Sal·lus Herrero I Gomar
L’assaig El desig d’ordre, de Simona Skrabec (Editorial Afers, biblioteca de pensament crític, 5), proposa una apologia -argumentada i inspirada- de les perifèries i la insubordinació. En realitat, si ens fixem bé en allò que és la ‘realitat’ actual, l’»establisment» resulta una ‘fantasia’, una projecció ‘il·lusòria’ de convencions fràgils; l’»ordre» és un ‘invent’ ple de forats negres i vulnerabilitats que se sosté per la força bruta, per l’adoctrinament sistemàtic dels mitjans de comunicació en la retòrica de la dominació, per les amenaces constants i els temors injectats… ¿»el desig d’ordre» és la darrera proposta hegemònica «seguretista» davant les creixents incerteses de les societats del risc i la possibilitat i el perill de col·lapse, la pèrdua accelerada de biodiversitat, l’augment de les guerres i dels processos de col·lapse cap a l’extermini global?
Skrabec, que fa ús extens de la literatura comparada colonial, raona al voltant de les possibilitat, les dificultats i les distorsions de la traducció i de l’enteniment, remarca la ‘igualtat’ dels humans, qüestiona les jerarquies entre les cultures superiors i inferiors, critica el cosmopolitisme (Ernaux) que oblida els «subordinats» i ens alerta sobre les lectures i traduccions esbiaixades, acrítiques o superficials. I, al remat, proposa un canvi de paradigma entre la vida caracteritzada per la comunicació, la curiositat, i contra el «desig d’ordre», l’elogi de les perifèries i de les llengües i cultures minorades dels petits estats o de les entitats ‘subestatals’, així com el desig d’obertura al coneixement d’allò que desconeixem, com a formes d’esdevenir uns humans més complexos i més complets, si més no, amb uns horitzons més comprensius, comunicatius, creatius, innovadors, amples i oberts.
A la solapa del llibre s’explica que Simona Skrabec (Ljubljana, 1968), escriptora, crítica literària i traductora, viu a Barcelona des del 1992. És autora dels llibres d’assaig Una pàtria prestada (PUV, 2017) i L’atzar de la lluita (Afers, 2005), així com de L’estirp de la solitud (IEC, 2003) sobre la narrativa centreeuropea. El 2019 va publicar el recull de prosa breu Torno del bosc amb les mans tenyides (L’Avenç). Ha traduït més de quaranta llibres de l’eslovè, el serbi i el croat al català i al castellà, així com del català a l’eslovè.
A la coberta, d’El desig d’Ordre, dissenyada per Josep Alapont, maquetada per Aranda & Roselló, d’aquesta col·lecció editada per Vicent Olmos i dirigida per Gustau Muñoz, hi trobem un bocí clau del text de la Introducció. «Simona Skrabec diu que escriu per documentar la capacitat de travessar fronteres, d’ignorar classificacions apreses, d’insistir en la possibilitat d’una cartografia crítica que sospesa les categories amb les quals treballa. El desig d’ordre sembla un llibre teòric però no ho és. S’endinsa en qüestions com la invisibilitat de les cultures d’abast reduït, la diferència com a font de tensions i l’alhora d’innovació i creativitat o els traumes del passat i les seves projeccions. És una indagació punyent sobre les cruïlles socials, culturals i existencials del món contemporani i la necessitat de pensar-lo críticament». Critica l’oblit induït, l’oblit conscient, allò que s’esborra perquè ‘ningú’ no vol sentir… Advoca pel rescat de les memòries doloroses, la resiliència que implica sobretot donar veu pròpia a les víctimes directes, les més oblidades, les que no tenen cap valor en els botins de guerra. Donar la paraula, escoltar i reconèixer la importància d’aquelles persones que han estat excloses de tots els càlculs de poder és un autèntic revulsiu perquè nega la naturalesa binària de tot conflicte. En les comunitats marginades, la literatura ha d’assumir la missió de trobar un llenguatge que pugui expressar allò que la comunitat més aviat voldria oblidar; la construcció de l’exclusió, de la subalternitat, del foragitament, de les marginacions, de les nafres i derrotes que encara perduren… Perquè la destrucció total de l’enemic no es cap base per a una vida millor, tot i que està arrelant bastant imperceptiblement la noció que, qui no és com jo és un enemic a combatre, com si només hi hagués espai per a les categories «pures», quan tots sabem com d’impur és el pensament i la vida mateixa… S’aprofundeix en la percepció que el Nord i el Sud globals són irreconciliables i que el món rural i el món urbà no són el mateix món… Reduccionisme, simplificació i maniqueisme hobbesià o clausewitzià, on es prioritza la destrucció, el genocidi, l’extermini de l’altre, en una Zweikampf, un duel etern, sense superació ni resolució possible.
Escriu Skrabec a la Introducció: «El segle XXI va començar en les Humanitats amb un gir important, l’interès creixent i aprofundit per la percepció de l’espai. No es tracta de cap canvi superficial, sinó d’una prova que les velles jerarquies de sistematitzar el saber ens resulten insuficients, sinó d’una prova que les velles jerarquies de sistematitzar el saber ens resulten insuficients. Viatgem seguit, i també a casa tenim el contacte quotidià amb persones de qui no coneixem ni compartim el rerefons cultural. Consumim productes fabricats qui sap on i la comunicació amb els indrets més llunyans ens resulta tan fàcil que sembla que vivim directament en una fantasia realitzada. La noció de distància s’ha polvoritzat. Ni tan sols podem pensar cap localització en aquest planeta com a inabastable o impossible de conèixer.» No podem tancar els ulls i romandre immutables, ignorant el que passa al món, el pròxim i el «distant», que realment ho deixat de ser-ho perquè la comunicació accelerada i instantània ha “apropat” tots els racons de món i la Terra esdevé cada volta més petita.
«Escric per documentar […] classificacions apreses, d’insistir en la possibilitat d’una cartografia crítica que sospesa sempre les categories amb les quals treballa. Aquesta temptativa meva d’acostar-me a la realitat negligida, no és pas aïllada. La perifèria cotitza avui molt alt: veure el que no hem vist i experimentar el que no hem experimentat amaga un desig candent d’autenticitat. Capbussar-se en la vida ordinària amb les amables rutines ens resulta avui més atractiu que mai precisament perquè hem perdut en bona part aquest control sobre les nostres vides. La globalització s’ha instal·lat dins de la més estricta privacitat. Davant de les institucions i corporacions, que ens donen feina i serveis, que ens protegeixen, controlen , i tot sovint exploten, no som més que un correu electrònic, una xifra, un comportament matemàticament analitzable». Un algoritme informàtic, dirigit per una I.A. que deixa petjada per on passa i ens retorna com un bumerang.
Afirma Simona Skrabec que «El desig d’ordre sembla un llibre teòric, però no ho és pas». Explica el perquè i diu que «A l’inrevés, el llibre pretén ser una conversa a partir d’estímuls que he trobat aquí i allà al llarg d’una dècada». Les reflexions fetes des del 2013, quan vaig fer una estada llarga a Califòrnia, als Estats Units, que em va suposar un bon revulsiu. L’efervescència de voler saber-ho tot, per sort, sempre m’ha acompanyat. El fruit d’aquesta necessitat de saber queda ara recollit en aquest volum de la «Biblioteca de Pensament Crític». Sense el director de la col·lecció, Gustau Muñoz, i l’editor Vicent Olmos no només no hi hauria aquest llibre, sinó que potser mai hauria aconseguit despertar la irreprimible necessitat d’escriure; la potent xarxa valenciana de l’edició d’assaig en català ha estat des d’un bon inici casa meva, un port que m’ha acollit com si l’hospitalitat fos l’única possible manera de tractar els desconeguts». Un recull d’apunts, d’articles i notes variades i ‘disperses’, «moltes d’elles publicades en diverses llengües, o bé dites als escenaris acadèmics i també en espais modestos, que són la base d’El desig d’ordre. He restat fidel també a l’atzar de les descoberta i la fascinació de la llunyania […] el mètode d’investigació és aquesta agosarada estratègia d’anar més enllà del conegut. Tot plegat queda com un tempteig, en un impetuós examen de la vida mateixa, irreductible, sempre molt més rica i profunda de qualsevol categorització».
Explicita, Simona Skrabec, que aquest assaig sobre El desig d’ordre «té una estructura clara: La primera etiqueta que cau sobre les cultures petites és la invisibilitat, com si existir no fos prou per ser vist i tingut en compte. Per això, el primer capítol és una indagació sobre els factors que sempre de nou posen aquestes cultures marginades, i fins i tot oblidades a propòsit, en una casella de sortida amb l’esperança que un dia ens acostumem a veure tot allò «negligible» que forma part del món del qual vivim». Arraconament, minorització, marginalitat fins a la invisibilització plena perquè deixem d’existir.
El segon desig és la impredictibilitat: es pregunta Simona Skrabec «Qui pot desitjar compartir la incertesa i la impossibilitat de predi el futur? I, tanmateix, el llast més feixuc per a les societats amb dificultats estructurals és el fet que són condemnades per endavant des de la mirada externa, una mirada que les devalua sense ni tan sols conèixer-les», posem per cas, l’»orientalisme» com a concepte teòric significa excloure països sencers de la possibilitat d’un desenvolupament desitjable precisament per un excés de predicció», per l’estigmatització, per la imposició d’una etiqueta negativitzadora, pel maltractament colonialista, per l’intent d’aplicar un concepte de ‘civilització’ que imposa l’ajustament de les perifèries a l’ordre hegemònic imperant… «Però la impredictibilitat no només per tal de poder rompre aquest cercle viciós d’un excés de predicció i demostrar la resiliència que és, avui dia, una mena de tresor amagat que creix precisament als marges més devastats. L’obertura cap a les possibilitats desconegudes, cap allò que el sistema encara no sap que existeix, és la base de qualsevol civilització, de progrés, de la creativitat mateixa. El contacte amb la diferència crea tensions i friccions. Però alhora, el contacte amb el desconegut és l’única manera de descobrir el que encara no sabíem. Es per això que en aquest assaig la traducció té un paper tan rellevant […] La traducció és una actitud, significa voler aprendre el que encara no saps».
L’últim capítol reflexiona sobre «el desig més necessari, el que ens resoldria els conflictes més violents i podria potser aturar la devastació que provoquen les idees que postulen la importància d’uns per damunt dels altres o interpreten qualsevol situació conflictiva com un duel en el qual cal vèncer «l’enemic» abans que aquest acabi amb nosaltres. L’experiència de l’asimetria és indestriable del fet d’ocupar una posició no dominant; d’aquí la necessitat imperiosa que es pot percebre en totes les perifèries per reequilibrar la relació de forces».
També analitza els efectes, les causes i conseqüències dels traumes i la possibilitat d’alleujament i de ‘reparació’ que ella va experimentar amb el documental de TV3 Torno al bosc amb les mans tenyides, sobre els testimonis de com les dones violades, tot i que enfonsades en la vergonya i l’estigma públic, van ser capaces d’explicar en públic els seus traumes, els seus dols interminables… El periodisme pot fer molt de mal, però també pot esdevenir sanador, guaridor de les ferides obertes i sagnants. Els assassinats, les agressions sexuals i les violacions de dones, en sèrie, que esmenta, van ser durant les guerres dels Balcans als primers anys de la dècada dels noranta del segle XX, on els cossos de les dones eren penetrats a la força pels fal·lus dels seus enemics; les dones es tornaren camp de batalla, mercaderia de guerra, cossos solsits; la violació com a assetjament, destrucció, botí, recompensa i arma de guerra; assassinaven els homes i violaven les dones, per deixar-les marcades, solsides, endolades i devastades de per vida.
Simona Skrabec, analitza diverses literatures «colonials», «marginals», «petites», minoritzades, per trenar artesanalment, amb filigrana d’orfebreria, quin és el llenguatge dels colonitzats i dels opressors, i després d’esbudellar tants textos d’assaig i de literatura, anota frases que sintetitzen la seua laboriosa tasca intel·lectual i vital en la passió l’obertura permanent per saber més: «La tergiversació retòrica de la realitat és l’arma més esmolada del poder», « L’oblit ja no pot ser sinònim de progrés. Hem de mirar enrere», «La llibertat de pensament, la capacitat de pensar-se sense haver d’emprendre sempre el mateix camí per tornar a casa. Aquí ens hem de preguntar tot el temps per què penso com penso? I també, és clar, què puc fer per esquivar les inèrcies que han provocat tant de dolor? El desassossec que sento, és només meu o afecta els altres? És cert que hem estat expulsat de la realitat dins de la qual, de fet, vivim? […] Què condiciona i determina, doncs, la vida que vivim?
Ens recorda aquella frase de Walter Benjamin, incrustada a la làpida de Portbou on jau el filòsof: «no hi ha mai cap document de cultura que no sigui alhora un document de barbàrie» i se’ns explica sobre la novel·la L’ampla mar dels Sargassos, com «El 1833 es va aprovar la llei que abolia l’esclavitud als dominis britànics del Carib, però fins al 1838 els esclaus alliberats estaven obligats a romandre vinculats a la feina no pagada i l’explotació a través de programes d’aprenentatge, un invent de les autoritats per intentar apaivagar els desajustos provocats per aquella sobtada desaparició de la mà d’obra gratuïta. Les tensions en aquests cinc anys van ser enormes perquè canviava tot un sistema. L’enyorança d’una autoritat absoluta es traduïa en la construcció dels treadmills -que Jean Rhys introdueix en les converses agitades dels protagonistes- uns aparells on els homes substituïen les bèsties en el mecanisme de girar la palanca del molí. Aquestes màquines no s’utilitzaven per moldre o processar res, eren un pervers element de tortura, per acabar d’esgotar els treballadors suposadament alliberats». Skrabec critica i qüestiona l’ús de termes de llenguatge, genèric, políticament correcte, però ofensivament genèric, i l’aprofundiment de la traducció en català d’aquesta obra L’ampla mar dels Sargassos, entre «nosaltres» i «ells», com si realment no hi hagés cap pont que permeti la comunicació. D’aquí, explica, «podem extreure la conclusió que la bretxa colonial no s’ha construït només als indrets originals d’explotació, sinó que hi hem contribuït, sense probablement ni adonar-nos-en, lectors, traductors i estudiosos d’aquestes obres que no només no hem assumit, sinó aprofundit les diferències descrites». L’anàlisi d’aquestes i altres obres colonials, il·lumina els mecanismes colonialistes de dominació-supremacisme i d’opressió, subordinació i sub-alternitat.
Des d’una honestedat intel·lectual grandiosa, ens mostra els racons de la realitat, els forats, les violències, les velles divisions inculcades, les construccions de les identitats, les cultures i els pobles, la desnaturalització, la des-territorialització, la re-territorialització confusa, les realitats irreals, les estratègies de colonització, el monopoli de la producció, les extraccions, les alienacions induïdes, la cruesa d’un ordre rígid impertorbable, les narracions nostàlgiques del passat, sobre el coneixement i el reconeixement en narratives contradictòries i fins i tot enfrontades, hostils…
No puc deixar d’assenyalar les gairebé dues-centes citacions bibliogràfiques, en més de cinc llengües (en català, anglès, alemany, castellà i francès) per tal d’enllaçar un assaig on elabora una narració plena de creativitat i innovació, sobre la perservació del llegat cultural com la capacitat de significació i contacte amb els altres; els spais de frontera -en el sentit més ampli d’aquest concepte- són els més exposats a les tensions i amb això posseeixen moltes respostes als problemes més urgents de la societat actual. Però cal trobar la manera de connectar aquests coneixements en una xarxa que realment pugui acabar produint paradigmes de pensament que no estiguin basats en l’elitisme i l’exclusió ( Naomi Klein, Kafka, Even-Zohar, Adam Zagajewski, etc.).
Les memòries més doloroses no poden ser reconstruïdes perquè hi ha massa espais en blanc. La literatura escrita a la perifèria conté la marca d’aquesta lluita contra l’esborrament de les veritats incòmodes, inadmissible pel sistema dominant. I tanmateix allà on predomina la sensació d’invisibilitat, ens podem reconèixer en els ulls dels altres i saber-nos vistos i visibles. Que en els entorns condemnats a un excés de predictibilitat, com si es tractés d’una condemna eterna a la impossibilitat d’evolució, floreixi aquell coratge tan específic dels individus i grups marginals, les ganes de ser, la indestructible resiliència. I que aprenguem entre tots a apreciar la impredictibilitat com un valor que hem de cultivar a consciència, ja que no és sinó la capacitat d’obrir-nos a tot allò que desconeixem… I, finalment, no n’hi ha prou que les relacions asimètriques s’equilibren i que les cultures en contacte puguin desenvolupar-se simètricament, sense estridències ni violència estructural. Cal també superar aquesta arreladíssima retòrica militar, la idea que només pot haver-hi un sol guanyador, diferències de gènere, Nord/Sud global, fetes de manera binària, com a diferències insalvables i alhora perversament definitòries en categories pures, on s’imposa la prevalença de l’anihilament i la destrucció de tots els altres.
