Sal·lus Herrero i Gomar
El dia 20 de juliol proppassat, hi havia una explicació guiada, a càrrec de Pau Àlvarez i Dolors Pedrós, comissariat de l’exposició al MuVIM (Museu Valencià de a Il·lustració i de la Modernitat), sobre «Didín Puig i Grau, una dona compromesa», que està des de l’1 d’abril fins a l’1 de setembre. No us l’hauríeu de pedrer perquè és una exposició en vídeo, cartells, documents, llibres, mobles (sofà, ràdio i rellotge de paret), postals, cartes, llibres, fotos i elements que ens permeten copsar millor el que va ser la dictadura, la ‘transició’, carregada d’esperances i decepcions i el producte de la fràgil democràcia actual, amb material de la Nova Cançó, de les revistes de l’època, que van prohibir els franquistes (quan era ministre de la dictadura, de Premsa i Propaganda, Manuel Fraga, com Gorg, el naixement del primer diari en català, des de la II República, el diariAVUI el 1976, l’editorial Edigsa lligada a la Nova Cançó, la revista Saó vinculada a sectors cristians i laics d’esquerres, etcètera, que tot plegat és una documentació clau, lligada a l’activisme cultural i social de Didín per entendre millor el món d’ahir, el d’avui i el de demà… el món, el tros història que li va pertocar i la societat que va viure Didín i que és també el nostre passat, més immediat, i que repercuteix i ens correspon viure en l’actualitat i l’avenir.
Ens vam aplegar al primer pis del MuVIM, un grup d’unes quinze o vint persones, al voltant de Pau i Dolors, van preguntar qui coneixia a Didín i només el que us escriu ací va alçar la mà, la resta ignoraven qui va ser i què va fer Didín Puig-Grau; a cap d’una estona, va arribar Emili Piera que va ser amic i company de treball en Aitana a RTVE i participa en el vídeo remarcant l’amistat, el treball, la força i la fermesa de caràcter de Didín; al vídeo també parlen d’ella, altres amics i coneguts, Pau Àlvarez, Dolors Pedrós, com a editora d’edicions 96, Toni Peix, Lluís el Sifoner, Paco Teruel (alcalde de Benimodo), Vicent Torrent Centelles (d’Al Tall), Irene Monclús, Carmina Andrés (filla de Vicent Andrés Estellés), Oreto Trescolí, Salvador Mercado (d’Alimara), Elena Monllor Abad, on remarquen la seua vitalitat, genialitat, generositat, optimisme, senzillesa, estima, complexitat, compromís. Subratllen la seua voluntat d’intervenció transformadora en l’àmbit de la música, la cultura i la construcció del País Valencià, superant amenaces feixistes i els temors fefaents, davant dels violents i exaltats franquistes que tractaven de rebentar els concerts lligats a la Nova Cançó, que Didín promovia, sense acaparar cap protagonisme, de manera quasi anònima, en un segon pla… Va aconseguir portar a Al Tall al Principal i a Alimara a una volta pel món (Rússia, Japó, Estats Units…).. Va actuar en la promoció de la cultura, tal com havia fet el seu pare, en l’ofici de secretari d’ajuntament, multiplicant les escoles, biblioteques, els llibres i l’interés per l’ensenyament com a punt decisiu durant la República; contra la ignorància i l’analfabetisme, més educació, més revistes, més diaris, més revistes de pensament, més clubs de lectura i més llibres… en la nostra llengua i en altres, perquè de joveneta Didín li va enviar una carta a Jacinto Benavente, Premi Nobel de Literatura, que havia declarat que calia donar suport a la gent jove perquè escrivís i fera teatre i li va suggerir, de manera agosarada i clara que ell que podia, no ho deixés per al futur això de fer costat al jovent: “Ahora es el momento de demostrarlo!“.
Els guies del comissariat ens van explicar que el pare de Didín, que tenia una biblioteca amb molts llibres, va ser secretari d’ajuntament, d’ideologia republicana i anarquista, preocupat per estendre la cultura, les escoles, les biblioteques pel poble on hi estava; quan Dídin era una xiqueta, a sa casa, plena de llibres, solien parlar de Francesc Ferrer i Guàrdia, de Victòria Kent, de Federica Montseny, com si foren familiars, quan va dir que volia conèixer-los, li van dir que algú ja havia sigut assassinat i que no eren familiars sinó companys d’ideologia, per a decepció de Didín… Del seu caràcter ferm, cabal i vehement, es conta una anècdota de la seua infantesa, li feia mal una dent i va anar al dentista a treure-se-la, quan li van preguntar perquè no havia vingut amb els seus pares, li va respondre al dentista, «Que la dent, no és meua?» Era molt respectuosa amb gent d’ideologia diferent i inclús contrària la seua, però que no li volgueren imposar res, perquè era gelosa i amant de la seua llibertat i de les llibertats i els drets col·lectius del nostre poble, el País Valencià i tot el domini lingüístic catalanoparlant; era dona de fer ponts, nexes, vincles i no fronteres…
Com havia destacat en les seues activitats de difusió cultural republicana, alguns li havien advertit que se n’anés a l’exili, però el pare de Didín, Eulogi, va dir, si me’n vaig pensaran que he fet alguna cosa malament; confiat en les falses promeses franquistes, allò de que qui no tingués les mans tacades de sang, no li passaria res, no va marxar. Després de la guerra el van cridar a la caserna de la guàrdia civil de Carlet, pel camí, quan se n’anava a la caserna, va veure a la seua dona i a la seua filla Didín i el seu fill Eulogi; el seu pare ja no va tornar a eixir viu de la caserna, el 7 de maig de 1939 el van assassinar; abans, quan veia que no eixiria viu va escriure una carta a la família on exigia: «No guardeu rancor a ningú!» Per a Didín va ser una trauma tan gran que mai no esmentava el dolor que li havia causat l’afusellament del seu pare… Només a l’Institut de Carcaixent, quan hi estava llegint un tros d’un llibre seu, Cartes a Olivier. I tu què feies per a ser antifranquista, Edicions 96, 2021, amb Pròleg de Josep Miquel Bausset, davant d’adolescents que li preguntaren si havien matat a son pare i per què? Aleshores, ella es va obrir i no va callar, va ser la primera vegada que li van sentir dir que l’havien assassinat per les seues idees d’esquerres, que no havia fet mai mal a ningú, que podia haver fugit a la Catalunya del Nord on li atorgaven refugi i treball i no ho va fer; Didín va confessar que ella no volia passar per les mans falangistes, el tub i els manars a garrotades (Ovidi) dels qui havien matat a son pare i que per això, se’n va anar a París… No podia suportar més l’ambient resclosit i ranci del franquisme, l’absoluta mediocritat, grisor, fanatisme i foscor, com observem, encara, ara i ací, amb els seus reproductors i continuador més directes.
Uns anys abans de la seua mort, que va ser el 2019, calcule que seria pel 2015, després d’un acte al Micalet, la vaig saludar i em va contar que durant els anys quaranta, quan eren els temps més foscos de la dictadura, per a travessar el carrer fora d’un pas de vianants, un guàrdia urbà la va denunciar amb una multa de dos pessetes, ella li va parlar en valencià i aquell policia la va comminar perquè parlés la llengua de l’imperi, Didín es va negar a «hablar en cristiano», li va respondre a aquell guàrdia que de cap de les maneres anava a parlar-li en castellà, aquell li va dir que la multa apujava a 5 pessetes i mitja, quan va tornar a a Benimodo, li va dir a sa mare: «Parlar en valencià els d’aquest règim feixista, ho consideren més del doble de greu que travessar un carrer fora del pas de vianants corresponent, eixe és l’odi a mort que ens tenen»… Al meu parer, l’exemple de Didín és de plena actualitat, si ella va ser capaç de plantar-los cara enmig d’una dictadura militar feixista, als que volien imposar el castellà-espanyol amb unes lleis dictatorials i totalitàries per tal de defensar el nostre valencià-català, per què, ara, que se suposa que hi ha una «democràcia», amb lleis «favorables» a l’Estatut i a la Llei d’Ús i Ensenyament, ens hem d’acovardir i renunciar a expressar-nos en la nostra llengua a tot arreu? Si no s’exerceix un dret, viure sempre en valencià, aquest esdevé del tot inútil i decau… i al remat s’extingeix perquè ens tornem còmplices de l’aniquilació de la nostra llengua i cultura catalanes.
També em va contar Didín un fet cabdal en la seua vida, que la va marcar per a sempre; no volia fer els cursos d’Auxili Social de la Secció Femenina de la Falange, perquè ho considerava humiliant i estava en contra de els seues conviccions democràtiques i republicanes; volia fer dret, després de terminar el batxillerat, però quan va anar a matricular-se a la facultat li exigien els cursos acabats d’Auxili Social… Va renunciar al seu somni d’estudiar dret i va decidir treure’s el passaport, era l’any 1959, amb la promesa de fer «l’Auxilio» quan tornés i va marxar cap a París el 1960; després d’arribar-hi i posar-se en contacte amb la gent a els republicans a l’exili i veure que estaven molt lluny de la realitat, va decidir estudiar periodisme a París, treballar de minyona, cuidant a Florence, la xiqueta que va aprendre a parlar el valencià abans que el francés, i ara quan ve a Benimodo, va decidir fer-la la seua hereua, pot parlar amb la gent en valencià… El motiu de voler anar-se’n era que la dècada dels anys cinquanta dels segle passat, per a Dídin, l’Espanya franquista era una presó amb barrots ben grans, s’ofegava, no podia respirar i volia anar-se’n i viure en llibertat; també em va contar que havia fet els Cursos de Valencià a Lo Rat Penat, amb Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, etcètera, quan Lo Rat Penat era una institució seriosa i reconeixia la unitat de la llengua i la cultura catalanes; em va dir que ella, al seu curs a Lo Rat Penat, era l’única dona que hi havia; de fet a l’exposició del MuVIM hi ha una foto amb tots els que hem dit abans, mossèn Sorribes, Matalí, tots hòmens, patricis valencians, seriosos, vestits de negre i ella l’única dona, vestida de blanc i somrient… Hi ha exposat també el llibre de Gramàtica Valenciana del professor Manuel Sanchis Guarner, amb una dedicatòria molt bonica i emotiva vers Didín.
De les coses que més s’estimava en la seua vida, era el fet de fugir-se’n a París i arribar el 8 de juliol de 1960 perquè en aquella Espanya franquista l’ofegava, el fet de treure’s el passaport per tal de no fer el curset d’instrucció patriarcal, masclista i infame de la Secció femenina de la Falange, el seu cultiu musical i les amistats amb els cantants de la Nova Cançó, sobretot amb l’Ovidi i el poeta Vicent Andrés Estellés, ella va aconseguir que d’El Perelló se’n anés a viure a Benimodo, al costat de sa casa. Em va contar que a França havia fet periodisme, va viure la revolta estudiantil i obrera del Maig del 68 a París. Llavors, a finals dels anys seixanta, li va fer una entrevista al cantautor George Brassens, va organitzar concerts a l’Olímpia i després al País Valencià a Lluís Llach (L’estaca), Maria del Mar Bonet (Què volen aquesta gent que venen de matinada?), Ovidi Montllor (De manars i garrotades)… va col·laborar amb la revista valenciana, Gorg; torna a València el 1974 i s’implica en iniciatives socials, culturals i polítiques en favor de la democràcia, la modernitat i el redreçament de la cultura del País Valencià i més enllà, és a dir, de tot el domini lingüístic catalanoparlant, en obrir la delegació valenciana d’Edigsa, en la promoció de la Nova Cançó (on s’editaven cançons de Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi, etcètera) i del diari Avui, es converteix en promotora d’Al Tall i representant d’Alimara i treballa com assessora musical a Aitana (RTVE) i com a guionista de Canal 9.
Llavors no sabíem de la bona gent com Didín, Rafael Arnal, que acaba de publicar Alenar, Temps de pobresa, temps de represa, L’eixam Edicions, Tavernes Blanques, 2024 i altres, el 1976, hi estaven darrere de fer possible que el primer diari en català després de la República, l’Avui, arribés al País Valencià. No sé com va arribar l’Avui a aquell internat, una mica focs per dins, que sembla que vulga imitar l’Escorial… Recomane, però, vivament, el llibre de Rafael Arnal, tant La Solsida com Alenar, tot i que només he pogut llegir, per ara, els primers capítols d’Alenar, narra la vida del nostre poble amb gràcia, justícia, reparació i sentit de l’humor, inclús enmig de les tragèdies més dures, com la barrancada del Carraixet del 1947, descriu l’escapada per les teulades, quan l’aigua els podia derrocar les cases, com si fos un film de Fellini; el temps de pobresa i les barrancades inicia la novel·la Alenar que és la continuació de «La Solsida», també mostra la solidaritat dels republicans presoners a la Model o a Sant Miquel dels Reis davant aquella catàstrofe de la riuada, en fer pans al tall perquè els xiquets valencians no passaren fam; i encara en té Arnal pendent una altra novel·la des de la «transició» fins a l’actualitat (a cura de Joan Dolç, Toni Mollà i Francesc Bayarri perquè després de la Fira del Llibre d’enguany, l’havien de tornar a operar), com explica a la Nota de l’autor inicial; esperem que s’haja recuperat del tot perquè fa uns dies presentava la seua darrera novel·la, Alenar, a Bétera.Quan es va jubilar, el 1995, Didín es retira al seu poble, Benimodo (la Ribera Alta), on fa una vida tranquil·la, envoltada de les seues amistats i involucrada en la vida cultural del seu poble, on ha deixat una marca indeleble. Aleshores, a principis del segle XXI, comença a rebre alguns reconeixements, entre els quals destaca la Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana: «Sí que està malament este País que em donen a mi el premi», també el Premi d’Honor del Micalet, entre d’altres. No li feien cap gràcia aquests reconeixement que considerava immerescuts. Perquè ella no volia cap protagonisme i pensava que només era una gota d’aigua, tot i que sabia que «De gotes d’aigua es fan els rius» i «De granets de sorra es fa una paret» i Toni Peix adverteix que ella sola, granet a granet, feia mig mur… Tenia un sentit de l’humor i del deure republicà molt accentuat: «Si una cosa s’ha de fer, se fa i amb alegria». Una dona petita, però molt gran en acció i decisió per transformar la societat valenciana, per fer País i impedir que el desferen els qui no estimen la llengua, ni la cultura, ni el País Valencià estricte, ni volen estimar més enllà, cap a nostre ‘nord’; un nord que no volem perdre’l, ni el nord, ni el sud, ni l’est, ni l’oest, ni terra endins ni mar enllà… com aquells que tenen torticolis de tan de mirar cap a Madrid, encara que siga el forat fosc espoliador del nostre País complet…Didín, va morir el 2019, no va ser una vida malaguanyada ni eixorca, sinó ben profitosa; i conèixer-la, conversar i remembrar-la ha estat una gran joia, un goig; amb gent com ella (i no cal dir, Joan Fuster, Maria Ibars, Maria Beneyto, Carmelina Sànchez-Cutillas, Enric Valor, Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Alfons Llorenç, Carme Miquel, Isabel-Clara Simó, Rafa Ninyoles i altres) el País prevaldrà i preservarà, podrem alenar molt més temps i no el faran solsir per res del món (en fer servir els mots dels títols de les novel·les de l’amic i company de lluita Rafael Arnal). Si els fonaments del País són prou consistents i ben edificats, de baix a dalt i auto-centrat al propi País, no el podran derrocar, ni amb excavadores esclafa-muntanyes que destrossen els pobles i el paisatge de la costa de la nostra Mediterrània (i Rafa Chirbes denunciava)… i en aquests moments de pujada d’una extrema dreta, sempre amenaçadora i de l’apoderament dels que no estimen la llengua, la cultura, la música, l’art, el ball i el País sencer, aquesta situació greu passarà i reeixirem. Hem de fer que aquesta situació perniciosa canvie, en no consentir la impunitat, les vulneracions i la violència dels que odien la nostra llengua i fan el possible perquè recule i poder arraconar-la més amb lleis ignominioses que ens impedeixen i dificulten viure plenament en valencià.
