Xavier Ferré
La cartografia de llibreries i d’editors que sistematitza l’historiador de la cultura José María Gago (*), que ha treballat diversos espais institucionals i socioculturals pel que fa a l’Estat espanyol, és una bona radiografia cultural –social– d’unes institucions –les llibreries, però també els llibreters i els editors-llibreters– que han contribuït significativament a articular el mapa intel·lectual del País Valencià. L’autor, a partir de documentació original i, sobretot, de l’ús de la historia oral i de la bibliografia prèvia existent, ha incidit en un conjunt de llibreries fonamentals que han aportat –i aporten– un canemàs civil en forma d’estructura cultural. L’estudi, indirectament, aporta elements per a comprendre la formació d’unes “cultures de la resistència”.
La investigació estructura l’obra en tres apartats: l’etapa de la postguerra –anys quaranta–, una conjuntura de transició i de confluència de trajectòries –els anys cinquanta, període de sorgiment d’empreses que recullen el batec d’un temps polític–, el “vent de llibertat” dels anys seixanta i setanta– i un cicle, entre els anys setanta i vuitanta, que va mostrant l’esgotament de projectes i l’establiment d’altres concepcions, més “economètriques” –la concentració empresarial– que modifiquen l’orientació de la funció social de la cultura i, en concret, del futur dels llibres i de les llibreries.
Això no obstant, el treball sistemàtic de l’historiador apunta a la vinculació històrica –no únicament existent als anys seixanta, si comptem amb els espais de sociabilitat i d’“agitació” cultural dels anys vint i trenta del segle passat– entre llibreria i moviment civil. Un moviment que, en el cas valencià, basculava entre la resistència i la projecció d’una moderna comunitat nacional i la recepció de referents culturals internacionals que ajudaren a forjar (noves) cultures polítiques. Es tracta d’un context prou ben sintetitzat per l’autor –que, desenvolupat, podria ser objecte d’una recerca autònoma– a les pàgines dedicades al marc sociopolític i intel·lectual que, en gran part, recorre l’obra – 1962-1989 (pp. 47-76).
Pel que fa a l’apartat dedicat als anys quaranta i cinquanta l’estudiós destaca, és clar, referents que han representat no tan sols la voluntat de continuïtat d’un espai polític del valencianisme de preguerra, que comptà amb el ressò d’un nou grup generacional emergent a cavall dels anys cinquanta i seixanta (Grup Torre). També remarca l’exemple de l’editorial Sicània, a mans del patrici-empresari de la fusta Nicolau Primitiu, a través de la qual s’idearen una sèrie de col·leccions (a banda de la revista homònima) adreçada a la captació de nous valencianoparlants i, doncs, a l’assoliment de nous focus de sensibilitat i de consciència de país. No era una tasca gens fàcil, però Primitiu sabé connectar amb una franja mitjana de públic lector, o procliu, que és la que al final decanta(va), com a mínim, la balança pel que fa a l’ús d’una llengua. Per tant, entre el Grup liderat per Xavier Casp i Miquel Adlert i la irradiació del grup Sicània (amb el suport fonamental de Vicent Badia Marín i la seva revista València Atracción), hom maldà per a cobrir un camp cultural intergeneracional i interclassista. Era un objectiu que es veié complementat per llibreries “clàssiques” que reprenien relacions amb llibreters-editors del Principat, de les Illes i del Rosselló (el trípode Casacuberta-Moll-Bauby). Així, l’obra tracta la significada llibreria Rigal, però també hauríem de tenir en compte la llibreria regentada per Almela i Vives. La referència de l’autor a la llibreria Ares, de Castelló de la Plana, enuncia el que serà fonamental als anys seixanta i als anys setanta: la irradiació d’un model de llibreries nacionalitàries arreu del País Valencià, les quals anaven socialitzant autors censurats i de nova planta –nous indicis– que anaven sorgint, alhora que eren llocs (llocs de memòria) que representaven renovats plantejaments i actituds. La funció de substitució cultural exercit per la llibreria castellonenca o per l’alacantina Lux, que l’exposició analitza, confegien un oasi cultural. El cas de la llibreria París-València, també introduïda a l’estudi, és important de cara a un model d’establiment –i de llibreter– interessat a recuperar patrimoni blibliogràfic gràcies a la reedició de textos de difícil localització. En conjunt, es tracta d’un primer apartat que conceptua la llibreria com a focus de reunions informals –les tertúlies– i d’obertura ciutadana. Com a pal de paller.
La part que dóna sentit al projecte de recerca que ens ocupa, els anys seixanta i setanta, recull els efectes d’una certa “divisió de treball”, entre cultural i política, derivada del corrent d’alliberament que s’anava articulant. Un d’aquests corrents, el (nou) moviment valencianista, tingué un paper fonamental en la institució –militant– de llibreries i de llibreries-editorials com a motor modernitzador. Modernitzador en clau de formulació d’un model alternatiu de país –desprovincianitzat– a través de la recepció de noves concepcions ideològiques-estètiques. Així, l’eix Can Boïls –que fou una heroïcitat gràcies al compromís (real) d’Emili Boïls amb el suport de L.V. Aracil i de Max Cahner– Concret, Ausiàs March i Tres i Quatre, ben situat històricament per l’autor, endegà noves perspectives culturals –nacionals i internacionals– materialitzades sota diversos canals: la difusió del disc –cançó francesa, anglosaxona i Nova cançó–, mostres d’art, a més de la introducció de títols editorials. Eren llibreries, lluny de l”aïllament”, que “traduïen” la la difusió d’una consciència de país que articulava i donava sentit a cultures polítiques – aleshores definides entre diverses vies d’esquerra i de la democràcia cristiana.
Aquest brot d’idees comptava amb iniciatives i espais que ampliaven un cert “mapa moral” a la ciutat de València: les dues llibreries Dàvila –model més generalista i lloc de trobada d’intel·lectuals-polítics–, la Llibreria Lauria, Dau al Set o Viridiana. L’extensió territorial de les llibreries fruità en projectes com Concret, a Gandia; Xúquer, a Alzira; Bertomeu, a Dénia; Set i Mig, a Alacant; Garbell, a Castelló… També n’hi hagué de barri –funció cultural del factor proximitat– com La Traca. En conjunt, llibreries que “importaven” models del cap i casal com la saforenca Concret, amb Francesc Candela al capdavant, però que, alhora, reunien el mínim comú de percepció de la unitat territorial i de l’adscripció comarcal. Foren espais exponencials, algunes encara ho són, de la valencianitat real. Gago, amb una visió calidoscòpica, reflecteix trajectòries de llibreters que aconduïen militàncies subterrànies sense les quals era difícil de comprendre el perquè (en el cas que ens ocupa) de la fundació d’una llibreria.
El darrer període de la recerca –encara obert– de Progresistas, demócratas y valencianistas abasta el període 1977-1989. Se situa entre les conseqüències del postfranquisme i una etapa política internacional que evidencia la prolongada apologia individualista i el camí franc del globalisme neoliberal. Els dotze anys treballats a l’apartat mostren la pervivència d’un model de llibreria resistencial i alternativa que abasta la segona meitat dels anys setanta i els primers anys vuitanta –La Fona d’Oliva, Ambra de Dénia o, en una concepció de llibreria l’alacantina 80 Mundos. Exposa, d’altra banda, l’emergència de nous interessos culturals condicionats per la política profesionalitzada.
El període també incideix en un patró cultural establert per espais acadèmics –els serveis de publicacions universitàries– i institucions públiques com l’Alfons el Magnànim. El cas del Magnànim -centre d’estudis fundat el 1947 a l’ombra de la Diputació de València sota la direcció intel·ligent de l’intel·lectual liberal Arturo Zabala, mereixedor d’una biografia– significà l’edició de treballs d’història cultural de qualitat –referents de la memòria col·lectiva ocultada– a càrrec d’intel·lectuals emergents com Joan Fuster o d’editors erudits com Josep Maria de Casacuberta. Als anys vuitanta, amb el referent de recerca que fou la Institució Valenciana d’Estudis i d’Investigació (IVEI), la institució degana publicà recerques significatives pertanyents a noves lleves d’investigadors i edità la revista de reflexió Debats, introductora de reflexions internacionals i de concepcions sociològiques que incidien a la societat valenciana del moment. El Magnànim esdevingué un pol de treball intel·lectual associat a la universitat i als centres d’estudis comarcals.
Hi ha hagut un principi de desplaçament de publicació cap a editorials especialitzades cosa que, de retruc, ha canviat la concepció de la funció de les llibreries. Gago recull, en conseqüència, editorials institucionals i privades amb vocació pública. Amb tot, referents editorials sorgits a la primeria dels anys vuitanta –Denes, Editorial Alfers o Bromera– recullen la sensibilitat d’irradiació comarcal i mantenen el caràcter de projecte empresarial de qualitat i obert –sense perdre de vista la necessitat de fomentar l’obra narrativa de qualitat– a la publicació d’assaigs de pensament entre innovadors i crítics.
L’anàlisi de l’historiador, que en ocasions incorre en apriorismes –distinció entre militància política i “nacionalista” (“mas militante que nacionalista”), com si aquesta forma de mobilització no fos militant (p.195)–, acompleix amb escreix l’objectiu de confegir una visió panoràmica pel que fa a un àmbit de l’acció cultural que, alhora, serveix per a pensar en línies de treball parel·leles –ideològiques i polítiques.
(*) José María Gago González: Progresistas, demócratas y valencianistas, Institució Alfons el Magnànim, València, 2023, 271pp.
