Gustau Muñoz
PRÒLEG A CRÍTICA I VERITAT (IAM, 2022)
Jacobo Muñoz va deixar aquesta vall de llàgrimes el 2018, fa ja uns quants anys. Havia nascut a València el 1940, segons feia constar en els seus registres autobiogràfics. Em sembla que no se n’ha fet prou cabal, o béun balanç més ajustat, de la seua aportació i significació com a filòsof i com a factor actiu d’una cultura lliure i alliberadora. Però la veritat és que tampoc m’estranya massa. És el destí de tants pensadors o persones de cultura al nostre país. Un parell de necrològiques, algun record espars, i el silenci.
D’altra banda, Jacobo marxà de València ben aviat, el 1969. S’estigué a Barcelona -molt a prop d’Emilio Lledó i Manuel Sacristán- un decenni llarg, com a professor a la Universitat de Barcelona, estretament vinculat al debat cultural i polític d’aquell temps tan vibrant, els anys setanta. Tanmateix, no hi “pertanyia” de ple. Com tampoc no va pertànyer de ple al segon entorn urbà i acadèmic que el va acollir, Madrid i la Universitat Complutense.
I tanmateix, Jacobo havia deixat una petjada profunda, tant a València com a Barcelona. També a Madrid, a la Facultat de Filosofia de la Complutense, en l’etapa final, i prolongada, de la seua trajectòria. Algú hauria de fer, un dia, la seua biografia intel·lectual, lligada a l’època que li tocà viure, el franquisme tot sencer, la transició i la democràcia. Seria, em sembla, de molt d’interès, perquè lligaria els tres pols d’un triangle no precisamentequilàter (València, Barcelona, Madrid), on caldria inserir una singularitat personal marcada, una vocació filosòfica intensa, la pruïja literària, la vida acadèmica, la voluntat d’introduir tot un seguit de pensadors contemporanis, la tasca editorial, així com l’atenció permanent a la dimensió política, que va viure de prop i des de ben d’hora.
En un altre lloc he escrit que Jacobo no era persona fàcil, ni unívoca, ni estava lliure de contradiccions. Era una personalitat complexa, de moltes vessants, però totes convergien en un comú denominador de lucidesa, concreció, obertura d’horitzons i un solatge d’autenticitat lligat al pensament i al compromís polític, que el lligava a través de mediacions (sobretot en el terreny de la teoria, de la cultura en general), amb els “perdedors” de la història. Un compromís assumit ja de molt jove, del qual no va abdicar mai.
Jacobo començà el seu camí amb inclinacions sobretot literàries. Va fundar la revista La Caña Gris. Mantenia contacte amb Juan Gil Albert i l’ambient poètic, i literari en general, del moment. Fou artífex del redescobriment del gran poeta (exiliat) que era Luis Cernuda. Tingué també una etapa valencianista, a la Universitat, als primers anys seixanta, com un més dels estudiants revoltats de llavors, integrat al Partit Socialista Valencià, amb Eliseu Climent i tot aquell grup, que incloïa Alfons Cucó, Raimon, Lluís V. Aracil, Josep V. Marquès, Ferran Zurriaga, Josep L. Blasco, i molts altres. També Cèlia Amorós, filòsofa i pionera del feminisme, amiga i col·lega de tota la vida, amb la qual es va retrobar a la Complutense.
Tingué una primera fase de dedicació intensa a la literatura, fruit de la qual foren alguns poemes que han restat -gairebé tots- inèdits i també diversos textos que podríem adscriure a la crítica literària, sobre la poesia del seu gran amic Francisco Brines, sobre Luis Cernuda o Cèsar Simón. I més endavant, sobre l’obra de Hermann Broch, Robert Musil i Thomas Mann. O sobre Goethe, Hölderlin, Leopardi, André Gide i Beckett.
El primer llibre que publicà fou Lecturas de filosofia contemporánea, el 1978, que va ser posteriorment reeditat, en versió ampliada, per Ariel el 1984. Ja llavors s’hi consignaven els seus temes de referència: Wittgenstein i l’evolució de la filosofia analítica, l’estatus epistemològic del marxisme, problemes de mètode, l’Escola de Frankfurt, les perspectives de la filosofia contemporània. Posteriorment vindria una abundant produccióbibliogràfica, a la qual caldrà afegir la seua intensa tasca editorial i de traducció.
D’aquesta tasca editorial tan activa en va derivar una aportació substancial, en termes quantitatius, peròsobretot qualitatius. A Barcelona, Jacobo va treballar amb l’editorial de Joan Grijalbo, per a la qual va dirigir les col·leccions “Instrumentos” i “Teoría y Realidad”, així com l’edició en castellà de la sèrie “Maestros del pensamiento contemporáneo” (una col·lecció anglesa que havia llançat Fontana/Collins dirigida per Frank Kermode)on es varen publicar moltes monografies sobre pensadors (Lukács, Wittgenstein, Russell, Popper, etc.) la traducció de les quals encarregava, revisava i corregia minuciosament. També va fundar la revista Materiales i l’editorial del mateix nom. A Madrid, d’ençà d’establir-s’hi, va mantenir una col·laboració molt directa amb l’editorial Biblioteca Nueva, d’Antonio Roche, on va dirigir les col·leccions “Razón y Sociedad” i “Clásicos del Pensamiento”. Abans havia mantingut relacions de col·laboració amb el grup Comunicación, amb Valeriano Bozal, per exemple, i altres exponents del pensament crític d’allà que publicaven revistes i que finalment organitzarien la Fundación de Estudios Marxistas (FIM). Així doncs, Materiales, Grijalbo, Biblioteca Nueva. Peròno tan sols, perquè, per exemple, va promoure i dirigir un Diccionario Espasa de Filosofía (2003).
Jacobo va fer moltes traduccions, incloent obres de György Lukács –Thomas Mann, Realistas alemanes del siglo XIX– en el marc del projecte d’edició d’Obres Completes que va dirigir Manuel Sacristán, que també va traduir diversos volums de Lukács, a l’editorial Grijalbo. I també va traduir obres de Marx, Wittgenstein o Max Horkheimer (un interès especial té la traducció de la Crítica de la razón instrumental, que seguint la versióalemanya del 1967 reprenia el mític Eclipse of Reason, del 1947) i altres pensadors. També va dur a terme traduccions literàries, com ara d’obres de Heinrich Böll o Peter Weiss. El 1988 va publicar a Ediciones Península, dins la col·lecció “Textos Cardinales” que dirigia J.F. Yvars, una Antologia de Marx, raonada i bastantcompleta, que tingué una continuació ampliada en la “Biblioteca de Grandes Pensadores” de l’editorial Gredos, al volum Marx, amb un estudi introductori de Jacobo, l’any 2012. Encara el 2016 va editar també a Biblioteca Nueva, en la col·lecció “Clàsicos del Pensamiento” que dirigia, el Lenin de Lukács, en traducció de Sacristán i amb una Introducció de Jacobo, en la qual posava en perspectiva i assumia aquell escrit lukacsià del 1924 com “un document del més gran interès històric”.
Com a part de la seua faceta més acadèmica va maldar sempre per eixamplar l’horitzó dels coneixements relatius al pensament contemporani, especialment filosòfic. I així, va promoure l’edició de successius volums col·lectius, com ara Caminos de la hermenèutica, Melancolía y verdad. Invitación a la lectura de Th. W. Adornoi El desafio del relativismo, tots tres en col·laboració i publicats els dos primers a Biblioteca Nueva i el darrer a Trotta. O Karl Kraus y su época (Trotta, 1998), edició a cura de Jacobo i de Bernd Marizzi que reconstrueix l’època i la trajectòria d’aquell agitador sui generis d’idees que fou Karl Kraus. Hi va incloure l’assaig “Finis Austriae: Kraus y Musil en la cultura postnietzscheana”. També va signar el 2006 una edició del llibre de Fernando de los Ríos El sentido humanista del socialismo [1926], a Biblioteca Nueva, particularment interessant perquè en l’extensa introducció que hi va incloure s’insinua una reconsideració de temes i valoracions que l’havien ocupat llargament.
El 2002 va donar a la llum Figuras del desasosiego moderno. Encrucijadas filosóficos de nuestro tiempo, un volum molt representatiu de la seua manera de pensar la filosofia i també dels temes i problemes que el varen interessar al llarg dels anys. Em sembla que aquest títol seria el millor accés al seu tractament de problemàtiques roents -per a ell i per a qualsevol observador atent, o no obnubilat, dels esquinçaments de la modernitat. La paràbola d’Occident, entre la racionalització extrema i la pèrdua de substància alliberadora. La “tragèdia de la cultura moderna” (amb especialment atenció al trànsit del Lukács romàntic al marxista). El costat fosc de la modernitat. La reconsideració dels grans pensadors que varen maldar per sotmetre a raó els esquinçaments del seu temps. La significació de Marx i el marxisme, de Lukács, Weber, Adorno, Walter Benjamin. El nihilisme. La diferència que marcaria Wittgenstein. Les prolongacions frankfurtianes de Habermas. Una mirada sobre Heidegger (i sobre Ortega)… En fi, un sumari ampli i tens, en el qual la penetració i la radicalitat del seu pensament -que és tothora clar i entenedor- es fa present de manera abrusadora.
La vessant més literària d’aquestes problemàtiques, que es poden subsumir en la idea de la crisi i la decadència de l’alta cultura burgesa, es pot llegir a El ocaso de la mirada burguesa, del 2015, on hi trobem peces sobre Goethe, Hölderlin, Leopardi, Nietszche, Thomas Mann, Musil, Kafka. Prèviament, el 2013, havia publicat Filosofía y resistència, un volum d’intervencions més lligades al present i a la problemàtica sòcio-política del nou segle, on advoca per una nova Il·lustració, alhora que passa revista a tota una sèrie de situacions, llegats i figures del pensament i la creació.
Tot plegat ve a completar la imatge que puc servar de Jacobo com un pensador d’ampli espectre i de vasta cultura, atent als batecs del seu temps, però sempre amb una mena de consciència tràgica, derivada de la lucidesa extrema i de la familiaritat amb els diagnòstics clau d’una època d’expectatives frustrades i de promeses incomplertes. Una consciència tràgica, tanmateix, temperada per una resta de confiança en les possibilitats humanes, que s’albira en l’aposta pel republicanisme, el socialisme democràtic i una nova Il·lustració, modulacions que es desprenen dels seus darrers escrits.
En aquest sentit és revelador el volum Los valores del republicanismo, edició de Jacobo, publicat el 2014 a Biblioteca Nueva, on s’assagen vies d’interpretació i rectificació davant la “crisi de la representació política”. Ben aviat es va poder constatar que un seguit de deixebles i col·legues estrets de Jacobo -com ara Germán Cano, Eduardo Maura, Luis Arenas, J. L. Moreno Pestaña, Ángeles Perona, etc.- prenien posicions en la política i la reflexió filosòfica més punyent a l’Estat espanyol. El volum Constelaciones intempestivas. En torno a Jacobo Muñoz, a cura de Germán Cano, Eduardo Maura i Eugenio Moya (Biblioteca Nueva, 2015), que és una bona aproximació coral i plural a la significació i l’obra de Jacobo, en dona tot de pistes.
De tota manera, i en referència no ja al camp de la crítica com a sistema, sinó a l’àmbit constructiu, per dir-ho així, cal deixar clar que Jacobo no fou mai propens a les falses il·lusions. Ben al contrari. Ja molt jove -primers anys 60, segurament- en deixà constància privada, en una anotació a mà que va fer al llibre Libertad y organización, de Bertrand Russell. Un volum curiós, publicat per Espasa Calpe el 1936, en traducció de León Felipe. Era una d’aquelles grans síntesis de Bertrand Russell -en va fer d’altres, com ara una història de la Filosofia occidental- on en realitat analitzava la història material i intel·lectual d’Europa i el món d’ençà de les guerres napoleòniques -entre 1814 i 1914- vista des del present, un present situat en 1934, any farcit de mals averanys.
El llibre formava part de la biblioteca del meu pare, Jacobo Muñoz Soler, que hi havia anotat: “Adquirido el 18-2-1936”. Va arribar fins nosaltres. Doncs bé, cap al final, a la Conclusió, Bertrand Russell escrivia: “Las mismas causas que produjeron la guerra de 1914 están en juego aún… [y] producirán inevitablemente el mismo efecto, pero en una escala mucho mayor. Y no es con sentimientos pacifistes, sino con una organización económica universal como puede salvarse la humanidad civilizada de un suicidio colectivo”, afirmació a la qual postil·lava la cal·ligrafia inequívoca de Jacobo: “que no sería sino el justo fin que se merece”. La profecia de Bertrand Russell es va complir, amb escreix. I la contemplació de l’autodestrucció d’Europa des de la talaia de la llarga nit del franquisme produïa, si més no, malenconia.
Vingueren altres temps, temps millors, però sempre incerts. L’únic consol, si n’hi havia, si mai n’hi ha hagut, era la cultura, l’art i el pensament, la indagació reflexiva, la crítica i el compromís, que es combinaria també, inevitablement, amb un cert distanciament. El compromís amb la raó, per descomptat. Però també amb els esforços agònics que la humanitat conscient fa, i ha fet sempre, per pal·liar el rumb desventurat que, com a efecte de forces materials i estructures socials perfectament identificables, pren tot sovint.
* * *
Hem recollit en aquest volum una tria d’assaigs i textos diversos de Jacobo -crec que molt representativa- que varen veure la llum, en un arc temporal extens, del 1980 al 2014, en publicacions valencianes: Trellat, L’Espill i Pasajes. A la “Nota editorial” que figura al final d’aquestes pàgines s’hi dona compte de la procedència de cadascun dels textos. A Jacobo, allunyat durant tant de temps de València, li feia un goig especial col·laborar amb les nostres publicacions. No va interrompre mai el contacte i passava llargues temporades a Biar, molt a prop d’Alacant. En l’entrevista que li va fer Faust Ripoll -que inclou alguns passatges autobiogràfics- hi fa referència. També li feia il·lusió veure els seus textos traduïts al valencià, al català, que parlava i llegia però que no acabavade dominar, amb l’exigència requerida, en l’escriptura. D’aquesta llarga trajectòria de traduccions -enteses a manera de restitucions- en forma part el volum Inventari provisional. Materials per a una ontologia del present (Editorial Germania, col·lecció Sagitari,1995) que va traslladar a valenciana prosa, amb la competència a quèacostuma, el poeta Eduard Verger. Vull agrair el permís atorgat per Sergio Sevilla i Nicolás Sánchez Durá per a la reproducció de la “Conversación sobre la filosofia hoy” en què tot dos dialogaren amb Jacobo. També a Pedro Ruiz Torres, director de Pasajes de pensamiento contemporáneo, per facilitar la inclusió dels textos de Jacobo publicats prèviament en aquesta revista. També a Faust Ripoll, autor de l’entrevista que es va publicar a L’Espill. I finalment em plau agrair a Vicent Flor i Anacleto Ferrer la seua generosa disposició per acollir aquest volum de textos de Jacobo -amb un títol que reprèn, lleugerament modificat, el Poesia i veritat, d’un autor tan car a Jacobo com Goethe- a les edicions de la Institució Alfons el Magnànim, agraïment que faig extensiu a Robert Martínez, i a l’equip de la IAM, per la cura de l’edició.
Gustau Muñoz
14 d’abril 2022
