Sal·lus Herrero i Gomar
Guillem Calaforra al pròleg de So i silenci, els assaigs musicals (Riurau Editors, 2010) explicitava, amb fina ironia, que el seu llibre reunia tots els requisits per guanyar el premi de ser un dels menys venuts de tot el domini lingüístic catalanoparlant; primer, pel fet de ser un assaig, segon, per estar escrit en el català (‘perifèric’) del País Valencià i, tercer, per tractar d’afers musicals considerats d’alta cultura; una cosa semblant em va confessar Vicent Torrent Centelles al Centre de Cultura Contemporània de València, l’Octubre, quan el vaig veure, uns mesos abans de la malifeta d’esborrar el seu nom, «però no el seu cognom», de l’Auditori de Torrent (perquè no poden!) i després de saludar-lo, junt amb Vicent Artur Moreno; hi érem a l’esmorzar del dijous al Centre de Cultura Contemporània Octubre, li vaig dir, a Vicent Torrent, que havia comprat el seu llibre La música popular (Institució Alfons el Magnànim-Centre d’Estudis i d’Investigació, València, 2019; la primera edició fou del 1990) i que me l’estava llegint molt a gust… Sorneguer, irònic, escèptic i una mica confús, en no saber quin dels seus llibres era (en al·ludir jo només al seu llibre de música, en genèric, perquè no sabia que en tenia més d’un), em va amollar, si fa no fa: «Vols, dir? Doncs seràs dels pocs que està disposat a llegir-se’l, perquè tal com estan les coses en aquest terreny…», en suggerir, el mateix que Guillem Calaforra, que el seu llibre només arribaria a una «minoria absoluta», tot i que el País Valencià és un dels països d’Europa i del món mediterrani que més activitat musical té: bandes de música, grups de música popular, danses, Els «Mayos» de Titaigües, els berenars de Pasqua, cants d’estil, balls, les aurores i el rosari de Torrent, nadales, «bureos», música de moros i cristians, els tornejants, les cançons de batre, les danses d’Algemesí, els romanços al racó del foc, cants religiosos, com el dels peregrins de les Useres, el ball pla de les Coves de Vinromà, la importància de la dolçaina, la salpassa…
Més clar, tot un repertori tradicional, en llengua catalana I també en castellà que reuneix la cultura de tot el País Valencià sencer… Un tresor musical que s’ha arreplegat en la Fonoteca de Materials, des que Vicent Torrent hi era mestre a l’escola de Santa Bàrbara de Benifaió, després coordinant el treball de la Fonoteca fins a la seua jubilació i ara mateix, Jordi Reig ha seguit les seues petjades per aconseguir avançar més en la recuperació de materials de la nostra tradició musical; i Al Tall, el seu grup ha sigut qui ha begut de la tradició musical valenciana per re-elaborar-la, fer propostes i posar-les a l’alçada del segle XX i XXI, per tal d’expressar i cantar els dolors i les joies del nostre País, els motius de desesperança i d’esperança i alegria pels treballs, la pluja, la saó, la llavor, el rent (llevat) i els dies que podem construir “un país que ja anem fent”… amb ulls, galtes, front, barbeta, celles, parpelles, cabells, mans, peus, cames, genolls, dits, ungles, coll, dents, venes, sang, ossos, venes, tendons, articulacions, nervis, sudoració, muscul, muscle, colze, fetge, estòmac, cor, pulmons, renyó, pell, canell, turmell, cap, cervell… uns mots per definir les parts del cos humà que és igual, el mateix, a tot el domini lingüístic catalanoparlant, tot i que hi haja ‘negacionistes’ de les evidències de la unitat de la nostra llengua i dels efectes greus que causem els humans davant un canvi climàtic que ens durà conseqüències preocupants.
Així com Joan Fuster va publicar el 1962 El País Valenciano, sobre el paisatge, el patrimoni arquitectònic i cultural, fet i fet, un viatge per conèixer millor el tarannà vital i humà dels nostre poble valencià, Vicent Torrent en aquest assaig sobre La musica popular, fa una proposta de viatge musical, per tot el nostre País, des de Morella fins a Elx i Crevillent, per mostrar la riquesa musical i cultural lligada als balls, les tradicions, el «folckor» i la formació de la música popular, el cant, la dansa, el so, els repertoris i els instruments del País Valencià…
Amb molt de treball i de trellat, també de saviesa, Vicent Torrent, recull i reflexiona sobre el desplegament musical de la societat valenciana, la decadència de l’estricta «tradició rural», les cançons folklòriques lligades als treballs de la terra (llaurar, segar, batre, collir, sembrar, plegar…), l’impacte dels avanços tecnològics i els canvis produïts per les societats industrials lligades a una transformació de les mentalitats, de costums, de formes de treball i de vida, de consum, de laïcitat, etcètera i l’obsolescència d’unes determinades tradicions i la substitució per unes altres… No obstant això, arran de les noves realitats que han aparegut a les darreres dècades passades, 29 anys, des del 1990 fins al 2019, a la Introducció a la segona edició, Vicent Torrent, reconsidera, matisa i varia («una mica») algunes anàlisis que va fer quan va publicar la primera edició i obri «noves pantalles»… allà, el 1990, de manera sumaria presumia decretava la desaparició del «repertori antic», ho reconeix i fa esmena, tot i que, insinua que «Altrament, no han sorgit algunes situacions que esperaven». Per tant, enuncia les transformacions i les correccions d’enfocament d’alguna qüestió, a la llum de les dues dècades molt actives, lligades a la Trobada de Música del Mediterrani, amb la complicitat del regidor socialista, Vicent Garcés, des de principis del anys vuitanta fins a 1990, quan, després d’una davallada a hi ha un bac definitiu del que ja no alçarà el cap a partir de la 11ª edició amb l’entrada del PP a l’Ajuntament de València. Fruit de la Trobada apareixen alguns grups que anaven coent-se anys anteriors: «En la dècada del noranta trauen el seu primer disc formacions com Trullars, Urbàlia Rurana, Quaranta Maula a finals dels 80, Tres fan Ball, Cendraires, l’Ham de Foc. El cau de Llop, Riu Sec, Solcavents. I continuen apareixent en la dècada dels 2.000: David Cervera amb Talaüd, la seua primera i única producció, Sonadors de la Guaita, Miquel Gil en una nova època, Aljub, Pep Gimeno Botifarra, Apa i la Beniterrània, Qualimbert, Dani Miquel, Trencaclosques, Sitja, La Romàntica del saladar, Carles Dénia, Rafa Arnal, Sis Veus per al Poeta, Colla Brials. També cal citar Musicans, la formació que liderava Manolo Miralles, després de la jubilació d’Al Tall; segurament un dels darrers grups en aparèixer» […] Esmenta Vicent Torrent a Ximo Caffarena, a Eduard Navarro que continuen en actiu des dels primers anys 80 amb propostes molt estimables, com el cas de Mara Aranda i Efrén López, components de l’extint l’Ham de Foc, que els vaig conèixer per primera vegada l’any 1990, en la seua actuació a l’explanada de la muralla de Girona, al costat dels Banys Àrabs i vaig gaudir amb la creativitat d’un sons tradicionals presentats amb una contemporaneïtat radiant, vibrant i entranyable… Per tant, l’afirmació que «-tal com s’esdevé a tot Europa, la música folk pateix un fort retrocés també a casa nostra»- i que semblava que anava a complir-se en el moment que la vaig fer, no s’ha produït exactament entre nosaltres. Comptat i debatut hi ha un avanç; un avanç fràgil, relatiu, però important si es contempla dins d’un món tan fràgil i relatiu com és l’àmbit de la música folk en estes latituds».
Reconeix, Torrent, que «el balanç, doncs en este 2017, no és el que podia imaginar en 1990. Hi ha hagut un creixement insospitat en allò que fa referència al tractament musical: un creixement molt substanciós: Tant en conceptes en la composició com en la concepció i manufactura dels arranjaments han avançat enormement. També la solvència interpretativa ha fet un salt espectacular». Remarca que la referència mediterrània en la música tradicional s’ha consolidat en la mentalitat dels músics folk, encara que ha reculat per al gran públic atesa la llunyania de la Trobada de Música del Mediterrani; també subratlla que s’han fet servir instruments tradicionals procedents d’altres països de l’àrea mediterrània en enriquir la gamma tímbrica i ha obert noves possibilitats tant en la composició com en arranjaments. Si en Al Tall vam usar el buzuki des del primer disc, en estes dues dècades s’han introduït l’acordió diatònic, el sac de gemecs, la viola de roda, la tarota i altres instruments provinents de la música antiga… Per tant, s’ha produït un retorn al repertori antic, ho reconeix en admetre que li havia fet l’extremunció i cantant les absoltes, havia decretat la seua ‘mort’ en aplicar uns raonaments lògics que s’havia resistit a ‘revisar’, però que no s’han complert… De manera més explicita: «Però la realitat d’ara en 2017, pareix contradir una afirmació tan contundent. El fenomen de l’èxit aclaparador de Pep Gimeno Botifarra entre tots els sectors socials, des de la gent major fins a la gent jove, constitueix el paradigma d’este retorn al repertori antic. Però no l’únic». Una revisió i esmena a consciència, la qual cosa mostra la seua elasticitat, flexibilitat musical i humana, que elogia del cantant Ovidi.
En assabentar-me que, Vicent Torrent, tenia un altre assaig, Sobirania musical. Reflexions des de la perspectiva d’Al Tall, (Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2022) també me’l vaig comprar i me l’he llegit, atentament, perquè posa llum sobre el patrimoni musical valencià; com posa a la solapa d’aquest llibre, l’autor reflexiona sobre la idea de la pervivència de la nostra tradició musical, en un context dominat per la globalització, el colonialisme cultural i l’estandardització; es pregunta quin present i, sobretot, quin futur té la nostra música tradicional, entesa dins del seu indefugible context mediterrani? Hi ha un recull d’articles que ha publicat en diversos llocs al llarg de la seua carrera musical i ho fa des de la perspectiva i l’experiència que li han proporcionat la pertinença a Al Tall i la implicació amb la música tradicional, com la Fonoteca de Materials o la Trobada de Música del Mediterrani. Cal remarcar les fotos que hi ha als llibres de Vicent Torrent i de Josep Vicent Frechina, d’Al Tall, la majoria són de Soledad Desfilis, sense el seu treball, no hi hauria una part clau de la documentació gràfica.
Sobirania musical aplega un conjunt de textos escrits al llarg de molts anys (entre 1982 i 2019) i publicats en diferents suports: llibres, revistes, conferències, discursos, posem per cas, en la benvinguda a un Institut de Picassent d’alumnat de Catalunya, País Valencià i les Illes, on afirmava la pertinença a la llengua, la cultura, la música de tot el domini lingüístic catalanoparlant i la necessitat de coordinar-se i conèixer-se molt més… També s’afig un article inèdit; s’explica que en l’edició, en general, s’ha mantingut un estricte ordre cronològic així com l’excel·lent, cosa que permet apreciar una evolució en determinats plantejaments.
S’assenyala que donat que la música és un llenguatge, la substitució d’una manera de fer i entendre la música per una altra de més poderosa, posem per cas el format estàndard euro-nord-americà, és equiparable a un procés de substitució lingüística. A partir d’aquest plantejament, Vicent Torrent reclama el terme ‘sobirania’ (en el sentit amb què sovint es utilitzada acompanyada d’adjectius com ‘alimentària’ o ‘energètica’) per a reivindicar la necessitat de mantenir viva i activa la tradició musical pròpia que és patrimoni de tots i que contribueix a la riquesa cultural universal.
Obri molts debats, adverteix que les fronteres musicals són flexibles, difuses, com afirma també Vicent Marqués, pel que fa a les receptes culinàries, perquè tant la música, com la cuina i altres afers s’encomanen molt fàcilment i és molt difícil o impossible tallar en un ganivet allò que és ‘autèntic’, ‘genuí’, específic i original d’un País, referit al món valencià o català, quan l’embolcalla la mar Mediterrània i no deixa de ser, com cantava Lluís Llach als anys noranta, Un pont de mar blava, cada vegada més plastificada, contaminada i esdevenint cementeri d’africans, i Torrent defineix més acuradament que s’entén per la ‘riproposta’ , aprofitar els recursos musicals i estilístics per actualitzar-los i fer-los que interpel·len a la gent d’ara mateix o del futur…
El 26 de juliol a Torrent, amb la seua lucidesa i perspicàcia habitual, Vicent Torrent, davant de l’Auditori del seu poble, ho va explicar de manera magistral que era això de la ‘riproposta’, va dir la lletra d’una cançó, on una mare li diu a la filla, que serve la perla que té, que no l’àbriga a ningú, perquè és un tresor molt bonic, un gran honor, que només l’ha d’obrir quan es case, fins a la mort, amb el seu xicot, que li regarà l’hort… Vicent va afegir, que aquesta lletra tan coenta i rància, la va actualitzar en dir, que la perla que tenia l’havia d’ensenyar a qui volgués, no existeixen els prínceps blaus ni les granotes, ni l’honor calderonià de l’entrecuix, que allò important era que amb qui decidís fer l’amor, la respectés, l’estimes i gaudiren del plaer, posant l’accent amb el consentiment i amb l’esperit de la llei del «només sí és sí» i «no, és no»… Si no es pot i es sap dir que ‘no és no’, tampoc es pot dir ‘sí’ (o que ‘només sí és sí’), com anota Clara Serra, en un llibret petit, però profund i molt interessant, El sentit de consentir (Anagrama, 2024) on reflexiona sobre els matisos, les fissures i les paradoxes que acompanyen el consentiment en les relacions sexuals… De manera que una cançó carrinclona i moralista, esdevenia valuosa per projectar els anhels, els desitjos i el contrast entre el passat i la realitat actual pel que fa a la sexualitat de les dones (i hòmens)… Igualment, em va semblar un parlament molt adequat el que va fer, Vicent Torrent, davant de l’Auditori, dirigit a la dreta valenciana en contar que els seus pares eren de dretes, i coneixia a molta gent de dretes, només els demanava que aprengueren a estimar la llengua i la cultura valenciana i foren demòcrates, com és alguna dreta europea, que no veieren als que no pensen com ells, com a enemics a batre, ni menysprearen la llengua i la cultura pròpia i històrica del poble valencià… en uns intents reiterats d’anihilament per esborrar la llengua, els orígens i la identitat del poble valencià.
En aquest acte, Miquel Gil i tots els membres d’Al Tall que hi havia, van dir que els que havien tret el nom de Vicent Torrent de l’Auditori, no coneixien la seua trajectòria intel·lectual i musical i el treball que havia fet al llarg de la seua vida, que la dreta i l’extrema dreta del País Valencià, que Vicent havia exercit el seu mestratge admirable, que havien aprés molt al seu costat i que els que volien esborrar el seu nom de l’Auditori eren més rucs que tacó… Uns centenars del gentada, en ple estiu, va cantar, gràcies a Escola Valenciana, l’himne d’El tio Canya, que com El darrer diumenge d’Octubre, a Miquel Grau, assassinaren, a Guillem Agulló, Lladres que entreu per Almansa i altres, formen la Cantata del País Valencià, a l’estil de Quilapayun, sobre Iquique… Manolo Miralles, hospitalitzat, ja no va poder assistir, però va enviar un missatge gravat on maleïa, amb ràbia i coratge, els qui no estimen el nostre País i el volen desfer i esborrar de mapa: «Tal vegada jo, més que ningú, a part del mateix Vicent Torrent, està clar, puc dir que també soc Vicent Torrent. En aquests moments tan indignes, que només poden provocar la gent indigna, en un atac que Vicent i tot Al Tall personifica, però en realitat va dirigit a tot el País Valencià, a la cultura, a la llengua, la música i les reivindicacions socials i polítiques. A la llibertat d’aquest país. Maleïts siguen aquesta gent! Maleïts siguen per sempre més!». Va ser la seua darrera intervenció pública, tres dies més tard, s’anunciava el seu traspàs enmig d’una nova onada de commoció popular. El 31 de juliol es va celebrar a València una petita cerimònia civil on els seus companys d’All Tall van interpretar la cançó «Dol per Manolo Miralles (per peteneres)» sobre els mateixes peteneres de la Vilavella que van servir l’any 1977 en la cançó «A Miquel Grau». Potser aquesta fou també l’última aparició d’Al Tall en escena -i l’última escrita per Vicent Torrent per a la formació, escriu Josep Vicent Frechina al llibre Vicent Torret. La cançó popular, en afegir quan hi estava ja a l’impremta aquesta darrera pàgina i mitja…
I continua Frechina: Dol per Manolo Miralles (per peteneres): «Per les vores de la nit/ una veu vol apagar-se,/ és el cant d’un trobador,/ que busca una flor pels marges./ Muntanyes de la costera, que a l’estiu vos despertàveu/ escoltant la seua veu,/ara esteu desemparades,/ Manolo ens està veient,/ i els ocells van a porfia/ cantant les seues cançons,/ encenent la llum del dia.»
Aquests darrers paràgraf estan trets de l’excel·lent llibre de Josep Vicent Frechina, Vicent Torrent. La cançó popular, Sembra Llibres, pp. 190, 2023, València, que mereix una crònica sencera, des de les lletres de Vicent Torrent, Eduard Tormo (i la influència d’Enric Ferrer Olivares) amb Joan Fuster fins la mort de Manolo Miralles, passant per la formació de l’esperit nacional, la importància del cant i la música per fer poble, el sentit i la definició de la ‘riproposta’, la mediterraneïtat, valencianitat i la ubicació a dins de tot el nostre domini lingüístic catalanoparlant de les Illes, Catalunya i el PV (com observa en unes jornades a l’Institut de Picassent d’alumnat d’arreu dels Països Catalans), sobre la cançó popular valenciana, la necessitat de posar els fonaments per a la música popular davant de la globalització imperialista i colonitzadora, el risc imminent de substitució lingüística, on l’idioma que era propi comença a ser alié, el que era alié comença a ser propi, es nativitza allò estranger, s’estrangeritza allò propi… (Lluís Vicent Aracil-Guillem Calaforra), reflexiona Frechina, entorn les decisives aportacions de Vicent Torrent, d’Al Tall i els llibres i altres formats comunicatius, posem per cas, de Víctor Mansanet, Al Tall. Música per a un poble, l’exposició de la Universitat d’Alacant Al Tall, 35 anys de música mediterrània des del PV, el curs Al Tall 35 anys. Musica valenciana i mediterrània de base tradicional, del portal web dedicat al grup en la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives; el documental Al Tall, cantar rasant a la terra, de Dani Martín, l’exposició d’Al Tall a la Politècnica de València, La Nova Muixeranga d’Algemesí, presentava al muntatge musical basat en Som de la Pelitrúmpeli, unes cançons, rondalles i contes valencians que transporten els infants i adults a fer un viatge màgic per tot el país de la valenciana gent i més enllà… Analitza, amb la seua expertesa musical, Josep Vicent Frechina, l’enorme vàlua, les impagables aportacions musicals, l’evolució, les reticències, els entrebancs, els canvis, els debats, les esmenes, les innovacions a l’escena musical valenciana, inclús les reconsideracions de Vicent Torrent i d’Al Tall, des del seus inicia com a Grup València Folck al Micalet fins a l’ara mateix…. Frechina, al seu llibre sobre Vicent Torrent, al·ludeix al pròleg del llibre sobre La música popular de Vicent Torrent, que va fer Antoni Arinyo, i afirma que està fet amb certa prevenció i ‘reticència’…
Per sort, no va ser el darrer concert el del soterrar civil a València de Manolo Miralles; el proppassat 11 de setembre, Al Tall va actuar a sota de les quatre columnes, de la nostra senyera, que hi ha davall del Museu Nacional d’Art de Catalunya, del projecte desestimat inicialment de l’arquitecte Puig i Cadafalch, on també va actuar Pau Alabajos; per a desgràcia meua i dels amics que m’acompanyaven no els vam poder trobar perquè pensàvem que actuaven a l’Arc del Triomf que hi ha al passeig Lluís Companys… Vam anar a cercar-los per tot Barcelona, sense trobar-los, ni obtenir informació certa per cap mitjà comunicatiu, humà o digital; coses que passen.
Aquests llibres de música de Vicent Torrent, m’han suscitat moltes preguntes (sobre la possibilitat, o no, d’un rock arrelat a Euskalherria, Galiza, Irlanda, basc, celta, irlandés… que no fos colonitzador, ni imperialista en les respectives llengües) i molt d’interés per la necessitat i la importància de fer música popular de base tradicional valenciana; també com situa a la “Gran Senyora” de la música clàssica al seu lloc, en baixar-li els fums; com construeix la musica valenciana lligada a tot el nostre domini lingüístic i, simultàniament, al marc de la mediterraneïtat, com si fos un trencaclosques de nines russes, que pots ficar una dins de l’altra i anar ampliant l’horitzó i els marcs d’arrelament, de ‘liasions’, de vincles i de relacions; com s’esborren les fronteres perquè la música, com la cuina, la tendresa, la solidaritat, els afectes i les activitats humanes més bàsiques, no entenen de barreres i s’encomanen d’un lloc a un altre, per proximitat i s’expandeixen per ballar, cantar i celebrar el goig de viure, d’aplegar-se i de trobar-nos arrelats, singularitzats i comunicats amb la resta del món, des de les pròpies «arrels» i altres influències, que sovint es fan servir, com a simulacre i dissimulació, per arraconar-nos i inclús, a l’extrem, per aniquilar-nos; a la Plaça de la Reina de València, des de fa mesos, mentre es programen i s’executen es balls tradicionals, vestides de falleres, les danses folklòriques, com les que feien a la Secció Femenina del franquisme, mentre dicten lleis en contra del valencià, perquè les persones de les comarques castellanoparlants siguen analfabets en valencià i només aprenguen el monolingüisme castellà, que els fa més limitats, precaris i discriminats…
El Govern del PP-Vox, tant a la Generalitat valenciana com al Consell de les Illes Balears, fa tot el que pot per aniquilar la llengua dels valencians, que diria Sanchis Guarner, Joan Fuster, Carles Salvador, Carme Miquel, Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, Joan Fuster, Enric Valor i Vicent Andrés Estellés, al qui gràcies a la intel·ligència de Juli Capilla i els escriptors premiats per l’Ajuntament de València d’enguany, s’ha aconseguit arrencar alguns actes als ajuntaments, però s’han negat, en redó, a celebrar els Cent Anys del naixement d’Estellés a tot el País Valencià, perquè des del parlament valencià, no volen impulsar la música, la cançó, els llibres, la poesia i la cultura de les lletres valencianes… Volen esborrar la identitat valenciana en llengua catalana i que només hi haja una sola llengua, castellana, per ofrenar noves glòries a l’Espanya nomocolor, uniformista i monolingüe que denunciava Joan Maragall, a Adéu, Espanya, la “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora” d’Antonio Machado, a Pell de brau de Salvador Espriu, “[…] Fes que siguen segurs els ponts del diàleg/ i mira de comprendre i estimar/ les raons i les parles diverses dels teus fills […] o el poema Podries de Joana Raspall quan deia “Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva”… on amplia la mirada per posar-se en la pell dels altres que passen gana i són oprimits al sud empobrit de la Terra.
La música, la cançó, la poesia, la cuina, la cultura, els llibres, les exposicions, els balls i els rituals on es congrega el poble per afirmar-se i divertir-se, riure o plorar, és l’argamassa que fonamenta l’existència, la cohesió social, la convivència i la supervivència d’un país… Allà on es fa o es desfà un poble, com saben molt bé, compositors i cantants com Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Lluís Miquel Campos i els 4 Z, Núria Feliu, Ovidi Montllor, Araceli Banyuls, Carles Barranco, Rafa Xambó, Mari Carme Giner i Carraixet, Merxe Banyuls, Óscar Briz, Pep Laguarda, Joan Monleón i Els Pavesos, Marian Albero, Arcadi Valiente, Josep Nadal i La Gossa Sorda, Borja Penalba, Obrint Pas, Fumiga, Zoo, Mara Aranda i Efrén López, Mari Carme Girau, Joan Dausà, Matilde Salvador, Joan Dausa, Paco Munyós, Dani Miquel, Lluis El Sifoner, Fèlix Estop, Maria Arnal, Pau Riba, Francesc Pi de la Serra, Lluís Serrahima, Josep Mª Espinàs, Manolo Miralles, Miquel Gil, Jordi Reig, Pau Alabajos, Carles Santos, Juli Bustamante, Tomàs de los Santos, Remigi Palmero, Andreu Valor, el Grup Verd-cel, Joan Amèric, Mireia Vives, Carles i Eva Dénia, Pep Gimeno Botifarra, Pep Laguarda, Feliu Ventura, Txarango, Apa, Xavier Sarrià, Vicent Torrent i tants altres d’arreu dels Països Catalans… Un llegat musical i cultural imprescindible per a entendre qui som, d’on venim i on volem anar-hi; i per a seguir combatent els discursos monoculturals, censors, uniformadors i repressors que ens continuen amenaçant en la nostra supervivència com a País, noms de figures clau, cançons i d’obres fonamentals i decisives, que alguns voldrien esborrar i que no existírem. I tanmateix, som i serem, com canta la Santa Espina, prohibida i censurada durant el genocidi cultural de la dictadura franquista contra el valencià-català, mentre assassinaven a Salvador Puig Antich i Heinz Chez, en realitat Georg Welzel (alemany de l’Est)… ara fa 50 anys, eren executats a garrot vil, mentre el dictador començava a emmalaltir i agonitzar; els successors ideològics i polítics d’aquells que mataven a sang freda i s’auto-proclamaven totalitaris, ací i ara mateix, sembla que tracten, per tots els mitjans, d’esborrar de l’espai públic la llengua i la cultura pròpia i històrica del nostre domini lingüístic catalanoparlant; el País Valencià i la resta dels Països Catalans, existim perquè som creadors i recreadors, reproductius (salvar, corregir, augmentar i llegar els mots, els paisatges, ecosistemes vitals, les imatges, el saber, els sons…) producte de l’acció conjunta, de la cultura i la natura, dels éssers vius que produeixen les seues pròpies condicions d’existència al si d’una terra concreta del planeta Terra, a la vora de la Mediterrània… tot i que observem la situació d’emergència per una destrucció accelerada del País i dels ecosistemes vitals del planeta sencer.
No podem obviar que ens anihilen, mentre emboliquen, fan soroll, llancen llenya al foc, adoctrinen, entretenen, dissimulen i assenyalen la lluna, els incauts, cínics, ignorants i còmplices dels botxins, miren el dit; veuen l’arbre, però ni les tres branques, ni el bosc mig cremat, eixut per la sequera i estressat, ni albiren les profundes arrels que ens sostenen, enmig d’una creixent precarietat i fragilitat vital; “conseguir el efecto, sin que se note el cuidado”, deien els corregidors castellans del segle XVIII, després del decret de Nova Planta, ara, al segle XXI, estan tan segurs i des-acomplexats i fanatitzats, que proclamen que volen anihilar el català a la franja d’Aragó (No existe el catalan en Aragón! diu l’actual president del Consell d’Aragó), a les Illes i al País Valencià també hi ha negacionistes, tot i que des de la Universitat de Saragossa, més de dos-cents quaranta professors hagen protestat davant d’aquesta ignomínia presidencial; esperem que des de les universitats de les Illes, del País Valencià, Catalunya i la Catalunya Nord, l’IEC, l’AVL, la xarxa Lluís Vives, l’Institut Ramon Llull, denuncien aquests atacs, aquestes agressions intolerables contra el valencià-català en la línia de flotació; aquest menyspreu indigne, que s’acarnissa amb una llengua sense estat propi, vol negar-nos i decretar la nostra inexistència, en un cert retorn al genocidi cultural de la dictadura anterior… No podem suportar, alegrement, aquesta guerra cultural que s’ha decretat contra la nostra llengua i cultura catalana (valenciana i balear), com deia el Diccionari d’Alcover i Francesc Moll… on també Aina Moll i el professor Manuel Sanchis Guarner van treballar per confeccionar-lo i poder-lo editar als anys seixanta del segle XX. Per salvar els mots; Vicent Torrent i Al Tall, per salvar les nostres cançons populars i actualitzar la música i la lletra de les cançons que expressen les realitats del nostre País i les inquietuds de la seua gent al si d’aquest segle XXI, on es juga, greument, el futur, enmig d’una globalització neoliberal que erosiona llengües i cultures, prèviament minoritzades…
Post escriptum:
S’acaba de publicar el número 20 de la Correspondència de Joan Fuster dirigida de Antoni Furió: Raimon i altres noms de la Nova Cançó, volum preparat per Rafael Xambó i l’estudi final i antologia de textos de Joan Fuster preparats per Xavier Hernàndez Garcia.
També s’ha editat el llibre d’Antoni Batista La nostra Cançó, Editorial Pòrtic, 2024 sobre la Nova Cançó, on he vist que hi ha una excessiva ‘regionalització’ de la música en català, on cada cantant, de cada ‘terra’, fa sa guerra… L’atomització i la manca de coordinació, ni en editorials, en llengua, en cultura o el música, en un País de països petits i fragmentats, dificulta la difusió i no anuncia bones noves.
