| <<M’interessa el llibre com a vehicle de cultura i com a revulsiu per al pensament crític.» Entrevistem l’assagista, traductor i editor Gustau Muñoz, autor de l’últim títol de la col·lecció Figura i una de les veus actuals més reconegudes del País Valencià. Després del llibre. Notes sobre llibres, història i cultura aplega un conjunt d’escrits breus al voltant de la cultura, el país i el món contemporani a partir dels llibres.
Aquesta obra ens ofereix cent divuit articles, tots de caràcter cultural i històric, però temàticament ben diversos. Amb quatre pinzellades ens podries dir què hi trobarà el lector?
Sí, una gran varietat, però trobe que ací està la gràcia. Sobre llibres, autors, editorials, col·leccions, revistes culturals, traduccions, episodis, personatges, debats històrics, problemes no resolts, qüestions obertes… Per a posar exemples: des del jove Baltasar Porcel a Valentí Puig, de Blasco Ibáñez versus Teodor Llorente a Josep Iborra o Gabriel Ferrater, de l’enigma Trump a Walter Benjamin, de Jaime Salinas a Martí Domínguez o Raimon Obiols. Mirada valenciana, catalana, europea i més enllà. Amb llambregades sobre figures oblidades: Felip Mateu i Llopis, José de Benito, Giménez Caballero, que tenen la seua història. Una mirada polièdrica atenta als contrallums i als besllums històrics, amb una tirada enciclopèdica, però amena.
Tots aquests escrits són fruit d’anys de col·laboració en els mitjans de comunicació. Hi ha algun tema puntual, però la majoria tracten qüestions d’interès temporalment transversal. Identifiques quins factors determinen que sigui així?
M’interessa la cultura en el sentit més ampli, i singularment la que es materialitza en llibres. M’interessa el llibre com a vehicle de cultura i com a revulsiu per al pensament, per al pensament crític. Per a formar una visió personal. També com a estímul i ressort de gaudi intel·lectual. Mire de compaginar articles centrats en un sol llibre amb textos sobre qüestions diverses, sempre amb l’ull posat en l’evolució de la nostra cultura, les seues cruïlles i problemes específics, però en el marc dels cercles concèntrics que ens condicionen. I amb atenció als corrents de pensament globals.
Rafael Lluís Ninyoles, Carmelina Sánchez-Cutillas, Felip Mateu i Llopis, Maria Josep Escrivà, Josep Picó, Joan Francesc Mira, Nicolau Primitiu i Joan Fuster són alguns dels valencians als quals dediques un capítol. Què tenen en comú (o en què difereixen)?
Són figures de temps molt diferents, certament, però amb un denominador comú: varen assumir un compromís seriós amb una llengua que, segons va dir Unamuno en 1919, era «un dialecto de labradores y artesanos» totalment prescindible i en varen fer el vehicle d’una cultura molt digna i a l’altura del temps. Cada cas és un cas, per descomptat, i, per exemple, Mateu i Llopis no sempre mantingué aquest compromís. Són també generacions molt diferents. I figures valencianes que cal conèixer i reivindicar. La cultura en català s’eixampla i s’enriqueix amb aquesta perspectiva integradora.
Després del llibre fa un èmfasi especial en l’assaig, un gènere tradicionalment menys popular que la ficció. Diries que avui gaudeix de més bona salut que anys enrere? Quines veus actuals destacaries?
Em sembla que l’assaig català té bona salut, el que passa és que no se’l percep com pertoca. Puc dir-ho amb cert coneixement de causa perquè vaig tenir cura d’una col·lecció d’assaig a Publicacions de la Universitat de València que ha editat uns cinquanta títols. La narrativa, la novel·la, predominen en l’aparador públic. És una situació que ve de lluny i que suggereix moltes reflexions… Noms? Sempre és arriscat, perquè te’n deixes. Però diria que Joan Francesc Mira, Lluís Calvo, Simona Škrabec, Enric Sòria, Arnau Pons, Marina Garcés, Xavier Antich, Ferran Archilés, Enric Iborra, Antoni Martí Monterde, Mercè Rius, Ingrid Guardiola, Miquel Berga o Xavier Pla en són bons exemples. Després hi ha un munt d’autors molt considerables però amb menys ressò.
En alguns articles fas referència als diferents agents de la cadena del llibre: escriptors, traductors, editors, llibreters, etc. Com a autor i editor, com veus aquest sector als Països Catalans en l’actualitat?
Una bona pregunta de resposta difícil. D’entrada, tenim la llengua sense estat amb més potència cultural i editorial d’Europa. I hem de ser-ne conscients i saber valorar-ho. Però després venen els problemes, com ara l’erosió d’espais (públics, científics, culturals) on es pot fer valdre la llengua catalana. La concentració editorial tan marcada que observem té aspectes positius, però també en té de negatius. Manca articulació cultural dels territoris i un mercat editorial més estructurat. Han florit desenes de petites editorials, però tenen una penetració i una visibilitat escasses. I així successivament…
Quin paper té la crítica literària als mitjans de comunicació avui dia? Creus que altres formats han substituït els quaderns literaris dels diaris de fa uns anys?
Sí, els suplements culturals tenen un pes minvant als mitjans i no hauria de ser així. La crítica literària —fonamental en qualsevol cultura amb cara i ulls— ha de buscar com pot espais en la galàxia digital. Sobreviuen alguns suplements molt dignes, però es nota massa la pressió de les grans editorials. A València, per exemple, no fa tant de temps hi havia dos suplements literaris rellevants en paper. Ara ja no. La tendència al digital té també llums i ombres, perquè no substitueix l’espai comú, compartit i públic, cohesionador, que històricament havien tingut les revistes culturals i les pàgines o els suplements literaris de la premsa en paper. La crítica és essencial perquè té dues funcions clau: informativa i selectiva. Ajuda a jerarquitzar i a destriar el gra de la palla. Sense això, i sense els suports adequats on practicar-la, una cultura no acaba de funcionar bé. Però ens trobem en un moment de grans transformacions culturals i socials que capgiren moltes coses. |
