econòmic i a una manera de governar i a la complexitat de les crisis socioeconòmiques, ecològiques, autonòmiques, adverteix Muñoz: «Caldrà maldar en tot cas perquè de cap de les maneres, i sota cap disfressa imaginable, assistim a un «retorn d’allò reprimit».
El rector Antonio Rodilla -de Sieteaguas, castellanoparlant gen “comprensiu” o “dialogant” o “fratern”- representava la defensa de la dictadura feixista espanyolista/castellanista, l’odi ferotge al valencià, tot i que hi ha qui afirma que, durant la ‘transició’ quan el saludaven en valencià, a Alfara del Patriarca, dins la sagristia, aquest clergue, alguna vegada, va respondre en valencià, com si això fos garantia d’estima a la nostra llengua i cultura pròpia i pogués esborrar el seu passat de repressió ferotge per imposar l’espanyol i exterminar el valencià… Que no coneguem gent «catalanoparlant» que estan entre els més grans odiadors a la nostra llengua?… Durant la ‘transició’, alguns falangistes dels que havien contribuït a la delació, la repressió i l’afusellament al nostre poble dels seus enemics polítics d’esquerres, per pertànyer a un sindicat o partit polític republicà o d’esquerres, plantaven arbres d’olivera per la pau als parcs i s’agafaven a les mans dels ‘socialistes’ i ‘comunistes’, com feia Adolfo Suárez i el monarca abraçant a Felipe González i a Santiago Carrillo, per veure si s’oblidava el seu paper repressor com a executors dels arquitectes del terror i còmplices en els assassinats de la dictadura…
També es comenta que Rodilla, va enviar a les universitats europees seminaristes -com ara Agustín Andreu, un cas com un cabàs que mereixeria comentari a banda- per formar professorat ben preparat per tal de dirigir l’Església i els fidels ‘convenientment’… a la manera com feien els opusdeistes copant les càtedres de les universitats durant el franquisme per aconseguir una major dominació i incidència cultural repressiva i antidemocràtica…
No criticaré l’obertura de seminaristes a les universitats europees, en societats democràtiques i molt més preparades -Bèlgica, França, Suïssa, fins i tot l’Alemanya de la postguerra- que la misèria intel·lectual que regnava a Espanya. No obstant això, el Seminari Mteropolità de Montcada a l’Horta Nord va constituir, en general, una fàbrica sistèmica de desclassament social, lingüístic, cultural i nacional dels valencians que habitaren aquella institució totalitària durant la dictadura franquista.
(Seguirà)
