Sal·lus Herrero i Gomar
El darrer lliurament de L’Espill, el número 73, com sempre o gairebé sempre, no decep i ofereix reflexions històriques, polítiques, socials, ecològiques, literàries, econòmiques, estètiques i bibliogràfiques, interessants i aportacions clau per a entendre millor les societats actuals. Per analitzar el passat i el present amb eines més esmolades, orientar-se més bé i conèixer, amb més habilitat, el rumb que pren la complexitat del món d’avui. Efectivament, no us el podeu perdre -és un article de perimera necessitat!- perquè en ignorar-ho, contribuïu a augmentar la ruqueria institucionalitzada i generar un País més limitat, absurd i incomprensible. Però anem a pams.
L’hora dels somnàmbuls? (L’editorial)
L’editorial titulat «L’hora dels somnàmbuls?» s’inicia advertint que «En realitat, l’espectre de la guerra no s‘havia esvaït mai. Havia continuat sotjant el món després dels grans carnatges de la primera meitat del segle XX -dues guerres mundials, desenes de milions de morts- que culminaren amb el llançament de bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki». I es recorda algunes de les principals guerres que hi ha hagut després del 1945 (Corea, Vietnam, la crisi dels míssils a Cuba el 1962, Orient Mitjà, Iraq-Iran, les d’Àfrica, com a Líbia, Sudan. La que ha encetat la Rússia de Putin, que és «una altra cosa i l’integrisme islamista que genera inseguretat i desestabilització»… «La història ha fet un tomb, després de la fi de la guerra freda, amb un canvi de paradigma en els eixos de confrontació al món», s’esmenta l’agressió de Rússia a Ucraïna, el conflicte a l’Orient Mitjà, amb punt d’ebullició, «Israel que se sent amenaçat existencialment, i amb raó, perquè el règim dels aiatol·làs de l’Iran no amaga la voluntat de destruir-lo i atia el foc de manera sostinguda. I no es pot oblidar, igualment, el conflicte larvat al Mar de la Xina, amb reivindicacions territorials que en algun moment podrien derivar a una conflagració».
S’esmenten la facilitat de les amenaces i l’augment dels possibles escenaris bel·licistes inclús en fer ús de les armes nuclears, de la bomba atòmica, dels míssils balístics, amb finalitats tàctiques o no; «de nou els càlculs estratègics, les ambicions territorials, les esferes d’influència, la prepotència agressiva, els interessos econòmics al voltant de matèries primeres, energia i mercats, així com l’angoixa existencial de determinats grups humans […] Com si la humanitat –que s’enfronta a problemes globals d’una gravetat extrema com la crisi climàtica- no haguera après res d’una experiència traumàtica que tantes ferides va deixar, que tanta mort i desolació va causar, com la del període 1914-1945». Davant d’aquest panorama, es fa una crida per no deixar vèncer pel fatalisme; cal una mobilització cívica transnacional per recapitular i aprofundir en estratègies de pau, capaces de trencar la dinàmica dels interessos cecs, de les ambicions estúpides dels estats, dels diferents agents que de nou actuen com a «somnàmbuls» que podrien propiciar un despertar amarg…
Orígens de la Turquia moderna
Murat Metinsoy, professor de Ciència Política i Història a la Universitat d’Istanbul, autor, entre d’altres, de The Power of the People: Everyday Resistance and Dissent in the Making of Modern Turkey, 1923-38 (Cambrige, University Press, 2021), escriu un article titulat Turquia i la fi de l’Imperi otomà, que es va publicar originalment a History Today, vol. 73, 10 d’octubre 2023, traduït al català per Jaume Soler, als cent anys del naixement de la República de Turquia, fundada a l’octubre de 1923, analitza Metinsoy, la caiguda de l’Imperi otomà davant d’Occident alhora que el nacionalisme li mossegava kes extremitats, la cruïlla en què es trobava Turquia, la construcció de la República laica per Kemal Atatürk, amb reformes radicals, i s’interroga, de nou al segle XXI, com es pot reconciliar el llegat cultural dels otomans amb els valors modernitzadors, secularitzadors i polítics de la República de Turquia proclamada el vespre del 29 d’octubre de 1923.
El 1928, la revolució de l’alfabet a Turquia va fer que la República adoptés l’alfabet llatí i els numerals aràbics occidentals (europeus), una reforma adreçada a trencar els lligams tant amb el passat otomà com amb els països de l’Orient Mitjà. La taxa d’alfabetització es va més que doblar en vida d’Atatürk. El Ministeri d’Educació va traduir grans quantitats de literatura universal, de la filosofia grega als clàssics dels cànons occidentals, xinès, àrab i persa, com ara Víctor Hugo, Zola, Balzac, Dickens, Dostoevski, Tolstoi, Gogol, Al-Farabi, Rumi i molts altres. Es va traduir al turc la crida a la pregària en àrab, així com l’Alcorà. La primera traducció a càrrec d’un erudit secular respectat fou completada per Elmalili Muhammend Hamdi Yazir, a sol·licitud d’Atatürk, entre 1935-1939… Apunta que avui el desafiament més gran per a Turquia no és l’islamisme sinó el neopopulisme i el nacionalisme autoritari, I cap dels dos no és privatiu de Turquia. El vell problema del capitalisme clientelar -en part un llegat dels monopolis afavorits per la República- impedeix el tipus d’innovacions que són vitals per al desenvolupament econòmic. Tot indica que els problemes econòmics, a més de la qüestió no resolta dels kurds de Turquia i els milions de refugiats que han fugit de Síria a la frontera sud, determinaran la política turca durant les primeres dècades del segon segle d’existència de la República. La clau de l’èxit de Turquia es troba en els valors polítics cabdals de secularisme i democràcia, lligats a la República.
W.F. Haug i el Diccionari històrico-crític del marxisme
Encapçalat pel lema de Fredric Jameson, «Alwals historicize» (Historitzar sempre!), Wolfgang F. Haug, filòsof i catedràtic jubilat de la Freie Universität de Berlin, editor de l’Historisch-kritisches Wörterbuch des Marxismus, director científic de l’Institut für kritische Theorie (InkriT) i codirector de la revista Das Argument, explica l’elaboració del Diccionari historicocrític del marxisme: de projecte a realitat, que ha estat traduït per Gustau Muñoz. Wolgang F. Haug els signa a Los Quemados [a l’illa canària de La Palma], desembre de 2023. El darrer volum publicat fins ara del Diccionari històric-crític del marxisme és el vol. 9 / II). Explica W.F. Haug que el 1983, als cent anys de la mort de Karl Marx (1818-1883), un equip de professors alemanys de diverses especialitats (Margherita von Brentano, Brita Rang, Karin Priester, Hella Tiedemann-Bartels, Helmut Fleischer, Klaus-Dieter Thieme, Ruedi Graf, Jan Rehmann, Frigga Haug, Peter Jehle I el mateix Wolfgang F. Haug) es proposen la confecció d’una versió alemanya del Diccionaire critique du marxisme (París, 1982) de Georges Labica. Atès que aquesta obra es centrava sobretot en «els debats francesos», varen anunciar al pròleg l’aparició de «volums complementaris a l’edició alemanya» en els quals «col·laboraran representants de totes les generacions en actiu i de totes les tendències del marxisme de llengua alemanya (KWM 1, 1983, p. 9).
Enmig de la confrontació dels dos corrents que enllacen institucionalment amb Marx, la Teoria Crítica de l’Escola de Frankfurt i el marxisme-leninisme del DKP i de la Republica Democràtica Alemanya (RDA), els exponents d’ambues parts miraven amb força recel «un enfocament ecumènic, una cohesió marxista enmig de la contradicció» (W.F. Haug, Pluraler Marxismus, vol. I, 1985, pp. 20 i ss.), un enfocament que s’havia anat construint entre la fase del moviment contra la guerra atòmica de finals de la dècada de 1950 i la fase marcada a escala mundial per les lluites estudiantils lligades al moviment de Maig de 1968 i al marxisme-feminisme. Aquestes dues parts es negaren a col·laborar i els autors del Diccionari historicocrític del marxisme respongueren amb la internacionalització o, per dir-ho així, la globalització del projecte de completar des de múltiples perspectives l’obra francesa original.
A la tardor de 1989, es va publicar el volum vuitè i últim dels Kritisches Wörterbuch des Marismus (KWM). Tanmateix, en el context de la caiguda del Mur de Berlín, la perestroika i el triomf de la mercaderia, els volums complementaris ja no tenien cap sentit. S’havia produït un tombant històric d’abast mundial i el projecte del Diccionari va tenir clar que havia de respondre en termes de refundació, que havia estat «historitzat» per la història en acte i que a l’objectiu que s’havien fixat se li va sostreure de tal manera la base de sustentació que es va veure projectat a un escenari global, traducció a altres llengües. Al xinés, 2018, un equip de traducció sota la direcció del professor Yu Keping de la Universitat de Pequín, n’ha traduït 4 volums; també hi ha projectes de traducció al castellà sota l’impuls del professor Miguel Vedda, de la Facultat de Filosofia i Lletres de Buenos Aires, que han traduït 3 volums; l’inici per a una l’edició en turc es va posar en marxa el 2023, gràcies a la iniciativa del professor Sinan Özbek (Universitat Kocaeli); el volum antològic en anglès, a cura de Konstantin Behrens, Joha Koivisto i Víctor Strazzeti, d’ençà de novembre [de 2023], en accés obert a la web de l’InskriT.
Haug analitza la substitució del l’ordre mundial bipolar per un nou ordre unipolar dominat pels Estats Units, després de 1989, i la derivada dels canvis d’hegemonia imperial; el paper de la Xina que, des d’una dialèctica amo-esclau que podem descriure de la mà de la Fenomenologia de l’esperit de Hegel, sotmetent-se a les condicions d’explotació dictades per Occident, esdevingué la «fàbrica del món» i a la fi pogué desempallegar-se de la posició subordinada per a esdevenir una potència emergent en paritat amb els Estats Units a través d’un desenvolupament accelerat, crisi dels límits, crisi ecològics global i crisi de nova mena que suposa la pandèmia de la covid. Tot plegat ja ha comportat noves guerres… Per tal d’explicar el que s’ha esdevingut, el Diccionari, no pot extreure els seus referents del passat. El seu projecte no és un fi en si mateix. Serveix a l’elucidació en clau d’emancipació dels problemes bàsics de la humanitat, que va conceptualitzar per primera vegada en termes practicoteòrics Karl Marx, en contacte amb el moviment obrer internacional en formació… El coneixement del passat es projecta sobre el present i malgrat totes les diferències l’il·lumina. Són aquests els moments en els quals el passat -per dir-ho amb Walter Benjamin- «s’acobla amb el present per a configurar una constel·lació» (G.S. I 3, p. 1242). El Diccionari historico-crític pot servir per il·luminar algunes de les constel·lacions de les crisis actuals.
Jordi Palafox i el declivi valencià
De la seua part, Jordi Palafox, catedràtic (jubilat) d’Història i Institucions Econòmiques a la Universitat de València, publica “Valencians i madrilenys: cada vegada més lluny”. Un primera constatació és que «La renda dels valencians és un 15% inferior a la mitjana espanyola i quasi un 40% menor que la dels residents a la Comunitat de Madrid, que encapçalen el rànquing de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol. Convé recordar-ho just ara, quan diverses iniciatives pretenen, des de l’esfera pública valenciana, enfortir els lligams entre ambdues comunitats i alguns lobbys aspiren a fer del port de València el port (marítim) de Madrid».
Aquesta situació de precarietat i marginalitat del País Valencià, de formar part de les comunitats autònomes amb menor renda per habitant, «No és un fet recent i puntual. Aquesta deriva va començar fa més de quaranta anys. Fins aleshores, al llarg de més d’un segle l’indicador s’havia situat tothora per damunt de la mitjana. Des de 1990 la divergència respecte de la mitjana espanyola, de la Comunitat de Madrid i de les regions avançades de la resta d’Europa no ha deixat d’augmentar».
«Ben al contrari, la Comunitat de Madrid ocupa el primer lloc, amb ajuda d’una capitalitat exercida sense treva. Però la seua posició és indestriable de les conseqüències de la darrera onada d’innovacions tecnològiques. Durant aquesta onada, l’activitat econòmica s’ha concentrat (encara més) en grans centres d’activitat (hubs), la qual cosa ha fet augmentar la dimensió -i l’atractiu per als treballadors qualificats- d’algunes grans ciutats. A Europa, Londres i París, i en part Milà, però també Madrid».
«Vist des de la perifèria, a Espanya perviu el centralisme, que es pot simplificar en el madrilenyisme polític d’Ortega, aquell que converteix, fins ii tot sense malícia, escrivia el 1928, la política de Madrid en política nacional»... Segons, Palafox, Madrid destaca en l’afavoriment, l’atracció, el creixement, la retenció, la creació de capacitats i de vocacions tècniques i de coneixement en l’acumulació de talent en ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, respecte de la resta tot i l’atractiu que mostren alguns dels indicadors de Navarra, Euskadi i, un mica menys, Catalunya… El País Valencià, ben al contrari, no hi destaca en cap, tot i que compta amb una de les tres universitats politècniques, presenta percentatges d’ocupació en aquesta camps o en High-Tech per sota de la mitjana… La ciutat de València no ha aconseguit sumar-se a l’èxit d’altres ciutats intermèdies d’Europa a l’hora d’incorporar talent a la seua activitat econòmica (Munic, Rotterdam, Cracòvia, Göteborg, Lió, Manchester…).
En conclusió: «Així doncs la -segons el seu himne- marxa triomfal de la regió que treballa i lluita per a ofrenar noves glòries a Espanya, no inclou el seu benestar. I encara menys en la província d’Alacant, «la millor terreta del món», com es repeteix des del 1841, i d’on provenen la major part dels governants actuals de la Generalitat Valenciana, amb el seu president Carlos Mazón al capdavant. La seua renda per habitants és avui quasi la meitat de la de la Comunitat Autònoma de Madrid. I des de fa vint anys no ha deixat de perdre posicions. L’any 2000 ocupava el lloc 28è entre les cinquanta províncies. Avui es situa al 40è, amb un valor inferior, per exemple, al de Ceuta i Melilla».
Analitza, Jordi Palafox, perspicaçment, les causes d’aquest declivi, la irrupció de la globalització, la baixa productivitat, els baixos salaris, la manca d’inversió o d’interés en l’economia del coneixement i, en general, en els actius intangibles, l’aposta per les activitats de poc valor afegit, les irracionalitats, l’adaptació al paper acomodatici de les polítiques públiques, d’ença del procés de desindustrialització, des del darrer terç del segle XX, continua, ara mateix, el desmantellament per etapes de la factoria Ford Almussafes; des de l’any 2000 la província d’Alacant ha reduït a la meitat el pes de la manufactura en el seu PIB, que avi representa tan sols el 7,5% (enfront del 29% a Castelló i el 14% a València); l’aposta per l’estimulació, sense límits, d’un turisme massificat i descontrolat, sense taxes, amb els consegüents efectes ecològics negatius i la impossibilitat de poder fer polítiques reparadores de les petjades ambientals…
Denuncia la simplificació de les solucions, per un costat, la negació de qualsevol responsabilitat autòctona en el declivi. Per l’altre, una immensa i constant exageració de l’impacte de certes iniciatives -sempre finançades amb recursos públics- publicitades a manera de remei universal, on, reinterpretant a MacLuhan, de l’aldea global, la simplificació és el missatge… I reclama que el desafiament dels valencians de cara al segon quart d’aquest segle XXI és aconseguir tindre uns representants públics capaços de modificar les regles de joc, tot establint incentius diferents a l’actuació empresarial i que deixen de proclamar que són els altres els responsables exclusius del declivi. Tan si és vol com si no, el sector públic és decisiu en la millora de l’eficiència i la productivitat en l’economia, tot i que el motor del creixement i, per tant, de la possibilitat d’augmentar el benestar, és l’activitat dels agents privats, encapçalats pels empresaris…
I tanmateix, compartint bona part de l’anàlisi de Palafox, al meu parer, tot i assolir les pròpies responsabilitats, errades i insuficiències pròpies, cal recordar l’empobriment que genera la destrucció accelerada d’ecosistemes bàsics i vitals (edificació en muntanyes i costa, més desertització, emergència climàtica, contaminació d’aqüífers, rius i mar…) la in-vertebració i des-estructuració de les infraestructures ferroviàries del País Valencià i de les connexions amb Catalunya i Europa; cal analitzar les conseqüències de l’infrafinançament i de l’espoliació que li genera, singularment, el règim comú, al País Valencià, Catalunya, les Illes i Múrcia, justament l’eix del corredor mediterrani i també l’impacte de les bonificacions fiscals de Madrid… És important carregar amb les pròpies responsabilitats, però també denunciar les injustícies de ser una comunitat autònoma pobra, amb trets colonials, dependent de la metròpoli, una regió de l’Europa marginal, i contribuir com si fos rica i central…
Qui contamina, paga? L’anàlisi de tres economistes
Els economistes de la UV Asensi Descals-Tormo, Maria José Murgui-García i José Ramón Ruiz-Tamarit, són els autors de“Res no és gratuït, però… qui utilitza paga?” M’ha semblant una aportació ‘interessant’, que m’ha recordat part del debat sobre el béns col·lectius, el benestar i la ‘sostenibilitat’, que fa Ernest Garcia a Ecologia i igualtat. Cap a una relectura de la teoria sociològica en un planeta que s’ha quedat petit (Tirant, 2021). De fet, s’al·ludeix a l’article en esmentar a Hardin, 1968 i Ostrom, 1990, «Si realment volem allunyar el perill d’una catàstrofe, descartant la depredació i el comportament oportunista dels agents econòmics, cal que els preus d’ús dels serveix del capital natural reflectisquen el vertader cost d’oportunitat. En altres paraules, cal aplicar complidament el principi de qui contamina paga i pagar impostos per l’ús del capital natural». Fet i fet, s’analitzen els problemes que plantegen les externalitats estàtiques i dinàmiques relacionades amb el medi ambient i es considera el principi de «qui contamina, paga» com una solució parcial a un problema més general; s’amplia l’anàlisi de les conseqüències de les decisions descentralitzades sobre l’ús de la resta de components del capital natural que són béns escassos, rivals i de lliure accés; sobre la importància de pagar per l’ús de serveis del capital natural, i es proposa el principi de «qui contamina, paga» per a evitar la sobreexplotació i garantir l’eficiència econòmica; la implementació d’un sistema impositiu que responga al principi que res no és gratuït, gravant l’ús dels serveis del capital natural per contribuir a la seua conservació i regeneració…
Al meu parer, si realment volem allunyar el perill d’un seguit de catàstrofes que poden augmentar els riscos i les incerteses, cal frenar i fer minvar l’ús de combustibles fòssils, aplicar el principi de «qui contamina, paga», amb un cost molt elevat perquè no ens podem permetre seguir contaminant, com si res.; cal una reducció dràstica de l’ús dels avions, tancament d’aeroports, reducció de l’ús de cotxes privats, de la contaminació química i radioactiva més corrosiva, dels plàstics, amb l’aplicació de taxes turístiques amb costos alts, mesures dissuasòries, també frenar la productivitat i el consum innecessari i excessivament destructiu, etcètera… Cal l’aplicació més enllà de «qui contamina, paga», que és un principi selectivament discriminatori, per tal d’arribar al de posar límits, contenció, frens d’emergència, alentiment, decreixement, perquè «No podem contaminar tant» amb una situació de translimitació perillosa, greu i del tot inquietant…
Cap a on va la llengua catalana? (Júlia Ojeda)
Júlia Ojeda Caba, investigadora i crítica literària, col·labora en mitjans de comunicació com Núvol, Caràcters o Catarsi; coautora amb Anna Punsoda i Marta Roqueta del «Manifest per un nacionalisme feminista» (2023), a “L’anomalia lingüística com a escletxa en la cultura de la normalitat” (article dedidcat “En memòria de Maria Carme Junyent i Figueras”), confessa que el seu text naix d’un bloqueig, per la consternació davant la malaltia, la mort i la lectura del darrer article, publicat a Vilaweb, de Carme Junyent, «Morir-se en català», on exposava, en primera persona, les dificultats que ella mateixa va viure per poder ser atesa en català els últims dies de la seua vida. Com des de les administracions, després de gairebé 50 anys de la mort del dictador no es garanteix que els professionals sanitaris tinguen una formació lingüística i humana, com per tenir clar que la llengua del pacient forma part indispensable del seu tractament (i del seus drets fonamentals).
Agraeix que l’encàrrec per part de la Simona Skrabec, la portés a llegir una pila de llibres sobre matèria lingüística i poder eixir de l’estancament. Entre altres, Carme Junyent, Vida i mort de les llengües (1992), Joan Fuster, Escrits sobre llengua (1994); Enric Larreula, Dolor de llengua (2002); Pau Vidal, El bilingüisme mata (2015); Josep Murgades, Escrits sobre llengua (2016), Rudolf Ortega, En defensa de la llengua (2016); Carme Junyent i Bel Zabala, El futur del català depèn de tu (2020); Jordi Martí Montllau, Llengua i identitat nacional (2023). Però com més lectures acumulava més ajornava el temps d’escriptura, amb l’afegit de l’agreujament de la situació política de la llengua arreu dels Països Catalans sobretot per les polítiques lingüicides i catalanòfobes exercides pels governs del Partit Popular i de Vox al País Valencià i a les Illes Balears. I per l’altra, vivia moments històrics al Congrés dels Diputats espanyol, on la llengua catalana podia ser parlada per primera vegada sense censura, la possibilitat del reconeixement de l’oficialitat del català al Parlament de la UE i les paraules de Joan Solà, l’any 2009 al Parlament de Catalunya:
«Som, doncs una comunitat lingüística malalta des de fa molts anys, des de segles, ¿Es pot tolerar que una comunitat s’hagi de qüestionar contínuament la bondat, la genuïtat d’allò que parla? […] ¿Volem o no volem ser un país normal?».
També alerta sobre el negacionisme pel que fa a la reculada de la llengua i afirma que «Negant la realitat no tindrem mai recursos per millorar-la i superar-la». Però, amb posicions catastrofistes i apocalíptiques, en remarcar només les parts fosques, tampoc aconseguirem avançar gaire… Critica als discursos oficials i celebratoris, mentre la realitat va per un altre costat -més costerut. La llengua, més que un sistema de comunicació és un sistema d’identificació, que ens indica quin és el nostre món i com ens hi podem arrelar… Per estimar una llengua i una cultura i poder identificar-te i seduir a d’altres, cal veure eixides, finestres d’oportunitat, portes obertes, camins… Si mostres només els abismes, espantaras els altres i la majoria fugirà esbalaïda a altres llengües que li oferesquen més seguretat.
Analitza la cultura de la normalització: imatge, concepte, escletxa, incorpora reflexions de Bru de Sala recollides a J.A. Fernàndez (2008) El malestar en la cultura catalana, Barcelona, Empúries, sobre l’abandonament de les actituds de defensa militant i resistencialista de la llengua que la «nova normalitat» exigia; l’acceptació de la suposada naturalitat del bilingüisme (Josep Ferrer) o l’edulcoració del català d’acord amb Carme Junyent i Joan Solà, d’acceptar una anormalitat «normal» ha aparegut amb la idea de la normalitat democràtica (Vidal, 2015); una cultura de la normalització, anota Júlia Ojeda, que delimita els contorns de que oficialment es podrà dir, fer o pensar dins de la Catalunya post-transicional, i que desplaça qualsevol forma de conflicte, ja no només lingüístic, sinó també social, polític i cultural». Tant l’anàlisi de Luisa Elena Delgado fa a La nación singular. Fantasías de la normalidad democrática española (1996-2011) (2014), com J. A. Fernàndez pensen la noció de la fantasia (nacional, ideològica) que serveix per mantenir l’ordre i l’estabilitat polítiques vinculades a la idea ranceriana del consens, normalitat, cohesió nacional-territorial i de normalització i assimilació del català, en amargar les inconsistències i els dissensos, en mitificar la Transició i el marc cultural que es desprén, com analitza Antoni Maestre Brotons a Els residus de la Transició: abjecció, trauma i adaptació (2015), una cultura de la transició altament despolititzadora, desproblematitzadora i desmobilitzadora.
Júlia Ojeda Caba qüestiona que no s’impugnés l’oficialitat del castellà a Catalunya per tal de no tenir un conflicte obert amb l’amo espanyol; cal dir que després de 40 anys de dictadura feixista, la transició a l’Estat espanyol no va ser com la de la revolució de Portugal, els policies, els militars, els jutges, els polítics, els mitjans de comunicació, etcètera, continuaven sent, bàsicament, franquistes, hi havia una correlació de forces, entre el monopoli de la força bruta dels franquistes (AP, UCD…) i els partits democràtics (PSOE, PCE, PNB, CiU, ERC…), tot i que entre els partits democràtics espanyols, el centralisme i el supremacisme lingüístic, cultural i nacional era indiscutible… Si Josep Tarradellas, Jordi Pujol o qualsevol altre president de la Generalitat hagués proposat l’oficialitat única del català, els que tenien tot el poder de la força bruta, de les forces armades, de les lleis i dels mitjans de comunicació, no haurien permés el retorn de la Generalitat ni l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia, i haurien bloquejat fins I tot la transició de mínims i reformista que van permetre i atorgar… O, diguem-ho d’una altra manera, es va aconseguir ‘arrencar’, amb fòrceps i moltes dificultats; va ser un pacte entre dos parts plenes d’impotències, com advertia Manuel Vázquez Montalbán. Hem d’historitzar sempre per entendre els contextos històrics, si no errem en les anàlisis i en les propostes que es podien fer els anys setanta del segle passat… El dictador havia mort, però restava en peu tot el pes del franquisme, com es pot comprovar, fins ara, a les esferes judicials, comunicatives, polítiques, militars, policials, bancàries, eclesiàstiques… Després del colp d’estat militar del 23-F, la situació va ser d’un empoderament encara més gran dels partits espanyols i de marginalització dels que, des del Madrid-Estat, ens consideren «territoris-perifèrics» o partits ‘nacionalistes’, perquè «creuen» que «ells», no en són de nacionalistes… de tant banals, ni se’l noten.
Denuncia, Júlia Ojeda, amb Carme Junyent que als anys noranta del segle XX ja alertava de la passivitat i de la inacció de les autoritats catalanes, que tot adoptant posicis autocomplaents i cofoistes, van defugir la responsabilitat d’entomar el fracàs i la impostura de la normalització i la delicada situació amb que ja es trobava la llengua catalana. Si qüestionem, i ho hem de fer, les insuficiències de les polítiques lingüístiques de les autoritats de Catalunya, què no haurem de qüestionar des del País Valencià i les Illes, les polítiques lingüístiques que s’hi van aplicat, de manera erràtica i poc ferma, als Governs d’esquerres, de manera que els actual Governs del PP i Vox, poden tractar de desmantellar els petits «avenços» (i retrocessos) que s’han fet, encara per consolidar.
La crítica literària segons Lourdes Toledo (amb Reich-Ranicki al fons)
Lourdes Toledo és escriptora, periodista, professora, fa cursos d’escriptura creativa, i és autora de llibres com Amèrica endins (Bromera), La inquietud (Pagès editors), Contra tot pronòstic. Una cultura en construcció (Afers), Efervescència programada (Bromera) o El sol de l’hivern (Viena). A “El valor de la literatura i la funció de la crítica. L’exemple de Marcel Reich-Ranicki” tracta de respondre a les preguntes sobre la relació entre la vida, els llibres, la literatura i la crítica. Pren en consideració un article de Jordi Llovet al Quadern d’El País titulat «La crítica inexistent» on denunciava que «arreu proliferaran obres que no posseiran cap qualitat però seran admirades» i plantejava que és la crítica literària de qualitat i consolidada la que ha d’orientar i influir sobre aquestes qüestions: l’únic sedàs que resultaria adequat per qualificar una obra literària és el de la crítica literària exercida per persones que posseïssin una gran autoritat intel·lectual, moral i política alhora. Això és el que no tenim. De fet, fa segles que no ho té cap literatura, amb moments d’excepció molt ocasionals. Harold Bloom va fer-ho, però ara és menyspreat.
Es fa algunes preguntes sobre què és ara la crítica literària?, quina és la seua funció i el seu pes?, hi ha critic i crítics de pes en la literatura catalana? Hi ha la creació d’un espai de discussió, de plataformes i de reflexió sobre el fet literari i els seus condicionants, generacionals, de classe, de gènere, identitaris? Si es pot destriar el gra de la palla, perquè «La crítica -com escrigué Joan Fuster- dona a una societat consciència de la seva literatura». I en aquest sentit remarca Toledo, és important que la crítica literària tinga bona salut i plataformes i formats i crítics ben diversos, que estiga valorada i retribuïda, al capdavall és un gènere literari al servei de la literatura. I s’interroga: ¿per què a casa nostra, referit al domini lingüístic catalanoparlant, costa tant consolidar la continuïtat de programes d’èxit tant a la ràdio com a la televisió sobre literatura, capaços d’obrir un debat atractiu i de qualitat alhora que afavoreixen la divulgació literària?
De la mà de Mein Leben (La meua vida) de Marcel Reich-Ranicki, «el papa de la literatura alemanya», que va viure el drama col·lectiu del nazisme, des del gueto de Varsòvia, on va patir les persecucions i totes les humiliacions possibles, després les deportacions i la seua miraculosa supervivència i la relació d’aquest crític extraordinari amb la seua pàtria de veritat, la literatura alemanya, Lourdes Toledo escriu sobre la vàlua de la memòria, la funció social de la crítica, el paper de la literatura i esmenta alguns dels llibres que han analitzat els escenaris de l’horror nazi que trepitjà Marcel Reich-Ranicki i la seua dona Tosia, que es van conèixer al gueto de Varsòvia i van continuar junts fins a la mort, com un somni: «És un somni, no pot ser veritat/ que els dos estem junts», una senzilla sentència de Hofmannstahl, que la seua dona li arrenca amb llevataps… Subratlla, Toledo, la vida al servei de la literatura, des de la crítica, una vida plena de passió i sentit de l’humor, malgrat l’empremta amarga del nazisme, dels debats revisionistes o negacionistes posteriors, malgrat que complicitats nazis que observava, les actituds indulgents i comprensives que retornen, fins a límits inimaginables, amb el racisme, el nazisme…
A Mein Leben, narra aquests escenaris de l’horror, com és el cas d’Els enfonsats i salvats i Si això és un home de Primo Levi o altres molt més recents com ara Los amnésicos, història de una família europea de Géraldine Schwarz, un llibre que ressegueix el camí de tres generacions de la història recent d’Europa i ens du a reflexionar sobre els riscos de la desmemòria i l’auge del neofeixisme. I tanmateix, Lourdes Toledo es centra en la reconstrucció de la vida de Reich-Raniki quan ja tenia vuitanta anys en ‘La meua vida’, traduït al castellà per Galaxia; també recomana La eternidad de un dia. Clásicos del periodismo literarrio alemán (1923-1934), publicat per Acantilado; narra els seus inicis com a crític i l’expressió «crítica social» que fa servir aplicada a la literatura, l’època del Die Zeit quan va escriure sobre Fontane i Thomas Mann, sobre Hofmannstahl i Schnitzler, sobre Döblin, Hermann Hesse i Arnold Zweig, sobre Horvatt, Tucholsky i Josep Roth; també l’èxit del seu programa televisiu El quartet literari, el seu magnetisme, saviesa, sense arrogància, ironia, honestedat i claredat…. A França, el programa Apostrophes, conduït per Bernat Pivot, “El rei de la lectura”, com li deien els francesos va servir per prestigiar la literatura al món audiovisual… al remat, Lourdes Toledo es pregunta, I a casa nostra? Esmenta el referents del passat, Montserrat Roig, Joaquín Soler Serrano i Josep Maria Espinàs, amb entrevistes en profunditat a escriptors, també les entrevistes de Mercè Vilaret amb escriptors a La 2 de RTVE, o Literal, el programa de TVE-Catalunya dedicat al món del llibre, conduït per Raimon, com a lector consolidat. O Saló de lectura, dirigit per Emili Manzano i amb la col·laboració de Xavier Antich, que va estrenar Betevé l’any 2001; també L’hora del lector a Canal 33 entre 2007 i 2011, conduït per Emili Manzano. També Via llibre, un programa de literatura (2011-2014 o Fum d’estampa a Catalunya Ràdio conduït per Jordi Llavina… El programa Més 3/24 de Xavier Grasset que barreja actualitat política, cultura i presentació de llibres…
Del País Valencià i les Illes, s’esmenta els programes a À Punt d’Irene Rodrigo, Una habitació pròpia i Plaerdemavida i continua preguntant-se, Toledo, si hi ha una crítica consistent a casa nostra i quina és la seua funció, si Joan Fuster o Joan Triadú feren un paper literari semblant al de Marcel Reich-Ranicki o Bernat Pivot, potser no, es respón i anota que Fuster ens va ensenyar a llegir els clàssics i a ser crític amb la literatura i fer de la literatura catalana un motiu per a continuar vivint, un recer, una pàtria (de paper), una vida: la seua vida i en part, una mica, la nostra… Es pregunta si hi ha avui, crítics de referència, en el conjunt de la literatura catalana… i acaba dient que «Hi ha noms, hi ha crítics eminents, alguns molt importants o molt llegits, però si som sincers, alguna cosa no acaba de rutllar…».
Optimisme cruel i literatura catalana
Antoni Maestre Brotons és professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, autor d’Humor i persuasió (2006), sobre Quim Monzó i d’Essències d’estil (2013 sobre Sergi Pàmies. El 2021 guanyà el Premi de la Fundació Mercè Rodoreda per l’obra Àngels i mostres. Personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda (Institut d’Estudis Catalans, 2021). A “L’optimisme cruel i les emocions catalanes. Una aproximació afectiva a la literatura”, afirma que «Els intents fallits d’assolir la independència en els darrers tres segles semblen haver modelat la identitat nacional catalana a partir de la vulnerabilitat, la ferida i el trauma, tal com ocorre sovint amb les minories, segons explica Wendy Brown a States of Injury. Power and Freedom in Late Modernity, Princeton University Press, 1995. La transformació de les derrotes militars en diades nacionals (25 d’Abril, 11 de Setembre…), l’anhel persistent d’una nació catalana lliure revela una promesa de felicitat (Sara Ahmed, The promise of Happiness, Durham, Duke University Press, 2010. » Però, segons Antoni Maestre, d’una manera més colpidora, insinua també una forma d’optimisme cruel, tal com ha definit Laurent Berlant a Cruel Optimism, Durham, Duke University Press, 2011. Com a teòrica dels afectes, l’aproximació d’aquesta autora a la política i la ideologia és corporal i libidinal, no tan racional; amb suggestions psicoanalítiques i subjectives i de la fantasia ideològica de Slavoj Zizek, segons Maestre, Berlant analitza l’intent d’encarnar els ideals corporals a pesar de l’energia, el temps, els diners, i sobretot, el cost emocional que implica, és a dir la frustració que genera en la majoria de la població… [tot plegat podria] desanimar els partidaris d’assolir la independència perquè [diu] els faria feliços i desgraciats en una paradoxa de desig i patiment, en l’adhesió, masoquista, a un objecte ja trencat […] En el cas de l’independentisme, l’objecte trencat és la mateixa independència, un desig potser originariament inassolible»… Cosa que es podria aplicar perfectament als que neguen el dret a decidir democràticament la tria de la pertinença a l’estat perquè des d’aquest s’imposa, via armada o amb lleis de ferro, les dependències nacionals dels altres… Tot i que concedeix, amb Berlant, que «conservar l’optimisme permet mantenir la necessitat de participar en l’activitat política, entesa com l’espai virtual sensorial de les coses comunes. Prescindir de les adhesions als ideals significaria la mort política». La crueltat de l’optimisme és que no es pot deixar de ser optimista; contra Zizek, Barlant «conclou que la fantasia coma base de la ideologia és necessària per a posar en pràctica programes d’actuació. Dit d’una altra manera potser simplista, sense desig ni afecte, no hi ha acció ni moviment; la inèrcia equival a la mort. Els afectes fan que ens moguem».
Assenyala, Maestre, l’entusiasme de l’inici del procés, el llibre Cartes d’independència a la vora d’una tassa de te, de Patricia Gabancho i Isabel-Clara Simó (2011) constata aquest sentiment inicial, optimisme, desig i patiment alhora, propi de l’optimisme cruel; incomoditat i ansietat, com emocions espacial i temporals, com a emocions negatives, Ugly Feeling, Harvard University Press, 2005, empènyer algú no només cap a un futur, sinó cap a un altre indret, ansietat com a estratègia de desplaçament amb afecte espacial, objectes desplaçats o llançats… Però «preocupació» i «pessimisme atàvic», de Gabancho, per les ments colonitzades de molts catalans, «vergonya», lligada a l’opressió nacional de les minories minoritzades… Optimisme, entusiasme, «emoció catalana», incomoditat, inseguretat, esperança, patiment, fet i fet, «optimisme cruel»…
Fa servir El crit (2019), de la Blanca Busquets, on reflecteix l’ambient dels atemptats de la Rambla d’agost de 2017, les agressions de la policia espanyola durant el referèndum de l’1 d’octubre i la repressió política posterior; «l’autora traça un paral·lelisme evident entre la política i el sexe […] el xiscle del títol no només transmet dolor i trauma o oapunta al crit de la independència i l’alliberament, sinó que també expressa un gemec de plaer».
Amb Júlia Ojeda, qüestiona la metaforització de les relacions entre Catalunya i Espanya, com a «dona maltractada» que vol «escapar» i que es amenaçada de mort si ho fa, com a banalització de situar-ho com a baralla familiars, sentimental o romàntica… Conclou que potser El Crit, trivialitza i despolititza les tensions nacionals entre Catalunya i Espanya o potser cerca allò humorístic per superar els atemptats de la Rambla i la repressió de l’estat, i en aquest sentit, afirma Maestre, el recurs a l’humor terapèutic alleuja el dolor. Tant en aquesta novel·la com en la de Francesc Serés La mentida més bonica (2022), el més interessant radica en la gestió del dolor infligit a la població… Suggereix Berlant que «la literatura permetria compartir el dolor, és a dir, crear llaços col·lectius a partir de la commoció». La novel·la de Serés va de les ferides, dels traumes que ha generat el procés sobiranista… I esmenta a Cathy Caruth, autora d’una de les teories més modernes sobre el trauma, a Unclaimed Experience: Trauma, Narrative abd History, Baltimore, John Hopkins University Press, 1996, el trauma implica una crisi de representació, la història i la veritat. Considera Maestre que «no és que els partits independentistes enganyaren l’electorat, sinó tal com conta Carles [en la novel·la de Serés], la decisió dels votants de mantenir la creença fins i tot després de ser conscients de la manipulació dels polítics, és a dir, l’autoengany… Esmenta el llibre de L. Berlant, El corazón de la nación. Ensayos sobre política i sentimentalismo, Mèxic, Fondo de Cultura Económica, 2011.
Somni, engany, autoengany, commoció desconcert, vergonya, desorientació, pleplexitat, estupefacció, el desencís, la impotència, la desconfiança, la resignació, la incredulitat… Ubica els darrers tres segles de Catalunya (on s’ha d’incloure també les Illes i el País Valencià), en el sentit de Berlant, en un impasse com aquell situació que impedeix continuar avançant i que sumeix l’individu en una mena de bucle; impasse com el que no es pot resoldre, com a desorientació, errors de connexió, la pèrdua i el que és irrecuperable, l’optimisme cruel…. Potser per eixir de l’impasse i dels enganys, també dels enganys i autoenganys dels estats, cal tornar a somiar amb més cautela, perquè no hi ha una altra opció… En llegir, aquest article, no he pogut deixar de preguntar-me pels enganys, l’autoengany, les vergonyes, manipulacions, estafes, l’ús de la força bruta de l’estat de «dret».. O és que la ciutadania de Catalunya, davant les agressions, les vulneracions de drets fonamentals i els retalls de l’Estatut votat ja en referèndum i derogat per un Tribunal Constitucional dirigit pel PP, havia de posar l’altra galta i deixar de banda qualsevol noció de mínima dignitat democràtica i humana?
Pilar Alfonso sobre Martí Domínguez
Pilar Alfonso Escuder, autora de (Tot) el que encara no saps sobre les marques (2016) i De Warhol a @yodominguez. Mirar l’art i veure el món (2020), ambdós publicats a Onada Edicions, a “Natura i realitat en la història de l’art. Com un diàleg entre Joan Fuster i Martí Domínguez”, analitza, de manera exhaustiva el darrer llibre de Martí Domínguez Del natural. Una història de la natura en la pintura (2023), guardonat amb el II Premi Bones Lletres d’assaig humanístic.
Del natural ens proposa un recorregut per la història de la pintura que abraça des del segle XIV fins al segle XX. De fet, la primera obra comentada és ‘El naixement de Jesús’ (1304-1305) de Giotto di Bondone, i la darrera ‘Adam i Eva’ de Suzanne Valadon (1909). En la Introducció, Pilar Alfonso, exposa el que considera clau per entendre el propòsit d’aquesta obra de Martí Domínguez, trobareu una idea que es repeteix en diferents capítols. La sintetitzaré en una cita:
“Sovint caminem per davant de les obres d’art sense conèixer ni un bri de la seua història, ni un borrall dels elements que conformen el quadre. També passa sovint que els mateixos crítics d’art ignoren alguns símbols de la naturalesa…” (p. 95).
Així doncs, la intenció del llibre és espentar-nos a mirar amb més atenció els elements naturalístics presents en l’art de la pintura. Llegint Martí Domínguez descobrireu la mirada d’un biòleg art-ferit que està a l’alçada dels coneixement naturalístics dels artistes extraordinaris del passat: Jan Van Eyck o Piero de la Francesca, o Sandro Botticelli, o Pisanello, o Leornardo da Vinci… Com un detectiu, l’autor assumeix la missió de buscar missatges amagats, detectar errors i resoldre enigmes. Pilar Alfonso exposa l’estructura del llibre, la manera com està escrit aquesta obra, els detalls, els matisos, les tres parts. Dues les podríem considerar principals. La primera inclou Giotto i els grans mestres dels segles XV i XVI a Europa: Masaccio, Van Eyck, Pisanello, Piero de la Francesca, Mantegna, Boticelli, Rafael, Leonardo, Miquel Àngel… La tercera és refereix als mestres, i alguna mestra, de preimpressionisme, de l’impressionisme i del postimpressionisme: Camille Corot, Berthe Morissot, Paul Cézanne, Claude Monet, Vincent Van Gogh… Entre el Renaixement i el «Nou Renaixement» impressionista l’autor construeix un pont: manierisme, barroc, i després d’un gran salt temporal, romanticisme i realisme. Això és: Lavinia Fontana i Caravaggio, Goethe, Goya, Constable, Friedrich, Géricault, Rosa Bonheur…
Hi ha un diàleg entre El descrèdit de la realitat (1955) de Joan Fuster, amb la pintura del Renaixement com la descoberta de la realitat i aquest llibre de Martí Domínguez Del natural (2023)… La voluntat d’art (segons Joan Fuster), La voluntat d’assaig, La voluntat de lectura…. «La pintura contemporània sembla cada vegada més allunyada de la natura» i exclama: «Cal, doncs, regressar a la natura» (Fernando Zobel, Georgia O’Keefle, Miquel Barceló… En l’obra d’altres Fina Miralles, o Anna Mendieta, o Hernan de Vries, o fins i tot Bill Viola. Performances, Instal·lacions, videoart… Enllà de la pintura, la naturalesa ha trobat altres formes d’expressió artística… Com una necessitat de reflexionar i d’aprofundir des de la pintura sobre el paper de la humanitat en la naturalesa, una humanitat cada vegada més allunyada del mateix fet biològic. O com una forma d’examinar la relació de l’ésser humà amb el seu entorn, tan deteriorat i espoliat, amb el creixement desmesurat de les grans urbs i la desaparició dels boscos i dels ecosistemes naturals, amb l’anorreament dels fons marins, en definitiva amb tantes amenaces climàtiques i mediambientals que posen en perill l’equilibri del món (p. 322). Alfonso no pot evitar canviar la paraula pintura per la paraula art i desitja que «Tant de bo l’auguri acabara complint-se!».
Un dosssier extraordinari sobre literatures ibèriques
Hi ha un Dossier extraordinari: “Literatures Ibèriques: visibilitat i reconeixement”, coordinat per Simona Skrabec i Jaume Subirana, on es reflexiona sobre els valors que dipositem en les obres literàries i en la literatura, de diversos projectes de recerca de les cultures que coexisteixen a la perifèria de la península Ibèrica (basca, catalana i gallega) i inclús anant més enllà fins a Islàndia (el professor Jón Karl Helgasón, analitza la incidència del poeta romàntic Jónas Hallgrímsson i els components ‘religiosos’ de la literatura), que també ocupa una situació «perifèrica» tot i que amb estat propi; s’interroguen sobre la funció social de la literatura en la societat actual i el reconeixement dels escriptors lligats a les cultures dominants; també s’analitza, Cristina Martínez Tejero, a “El Panteó de Galegas e Galegos Ilustres. Història, simbolisme i polèmiques al voltant d’un espai de memòria (literària)”, dedicat «À memória do meu pai, José Martínez Muiños, homem silencioso que amou e cultivou a terra das ribeiras do rio Louro», els museus, els panteons, el record, la posterioritat dels escriptors més emblemàtics de Galícia, els del «Panteó dels Gallecs Il·lustres», (Rosalia de Castro, Castelao…), traduït per Josep Alapont; el grup CALIBRAN sota la direcció d’Enrique Santos Unamuno investiga sobre «Literatura i Cia: cànon, mediació i brandins en els sistemes (post)literaris ibèrics (ss. XX-XXI), des de la teoria de camp de Pierre Bourdieu, per tal d’entendre la literatura com un campa autònom on tenen lloc un conjunt de pràctiques simbòliques i culturals, en una context de globalització on la propaganda, la publicitat, el logo (Naomi Klein), la fama, la visibilitat i el reconeixement social s’han tornat omnipresents; per això, Itamar Evee-Zohar, Antonio Monegal i Elias J. Torres Feijó, analitzen “La fi de la literatura, o quines finalitats té encara?”, traduït per Helena Borrell; Santos Unamuno a “Mercat literaris: del pànic moral antipublicitari als orígens poètics del brànding”, traduït per Josep Alapont, on s’estudien les relacions entre la literatura, la publicitat i el mercat; Torres Feijó el sistema cultural gallec en el contex del portugués, brasiler i les cultures lusòfones d’Àfrica; la interdependència entre la literatura, cultura i turisme; Jon Kortazar, catedràtic de la Universitat del País Basc, a “Les noves escriptores basques”, traduït per Pau Joan Hernàndez, analitza des del grup LAIDA amb la intenció d’obrir la literatura basca a la teoria dels polisistemes i ens informa sobre la revolució de la literatura basca més recent, amb la irrupció de les dones escriptores i les temàtiques lligades al feminisme i als interessos de les dones, que lliguen molt més que els homes… Les “Reflexions sobre la (in)existència d’un (meta)cànon literari ibèric”, de Santiago Perez Isasi, professor de la Facultade de Letras de la Universidade de Lisboa i membre del Centro de Estudos Comparatistas, traduït per Josep Alapont, on es conclou que el possible cànon ibèric a construir és un camp de batalla entre diferents poders i sistemes, no cap fet autoevident i que pot ser útil per fer reconèixer la pluralitat literària i legitimar una teoria de la diversitat de llengües i cultures nacionals peninsular, més enllà de l’hegemònica.
Un Dossier per llegir, debatre, reflexionar i aportar més propostes perquè les literatures lligades a les cultures i llengües sense estat propi, no siguen més arraconades encara.. La lectura d’aquest Dossier m’ha fet remembrar les converses, fa 30 anys per la platja de Cangas de Morrazo, amb el professor, Bernardino Brañas que havia participat, als anys seixanta i setanta del segle XX, a les jornades de Galeusca i recordava Joan Fuster, Lluís Alpera, Jaume Pérez Montaner i altres escriptors valencians vinculats a la literatura catalana.
Francesc Serés i la seua percepció de Berlín
Hi ha també un “Full de dietari” interessantíssim de Francesc Serés, “La terra sota Berlí”n, les seues vivències humanes, geogràfiques, històriques, estètiques i emocionals en aterrar a Berlín i recordar per on passava el mur de separació entre les dues Alemanyes… Les plaques tectòniques i humanes del paisatge de Berlín, els seus barris, carrers, avingudes, peixateries, pastisseries jordanes, cafés libanesos, fruiteries turques, botigues sirianes, Neukölln, Alt-Moabit, Weberwiese, Moritz, Gubernerstrasse, darrera de la Karl-Marx-Alle, Charlottenburg, Friedrichshain, Schöneberg, Zelendorf, el bosc de Grünewald i cap al Havel, els llacs de Krumme, Lanke i Schlachtensee, la Sonnenallee, les cicatrius del Mur encara visibles, l’aeroport de Tempelhof com a lloc metafísic, amb barracons pels refugiats sirians, abans d’arribar els ucraïnesos… La sensació que Berlín es busca a si mateix, com Alemanya i Europa; la sensació que el passat sempre pesa, per a qui el vol assumir… Ja veus com acaben els somnis de canviar el món… L’aterrament a l’aeroport de Brandenburg, però el vol següent, dins de Berlín, el faríem des de Tempelhof… Començava a tenir un pacte cordial amb Berlín. El 1945, els bombardejos a Alemanya i al Japó, vaig començar a entendre i estimar Berlín a partir d’aquell moment, quan vaig entendre que deu ser la ciutat que més ha patit i que més ha fet patir, que encara no viu en pau… Berlín es recupera de tot el que ha passat i de tot el que ha fet passar, potser per això acull tanta gent que es fa preguntes… Aquell crit del noi que ressona entre els edificis enmig d’un autoconeixement i de coneixement del món, d’editar la vida. Berlín també em parlava a mi. Entesos. Hi ha massa passat. Hi ha tant de passat que és inassolible, que es converteix en una patologia, fins i tot, en un pes que vincla el present i que no el deixa continuar…
Conversa amb Helgason
Hi ha una conversa molt valuosa amb Karl Helgason per Simona Skrabec i Jaume Subirana sobre la literatura a Islàndia i a Europa: «Allò que fa interessant una obra literària és el que la gent hi posa a dins…». «Definir què és una nació evidentment provoca controvèrsia. Per això és molt més senzill transmetre conceptes complexos a través de símbols, com per exemple evocant el nom d’un poeta. Tothom sembla saber qui era Jónas Hallgrímsson o bé France Preseren. I si reproduïm l’efígie del poeta, tothom sembla saber què representa aquest rostre. És l’operació simbòlica que també trobem en el culte del sants de l’Església catòlica. El sants no només representen que eren bon cristians, sinó que cada sant és el portador d’una qualitat humana específica, com sant Cristòfol, per exemple, que és el patró dels viatgers. Jónas Hallgrímsson es va convertir en un procés lent, però imparable, en el protector de la llengua islandesa, i com que li agradava la naturalesa, el podríem considerar també el nostre sant patró que protegeix la natura. I amb aquestes dues característiques, la llengua i la natura, el poeta defineix directament què significa ser un islandés […] La meva preocupació sempre ha estat estudiar de quina manera el passat influeix sobre el present […] Com a investigador vull fer les coses més complexes, no més simples».
Per acabar: tres recensions de llibres ben interessants
A l’apartat “Llibres”, que clou la revista, hi ha recesions ben interessants, tres comentaris de luxe; la primera és d’Ernest Garcia, “De debò que és Prometeu qui se n’hauria de penedir?”, sobre El penediment de Prometeu: Del regal del foc a l’incendi global provocat, de Peter Sloterdijk, trad. de Coral Romà, 108 pp., 2023, Barcelona, Arcàdia.
Ernest Garcia analitza aquest llibre de Sloterdijk,a la llum de les anàlisis de la investigació sociecològica qualitativa i troba molts tòpics, els habitual quan es tracta d’expressar les crisis ecològiques en marxa triomfal; moment de reconeixement amb crit d’alarma inclòs: Estem destruint el planeta! Ensopega amb un nus angoixant: això també ens posa en perill a nosaltres! I acaba donant pas a l’alleujament: Ja s’inventarà alguna cosa! Caldrà reciclar!
Aquests esquema té algunes febleses. Primer, la manca de precisió analítica del reconeixement de la cisi ecològica, amb paraules fragoroses i significants esquius; Segon, un dèficit notable pel que fa a la identificació dels actors i els conflictes: la metàfora de la «civilització pirotècnica» voreja sense aprofundir-hi, unes quantes temàtiques de gran importància. La que s’ha ocupat de l’estudi del moviment ecologista, per exemple. O la que ha assenyalat -des de Touraine (La prophétie antinucléaire, 1980) a Salvador Juan (“Les acteurs et les logiques sociales a l’origine des désastres environnementaux”, L’Homme et la Société 218, 2023)- que la qüestió no és sols la tècnica, sinó també -o potser sobretot- la tecnocràcia. Barry Commoner (The Closing Circle, 1971) o Ivan Illich (Tools for Conviviality, 1973), des de posicions pròximes a la qüestió ecològica analitzen la tècnica com a mal fosc de la modernitat… Pel que fa a l’origen de la cultura (Lévi-Strauss, Le cru et le cuit, 1964) Pel que fa a la socioantropologia històrica de la tècnica, un tòpic insistent i pesat, és la possibilitat de generar a voluntat un focus de calor intensa.. Encara avui es bota foc al bosc de l’Amazònica i l’amplia dramàticament les màquines tèrmiques de la revolució industrial (Gras, Le choix du feu, 2007).
Tercer, les pàgines dedicades als remeis són també confuses. Com mana el tòpic, la teràpia prescrita per Sloterdijk barreja la fe en la tecnologia i la fe en l’adaptabilitat humana; substituir el domini i l’arrogància per la cura i la humilitat («pacifisme energètic»), amb tecnologia 100% renovables passant per fantasies a l’altura dels gran invents del TBO, a l’estil tràgic de la bicicleta estàtica d’Edward G. Robinson a Soylent Green… Sloterdijk evoca alguns dels exploradors sobre la possibilitat d’un ecomarxisme reeixit; al·ludeix Enest Garcia a la referència a la vergonya de Prometeu, un motiu que Anders (Die Antiquiertheit des Menschen) va introduir sobre la potència deshumanitzadora de la tècnica, ací Sloterdijk explora la diferència entre vergonya i penediment: el dissortat tità no sols hauria de sentir vergonya per haver donat el foc als humans, sinó, a més penedir-se’n (p. 80). Sobre la substitució de l’explotació de l’home per l’home al domini sobre la natura i l’explotació dels combustibles fòssils (Saint-Simon), Soloterdijk contraposa Latour i Malm i es decanta pel primer sense argumentar-ho… Ernest recorda el mite de prometeu de Plató en boca de Protàgores, ací el semidéu no és cap tecnòcrata arrogant ni un revolucionari abrandat, sinó un funcionari desitjós de servir al públic, un artesà delerós de fer bé el seu treball perquè el seu germà havia repartit totes les qualitats entre els animals i no n’havia deixat cap per als éssers humans, sent pietat i furta el foc al déus… Potser el destí de la humanitat és una existència breu i fulgurant, com van insinuar Jevons al segle XIX i Georgescu-Roegen al XX… Per què fer responsable al pobre Prometeu de tot açò?, s’interroga Ernest Garcia; també es pregunta sobre la utilitat i el sentit d’aquests tipus de textos escrits per intel·lectuals famosos, que no milloren significativament ni el coneixement de la crisi ecològica ni l’orientació pràctica de les respostes adequades… Potser el seu sentit siga que comuniquen als seus seguidors que això del canvi climàtic va de debò… Doncs això, exclama Ernest; menys dona una pedra!
Juli Capilla, a “Joan Fuster llegeix el Tirant lo Blanc”, analitza i comenta el llibre Joan Fuster. Escrits sobre el Tirant lo Blanc, de Mireia Ferrando Simón, 354 pp. València, PUV, 2023. L’any 2022 Mireia Ferrando Simón va resultar guanyadora del Premi Joan Coromines d’Investigació Filològica, Històrica o Cultural que convoca anualment la Societat Coral El Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València. Mireia el va guanyar amb aquest treball sobre Joan Fuster i el Tirant lo Blanc; Juli Capilla lloa la rigorositat, la serietat, profunditat i treball de la investigació, l’edició acurada, pulcra, bellament maquetada i ordenada… Qui llegesca aquesta obra comprovarà la vàlua del treball premiat, i l’interès que suscitava en l’homenot de Sueca l’obra de Joanot Martorell. Mireia Ferrando Simón ens alerta que hom podia sospitar que el Tirant lo Blanc no va despertar el mateix interès en Fuster que altres clàssics, com ara Ausiàs March, Jaume Roig, sant Vicent Ferrer o Isabel de Villena. És aquesta una premissa infundada, que s’encarrega de refutar… Amb aquest treball es pal·lia un equívoc si no insidiós sí incòmode. Perquè, efectivament, Joan Fuster no sols va llegir, perspicaçment i atenta, el Tirant, sinó que el va defensar i reivindicar com una obra magnífica, fins a considerar-lo un clàssic universal de tots els temps, i a més a més en va fer difusió onsevulla i sempre que va poder, com altres estudiosos, Marià Aguiló, Dámaso Alonso, Martí de Riquer, fins i tot Mario Vargas Llosa que va escriure una” Lletra de batalla per Tirant lo Blanc”…
El llibre de Mireia Ferrando Simón té una estructura clara i didàctica. Es divideix en dues part. Una primera, dedicada «a l’estudi del discurs de l’escriptor suecà sobre la novel·la». I una segona, més extensa, en què es recopilen tots els escrits de Joan Fuster sobre el Tirant, fins ara esparsos, introbables o de difícil accés.
La primera part és subdivideix, al seu tron en tres capítols. El primer aborda com enfoca Fuster l’anàlisi de la història cultural i de quina manera s’encabeix, amb una gran originalitat, l’obra de Martorell en el context de la literatura medieval europea. El segon capítol dona compte de l’evolució i de l’interès de Joan Fuster pel Tirant, és a dir, en funció del context històric en què es produeixen les diverses aproximacions de l’intel·lectual a la novel·la. Ferrando Simon hi detecta sensibilitats diferents, més o menys reivindicatives: des de les més innocents o anecdòtiques de la primera època, que buscaven «captat l’atenció del gran públic», fins a estudis més rigorosos sobre aspectes de caràcter sociològic, ideològic o filològic. En el tercer capítol, s’hi tracta quasi exclusivament la reivindicació del Tirant com a clàssic de la literatura catalana i universal.
En la segona part, Mireia Ferrando Simón ens ofereix totes les contribucions de Joan Fuster sobre el Tirant. Es tracten temes com l’autoria del Tirant, atribuïda tradicionalment a Martí J, de Galba; també s’assignava a uns presumpte plagis orquestrats pel mateix Martorell a partir de textos de Joan Roís de Corella… La benedicció de Miguel de Cervantes al Quixot, en boca del capellà Alonso Quijano, el Bueno del Tirant, a pesar d’una certa supeditació de l’obra catalana a la castellana; en alguns fragments en la correspondència de Joan Fuster amb Ernest Martínez Ferrando, Eulàlia Duran i Joan Coromines sobre el Tirant; en articles periodístics, revistes, vídeos, conferències… Reflexions de Fuster sobre el Tirant de rabiosa actualitat, perspicàcia, ironia, sentit de l’humor i intel·ligència… Un llibre esplèndid de Mireia Ferrando Simón que cal llegir-se’l directament perquè paga molt la pena. Un treball honest, rigorós i pertinent, que fa justícia a Joanot Martorell i Joan Fuster.
Frederic J. Porta i Capdevila, escriu “Una revolució oblidada? La primavera dels pobles, 1848”, arran del llibre de Christopher Clark, Revolucionary Spring: Fihhting for a New World 1848-1849, 896 pp., 2023, Londres, Penguin Random House… L’obra arrenca amb un capítol sobre la paorosa misèria urbana de les classes treballadores, les seues condicions de vida i la percepció social sobre la qüestió, amb unes imatges i unes citacions de gran força i vivacitat… Amb un coneixement erudit sobre les revolucions als diversos països d’Europa, l’autor basteix una nova narrativa, nítida i sòlida, sobre els esdeveniments. L’esclat d’una revolució a Cadis, Palerm, París, Barcelona o Berlín pot originar terratrèmols a l’altra punta d’Europa. Com en el món d’avui….
