Foto: Prats&Camps
Sal·lus Herrero i Gomar
Tocant aquesta qüestió de saber fer memòria i “oblidar” (fins i tot allò ‘imperdonable’), cal esmentar el que diu Lourdes Toledo a L’aventura del llibre català, converses sobre l’edició entre dos segles (Comanegra, 2024) -que inclou converses amb disset editors i entrevista també Eliseu Climent-, on recorda els dos perfils que li han fet a Eliseu: “el de Toni Furió al volum col·lectiu La utopia feta realitat (Saó), i el que li feu Gustau Muñoz més recentment al seu llibre Espill d’un temps (Vincle), on el descriu com un valencià eficient i espavilat que no ha parat de lluitar amb eficàcia per les seues conviccions durant cinc dècades”.
I continua dient Lourdes Toledo: “Eficient, espavilat, emprenedor infatigable, conversador en les distàncies curtes, però també orador quan s’ho proposa, Eliseu Climent ha estat un líder, un capdavanter, un lluitador incansable… I això no es perdona en un país en perpètua somnolència digestiva. Si afegim algunes possibles errades pròpies, ja tenim el paisatge de llums i ombres on se situa i es contempla– Eliseu Climent. […] una ment que no descansa: feiner i megalòman, sempre li han agradat els projectes a mitjà i llarg termini: tenir-ne i complir-ne. L’Octubre, Centre de Cultura Contemporània, al cor històric de la ciutat de València – en un edifici on hi havia els antics magatzems modernistes El Siglo, i on podem trobar l’ascensor més antic de la ciutat- és el seu llegat més palpable i ambiciós, tot i que n’hi ha molts més, de moltes menes”. Així, Lourdes Toledo repassa la redacció d’El Temps, que estava a l’actual avinguda de l’Oest, on ella feia les primeres pràctiques de periodisme, al despatx d’Eliseu, la seua energia, on ell treballava i ho controlava tot perquè eixirà cada setmana la revista mig embastada. Remarca també: “Des que Eliseu Climent, junt amb la seua dona, Rosa Raga, va fundar la llibreria i l’editorial Tres i Quatre el 1968 han passat molts anys, molts llibres i molts Premis Octubre, anys esquerps de dictadura i més tard, de despropòsits ‘democràtics’ adversos, amb un balanç de divuit bombes a la llibreria i una multa de 500.000 pessetes, que el 1976 era una fortuna! I contra tot pronòstic, Climent ha anat trampejant els embats i perseverant en nombrosos terrenys, sovint gràcies a la solidaritat de moltes institucions i de personalitats, amics i persones properes de tot arreu dels Països Catalans”. El defineix, de manera graciosa, inclús a vuitanta i tants anys, “encara un home d’agenda i nombrosos compromisos, una ment que no para i em fa pensar en El rayo que no cesa, del poeta Miguel Hernández, perquè ell és un torrent d’idees i mirades, d’accions, maniobres i tinglados que no cesen”…
Entre la gent que el va ajudar, que el va promoure o el va inspirar per a crear la llibreria i l’editorial Tres i Quatre, cal recordar Emili Boïls, fundador de la llibreria Can Boïls, Valerià Miralles i Gabriel Sendra, la llibreria Concret, l’editorial L’Estel, Edicions 62 i Max Cahner, Joaquim Maluquer, Adolf Pizcueta, Antoni Seva, Joan Fuster, Sanchis Guarner, la família Senent (Joan Senent Anaya era l’editor de la revista Gorg, represaliada, multada, i clausurada per Manuel Fraga Iribarne, ministre de Franco i fundador del PP). Ara els seus ‘deixebles’ i continuadors volen -i no se n’amaguen- atacar i soscavar les bases que promouen l’ús social I de l’ensenyament del Valencià i preparen lleis per arraconar encara més els valencians lleials a la llengua, com si nosaltres no tinguérem “dret a tenir drets”, en termes de la pensadora jueva-alemanya Hannah Arendt.
Per cert, explica Santi Cortés al seu llibre El compromís amb la cultura. La història de Tres i Quatre que Gustau Muñoz, justament quan es va produir un assalt d’aquest tipus a la llibreria Tres i Quatre, estava allà fullejant Ensayos de comprensión on Hannah Arendt reflexiona sobre la llibertat i el totalitarisme: “Em va fer gràcia perquè és un llibre on analitza el nazisme i les manifestacions totalitàries a l’Europa que li tocà viure. El totalitarisme i la violència feixistoide o directament feixista d’aquells individus que llançaven llibres a terra i havien entrat a Tres i Quatre com una colla de nazis assaltant un comerç jueu a l’Alemanya dels anys trenta fou veritablement un espectacle esfereïdor. El paral·lelisme, si més no d’actituds, se’m va fer evident com un llampec” .
Durant la dictadura, els atacants eren neonazis. Després activistes vinculats a organitzacions dites regionalistes i anticatalanistes (com el GAV): un fet altament significatiu! Ara, si bé és cert que varen destruir grapats de llibres, la veritat és que ni els editors, ni la llibreria, ni el dret a llegir en català al nostre país no hi han sucumbit, conclou Santi Cortés a l’apartat “El llibre: un perillós enemic. Atemptats contra la llibreria”. També repassa Santi Corrtés, al seu llibre tan documentat temes com ara: els Precedents: la Centra del Llibre Valencià i la distribuïdora Brot; els orígens i la formació, de la llibreria i l’editorial; la censura ignominiosa de la dictadura -que va durar encara després; la Trajectòria editorial: les Col·leccions, “La Unitat”, “Quaderns”, “Papers Bàsics”: tres propostes resistencialistes; del postfranquisme a l’actualitat, la dècada dels setanta, dels vuitanta, els darrers anys, abast del catàleg; algunes col·leccions literàries i documentals: l’obra de Robert I. Burns (nou volums), la de Sanchis Guarner, la de Vicent Andrés Estellés, llibres de Joan Fuster i la seua Correspondència, l’Obra completa de Miquel Batllori, la documentació referent als papes Borja, els volums de la Història de l’art valencià, de J. F. Yvars i Enric A. Llobregat… entre centenars de propostes I obers publicades.
Realment, pense que Eliseu i els seus equips han publicat moltes obres i les han posat a l’abast de lectors, professors i investigadors universitaris, obres que prestigien la llengua i l’editorial, però que no ajuden a fer diners… Un dia, li vaig comentar que, sent de Llombai (la Ribera Alta) -des del meu poble de secà de la Vall d’Albaida, Benigànim, pensàvem que a la Costera, la Ribera i l’Horta, tots els llauradors eren rics- que probablement, si s’haguera fet comerciant de taronja, als anys seixanta, o exportador de vi i licors, com son pare, hauria guanyat molts més diners i s’hauria estalviat maldecaps… Em sembla que va assentir i em va dir que probablement li hauria anat econòmicament molt millor… Quan li vaig dir, que volia fer-li una entrevista perquè volia escriure un article sobre la seua vida d’editor de manera ‘elogiosa’ -és a dir, ponderada-, es va espantar una mica i em va dir: “Xè, home, no cal fer-me elogis”. Va ser una expressió espontània; perquè en algun moment li vaig sentir dir, fa unes setmanes que va estar als jesuïtes de València, estudiant, després va trencar amb els jesuïtes i gràcies a l’amistat amb Miquel Batllori, cada vegada se sentia més jesuïta de nou, de manera que podríem qualificar-lo de “jesuïta rebel”, que ha sigut capaç de crear un holding empresarial lligat als afers culturals i lingüístics del País Valencià i vincular la cultura valenciana amb la catalana i la de les Illes, com havia estat el somni i l’aspiració dels valencianistes de la Renaixença, de la generació del 1908 (els de la Joventut Valencianista), dels de la República -gran esperança frustrada- i dels resistents dels anys quaranta i cinquanta.
De fet, en algun moment, li he sentit dir, a Eliseu, el mateix que deia Sanchis Guarner, quan l’acusaven de ‘catalanista’, i ell retrucava: en realitat soc més mallorquinista que catalanista… Ells i nosaltres defensem tant com ningú la nostra llengua i cultura del País Valencià: llengua, cultura, patrimoni, història, folklore, costums, idiosincràsia… Realment, la nostra prioritat és el País Valencià i els vincles normals i lògics amb la resta d’àmbit català, amb territoris amb els qui compartim interessos lingüístics, culturals, econòmics, comunicatius, ecològics, socials, civils i polítics. Amb els qui tenim un passat compartit I també un present i un futur compartits.
Fa uns mesos, Eliseu, vingué a la tertúlia de Bausset, al Micalet de València i ens va contar els seus inicis en el valencianisme cultural i polític. Va conèixer Xavier Casp i es va apopar al Grup Torre, de Xavier Casp i Miquel Adlert, on també hi assistia Joan Fuster per les seues inquietuds poètiques i literàries, fins que ho va deixar córrer per discrepàncies ideològiques amb un reaccionarisme catòlic molt ranci i contraris als republicans catalans d’esquerres exiliats a Amèrica. Allà, Climent, va conèixer Joan Fuster I, innocent com era llavors, es va estranyar de les idees de Joan Fuster i els de Torre que defensaven -aleshores, Casp havia rebut una englantina als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Perpinyà- que el valencià i el català era la mateixa llengua i va anar, Eliseu, neguitós, a preguntar-li a Martí Domínguez Barberà perquè li aclarís si eren o no la mateixa llengua. Martí Domínguez li ho va aclarir ben aclarit i li va dir que, efectivament, eren la mateixa llengua, amb distintes variants, segons fos el català oriental (barceloní, gironí, mallorquí…) o el català occidental (valencià, tortosí, lleidatà…). Des d’aleshores ha defensat la unitat de la llengua i la cultura catalana en tots els àmbits I sens escletxa. Ens va explicar també que Joan Fuster el va acomboiar per fer una excursió, una mena d’exercicis espirituals, on Max Cahner, Jordi Pujol i altres -carregats amb diaris europeus, Le Monde i també alemanys-, juntament amb altres intel·lectuals versats en història, economia i política, arquitectura, literatura, tractaren d’explicar-los la realitat concreta dels Països Catalans, com a desideratum, realització i reconstrucció de futur. Com a voluntat de resistència i de supervivència davant d’un horitzó totalitari d’extermini que eclipsava la catalanitat per les inèrcies sistemàtiques d’un espanyolisme castellà i la voluntat de dominació i opressió que exercia la dictadura franquista, sense cap descuit i amb absoluta crueltat i impietat. Una pràctica inercial que observem encara avui en l’odi sistemàtic i la deshumanització que es pràctica des de l’estat profund -o més superficial- amb la finalitat d’arraconar-nos i assimilar-nos del tot. En un cap de setmana, els posaren al dia, en llengua, cultura, economia, comerç, la necessitat de relacions d’ajuda mútua entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.
Si voleu ampliar la conferència que ens va fer Eliseu, acompanyat de Rosa Raga, a la tertúlia Bausset, del Micalet, podeu llegir Ser Joan Fuster. 33 visions sobre l’escriptor, Publicacions de la Universitat de València (PUV), 2008, de Nel·lo Pelliser, A. Montón, F. Pérez Moragón (eds.). En aquest llibre calidoscòpic entorn a Joan Fuster, a l’apartat de testimonis personals escrit per Eliseu Climent, conta com va entrar en contacte amb Joan Fuster a través de Miquel Tarradell, com entra a la tertúlia de Casp i Adlert -on hi havia també Alfons Cucó-, i explica que “Fuster cap al 1956 o 1957 va escriure una carta a Vicenç Llorca, fill d’una dona de Benidorm, que estava exiliat a Mèxic, on expressava el seu sofriment pel que s’esdevenia a València: la lluita fratricida fins a la desfeta definitiva entre el grup Casp-Adlert i el grup de Carles Salvador i Lo Rat Penat. Eren quatre gats i es mataven entre ells d’una manera lamentable. Arriba un moment en què Fuster se’n separà. I envià aquesta carta a Riera Llorca on expressava el desig que un dia apareguera una generació d’universitaris que superara tota aquella misèria de València. D’alguna manera va veure en nosaltres allò que havia reclamat. Llavors començà a cultivar-nos. Els millor moments del mestratge de Fuster foren quan ens visitava a la Universitat, al vell edifici del carrer de la Nau […] I es clar, aquell home ens parlava de Simone de Beauvoir i Jean Paul Sartre. Evidentment, això va fer que la joventut universitària se n’anara amb ell. Gradualment abandonaren el nucli de Casp i Adlert, perquè a més a més era molt reclosit i molt de dretes”…
Continua contant Eliseu, el contacte a la cafeteria Lauria, amb Max Cahner, Eulàlia Duran, llavors la seua esposa, i Montserrat Martí, bibliotecària de l’Institut d’Estudis Catalans, els explica que buscaven subscriptors per a la revista de Montserrat Germinàbit, que aviat es transformaria en Serra d’Or. Però, aclareix Climent, que com es pot comprovar en la correspondència de Fuster amb Cahner, es tractava d’un treball orgànic “per captar-nos, organitzar-nos i transformar-nos. Va ser una mena d’aggiornamento per a nosaltres, una posada al dia ideològica, perquè nosaltres teníem una idea molt vaga de tot. En aquest sentit, aquell famós viatge a Barcelona fou clau.” Conta Eliseu que ell tenia 19 anys i Jordi Pujol 29, que el va portar en un cotxe. “Ens van tancar a Montserrat amb un a programa terrible organitzat per un català jueu, Max Cahner. Començava a les nou del matí i acabava a les deu de la nit. Els professors eren Joan Fuster, Albert Manent, Josep Benet, Max Cahner, Jordi Pujol, etc. Sempre recorde que Pujol venia amb el diari Le Monde sota el braç i llavors parlava permanentment d’immigració. Hi estava obsessionat. Començaven els anys seixanta i Pujol estava molt preocupat per la integració dels immigrants, pel que ara anomenem patriotisme social, etc. I ens van ensenyar a fer servir una multicopista, una vietnamita. Però el més revolucionari per a uns joves de València és que ho feren en un monestir, junt al Pi de les Tres Branques, a Berga, amb mossèn Ballarín. També ens regalaren el llibre Justificació de Catalunya, de mossèn Josep Armengou. Era un llibre terriblement separatista. I tot acabà a Barcelona, amb Oriol Bohigas ensenyant-nos la Barcelona modernista; amb M. Aurèlia Capmany representant La cantant calva per a dèsset nanos de València a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona; i amb Ferran Soldevilla acomiadant-nos abans de tornar a València. Va ser tan intens que inevitablement havíem de fer-nos catalanistes perquè pensàvem que Catalunya era això. Però era mentida, perquè allò només era un petit nucli”… Després comenta, Eliseu, l’aparició de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, l’any 1962, el Llibre amb el qual caminar, una mena de bíblia tot i que Fuster era el primer que defugia ser objecte de sacralització. No obstant això, “ les bíblies i catecismes són molt importants per a la història. I els corans també. És clar, no vull dir que Fuster siga Moisès, però d‘alguna manera ens va proporcionar una guia a través de Nosaltres, els valencians. És un projecte de passat i sobretot de futur. Per això es guanyà totes les generacions joves dels seixanta, les sensibles i cultes, evidentment. Allò era el més important”. Explica també la creació del Partit Socialista Valencià, “amb Ferran Zurriaga, Vicent Àlvarez, jo mateix, etc. D’aquell nucli també va aparèixer posteriorment l’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians com a sindicat universitari que acabà liquidant el SEU”. Explica l’època del gran magisteri de Joan Fuster, amb Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés amb La Nit, Adolf Pizcueta, que havia estat secretari d’Ignasi Villalonga, la recuperació de l’editorial L’Estel, la llibreria Can Boïls, l’intent de redreçament nacional a partir d’un petit nuci universitari; l’arribada als pintors com l’Equip Crònica o l’Equip Realitat, als escultors com Andreu Alfaro, etc. I s’encomanava, de fet, a tota la cultura d’aquell moment. En part gràcies a la força de Fuster es va recuperar l’hegemonia cultural, novament valenciana, o catalana. Hi hagué una revolució impressionant entre 1960 i 1975, potser el més fort esclat cultural que hi hagut al país des de l’aparició del Tirant lo Blanc, al segle XV… Sobre les converses amb Joan Fuster a Sueca, sobre el paper de Fuster en la fundació de la Llibreria Tres i Quatre l’any 1968, sobre el paper que ell, Fuster, exercia d’assessor editorial i la volada que va prendre l’editorial d’Eliseu i Rosa, amb la contribució decisiva de Joan Fuster en les correccions de les galerades per a publicar… El projecte de l’Estatut d’Elx de 1975, els Premis Octubre de 1977 i l’escepticisme de Fuster davant de la multitudinària manifestació d’aquell any 1977, la projecció pública de Fuster durant la ‘transició’ quan, en el debat polític de l’estat, no es feia una reunió a la clandestinitat de l’Estat espanyol sense els valencians. “En aquell moment el País Valencià es va situar al mateix nivell que Catalunya i el País Basc. Aquesta va ser la tragèdia de la transició valenciana: s’havia aconseguit recuperar el tren de la història, però s’ho carregaren”… Altres temes: el discurs de Fuster als Premis Octubre del 1980, els atacs amb bombes, que va sofrir I el van afectar moralment, com va anar l’Aplec de Castelló de 1982, la participació de Fuster en les revistes L’Espill i El Temps, la seua influència sobre la classe política valenciana, els llibres de més venda de Fuster, Ara o mai, El blau en la senyera o País Valencià, per què? Afirma Eliseu: “Eren pamflets que ell produïa de manera orgànica perquè la gent adquirira doctrina”. Conta, Eliseu, què va ocórrer amb la famosa entrevista de Fuster a El Temps, a mans de Vicent martí i Miquel Alberola (un abús de confiança) l’any 1987, el disgust de Fuster, el trencament dels ponts entre Eliseu i Fuster, el seu paper com a marmessor, en la mort i el soterrar de Fuster, la discussió dels marmessors, entre Josep Palacios, Max Cahner, Joaquim Maluquer, ell mateix, i Toni Domingo, davant de Joan Lerma, president de la Generalitat Valenciana i Vicent Vera, l’alcalde de Sueca, entre fer un soterrar molt discret o més públic. Fuster de cos present al Palau de la Generalitat de València o una cerimònia discreta a Sueca. I va guanyar aquesta segona opció, tot i que Eliseu discrepava perquè considerava que tocava fer la capella ardent al Palau de la Generalitat encara que només fora per tot el que Fuster havia fet pel País.
El pare d’Eliseu Climent, com hem dit abans, era un comerciant de vins i licors de Llombai, el va enviar als jesuïtes de València per tal que ‘Eliseuet’ estudiés a l’internat de Ferran el Catòlic. Eliseu conta que, encara un infant, es va rebel·lar contra els professors jesuïtes perquè no sabia parlar el castellà i alguns companys es burlaven de la seua parla valenciana; afirma que va exigir que li feren els exàmens en valencià, tot i que no sabia escriure ni un borrall en la nostra llengua; aleshores va començar a prendre consciència de la discriminació, dels insults, de l’estigma i les burles contra la llengua i la cultura pròpia del nostre País… Això, tot plegat, el va impulsar a treballar i lluitar, tenaçment i amb persistència encomiable, contra aquestes limitacions, discriminacions que encara persisteixen.
Si ens fixem bé, Eliseu ha sigut sempre aquell infant rebel dels jesuïtes que ha lluitat per dignificar la nostra llengua en tots els àmbits, en publicar llibres valuosíssims com l’obra de Joan Fuster, de Miquel Batllori, creador de fundacions, com la de Josep Renau, la Fundació Ausiàs March, la Fundació Cívica de Pensament Joan Fuster, la publicació de la Correspondència de Fuster en molts volums -dirigida per l’historiador Furió-, en relació estreta amb els intel·lectuals del segle XX de l’àrea catalànica de més vàlua, com a manera d’elevar la nostra llengua i cultura al més alt nivell. De manera que els dicteris idiotes, ignominiosos, dels qui blasmen la nostra cultura i diuen que el valencià és una llengua “de llauradors i artesans”, no arriben a fer-li ni cosquenelles o pessigolles. En aquell internat va coneixer Alfons Cucó, Josep Vicent Marqués, Lluís Vicent Aracil, i més tard Rafael Ninyoles, autor de Conflicte lingüístic valencià. I més endavant, Joan Francesc Mira, Jaume Pérez Montaner, Cèlia Amorós, Anna Castellano i la resta. Foren els anys de final de la dècada dels seixanta, quan la sociolingüística catalana va treure el cap en trobades internacionals. Fou una de les etapes més productives, una mena d’esclat que ens va fer creure que podíem tocar el cel amb les mans, un temps en què alguns ‘creien”, il·lusòriament, que “tot estava per fer i tot era possible”…
Malgrat el toc d’escepticisme i anti-doctrinal permanent de Joan Fuster, com ara quan a mitjan anys vuitanta li va proposar crear la revista El Temps i Fuster es va mostrar incrèdul i li va lliurar un duro per contribuir a la seua creació, perquè pensava que el País Valencià no podia sostenir ni fer viable una revista en català… Però Eliseu sí que n’estava convençut, I El Temps es publica encara avui, el 2025!
(Continuarà)
