Sal·lus Herrero I Gomar
Que Carlos Mazón, d’Alacant, és un desgraciat portador de desgràcies, un inútil perillós, ho sap tothom, des fa temps. No coneixem amb luxe de detalls (perquè s’han encarregat d’amagar-ho) el seu «currículum» de desficacis quan va ser director de l’Institut de la Joventut, ni els seus desgavells com a president de la Diputació d’Alacant… Però sí que sabem que fou directiu i còmplice de l’imputat i condemnat, Eduardo Zaplana Henández-Soro, pels negocis bruts quan van fer les operacions il·lícites en la privatització de les ITV (Inspecció Tècnica de Vehicles), empresa pública de la qual el nomeren director abans del desballestament per a profit dels empresaris que havien finançat el PP.
Un afer pel qual el padrí polític de Mazón -Zaplana- ha estat condemnat a 10 anys de presó. Alguns apunten que en les hores de ‘desaparegut’, entre el dinarot de 3-4 hores amb la periodista I comunicadora Maribel Vilaplana i la reunió al Centre d’Emergències de L’Eliana (19:30), hi hauria hagut una trobada amb Zaplana. O bé que hauria estat fent tripijocs relacionats amb un macroprojecte urbanístic a Cullera (el “Manhattan de Cullera”), i d’ací l’estranya -molt estranya- trucada preparatòria a l’alcalde d’aquesta ciutat. O bé que la sobetaula es va prolongar amb intensitat variable… Hi ha molts rumors al respecte, i gens d’honestedat per cap banda. (Hi ha hagut morts evitables!).
Tant els conciliàbuls per mirar d’evitar que li esguiten les responsabilitats penals sobre aquest afer fosc de les ITV, com l’oferta, “sense complexos”, inapropiada i fora dels procediments formals previstos per la llei, a una periodista de fer-la directora d’À Punt, el situen for a d’on un responsable havia d’estar en un moment clau de crisi màxima.
La periodista o comunicadora que es va entaular amb Mazón li va suplicar que no l’emboliqués en un afer tan lleig com les morts de més de 221 persones (que són homicidis): “no me metas en esto”… Mazón ha sigut incapaç de complir amb la seua paraula. És ignominiós perquè, desesperat, després de mentir i d’excusar-se en fals amb el president dels empresaris, de burlar-se de la Universitat de València per haver tancat les aules i potser, inclús de la Diputació de València, que va suspendre l’activitat, encara s’espera una paraula seua per demanar perdó. No ha demanat perdó…
Potser creïa que ell, el crack, podia torejar la DANA sense despentinar-se i que calia ser més temeraris perquè la «prudència» davant una meteorologia desbocada -però anunciada- era cosa de covards, de gent sense el que s’ha de tenir… Ell, que es creu més “llest” que ningú, ungit pel socialdarwinisme del capitalisme salvatge, a diferència d’altres, no va anul·lar, en previsió davant la DANA, cap dels actes que tenia previstos el dia 29 d’octubre proppassat, entre els quals una gala de promoció turística,en la qual quan li donaren una placa emmarcada mossegà el marc del diploma, com si fos Rafael Nadal als seus torneigs de tennis…
I després, mentre la gent ja s’ofegava, i Utiel aguantava l’envestida de les aigües i un veritable tsunami corria barranc de Xiva avall, se n’anà al famós dinar a un restaurant de trista memòria, “calòric, antic, discret, malaurat”, El Ventorro, al carrer Bonaire de València, amb reservats per cear un ambient d’intimitat. Sense que la seua companya de dinar notés en ell cap nerviosisme, tot i que el van telefonar diverses vegades per advertir-li que la cosa pintava molt malament, que hi havia pobles inundats, carrers plens d’aigua… Però ell, hiperactiu, inconscient i inconsistent com és, anava «a la seua» i si havia dit per la TV que la DANA se n’aniria cap a les serres de Conca a les sis del vesprada, ningú li anava a fer malbé el seu guió, el seu programa, el seu pla, amb els seus pronòstics fantasiosos d’analfabet científic.
Sempre quan el veus i el sents, sembla absent, alienat, en «un altre lloc», se li nota un dèficit d‘atenció, manca de capacitat de concentració, està descentrat, tret de polleguera, un cap de suro a manera d’olla de grills, un rebombori, permanentment, del tot absent, cul de mal seient… Recordem la imatge del monarca, després d’haver sigut increpat inclús amb llançament de fang a Paiporta. A la reunió del Centre d’Emergències de l’Eliana, mentre sa majestat el rei del Regne d’Espanya explicava, amb paraules engolades, en mode blablabla, als súbdits enrabiats del Regne de València que era comprensible i entenia la reacció irada de la gent perquè no s’havien sentit protegits i acompanyats pel «sistema», ell, Mazón, xiuxiuejava amb la reina Letizia i no parava de comentar-li les seues excuses de mal pagador, que no pensava dimitir, del que acusa a tots per inhibir-se, rentar-se les mans tacades de fang i des-culpabilitzar-se, d’aquell que fa de mosca amb un brunzit ensordidor per evadir-se de la seua situació incòmoda, que no podrà superar per molt que es rente les mans…
De fets, desistiments, absències, realitats i veritats insuportables, que no s’apaivagaran, que no desapareixeran de la consciència alerta dels valencians que han patit…. Com quan va fer una intervenció parlamentària a les Corts Valencianes de tres hores (!), un monòleg insolent i imperdonable, per espolsar-se les responsabilitats… on va dir amb tota la cara que, segurament, «s’hauria pogut fer millor», però sense dimitir. Perquè vol encapçalar la reconstrucció i sobretot controlar la repartidora de milions d’euros que es quedaran pel camí (així pensa la gent!) i no arribaran a qui verament ho necessita. Perquè s’han destruït a consciència les agències de transparència i anti-corrupció!!
Mentrestant, és imperatiu que els diners arriben de seguida a la gent per «reparar» una mica les seues vides desfetes, trencades, ubicades en «no-llocs», en llocs inundables, negats, inapropiats, cimentats, inviables… per anys de destrucció de l’Horta i una edificació desmesurada, demencial. En llocs inapropiats, carregats d’excessos, de desmesura, fets de l’avarícia i la malícia dels acumuladors de riquesa sense límit ni conscients dels desastres que denunciàvem els ecologistes quan lluitàvem per defensar les terres de l’Horta. Perquè no es construïren habitatges a les marjals de les zones humides i inundables. No era protegir només els ocells, les aus, també els humans. L’ecologisme defensa ecosistemes, animals i humans. Tots som natura.
Quin contrast entre els llauradors, gent normal de tota la vida, els ecologistes que volien defensar un hàbitat, els defensors de la dignitat i el treball honrat, i els voltors i empresaris sense escrúpols, amics de Zaplana i de Mazón, personatges foscos que apareixen a les novel·les de Ferran Torrent (per cert, hi apareix, molt fosc, en una de les darrers el restaurant El Ventorro).
D’entrada, Carlos Mazón ha començat a repartir diners a empreses de la Gürtel que han estat acusades i condemnades per corrupció, organització mafiosa i criminal. D’entrada ha posat al seu Govern dos militars, un tinent general -Gan Pàmpols- i un general, com a barricades per a parapetar-se políticament, en una mena de «colp d’estat», per descomptat militar i polític, per veure de salvar el seu cul llogat i pelat; i, a sobre aquests militars, vinculats a l’Opus Dei i a Bancaixa dels xiringuitos «èticoempresarials» de la catedràtica Adela Cortina, amiga del pervers i reaccionari bisbe J.A. Reig Pla, refugiat a Cuelgamuros (“El Valle de los Caídos”), que dirigeix un abat d’ideologia feixista.
Diuen que no venen a fer política, quan tots sabem que neguen les evidències. Perquè, si està en un Govern, tot és política, inclús pixar i cagar-la (disculpeu la “cosa” tan valenciana i fisiològica…).. A Esdpanya, Xile, Argentina, Portugal, Grècia, Nicaragua, Brasil, etc., quan els militars s’han barrejat amb la política, els desastres han sigut enormes, estratosfèrics… associar militars, polítics, juristes, banquers i clergat, ens causa pànic perquè suposa reproduir, explícitament, el pòsit de franquisme institucional. Com advertien,Gustau Muñoz, Francesc Arabí, Francesc Viadel i altres, en diferents mitjans. La Generalitat no és una caserna ni Mazón un “estadista”, posar uns militars a gestionar una reconstrucció complexa, delicada i en carn viva de les ferides obertes és un desficaci, que ens causa molta por i generarà contrarietats i conflictes greus. Perquè toca de ple les competències d’autogovern de la Generalitat Valenciana. La desprestigia i desacredita al màxim! Només per salvar el cul, ofegant en el fang de la ignomínia i el desgavell bona part del País Valencià, el seu autogovern amb una incompetència manifesta. Malbarata el nostre autogovern que ell no sap defensar ni exercir de manera adient, al contrari, perquè no se’l creu (ell és còmplice del “Puta València” d’Alacant)…
A les seues mans, “l’autogovern”, amb mentalitat provinciana i colonitzada per la metròpoli, esdevé desastrós. Formar part d’un Govern sostingut pel PP-Vox i dir, si fa no fa, que «no farà política» és un acte d’inconsciència (pròpia o aliena), de falsedat, d’hipocresia, de cinisme o d’ignorància. O tot plegat. De pèrdua d’autoritat. De risc extrem. de possibilitat d’empitjorar-ho tot encara més. Un desficaci. Perquè és una «contradictio in terminis». Un absurd. Incomprensible, in-intel·ligible, inaudit. Com El Procés de Franz Kafka. El llast pesat del fang de la història ens ho avisa per tots costats. Només un impresentable com Mazón i els seus caps, abocats a enfangar-ho tot, poden fantasiejar que els militars ho solucionaran, amb quatre ordres vehements i cinc colps de puny.
Anem a pams. ¿Com pot algú confiar en qui pacta amb els negacionistes del canvi climàtic, de la violència patriarcal, gent que nega la llengua dels valencians i persegueix el nom de País Valencià? ¿Com pot refiar-se algú d’un calamitat que afirma -cosa que no ha fet cap president autonòmic de cap altra autonomia, ni tal sol el ministre franquista Fraga-, que la llengua pròpia dels valencians (el valencià o català), ha estat ‘imposat’, quan tota persona honesta sap que ha sigut i és encara una llengua perseguida, oprimida i invisibilitzada per totes les institucions, organismes i media estatals i privats? ¿Com es pot fiar algú d’un barrut que davant la fornicació pública d’un regidor del PP d’Elx, follant embriagat, a sota de la imatge de Sant Crist de la Flagel·lació, un pas de la Setmana Santa, amb l’església plena de gent, afirma que és un acte que no s’ha de criticar perquè respon a «l’esfera privada” de la intimitat?
És un desvergonyit, un «lleuger», un frívol, un inútil, un incapaç, un incompetent, un desficaciat, un immadur, un desgraciat portador de desgracies… Com pot dormir per la nit després d’haver estat hores i hores, mentre «dinava» i xalava (o s’esbargia i esplaiava alegrement!), rebent informació angoixant d’extrema gravetat i no fer res per tal advertir a la població que s’ofegava? Al contrari, abans va enviar missatges enganyosos, erronis, anti-científics, falsos, immorals, perversos, il·lusos, cínics, sense cap base científica…
¿Tot ho va fer perquè no s’espatllés el negoci del turisme del pont de Tots-Sants per salvar la caixa dels seus amics empresaris que li acabaven d’atorgar el diploma al «geni» de la turistificació? L’única resposta adequada a l’altura de les circumstàncies i dels danys causats és la seua dimissió immediata i la seua imputació per esclarir les seues responsabilitats civils i penals. Penals… com demanaren 130.000 persones a València (“Mazón a Picassent!”) el 9 de novembre del 2024.
No pot seguir en el càrrec de «president» de la Generalitat ni un segon més. Perquè és un cadàver polític, un zombi, inconscient, un somnàmbul, un malson (Mazón, malson, com diu una gran tuitaie, Na Magdalena de Centelles, abans Violant de Casalduch), amb capacitat de generar més desastres encara. És un perill públic. De fet, alguns diputats del PP amb una mica de consciència i de trellat, en una votació secreta, podrien ajudar a carregar-se’l. La moció de censura podria reeixir, si els de Compromís són capaços de trenar acords tant amb els socialistes com amb sectors descontents del PP -si n’hi ha- amb les irresponsabilitats sistèmiques de Mazón. Les ha fetes de l’alçada del Micalet. I les fa sistemàticament. Deia, per espolsar-se les seues responsabilitats, que les inundacions i la pèssima gestió del seu Govern d’ineptes, havia sigut una fallida del «sistema». Tots sabem que el sistema són ‘ells’, la política del PP-Vox, que reprodueix l’autoritarisme del nacionalisme espanyol militarista de la dictadura. De les dictadures…
Per últim, els votants i militants del PSPV-PSOE, no entendrien de cap manera que no es faça costat a la proposta de moció de censura de Compromís al parlament valencià, per depurar responsabilitats molt greus. És una qüestió de ‘mínims democràtics’ (si no és ara, quan?), ara que ha aparegut en la nostra llengua el gran llibre de Theodor W. Adorno Minima moralia. Reflexions des de la vida deteriorada (Arcàdia), en traducció de Joan Ferrarons i Llagostera, 2024, que ens explicita les dinàmiques del feixisme, de la dinàmica econòmica de la burgesia, els nous hàbits del consumisme, el menysteniment de les dones, el batec amenaçador de l’autoritarisme i el militarisme, la ferida de la pèrdua del migrant, el desconcert del nou ordre mundial i, al mateix temps, la resistència i la romanència de l’esperança per obrir nous camins davant els desafiaments morals del partidaris de les «veritats alternatives». Testimonis del segle XX, que observem que es reprodueixen al segle XXI, inclús amb amenaces atòmiques, amb creixents desastres i inundacions insòlites i ‘evitables’ si es compliren els compromisos ecològics mundials.
