Sal·lus Herrero i Gomar
Alfons Llorenç va nàixer el 1951 a l’Hospital Civil Oliver d’Alcoi, una obra de la burgesia alcoiana que ell elogiava, tot i que era fill de Planes (El Comtat), d’una família d’esquerres i republicana. Va estudiar malgrat que els cacics del poble li deien a son pare que si deixava que el fill aprengués a llegir i estudiava, ningú cavaria la terra… A la Universitat de València faria la carrera de Filosofia i Lletres.
Quan van detenir uns militants del Partit Comunista a València, des del seu compromís cristià va anar -amb altres estudiants- a parlar amb l’arquebisbe de València perquè intercedís pels que havien sigut detinguts i els estaven torturant a Comissaria. Aquell arquebisbe, Garcia Lahiguera, que havia aconseguit el càrrec per ser confessor del dictador i còmplice dels seus crims, va avisar a la policia perquè els detingueren. Llavors el governador civil d’aquella època (Oltra Moltó, conegut per “Altra Multa”), com a represàlia, li va treure a Alfons la beca d’estudis i va patir moltes dificultats per poder estudiar Filologia. Em sembla que va ser el curs 1976-77, quan vaig conèixer per primera vegada a Alfons, vaig anar al col·legi major Sant Jaume Apòstol, que dirigia mossèn Daniel Pla (de l’Alcúdia de Crespins, la Costera), situat al carrer de les Comèdies, a prop de la rància Societat Valenciana d’Agricultura. Fa uns anys, quan vaig veure Ausiàs, fill d’Alfons Llorenç, vaig remembrar aquell jove grandet, ros, amb ulleres fumejades, que feia de porter de nit, mentre cursava el doctorat en filologia catalana a la Universitat de València. Feia la tesi sobre el pare Fullana i mossèn Alcover i era un dels deixebles més estimats del professor Manuel Sanchis Guarner, que li va suggerir que havia ‘d’infiltrar-se’ als mitjans de comunicació per tal de dignificar la llengua i fer País que, com que és tan petit, el volem sencer i complet sense que ens l’esquarteren, divideixen i estripen.
Ho sabria més tard, però durant aquella «transició» turbulenta que no acabava de transitar de la dictadura a una democràcia prou consolidada, íntegra i consistent, les pintades que apareixien, regularment, a les parets del Seminari de Montcada o en el mateix frontó on jugaven a pilota, «L’església, còmplice de la dictadura», L’Església és antivalenciana», «Església franquista!», etcètera, en la línia de Feixistes, rojos i capellans de Ramir Reig i Josep Picó (disponible a PUV) servien per sacsejar i despertar consciències, si més no la meua, prou atenta als signes dels temps i als intents d’empentar perquè l’església del País Valencià optés pel trencament amb la dictadura i la consolidació d’una societat democràtica reconciliada amb els drets humans, laica, plural i deslligada dels poders tradicionals establerts, econòmics, mediàtics, militars i antidemocràtics… Aquestes consignes colpidores estaven escrites amb la mà d’Alfons Llorenç, del capellà obrer, ATS, Joan Camarena (de Ròtova i el Port de Sagunt) i altra gent que després serien dels grups de comunitats de base, el grup del dissabte, de suport a la insubmissió, des de la perifèria i l’heterodòxia, en la frontera entre la ‘creença’ d’alliberament i l’agnosticisme, davant d’una jerarquia eclesial rigidíssima, pesada i funcionarial al servei de l’estat profund heretat de la dictadura nacional-catòlica que alguns voldrien que retornés; una jerarquia eclesial que Llorenç criticava amb duresa, sentit de l’humor i sarcasme quan els papes eren reaccionaris, com Wojtyla i Ratzinger (Joan Pau II i Benet XVI) i que celebrava, amb eufòria, quan eren progressistes, com Joan XXIII, Pau VI, Joan Pau i l’actual papa Francesc… No suportava la jerarquia farsant, tipus els Rouco, Reig Pla, Garcia-Gasco, Osoro i Cañizares, que carreguen sobre les espatlles dels altres pesos pesants, mentre ells viuen en palaus i s’envolten de luxe i riquesa per servir als més potentats i afavorir els partits d’extrema dreta. Perquè fan servir el cretinisme per desclassar, desnacionalitzar la pàtria valenciana i fer que s’abandone la llengua i la cultura pròpia, per arrencar les nostres arrels valencianes, balears i catalanes, en trair el poble i el missatge de les benaurances… i nacionalitzar en un castellanisme antivalencià o anticatalà que reprodueix el tradicional centralisme espanyol de matriu castellana.
Després, ja a finals del segle XX i principi del XXI, vam coincidir en alguns viatges en tren de la línia Alcoi-València, quan Alfons va ser batlle de Planes pel PSPV i més tard; jo apujava al tren, des de l’estació de Benigànim, ell venia des d’Alcoi o Cocentaina cap a València i conversàvem sobre el País Valencià, l’Església «valenciana», gairebé sempre en contra de la nostra llengua i cultura pròpia, i tractàvem d’endreçar el País sencer i el món; sovint em contava succeïts de quan va ser membre del PSAN, de quan Eduardo Sancho era director d’Aitana, de RTVE, i Alfons hi treballava i va aconseguir emetre un vídeo, el 1978, sobre El naixement del Poble Valencià, el 1238, arran de Jaume I el Conqueridor, que ens va llegar el nostre català, com indiquen tots els documents històrics. De fet hi ha la seua estàtua de rei a cavall al Parterre de València per honorar el monarca que ens va transmetre la llengua i la cultura catalana amb El llibre dels fets i totes les grans obres d’aquella època, com a fonament del Regne de Valencià, l’actual País Valencià…
També em comentava alguns afers del seu treball en defensa del Consell Preautonòmic de la Generalitat Valenciana, durant la presidència del MHP Josep Lluís Albinyana, com a portaveu del Consell i cap de premsa tant del president Albinyana, com després de Joan Lerma, els boicots violents del blaverisme contra la senyera quadribarrada, el primer acte simbòlic al camp de concentració d’Albatera, on passaren d’entre 18.000 a 30.000 presoners republicans; ordenava l’agenda del president Albinyana des de Morella a Oriola, passejant-lo per tot el País Valencià i preparant l’intent d’aconseguir l’Estatut d’Autonomia per la via del 155, que la UCD d’Attard, Abril Martorell i Suárez, es van carregar, amb la complicitat del Guerra, F. González i la delegació socialista del PV; també va participar activament en l’emissió del programa de Joan Fuster, a TVE, «Esta es mi tierra», que va causar alguna polèmica perquè els sectors anticatalanistes (i antivalencians, perquè és el mateix) del País Valencià, no volien que es fera servir el terme Països Catalans, ni que es digués que el valencià forma part de la llengua catalana, concretament el català occidental… tot i que encara hi ha gent, a València, que rep subvencions públiques d’aquest Govern actual del PP i anteriors (des de la fi de la dictadura fins ara) per dir falsedats i bestieses del tipus que els neandertals ja parlaven valencià, llengua que prové del nord-d’Àfrica, és pre-íber i el català és d’origen indo-germànic, si actualment ens sembla que és la mateixa llengua i ens entenem és ‘miraculós’ i del tot ‘inexplicable’ (com els fets eclesials de Pentecosta!)…
Alfons va fer, durant la presidència de Joan Lerma, de mestre de cerimònies i comissari de la celebració del 750 aniversari del naixement del Poble valencià, l’antic Regne de València dins de la Corona catalano-aragonesa i actual País Valencià.
Per a contar algunes d’aquestes coses i la violència que hi hagué durant la ‘transició’ al País Valencià, el Nadal de 1984, Alfons Llorenç, va escriure Manuel Sanchis Guarner, Fotobiografia per explicar la vida del «Mestre, amic i home de pau i de ciència» i el terrorisme d’estat contra els nostres millors intel·lectuals, que militarment, tant a Sanchis Guarner com a Joan Fuster, els volgueren assassinar i d’alguna manera els mataren amb enviaments de bombes criminals. En aquesta fotobiografia descriu els insults que va rebre a sa casa «S. Guarner Judes i Traïdor» i al cementeri de València amb una senyera amb franja blava, una pintada: «Guarner, per fi has caigut». Contava com va arribar el paquet de xocolata a les mans del professor Sanchis Guarner i com que Sanchis, que havia sigut comandant d’artilleria de l’exèrcit de la República, va sospitar en veure un moll de ferro, va avisar a la policia que va tardar moltíssim i va poder evitar una explosió que hagués causat la seua mort i la de més gent de la seua finca a la plaça de Cànoves de València; quan es va fer explotar, prop del camp del Llevant, va obrir un cràter de més de vint metres de diàmetre… Hagués sigut una carnisseria; igual com les dues bombes que li pararen a Joan Fuster a la finestra de la seua cambra, amb uns minuts de diferència, quan estava xerrant amb Vicent Salvador i Jaume Pérez Montaner, i es van salvar perquè algú, em sembla que Jaume Pérez Montaner, havia fet la mili a artilleria… Com conta Francesc Bayarri, a Matar a Joan Fuster (i altres històries), Editorial Companyia Austrohongaresa de Vapors, 2018, volien assassinar a Fuster, i Alfons Llorenç va guardar la gravació de les destrosses causades per les dues bombes, que no van voler traure com a notícia important… Va servar la gravació perquè es pogués veure anys més tard. Perquè els directius de TVE, d’aleshores, consideraven que això no era notícia i no calia prendre’s seriosament les bombes amb què volien matar a Joan Fuster (o a Sanchis Guarner)… El terrorisme d’estat lligat l’extrema dreta i als que encara manaven a les institucions estatals o a les diputacions, per tant, s’amagava i encara s’oculta; no es va voler investigar, com denuncia el llibre de Borja Ribera Una historia de violencia (La transición valenciana (1975-1982), Tirant Humanitats, 2022… I s’haurien esborrat les imatges de les destrosses que feren les bombes a casa de Joan Fuster perquè no restaren les petjades de la violència que van fer servir durant la convulsa ‘transició’ perquè continuaren tenint la paella pel mànec els franquistes.
Alfons Llorenç Gadea va escriure, el 2011, un llibret deliciós, El sant del dia, editorial del Bullent, «un recull en forma de calendari que recorda el sant del dia i el gruix antropològic que s’hi amuntega: residus pagans, creences, supersticions, ingredients materials de cada estació, els efectes de l’astrologia… La cultura popular amb els ulls d’Alfons Llorenç esdevé un talismà explicatiu dels fonaments d’una cultura, d’una societat: la nostra» (Enric Balaguer), més concretament, la dels Països Catalans. Sempre deia que «Només faig que tornar-li al poble, la cultura que jo he rebut del poble», havia fet de «monacillo», d’escolà, tot i que es vantava d’haver tingut un avi batlle del seu poble, Planes, durant la Segona República i un pare que era el més anticlerical de tot el seu poble i bona part de la comarca d’El Comtat… El seu avi, en assabentar-se que el capellà del seu poble abusava dels infants, també d’Alfons, amb això que avui s’anomena pederàstia, causada, en bona part, per a imposició clerical del celibat, va agafar una destral per anar a pelar aquell mossén desvergonyit i immoral, la seua àvia ho va impedir; al Pròleg d’El sant del dia, confessava que havia escrit aquest llibre per a sobreviure davant els atacs que va rebre per banda del PP (i part del PSPV) al seu treball a Canal 9, que li van fer la vida impossible; va amuntegar desenganys, amargors, decepcions i revessos… i l’escriure li va salvar la vida (uns quants anys més…).
El seu darrer llibre va ser Camins i petjades: La València de Sant Vicent Ferrer, AVL, 2019; i el primer va ser Pany i clau, editat per la Societat Castellonenca de Cultura el 1977, amb Honorat Ros, sobre gramàtica, en defensa de la llengua, la cultura i el País Valencià. D’entre les seues darreres joies va ser el nomenament d’Enric Benavent com arquebisbe de València, un dels pocs bisbes valencianoparlants dels darrers segles; confiava, fermament, que el nou arquebisbe, nascut a Quatretonda i en contacte amb la gent del seu poble de la Vall d’Albaida (que ell havia conegut al Seminari de Montcada quan Enric només tenia 10-11 anys, amb el seu germà Rafel i els va impartir unes conferències als del seu curs), no ens fallarà i impulsarà el valencià a l’església, de manera ferma i decidida… Deplorava que Pepe Vilaplana, que va ser bisbe de València, Cantabria i Huelva, no hagués sigut arquebisbe de València, com calia que ho fora, per maniobres clericals d’extrema dreta, i celebrava que hagués tornar a viure a Benimarfull, amb la seua senzillesa, humiliat, bonhomia i la humanitat que sempre l’ha caracteritzat…
Els darrers anys hem sigut companys de tertúlies (la de dilluns al vespre i la de dijous, ambdues a l’Octubre), hem estat al cas dels seus viatges al Vaticà, a Jerusalem, al monestir de Poblet, al monestir de Montserrat, a Itàlia, a la Catalunya del Nord (a Elna, Perpinyà…), Girona, Barcelona, Tarragona, València, Alacant; ha estat en algunes de les manifestacions de suport als exiliats, davant del Parlament d’Estrasburg, etcètera, ha fet costat al Consell per la República i hem gaudit de la seua erudició, saviesa, profunditat i pragmatisme per defensar la llengua, la cultura i el País Valencià vinculat a la confederació de Països Catalans per tal de decidir fer un món una mica millor i menys injust… O que no vaja tan ràpid a pitjor! Quan era batlle de Planes, pel PSPV, va posar escrits a la façana de l’ajuntament d’Eiximenis i de Jaume I, sobre la necessitat del bon govern, com els poderosos han de procurar pels més febles, que cal impartir justícia social i socórrer els més pobres i necessitats… com em va comentar Honori Pasqual que va anar al soterrar, on va presidir la cerimònia Pep Vilaplana, amb la presència de Ximo Garcia Roca, Guillem Gilabert i deu o dotze mossens més. Per urgències vitals, no vaig poder anar-hi… Uns amics de Catalunya, que fa unes setmanes havien tingut al millor guia de València, que se sabia de cap a cap el llibre sobre La ciutat de València de Manuel Sanchis Guarner, tampoc van poder venir al soterrar per la rapidesa de la mort i de tot plegat i em van telefonar lamentant-ho perquè havien tingut el millor mestre per explicar-los les joies arquitectòniques de la València del Renaixement, segles XV i XVI, la Llotja, L’Almodí, les restes arqueològiques romanes de la plaça de l’Almoina, la catedral… La ruta de la seda, la modernitat de Mercat de Colom i el Mercat Central, etcètera.
Uns dies després de l’anunci del seu traspàs, que va fer el seu fill Ausiàs i del seu soterrament, el grup de whatssap del Dijous a l’Octubre encara estàvem consternats, no ens podíem fer a la idea que ja no tornaríem a conversar i a debatre sobre l’actualitat del País Valencià, de les Illes, de Catalunya, de l’estat espanyol, d’Europa i el món… sobre allò diví i humà; voldríem que quan arribe setembre i tornem a recobrar el batec de la tertúlia, Alfons Llorenç tornés a ocupar la seua cadira al costat de la perxa, on penjava l’abric, la jaqueta o les bosses de comprar al Mercat Central, per anar-hi després de la tertúlia… Com en qualsevol tertúlia, no cal dir-ho, no sempre estem tots d’acord amb el que diuen tots, la gràcia està en el debat; sovint no coincidíem i dissentíem del que deia Alfons, voldria que mitjançant el debat, haguera pogut convèncer d’alguns afers polítics o socials en que discrepàvem; ara això no té cap importància, sabem que això no podrà ser tornar de debatre amb ell, i tanmateix, el recordarem amb l’alegria, la bonhomia i la generositat que ens ha deixat amb la seua petjada d’home gran que estimava la llengua, la cultura i el nostre País amb una passió noble i de manera incommensurable. L’enyorarem i el trobarem a faltar…
Foto d’Alfons Llorenç: Foto(c)PRATS I CAMPS
