Sal·lus Herrero I Gomar
Massa sabem que «el valencià «no importa», com apuntava Rosanna Martínez, fa uns dies, a La Veu del PV, en fer una crida perquè els valencians, perden els complexos d’inferioritat, de subordinació, de submissió i les pors, i gosen expressar-se en valencià a tot arreu, també davant la gent d’altres llengües, cultures i països, distint al nostre… Si s’ho proposeu i sou capaços de superar els complexos, la covardia, els prejudicis, les pors, els «instints» culturals i socials ensinistrats en una mala educació basada en la submissió a les llengües imperials i supremacistes, podreu comprovar que si algú entén el castellà, el francés o qualsevol de les altres llengües romàniques, pot seguir prou bé, de manera intel·ligible, una conversa en català. He fet classes de català a immigrants de diferents continents perquè tingueren els papers d’arrelament i des del primer dia els parlava en català i podien seguir la classe sense cap problema, perquè hem vingut al món a aprendre i el dotem de més sentit com més llengües, cultures, històries, art i ciència aprenem i ens serveix per generar “comunitats significatives” que diria el protaginista de Lucien Goldmann. La formació d’un intel·lectual europeu, de Mitchell Cohen, editorial afers, 7/ biblioteca de pensament crític, Catarroja, Barcelona, Palma, traduït per Gustau Muñoz, 2024.
No em sembla malament que s’intitulen els articles, com a cadascú li vinga de gust… No obstant això, el que passa és que, ara mateix, amb alguna gent acostumada a les frases telegràfiques d’X, un tal Elon Musk, amic de Trump, que porta el món cap a l’extrema dreta, al servei del seu capital i el dels altres potentats; amb tantes mentides i falsedats que es difonen en forma de lawfare i «fake news», molts hauran llegit només el títol d’aquest article sobre el valencià i hauran arribat a la conclusió que el valencià ni importa, ni ens ha d’importar… Per a què? El títol els corroborarà el que volen oir i gran part dels mitjans de comunicació en espanyol i francés, els pressionen perquè accepten que tot està perdut, que els catalanoparlants no tenim dret a cap ‘redempció’ més enllà del rendiment i deixar-se arraconar i vèncer del tot… Una conclusió molt desencertada i inoportuna, que només pot interessar als que voldrien arraconar i invisibilitzar del tot la llengua dels valencians, catalans, balears, andorrans, algueresos i rossellonesos… No dic que el contingut de l’article siga així, afortunadament, només el títol, el contingut de Rosana Martínez convidava a fer servir sempre el català i defensar el seu ús superant tabús i prejudicis “ancestrals”; era un escrit valuós.
El mateix, si fa no fa, em sembla que passa amb l’article de Bonaventura Casanova «No és obligatori ser valencianista», també a La Veu del PV, el 29 d juliol proppassat; per descomptat, massa sabem, des de fa més de tres segles, amb un procés contra la llengua i la cultura catalanes, amb intents d’aniquilació permanent i sistemàtics, inclús també des del règim del 78, a pesar de la «retòrica» pro ‘diversitat’, de mentida i falsa, que el que és obligatori és ser castellano-espanyol i ultraespanyolista (via la immensa majoria de mitjans de comunicació, via selecció de futbol, via esport, via música, via Jocs Olímpics (ja que no deixen que hi haja selecció valenciana o catalana per competir amb l’espanyola, com sí que passa el Regne Unit, amb les seleccions de futbol, de Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord, etcètera) i molt millor si s’és només castellanoparlant que de cap altra llengua no castellana sempre sospitós i susceptible de no rendir-li prou homenatge, ni ofrenar prou noves glòries a Espanya i a l’espanyol (com es demostrava d’una recent entrevista amb el director de l’Instituto Cervantes, que dedica gairebé tot el pressupost al foment del castellà (amb més de 6000 milions de parlants, que ho diuen sempre mostrant el paquet i marcant el territori amb pixum, com fan els gats i els gossos) i a les altres llengües dediquen un pressupost miserable i ínfim.. però es vantava de ser «pro-diversitat» i comparava amb que volen erradicar el català (gallec o euscara) amb els que es tornen monolingües i renuncien al castellà … Encara com és favorable al «respecte a la diversitat», perquè semblava la mateixa psalmòdia supremacista de sempre… la d’Unamuno, Ortega i tots els que Joan Fuster impugna i se’n burla, amb ironia i jocositat, a Contra Unamuno i tots els altres (hi ha una traducció esplèndida de Ferran Garcia-Oliver, del castellà al català, publicat a l’editorial Bromera, Alzira, 2007).
De manera que, amb aquest títols, de Rosanna, Bonaventura i altres, sobretot per als que llegeixen només els títols, des d’un diari digital valencianista, llegit a tot l’ámbit del País Valencià (i de més enllà), fem un pa com unes hòsties… Per descomptat, això és així, si no es llegeix tot l’article sencer, i la conclusió és que el valencià «no importa» i que «és impossible l’alliberament» del País Valencià… Perquè en compte d’encoratjar, sense pretendre-ho conscientment, si s’impulsa el ‘desànim’ col·lectiu en un temps que cal insuflar més ànim que mai, anem molt malament… ens ‘sotmetem’, potser de manera ‘poc conscient’, al bucle de la perspectiva colonialista, en afers de llengua i de tot plegat del que li pertoca al País Valencià. Perquè els ‘nostres’ governants, ultraespanyolistes i d’extrema dreta, voldrien aprofitar el context, en retroalimentació, per rematar la «liquidació final»… És veritat que del valecianisme «líquid» (d’Antoni Rubio), sembla que s’ha passat el ‘valencianisme’ «buit» o «gasós», però si abonem que «el valencianisme viu moments agònics, segurament les últimes raneres del nostre poble, ja moribund i que no ha sabut trobar el seu lloc a la història», sembla que en fer aquests diagnòstics augmenten la situació d’arraconament i d’extremar la situació cap a un «procés terminal», se li aporta un plus d’ànims als nostres «exterminadors» imperials, com si «nosaltres» fórem víctimes d’una colonització que ens impedeix fer propostes de construcció, superació de les adversitats i d’eixida davant els atzucacs que ens duu la situació històrica i les aritmètiques electorals desfavorables per a la causa del País Valencià i dels Països Catalans… I aconseguim impulsar, potser sense voler, i generar la sensació que als «altres» els ponen tots els ous… Els estats d’ànims, en política sobretot, estan fets ‘també’ de «sensacions» i de retroalimentació de ‘negativitat; això és, precisament, el que volen tots els partits espanyolistes, que considerem que no hi ha cap alternativa, que no tenim possibilitat de reeixir, de remuntar la situació actual, que abandonem tota esperança… Amb aquests missatges desoladors, tot i que el propòsit siga el contrari, accentuem la decepció, el desànim i la desesperació, ens rebolquem en el fang i ens estirem els cabells sense aconseguir alçar-nos ni un mil·limetre de terra… No ens serveix per remuntar el vol.
Com adverteix Ramon Ramon a l’excel·lent article, a La veu dels llibres, el 17 d’agost d’enguany, «Mirar el llop als ulls: ‘Sobre l’home’, de Thomas Hobbes, traducció de Josep Montserrat,, Universitat de Barcelona, davant la mirada de Hobbes que va sentir de ple l’alè del llop i, per això, el va descriure bé: l’home, si li plau (i li plaurà tantes vegades com vegi que convé als seus plans), podrà ensenyar amb intenció allò que sap que és fals, això és, mentir i convertir les ments dels homes en hostils a les condicions de la societat de la pau» diu a Sobre l’Home. Elements de filosofia: secció segona. Els moderns, d’això en diem lawfare, fake news... Els moderns (entre els quals Albert Camus o Hannah Arendt) ens emparem en La Boétie a La servitud voluntària nos ens queda una altra. Però cal mirar el llop als ulls. Perquè el que no s’hi val és mamar-se el dit» En cap cas ens hem de mamar el dit, més encara ara mateix quan les guerres , les maquinàries de terror, les obediències cegues, l’extermini i diverses classes d’ideologies dictatorials treuen la cara, desvergonyidament, al nostre horitzó més pròxim. Haurem de parar atenció i estar més alerta encara…
Per tot plegat, enmig d’aquestes cròniques poc encoratjadores i animoses (pel títol!) he terminat de llegir País Valencià: eixida d’emergència de Ricard Chulià, editorial Afers, 2024, amb Pròleg, molt escaient, de Josep Escribano, perquè remarca la mirada des del sud del PV, m’ha semblat encoratjador, perquè analitza la situació econòmica, social, de finançament, d’infraesttructura i política del nostre País Valencià, com Germà Biel va analitzar la situació de Catalunya a Espanya, capital París, i conclou que paguem més que ningú per ser espanyols, ens espolien, ens fan infrafinançament, ens oprimeixen, a la manera ‘colonial’, però la majoria de la valenciana gent continua votant a partits espanyols i espanyolistes; sembla que quan més ens exploten i ens destrueixen, amb més devoció i fervor canten el «Per a ofrenar», des d’un masoquisme nacional-espanyolista indigne, ignorant, ple de servilisme i misèries, insensible perquè el PV i la resta dels Països Catalans siguen els menys finançats i on ments s’inverteix, tot i que es dretes diguen tot el contrari, de manera infame…
El llibre de Ricard Chulià és un bon punt de partida per tal de cohesionar el País Valencià, tot i que resta pendent com actualitzar al segle XXI, la confederació catalano-valenciana balear-rossellonesa, per recuperar la manera en què l’antic Regne de València, actual PV, va tenir una mena d’estat propi confederat amb la resta del domini lingüístic catalanoparlant…
Chulià denuncia com paguem per i per a ser espanyols, i aposta per la independència del País Valencià amb les referències de Joan Fuster, a Nosaltres, els valencians i de Joan Francesc Mira, a Crítica de la nació pura de 1984, i, sobretot, Sobre la nació dels valencians, de 1998, sintetitza les revisions d’Impura natione, de Damià Mollà i Eduard Mira i Document 88 d’Agustí Colomer, Rafael Companys, Vicent Franch i Miquel Nadal (ara director general de Cultura del PP)…
Anota Ricard Chulià: «Joan F. Mira troba la quadratura del cercle nacional valencià amb la divisió entre nació política i nació cultural, que s’arrela en la teoria nacionalista alemanya del segle XIX: El País Valencià seria a nostra nació política, el nostre àmbit de lleialtat i les institucions comunes que compartim, mentre que la catalanitat seria la nostra nació cultural, la comunitat de llengua que compartim amb altres nacions polítiques i que implica, per tant, uns lligams més estrets, així com, per exemple, una literatura comuna. Per a Mira, els Països Catalans són, doncs, una «utopia prescindible», que està refutada intel·lectualment, però sobretot per la via dels fets, per la contundència de les urnes cada vegada que els valencians hi estan convocats.». Al meu parer, és una conclusió decebedora, perquè els Països Catalans, continuen essent una realitat i una utopia imprescindible, ens concerneix el que passa a Catalunya, perquè estem interconnectats, per les interdependències que hem conreat al llarg de la història, les societats mútues, la cultura i la llengua comuna, en català, per les connexions infraestructurals que anotava Rafael Ninyoles a L’Eix Mediterrani i Josep Vicent Boira a La Commonwealth catalanovalenciana: la formació de l’eix mediterrani al segle XX; no en va, el major nivell de volum comercial es fa entre el País Valencià i Catalunya, compartim ecosistemes en comú, com més va, més problemes semblants tenim i ens necessitem per poder viure davant dels greus problemes ecosistèmics, econòmics, socials, culturals i de supervivència, de risc de col·lapse que s’albira en aquesta tercera dècada del segle XXI.
Aquest desenvolupament de les interdependències s’haurien de preveure i programar en un context global cada vegada més hostil, on la petita comunitat catalanoparlant, entorn a 10-12 milions de gent (tot i que més conscients de la nostra llengua i i cultura, es xifra entorn als sis milions de gent que fa servir el català d’habitud) es juga la seua capacitat de resiliència, antifragiltat i supervivència… Per separat, dividits i barallats, i només «units» en afers «culturals», en limitar-se a tenir un mercat editorial fragmentat, de música trocejat, de llengua fracturat i sempre amenaçat de ‘secessionisme’ de facto, de mitjans de comunicació fragmentat… Per què limitar-se, el País Valencià, amb la resta dels Països Catalans, a incrementar les relacions, els vincles, els lligams i les connexions només en l’àmbit ‘cultural’? Per què tallar-se les ales en comerç, ecologia, economia, agricultura fiscalitat, infraestructures, comunicació, relacions socials, etcètera?
El que més em va ‘inquietar’ va ser la frase de Bonaventura Casanova quan, després de lamentar que el nostre poble està «ja moribund i que no ha sabut trobar el seu lloc a la història» afirma «Vam tenir una oportunitat amb la transició de la dictadura a aquest podrit règim que volen vendre’ns com a democràcia. Els dirigents de Més, amb un esforç titànic, ja van encarregant-se d’eliminar qualsevol possibilitat d’assolir el nostre redreçament nacional». Analitza Bonaventura Casanova, des de la lectura de PV: eixida d’emergència, que la majoria dels partits espanyols s’acostaren a representar un «valencianisme polític» que en realitat no sentien com a propi, i elogia el moment fundacional de la Unitat del Poble Valencià, com a prehistòria del Bloc Nacionalista Valencià i l’actual Més Compromís, al que sotmet a una crítica rigorosa i severa per haver balafiat les possibilitats d’un partit d’obediència estricta valenciana sense les dependències asfixiants i renunciadores d’inserir-se al si d’una esquerra espanyola, en general, insensible amb la llengua, la cultura, l’espoliació, l’infrafinançament, les oportunitats, expectatives i la voluntat sobiranista de tanta gent del País Valencià, com podem observar amb la diputada Àgueda Micó, invisibilitzada dins de Sumar que quan ix a parlar, tan poc sovint, ho fa, lamentablement i prioritàriament, en castellà… incapaç de reconectar amb la gent valencianoparlant, com si fos qualssevol altre diputat de Sumar, PSOE, PP o Vox…
En comptes de «valencianitzar l’estat» com reclamava Micó en un miting a l’Aplec del Puig de 2023, observem com es castellanitza i espanyolitza ella mateixa i contribueix a desvalencianitzar i castellanitzar el País Valencià, des de L’Olleria a Madrid… Només, de tant en tant, Iñigo Errejón es permet fer algun tros de la seua intervenció en valencià-català, perquè la seua implicació és ‘innòcua’ en termes de sobiranisme valencià, reforça la «proverbial» i del tot excepcional ‘cordialitat’ madrilenyo-espanyola per entendre i respectar les altres llengües, nacions i cultures distintes a la castellana… sobretot si són oprimides pels nacionalisme d’estat. Una intervenció que no augmenta ni un gram la sobirania i el dret a decidir del País Valencià, ja que perpetua l’engany, perquè serveix per a mostrar una realitat ‘extraordinària’, que falsifica i tapa una realitat que d’habitud, és a l’inrevés, de nul·la simpatia i d’incompressió permanent i sistemàtica per banda de tots els mitjans de comunicació espanyols, que consumeixla immemsa majoria de «valencianos»… Amb això, no dic que em semble malament que Errejón s’expresse en valencià-català, al contrari, però esdevé una «rara avis», que no fa niu, tot i que, per altra banda, pot «ajudar» perquè altres espanyols trenquen el seu monolingüisme castellanocèntric del Madrid «radial» i provincià, de ‘M-30, que menysprea tot el que ignora, que és quasi tot, des d’un analfabetisme crònic, primitiu i ximple…
Imagine que l’al·lusió a la possibilitat d’aconseguir la independència del País Valencià que feia Bonaventura Casanova, està extret del llibre de Ricard Chulià PV eixida d’emergència, quan esmenta l’estudi Regionalismo i autonomia en Espanya, 1976-1979, que Manuel García Ferrando, llavors catedràtic de la Universitat de Madrid, especialitzat en sociologia de l’esport, va publicar en un llibre en 1982; aleshores,, afirma Chulià, arran de l’estudi de Garcia Ferrando: «Doncs bé, ni el maulet més optimista encertaria mai el suport a la independència que hi havia al País Valencià en 1979: el 14% dels valencians hi donaven suport, unes xifres que només superava el País Basc (30%) i Navarra (16%); fins i tot els catalans ereen menys independentistes que els valencians, amb un 10% a l’àrea de Barcelona i un 5% en la resta del país»… Només dos anys abans del 1979, la gran manifestació del 1977, més de mig milió de gentada es van manifestar a la capital del País Valencià per demanar «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia», els poders de l’estat van prendre nota i van preparar la «reacció», amb bombes als nostres millors intel·lectuals, terrorisme d’estat, atemptats a cotxes amb enganxines de les 4 barres, de PV, de Català, etcètera van reduir, fàcilment, el número d’aspirants a la independència, no del País Valencià, sinó segurament dels Països Catalans, com explica al seu llibre Borja Ribera a Una historia de violencia. La transición valenciana (1975-1982), Tirant lo Blanc, València 2023. Perquè tant a l’estadi del Llevant, el 1976, com a la plaça de bous de València, el curs 1978-79, gairebé 40.000 persones corejaven País Valencià-Països Catalans, en conseqüència, una part important d’aquesta gentada que apostava per la independència del País Valencià, ho feia també per la construcció i la independència dels Països Catalans…
Llavors, fins al 1978-79, el partit socialista obrer espanyol, el partit comunista d’Espanya, etcètera, deien que estaven a favor dels dret a l’autodeterminació dels pobles i les nacions d’Espanya, però durant la redacció de la Constitució del 1978, tot això es va volatilitzar… Caldria analitzar amb cura, la cuina de els xifres que aporta l’estudi de Garcia Ferrando, perquè esdevé difícil de creure que al País Valencià hi havia més independentistes que a Catalunya; tampoc em quadren les xifres de el doble d’independentistes a Barcelona i la meitat a la resta de Catalunya, quan sol ser a l’inrevés, l’interior de Catalunya sol ser molt més independentista que la gent de Barcelona… Imaginar que durant la ‘transició’ es podia aconseguir la independència amb només el 14%, si acceptem que aquestes xifres són vertaderes, i que es podia aconseguir, és no historitzar de manera adequada el cicle històric de «l’eixida» del llarg túnel de la dictadura franquista i de la ‘transició’… Si hagueren vist des de Madrid algun risc a Catalunya, no hagueren pactat el retorn de Tarradellas, si hagueren vist algun risc al País Basc, no hagueren pactat el retorn de l’Eusko Jaurlariza (Govern Basc), tenien el control de tots els mitjans de comunicació, de l’exèrcit, de la policia, dels tribunals, dels funcionaris, dels polítics, etcètera. No era possible cap independència del 1975 al 1979 i següents, com es va veure amb el colp d’estat del 23 de febrer de 1981, l’exèrcit i la monarquia borbònica, instaurada pel dictador, no ho hagués permés de cap manera… Espanya no va fer una transició com la de Portugal o la dels països Bàltics durant la desintegració de la URSS… Hem de conèixer la realitat històrica de l’estat espanyol i tenir els peus en terra… Alguns critiquen que calga atendre’s davant del «principi de realitat» (Jordi Muñoz) perquè l’entenen com una ‘rendició’, una renuncia o una ‘claudicació’… No necessàriament s’ha d’interpretar així el principi de realitat, tot i que també cal tenir en compte les utopies imprescindibles; combinar, de manera equilibrada i adequada una cosa i l’altra, potser siga el més difícil i necessari. Normalitzar el dret a la independència del País Valencià, combinar-lo amb les aspiracions semblants que hi ha a les Illes, a la Catalunya del Nord, al Principat de Catalunya, de manera confederal, i amb Andorra, on ja és una realitat tenir una mena d’»Estat propi», tot i que connectat amb l’estat espanyol i francés… Sovint cal imaginar una realitat diferent a la que tenim, per transformar-la, però amb els peus enfonsats a la terra i coneixent les possibilitats d’a millorament (o empitjorament)… Perquè els estats que ens dominen, com a territoris colonials, no baden en fer servir tot tipus de recursos per continuar a afiançar la dominació… Una Andorra a la UE seria el camí més recte i directe perquè el català fos considerat llengua oficial… Hem de confiar amb les nostres pròpies forces i no amb les dels nostres adversaris que ens tracten com a enemics a liquidar…
També a La Veu del PV, després d’advertir que «A Europa les llengües que encara resisteixen els nous embats de la globalització contra la diversitat són aquelles que tenen un referent estatal per a defensar-se: la minoria hongaresa a Romania o a Eslovàquia; els flamencs a Bèlgica; els torilesos a Itàlia, etc». concloïen, Pere Mayor i Ricard Chulià, el 16 d’agost d’enguany a La veu del PV a «Puigdemont els retrata»: «Com a valencianistes coherents, per tant, som conscients que la lluita de Catalunya per la llibertat és la nostra mateixa lluita i, doncs sempre estarem al seu costat». Perquè, com deia Doro Balaguer, quan alguns dels nostres ‘intel·lectuals’ dimitien de la defensa del País Valencià vinculat a la resta dels Països Catalans, potser esglaiats i estimulats per la violència de l’extrema dreta, els valencians, com la resta de gent d’arreu del domini lingüístic catalanoparlant, «hem d’assumir la catalanitat que ens pertoca»… Doro Balaguer en dir “catalanitat” no ho contraposava a “valencianitat”, al contrari, prioritzava les dues vessants de manera inclusiva, equilibrada i integradora… Ni més, ni menys! Complex, però no tan difícil d’entendre, si es vol… Després de saber els costos de ser espanyols que paguem els valencians, caldria avaluar la roïna, econòmica, cultural i social, que suposa per al País Valencià l’anticatalanisme; un cost que alguns empresaris qualificaven de desastrós i insostenible. I tanmateix, el Govern actual de la Generalitat Valenciana nodreix i alimenta, sense importar-li les conseqüències indeesittjables i ruïnoses… Segurament, perque no els importa res més que els seus negocis privats, sense importar-los els béns comuns més preuats, llengua, cultura, empreses, economia, agricultura, sequera, canvi climàtic, terra i ecosistemes que ens confraternitzen, per a bé i per a mal, amb la resta del domini lingüístic catalanoparlant.
