Sal·lus Herrero i Gomar
El filòsof, professor i poeta valencià Antoni Defez ha publicat No pots buscar en el blau. Una aproximació a les filosofies de Wittgenstein (PUV, Universitat de València, col. Assaig 53, 2024, 213 pàgines, la coordinació editorial a càrrec de Maite Simón, el disseny de la col·lecció, maquetació i composició de la coberta d’Inmaculada Mesa i correcció d’Ofèlia Sanmartin).
Abans de començar aquest assaig sobre els filosofies de Wittgenstein (i abans de cada capítol), Antoni Defez tria tres epígrafs: de Wittgenstein, com a flaixos ‘críptico-esclaridors’ que ‘enlluernen’, ens deixen perplexos i ens obliguen a fixar l’atenció i pensar per nosaltres mateixos sobre el sentit, el significat, la claredat, la superfície i la profunditat de cadascun dels mots que fa servir, tot i que, paradoxalment, Wittgenstein combat l’enlluernament, els enganys, l’embolicament, les boires i les confusions filosòfiques per manca d’un ús adequat de la lògica del llenguatge, tant sobre els límits com sobre l’ús: “El meu mètode no consisteix a separar allò difícil d’allò fàcil, sinó a veure la dificultat del que és fàcil” (Notebooks); “No es pot anar darrere d’un sisè sentit. No pots buscar en el blau” (Wittgenstein i el Cercle de Viena); “No hi ha res ocult […] mo hi ha res amagat” ( Gramàtica filosòfica).
Al Prefaci, A. Defez, adverteix perquè estiga clar: «Aquest llibre no és cap manual, ni tampoc el que al món anglosaxó en diuen a companion to. Més aviat és el resultat d’una travessia -entre d’altres possibles- per les inacabables observacions que sobre el llenguatge va fer Wittgenstein al llarg de la seva vida. O si es vol, la manera com l’autor ha sabut aprofitar-se’n, perquè d’això es tracta també quan estudiem un filòsof. Un altre llibre sobre Wittgenstein, per tant, en la ja inabastable literatura secundària que n’hi ha, i que no passaria de ser sols un Wittgenstein, el Wittgenstein de qui l’ha escrit. I tanmateix, cal advertir-ho de bon començament, un llibre que no podrà ser wittgensteinià».
I tanmateix, després de llegir-lo, a poc a poc i tot el més atentament que he pogut, no em sembla que aquest llibre (que ‘modestament’ es subtitula com «Una aproximació a les filosofies de Wittgenstein») siga cap «literatura secundària»; Antoni Defez, no fa cap travessia en el desert sinó acompanyat «a muscles de gegants».
Des que el vaig conèixer a principis dels anys vuitanta, com a companys (i més tard, amics!), estudiant a la Facultat de Filosofia de València, ell començava a llegir i a conèixer molt bé a Wittgenstein, ajudat per la circumstància d’haver tingut de professor de Teoria del coneixement Josep Lluís Blasco, qui es doctorà l’any 1971, amb una tesi sobre la filosofia de Wittgenstein, publicada després en castellà (Llenguatge, filosofia i coneixement, Barcelona, Ariel, 1973). Anys després, Antoni Defez, seria professor de la Facultat de Filosofia de Girona, fins ara, on hi havia, com a company de Departament, entre d’altres, Josep Maria Terricabras, que va traduir de l’alemany al català, a Edicions 62, Barcelona, 1997, Investigacions filosòfiques [Philosophical Investigations, Oxford, Basil Blackweell, 1953] i també fou autor de la traducció catalana a Edicions de la Ela Geminada, Girona, 2020 del Tractatus Logico-Philosophicus [Londres, Routledge & Kegan Paul, 1961]. Terricabras ha estat un gran coneixedor de la filosofia de Wittgenstein, en traduir al català els dos llibres cabdals de Wittgenstein.
Per descomptat, la incursió que fa Antoni Defez, desbrossant ‘la selva’ filosòfica de Wittgenstein, és una travessia que fa ell sol, esdevé lluminosa, perspícua, enmig de les proposicions i els silencis de Wittgesntein, la seua voluntat ètica, ‘depuradora’, que analitza els problemes del significat, en què consisteix la comprensió, la noció de seguir una regla, allò que és bo, la noció de dolor, la contextualització dels gestos i mots, la compassió o el problema del llenguatge privat-públic i ho sintetitza així:
«Wittgenstein, separant-se de la tradició, no va practicar mai una filosofia narrativa, discursiva o argumentativa. El seu estil, per contra, fou sempre el comentari breu, l’observació lacònica, l’exemple o el contraexemple, l’apotegma, l’aforisme… I aquesta manera trencada i fragmentària d’escriure no sols genera el problema de com llegir els seus escrits -una lectura lineal no és mai aclaridora- sinó que té també la conseqüència que no es pot presentar la seva filosofia fent servir el seu estil. No, si volem explicar Wittgenstein ens serà indefugible adoptar un format narratiu, discursiu i, de vegades, argumentatiu, és a dir, caldrà ser wittgenstinians -si és que ho volem ser- no wittgenstinianament, no a la manera de Wiitgenstein. I així ho farem aquí». I ho fa, completament, perquè explicita la manera de pensar de Wittgenstein que més li interessa, la que considera més familiar a les seues pròpies intuïcions i temperament.
Wittgenstein no fa filosofia per tal de fer cap teoria, només un ‘trencadís’, apunts, fragments, notes, on el punt d’arribada pot ser el silenci, és a dir, no fer cap afirmació filosòfica amb pretensió de veritat. Una mirada perspícua que permeti filosofar i viure amb veracitat, profunditat i autenticitat. Recorda, Defez, el que deia Gerog Simmel, el 1910, en Problemes fonamentals de la filosofia, quan afirmava que la filosofia sempre acaba sent un temperament vist a través d’una imatge del món. I és que, tal com passa amb l’art, cada filosofia és la creació d’una personalitat psíquica, un intent personal de construir amb conceptes una imatge del món i de nosaltres mateixos. Les filosofies expressen actituds espirituals, maneres de mirar-se el món i actuar, unilateralment i, més o menys, unitària, no en queda una altra, sobre què són els éssers humans o en què consisteixen les seves activitats lingüístiques… Fins i tot, el Wittgenstein madur, exclama Defez.
I és que, com assenyala Wittgenstein en el pròleg de les Investigacions i ho recorda Antoni Defez: «no vull pas estalviar a d’altres que pensin», perquè cadascú ha de patir amb els seus propis pensaments, intransferibles, així «cadascú podrà assolir per a si mateix la claredat, la visió perspícua desitjada: ningú pot fer-ho per ningú. I els altres només podran fer-nos partíceps del camí que ells han seguit per si de cas ens serveix a nosaltres.» Wittgenstein escriu de manera que obliga al lector o lectora a filosofar pel seu compte tot reproduint, si vol, el teu camí.
Com explicita, Antoni Defez, al Prefaci, la seua manera d’escriure responia a la seva experiència del pensar i a la dificultat també dels problemes que l’obsessionaven, com explica en el pròleg de les Investigacions els seus entrebancs: «Després d’alguns intents fallits per tal de soldar els meus resultats […] em vaig adonar que no ho aconseguiria mai. Que el millor que jo podia escriure es quedaria sempre en ser només observacions filosòfiques; que els meus pensaments s’anquilosaven de seguida quan, en contra de la seva tendència natural, intentava forçar-los en una única direcció. -I això depenia de la naturalesa de la pròpia investigació-».
La seva experiència del pensar, i sobretot podríem afegir ara, les tensions internes del seu propi pensament, perquè, explica Defez, «de tensions, n’hi trobem, i moltes, tal com comprovem en intentar entendre al detall el Tractatus i les Investigacions, o els escrits preparatoris d’ambdues obres. I no és sorprenent, perquè ens trobem davant d’una manera de filosofar que pugna amb pensaments i maneres tradicionals que també eren presents en el mateix Wittgenstein. Només faltaria: filosofar és sempre, i sobretot, lluitar amb un mateix, lluitar contra les pròpies temptacions». Un pensar atribolat, turmentat… Per tant, conclou Defez, diversitat d’exegesis hermenèutiques i de disputes pel que fa al sentit general dels seus treballs com respecte a la seva posició sobre les qüestions específiques que tracta. De manera que qualsevol presentació del seu pensament no podrà desempallegar-se d’haver de ser en part una reconstrucció de la filosofia de Wittgenstein. O, com dèiem al començament, rebla el clau Defez, «el Wittgenstein de cada autor. Per això caldrà ser wittgensteinians -si és que ho volem ser- però no wittgenstinianament, no a la manera de Wittgenstein», això és impossible, seria un simulacre, una farsa, absurd, un sense sentit… i aprofitaria de ben poc, per no dir de res. Al seus Diaris 1930-1932 / 1936-1937,Pre-textos, 2000, València, es mostra com els seus pensaments són, sobretot, “moviments del pensar”, moviments vius, en els que s’observa com i en quines circumstàncies sorgeixen pel que fa a la filosofia, la religió, l’ètica, la música, el cinema, el significat, la vida i la mort; moviments de recerca de la puresa en el pensar mitjançant el distanciament de tot (d’un mateix, del món) a qualsevol preu.
Al Prefaci i al llarg de l’assaig sobre Una aproximació a les filosofies de Wiitgenstein, Antoni Defez, analitza, pas a pas, el que podríem dir les continuïtats i les ruptures epistemològiques entre el Wittgenstein del Tractatus i el de les Investigacions; ell volia que les Investigacions filosòfiques es publiquesin precedides pel Tractatus. A la fi del pròleg de les Investigacions escriu: «M’hauria agradat escriure un bon llibre. No ha resultat pas així; però, a mi, ja m’ha passat l’hora, de poder-lo millorar». I és que el Tractatus (un tractat), a pesar del seu estil aforístic, té -ho veurem més endavant, adverteix Defez, una estructura ben tramada, una arquitectònica al voltant de ser proposicions-eix, cosa que no trobem ja en les Investigacions (unes simples investigacions), les quals, en paraules seves, són més aviat un àlbum d’apunts de paisatges o itineraris conceptuals.
Apunta Antoni Defez que el cas de Wittgenstein, recorda al de David Hume, que de jove havia escrit un tractat (de la naturalesa humana), i de vell simplement una investigació (sobre l’enteniment humà), on a la fi advertia: «Si agafem qualsevol volum de teologia o metafísica escolàstica, posem per cas, i preguntem: Conté algun raonament abstracte sobre la quantitat i el nombre? No. Conté algun raonament experimental entorn a qüestions de fet o de l’existència? No. Llanceu-lo a les flames, doncs no pot contenir més que sofisteria i il·lusió». De l’atreviment maximalista del jove Wittgenstein al minimalisme defleccionari de l’home madur un xic ja descregut. Per exemple, en el pròleg del Tractatus podem llegir: «la veritat dels pensaments que es comuniquen aquí em sembla intangible i definitiva». Res semblant, però, trobem en les Investigacions, tan sols aquest discret comentari: «Que a aquest treball, en la seva precarietat i en la tenebror d’aquesta època, li hagués estat concedit de projectar llum en un cervell o altre no és impossible. Però, certament, tampoc no és probable». De la ‘eufòria’ del jove Wittgenstein, que dissenya la ciutat ideal del fonament del llenguatge, des d’una perspectiva ‘essencialista’, com un mapa, a l’escepticisme del home madur que observa el fang de la realitat, de la ciutat concreta i del llenguatge que l’expressa i mostra els seus usos socials, les demarcacions, les maneres de concretar aquests jocs del llenguatge, les concrecions, delimitacions, «semblances» o «aires de família», les diferents formes de vida, el context, les confusions del llenguatge o de la mirada de la realitat que cal resoldre o disoldre perquè no hi ha un rerefons ocult, una veritat amagada, ni hi ha essències, a no ser «les expressades en la gramàtica»…
Defez fa servir el sintagma goetheà d’afinitats selectives, la «familiaritat» de pensament, per explicar la seva atracció per un pensador concret i s’interroga per què ara un altre llibre sobre Wittgenstein?
«En concret, en el meu cas sospito que ha estat la dorsal que sempre he acabat trobant en els treballs de Wittgenstein. D’una banda la idea que no hi ha veritats filosòfiques; d’una altra, els seus esforços en contra de les temptacions del platonisme i el cartesianisme, i així la negativa a acceptar tant la seducció del realisme metafísic -és a dir: la tendència a creure que la comprensió del que tenim a la vista demana una super-explicació, la invenció de quelcom ocult i amagat- com el sortilegi d’una visió intel·lectualitzada de l’acció humana. Diria que Wittgenstein sempre va sentir la fascinació que aquests cants de sirena -aquestes imatges filosòfiques- exercien sobre el seu pensament, i que justament per aquest motiu pugnà constantment per alliberar-se’n. Perquè Wittgenstein, tot i haver entès sempre la filosofia com a anàlisi del llenguatge, no fou en realitat el que després en la tradició anglosaxona s’ha entès com un filòsof del llenguatge, sinó més aviat un filòsofs que filosofava amb i des del llenguatge i, sobretot, contra el llenguatge. O millor: contra les confusions que propicia una ingènua acceptació de les imatges que ens vol imposar el llenguatge».
Remarca, Defez, que l’interès de Wittgenstein fou «aclarir què podem dir amb sentit amb el llenguatge, i què no hi podem dir -què hi podem pensar significativament i què no. En altres paraules: determinar els límits del llenguatge i del pensament, tot desemmascarant els intents de sobrepassar-los quan filosofem». Era l’esperit que animava el treball de molts altres creadors de la seua època de l’Imperi dels Habsburg: perquè aquesta monarquia generava un ambient d’intolerància i d’hipocresia generalitzada i va propiciar l’aparició de «purificadors» com Schönberg en el camp de la música, Loos en el de l’arquitectura, Musil en el de la literatura i dues figures importants en el de la filosofia: Fritz Mauthner -a la seva crítica del llenguatge es refereix Wiitgenstein en el Tractatus (4.0031) – i sobretot, Karl Kraus. L’actitud singularment moral de Kraus cap al llenguatge es considerada per Von Wright com la influència més potent que va impulsar a Wittgenstein a concebre tota la seua tasca, -una vegada que havia pres com a punt de partida en el Tractatus la lògica de Frege i Russell- com «una explicació de la naturalesa de la proposició» un treball que cristalitzaria en la idea de proposició com a figura dels fets (El llegat filosòfic i científic del segle XX, Manuel Garrido, Luis M. Valdés, Luis Arenas (coords), Cátedra, 2019).
I al darrer advertiment de Prefaci, Antoni Defez espera que la seua explicació de Wittgensteix siga de profit, «Perquè no sols crec que la filosofia sempre s’hauria de poder expressar amb claredat, sinó perquè em sembla igualment cert que només podem sentir que arribem a entendre realment un pensament quan som capaços d’explicar-lo amb claredat a aquells que no s’hi dediquen professionalment. Heus ací per què aquestes pàgines han estat també un repte: l’intent que ha fet l’autor per saber si ha estat capaç d’entendre alguns dels temes centrals de la filosofia de Wittgenstein».
Aquest assaig sobre el pensar de Wittgenstein No pots buscar en el blau. Una aproximació a les filosofies de Wittgenstein, és un del millors llibres, si no el millor, que he llegit fins ara per entendre la manera de pensar de Wittgenstein, la lluita ardua i tenaç contra si mateix per copsar els seus propis moviments del pensar i desfer els malentesos que genera el llenguatge. Una mirada perspícua, esclaridora, perspicaç, la d’Antoni Defez, per filosofar i viure amb més claredat, si més no, més humilment, tractar de viure i pensar amb menys enganys, autoenganys, falòrnies, confusions, falsos problemes, absurditats i embolics. La filosofia desfa nusos, resol, dissol problemes, pot desfer-ne, la missió de la filosofia consistia en ajudar a la mosca a eixir de l’ampolla “atrapa-mosques”, que no està gens lluny del que deia Joan Fuster, un dels nostres grans anti-metafísics, en definir la filosofia com “l’art d’agafar la vaca pels collons“.
