Sal·lus Herrero I Gomar
Recentment -l’abril del 2024- s’ha publicat a València un llibre important: Lucien Goldmann. La formació d’un intel·lectual europeu, de Mitchell Cohen (Editorial Afers, biblioteca de pensament crític núm 7) traducció de Gustau Muñoz. El títol original n’és The Wager of Lucien Goldmann. Tragedy, Dialectics and a Hidden God (introducció i caps. 1,2 i 9), Princeton University Press, 1994.
A la solapa del llibre hi diu: «Mitchell Cohen (Nova York, 1952) fou durant molts anys codirector -amb Michael Walzer- de la revista Dissent, publicació clàssica de l’esquerra nord-americana, i professor de ciència política al Baruch College de la City University de Nova York. Autor entre altres, de Zion and State, Rebels and Revolutionaries (ed.) i The Wager of Lucien Goldmann, Tragedy, Dialectics and a Hidden God, del qual procedeix el present volum. També va formar part en 1993-1994 de l’Institute for Advanced Study a Princeton. El 2017 va publicar The politics of Opera: A History from Monteverdi to Mozart (Princeton University Press). Ha col·laborat a Times Literary Supplement, The New York Times Sunday Book Review, Esprit i Los Angeles Review of Books, entre d’altres».
Mitchell Cohen -ho ha demostrat a bastament, també arran del conflicte a Gaza- pensa des de la complexitat, les matisacions i a contracorrent (cercant les causes dels problemes), com és el cas també d’un dels més importants sociòlegs marxistes d’Europa del segle XX, Lucien Goldmann, que es reclamava deutor de Lukács, Piaget i Adorno… Com s’escriu a la coberta d’aquest llibre: «Lucien Goldmann, filòsof i sociòleg, intel·lectual molt influent a la França de la postguerra, autor del clàssic Le Dieu caché (El Déu ocult), sobre el jansenisme, Pascal i Racine, fou un marxista heterodox, seguidor de Lukács i de Piaget. Esdevingué un dels capdavanters de la sociologia de la literatura, a França i a Europa. Però l’acadèmic francès, director d’estudis a l’EHESS, tenia un passat. Havia nascut a Romania el 1913. Hagué de fugir del feixisme i de l’estalinisme. La formació d’aquest intel·lectual europeu és una història fascinant». Nascut a Bucarest el 1913, havia viscut de jove enmig de dificultats i estretors a la ciutat moldava (part de la Romania ètnica) de Botosani. Després de passar el curs acadèmic 1930-31 a Viena, on va estudiar amb el filòsof i sociòleg austro-marxista Max Adler, Goldmann ingressà a la Facultat de Dret a Bucarest. Tanmateix, hagué de fugir de Romania cap a França, s’establí a Tolosa de Llenguadoc i després s’escapolí cap a Suïssa, durant la dècada dels anys trenta, escapant del nazisme, l’antisemitisme i l’estalinisme, perquè Goldmann era antiestalinista i d’alguna manera (no se sap si adscrita), proper al trotskisme.
A la Taula inicial aquest llibre s’hi mostra l’estructura: Pròleg a l’edició catalana. A la recerca de Lucien Goldmann / Introducció. Eppur si muove? / Una joventut a Romania / A la intempèrie / Entre sí i no
En el “Pròleg a l’edició catalana: A la recerca de Lucien Goldmann”, escrit per aquesta edició, Michell Cohen recorda la seua experiència, i escriu: «L’hivern del 1982-1983 un estudiant nord-americà començava a introduir-se en les idees d’esquerres. Es va interessar per dos llibres en particular. Un de Georg Lukàcs, l’altre de Louis Althusser. El primer el va dur als escrits del pensador franco-romanès Lucien Goldmann, un dels principals introductors de les idees de Lukács al París posterior a la Segona Guerra Mundial. L’altre llibre el va deixar indiferent.»
Abans de llegir aquests llibres Cohen ja s’havia sentit atret per l’humanisme dels escrits de joventut de Marx, sobretot els Manuscrits economicofilosòfics del 1844. El concepte marxià del «treball alienat» el va dur, de manera quasi natural, a Història i consciència de classe, de Lukács (1923), el concepte d’alienació, de «reificació» dels productes del mercat, qualificades com a «coses» a les societats capitalistes de mercat… la força de treball esdevenia una «cosa», una «mercaderia». Lukács havia fet aquesta lectura arran d’El capital, del 1867, sense conèixer els manuscrits encara inèdits de Marx. Cohen remarca que «L’humanisme de Marx i Lukács, amb el seu èmfasi en la subjectivitat, la consciència i la necessitat que els treballadors s’apropiaren del món que creaven era molt convincent». Considera que “la força filosòfica del llibre de Lukács també semblava adreçada al moment que vivia aquell estudiant, quan tanta gent d’esquerra pensava en eslògans, i ajudava a esclarir la confusió del post-Maig del 68. Tanmateix, l’estudiant -l’anomenarem Cohen- també es va convèncer cada vegada més que el leninisme obstinat de Lukács espatllava l’assoliment que havia estat Història i consciència de classe o la seua eficàcia per a obrir nous camins a l’esquerra.» Per a la formació intel·lectual de Goldmann fou també molt important L’ànima i les formes, un llibre que es pot adscriure a l’anticapitalisme romàntic anterior al seu gir cap al marxisme, també la Teoria de la novel·la, ambdues de Lukács, tradueix al francés Goethe i la seua època i Breu història de la literatura alemanya, en col·laboració amb Michel Butor… Epistolarment, Lukàcs i Goldmann van mantenir una relació ‘cordial’ no exempta d’algun conflicte intel·lectual perquè li retreia que era ostatge de l’estalinisme hongarès
En una nota a peu de la pàgina 10 s’indica que per a una reconsideració més recent, vegeu Mitchell Cohen: «Georg Lukács ‘ Two Natures: The Centenary of History and Class Consciounes», Los Angeles Review of Books (7-XI-2023). En canvi, el Per a llegir a Marx, d’Althusser (1965), un text clau del «marxisme estructuralista», la «ruptura epistemològica» entre el «Marx jove» amb les seues vaguetats sobre la idea d’alienació i el Marx madur, que era un científic de la societat i la història, on es defensa un «antihumanisme teòric», a Cohen li semblava una expressió horrible. Perquè escarnia tot el que Cohen trobava de més atractiu en Marx (i en Lukács) i era, al capdavall, una justificació molt elaborada de la creença leninista segons la qual un partit polític -i Althusser n’era membre- és el dipositari de tot coneixement científic sobre la societat.
No obstant això, hi ha un incís interessant: tot i defensar Lukács i Althusser en aquests llibres, Història i consciència de classe i Per Marx, posicions filosòfiques oposades, antagòniques, però tots dos autors mantenien un arrenglerament polític semblant; Cohen que tenia llavors vint anys, probablement no tenia prou competència filosòfica per «copsar» el fons de la qüestió, però aquest fou el context en què va llegir «Reflexions sobre Història i consciència de classe», de Goldmann, i va percebre alguna cosa d’urgent en aquest assaig. Feia servir l’assoliment teòric de Lukács, però anava més enllà. S’adonava que moltes proposicions marxistes, encara que foren penetrants, no podrien sobreviure en un món que havia canviat. Sí, l’esquerra havia de preocupar-se pels treballadors i la gent pobra; però, no, el proletariat no resoldria els enigmes de la història. L’alternativa de Goldmann, el «reformisme revolucionari» apuntava a un socialisme de mercat basat en l’»autogestió», una societat igualitària auto-administrada. Cohen va assumir que -malauradament- això volia dir també que la reificació, indestriable dels mercats, no seria mai del tot bandejada. Acceptar un cert grau de reificació, alhora que hom identificava i criticava sense treva els seus efectes negatius, semblava millor que el que pdria representar Stalin. Era urgent que l’esquerra s’identifiqués a si mateixa, com apuntava Goldmann, com a hereva del que té de millor el liberalisme. Això no significa de cap manera, emfasitza Cohen, la mercantilització de tot, un fetitxe que ha estat anomenat recentment “neoliberalisme”.
Significa llibertat individual, tolerància i igualtat davant la llei, però amb socialització… Caldria que férem una pensada sobre la banalitat i la perversió de la noció de ‘llibertat individual’, avui dia, sembla que esdevé, no l’exercici de la llibertat de pensament ni el respecte a la diversitat, sinó d’un consumisme compulsiu, l’acumulació avariciosa de béns i una destrucció accelerada d’ecosistemes vitals…
Després de llegir aquest assaig de Goldmann sobre Lukács, Cohen es va interessar pels seus llibres, començant per Mensch, Gemeinschaft und Welt in der Philosophie Immanuel Kants. Ja el títol semblava fascinant (“L’home, la comunitat i el món en la filosofia d’Immanuel Kant”).
Després vingué Sciences humanes et philosophie. Una nota a peu de pàgina de Gustau Muñoz ens adverteix que hi ha traducció al català: Ciències humanes i filosofia, Edicions 62, 1966, que insistia a establir una diferència clara entre els estudis humanístics, atents a la subjectivitat i la «consciència», i el positivisme, que reduïa moltes dimensions de la vida, la cultura i la història a «fets» agombolats en base a afirmacions malgirbades d’objectivitat científica. Cohen va decidir que escriuria sobre Goldmann perquè li va convèncer el seu tractament de Pascal i Racine a Le Dieu caché, i també pels assaigs sobre la reificació i sobre el psicòleg Piaget inclosos a Recherches dialectiques, que en francès significa indagacions, estudis.
Le Dieu caché sintetitzava idees de la teoria de la consciència social de Lukács i de l’epistemologia de Piaget. Ací es troba l’origen del que Goldmann anomenaria posteriorment les «estructures mentals» comunes que, al seu torn, prenen forma significativa en les visions del món que inspiren les obres de creació. Goldmann va estudiar el segle XVII a França i va trobar una vision du monde tràgica que compartien els Pensées de Pascal i el teatre de Racine. Parlava així mateix del que anomenava «subjectes transindividuals», és a dir, individus que compartien un conjunt de formes no conscients d’aprenentatge i de comprensió derivades de circumstàncies socials i històriques comunes. Aquesta idea té arrels en Hegel i també en la noció d’un «a priori social» elaborada per Max Adler… Goldmann plantejava qüestions semblants a les de Lukács i Theodor W. Adorno a propòsit de l’humanisme que compartien, entre final del segle XVIII i els primers anys del XIX, un poeta (Goethe), un filòsof (Hegel) i un compositor (Beethoven). Goldmann establia un contrast complex entre una visió tràgica, que deia alhora «sí» i «no» a la França del segle XVII i l’»esperança dialèctica» de l’humanisme alemany segle i mig després… De fet, Mounier el titlla de “pessimisme tràgic”. Per a Goldmann l’humanisme marxista no garantia el futur de la humanitat sinó que era una aposta sobre aquest futur, semblant a la de Pascal sobre l’existència de Déu… com recull Enzo Traverso a Revolución. Una historia intelectual, Ed. Akal, Madrid, 2022. Hem de mantenir la tensió entre la tragèdia i l’esperança, però sense il·lusions. L’humanisme insistent de Goldmann contrastava amb Foucault, Althusser, Derrida i Lacan.
No cal dir que, des de la nostra llengua i cultura catalanes, per a la comunitat catalànica, són bàsics alguns d’aquests conceptes de Goldmann, com la noció de «comunitat de sentit», transindividualitat, «llengua, cultura i història compartida», molt a prop d’«interdependència», interconnexió. I en un altre sentit, ‘despersonalització’, alienació, reificació, colonització… L’estudi atent de Kant, impregna Goldmann de l’imperatiu ètic per tal de no instrumentalitzar els altres com a eina, mitjans i profit, per aconseguir una finalitat, la relació mitjans-fi, que no resta gens lluny de l’humanisme de Marx sobre l’alienació, la reificació i la mercantilització del treball usat com a profit per a l’acumulació cobdiciosa de plusvàlua, sense tenir en compte l’explotació dels humans, dels éssers no humans i de la natura, de manera compulsiva i sense límits, mesura ni cautela.
Aquest excel·lent assaig de Cohen sobre Goldmann, aquest marxista heterodox, resta certificat, com un ‘deixeble’ de Lukács, amic i col·lega de Piaget i en debat constant amb Adorno i Lukács, recollint el que considera el millor de cadascú, i en pugna amb el positivisme, recorre una de les millors aventures intel·lectuals d’Europa del segle XX, de la mà de la dialèctica i la crítica al nazisme i l’estalinisme, als reduccionismes i a les simplificacions del marxisme tradicional… Cohen per a escriure aquest estudi sobre l’aposta de Goldmann, The Wager of Lucien Goldmann, viatja a París i a Romania (Botosani, on aquell va viure de jove, i a Bucarest) i pels Estats Units, per tal d’entrevistar-se amb antics companys de viatge estudiantil, d’afectes i política de Goldmann i «copsa» part de l’ambient social, polític i intel·lectual de Goldmann tant a Romania, com a Suïssa i París, on va mantenir diàlegs amb alguns antics estudiants de Goldmann, de perfil força cosmopolita: Yoüssef Ishagpour, crític cultural d’origen iranià, Michael Löwy, erudit trotskista d’origen brasiler; Sami Naïr, politòleg d’origen algerià; també mantingué converses amb Henri Lefebvre i André Gorz, dos dels intel·lectuals i teòrics més importants de l’esquerra francesa del segle XX, sobre l’art, la literatura i la «ciència ficció» (Philip K. Dick) a l’hora d’identificar les «possibilitats objectives» que s’encarnen en les formes culturals i a l’hora d’imaginar les perspectives i els riscos dels humans.
Cohen pensa sobre les baralles sectàries més aferrissades, posem per cas, entre estalinistes i trotskistes i irremeiablement associa la descripció de la fracció jansenista (que Goldmann va estudiar en Pascal i Racine) i la persecució de què fou objecte per l’estat i els jesuïtes amb els processos de Moscou i la guerra de Stalin contra els trotskistes. Noves conjectures els conduïren, més endavant, a reflexionar sobre la relació entre l’estalinisme i una comunitat transindividual, tema cabdal en La condició humana, la novel·la de Malraux, en la lectura que en va fer Goldmann a Pour une sociologie du roman. Goldmann tenia clar que els processos de Moscou foren una farsa per perpetuar-se Stalin en el poder a còpia d’assassinar tots els comunistes dissidents de la seua línia política.
Enmig del viatge a la recerca de Goldmann, es troba Cohen amb personatges curiosos de la història i li comenta al seu company codirector de la revista Dissent, Irwing Howe, amb qui comparteix la convicció que Homenatge a Catalunya de George Orwell era un llibre que tenia vigència actual per repensar l’esquerra, alguns descobriments, malentesos, ironies i sarcasmes… un interlocutor romanès, en el període post-Ceaucescu, corrobora que Goldmann era un estudiant pobre a Bucarest i li digué a Cohen: “Saps? El meu país es debat en una de les grans qüestions de la filosofia i la religió.” Quina?, vaig preguntar-li. “És la questió de si hi ha vida després de la mort.”. En realitat, ni Goldmann ni ningú, no pot compendiar tota la història, però a Lucien Goldmann. La formació d’un intel·lectual europeu, Mitchell Cohen descriu l’activitat de recerca i el context històric i la vàlua d’un intel·lectual fonamentat i solvent que condensa i expressa alguns dels millors debats sociològics i polítics dels segle XX: el debat entre el positivisme i la dialèctica, el debat entre l’Escola de Budapest (Lukács, Agnes Heller…) i l’Escola de Frankfurt, les aportacions de Jean Piaget en el desenvolupament de la consciència psicològica, la consciència social i normativa a través del joc i les interaccions comunicatives, el debat amb Sartre dobe l’existencialisme i el marxisme, la visió estètica d’Adorno enfrontada a la de Lukács.; Adorno argumentava que la «descripció» i la «comprensió» (Verstehen) d’un objecte literari no podien separar-se, puix que per a descriure adequadament aquest objecte cal comprendre’l. En el seu esborrany d’introducció a la Teoria estètica (en una secció que reproduïa en part el seu intercanvi amb Goldmann) Adorno definia Verstehen com
«La capacitat de copsar el contingut espiritual de l’obra tot fent-se càrrec de les múltiples dimensions. És a dir, fent-se càrrec del tema i la matèria de l’obra, de la seua presentació i intencions, de la seua veracitat o de la seua falsedat… Hom no comprèn realment una obra d’art fins que l’experiència estètica es confrontada amb l’alternativa de la veracitat o la falsedat… Comprendre una obra d’art com una entitat complexa que incorpora veritat inclou també el reconeixement del fet que és també no-vertadera: cap obra d’art s’escapa de la complexitat amb la falsedat, la falsedat del món exterior».
Anota Cohen que el fet que la veritat «és una qualitat essencial de les obres d’art» és el que les fa susceptibles de coneixement o percepció estètica, cosa molt diferent del coneixement científic dels objectes naturals. L’obra d’art, diu Adorno «és sempre simultàniament ella mateixa i quelcom de diferent d’ella mateixa». Així, el «contingut de veritat estètic» és «la dimensió transcendent de la il·lusió en la qual la il·lusió es transcendeix ella mateixa» A través de «la seu part en el contingut de veritat», l’art esdevé «més del que és» i el coneixement de l’art fa explícit el que ha «cristal·litzat» en l’obra… La interpretació d’Adorno, xoca frontalment amb l’estètica realista del vell Lukács que acusava a Adorno i a l’Escola de Frankfurt de viure una vida de luxe a la vora de l’Hotel Abisme; «Goldmann, en canvi, mantenia que si bé l’art i la filosofia estan estretament lligats, hi ha una diferència vital entre l’un i l’altra. Una obra d’art «no és filosòfica». «L’obra d’art és un univers de colors, so, paraules, personatges concrets. No hi ha la mort, hi ha Fedra que es mor, hi ha color dins d’un marc.»
Goldmann en la dialèctica i les tensions dels debats oposats, entre l’explicació i la comprensió, entre el sistema i els fragments, entre el què és l’estètica o la «revolució», cerca una mena de síntesi a la manera integracionista que em recorda a Josep Ferrater Mora, quan tracta de superar l’antagonisme des de la inclusió de les millors aportacions reflexives i argumentatives dels debats sociològics, polítics i filosòfics europeus… Un llibre interessantíssim que conté una gran part del més excel·lent pòsit intel·lectual de l’Europa del segle XX.
