Xavier Ferré
Pot semblar un tòpic, però no ho és: la història és propietat dels absents. D’aquells que a priori un hom pot pensar que no compten en no aparèixer en primer pla, però que, en canvi, passat el temps acaben ocupant l’espai rellevant que es mereixen. No existeix, doncs, la història; existeixen històries. I el relat que ens detalla rigorosament –només cal adonar-se de la capacitat d’estructuració del text i de les nombroses crides a peu– el físic Vicent Martínez Sancho és ben rellevant. Ho és –almenys per tres motius que tot seguit exposo– per a fer-nos comprendre el perquè de la centralitat dels absents que treballen des de les bambolines de la història.
Primerament, el relat que ens ocupa no és tan sols el que se’n diu un egodocument; és un retrat de grup generacional, alguns actors del qual són troncals a tota la narració. En aquest sentit, cal atorgar significació al retrat de conjunt que circumscriu la trajectòria de Martínez Sancho perquè es tracta d’una agrupació-testimoniatge dels anys seixanta. Es tracta d’un primer emmarcament del relat per a situar el lector en les primeres inquietuds intel·lectuals –les primeres lectures– i les primeres vivències –el Concili Vaticà II, les primeres pel·lícules vistes i mites protagonistes, i referents personals, com fou, de forma significada, l’advocat Josep M. Costa. Són indicadors que contextualitzen la presa de consciència del protagonista i de la resta dels primers companys de grup de l’autor –la primera baula de la formació de la consciència de la situació, en dirà Vicent Martínez. Uns quants membres generacionals, però, no se separaran del futur immediat viscut que el narrador estableix, no pas per atzar, entre 1962 i 2002. El segon capítol de l’obra, resulta fomamental perquè és dedicat al procés de socialització i de formació d’aquell grup generacional, alhora que il·lustra els mecanismes que facilitaven la descoberta progressiva d’una nova realitat, distinta de la realitat oficial del règim del segon franquisme.
Els quaranta anys recordats pel narrador esdevenen el fil civil i intel·lectual de la trama dels fets de l’inicial grup escolar saforenc de Simat de la Valldigna. Remeten alhora, però, a solcs col·lectius endegats l’origen dels quals identifiquen bona part d’un temps històric d’un país: assoliments en l’àmbit cultural, organitzatiu –sindical i polític. Assoliments que, malgrat tot, una lectura presentista –ahistòrica– pot institucionalitzar com a fets aïllats i insignificants per minoritaris i fragmentaris, però que analíticament –estudiats dins de l’època– foren fonamentals per al punt d’ignició valencià modern. L’anomenada ‘generació valenciana dels anys seixanta’, sense caure en innecessàries mistificacions, fou bàsica –a través d’iniciatives universitàries com les revistes Diàleg i Concret o la posterior dels estudiants agrònoms Terra nostra– per a projectar arreu del país dels valencians qüestions que remetien a la radicalitat de la consciència de país.
La memòria dels absents tradueix les alperianes ‘dades civils’ d’una generació vers la vida comunitària d’un vilatge de La Safor. Les primeres passes de Vicent Martinez tradueixen, doncs, el marc general d’un nou valencianisme. Un primer efecte d’aquest ambient i d’aquesta nova sensibilitat emergent fou la vindicació protoecologista del patrimoni natural de Simat en forma de crida a la premsa. Transcorria l’any 1968, límit cultural i ideològic dels primers anys seixanta, quan Las Provincias, diari no sempre arrenglerat amb l’antivalencianitat espanyolista blavera, acollí una carta col·lectiva del grup de joves simaters a favor de la conservació de l’arbrat local.
El segon motiu a destacar del fragment autobiogràfic de l’autor és el seguiment de la trajectòria a través de la qual un intel·lectual tècnic –un físic– anà prenent consciència del seu entorn i el dugué finalment a la intervenció en afers d’interès de Simat. El primer cicle d’aquesta intervenció, que podem situar entre 1968 i 1975, dugué el narrador de l’obra a ser un dels focus a través del qual fou organitzada la signatura del manifest col·lectiu de tres-cents setanta-cinc veïns en defensa del Monestir de Santa Maria de la Valldigna, víctima d’un procés de destrucció, finalment aturat arran de la campanya de la denúncia. Cal dir que el compromís –en el context del grup promotor de la iniciativa de la campanya– era una de les caracterísques que, en termes generals, explicava el perquè de les accions dels joves valencianistes dels anys seixanta, les quals calia no separar de les dutes a terme per d’altres nuclis valencianitzadors –descasllenatitzadors– presents en institucions com el Rat Penat d’aleshores.
L’actitud posterior de Martínez Sancho, aconduïda pel socialisme valencianista defensat pel PSPV anterior a la seva absorció pel PSOE, resta exposada a la resta de l’obra en forma de suport actiu –malgrat l’oposició al procés d’unificació– a les candidatures del nou partit PSPV-PSOE en els diversos cicles electorals municipals i espanyols realitzats a Simat. La dedicació del protagonista –President que fou d’Acció Cultural del País Valencià– en el marc de les candidatura socialista se situà sempre a la base participativa de suport acompanyat d’un nucli reduït de companys d’infantesa. L’objectiu era l’anàlisi d’aspectes del programa electoral o la redacció de propaganda repartida casa per casa. La relació amb la candidatura socialista es mantingué fins a la vinculació de Martínez Sancho a la nova plataforma socialista i nacionalista Unitat del Poble Valencià (UPV), constituïda el 1982. UPV –resultat orgànic de la confluència d’agrupacions de militants nacionalistes del PSPV no partidari de la unió amb el socialisme espanyol, de militants que havien estat adscrits a l’independentista PSAN, d’agrupacions del Partit Nacionalista del País Valencià i de sectors de comunistes valencianistes del PCPV contraris a la sucursalització vers el PCE– tingué arrelament a La Safor, fet que explica, entre d’altres motius, que a les eleccions municipals de 1987 la nova plataforma política comptés amb la presència –per única vegada i en darrer lloc de la llista– de Martinez Sancho a la llista electoral presentada per Simat. La trajectòria d’un intel·lectual, des de la seva independència de criteri, no era, doncs, contrària als reptes col·lectius. La dada, situable dins múltiples casos semblants de professionals liberals als anys setanta, esdevé contrastable, si més no, amb la corporativització creixent dels pensadors i de sectors de tècnics en el decurs dels darrers trenta-cinc anys.
La tercera variable que trobo remarcable de La memòria és l’aportació a la història general del País Valencià des de la història local. El període dels quaranta anys tractats a l’obra condensa territorialment, d’una banda, el gros de la història política –orgànica– de Simat en el context de la història política del País. En aquest sentit esdevé central per a l’autor l’explicació del procés de convergència del PSPV i la posterior fusió amb el PSOE. L’etapa comentada també és representativa per a comprendre la recomposició i la dispersió del PCE. Al marge, però, de les organitzacions polítiques, Vicent Martínez aporta elements de situació de la darrera etapa de l’ajuntament franquista i, sobretot aprofundeix en el funcionament de la dreta sociològica –continuista d’una banda i transformista de l’altra– que acabà fornint el centrisme frustrat de la UCD i la dreta fraguista d’AP/CD. Les pàgines dedicades a la vida municipal, que constitueixen el tronc de la narració, ens familiaritzen amb els circuits d’influència que metaforitzen algunes d’aquestes xarxes de relacions, de sociabilitat. Escenaris com les reunions de bar i dinars de grup són espais de sociabilitat que l’autor explicita atesa la seva relació amb alguns components d’aquestes trobades i tertúlies. O, d’altra banda, la funció de sensibilització cultural i política del l’agrupació Associació d’Amics de la Valldigna, a redòs de l’acció de signatura col·lectiva del Manifest dels 375 (pp. 27-33).
Els fets viscuts per Vicent Martínez Sancho esdevenen elements de treball fonamentals que poden ser emprats i aprofundits per la recerca entre historiogràfica i socioantropològica. Serà de l’univers relacional que sortiran, per exemple, algunes de les iniciatives civils més importants de Simat –i per extensió, per exemple, de les comarques centrals valencianes. Així, la campanya de denúncia de l’estat en què es trobava l’espai natural anomenat Clot de l’Horta, minuciosament, descrita i comentada pel narrador, esdevé l’exemple més destacat –conjuntament amb el Manifest promonestir– de campanya civil de protecció ecologista d’un àmbit municipal que, alhora, afectà pobles contigus de la comarca. Per la seva perllongació temporal –una campanya que durà, malgrat la seva paralització final, entre 1987 i 2002– i pel seu abast d’intervenció –de la Universitat de València, d’entitats financeres com Bancaixa i de la Fundació constituïda per a l’ocasió– la reivindicació conservacionista reflectí la rellevància de la convergència entre espais de sociabilitat i el compromís civil de diversos sectors de professions liberals. La campanya antiabocador del Clot era un far que traspassava l’interès local en explicar mecanismes de corrupció de la política general. El canemàs del protagonisme dels absents evidencia que la història local com a disciplina, com a història analítica, no deixa de ser a l’últim una forma d’història general.
La memòria deshumanitzada esdevé oblit. La memòria, com a acte de record, d’ordenació i d’explicació no acaba essent un balanç departamental –una carpeta. L’obra que ens ocupa –possiblement originada per a rescabalar el lector del “núvol de l’oblit” (p.8)– subratlla el fet que l’aportació del tetimoniatge personal –situat al si dels avatars generacionals de la “meua generació”, segons matisa Martínez Sancho– és una aportació que resta materialitzada en unes ben útils memòries d’època. Bona feina en una època de ficció narcicista. Ens calen, doncs, vivències de base, el millor material per a extreure conclusions i plantejar reflexions fonamentades.
(A propòsit del llibre: Vicent Martinez Sancho: La memòria dels absents, Editorial Albatros, València, 2012, 315pp.)
