Xavier Ferré i Trill
Nèstor Novell: Exilis. A recer de l’absència, País Valèncià, Lletra Impresa, 2024.
“Els estats saben perfectament l’estreta relació que hi ha entre memòria i història i la seua importància en la construcció de l’imaginari de la identitat nacional” (p. 196).
L’economista gandienc Nèstor Novell articula un conjunt de vivències familiars –de memòries– que patiren la repressió més forta de l’estat espanyol en l’exercici de l’ocupació francofalangista del País Valencià. L’ambient i els marcs pels quals discorren quatre històries de vida entrellaçades recullen introspeccions de testimonis directes que visqueren les conseqüències del primer franquisme, el que més inconfusiblement s’adeia amb els ideals tradicionalistes i falangistes, fins que els nous interessos polítics internacionals definits arran de la segona postguerra mundial condicionaren la modelació d’un “altre” franquisme.
El fet que la narració es materialitzi per mitjà de les veus dels protagonistes fa guanyar en versemblança les circumstàncies que amaren les quatre microhistòries viscudes. Una versemblança que recolza en una contextualització de fets i de situacions que ajuden el lector a fer-se cabal de la tipologia de la societat valenciana del moment. El fet que Novell hagi optat per enfocar la narració entorn de La Safor, i en un moment precís a València, aporta una lectura dels fets no gaire comuna en les narratives de la immediata postguerra i de la consegüent diàspora republicana. El guany sociològic que comporta enfocar un ambient, enllà de la ciutat de València, aporta una riquesa de tonalitats, necessària, si volem obtenir un quadre històric que reculli de manera policèntrica el moment simultani de la derrota republicana i de l’organtzació del Nuevo Estado. Perquè el franquisme, és clar, no és una estructura de repressió que es pugui aïllar de la “fàbrica” primordial d’opressió, l’estat. I, per tant, a nova planta d’estat: nova modalitat de repressió (que no s’acaba, ni de bon tros, amb el franquisme). La memòria resultant del control estatal que es pretén d’estandarditzar té, clar, massa absències.
L’estat d’aleshores va saber establir complicitats civils, bastir una xarxa de confidències. Alguns elements camaleònics d’aquell estat policial són establerts amb claredat per Novell, com també ho són factors que permeten de fixar la psicologia dels gandiencs dels anys quaranta. El fet de saber descriure el tarannà, el comportament i la concepció d’un realitat determinada és una aportació a remarcar del treball de Novell. Ja se sap, però, que el bon novel·lista ha de ser, d’alguna manera, un bon antropòleg. En aquest sentit, la novel·la aconsegueix que el lector –en un exercici d’amarament de paisatges socials– arribi a formar part dels ambients interns de la narració.
No es tracta, doncs, d’una meditació en abstracte. Exilis té la virtut de revisitar, en veu dels exiliats, passatges de la història recent de què foren protagonistes. Existiren absències personals, però no (amb la voluntat de rememorar) absències morals. La incidència de fragments d’historicitat en el tramat narratiu fa que no es tracti d’una novel·la a l’ús entorn d’una temàtica abastament tractada, i no exempta, per cert, d’un sentimentalisme carrincló. La versemblança objectivable, en canvi, assolida a través de la rememoració de qüestions debatudes, per exemple, al si de cercles d’opinió dels transterrats –el “grup Jaurès”, per exemple– opera com a baula de transició d’una lectura narrativa formal a una d’articulada en subjectes i contextos reals. Refer contextos, però, no és gens fàcil, i és per això que Novell ha hagut de fer un exercici previ de documentació, oral i escrita. Cal valorar, en aquest sentit, els diàlegs i les reflexions que aporten els personatges migrats a Alger (la relació històrica que hi establí la migració valenciana) pel que feia a la vida política republicana: al valencianisme o al fet nacional. Novell no fa altra cosa que activar la memòria del lector pel que fa al coneixement d’una època política. Passatges (el grup comerciant de Casablanca) molt ben aconseguits com la descripció entorn de les vicissituds econòmiques de la comercialització de la taronja, fet que comportava haver d’establir vincles amb autoritats franquistes intermèdies per a assolir gestions econòmiques i familiars. Fugir d’una narrativa mecànica, limitada per l’encarcarament dels fets, i, al contrari, saber donar “vida” als esdeveniments, fer-los dúctils, adequar-los a situacions humanes: saber llegir el present d’un pasat (l’exili com a supervivència), saber emmarcar ambients i personatges és un aspecte prou destacable del text que comentem.
El de Novell, no és un producte ficcional tout court, per bé que la ficció sigui la base de la creació d’un escenari. Ara, cal saber treballar-la, la “base”. El canemàs de vivències fa d’Exilis un text de suport d’història contemporània. És en aquest sentit que la novel·la de Nèstor Novell hauria de ser referència de lectura a les facultats de ciències humanes i socials. I no tan sols del País Valencià. La història comparada dels exilis interiors entre els països catalanoparlants encara sembla que no ha estat prou tractada, fet que Novell tracta d’apaivagar amb el capítol “Fugida” i l’espai humana que defineix entre sud i nord del país. Hi havia absències que restaren i d’altres que emigraren; les absències atorgaven perspectiva del fets –els recers com a “blocaus” de representació i de reflexió actius. Ambdós tipus d’absències, però, consitueixen una cerca de la identitat de cadascú, que és el que també arriben a cercar els exiliats.
Exili interior, i no tan sols l’exili exterior, és una dimensió que centra Exilis. La darrera història de vida –que serveix per a dotar d’unitat una suma d’històries reviscudes a través de Clàudia, filla d’un republicà afusellat el 1939– aconsegueix una síntesi dels tres episodis anteriors de l’obra: una retrospectiva del que experimentà una xiqueta de cinc anys en el moment de la mort del seu pare, una rememoració del significat d’aquesta pèrdua i una meditació entorn de l’oblit, que és consubstancial a l’exercici de la memòria. Es tracta d’una conclusió argumentativa i amb potencial de treball civil en el moment present.
Clàudia, quan repassa moments del passat immediat, tracta el pas del primer franquisme al nacionalcatolicisme dels anys cinquanta i seixanta. Precisament, aquell estadi més populista del franquisme, anunciava una nova metamorfosi en la trajectòria del “darrer” estat franquista sota una nova base social –una nova classe mitjana. Novell, tal vegada, podria elaborar una segona part d’Exilis centrada en els mecanismes socials d’adscipció (sovint de manera poc conscient) al règim d’un segment de la classe mitjana, cosa que establiria el context que possibilità l’absència (una “altra” absència) de ruptura respecte del tardofraquisme. Potser en aquesta narració hipotètica el lector trobaria raons que expliquen els fonaments culturals i polítics que romanen sota de la peculiar “memòria”, que es vol “democràtica”, del present. Es tractaria, doncs, de projectar la trajectòria de Clàudia.
Exilis no és un caprici d’autor (no és una “novel·la històrica”, tal com s’entén en els marcs comercialitzats de la cultura). Mostra, amb exemples biogràfics transversals, les conseqüències d’un règim que, com ha dit molt bé Pere-Antoni Pons, no fou cap anomalia en la història d’Espanya. Serà per això que un dels protagonistes remarca que l’aixecament africanista facciós espanyol fou, fonamentalment, una modalitat del nacionalisme d’estat. Una novel·la, doncs, amb un evident, i treballat, abast ideològic, que explica dimensions polítiques fonamentals del present.
