Sal·lus Herrero i Gomar
Com adverteix la coneguda dita, que anima la ‘dissimulació’, en aquest cas per no defallir i apujar l’ànim: «Al mal temps, bona cara»; assejats pels temps de foscor, fem celebracions culturals i festegem l’aniversari perquè algunes llibreries de València fa anys que van nàixer; i cal celebrar la vida de les llibreries que romanen en peu, al peu del canó, des de la seua creació. Enmig d’un temps de llums, ombres, incerteses… Alguns quioscos i llibreries tanquen, però, Fan Set (fillola de 3i4), com la Llibreria de la Universitat de València, resisteixen el pas del temps i celebren la seua pròpia vida, romanent i projecció de futur. Fa poc, els atorgaren un premi Micalet al grup musical valencià Carraixet i a la professora de literatura, crítica i poetessa, Isabel Robles. Fou una nit molt bonica, malgrat les inclemències dels temps obscurs. O potser, per això mateix. Perquè aquestes festes culturals esdevenen un raig o un cuc de llum enmig de la nit. Pier Paolo Passolini es planyia que les excavadores de les societats industrials les estaven exterminant.
Fa poc, el 23 de novembre proppassat, celebràvem els 10 anys de l’existència de la Llibreria Fan Set, a l’Octubre, Eva Gisbert, Josep Alapont, llibreters que encara hi són i Marc Senabre -que hi ha sigut i ara treballa d’editor a l’editorial Bromera- i Núria Cadenes (ànima de Fan Set juntament amb Eva Gisbert) que acaba d’estrenar nova novel·la amb Tiberi Cèsar, Proa, 2023, que encara no he pogut llegir.
Aquell capvespre de tardor, en una sessió memorable, aquests experts en afers llibreters van preguntar a clients, escriptores, escriptors i editors, si fa no fa, què esperaven d’una llibreria i quin llibre recomanarien o si volien dir alguna cosa sobre el món dels llibres i les llibreries.
Va encetar la conversa, de combinacions infinites, sobre les lletres i les coses de les paraules fetes matèria, Eliseu Climent, que va explicar com es va crear la Llibreria Tres i Quatre, amb ajut de Rosa Raga i del patrici I patriota valencià Joan Senent Anaya (també creador de la revista Gorg – ¿sabeu que ‘gorg’ vol dir on l’aigua s’encalma?- amb Enric Valor, una revista o butlletí bibliogràfic innocent que els franquistes van tancar, el 1972, perquè era en català i era crítica amb el feixisme, per tal de liquidar el valencianisme), algunes de les llibreries valencianes de temàtica també en català, com ara Can Boïls, a la plaça avui dita dels Pinazo, prop del Corte Inglés, on es venien llibres catalans i discos de la Nova Cançó I ostentava en una paret un gran mapa dels Països Catalans, nord/sud/est/oest… Després va obrir la Llibreria Concret, de Valerià Miralles, Gabriel Sendra, Alfons Cucó i Tomàs Llorens, al carrer de la Solitud (que donà peu a alguns mofetes per pronosticar com acabarien..). El carrer de la Solutid està al costat del carrer de Salvà (un gran bibliòfil valencià) i a tocar de la Universitat. I la llibreria Dau al Set del carrer de la Mar, de Toni Moll (que deia: “només llibres en català! N’hi ha prou per fer-ho”. I Dàvila, cntre de reunió de gent d’oposició, al centre de València. La cosa inèdita fou que començaren a tenir llibres també en català i de Ruedo Ibérico, que eren llibres clandestins…
Cap a la fi de la dictadura, a principis del setanta, hi havia llibres en català i de Ruedo Ibérico al Seminari de Montcada, sobre la degeneració, corrupció, perversitat i terror franquista, sobre el catalanisme i el moviment obrer a Catalunya, de Josep Benet, Josep Termes i Josep Fontana, la història oral de l’Opus Dei del sociòleg Alberto Moncada, que ja el considerava una secta perillosa. També Rojos, feixistes i capellans. Església i societat al País Valencià (1940-1977) de Ramir Reig i Josep Picó avui a PUV, 2004, però la primera edició es va publicar als anys setanta a l’editorial Moll de Mallorca. Llibres on es denunciaven la destrucció de la República, les complicitats de l’església amb el règim dictatorial, les tortures, els assassinats, la pena de mort i les dictadures que vulneren tots els drets humans. Un dels primers llibres que vaig comprar, a mitjan anys setanta, quan tenia catorze o quinze anys, a la Llibreria La Costera de Xàtiva, va ser La Comuna de París i El 18 Brumari, sobre la revolució francesa. El meu progenitor, després d’agredir-me, em va amenaçar de denunciar-me a la Guàrdia Civil perquè amb tortures em llevaren del cap les idees que havia covat llegint Marx i altres llibres suspectes a les dictadures totalitàries, que sembla que «tornen de nou»… pel costat del neofeixisme: allò de «Quan creus que ja s’acaba, torna a començar» (Raimon). Ara que em llegesc alguns dels seus dietaris personals, com Personal i transferible, Empúries, 2023. Des d’aleshores, els llibres, les llibreries, les biblioteques, l’escola, l’institut i les universitats han sigut llocs lligats a la lluita contra el feixisme; ara sé, que potser «idealitzava» en excés. Perquè he viscut l’escola feixista, que cantava l’Ovidi Montllor, on la tortura i la mediocritat era el pa nostre de cada dia i la ‘cultura’ també pot ser una eina de perversió, adoctrinament, dominació, domesticació i submissió al servei de les idees i els interessos de les classes dominants.
Cal recordar-ho: fins a fa quatre dies, com qui diu, la llibreria 3i4 va ser la que més bombes i agressions feixistes i nazis va patir a tot Europa, durant la violenta transició ‘democràtica’ que van sofrir algunes llibreries; per exposar llibres en valencià-català a l’aparador, comprar-los i vendre’ls et posaven bombes assassines, amb total impunitat, cosa que explicita la ideologia que hi havia darrere dels qui les posaven, dels autors «intel·lectuals» que feien llistes negres i assenyalaven l’objectiu des de l’ombra i els interessos ideològics o polítics de les institucions, encara franquistes, que no feien res per descobrir I encausar als autors. Segurament, aquests delinqüents actuaven criminalment a les ordres o a l’empara dels qui manaven, tant durant la darrera etapa de la dictadura, com la de després, quan van posar bombes a Joan Fuster un paquet bomba a Manuel Sanchis Guarner i a la llibreria 3i4, van assassinar Miquel Grau i més tard a Guillem Agulló… Era la continuïtat del tarannà anti-intel·lectual que va conrear la dictadura amb escreix… Se li va oblidar a l’Eliseu esmentar la Llibreria Lauria del pare de Gustau Muñoz, i ho va esmenar després en escoltar la intervenció de Gustau que l’esmentava. La Llibreria Lauria (al cor de la ciutat,al carrer Lauria número 7), que va fundar Jacobo Muñoz Soler, el pare de Gustau, un veterà de la FUE. I en la qual Jacobo Muñoz Veiga, el seu fill i filòsof, i el gendre Josep Lluís Garcia Molina (de Xàtiva), gran amic de Raimon, hi deixaren empremta….
A la conversa de celebració varen començar a dir-hi la seua Anna Gascón, Vicent Flor, Juli Peretó, Joan Navarro, Manuel Molins, Gustau Muñoz, Puri Marcarell, Vicent Olmos, Àfrica Ramírez… mentre en audio sentiem la veu d’Espriu, de Rodoreda, de Montserrat Roig o Isabel-Clara Simó, de Fuster, però no s’escoltava prou bé, tampoc ajudà gaire el mosaic d’un vídeo de poetes i poetesses recitant els seus poemes, les veus es sobreposaven unes a sobre de les altres i feien un efecte de guirigall poc entenedor… Amb tot, va ser una festa interessant, emotiva, cordial i divertida, amb salutacions de gent que feia temps que no veies, copes de cava, pastissets i foto col·lectiva i tot, amuntegats, com solen fer-se els futbolistes quan celebren un triomf; va ser un esclat d’energia i de coratge benvingut perquè la cultura està amenaçada per les opcions polítiques extremistes que governen la Generalitat Valenciana i els mals vents que arriben d’arreu del món; els bufits de ‘l’esperit del temps’ i de l’oratge, sembla que han enfollit… Vivim malauradement una exaltació ultra-neoliberal i neofeixista, i una sequera persistent i letal, desertitzadora, que posa en risc les bases culturals democràtiques que tant costen de bastir.
Un altra llibreria que celebra els vint anys de vida, ara al mes de desembre 2023, és la Llibreria de la Universitat, situada just enfront de l’afamada llibreria Tirant lo Blanch, una llibreria que també visite de tant en tant. Aquesta Llibreria de la Universitat és una llibreria valenciana ubicada a la cantonada entre el carrer de les Arts Gràfiques i el carrer del Doctor Moliner, just al darrere de la Facultat de Geografia I Història… És una llibreria que té moltes complicitats i fa xarxa amb la resta de llibreries universitàries de l’estat espanyol i concretament té col·laboracions molt estretes amb universitats com les de Barcelona (la clàssica, l’Autònoma i la Pompeu Fabra), les de Saragossa, Granada… I mñes enllà (Mèxic, per exemple). Té un repertori de temàtiques, disciplinar, transdisciplinar, molt variat, tant en català com en castellà, Arts i Humanitats, Ciències, Salut, Socials, Llengua i Literatura, amb col·laboració en coedicions amb l’Editorial Càtedra (Feminismes), amb Bromera (Sense Fronteres), amb Afers (El món de les nacions) amb l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Manuel Sanchis Guarner), amb la Institució Alfons el Magnànim, l’impuls de les càtedres de Joan Fuster, Alfons Cucó (Europa política, el desenvolupament local), de Josep Lluís Blasco (acció cívica I filosofia), col·laboració amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb l’Institut d’Estudis Catalans, els premis Ciutat d’Alzira, els premis de la Societat Coral El Micalet, etcètera
Es publiquen revistes de reconegut prestigi com Pasajes, Mètode, L’Espill i Caràcters; hi ha un estoc de més de 20.000 títols, on la diversitat, la singularitat, la memòria democràtica, el treball per rescabalar i reconstruir la identitat valenciana i la qualitat són els senyals més preuats, al meu parer, que configuren la Llibreria de la Universitat.
Hi ha molta gent que ha picat pedra perquè aquesta Lliberia de la Universitat siga una realitat edificada i reeixida. Molts pensen que València està perduda, però NO. Com diria Bertolt Brecht, sobre la construcció de les set portes de la ciutat de Tebes, dels palaus lluminosos o de les incommensurables finestres de la cultura, ¿què és això de la recerca, l’escriptura, l’edició i la venda de llibres? Més en concret, ¿qui hi ha darrere en la confecció i en l’aparador de la Llibreria de la Universitat? Posem-hi noms propis, hi ha l’Anna Poves, Javier Crespo o Aníbal Pasqual… També la gent de l’administració, de la producció, de màrqueting i edició, entre els quals Maite Simón, el gerent Lluís Miró, l’actual cap de servei Rosa Llorca, i la directora de PUV Teresa Ferrer que està fent una tasca magínfica…
Abans Antoni Furió, Gustau Muñoz, Vicent Olmos, Pau Viciano, posaren tot el seu esforç intel·lectual i de treball, com a experts en edició, junt a la resta, perquè la Llibreria de la Universitat i PUV (Publicacions de la Universitat de València) siga reconeguda com una de les millors de tot el País Valencià i de l’estat espanyol. Hi vaig, sempre que puc, a comprar llibres i revistes a la Llibreria de la Universitat i a d’altres llibreries que he esmentat abans o que no he esmentat, com La Traca i Gaia, a Benimaclet, com la de Primat Reig, com Tirant lo Blanch, la Ramon Llull del carrer de la Corona, la Llibreria Llavors de Pep Moreno al carrer Erudit Orellana (aquesta ja clausurada)… La lectura de llibres oxigena el cervell i ens fa la mirada més densa, penetrant, àmplia, comprensiva, garbelladora, selectiva… Sense llibres, no sabria viure, seria un titella, un munt d’esquelet desarticulat, sense ossos, sense carn, sense pell, sense ulls ni criteri, despullat del que ens fa esdevenir humans (L’art d’esdevenir humans, Rob Rieman), per trencar les cadenes i les ombres de la caverna (La República de Plató), per poder mirar de manera incisiva, com fa John Berger (a Mirar, Arcàdia, traducció de David Cuscó, 2023), per poder transformar el món (Karl Marx), tot allò que no va gens bé (Tony Judt), sent sempre crítics (Joan Fuster), qüestionant el patriarcat i la masculinització de la ciència (I. Stengers, V. Shiva), amb capacitat teòrica, dialògica i pràctica per arribar a un consens comunicatiu (Habermas).
Si pogués fer una carta a l’arbre dels desitjos, demanaria, si us plau, que augmentés l’edició de llibres en català (tot i que sé que PUV té un dels majors percentatges de les universitats valencianes), que s’introduira en les edicions de llibres i de les revistes, més temàtica vinculada al decreixement i a l’anàlisi de les crisis ecològiques del productivisme, que ens porta cap a un col·lapse accelerat, de conseqüències devastadores, sobretot si a les cimeres climàtiques, com les de Dubai, els màxims representants són explotadors i venedors de combustibles fòssils. A l’acord final, no han volgut concretar l’eliminació dels fòssils, tot i que, ‘paradoxalment’, la COP23 acaba amb un primer acord per caminar cap a la fi d’aquests combustibles que posen en risc la vida humana sobre la Terra; sens dubte si tot resta en paraules i no es passa a l’acció imperativa, es quedarà en paper mullat i la situació climàtica s’agreujarà. Pel que fa a la Universitat de València, sol·licitaria més barricades contra la privatització del coneixement i contra la venda de les patents científiques a empreses privades, perquè són patents aconseguides amb diners públics, que reverteixen negocis privats; voldria que les universitats no seguiren les tendències hegemòniques dels mercats, perquè han de ser exemplars per a unes societats viables, on el coneixement hauria de ser més obert i cooperatiu, d’ajuda mútua (L. Margulis)… en lluita contra les discriminacions, les injustícies i les desigualtats socials (nord-sud, homes-dones…), contra la crueltat sobre els animals no humans i humans, davant l’extermini de la diversitat biològica i d’ecosistemes vitals. Prioritzar els llibres que analitzen les causes de les guerres i de la militarització de les societats civils, de l’extrema pobresa i la fam al món, els negocis dels complexos industrials-militars, la geopolítica dels poders a segle XXI i la conveniència de remoure aquestes causes que generen tan de sofriment i injustícia, des de l’exigència del respecte als drets humans, socials, ecològics, dels pobles indígenes i de les nacions sense estat.
Cal un canvi de paradigma, mundialment, vers una producció, d’agricultura, economia, habitat, vestir, menjar, abric i formes de vida molt més ecològiques; hem de fer que les economies siguen distributives i regeneratives, molt més equitatives a tot el món; per a no continuar contaminant més; perquè no es pot, si volem un futur per a nosaltres i les generacions venideres… Les universitats tenen una gran responsabilitat ètica, moral, intel·lectual i pràctica, per divulgar els millors coneixements científics i la millor cons-ciència sobre la gravetat de la situació actual i la necessitat de ser coherents, posem per cas, en prioritzar més transport públic, aturar les obres faraòniquen, com la del Port que destrueix l’Horta i l’Albufera de València, fer minvar els insostenibles vols en avió, en fer servir el tipus de trasnsport menys contaminant, canviar els espais universitaris de pàrquing que fomenten el vehicle privat per camps d’horta ecològica comunitària, impulsar un canvi cap al menjar i les begudes ecològiques als bars universitàris (Instituts i escoles…), energia solar als edificis públics i escolars, propiciar que les universitats siguen el laboratori i la realitat d’una altra manera de viure… menys consumista i menys destructiva. Promocionar més la literatura vinculada a l’ecologia, i aconseguir unes pràctiques coherents amb les conclusions de les dades científiques que qüestionen el model creixentista, absolutament inviable. Per salvar la biodiversitat i fer que l’albada de la vida continue sent possible (Edward O. Wilson, Georgeuscu-Roegen, Heinberg, Latouche, J. Diamond, R. Krznaric, B. Latour, Lovelock, Prigogine, Devorah Danowski, Eduardo Viveiros de Castro, Ernest Garcia, D. J. Haraway, T. Morton, A. Turiel, Fox-Keller, F. Capra, V. Shiva, Joaquim Sempere, Monbiot, Naredo, Joan Martínez Alier, H. Welzer, Wolgar…), que s’interroguen, de diferents maneres, sobre si hi ha món per venir. Ho remembrava, Juli Peretó al darrer número, el 72, de la revista L’Espill, segona època: «Negar i renunciar a tot el que sabem pot tenir efectes catastròfics sobre la nostra espècie. D’ací el sentit essencial, vital, del foment de la cultura científica. I ,en aquest sentit, les universitats públiques hi tenim una gran responsabilitat»… Només afegiria, que el foment de la cultura científica, hauria d’anar lligada a la social, la humanística, a l’artística i sobretot a una «cons-ciència» crítica i transformadora davant els riscos, els reptes i les «oportunitats» de l’hora greu del present. Per què si no no hi haurà moltes més ‘oportunitats’.
Quan posaven les bombes a la llibreria 3i4, als anys setanta i vuitanta, el qui estava al peu del canó, sovint ‘sol davant el perill’, era Carles Jorro, actualment retirat a Dénia, junt amb l’Anna Sòria (professora de filosofia), on, aleshores, hi anaven els caps de setmana per “matar el nervi” (Anna Pazos) i carregar d’energia els seus cossos; quan entraves a la llibreria 3i4, Carles, si et coneixia i sabia ja les teues preferències, t’indicava o et suggeria, amb respecte i cordialitat, si hi havia arribat alguna novetat (de filosofia, sociologia, antropologia, literatura catalana…) que et podia interessar, pel que observava que havies comprat abans… Quan es va jubilar de llibreter, van eixir alguns articles i comentaris elogiosos. I es va dir que ja no hi havia a València cap llibreter com ell, que les generacions de llibreters d’ara, no sabien esbrinar i reconèixer els interessos literaris de la clientela ni suggerir llibres adients… Per experiència sé que això no és del tot així, tant a Fan Set com a la Llibreria de la Universitat, si s’ha editat alguna de les revistes o llibres que d’habitud compres, t’ho suggereixen, a la manera de Carles Jorro… De fet, la darrera vegada que vaig anar, a la Llibreria de la Universitat, Aníbal (l’Anna i en Javier van assentir), em va dir que la revista L’Espill 72, havia acabat d’eixir del forn, «encara crema!»..; sovint, amb els llibreters de Fan Set, Eva, Josep (I abans Marc o Núria) hem comentat alguns afers sobre les maneres de presentar els llibres, sobre la maquetació, l’edició, la literatura actual i la manera de fer-la més atractiva al jovent. Perquè la manera d’editar i les facilitats pel llegir, la mida, cos de lletra, el paper, la il·lustració, importa, i molt. Llegir és gaudir, entrar a descobrir altres vides, eixamplar la mirada, «sentir altres veus» i conèixer vides diferents a les nostres, en multiplicar la imaginació i la creativitat; és un exercici de coneixement i de respecte pels altres, per altres maneres de pensar, sentir i viure… Els llibres no supleixen la vida, però, l’envigoreixen, li atorguen més fonamentació per saber escollir i triar millor allò que t’interessa.
Mentre llegeixes, a més de fruir amb delit, sovint, t’enfiles als muscles de gegants per veure-hi molt més clar, cap a l’horitzó o colze a colze amb gent com tu, que t’acompanya en l’aventura dels viatge de la vida… on hi ha Utopia, Ítaca, la ciutat del sol, l’elogi de la follia, La Ilíada i l’Odissea, La Divina Comèdia, Nosaltres, els valencians, Homenatge a Catalunya d’Orwell, Les roses d’Orwell de Rebecca Solnit… Canviant els versos de J.V. Foix, «és quan dormo que hi veig clar», podríem dir, amb tanta o més idoneïtat, «és quan llegesc que hi veig clar» i em desvetlle més, i el somni de conèixer millor l’arbre del bé i del mal, pot esdevenir realitat, sense por a fer-se mal. El ‘vici’ de llegir és un regal que ens va fer, de manera que abastés a les grans masses, l’impresor i gravador, Gutenberg, des de Magúncia (Mainz), cap al 1450; pocs anys després d’aquest genial invent, s’escriuria una de les millors novel·les valencianes, en català, elogiada per Miguel de Cervantes a El Quixot, com la millor del món, el Tirant lo Blanc. Recorde, quan érem al Seminari de Montcada, amb l’actual arquebisbe de València, Enric Benavent i començàrem a llegir llibres com Tirant, els poemes d’Ausiàs Espill o llibre de les dones. I convidàvem Josep Iborra al Seminari de Montcada perquè ens el comentés el context històric de Roig i el Vita Christi d’Isabel de Villena, també llegíem Matèria de Bretanya de Carmelina Sànchez-Cutillas, Ramona Rosbif d’Isa Tròlec, novel·les de Montserrat Roig, El llibre de meravelles d’Estellés… Si se li planta algú al seu davant, al senyor arquebisbe, que pose en dubte la unitat de la llengua que compartim el País Valencià, les Illes i Catalunya, amb teories pre-romàniques, ‘iberistes’, o que algú el pressione perquè faça les misses i les homilies en castellà a pobles valencianoparlants, ¿com no va a ser violent i indigne, com va declarar fa poc a un diari del País Valencià? És la violència estructural i sistèmica dels poderosos que voldrien anihilar els drets dels més pobres, oprimits, indefensos i desemparats… I que tots fórem submisos a les arbitrarietats del Regne d’Espanya, capital Madrid, que consideren que la costa del País Valencià és de la seua propietat i poden imposar la seua llengua i la seua manera de veure el món… Per cert: ¿com pot haver-hi bisbes i clergat que estiguin en contra de l’amnistia (de la reconciliació, de la concòrdia), si es diuen cristians, sense tenir un cor de pedra de marbre blanc?
Fa poc, Mireia Ferrando Simón ha publicat l’estudi, edició i notes de Joan Fuster: escrits sobre el Tirant lo Blanc, PUV, 2023. Un llibre que ens recorda la tasca de Fuster en la relectua dels clàssics i les dificultats i la complexitat a l’hora d’esbrinar l’autoria a l’edat mitjana (Martorell, Galba o Roís de Corella?), la importància d’aquest llibre de cavalleries que mostra el mosaic de la societat valenciana del XV, just en el cim de la nostra literatura catalana. El jovent d’aquest segle XXI, comença a fer el relleu generacional. Perquè la festa dels llibres, de les llibreries, de les editorials, de l’escriptura, la lectura i la cultura en català (i altres llengües i cultures), continue i millore inclús amb més resiliència; quan més tracten de minoritzar-nos i arraconar-nos, en el nostre català, com denuncia el relator de l’ONU, Fernand de Varennes, que veu en risc el dret d’aprendre la nostra llengua minoritzada per l’augment dels obstacles i atacs contra la llengua i la cultura catalana arreu dels Països Catalans, més hem de treballar per la cultura, que ritma amb totes les llengües… Cal fer front a aquests atacs i discriminacions, que són agressions dels enemics del nostre idioma i de la cultura en general. Perquè, aquestes agressions, ens maltracten i menystenen en els nostres drets i la nostra dignitat; els que ens governen estan obligats a respectar la llengua i cultura pròpia del País Valencià, a promoure-la i dignificar-la a tots els àmbits, també a les comarques castelanoparlants, per tal de no discriminar ni deixar a ningú enrere.. Una llengua i cultura que no és altra que fomentar el seu ús social a l’ensenyament i a la resta d’esferes socials. Cal també esmerçar-se, sense complexos, en defensa de la nostra llengua i cultura catalana i augmentar la coordinació amb tot el domini lingüístic.
Tenen una gran tasca per davant l’Institut Ramon Llull,la Institució de les Lletres Catalanes, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, les Universitats… I no només al si de l’estat espanyol, també amb Andorra, l’Alguer i la Catalunya del Nord, sense oblidar la Franja i el Carxe (enclavament valencià aMúrcia). No serem mai “la platja de Madrid!”. Abans morts… Cal potenciar, esmenar, augmentar, enriquir, conservar, coordinar-se, reconstruir i transformar el que hem rebut com a present i l’hem de llegar a les noves generacions.
