Sal·lus Herrero i Gomar
Ja tenia el seu darrer llibre, La terra i la paraula, de l’Editorial del Bullent, 2024, 238 pàgines, sobreeixint de les lleixes de la prestatgeria de casa, des de feia mesos, amb la intenció de llegir-me’l aviat. Em va dir que li agradaria saber la meua opinió. El fet de trobar-me’l, em va esperonar perquè em posés a la faena de llegir-lo en molts pocs dies; perquè la seua lectura, de cap a cap, m’ha esdevingut additiva. Suscita moltes idees. Fa pensar, al marge de si t’adhereixes o no a les seues propostes.
La terra i la paraula és un llibre meravellós, tot i que, sovint, també aspre i «dur»; una mena d’elegia a l’amic amat, «A Amadeo Laborda Gil in memoriam», un llarg lament per l’amic mort; també una espècie de diari iniciàtic, com el que va escriure Enric Sòria a Mentre parlem. Fragments d’un diari iniciàtic, Premi Joanot Martorell 1990, edicions 62, Barcelona, 1991, tot i que hi ha una nova edició de Mentre parlem, més recent, editada per Publicacions de la Universitat de València, PUV, 2013. La terra i la paraula, fa l’efecte de un dietari, escrit, per Juli Capilla, no des de l’iniciació a l’escriptura, sinó des de la reflexió de la maduresa assolida, en una mirada cap enrere, per l’espill del retrovisor, per veure com era la seua vida d’infant i de molt més jove, compartida amb l’amic, la família, les nóvies, el veïnat i la gent de Pedralba (Pedra Blanca), i la d’ara mateix. I de més enllà de Pedralba, un poble de la comarca d’Els Serrans, enmig de les comarques catalanoparlants i castellanoparlants, con deia sant Vicent Ferrer, com la Foia de Bunyol, L’Alt Millars o La Canal de Navarrés; en una barreja enriquidora que es mostra en la parla d’un llenguatge farcit de mots d’arrel catalana (‘rentar’, ‘bugà’(da), ‘fregà’, ‘renegar’, ‘bambolla’, ‘no cal’, ‘xullas’, ‘bledas’, ‘carchòfa’, ‘bajoqueta’, ‘torrar’, ‘royo’, ‘rovelláu’, ‘piñol’, ‘esvarà’, ‘cambra’, ‘basquet’, ‘emblanquinar’, ‘ratolines’…), com a Els parlars d’’Énguera, Anna, Xella, Bolbait, Navarrés, Quesa i Bicorb. El ‘vocabulario de Enguera y de la Canal de Navarrés’ de Joseph Gulsoy, Col·lecció Recerca de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2024.
Aquest contacte lingüístic, del castellà, l’aragonés i el valencià genera la mescla d’una parla particular a algunes comarques del País Valencià, que alguns denominen, per inèrcia i ignorància, «castellanes» o «aragoneses» (i tracten de castellanitzar-les per tal d’excloure el valencià), quan estan farcides de construccions lingüístiques i mots, també, d’origen català i aragonés, «els parlars xurros», com va estudiar Joseph Gulsoy, a finals dels anys seixanta (1968) a proposta de Joan Coromines, el seu professor de la Universitat de Chicago (als anys cinquanta del segle passat) i també a iniciativa de Manuel Sanchis Guarner. La màxima autoritat de la filologia valenciana, anunciava el projecte d’estudiar aquests parlars en l’article «Noticia del habla de Énguera y la Canal de Navarrés», llegit en l congrés dels romanistes de l’any 1965. L’interés de Sanchis Guarner havia sorgit arran de la realització de les enquestes d’Anna (la primera en 1934 i la segona en 1948) per al gran projecte de l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI), dirigit per Tomás Navarro.
A La terra i la paraula, Juli Capilla descriu aquests tipus de parlars [de la Canal de Navarrés o d’Els Serrans] que il·lustren un fenomen complex -el dels parlars de frontera- que dona testimoni de la interacció entre les llengües veïnes que s’interrelacionen, s’influeixen i s’enriqueixen mútuament, i que ha generat un relat cultural que cal donar a conèixer que cal preservar, un patrimoni extraordinàriament valuós tant per als habitants de la comarca com per a tots els valencians», com afirma la presidenta de l’AVL, Verònica Cantó, a Els Parlars d’Énguera, Anna, Xella, Bolbait, Navarrés, Quesa i Bicorp… I ho fa, Juli Capilla a La terra i la paraula, per plànyer la mort del seu estimat amic, Amadeo, com un llarg lament per contar vivències, estudis, provatures d’assajos literaris d’adolescència, festes de joventut, per elogiar la vida viscuda, amb tots els seus matisos, i també per remarcar la singularitat de Pedralba i la seua comarca de la Serrania, la fesomia del paisatge, de la gent, dels ecosistemes, la parla… Si s’exclou el valencià d’aquestes comarques valencianes, com fa el Govern del PP-Vox, «els parlars xurros» desapareixeran, seran també aniquilats, junt al valencià, el nostre català de València.
Per això, cal que, aquests «parlars xurros», s’estudien a l’escola, als instituts i a la universitat del País Valencià i tot el nostre domini lingüístic, com a matèria lingüística encabida dins de l’assignatura del valencià, el castellà i altres assignatures socials, d’història, de geografia… Perquè puguen reproduir-se i no s’estingisquen. Per això, Juli, tot i que mostra proclama l’estima que li té a les dues llengües del País Valencià, tant el català com el castellà, aposta per l’edició en català, a la seua editorial Lletra Impresa, ubicada a Gandia (la Safor), per militància lingüística, davant d’un sistema institucional i històric d’opressió i ple d’entrebancs que tracta d’exterminar una de les dues llengües del nostre País, la que ens distingeix, caracteritza i singularitza al món i ens agermana amb la resta del domini lingüístic catalanoparlant. El valencià, els seus dialectes i els parlars derivats de la influència del català, castellà i aragonés en comarques valencianes des del Jaume I fins ara; i les comarques que s’incorporen al segle XIX, Villena i la Plana de Requena i Utiel, pel contacte amb el País Valencià, cada vegada hi ha més gent d’aquestes comarques castellanoparlants que s’incorporen a conèixer, llegir, aprendre i parlar en valencià-català, com una llengua que els aporta més coneixement i més cultura… Aquests parlars ‘comarcals’, amb peculiaritats específiques, de barreja de les diferents llengües ibèriques només poden sobreviure vinculats al català; sense l’estudi del valencià i la recerca per conrear-lo, com fan els actuals governants del PP-Vox, aquests parlars periran, arrossegades per una riuada violenta d’aigua, fang i caprici exterminador de l’extrema dreta mundial que ho devora tot al seu pas…
Abans de començar, Juli Capila, situa quatre apotegmes com a referents literaris, que mostren les petjades per a on recorre la seua creació arquitectònica literària, que compara a les cases del seu pare per eixir «perdent», el declivi de sa mare, les malalties que ens maten… Perquè considera que les construccions del seu progenitor, tan hàbil i ple d’enginy en el seu treball d’obrer, posar les rajoles rectes, obrar les parets, els sostres, lels bigues mestres i el sòl de ciment, seran més sòlides i consistents en el temps, que la seua construcció, ‘fràgil’, làbil, incerta i laboriosa, feta de paraules, memòria, pensament, metàfores, llaurades pel pas del temps… Només el futur ho dirà. Les respostes a algunes de les seues preguntes, ímplicites, que fa a La terra i la paraula, només se sabrà o les sabran, aquells que viuran en l’avenir.
Juli Capilla, per a La terra i la paraula, tria aquests referents literaris:
«Recuerde el alma dormida/ avive el seso y despierte/ contemplando/ cómo se passa la vida,/ cómo se viene la muerte/ tan callando.» Coplas a la muerte de su padre, Jorge Manrique
«Yo quiero ser llorando el hortelano/ de la tierra que ocupas y estercolas,/ compañero del alma, tan temprano/». Elegía a Ramon Sijé, Miquel Hernández
«Era l’amic dintre e defora cobert d’amor, e anava cercar son amat./ Deïa-li amor:/ – On vas, amador? -/. Respòs: -Vaig a mon amat per ço que tu sies major/». Llibre d’Amic e Amat, Ramon Llull
«Animals de records, lent i trist animal,/ ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes/ haver viscut alguna volta en alguna banda.» Demà serà una cançó, Vicent Andrés Estellés.
I el fil conductor és la mort i la vida d’Amadeo Laborda, autor de La memoria de tu nombre, amb pròleg d’Alfons Cervera (Lletra Impresa, 2017, com un inventari de nostàlgies desmantellades…
La vida vol vida, tret d’alguna situació extrema, com el suïcidi, els vius volen seguir vivint mentre es pot; la vida reclama viure, des de l’animal més xicotet, com les formigues, quan se senten amenaçades per la mort, fugen, i es protegeixen, s’aixopluguen on no puguen trobar la mort… La vida també vol sexe, moixaines, carícies, afectes i comunicació, paraules, desitjos, anhels, projectes, curiositat, obertura, ambicions… Remarca Juli el sexe com a contrapunt a la mort i creador de vida, com els deus i tota la resta dels animals i vegetals. Confessa el seu pànic cerval a la mort, el seu terror, característic dels humans, animals conscients de la mort, sovint de la proximitat inevitable de la mort. I fugim com les formigues o acceptem allò que és irremeiable, tot i que la vida siga ‘agradosa’ i voldriem continuar vivint més… En allò que no es pot canviar, el millor que es pot fer és assolir-ho, tot i que siga molt difícil i des dels filòsofs clàssic, passant per Sèneca fins a l’actualitat, s’han escrit molts llibres per a dir-nos que hem d’aprendre a acceptar la mort… I saber que des que naixem, anem morint, de manera inel·ludible; viure i morir són dues cares de la mateixa moneda. No hi ha més. O potser sí, hi ha més cera que la que crema… Però, no ho podem saber. El futur és sempre un país ignot. Quan llancem la vista enrere, ens adonem que haguerem pogut morir abans en distintes situacions que hem viscut i com una poma madura, caurem de l’arbre a terra i esdevindrem pols d’estel, humus, tornarem a la terrra en silenci, sense mots.
Esmenta Juli, El sentimiento trágico de la vida, de Miguel de Unamuno, i els llibres que molts hem llegit, San Manuel, bueno, màrtir, entre altres, la persecució de la «immortalitat», per tal d’escapar de la por a l’oblit absolut, al no res, a les cendres que esdevindrem… potser són dèries antropocèntriques inventades per les religions perquè servesca de ‘consol’, com denuncia John Gray en alguns dels seus assajos sobre les creences i l’ateisme, tot i que també critica la fe irracional en el progrés, l’home o la ciència perquè poden causar calamitats tan funestes com les que acumulen es pàgines més obscures dels monoteismes… Inclús la recerca de la immortalitat unamuniana, mitjançant l’escriptura, no es torna en obsessió exagerada, megalomania, excessiva, grandiloqüent? Probablement, tots serem oblit; venim del Big-Bang, venim de les estrelles i a elles retornarem i, segurament, quan més ens resistim a acceptar-ho, pitjor, més nostàlgia s’amuntega. Es remarca el sentit ‘ateu’ d’Unamuno, cosa discutible, perquè Unamuno creu, per sobre de totes les coses, en el «Déu Ibèric», de manera fanàtica, apel·la a la «fe del carboner», en un Déu rabiosament espanyol, des del Gènesi bíblic, que devora, com un Leviatan furiós, la resta de pobles, nacions i llengües distintes a la castellana… L’arca del Déu d’Unamuno, materialitzat, seria la sagrada unitat de la pàtria castellana, l’astre sol on la resta dels «satèl·lits» giren al seu voltant… i han d’adorar la llengua, cultura i nació, imperial, espanyola a la manera castellana, tot i que no hi cregues, cal seguir els rituals que exalten i enalteixen l’Espanya «eterna», la seua unitat sagrada, uniforme i indissoluble… No cal tenir cap dubte i si ens tens, no cal fer cas, cal seguir els rituals establerts, per la tradició, contra vent i marees, «viento en popa y a toda vela».
Ho explica, molt bé, Joseba Sarrionandia, a Som com moros dins la boira?, Premi Euskadi s’Assaig 2011, a Pol·len edicions, 2012, Barcelona, per tal de fer-nos entendre el cas d’Unamuno; a l’apartat sobre la politització o la despolitització, sobre «l’espai buit» de ‘l’àgora’, on la gent, tothom, es reuneix per a deliberar, definir els problemes, dialogar, esbossar projectes i arribar a acords, des del reconeixement dels altres; conta Sarrionandia que «A Cir no li entrava al cap que aquest espai estigués buit. Ell pensava que havia d’estar ple, amb un gran altar, amb un gran tron, amb un gran espectacle, amb el que fos; com més grandiloqüència i faramalla millor. Les places de les ciutats perses les ocupava ell mateix, tot i que fos en forma d’efigie […] Cir no tenia cap necessitat de discutir o enganyar ningú per tallar-li el cap.» Unamuno tampoc pensava que a l’espai públic hauria de tenir cabuda el català, el gallec ii el basc. Només el castellà.
Continua Serrionandia explicant que «A la dècada de 1880, el jove Unamuno va buscar una fonamentació a la seva fe religiosa, que no l’acabava de convèncer. Va buscar Déu en la neoescolàstica, al krausisme i després, on més improbablement el trobaria, al positivisme d’August Comte i de Herbert Spencer, el nostàlgic de la «decadència d’Occident», des d’un elitisme aristocratitzant semblant a Ortega y Gasset, que Gustau Muñoz ha explicitat en alguns dels seus assajos sobre la relació entre la por a la democràcia, a les «masses socials» i les tendències a l’autoritarisme d’Ortega i d’Spencer, entre d’altres. A la dècada següent va haver-hi un moment en què Unamuno va començar a estudiar l’economia política del capitalisme i el socialisme científic, i va acabar convençut que el ‘marxisme’ era l’únic ideal viu de debó, que era la religió de la humanitat. A partir del 1898, però, amb la vida organitzada com a funcionari de l’Estat a la Universitat de Salamanca, sense poder prescindir del déu que humanitza el món i espiritualitza la natura, Unamuno va agenollar-se extasiat davant l’altar de la religió nacional i va esdevenir el profeta d’una Espanya celestial. Si creure en Déu és salvar el sentit humà de l’univers, la nació espanyola era l’elegida, és a dir, la condemnada, per complir la missió de fer transcendir la matèria […] La cultura espanyola seria la portadora de l’Esperit Sant que infon vertadera vida a les coses, als animals i als homes sumits en el seu estat primari de naturalesa. Pel que fa a l’aspecte social, com va explicar fent referència a Oligarquía y caciquismo de Joaquín Costa, el cacic seria l’únic element actiu i, per tant, l’única esperança en el progrés. Espanya havia de ser caciquil i la religió l’argamassa, essencialista, de la nació espanyola on només els caps castellans podien governar-la i dirigir-la cap al «lucero del alba», de l’Imperi cap a un Déu infernal.
En unes notes a peu de pàgina en aquest passatge sobre Unamuno, Sarrionandia, escriu: «Després de Jaume Balmes, Marcelino Menéndez y Pelayo seria el mentor del neocatolicisme nacionalista espanyol: «España, evangelizadora de medio mundo; España, martillo del hereje, luz de Trento, espada del Pontífice, cuna de San Ignacio. Tal es nuestra grandeza y nuestra gloria: no tenemos otra.» Aquestes idees compartia el jove Unamuno; després influït per Krause conciliava el teisme amb el panteisme, i considerava que Déu, sense ser del món ni estar exclusivament fora del món, el conté i el fa transcendir… Amb les seues rotundes afirmacions teològiques, Miguel de Unamuno cobria, potser, una profunda ‘incredulitat’ (només aparent!). Fins i tot va elaborar tota una teoria per explicar la manca de fe com un conflicte i la fe, com una ansietat de fe. Donava a entendre que «creure és voler creure». Així, la fe no seria creure el que sabem amb certesa, sinó «crear» allò que no sabem. En realitat no creia en Déu des de jove, malgrat la seva retòrica absolutament religiosa. Escriu sobre el mossèn Manuel Bueno, que fingeix creure per salvar la religió ingènua del seu poble, però Unamuno fingeix per salvar «la religió seva pròpia», que no era altra que la d’un nacionalisme espanyol, que havia l’exterminar les altres llengües distintes al castellà (català, bas i gallec…). De fet, per tal de glorificar l’Estat (espanyol), a la manera de Hegel. A la conferència sobre La conciencia liberal y española de Bilbao, el 1908, quan ja era una gran nacionalista amb una veneració netament religiosa per l’Estat proclamava: «El Estado es hoy en España tal vez lo mejor que tenemos, lo más europeo. Porque el Estado es la conciencia internacional de España, es lo que ésta es ante los demás pueblos»; només tenien dret a tenir consciència internacional els castellans, la resta no tenien dret a ser res, ni que es respectaren els nostres drets fonamentals… En aquest context, Unamuno, atacava als anarquistes perquè eren hostils a l’Estat, des tanta importància als Països Catalans des de finals del segle XIX fins al 1939. Unamuno considerava que calia enfortir l’Estat amb tots els sentits per tal d’evitar qualsevol «disgregació» o desvertebració, mentre des-vertebraven i separaven les nacions catalanoparlants i aniquilaven la llengua dels no castellans. Els catalans havien d’entendre que si Castella s’havia imposat mitjançant la inquisició i la força bruta de les armes, tenia l’obligació de continuar-se imposant costés el que costés. Els bascos havien de doblegar-se davant Espanya i França, com Irlanda i el Transvaal s’havien de doblegar davant Anglaterra i els polonesos, d’Alemanya. Civilitzar-se significava sotmetre’s a les grans nacions-estat. La resta seria anarquisme i separatisme, tot i que anima els bascos a separar-se «a tiros, no a coces»; tots els bascos, havien d’anar a servir a la guerra espanyola al Marroc per aprendre com se sosté una nació veritable, per la força bruta i militarment. Unamuno, fins i tot, va aplaudir l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna, d’idees d’esquerres i republicanes, després dels incidents de Barcelona. Perquè calia sostenir el Govern conservador d’Antoni Maura i, en última instància, l’Estat. També va ser partidari de la participació espanyola a la Primera Guerra Mundial, perquè a les nacions-estat modernes,, els corresponia, segons Unamuno, estar en guerra, permanentment. Tant és així que en tornar de l’exili el febrer de 1930, quan el rei va destituir Miguel Primo de Rivera, davant la multitud que l’esperava, amb ansietat a Bilbao, va proclamar: «Dios, Patria y…Ley». Unamuno va inventar-se una retòrica hiper-nacionalista, tan energúmena i tronada, que va suscitar l’admiració de José Antonio Primo de Rivera. Fou també, Unamuno, el profeta de la «guerra civil». Per bé que després, quan va veure els seus propis desitjos i vaticinis complerts, i els va veure en persona, cara a cara, en aquell acte del paranimf de la Universitat de Salamanca, no va fer sinó esgarrifar-se. Ja era massa tard, segurament li va venir la mort perquè no podia pair les seues enormes contradiccions, que lluitaven al seu interior com lleons que s’esquarteren a mossegades de mort.
Cal assenyalar-ho de manera ben clara, Unamuno va fer tots els possibles per omplir l’»espai buit» de la convivència ciutadana, aquell horror vacui, amb una escenografia que hauria admirat el rei Cir; amb Déu, amb la Pàtria, amb l’Exèrcit i la seva guerra, amb tots els aparells i les lleis de l’Estat, inclosa la llengua espanyola i la proscripció de totes les altres llengües… Sarrionandia adverteix que els més espanyols, els que més es preocupen per la unió i el bon funcionament d‘aquesta comunitat política, haurien de sentir-se lògicament en l’obligació de facilitar la participació de tothom en la plaça pública, aprendre les quatre llengües i fomentar el diàleg entre elles. Com el poema de Gabriel Aresti: «Cierra los ojos muy suave, Meabe,/ pestaña contra pestaña./ Sólo es español quien sabe, Meabe,/ las cuatro lenguas de España/.» Unamuno era partidari que s’imposés el castellà, mitjançant la brutalitat de l’anell, del càstigs físics, com als Estats Units es feia quan se’ls obligava als escolars indis a mastegar sabó, donant a entendre la brutícia física i moral que implicava la seva pròpia llengua. Per això, quan la redacció de la Constitució republicana es proposa «El español es el idioma oficial de la Republica. Todo ciudadano español tiene el deber de saberlo i el derecho de hablarlo. En cada región se podrà declarar cooficial la lengua de la mayoría de sus habitantes. A nadie se podrà imponer, sin embargo, el uso de ninguna lengua regional». Tot i aquesta prescripció supremacista, jerarquitzada, verticalista, que reprodueix l’actual Constitució espanyola de 1978, a Unamuno li semblava poc que l’espanyol fos l’únic idioma oficial i forçós. Trobava una tolerància excessiva la possibilitat de la cooficialitat opcional de les llengües catalana, gallega i basca a les seves regions respectives. «Estamos indudablemente en el corazón de la unidad nacional» deia, i explicava que no s’havia d’empetitir les coses, i revelava que no podia dir en nom de qui parlava, perquè podia semblar una petulància. Tanmateix, assenyalava que parlava en nom d’Espanya, una cosa de tanta grandesa, com un Déu absolut, que fins i tot dubtava a pronunciar ell seu nom. Unamuno, en considerar les altres llengües distintes a la castellana, com a «domèstiques» i «privades», com reiterava en el sermó que va pronunciar a l’Ateneu de València, el dissabte 4 de gener de 1919, en la seua conferència contra Catalunya i l’ensenyament íntegre en català, propugnava que foren arraconades i a l’extrem extingides de l’espai públic en nom de la «modernització.». Els «valencians» provincians que van anar a escoltar-lo, molta gent, l’aplaudiren a rabiar, com avui farien els votants i seguidors del Govern d’extrema dreta que patim al País Valencià, com una enorme devastació en tots els terrenys. Un Estat com cal, dictamina Unamuno, havia de dominar i d’imposar el castellà (espanyol) o francés, llengües d’Estat a tot l’espai públic i enviar les altres llengües al racó del liquidacionisme; els catalans, bascos o gallecs, s’havien d’adaptar-se en la lluita per la supervivència més acarnissada de les teories més salvatges, en abandonar la seua pròpia llengua i en adoptar la llengua estatal. Unamuno propugnava seguir els rituals de la fe «nacional-catòlica» (tot i des de la ‘incredulitat’), repetir els rituals eclesiàstics, militars i nacionals de la pàtria, per seguir re-consagrant Espanya, com a nació eterna, capaç de cruspir-se totes les altres nacions i llengües de l’estat… Amb aquests materials de vímet, és possible fer una confederació de nacions Ibèriques, com proposaven els anarquistes de la FAI-CNT i els republicans d’ERC?
Portugal, estaria disposat a renunciar a la seua sobirania nacional? Espanya estaria desposada a renunciar a l’extermini de les altres nacions, llengües i cultures no castellanes? Nosaltres, els catalanoparlants, podríem viure sense tants sobresalts, amb l’ai al cor, permanent, pel risc de desaparició de la nostra llengua, cultura i nació (s), plural i diversa, de Països Catalans?
A més de la mort de l’amic, Amadeo, hi hi les relacions familiars, amb el pare, amb sa mare, amb la germana, amb els amics, amb el treball, ningú sap com de dur és el treball, quan t’ajupeixes per plegar garrofes, olives amb els prunyons del fred i el dolor als ronyons, la verema, la crueltat amb els conills, la brutalitat dels bous, el cadell del corder que es troben i decideixen tornar-li’l al pastor, amb conseqüències greus, la salvació i l’alliberament d’un animal perquè no siga executat, els crits tan humans del porc davant la mort, la seua consciència de ser portat a l’escorxador de les lligasses a la taula i la seua matança, com es revolta perquè vol viure… Tot plegat, ens mostra la sensibilitat de Juli Capilla, la seua capacitat de sentir el dolor dels altres, animals, de la gent a la vora del suïcidi, segurament heretada de la seua mare, que es nega a menjar la carn que li ha portat el pastor i que volia estalviar el sofriment d’una veïna desfeta per la vida… Hi ha els viatges de València a Pedralba, hi ha els estudis de filosofia, les visites a les galeries d’art, el cinema, teatre, llibres trobats i perduts, la visita a la casa d’Alfons Cervera a Gestalgar, hi ha les reflexions sobre l’amistat, sobre la vida, la mort, la finitud i la infinitud, la memòria de les confrontacions caïnites de la guerra, el fàstic dels odis, les angoixes, les nàusees, la recuperació dels morts soterrats als vorals de les carreteres, la «reconciliació» encara pendent entre els dos bàndols enfrontats per tal de «superar aquesta guerra interminable, moure a rebel·lar-se l’ànim d’aquestes dues Espanyes que ens dolen, que ens fan mal, que ens deixen sense alè, exasperats i contrariats, enfrontats els uns als altres, enconats, i cadascun pel seu costat.», la construcció d’una convivència democràtica plausible, viable, la cicatrització de les ferides, la possibilitat del respecte i el reconeixement dels altres, de les altres llengües, gents, cultures, nacions…
Hi ha sobretot, un elogi de la terra i de les paraules, més que les llengües, que no existeixen diferenciades, dissociades de les altres llengües, existeixen les parles… Juli Capilla a La terra i la paraula, edifica un edifici ple de bellesa i de bondat, una lluita incessant contra la mort, entre d’altres, una mostra d’amistat i d’enamorament de l’amic i de la vida; un elogi de la parla i de l’escriptura, de l’oralitat i la lectura, dels llibres, de les lletres, de la terra ‘roya’, del treball ben fet, de les idees per canviar el món, de clam contra les injustícies i els assassinats, contra les guerres, contra les ferides i traumes de totes les guerres, de reclamació dels morts, un cant, un crit, meravellós i rotund a favor de la vida, amb ungles i dents per rescabalar els sofriments, «auscultar el batec dels cors i tots els cervells represaliats. L’obscè mutisme dels caiguts en combat, en mans de l’enemic.» A Sense pèls a la llengua, escriu «La llibertat de les paraules és intrínseca i insubornable. No existeixen les llengües més que en la seua abstracció i concreció utilitària i plausible. Fins que la mort (de les llengües) ens deixa muts, nus de cap a peus, amb la gola hirsuta i les cordes vocals paralitzades, com vam arribar al món, com ens n’anirem algun dia, a contracor i sense ganes».
Esmenta també a Federico Garcia Lorca, a Antonio Machado, a José Luis Sampedro, a Gibson i Satamago que preconitzen una Ibèria aglutinant, a Blas de Otero, a Enrique Vila-Matas, a Rafael Alberti, a Chaplin, Lloyd, Keaton, Laurel i Hardy, l’Equip Crònica, José Morea, Antonio Saura, Manolo Boix, Concha Daud, Joan Manuel Serrat, els jornals amb Lisardo, El mite de Sisif, d’Albert Camus, Beckett, Ionesco, kierkegaard, Sartre, Simone de Beavoir, Gabriel Celaya, el Luis Eduardo Aute, Alfonso Costafreda, Gabriel Ferrater, les suggestions de Cioran, George Orwell d’Homenatge a Catalunya, Manuel Azaña, Günter Grass, Goya, el Guernica de Picasso, la Terra negada sobre la pantanà de 1982 del Xúquer, el destructor (l’espant de la mort quan van ser arrossegats, Juan el Martos i el seu paisà i amic Afelio, per la riuada del Túria del 1957; als ulls del cementeri «hi ha segellat encara l’horror i l’amenaça d’aquella mort que van sobreviure de per vida. Aquella mort anunciada és la que es veu ara als seua ulls, perquè són, ara sí, els ulls sense vida d’un mort») Pere Marc, de «Vindrà la mort. A poc a poc es va morint tothom. Ens anem morint lentament paulatinament, i amb por. Només naixem ja comencem a morir... a Francisco Brines, L’obituari inicial, Sal de mar, el poemari pòstum d’Amadeo Laborda, Claudio Rodríguez, en el «don de la ebriedad», Alfons Cervera, Sol, i de dol, de J.V. Foix, Roman de la Calle i les classes d’estètica, els epitafis de Groucho Marx, del Marqués de Sade, de Molière, d’Unamuno, Un amor truncado o el ideal que no muere, de Francisco Andrés, de la CNT, que escrivia contra les guerres i advertia que mai en un camp de batalla ha triomfat l’Amor, que tenia la convicció, doncs, que només a través de la paraula, el món podia ser just, va ser assassinat pels feixistes. Es va afiliar a la CNT de la mà de l’anarquista per antonomàsia Narciso Poeymirau Rochina, un agitador de consciències del poble, de la comarca dels Serrans (Pedralba, Bugarra…) i de més enllà. Quan assassinaren a Francisco Andrés, tenia 27 anys. Just abans de morir escriu: «No odiar a nadie por mi muerte. No desearles el dolor que a nosotros nos han infligido. Son fatalidades de la vida». Anarquista. De Pedralba. I una fossa comuna. A punt de ser executat, demana, reclama, exigeix ‘pietat’ per als seus botxins i executors…
Ezequiel Castellano, mestre i periodista, a Açò no és un pròleg, explica a l’inici que hi ha «cinquanta relats que configuren aquest calidoscopi geogràfic, humà, sociològic i costumista, que dibuixen no sols un paisatge o un territori concret, sinó que des d’aquest poble de «pedra blanca» aconsegueix projectar-se en el temps, en l’espai, en les sensacions de la persona que el llegirà. Podríem dir que es tracta d’una proposta literària d’ampli espectre que, amb el Premi d’Assaig en valencià Josep Vicent Marqués 2023 a l’esquena, ens obliga a fer allò que sempre ha recomanat el «Falcó de Sueca»: rellegir les nostres experiències, per corroborar ara sí, i ara també, allò que l’autor ha deixat escrit.» Dietari, recull de miscel·lànies, memoràndum, història novel·lada, homenatge a totes les persones que viuen paisatges oblidats i territoris marcats per l’esforç. Remarca Zequi, «no és un pròleg és una incitació a la lectura. N’estic segur que et farà molt bon profit.» Jo també pense que seria bo que el llegiren i després reflexionàrem sobre el valor de la terra i la paraula, de la Terra, de les terres, de les paraules, de l’harmonia, dels equilibris, de les mixtures, del bon tracte, de les cures, de l’estima i la bonhomia que desprén aquest darrer llibre de Juli Capilla, que estimula la lluita per la justícia, el treball, millor el treball per la bondat, tot i saber que la crueltat,, la mort i l’oblit poden arrossegar-ho tot, com «l’aigua gelada de la mort».
A La sang d’Iberia, en un dels seus escrits més emotius, personals, reflexius i vibrants, que recorre tot el llibre, escriu Juli Capilla: «M’estime la llengua castellana o espanyola, com vulgeu dir-ne. Tant com la catalana. Ho dic amb certa perspectiva perquè sóc valencià. De llengua materna castellana. Però parle en valencià amb mon pare. O en català de València, com vostés preferisquen o vulgeun anomenar a aquesta llengua tantes vegades menystinguda, atacada, menyspreada, minimitzada i en vies d’extinció si ningú no ho impedeix o hi posa remei. Soc un bilingüe imperfecte. Perquè de perfectes, no sé si n’hi ha. No renunciaré a cap de les dues llengües que afaiçonen la meua personalitat, la d’un ésser humà configurat a través de les paraules. Són meues aquestes dues llengües i m’agrada compartir-les amb els altres, catalanòfons o hispanohablantes. Fins i tot m’he permès d’aprendre portugués. Soc ibèric en el fons i la forma. Hi ha, però, un imperatiu que m’impel·leix a lluitar, una urgència inapel·lable, una necessitat peremptòria, un instint de mera supervivència, una perspectiva humana, un biaix altruista, que em situa, em posiciona, m’alinea, em reclama a favor de la llengua catalana. I no puc ni vull evitar-ho. És evident que la nostra llengua perd acòlits cada dia, que esllangueix i s’apaivaga i declina de mica en mica. I cal defensar-la, harmonitzar-la, preservar-la, salvar-la. Per una raó de mera subsistència. En pro d’una diversitat que cal conservar i potenciar al màxim. No volem una osmosi que dissolga sense escrúpols la llengua minoritzada. Potser el meu deler és un oxímoron que algú condemnarà sense pal·liatius.»
Només els miserables, els botxins i torturadors, sense escrúpols, poden condemnar aquest intent de preservació, de conservació, aquest anhel de vida per salvar els nostres mots, de nit i de dia, de treball, de laboriositat d’orfebre, sense perdre la tasca ni l’esperança (Pompeu Fabra)… Si tots els habitants d’Iberia, foren com Juli, Alfons Cervera, Zequi Castellano, es podrien superar les confrontacions caïnites, els enfrontaments d’una de les històries més tristes i tràgiques d’Europa i la possibilitat de les confederacions seria viable, però amb la «humanitat» que habita la metròpoli de l’Espanya profunda, els odi ancestrals que atien els provincians i el costum, feta llei, dels maltractaments colonials, dels cors de pedra dura, dels prejudicis ignominiosos… Com potser això viable?
Un filòsof intel·ligent i ponderat, com era Xavier Rubert de Ventós, a De la identitat a la independència, amb pròleg de Pasqual Maragall, Editorial Empúries, Barcelona, 2014 en referir-se a la consigna feixista de Giménez Caballero proclamant que l’»entre Catalunya i Espanya solo es possible el abrazo o el fusil», li replicava el malaguanyat filòsof català, que per abraçar-se i poder-se confederar, el primer moviment era distanciar-se una mica del cos a cos de l’altre, mirar a l’altre als ulls, amb respecte, i generar confiança i reconeixement… També Joan Maragall, escriu Rubert de Ventós, un anys abans de morir, escriu a Ortega un text que aleshores no es va publicar: «La qüestió catalana diu allà – és la qüestió d’ibèrica, (…) i mentre la unitat peninsular no es construeixi conforme a la natura de la Península no hi haurà sinó misèria nacional per a Lusitània, convulsions i consegüents frustracions per a Catalunya i vans esforços per part de l’Estat espanyol per ser algo en el món (…). Sols la integració de tot Espanya en si mateixa, de manera adequada a la seva plural naturalesa, podrà portar cultura, riquesa, llibertat, una figura nacional en el món, el ser una cosa d’Europa (…). El catalanisme no pot desaparèixer, no us en féu il·lusions; cent vegades cantareu victòria sobre ell y otras tantas tocaréis a rebato contra él. Batega quelcom en comú en les nostres llengües, però hi ha uns llavis diferents: som els catalans, els castellans, els lusitans amb els gallecs. ¿Creieu poder canviar els nostres llavis? Hauríeu d’arrencar-nos-los. Voldríeu afogar dins d’ells el verb fonamental? Quedaríem morts, perquè quedaríem sense ànima». Maragall, reclama, amb poesia, metàfora i pedagogia, un ‘reconeixement’, que no observem sinó arrossegant els peus amb grandíssimes botes de plom i els estats europeus encara ens neguen el pa i la sal de la nostra paraula en català al parlament de la UE… Una lluita constant, infatigable, interminable contra l’arraconament i l’extermini. Em sembla que Suso del Toro va escriure un assaig a la primera dècada dels segle XXI, sobre l’Espanya plurinacional, també va veure caducar la seua proposta per manca de receptivitat dels que només volen que imposar la seua manera d’entendre, el monoteisme de nació espanyola, d’arrel exclusivament ‘castellana’, un estat espanyol monolingüe, uniforme, sense cap respecte ni reconeixement de les altres llengües, del dret a la diversitat, com podem observar que fa el Govern PP-Vox del Consell Valencià. Quin tipus de diàleg i acord, pot haver amb els qui ens volen arraconar, minoritzar, suprimir, extingir, aniquilar i eliminar del tot?
Un llibre, La terra i la paraula, que romandrà, com un literatura excel·lent que mostra la dualitat, la realitat bicèfala del País Valencià, des d’un plantejament intel·ligent, reflexiu, bondadós, equilibrat, ple de traces d’harmonia, respecte i reconeixement de la nostra diversitat bàsica… Una obra contra la mort, contra tots els noms de la mort en plural, de la crueltat, el sadisme, contra el dolor de les ferides, de les morts, dels assassinats, del terror; per cercar una possible conciliació entre la diversitat lingüística, cultural i identitària que fonamenta la llar dels valencians. Escriu sobre les paraules efímeres, que llangueixen sense remei, en una era permanentment en trànsit i canviant, on les paraules «se les emporta el vent», sobre el desconhort, la decepció, els dolors, les tristeses i les joies, la salut i la malaltia, els records i la vida, les vides, la fragilitat, el desvaliment, la tenacitat, la constància, la persistència, la durabilitat l’argamassa dels pobles, la divergència, la confluència, les constatacions, els instints, el desconsol i els consols, la reflexió, la bellesa, el sexe, els elements vitals amb els que el pas per la vida se’ns fa més agradable, la lectura, la relectura, l’escriptura, la reescriptura… El llibres no supleixen la vida, però la vida no supleix tampoc els llibres, ens l’enriqueix i amplia i pot donar-nos més ‘profunditat’ i fonament; en un viatge ple d’aventures i ple de coneixences, com el Viatges a Ítaca de Konstantinos Kavafis, basat en l’Odisea d’Homer, on el port on s’arribarà finalment, quan la vida s’apaga, és la mort. El més important, però, és el camí que hem recorregut, quan hem passat de llarg, més de la meitat de la nostra atzarosa vida. Encara oberts a la curiositat i l’aprenentatge de ‘novetats’ i cercar la manera de conservar el tresor de la ‘nostra’ terra i de les nostres paraules. Enmig de d’una Terra amenaçada i unes paraules que volen devorar com les raboses destrossen les gallines, en un relat, i només resta el silenci i la impotència.
La terra i la paraula, de Julii Capilla, m’ha evocat també l’Elogi de la paraula i altres assaigs de Joan Maragall, edicions 62, Barcelona, 1978, tot i que han passat més de cent-cinquanta anys, però, batega l’anhel de la paraula i de la terra, la conversa, el diàleg, les tertúlies, els llibres, els goig, la dignitat, quan esmenta Maragall a Ramon Llull: «Tot quant hom pot sentir amb els cinc senys corporals, tot és meravella; més car hom les coses sovint sent corporalment, per això no se’n meravella. Això mateix esdevé de totes les coses espirituals que hom pot membrar o entendre». Continua Maragall: «Doncs jo crec que la paraula és la cosa més meravellosa d’aquest món perquè en ella s’abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la Naturalesa. Sembla que la terra esmerci totes les seves forces en arribar a produir l’home com a més alt sentit de si mateixa; i que l’home esmerci tota la força del seu ésser en produir la paraula»… Potser, ara mateix, després de les barbàries del productivisme i el creixentisme il·limitat (que proclama Traump i tants altres) i de les guerres del segle XX i XXI, encara podem mantenir la mirada sobre una natura destrossada, però, la paraula i l’altura de «l’home que causat una destrucció tan enorme està en plena defacció…
A La terra i la paraula, Juli Capilla, sembla que ens torna a fer pensar que les coses podrien ser diferents i no una costera avall sense topall; ens genera una ‘esperança’ basada en una bondat plena de memòria i de bellesa; Joan Maragall, després de citar sant Joan: «En el principi era la paraula, i la paraula estava en Déu» i que per ella foren fetes totes les coses, perquè la paraula és carn i habita en nosaltres enmig de l’abisme de llum, recorda a Emerson que adverteix: «No ha creat Déu les coses belles, sinó que la bellesa és la creadora de l’Univers» i així Juli Capilla ha creat, divinament, unes narracions inspirades en la bellesa, la tendresa i l’estima, com a generadores de vida. L’escriptor, Ramon Vinyes, nascut a Berga, exiliat català a Barranquilla, Colòmbia, després de la guerra, apareix a Cien años de soledat de Gabriel Garcia Márquez com a posseïdor del «fervor per la paraula». Gabo l’admirava i el qualifica de savi per la literatura de Vinyes i perquè compartien una tertúlia que el Premi Nobel va qualificar com «la millor hora del dia»… I és que la terra, la paraula, la memòria, la història de les identitats i els somnis són alguns dels eixos amb els quals construïm el millor i el pitjor de les nostres vides i societats… Un estat no pot ser democràtic, si no respecta les minories, les llengües amenaçades, els drets dels ‘altres’, si no ret compte de la seua vulneració dels drets humans… i ni tan sols fa examen de consciència històrica ni s’esmena.
