Foto: Prats&Camps
Sal·lus Herrero i Gomar
Les referències a Eliseu Climent i Rosa Raga són constants en l’amistat amb Raimon i Annalisa, a La vida immediata 1981. Diari de treball (Plataforma Editorial, 2012), compartint idees, temors, complicitats. El 31 de gener de 1980 escriu Raimon: “Ahir per la nit, per televisió, el senyor Martín Villa va exposar el seu concepte de ”el Estado de las autonomías”, que és el de l’”España eterna”, com sempre. Per dir això, va estr una hora amb cinc periodistes que fan l’ofici a Madrid. Volia ser una roda de premsa i va ser un cercle viciós, pel fet que tots ells, sense excepció, compartien el mateix concepte d’Espanya. Ni un periodista del País Basc, ni un del Catalunya, d’Andalusia o del País Valencià. Semblava una d’aquelles tertúlies de Madrid en les quals l’única discrepància palpable és la manera: com fer-s’ho per mantenir “la sagrada unidad de España” sense que semble antidemocràtic”.
Igual com ara mateix, després del “procés”, tot i que potser ara amb menys ‘complexos’, i afegint a la TV algun periodista gallec o andalús (perquè no siguen tots de Madrid), però amb les mateixes obsessions, el “separatismo”, “el desmembramiento”, “la vertebración” d’Espanya, però, no del País Valencià, els Països Catalans o de l’Europa social, ecològica i dels pobles; sense un reconeixement clar de les llengües, cultures i el dret a decidir, pacíficament, de les nacions sense estat propi…
El 20 de gener de 1981: “Quan arribàrem a casa, ja eren més de les nou de la nit. Ens esperaven l’Eliseu i el Fuster i els pares d’Annalisa, que xerraven tranquil·lament sobre la Democrazia Cristiana Italiana […] L’Eliseu estava molt interessat a saber coses del cinquà congrés del PSUC. Fuster també però una mica més distant. Sembla que definitivament Fuster es posa a escriure la seva història social de la llengua, de la qual ja porta molts milers de fitxes fetes. Molt preocupat per la manca d’informació que des de Sueca pateix sobre les publicacions que es fan cada dia de períodes concrets i de temes puntuals, referits als moments medievals i al gran problema del Renaixement a València. Em parla molt bé de l’Àgnes Heller, deixebla de Luckacs, però que no es nota, diu ell. […] L’Eliseu i jo pensem que ja és hora de denunciar les mancances, el poc interés que aquests companys nostres han demostrat envers l’aspecte cultural, i que l’única manera que tenim de fer-nos entendre és fer públics els nostres desacords i les nostres crítiques a la política cultural de les institucions democràtiques. Les persones que fan política en aquest país tenen tendència a fer-te cas només quan estàs en desacord amb ells i ho fas públic o s’assabenten que tens intenció de fer-ho públic”. Parlen de les obres completes de Jean Paulhan que Raimon li va regalar a Fuster, que aquest li vol pagar els tres volums de Braudel, del Diari de València que a Climent no li suscita cap entusiasme i de les promeses de tornar-se a veure molt més sovint, escriu Raimon, en concloure la visita: “Jo els estimo molt tots dos i Annalisa també”.
Al llarg d’aquest Diari de treball de Raimon, La vida immediata, hi ha moltes més citacions sobre l’Eliseu, el 20 de gener 1981: “Aquest matí abans de les deu han arribat a casa l’Alfaoi i l’Eliseu. Vénen a parlar amb el conseller de Cultura de la Generalitat, perquè l’Alfaro vol fer una exposició d’escultures grans a Barcelona. L’Eliseu ve per no sé quina reunió amb l’associació d’editors […] Segons e mm diu l’Eliseu, els “ucederos” d’Alcoi s’han emprenyat molt per la Mostra de Cultura del País Valencià que l’Ajuntament del poble organitzà aquests dies passats i en la qual jo vaig participar junt a l’Ovidi i d’altres. El motiu és, com sempre, que la trobaren massa catalana. Encara no he sabut quina és la mesura de catalanitat que els “ucederos” dels País Valencià consideren adequada. Ja s’ho apanyaran. Mentre hi hagi la possibilitats de fer actes d’aquest tipus, que continuen emprenyant-se, si volen, és clar. Com si no volen emprenyar-se, que no s’emprenyin, “jo em reste cominal”. Comentem la nul·la presència del País Valencià al Parlament espanyol cada vegada que hi ha un debat parlamentari. “Estem d’acord que això és així per la no existència d’una organització política estrictament valenciana. Socialistes i comunistes romanen diluïts dintre dels seus grups corresponents del Parlament espanyol […] El fet és que creix la sensació que ningú no representa els interessos dels valencians dins del Parlament. Tots quatre, l’Annalisa, Alfaro, Eliseu i jo, estem d’acord a considerar molt digna la intervenció del diputat basc senyor Bandrés. És evident que el senyor Calvo Sotelo, actual candidat a la presidència del Govern, i molts dels seus correligionaris, es trobarien, en una hipotètica situació de dictadura, del costat dels torturadors, i el senyor Bandrés i altres del costat dels torturats, com ja s’han trobat en altres temps no tan llunyans”. Afirmen que cal dir les coses pel seu nom, “encara que des de l’esquerra s’oblide massa sovint, donada la municipalització general dels seus projectes de transformació de la societat, tan vius que semblaven en temps de la dictadura”. Per desgràcia, els dèficits de presència dels interessos del País Valencià all Congrés dels Diputats de Madrid, sembla crònica, tot i que augmenta el “dèficit fiscal”, a quotes històriques, tot i que les inversions siguen irrisòries en comparació amb altres comunitats autònomes amb moltíssima més inversió i riquesa, com la de Madrid, Cantàbria, etcètera. El País Valencià, estant per sota de la mitjana estatal, paga com a ric i no cobra com a pobre.
El 3 de març de 1981 Raimon explica com va conèixer a Annalisa, gràcies a l’Eliseu: “Jo la vaig conèixer l’octubre de mil nou-cents seixanta-quatre, a València. No recordo el dia exacte, sí que recordo que anàrem a esperar-la amb uns amics i amigues de València a l’aeroport de Manises. Entre els amics hi havia Eliseu Climent […] Ella arribà sola, venia a passar uns quants dies a casa d’una amiga de l’Eliseu, i per tant, coneguda meva”… Conta els embolics i desembolics, algun viatge seu a Itàlia, fins que quedaren a veure’s de nou a París, es posaren a viure junts i es casaren l’agost de mil nou-cents seixanta-sis.
Comenta Raimon algun sopar a la seua casa de Xàbia amb l’Eliseu i Rosa, alguna visita a Edicions 62, per parlar amb Castellet i Romà Cuyàs de posar a l’abast del gran públic tot el que està gravant… El 22 de juliol de 1981, conta un dinar amb sa mare, de vuitanta-set anys. “Havent dinat vaig a veure l’Eliseu, a qui he donat una fotocòpia de l’escrit d’Espriu en el qual també es parla d’ell. Vaig pensar que li agradaria. A Rosa li vaig regalar una casset amb els poemes d’Ausiàs March que he musicat; sé que li agraden molt. Cap al vespre passàrem per Sueca. Veiérem Joan Fuster, que anava a sopar amb dos xicots d’uns vint-i-tants anys, medievalistes. Sopàrem tots junts, i fou molt agradable la companyia. Després prenguérem una copeta a casa de Fuster, on es presentaren tres xicots de Gandia, interessats pel Modernisme. Nosaltres ens acomiadàrem i emprenguérem el camí cap a Xàbia. Arribàvem aquí als voltants de la una de la nit. Esplèndida nit estrellada. Remor de mar. Mentre escric, penso en la capacitat de Fuster d’estar obert a tothom al llarg dels anys. Per sa casa haurem passat ja dues generacions de valencians amb l’únic denominador comú de la nostra preocupació pel país i la cultura. Quina quantitat d’ignoràncies, impertinències i respectes de gent jove no haurà aguantat Fuster! Per a nosaltres ha estat una sort aquesta capacitat de resistència que el caracteritza”. La casa de Fuster era un traginar permanent de personal, durant un temps, algun deien que era el bar més entretingut, amb la beguda més barata i amb les reflexions intel·lectuals més valuoses i divertides. En algun lloc Eliseu exclama que Fuster no va ser cap dogmàtic, per això, tot i que va deixar de creure en Déu, va continuar sent amic del canonge Josep Espasa.
Hi ha altres citacions de Raimon, de Josep Iborra, de Gustau Muñoz, d’Antoni Furió, de Francesc Pérez Moragón, de Santi Cortés, de Marta Vallverdú i Borràs, a Seixantisme. L’esclat Cultural Català dels 60 (L’Avenç, 2022), i molts altres que es refereixen a la tasca de Climent com a creador d’empreses culturals i associatives, que faria massa llar aquest escrit. Ho deixarem córrer. Però, em sembla que alguna cosa de la persistència i resistència de Fuster, se li ha encomanat a Eliseu Climent i Rosa Raga, per tal de resistir tots els embats de la vida. Fa poc, vaig sentir un elogi d’Eliseu a la seua companya de vida, durant tants anys, li deia que sense ella no hagués pogut fer tant, que ella havia estudiat al Col·legi Alemany i tenia treball a l’Institut Goethe, que ho va abandonar tot, per treballar junts i poder fer tantes coses com han fet… Sense ella no hagués pogut fer res… Em va semblar una manera molt bonica de manifestar l’estima que es tenen i l’enorme treball per la cultura del País Valencià que han fet, amb encerts en defensa de la llengua, la cultura i el país que ens agermana amb la resta dels Països Catalans, com hem vist durant la catàstrofe de la gota freda, des de Catalunya va venir i continua venint molta gent a ajudar… Però la premsa espanyola ho amaga. No ells interessa a “ells” informar i explicitar els lligams, les arrels, els vincles i els interessos comuns que tenim i compartim el País Valencià amb Catalunya i les Illes. Però a nosaltres, els valencians i catalans sí que ens convé explicitar i cultivar, cada vegada, les relacions de tot tipus, sense castracions, amb la resta dels Països Catalans… Per això, aquell infant que era un alumne rebel dels jesuïtes, ara ja de gran, si miren enrere perlretrovisor, ha fet una tasca molt gran en defensa dels interessos de la gent que habita el nostre País, sencer i complet.
