L’ESPILL 72: cultura, política i llibertat

Sal·lus Herrero i Gomar

La revista valenciana L’Espill, número 72, fundada per Joan Fuster, segona època/ 2023, que acaba d’aparèixer du l’encapçalament: Cultura, política i llibertat; m’ha semblat molt interessant, com sol ser habitual. Perquè barreja actualitat política i cultural (Jordi Muñoz, Xavier Aliaga), reivindicacions socials, de gènere, de dignitat i salarial en les notes sobre la feina de la llar i les cures (Alba Herrero Garcés), apunts sobre les perspectives locals davant la turistificació (Pau Díaz Solano i Iris Espí Quiles), literatura sobre les llibreries Hatchard’s i Pigmalión entorn a Virginia Woolf i J. L. Borges (Anna Moner), anàlisi de la poesia ‘Màscares’ de Jaume Pérez Montaner (Dominic Keown), textos de divulgació científica sobre biologia (Juli Peretó) i anàlisi sobre els problemes d’una Àfrica en trànsit i les repercusions globals (Carlos Lopes), reflexions sobre les guerres (Russia-Ucraïna, Israel-Palestina) i les migracions irregulars actuals, el panorama geopolític mundial davant d’una era de conflictes ‘intractables’ amb propostes de ‘resolució’ raonades basades en un horitzó de decreixement, l’aprenentatge de les catàstrofes i un ideal imaginari cooperatiu (Gustau Muñoz); a més de bocins de dietaris sobre la vida quotidiana i intel·lectual (Josep J. Conill), documents inèdits -carta de Joan Fuster a Ernest Martínez Ferrando «Sigues, tothora, un esperit crític» en el pas de poeta a assagista de Fuster (Vicent Alonso) i una entrevista de Simona Skrabec a Tim Jakcson, l’autor de Postcreixement. La vida després del capitalisme, prefaci de Joan Martínez Alier, traducció d’Anna Listerri, Barcelona, Arcàdia, 2023 i, per últim, comentaris sobre tres llibres interessants publicats l’any passat i enguany.

L’Editorial, Cultura en perill, s’interroga sobre si «¿Es pot proscriure, discriminar i perseguir, en raó de els seues idees, escriptors i entitats culturals a l’Europa democràtica del segle XXI? Malauradament, sembla que sí, perquè és el que passa al País Valencià. El que és proclama i fa, sense cap rubor, des de les institucions en mans de la coalició governant, una amalgama de dreta extrema i extrema dreta?» S’assenyalen els fets perquè «són ben coneguts» (censura en biblioteques, vetos a escriptors, discriminació en ajudes a la cultura, a la recerca de les entitats com la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del PV, la Càtedra Vicent Andrés Estellés de la Universitat de València, la Fundació Carles Salvador, ACPV o l’Espai Joan Fuster; s’anul·la l’aportació valenciana a l’Institut Ramon Llull, que serveix per projectar a l’exterior la nostra llengua i cultura, que compartim amb les Illes Balears, Andorra, Catalunya, l’Alguer i la Franja d’Aragó; es retallen els pressupostos a l’IVAM, el Consorci de Museus o l’Institut Valencià de Cultura (tots tres organisme de la Generalitat). En canvi, es fa una aportació quantiosa a la «Fundación del Toro de Lidia» (de Madrid), en una mostra de satel·lització provinciana i es programen altres subvencions de manera sectària i vergonyosa, a entitats «culturals» de dubtosa o nul·la credibilitat. Més avant es torna a preguntar si «Representa això, el sentiment majoritari dels valencians? És evident que no. Tampoc és exactament el que s’havia explicat en els darreres eleccions municipals i autonòmiques […] No s’havia promès extirpar un component substancial de la cultura valenciana, atacar abruptament la llengua dels valencians, reduir l’abast i la projecció d’un esforç de cultura i civilització que honora els qui el promouen i beneficia el conjunt de la societat».

Es denuncia, a l’editorial de L’Espill, aquest procés de barbarització i descivilització, que té precedents històrics inquietants i perillosos, propi de règims reaccionaris, repressius, fonamentalistes i a l’extrem totalitaris, allunyats dels paràmetres de racionalitat i il·lustració; una anàlisi d’alerta perquè «Està en perill la cultura dels valencians i per extensió del conjunt dels ciutadans que fan servir la mateixa llengua»… Temps de foscor. Convé meditar l’advertiment històric, allò de «On es cremen llibres, acabaran cremant persones. «Encara no s’han cremat, però es fa tots els possibles per amagar-los o fer-los impossibles, amb un ús arbitrari, indegut, escandalós, de les institucions» que han d’estar al servei de tots. Es discriminen, censuren, reprimeixen i prohibeixen… Mentre imposen els maltractaments, la tortura i la mort dels bous com a simulacre de «cultura» cruel en una apologia del salvatgisme. «Tot plegat ens revolta i ens convoca. El mal que fan i faran a la societat valenciana esdevindrà un revulsiu […] per dignitat i responsabilitat, la cultura i el País», les generacions actuals haurem de revoltar-nos contra aquesta vulneració dels drets humans i aquesta perversió i prostitució de la cultura en un retorn a les cavernes de la foscor i la incultura.

Juli Peretó obre el sumari amb “L’albada química de la vida”, que és una adaptació de la lliçó inaugural de curs de la Universitat de Lleida llegida el 20 de setembre de 2023. El seu darrer llibre és Un planeta creatiu. Com va començar la vida a la Terra i com la fabricarem en el laboratori (Institució Alfons el Magnànim, València, 2023); és catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de València, investigador de l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes i membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans.

Després d’agrair la invitació i d’esmentar el naixement de la Universitat de València, per les Constitucions dels jurats de la ciutat, el 30 d’abril de 1499, on li demanaven al papa Borja la «gràcia o butlla de fer doctors i batxillers i donar qualsevols graus com es fa hui en la ciutat de Roma, en l’Estudi de Bolonya i en el de Lleida», i la butlla pontifícia atorgada el 1501 pel papa Alexandre VI, Roderic de Borja, i finalment el privilegi reial signat per Ferran d’Aragó el 1502, remarca com «els valencians de finals del segle XV s’emmirallaven en l’Estudi General de Lleida que portava ja dos segles en funcionament».

Assenyala que el 2023 celebrem el centenari de Joan Oró, un científic lleidatà amb ressonàncies internacionals pel seu estudi sobre l’origen de la vida, un camp d’estudi en què Oró va excel·lir. Juli Peretó s’ha preguntat també, durant tres dècades: d’on venim? «Però també us parle des del respecte, l’admiració i l’amistat que vaig gaudir amb Joan Oró». Esmenta el llibre sobre Fronteres de Vicent Partal per indicar que «Hem de veure la frontera entre l’inert i el viu no com una divisió estricta sinó com un procés ple de matisos”. Com la transició de la nit al dia…. Albada es defineix a l’IEC com el ‘temps que transcorre des de trenc d’alba fins a la sortida del sol’, com «L’albada química de la vida», poblada per sistemes de complexitat intermèdia entre la geoquímica i la bioquímica. Explicita com el problema de l’origen de la vida és inseparable del problema de l’evolució; de com Darwin va deixar de banda el tractar en públic l’origen de la vida perquè pensava que mancava dels fonaments científics adequats. Amb Miquel Batllori indica les discrepàncies davant els fets històrics, amb J. Robert Oppenheimer de Kai Bird i Martin J. Sherwin mostra les versions divergents sobre llurs motivacions vitals, anota que «la visió materialista i evolutiva adoptada pels científics contemporanis es fonamenta en el fet que l’origen de la vida és un enigma químic de caràcter históric que, malgrat les seues contingències intrínseques, podem comprendre i, fins i tot, provar experimentalment». Esmenta a Aleksandr I. Oparin i John B.S. Haldane, L’origen de la vida, Breviaris 11, València, Publicacions de la Universitat de València, 2006, que des de 1920 constitueixen les contribucions pioneres més significatives de l’inici de l’estudi científic sobre l’origen de la vida, des de la química prebiòtica, la química que va precedir la vida, un programa de recerca experimental que incloïa la síntesi artificial de vida (biologia sintètica, Stanley L. Miler i el premi Nobel Harold C. Urey, en demostrar la síntesi d’aminoàcids, els constituents de les proteïnes, a partir de gasos simples, que simulaven l’atmosfera primitiva, sotmesos a descàrregues elèctriques). En aquells laboratoris s’insereixen les contribucions de Joan Oró a la Universitat de Houston, en la síntesi d’adenina a partir de cianur d’hidrogen, que forma part de molècules essencials en el funcionament de la vida. La química de sistemes prebiòtics explota la cooperació molecular mitjançant la reactivitat, les interaccions catalítiques i el comportament físic de les molècules dins de sistemes químics intricats, i ens guia cap a altres veïnats químics que potser foren avantpassats evolutius de les solucions adoptades per la bioquímica, però que ara no en formen part. La recerca clàssica en evolució prebiòtica ha estat influïda per hipòtesis arrelades en la biologia coneguda… Per explicar-ho fa servir, de manera metafòrica, la llegenda dels dèssets camell i els tres fills del químic Ram Krishnamurthy; elements que s’afegeixen i s’utilitzen per solucionar un problema aparentment insoluble [i que després sobren o s’esfumen, la paradoxa d’un objecte alhora prescindible (a llarg termini) però indispensable (a curt termini). Una essencialitat original absent en el producte final]… Trobarem pistes sobre el passat més remot del nostre planeta, sobre possibles paisatges químics primitius que casen amb les dades d’altres objectes del sistema solar.

Fet i fet, «l’avanç de la ciència és un relat del desplaçament del protagonisme de l’espècie humana cap a la perifèria de la història. La Terra no és el centre de l’univers i els humans no som la culminació de cap procés evolutiu, sinó una branqueta més de l’ufanós arbre de la vida. Les explicacions antròpiques de l’univers, és a dir, que tot el món físic està ajustat per a l’aparició de la ment humana, són indistingibles dels mites creacionistes». Probablement, «L’univers no té cap direcció cap a la consciència: l’evolució en el planeta Terra és una història dominada pels microbis i nosaltres estem ací per accident, no per a complir cap designi. Donant-li veu a la vida terrestre, el científic i poeta Carlos Briones li fa dir: «Pude no ser». Potser «som l’única espècie en el planeta -i qui sap si en la galàxia i més enllà- amb capacitat d’entendre el món que ens envolta i nosaltres mateixos. I que fa coses extraordinàries i excelses com cuinar i compartir els aliments. Tanmateix, hem de reconèixer que la nostra actitud amb el planeta i la resta de la biosfera és d’una hostilitat suïcida: el nostre comportament col·lectiu davant la crisi climàtica és lamentable i indigne. Negar i renunciar a tot el que ja sabem pot tenir efectes catastròfics sobre la nostra espècie. D’ací el sentit essencial, vital, del foment de la cultura científica. I, en aquest sentit, les universitats públiques hi tenim una gran responsabilitat».

Finalment, Juli Peretó esmenta la vàlua científica i humanística de Joan Oró, també el darrer volum de les memòries de Josep Vallverdú, Mosaic de tardor, on qualifica d’execrable la negació de la ciència, a propòsit de la covardia i la insolidaritat dels antivacunes davant l’èxit mèdic contra la pandèmia que hem viscut. En una nota a peu de pàgina s’indica que el premi Nobel en fisiologia o medicina de 2023 ha estat atorgat a Katalin Karibó i Drew Wieissman «pels seus descobriments sobre modificacions de bases nucleòsids que van permetre el desenvolupament de vacunes efectives d’arnm contra la COVID-19,https://www.nobelprize.org/prizes/medicine/2023/press-release/ (consulta:15/10/2023).

 Adverteix com Oró va triar el «Cant espiritual» de Joan Maragall com expressió insuperable de l’exaltació del món que ens envolta, un científic enamorat de la vida:

«Amb quins altres sentits me’l fareu veure,/ aquest cel blau damunt de les muntanyes,/ i el mar immens, i el sol que pertot brilla?/ Deu-me en aquests sentits l’eterna pau/ i no voldré més cel que aquest cel blau/».

Jordi Muñoz, director del CEO, autor de La construcción política de la identidad española (CIS, 2013) i de Principi de realitat (L’Avenç, 2020), a “La correlació de febleses. Apunts sobre el cicle polític inacabat”, analitza la situació política i el context històric arran del resultat de les darreres eleccions de juliol 2023, des del 2015 fins ara mateix; adverteix que quan escriu l’article encara hi ha incerteses sobre la concreció del pacte entre el PSOE i Junts; no pot saber «si hi haurà una nova investidura de Pedro Sánchez o, per contra, passarà com el 2015 i el 2019 i caldrà repetir les eleccions generals. Independentment de com acabe, assenyala l’interés d’analitzar aquesta ‘incertesa’ que mostra un tret definitori «del sistema polític espanyol que podríem donar per consolidat: la fragmentació i la polarització polítiques fan que el sistema siga estructuralment inestable i volàtil»:

Primer, la capacitat de resistència electoral del partits tradicionals, el destí dels altres partits a fer de crossa; segon, les dificultats de les dretes, perquè l’aparició de l’extrema dreta desvinculada del PP i els resultats modestos d’aquest partit a Catalunya i el País Basc, dificulta l’accés de la dreta al poder de l’estat; també, assenyala l’excepcionalitat del nacionalisme espanyol que fa la frontera entre el «centre liberal» i la dreta radical, com una singularitat espanyola, que no es dona en altres països europeus, on els liberals són capaços de pactar amb la dreta i amb els partits socialdemòcrates i inclús amb Els Verds. En canvi, les experiències autoanomenades ‘liberals’, posteriors al fracàs de l’operació Roca i la desaparició del CDS, s’ha formulat un nacionalisme espanyolista en termes jacobins i retòricament antinacionalistes que té en els nacionalismes i sobiranismes català i basc els seus principals adversaris. I que veu en els acords del PSOE amb formacions plurinacionals la principal amenaça (és el cas d’UPyD i de Ciutadans, avui amb transvasament de vot cap al PP però també cap a l’extrema dreta… En realitat, podríem afegir, tot i que s’autoproclamen «liberals» en el fons nia un extremisme ‘il·liberal’ del «todo por la pátria»

A Els obstacles per les majories d’esquerres plurinacionals, assenyala Jordi Muñoz que «hi ha molts més actors en joc. Començant per la substitució d’un partit centralitzat com Podem per un artefacte polític molt més complex i divers com Sumar. I seguint, lògicament, pels partits sobiranistes d’esquerres i de dretes de Catalunya i el País Basc. Cadascun d’aquests actors té agendes i interessos diferents i,, lògicament, això complica molt més la formació de majories».

«Però, a més a més, algunes d’aquestes agendes fan de molt mal pair a l’estat, perquè qüestionen obertament elements nuclears de l’statu quo constitucional: la monarquia, la unitat d’Espanya, el poder judicial o la centralització de les decisions i els aparells de l’estat. Tot això, com s’ha pogut comprovar, tensa molt el PSOE, que és un partit molt ben encaixat en els aparell de l’estat i amb un interés en la conservació de l’statu quo constitucional». Entre el 2018 i el 2023 el PSOE va poder garantir la governabilitat amb el suport d’Esquerra Republicana i de Bildu per tal de normalitzar les situacions polítiques a Catalunya i al País Basc, amb els indults, la reforma del Codi Penal, l’acostament dels presos i l’aplicació gradual de beneficis penitenciaris d’antic militants d’ETA. L’acord amb Junts girarà bàsicament al voltant de l’amnistia i del dret a decidir, sobretot les reformes de fons en el repartiment territorial del poder (i dels diners).

L’excepcionalitat espanyola amb la vinculació del nacionalisme espanyol amb la dreta i, també amb l’herència històrica del franquisme, que va extirpar bona part del Madrid antifeixista i el va substituir per funcionaris afectes al règim arribats de províncies. A Madrid hi ha una gran concentració de poder econòmic, polític, judicial, funcionarial, mediàtic i intel·lectual. Tots aquests poders no només estan a Madrid, sinó que són Madrid. Tot l’entramat del deep state, funcionariat, agències reguladores, les grans empreses públiques i privatitzades, els serveis exteriors i els centres dels serveis de seguretat, intel·ligència, lletrats, jutges, militars, policies, fiscals, advocats de l’estat, diplomàtics, alts funcionaris, bancs, «opositors» … L’aire que s’hi respira a Madrid és dens i profundament conservador i es projecta mediàticament a la resta de l’estat amb conseqüències materials molt concretes i directes.

Una revalida inesperada, analitza l’audàcia de Pedro Sánchez en convocar eleccions, ràpidament, en una jugada arriscada; les dretes, radicalitzades i confiades amb gairebé tots els pronòstics de les enquestes d’opinió al seu favor, consideraven que guanyarien fàcilment les eleccions per tal d'”endreçar Espanya». Es parla d’audàcia, de resiliència, d’aconseguir ressuscitar de manera sorprenent; de cintura i capacitat d’adaptació, mal·leabilitat, supervivència, d’instint de conservació del poder… Dels capricis de l’aritmètica per donar-li, també, cartes guanyadores a Carles Puigdemont que ha hagut de confrontar-se amb la realitat: «és ell el qui té la clau d’una nova investidura». La seva posició dura dels darrers anys fa pujar el preu del seus vots. I independentment del que acabe passant, Puigdemont ha tingut prou cintura com per obrir-se a una negociació dins dels marges del que és possible amb la correlació de forces actual. El resultat encara està per decidir, i poden passar moltes coses: sovint les negociacions polítiques depenen de factors impredictibles. Ara fa l‘efecte que Puigdemont té molts incentius per a un acord: podria fàcilment perdre la clau que té ara en una hipotètica repetició electoral, fins i tot si mantinguera o millorara els seus resultats […] l’amnistia pot valer una investidura, però una vegada amortitzada, vindran altres carpetes encara més complexes […] si es vol mantenir viva l’opció de els majories d’esquerres a l’estat».

Xavier Aliaga, escriptor, la seua darrera novel·la és Ja estem morts (Angle, 2021) i membre del Consell Valencià de Cultura, a l’article “Cultura amb Vox en mode supervivència”, analitza els antecedents: al mes de juny, les eleccions del 28 de maig suposen un tomb en el panorama polític valencià. Un Govern d’extrema dreta governarà la Generalitat, amb un torero retirat, empresari i franquista militant, amb ínfules ‘victorioses’, actuarà de vicepresident i conseller de cultura. Perquè el principal candidat dels ultradretans a la presidència de la Generalitat té una condemna per assetjament i maltractaments psíquics a la seua exdona. El president C. Mazón, del PP que va fer aquest pacte amb els ultradretans, com s’indica en una nota a peu de pàgina ben significativa: «un dels primers càrrecs de Carlos Mazón, amb Eduardo Zaplana, el 1999, amb 25 anys, va ser posar-se al capdavant de l’Institut Valencià de la Joventut (IVAJ). Una de les primeres mesures va ser treure de la institució les Normes del Puig instaurades pel director precedent d’Unió Valenciana, Joaquín Lanuza. Eren uns altres temps, pel que sembla». Ara li toca ballar amb els extremistes que s’arroguen la representació de tot el «pueblo valenciano» i volen tornar moltes dècades enrere, a l’anomenada «Batalla de València», que en realitat va fer una mena de ‘pogrom’ contra els valencians (conscients de la valencianitat i catalanitat que ens pertoca, com deia Doro Balaguer) per agredir, censurar, prohibir, arraconar i invisiblitzar els que no pensen com «ells», des d’una indigència intel·lectual esfereidora; X. Aliaga mostra la magnitud de la tragèdia només causada en menys de mig anys de desgovern del desastre, enfrontaments amb l’AVL, prometia combatre el «pancatalanisme», en embolicar-s d’entitats del secessionisme lingüístic amb normatives delirants, en una barreja entre el blaverisme radical i l’extrema dreta que han estudiat entre altres Vicent Flor a Noves glòries a Espanya, anticatalanisme i identitat valenciana, València, editorial Afers, 2011 (segona edició revisada de 2022) i Francesc Viadel a No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, Barcelona, L’Esfera dels Llibres, 2006 (segona edició, ampliada, PUV, 2009). També anuncia, aquest conseller de ‘cultura’ (taurina) la recuperació de la Dama d’Elx i promeses de protecció del patrimoni de ciutats com la mateixa ciutat edetana, Sagunt o Xàtiva… Ni una paraula del sector audiovisual. Grau pràcticament zero d’aproximació a les arts escèniques i visuals. La intervenció d’aquest conseller ultradretà va ser important per tenir la fotografia ben enfocada, la nul·litat i l’anihilació de la cultura coma objectiu prioritari.

En la qüestió lingüística, sembla que no es pot descartar que es pogueren repetir les estratègies infames del conseller Alejandro Font de Mora, el desembre de 2004, contra l’AVL per impedir l’aprovació d’un dictamen sobre la denominació valencià-català; una polèmica revifada a propòsit de l’aprovació de l’ús de «les altres» llengües de l’estat en el Congrés dels Diputats… La marginació a la Plaça del Llibre, les censures de llibres i revistes o la caiguda en la programació de la Biblioteca Valenciana d’un escriptor de la dimensió de Manuel Baixauli, revelen que el món de les lletres al País Valencià s’enfronta des de ja a nombroses dificultats orquestrades des del bàndol partidari del sectarisme, l’anticatalanisme o antivalencianisme i la barbàrie… Un conseller que només ser nomenat xocava amb els seus interessos empresarials i encara no ha resolt les possibles incompatibilitats del càrrec institucional amb la xarxa d’empreses de la qual forma part, amb les consegüents subvencions.

La bomba audiovisual: aquests conseller indolent, va assegurar que no signaria un conveni amb l’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA) del Ministeri de Cultura per afavorir la creació en «altres llengües diferents al castellà». El motiu? La inclusió en el text del terme «català»… Renuncia a quasi 1,5 milions d’euros pels seus deliris i fòbies (i per no acceptar l’informe del Consell Valencià de Cultura per a la creació de l’AVL). Estrés continu per al sector cultural, audiovisual, artístic, arts visuals, escèniques i musical en la nostra llengua, que resta absolutament desprotegit, a la intempèrie i als capricis i desgavells de l’ex-torero… Les coproduccions amb Catalunya i les Illes Balears patiran molt; difícilment es faran produccions com La mort de Guillem, des d’una administració fanàtica, reactiva i sectària que fan de l’anticatalanisme (i l’antivalencianisme) el seu programa per tal d’aniquilar tot allò valencià. Aliaga assenyala les febleses d’À Punt i «ara és quan es fa palesa la greu errada comesa pel govern progressista de no fer la integració plena en l’Institut Ramon Llull, haver instaurat una col·laboració alhora de difondre projectes difícils de capgirar sense provocar un terratrèmol. Al PP i Vox, el model actual de promoció a través dels instituts Cervantes ja els està bé. Per raons òbvies. Volen eliminar tot allò referent a la llengua i la cultura valenciana.

A la manera d’epíleg, es plantegen Mil incògnites i una certesa: resistirem. L’escriptora catalana, Irene Solà, presentava en el Centre Octubre de Cultura Contemporània, en un acte organitzat per la llibreria Fan Set, el seu darrer i esplèndid llibre… El hall de l’edifici, de considerables dimensions, es va quedar xicotet per acollir l’allau de gent que volia escoltar Solà i la seua presentadora, Núria Cadenes. Gent jove, relleu generacional prometedor… «La certesa és que podem prescindir de les tesis més catastrofistes. Hi haurà uns anys de dificultats i retrocessos», però, els plantarem cara; «aquest període se’ns farà insuportable si no l’enfoquem des de l’autoconsciència de les nostres fortaleses i des del convenciment que hi ha un horitzó més enllà», caldria enfortir molt més les relacions, col·laboracions i les xarxes d’ajut mutu de tot el domini lingüístic catalanoparlant… «Si no ho fem així, les conseqüències seran molt més devastadores».

Una quimera: de Hatchard’s a Pigmalión d’Anna Moner, la seua darrera novel·la és La por de la bèstia (Amsterdam, 2023); a l’inici hi ha una nota a peu de pàgina molt esclaridora sobre aquestes dues llibreries: La llibreria Hatchard’s, situada al número 187 de Picadilly, a Londres, va ser inaugurada per John Hatchard el 1797. És una de les llibreries més antigues d’Anglaterra i durant molt de temps va ser un establiment independent fins que el va adquirir la cadena Waterstones. Virginia Woolf, que la visitava sovint, la inclou en la novel·la La senyora Dalloway.

D’altra banda, la llibreria Pigmalión, fundada per Lili Labach una alemanya que va fugir del nazisme, estava situada a la Galería del Este del carrer Florida de Buenos Aires. Especialitzada en llibres anglesos i alemanys, ha passat a la posteritat com l’establiment on es van trobar J.L. Borges i Alberto Manguel. Pigmalión ja no existeix.

Anna Moner, es posa en la pell i en el cap de Virginia Woolf i fa un passeig matinal per Londres i la visita mensual a la llibreria Hatchard’s li oxigenaran el cervell; en aquesta caminada, tracta de refer-se, «i acumular prou energia per iniciar les primeres pàgines de la pròxima novel·la. L’escriptura podarà el manyoc de nervis que se li acumulen al bescoll i suavitzarà la impaciència. «Ordenaré les idees abans de tornar a agafar la ploma i escriure, escriure i escriuré sobre la Bogeria i la Desil·lusió, amb majúscula», rumia mentre es posa l’abric i pren el paraigua. No confia en el temps inestable del Londres primaveral. […] No assistirà a concerts, però Mozart, Beethoven i Wagner l’acompanyaran: li estimulen l’apetit creatiu»…

No has de témer ja l’ardència del sol

ni de l’aspre hivern els furors

–Shakespeare… La tragèdia de Cimbelí… diu Borges i apunta amb l’índex a les prestatgeries que hi ha entre el seu dormitori i la sala d’estar.

La veu del escriptor cec sona fràgil, però segura, i talla el fil de la lectura de l’adolescent d’ulls vius, que alça la vista de la novel·la que acaba de començar a llegir en veu alta i busca amb l’esguard el punt que assenyala.

-És allí, al segon prestatge -afirma amb el posat altiu de qui es nega a mostrar-se indefens i conserva en la ment l’ordre exacte de cadascun dels mil cinc-cents llibres de la seua biblioteca personal- . Com veu Alberto, Virginia Woolf també estimava profundament Shakespeare, el menys anglès dels poetes d’Anglaterra. Qui no estima Shakespeare? Ha llegit Shakespeare? -demanda encuriosit amb la mirada perduda en l’infinit aterridor dels invidents i escolta atent la resposta del jove que seu davant d’ell. Sempre conversen sobre literatura. No parlen de res mes. No fa mai mencions personals de cortesia. No li interessa fer amistats. No té amics. Només necessita que algú li cedisca durant unes hores els ulls i la veu.»

Mentre llegeixen La senyora Dalloway, i senten música, una música orgànica i afirmen que les virtuds eufòniques de la prosa de Woolf són inqüestionables, planegen: «Més endavant visitarem Orlando. El text original, no la traducció que em va encarregar Victoria Ocampo per a l’Editorial Sur fa ja trenta anys […] A Pigmalión encomana les obres en anglès; a Goethe i  Beutelspacher, en alemany, i a Verbum, en francès. Afortunadament Buenos Aires disposa d’un ampli i variat circuit de llibreries especialitzades que nodreixen la seua avidesa i el converteixen, malgrat la miopia degenerativa, en un lector privilegiat. […] tanmateix, el pensament és a Londres, davant de l’aparador de Hatchard’s, al costat de Clarisa Dalloway. «No has de témer ja l’ardència del sol / ni de l’aspre hivern els furors», murmura l’argentí fent girar el bastó, com si poguera llegir els versos de Shakespeare al llibre obert que hi ha exposat a la vitrina de la llibreria londinenca. Llavors entén que ha arribat el moment de reprendre l’escriptura».

Alba Herrero Garcés, “En una casa. Notes sobre la feina de la llar i cures a través del procés per tal de fer una exposició a l’IVAM”; entre els mesos d’abril de 2021 i març de 2022, Alba Herrero i Ana Penyas van fer els entrevistes sobre la remuneració dels treball de casa i les cures; i, després, l’exposició: «En una casa. Genealogia del treball de la llar i les cures» entre els mesos de novembre de 2022 i abril de 2023. Arran d’una invitació oberta que els va fer Nuria Enguita, directora de l’IVAM, sobre dones treballant i cuidant. Una recerca hibrida entre la narrativa i la investigació social, entre l’escolta atenta i la cura dels relats en primera persona i la complicitat poètica amb què la il·lustració dialoga amb aquests elements que afloren en les entrevistes. Es tracta d’una aproximació íntima i política a l’anàlisi de les relacions socials i de poder que hi ha en cada moment. Una relectura sobre l’organització social de les cures, sobre les trajectòries de l’organització col·lectiva i de reivindicació de drets i condicions de treball dignes i sobre les configuracions familiars i les motivacions i expectatives de vida de les persones que fan la feina i les que la reben.

Treball domèstic, remunerat, per defugir d’imatges bucòliques i idealitzades, la qual cosa ens obliga a revisar i qüestionar privilegis i escapar d’essencialismes. Les diferents denominacions, que expliciten models de dones, les configuracions familiars i les relacions de poder o l’estructura social i les seues classes i ‘estratificacions’ socials i laborals: serventa (model del nacional-catolicisme), emfatitza la diferència social entre els grups susceptibles de ser servits i els servents, empleada de la llar (vincular al desarrotllisme franquista), treballadora de la llar; en cas, valencià, «anar a servir» o «estar en amo», podem afegir, «posar-se en amo», «minyona», «criada»… Tots el noms expliciten la relació de jerarquització, de supremacisme i de subordinació. També s’esmenten les migracions de dones a l’estat espanyol cap als països europeus com Suïssa, Alemanya, Bèlgica, França o els Països Baixos, en una mescla de motius econòmics i/o noves expectatives professionals i personals, sovint acompanyat de les conseqüències de la repressió de la dictadura franquista.

S’analitza la dècada dels huitanta i noranta de desindustrialització i d’incorporació de les dones a la feina formal (fora de la llar), amb l’aprovació de la llei del divorci, l’avortament i una major influència del moviment feminista; augment de les famílies amb dos salaris i la contractació de dones per a les feines domèstiques, estés a les classes mitjanes, no només altes, sovint una feina per hores, invisibilitzada, informal dins d’una economia submergida, i la lluita del col·lectiu de treballadores de la llar per unes condicions de treball dignes.

Explica les dinàmiques actuals de neocolonització i extractivisme en un context de «crisi de les cures» -especialment en els països enriquits- i globalització/mundialització de les cures com a resposta a aquestes crisi (Pérez Orozco, 2006). La contractació de les dones migrants, en un model basat en pràctiques (neo)servilistes, on l’imaginari servil i les condicions desiguals dificulten la professionalització, el reconeixement de la feina i les condicions dignes i justes per fer-ho (Castelló- Santamaría, 2009). Les lògiques de sub-règim d’interna, que han reaparegut amb intensitat amb les migracions vinculades a les cures en situacions de forta explotació laboral i vulneració de drets (Castelló-Santamaría, 2009, Herrero-Garcés, 2022). En l’actual organització social de les cures hi ha una transferència de la domesticitat i de la idiosincràsia familiar al mercat, sense qüestionar ni transformar la divisió sexual del treball (Castelló-Santamaría, 2009). Per tant, es denuncia la complicitat de l’estat, via absència de polítiques públiques vinculades a l’organització social de la cura i la democratització d’aquesta i també a través de la llei d’estrangeria i la legislació laboral que la regula… Amb les conseqüències d’abaratiment de les feines de la llar i les cures, la desresponsabilització dels homes en la gestió dels afers de la llar i la família… Els col·lectius de treballadores de la llar i de les cures ens recorden constantment que els drets de cura d’unes persones mai haurien de ser a costa dels drets i les condicions laborals i vitals d’altres. Denuncien també que la possibilitat de ser cuidades no hauria de ser un privilegi (Herrero-Garcés, 2022). Reivindiquen l’abolició del règim d’interna i una regulació real, amb un compliment també real -de les jornades laborals- de manera coherent amb el context actual. En la investigació s’analitzen discursos, emocions, percepcions, subjectivitats i les representacions de les persones vinculades a aquesta realitat concreta del treball de la llar i les cures, la insostenibilitat de les desigualtats, les experiències de vida i la ficció il·lustrada, l’exòde rural, un cos agenollat, les mans netejant un cos envellit… els dispositius dels fragments de les converses i entrevistes, la visibilització del que s’amaga, per treure a la llum i per sacsejar els imaginaris i els estereotips entorn al subjecte de la treballadora de la llar. Una lluita invita a revisar críticament els nostres privilegis, les nostres pràctiques quotidianes i acompanyar en una lluita transformadora, digna i col·lectiva que vol fer trontollar les estructures i les lògiques heteropatriarcals i neoliberals actuals; com analitza Nancy Frazer a Los talleres ocultos del capital, Un mapa para la izquierda Madrid, Traficantes de Sueños, 2020, sobre el treball per a la transformació, la redistribució de poder i el reconeixement social.

Pau Díaz Solano i Iris Espí Quiles a “Darrere de les postals. Polítiques culturals i perspectives locals davant la turistificació”, anoten en la introducció que «La societat és la cultura, procedeix i crea cultura i això encapsula la idea que la cultura per si mateixa és una manifestació intrínseca de la nostra identitat, independentment de la nostra percepció. En aquest sentit, la cultura no només reflecteix el que som, sinó que també té el poder d’influir sobre la nostra consciència i en el nostre entorn, tot convertint-se en motor de canvi social. La cultura és un element principal del capital social d’una comunitat i és generadora de cohesió social»… Açò ho afig jo: podríem també dir que la ‘cultura’ pot ser utilitzada per a fer tot el contrari del que s’ha afirmat abans: per destruir la nostra identitat, per invisibilitzar-la, alienar, colonitzar i generar anomia, caos i col·lapse social… La ‘cultura’, per a les elits, pot especialitzar-se en ser una eina de dominació i sotmetiment, en destruir els vincles, les pràctiques i els lligams col·lectius, invisibilitzar la crítica i desfer i tractar d’anihilar els signes d’identificació més decisius d’una societat comunitària d’un país com el nostre, posem per cas, la nostra llengua i cultura catalanes. En tractar de substituir-la per altres perspectives i cosmovisions culturals alienes als nostres interessos, tradicions, formes de vida i necessitats vitals.

S’expliciten les polítiques públiques culturals com a motor de desenvolupament social; la participació, dret a la cultura i comunitat a la ciutat de València, la relació entre cultura i desenvolupament, l’increment de la cohesió social, la inclusió, la participació, l’accés a la cultura, el consum cultural, la salvaguarda de la identitat de les comunitats locals, la inclusió en els processos de presa de posició en relació amb les polítiques culturals (UNESCO, 2015) per generar una sèrie de beneficis en economia, educació, comunicació, participació, governança, igualtat i patrimoni; les polítiques culturals per al desenvolupament local; el cas de València: aplicabilitat actual d’un model centrat en el desenvolupament de la ciutadania per satisfer les necessitats, patrimoni, tradició, maneres de viure, compartir la identitat local, enfortir la creativitat i la cohesió social. En les conclusions es presenta un nou enfocament per tal de prioritzar la cultura i el desenvolupament arrelats en la creació local i la vida cultural comunitària.

Carlos Lopes, sociòleg i economista, a“Àfrica en trànsit: diversitat, dilemes i futurs”, repassa les diferents crisis que s’han patit, darrerament, des de la crisi econòmica del 2008-2009 que va posar de manifest les dificultats de la governança mundial per a fer front a les innovacions d’inversió de capital, a causa de la debilitat dels òrgans reguladors fins a la guerra entre Rússia i Ucraïna, les crisis ecològiques, la pandèmia i la recuperació econòmica una gran part del món del 2021, com les pertorbacions econòmiques del 2022 amb crisi energètica afegida i explica les repercussions sobre Àfrica de totes aquestes crisis que cauen en terreny ben adobat per augmentar els sofriments.

Àfrica s’ha vist atrapada en els diversos moviments d’aquest període erràtic: de manera positiva per als països que exporten petroli i altres productes bàsics a preus en augment; de manera negativa per als altres, més nombrosos, que pateixen l’increment dels seus preus d’importació, l’impacte freqüent d’una forta dependència dels productes russos o ucraïnesos i l’extensió de la inflació a la majoria dels sectors. Analitza la resiliència i les febleses d’Àfrica, l’endeutament, l’espoliació i exportació de productes energètics bàsics, com el gas, l’hidrogen verd i minerals estratègics per a permetre que altres prosperen a costa d’Àfrica, que podria fer servir aquestes energies per a transformar l’economia del continent africà. Denuncia que algunes mesures d’Europa contra l’escalfament global, que es fan mitjançant la reactivació de les mines de carbó i les centrals elèctriques, es perceben, des d’Àfrica, com a cíniques. Observem a Àfrica una ambivalència d’esperances i preocupacions, alguns països es troben en «default parcial» (Ghana, Zàmbia…), alguns altres països amb problemes de deute molt elevats amb els creditors externs (Angola, el Gabon, Moçambic, el Congo, Ghana, el Senegal i Tunísia es troben a la llista dels vint països del món que gasten la major part dels seus productes públics a pagar el seu deute, el cas extrem és Somàlia que en gasta el 96,8 %), països amb bloqueig econòmic, amb preus altíssims per a molts productes bàsics, augment dels dèficits alimentaris…

El món no pot ignorar que aquests problemes d’Àfrica són globals, a més a més els problemes globals afecten de manera més intensa a Àfrica, «és segur que Àfrica s’enfrontarà a múltiples crisis socials i conflictes polítics que acceleraran la inestabilitat i aplanaran el camí perquè populistes, radicals i terroristes hi tinguen una bona temporada.»

Gustau Muñoz , els seus darrers llibres, del 2023, són Aproximacions a l’esperit dels temps (ed.), IAM-CVEI, i Després del llibre. Notes sobre llibres, història i cultura, Edicions de la UB, a Una era de conflictes intractables, s’interroga, des de l’inici, si hem entrat en una era de conflictes amb una solució molt difícil i llunyana, que posen en joc contradiccions irresolubles, decisions tràgiques o alternatives inviables? I afirma que sembla que sí, que aquestes situacions negatives, sense eixida immediata, on totes les parts tenen les seues raons i cap no té la raó, són la norma, no l’excepció.

Analitza situacions històriques on una part tenia la raó, els Aliats, durant la Segona Guerra Mundial, i una altra no en tenia, l’Alemanya de Hitler, on estava en joc la supervivència de la humanitat; també durant la postguerra, davant les dictadures (de Portugal, Espanya i Grècia) i les guerres colonials (d’Algèria i el Vietnam) l’alternativa era clara i unívoca de l’ètica, l’antifeixisme i la raó democràtica; també davant la invasió d’Hongria, el 1956, tot i el pes del mite de la revolució d’Octubre i la victòria sobre el nazi-feixisme en nom del proletariat i els pobles oprimits i, de manera més clara, la invasió de Txecoslovàquia el 1968 que liquidava la Primavera de Praga. Les lluites anticolonialistes i anti-imperialistes de la segona meitat del segle XX dels pobles revoltats a l’Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica, com la fi de l’esclavitud, l’alliberament de les dones davant el patriarcat, encara no aconseguida del tot la igualtat real… Ara, però, ens trobem davant de situacions carregades d’ambigüitat on la gamma de matisos i l’escala de la complexitat han fet un salt qualitatiu. Les contradiccions secundàries han mutat en principals, una mena d’esquinçaments «intractables» en formen part d’alguns dels conflictes oberts i sagnants actuals. Els «enfrontaments brutals als camps de batalla entre Israel-Hamàs o el de Rússia-Ucraïna. Però també altres més sinuosos, larvats, silenciosos, però farcits de conseqüències, com la immigració irregular massiva a Europa (també als Estats Units). O el dilema entre aturar i revertir el creixement econòmic o patir els efectes imprevisibles de la crisi climàtica i del desbordament radical de les condicions de sustentació de la vida humana al planeta.»

També afig, Gustau Muñoz, conflictes «ja identificats i altres latents que es perfilen en un horitzó problemàtic» […]: «el desnivell abrupte entre una part de la humanitat que viu en condicions més o menys acceptables (amb una minoria privilegiada escandalosament ultra-rica) i les masses desheretades víctimes de règims corruptes, immadurs o demencial que proliferen a les perifèries. No tot és culpa del pèrfid Nord desenvolupat. Els règims dictatorials, integristes, fonamentalistes, foraviats […] tenen una gran part de responsabilitat. I tenen explicació i dinàmica pròpia, no són derivacions o conseqüències de l’imperialisme o recialles del colonialisme, que és una explicació sempre a l’abast, consoladora en la seua simplicitat».

Explicita la memòria selectiva i la informació esbiaixada per no voler saber, mediàticament, i es pregunta pels armenis expulsats de Nagorno Karabakh per Azerbaidjan, de la situació dels gitanos a Hongria i Txèquia, de la marginació i opressió de les dones a Afganistan, de l’expulsió sumaria de dos milions de refugiats afganesos de Paquistan, de la manca de drets i igualtat efectiva de les dones al món àrab-islàmic en general, de la violència dels militants hinduistes que tenen camp lliure a l’Índia actual, els rojinhas a Myanmar, víctimes oblidades de neteja ètnica i genocidi i molts més, com els milions de refugiats que va en un augment «sostingut».

Explicita a Llavors d’una mala maror, les conseqüències d’una globalització neoliberal que ha fet «guanyadors» als països de l’Extrem Orient (Xina, Índia, Corea del sud, Taiwan, Indonesia, Vietnam), industrialització ràpida, creixement exponencial, auge dels grans centres comercials i de les grans urbs, del comerç electrònic, abaratiment dels transports de llarga distància, economia de turistficació, règims polítics ‘autoritaris’… Conflictes intractables en un món de canvis geopolítics, paradoxes i contradiccions molt greus davant els nous instruments tecnològics, la crisi climàtica i ecològica, la impossibilitat d’un creixement sense fi de la població i de l’activitat econòmica, velles o noves propensions imperials, arcaisme i ultramodernitat en un món marcadament asincrònic.

Per tal de concretar aquestes idees de fons, s’aproxima a quatre d’aquests conflictes intractables de naturalesa molt diversa que estructuren el present a l’alçada de la tercera dècada del segle XXI i projecten ombres de foscor sobre el futur:

Israel/Palestina, Rússia/Ucraïna, La immigració irregular, L’horitzó del decreixement i Per acabar, fa propostes a mode d’utopia viable o desitjable:

Potser un dia israelians i palestins, amb ajuda de les potències regionals i globals, arribaran a uns acords de pau definitius, realistes i alhora viables […] l’acceptació de l’existència de l’Estat d’Israel i l’acceptació d’un Estat palestí viable, cosa que implica la renúncia a assentaments a Cisjordània, per exemple, i sobretot una voluntat de cooperació i d’arribar a acords sobre un gran ventall d’aspectes socials i polítics a partir d’una premissa de respecte i reconeixement. Per arribar un dia -qui sap – a una eventual federació o confederació […].

Potser un dia Rússia es desfarà de les ànsies neoimperials que catalitza a hores d’ara Valdimir Putin i tornarà a un camí de democratització autèntica i de pau. Llavors reconeixerà l’errada fatal que fou la invasió il·legal d’Ucraïna, que ha generat un gran trasbals polític i grans costos humans i també econòmics […].

Potser un dia es podria arribar a la fi de la immigració irregular, substituïda per migracions pautades i segures, sense màfies dedicades al tràfic de persones ni travesses d’alt risc a la Mediterrània o a l’Atlàntic (i a la frontera de Rio Grande entre Mèxic i els Estats Units) […].

Potser un dia una humanitat justa i benèfica seurà en assemblea i prendrà seriosament en consideració els avisos de tota mena d’experts en quant al canvi climàtic, la crisi ecològica, la degradació de la biosfera, l’extinció d’espècies i, en general, la impossibilitat de continuar pel camí de l’expansió econòmica i demogràfica global. I prendrà mesures de contenció i reducció pautada i acordada, mirant de trobar les millors solucions, les més eficaces i equitatives. […].

Tot plegat seria desitjable i molta gent treballa en aquesta direcció. Caldria un canvi cultural profund[…]. El problema és que «A la humanitat li costa aprendre, però a la fi aprén. Normalment després de les catàstrofes, vet aquí el drama».

Dominic Keown, autor entre altres de Sobre la poesia catalana contemporània (Tres i Quatre) i Polifonia de la subversió: la veu col·lectiva de Vicent Andrés Estellés (Tàndem), a “‘Màscares’ de Jaume Pérez Montaner. Un assaig ezquizoliterari”, analitza els poemes de Jaume del Poemari Defensa d’una forma: Poesia completa, 1976-2018.

Keown, armat d’una exhaustiva bibliografia sobre els traumes (Atkinson, M. I M. Richardson), les anàlisis canònics de Haraold Bloom, del Natdja d’Andre Breton, de Deleuze i Guattari, els estudis psicològics sobre la malenconia de Freud, els estudis de Mark Fishersobre el capitalisme i la depressió, el postmodernisme de Fredric Jameson, els fantasmes i espectres de J.P. Lupi i el llenguatge sobre la esquizofrènia de Gina Kuperberg, entre altres, doncs tabé hi ha el Hamlet, el «Corb» de Poe fins El espíritu de la colmena i la casa dels esperits d’Allende, Maria Mercè Marçal, els cementeris de Valéry i Espriu (i Los otros d’Amenábar, 2001), analitza, a consciència i pormenoritzadament, alguns dels poemes de Jaume Pérez Montaner, remarcant la natura metacrítica de l’exercici i la disconformitat amb la norma: la denuncia directa de la celebració desbordant del cinqué centenari de l’inici de l’aventura imperial de Castella. Evidentment, la concomitantexpulsió dels jueus i les conseqüències nefastes de la caiguda de Granada per a la població àrab de la península, havien de fer reflexionar forçosament sobre les atrocitats del segle XX amb el seu expansionisme, genocidis, exilis i apartheids […] I Màscares ens forneix una reflexió teòrica sobre el neoliberalisme hegemònic i la introspecció enlluernadora de la seua estètica, els postmodernisme. Adverteix l’auster monocromatisme que envolta la figura de Pérez Montaner, la dimensió còsmica i acronomètrica que envolta aquesta reencarnació coincideix amb l’esperit viatger de la seua antecessora, l’evocació de la Nadja original, la dimensió d’identitat dissociativa, la multiplicitat d’identificacions, l’isolament, la resistència ideològica davant la violència neoliberal, el desesper de la introspecció postmodernista, la tendència cap a la plenitud, la insistència en la foscor de l’espill contrasta amb el luxe tan característic de la imatgeria postmoderna, la profunditat de l’experiència que divergeix radicalment de l’enginyosa superficialitat del moviment contemporani que Jamenson i Foster troben tan destestablement desencaminadora, la segona persona del singular, l’originalitat en l’aventura lírica, la polifonia de l’experiència davant d’un capitalisme del càlcul quantitatiu; la primera persona del plural torna a complicar el tema identitari, la celebració de la natura, l’interés per la cultura anglesa, l’elogi vibrant de la vida urbana i la seua màgia, el compromís eticoestètic, la vitalitat transcendent, la visió de permanència -un estiu etern-de la bellesa personal del moment:

But thy eternal summer not fade […]

So long as men can breathe or eyes can see,

So long lives this, and this gives life to thee

Documents: Carta inèdita Joan Fuster a Ernest Martínez Ferrado «Sigues, tothora, un esperit crític», de Vicent Alonso: «Fa unes setmanes que l’Arxiu Joan Fuster ha afegit un nou document a la correspondència entre l’escriptor de Sueca i Jesús Ernest Martínez Ferrando. Es tracta d’una carta tramesa per Fuster el 12 d’agost de 1953 en resposta a la que Martínez Ferrando lii havia escrit uns dies abans (6-VIII-1953) a propòsit, entre altres assumptes de la lectura entusiàstica del llibre Terra en boca» (Editorial Barcino, 1953). La carta d’Ernest Martínez hauria d’haver estat la número 27, en el lloc corresponent del volum 3 de la Correspondència, València, Eliseu Climent editor, 1999, «i, llegida la conversa ja completa, extraure’n les seues conclusions personals. És exactament el que jo mateix he fet com a pas previ a la redacció d’aquest paper», confessa Vicent Alonso.

Des de la Vila Joiosa, el 6 d’agost de 1953, Martínez Ferrando comença una carta a Fuster del llibre que acaba de llegir-li, fet gens estrany ja que aquell no desaprofità cap ocasió per mostrar-se ben a gust amb el que aquest escrivia i amb el que representava dins del panorama de les lletres valencianes. No sols l’elogia a l’inici sinó tot al llarg d’una carta que, com en tantes altres ocasions, remarca que els seus papers representen noves vies mai explorades pels escriptors valenciana: «Gràcies a Déu que surt un poeta que aporta una nova interpretació literària de la ciutat i del paisatge valencians». Elogia l’alta significació poètica de Fuster en la poesia valenciana; «n’és una aurora que feia temps que trigava a manifestar-se. Ho entendran així a la «bruta» ciutat del Guadalaviar? No ho crec fàcil. Quin drama aquesta València on el neguit apareix sota les fiambreres»), i el to d’espontaneïtat permanent de Martínez Ferrando, com subratlla Alonso, ens situen dins del marc cognitiu que Fuster no deixà mai de tenir al cap, que l’obligació d’un escriptor és fer-se llegir, incloses totes les conseqüències que se’n deriven: amenitat, interés, pensament crític, mordacitat amb els tòpics, els tabús, les indolències, les banalitats i mediocritats… En aquesta correspondència entre Fuster i Martínez Ferrando, Fuster li escriu, directe i amb certa «displicència», que deixem córrer els elogis, perquè el que li preocupava a Fuster era llavors: «escriure des de la «bona fe», allunyar.se de la poesia «bonica» i experimentar amb «l’altra poesia», la que apareixeria als ulls de la gent -de la poca gent que hi mira- escandalosa i impublicable, una mostra de la qual -el poema «L’odi–, li adjunta… Explicita, Alonso, que «potser estem davant del cor de les preocupacions que omplien la ment d’un poeta a punt d’abandonar el gènere i d’obrir -o més exactament, de continuar – una de les trajectòries assagístiques més importants de la literatura catalana».

Vicent Alonso, amb ajut de l’esplèndid treball de Josep Iborra Fuster portàtil, (obric un llarg parèntesi, que ara mateix s’estan editant els seus excel·lents Diaris i la no menys excel·lent Sèrie Literària, amb pròleg de Francesc Pérez Moragón i nota preliminar d’Enric Iborra), la definició de «l’escepticisme fusterià», d’Antoni Defez i Tobies Grimaltos, aquell que el situa ‘incompatible’ amb la poesia lírica amb un llegat intel·lectual irrepetible i aquest, remembrant que l’escèptic «dubta i encerta», dubta per encertar i enraonar; raonable, no dogmàtic ni visceral; remarca com Enric Iborra, a l’Espill 67, arran de Causar-se d’esperar i al Diccionari per a ociosos, analitza la qüestió de l’abandó de la poesia perquè explica millor el contingut de la carta de Fuster on col·loquialment afirma: «Començaran per dir-me que no és poesia. I a mi (us ho diré amb confiança) m’és igual que siga poesia o que no hi siga». Perquè el que està en joc no és la genialitat, ni l’originalitat, sinó la utilitat, la possibilitat col·lectiva de salvar els mots de casa cosa enmig d’un feixisme anihilador, com veiem que tornen avui mateix, els de la dreta del País Valencià, que afirmen amb maneres marcials i imperatives que el valencià o català no el parla ningú i que només tenim el «deberrrr» d’expressar-nos en castellà o espanyol, no tenim cap dret a res… Perquè la nostra llengua i cultura valenciana o catalana, per a «ells», la dreta radicalitzada espanyola, és ‘forastera’.

Més encara, Vicent Alonso, des de la crítica literària, Enric Balaguer, Sam Abrams i Salvador Ortells han abordat l’assumpte del pas de Fuster de la poesia a l’assaig, tot i que tots, i així ho remarca Alonso, afirmen que Fuster fou poeta fins a la fi i assagista des del principi, no observen un tall cognitiu o epistemològic considerable en una obra tan singular com la de Joan Fuster, on relliga els discurs «líric» i l’assagístic discursiu, com també subratlla Enric Sòria, que «trobarem prou de lirisme soterrat per les seues proses», inclús en les obres més pròpiament polítiques com, Nosaltres, els valencians i les altres, podríem afegir. Antoni Riera en explicitar la raó moral de Fuster afirma que l’única norma moral que podria ser recollida, amb insistència, al llarg de l’obra de Fuster, diria així: «Sigues, tothora, un esperit crític».

També s’explica amb detall la demanda que li havia fet Martínez Ferrando a Fuster, en la seua lletra,: «ja m’explicarà allò del Valéry sòrdid» (?), incrustat en la bella «Quasi-oda al Mediterrani» que tant m’ha complagut», concretament els versos que li cita del Cementiri marí (1920), i de la referència a la definició del món com «una taca en la puresa del No-Ésser» i és raonable pensar que Fuster coneixia el comentari de Gustave Cohen, «Assaig d’explicació d’El Cementiri marí», traduït per Marta Berenguel, posat a l’epíleg de Xavier Berenguel que havia traduït i publicat a Empúries, Cementeri marí (1984). S’esmenta el pròleg de J.V. Foix a Terra en la boca de Joan Fuster, que critica el to de suficiència d’aquesta «prosa poc cartesiana» de Foix, a qui li les va encarregar Casacuberta, segons afirma Salvador Ortells a la seua tesi doctoral Joan Fuster. D’un temps, d’un país (1922-1992), València, IVAM, 2023. Al·ludeix a la lletra F del llibre Alfabet de Josep Palacios, a partir d’aquest prefaci de Foix a Terra en boca. Segons Isabel Robles, Palacios «sembla trobar gran satisfacció» a confessar els plagis. Ho diu a propòsit de la F de Foix, J. V.», on precisa que ha emprat un fragment de l’obra de Foix «que no inclourà, segurament, en les seues Obres Completes», Palacios inclou, a la segona edició de Terra en boca, quan comença «la tirallonga d’indicacions» del prologista i, més concretament des de «i he d’extirpar el pròleg de Foix que el modèlic editor va endossar-li amb zel patriòtic» fins a la signatura: «J.P. a la Ribera del Xúquer, tardor de 1993», ho signa Vicent Alonso a Xodos -Tancat de l’Alter, Octubre 2023.

De la interessant entrevista que Simona Skrabec li fa a Tim Jackson, en realitat una conversa oberta, en parlar de Hannah Arendt, Wangari Mathai, Ludwing Boltzmann, Schumpeter, Emily Dickinson, Maya Angelou, Jackson explica els valors per determinar què significa ser humà, què significa el progrés, què significa la cultura i també com nosaltres, en tant que individus, podem transcendir la nostra condició material. Perquè la qüestió d’on són els límits és una qüestió fonamental, especialment en economia i també en ecologia; de la necessitat de les reparacions d’uns ecosistemes vitals destruïts, els posicionaments contra-culturals, com a extremadament importants perquè reequilibra la incapacitat d’aprendre del passat i evita la ignorància generalitzada… Necessitem una filosofia que sigui capaç de prestar resistència a la seducció que tenen les coses que són falses, dels relats col·lectius inhumans… Però la filosofia que ens resulta més còmoda és la que diu que les coses amb el temps milloren i que per això no cal preocupar-se en excés (pels excessos humans). Com que la realitat demostra exactament el contrari, això pot tenir conseqüències nefastes perquè podem perdre la motivació d’intentar provocar els canvis… La lluita, la resistència sempre és crucial per aconseguir canvis davant d’un món que hem destruït per un consumisme i una «modernitat» que ha accelerat la velocitat tan com ha pogut per poder superar qualsevol límit… Per això no entenc el progrés de manera lineal, perquè per progressar hem de tornar enrere, cercar l’espai on regna la diversitat, un espai que es nodreix del passat per trobar solucions, un espai que és accessible a tothom, sense distincions prèvies…

Dies de guardar (‘Dietari, 2005-2009) de Josep J. Conill, ens narra la seua vida quotidiana, la seua vida com a professor de batxillerat, els records d’estudiant de filologia a la Universitat de València, algunes de les seues trobades i converses, els seus somnis, el seu ingrés en el Seminari de Sociologia de València, dirigit per Lluís Aracil, i gràcies a Josep Lluís Navarro va conèixer la teoria positiva dels llenguatge d’Auguste Comte, del Système de politique positive, una exposició en català, a càrrec de Pere Martínez; esmenta la narració de Borges «Pierre Menard, autor del Quijote» i conclou que Comte afirma la naturalesa del llenguatge amb més encert que ell Cours de linquistique générale de Ferdinand de Saussure, que considera «una obra tan maldesra en alguns aspectes»… Esmenta La pesta d’Albert Camus, la sensació que la terra pot obrir-se d’un moment a l’altre sota els nostres peus no ens l’estalvia ningú davant les pandèmies actuals, llegeix En el mismo barco de Peter Sloterdijk: «l’art d’una comunitat de repetir-se en les següents generacions és un projecte essencialment polític», sobre el significat del nacionalisme, de la reproducció, de les necessitats vitals, l’àmbit de les «necessitats prehistòriques», «el teatre d’operacions del mite, que desplega les seues forces tectòniques per sota de la política il·lustrada, com una mena d’inconscient obscè que hom tracta de reprimir, però que treu el nas de tant en tant en forma d’actes fallits, tot sovint bàrbars i imprevisibles». Li ve a la memòria «el Canetti de La conciencia de las palabras, el Garcia Calvo de Lalia, certs llibres de George Stiner o l’Aracil de Dir la realitat. Ningú no podrà dir que peque de modest».

20-X-05. Després de confessar que la consideració de tenir davant essencialment bona pasta, en l’alumnat de batxillerat, amb «una bona dosi raonable de curiositat i d’iniciativa personal», considera que «es tractava d’una al·lucinació, com el temps ha evidenciat, i una mera reforma de l’ensenyament m’ha situat enfront d’un panorama humà que fa autèntica basarda a causa del grau d’embrutiment, maldat i estupidesa que a vegades es capaç d’exhibir». Esmenta el pedagogs rousseaunians que volen fer-nos creure que tota la culpa del desinterés cal atribuir-la només a les circumstància socials, fugint de la sòrdida quotidianitat televisiva i, tot plegat, ho compara amb el problema del mal, que l’escriptor israelià Amos Oz comentava fa uns dies en un interessant article aparegut en «Babelia», el suplement del diari madrileny El País. És a dir que el mal ha estat evacuat de les ciències social amb l’excusa que es tracta d’una qüestió moral… Però aquesta decisió epistemològica les condemna a deixar sense explicació certes conductes.

21-X-05. Confessa que mai l’ha abandonat la fascinació d’abandonar-ho tot i pujar en un d’aquests trens que l’atzar posava en el seu camí, comm la lletra del tango d’Homero Manzi, que canta «el misterio de adiós que siembra el tren» i ho relaciona amb la novel·la de George Simenon L’home que mirava passar els trens, que explica la història d’un ciutadà de províncies, treballador i honest pare de família, paradigma de l’existència acomodada i petitburgesa, que un dia cedeix a la temptació d’agafar un tren qualsevol que s’atura a l’estació del seu poble,i marxar a la metròpoli de Paris a la recerca d’una nova vida… En realitat, sedentari com és, aquesta temptació l’associa a la decisió de «Wakefield», el protagonista de la narració més intensa de Nathaniel Hawthorne, un personatge mediocre i rutinari que un dia sense cap raó aparent, se les pira deixant enrere tota la seua vida anterior…

26-X-05, esmenta l’escriptor antillà Édouard Glissant a la seua Introducción a una poética de lo diverso, on afirma que ·l’escriptor contemporani, l’escriptor actual, no és monolingüe, fins i tot si només coneix una llengua, perquè escriu en presència de totes les llengües del món». Josep J. Conill considera, amb «la mirada» de Glissant, la ‘responsabilitat’ de l’escriptor i critica «els autors «engatjats» (passez le mot), imbuïts de la necessitat d’implicar-se en els combats per l’emancipació de la classe obrera, d’acord amb la doctrina del realisme socialista com a propaganda dels partits comunistes». Els acusa que «sembla, en els millors dels casos, el resultat d’una barreja indigesta d’innocència i d’ignorància, això és d’innocència culpable – també ben sovint, de fer mala literatura». Interpreta que Glissant vol dir que ara els escrits i els nostres actes «no coneix fronteres» i qüestiona l’olímpic supremacisme, ens volen convèncer que amb les nostres llengües d’abast limitat no ens trobem en condicions de copsar la realitat del món actual, perquè la «universalitat» -quin terme tan pretensiós en boca d’unes criatures tan insignificants com els humans! – és patrimoni exclusiu de les grans «llengües»…. I critica la xerrameca buida, el soroll eixordador, el càncer de l’ecosistema verbal, la xafarderia, la frivolitat literària que ens arrossega a tots cap a l’aigüera, com l’onada, imparable i devastadora, d’un tsunami…

21-XI-05 Somia escriure un informe a l’estat a fi de detectar les tendències subversives de la ciutadania com el que imagina Ismail Kadaré en la novel·la El palau dels somnis i també es pregunta sobre l’hegemonia de la plaga humana i descarta, per inversemblant, els casos de convivència simbiòtica d’espècies superiors imaginats per alguns autors de ciència-ficció com ara Arthur C. Clarke.

A l’apartat Llibres, hi ha:

L’article d’Andrés Moya, “Origen, evolució i ‘fabricació’ de la vida”, sobre Un planeta creatiu. Com va començar la vida a la Terra i com la fabricarem en el laboratori, de Juli Peretó, 344 pp., 2022, València, Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, amb les il·lustració de Manuel Boix i una explicació detallada de les aportacions científiques sobre l’origende la vida, a cada capítol, 1) A. Oparin i com va poder formar-se la vida a la Terra; 2) A. Lazcano i la idea d’unitat que comparteixen tots els organismes vius que els remunten a una forma primitiva original de la qual han derivat la resta; 3) A. Moreno i la pregunta sobre en què consisteix un «ens viu» ací o en altres llocs; els capítols 4 (Joan Oró), 5 (L. Miller) i 6 (Krishnamurthy) són els més tècnics i recullen diverses investigacions sobre la química prebiòtica i la química «difusa» o «combinatorial; el capítol 7 (Lynn Margulis) per explicar com s’ha produït l’evolució de la complexitat biològica (Gaia i Medea), a més de l’acció antròpica recent. El capítol 9 (Jack Szostak) i el salt al que Peretó denomina, la biologia prometeica i la possibilitat de síntesi de vida; en aquest capítol es recorre a algunes obres de ficció dels segles XIX (Mary W. Shelley) o XX (Harry Mulisch) per a abordar la fabricació de la vida i els intents «prematurs» i la nova biologia amb aspiracions d’enginyeria… I la remarca de Juli Peretó sobre la ciència com a creativitat humana.

Sandra Obiol Francés, a l’article “Una sociologia des de i per al País Valencià”, analitza el llibre Camins d’incertesa i frustració. Les classes mitjanes valencianes (2004-2008), Rafael Castelló-Cogollos, 196 pp., 2022, València, Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i Investigació, descriu l’estructura de classes al País Valencià i les condicions de la vida dels valencians, sobretot que les classes mitjanes estan especialment perjudicades per les febleses i incerteses del model econòmic valencià, per l’empitjorament de les condicions materials de vida que les acosta a les classes baixes. Amb els materials i la mirada de Joan Fuster, de Josep Picó, de Damià Mollà, de Josep Vicent Marqués, Eduard Mira, Rafael Ninyoles de l’obra col·lectiva Estructura social del País Valencià, analitza els valencians com a col·lectivitat específica; també aprofita el treball de Rafael Xambó per destacar la importància del marc d’anàlisi del País Valencià, en funció dels nostres interessos, coma realitat definida i independent del Regne d’Espanya, amb clara intenció ontològica: ens diu què som, qui som, també qui no som i què. Situa el País Valencià en un debat d’abast internacional, des de l’anàlisi de les classes socials i un millor coneixement de les condicions de la valenciana gent: sobre les investigacions, els mitjans de comunicació, la participació de la societat civil valenciana, la docència, els canvis a la demografia, les relacions socials i de poder que sustenten el coneixement i l’ús social de la llengua i la cultura catalanes del País Valencià. Mostra com si el País Valencià no constitueix un marc d’anàlisi més habitual en les nostres recerques és per qüestions ideològiques no científiques. A causa d’un nacionalisme espanyolista que, en general, rebutja, mira de reüll i menysprea els altres ‘nacionalismes’, considerats perifèrics, a satelitzar i a l’extrem a anorrear… 

Al remat, Rafael Castelló i Sandra Obiol, amb l’ajut de Michael Burawoy i Pierre Bourdieu es pregunta «per a qui i per a què exercim la sociologia?». En el cas de R. Castelló és nítida: Per i per al País Valencià, constata S. Albiol, amb unes referències bibliogràfiques interessants.

Ferran Garcia-Oliver, a Una història que commou, analitza Els jueus als Països Catalans al segle XX, Joan Pérez i Ventayol (ed.), 298 pp., 2023, Palma, Lleonard Muntaner-Afers.

Comença afirmant, en la seua mirada d’historiador solvent, que «La història del Països Catalans, inclou, també, sengles neteges ètniques. El 1492 els jueus en foren expulsats, i el 1609 els tocà als moriscos que, d’ençà dels entusiastes batejos agermanats, s’havien resignat públicament a viure com a cristians», i explicita les responsabilitats i algunes de les conseqüències. El pogrom de 1391, el més terrible de tots, que precipità conversions massives i la desaparició de quasi totes les aljames, en particular, la d’aquell triangle esponerós format per les de Barcelona, València i Palma.

A diferència de Castella, el tracte amb els conversos als Països Catalans va millorar a cartes vistes, en paral·lel al procés d’immersió en tots els àmbits que fins llavors, com a descendents de Moisès, tenien l’accés vedat, del notarial a l’eclesiàstic, o de les inversions en les finances públiques a la càtedra universitària i la magistratura política… L’expulsió de 1492 combinada amb la repressió sistemàtica de la Inquisició, fa desaparèixer la petjada física, material del jueu dels Països Catalans i de tots els regnes hispànics. Els conversos es dilueixen com un terrós de sucre entre els espasmes de terror i el retir cap a l’anonimat… Malgrat tot, la seua ombra inquietant fa la impressió que s’ha agegantat ara que no hi són. Les obsessions i les inquietuds sobretot es fan presents a Castella, a mitjan segle XV amb la «limpieza de sangre», però les seqüeles s’estenen cap als Països Catalans. Quevedo els diu la veu d’un porc; Lope de Vega els fa escarni a sobre dels escenaris; a Mallorca, al barri del Segell de Palma, es discrimina i persegueix, de manera infamant, els «xuetes». La revolució del 1789 concedeix als jueus els drets civils i polítics, però les primeres famílies no arrelen a la Catalunya del Nord, sota sobirania francesa des del 1659, fins a mitjan segle XIX. No es fien d’Espanya.

Hi ha enemics reals i enemics imaginaris; hi ha enemics exteriors i interiors, que serveixen per reafirmar els valors dominants i les identitats ‘nacionals’; es creen bocs emissaris, en els jueus, en els afrancesats, els liberals, maçons, les conspiracions internacionals (sobretot, la marxista) blanc dels botxins de la caverna integrista. L’antisemitisme recorre Europa com la pólvora, amb la publicació de pamflets sinistres com Els protocols dels savis de Sió i la multiplicació de pogroms, en particular, a la Rússia tsarista. Els mals vents travessen les Alberes i penetren a casa nostra. En aquest context d’inscriu Els jueus als Països Catalans al segle XXI. Remarca les dificultats de la recerca per la manca de materials documentals. Aquests és l’estigma dels col·lectius minoritzats, la fragmentació…

Assenyala, en primer lloc, que la sort dels jueus dels Països Catalans està lligada inexorablement als vaivens polítics dels respectius estats, el francès i l’espanyol; si la judeofília circula millor durant les etapes democràtiques, la judeofòbia pren vent en les reculades dictatorials portadores de revifalles ultramuntanes. La dictadura de Primo de Rivera, el Govern de Vichy i la dictadura de Franco exemplifiquen el tomb regressiu, les mesures restrictives, la caricatura, el «racialisme», els tòpics incrustats en la mentalitat reaccionària. En segon lloc, atès que jueus no n’hi ha o en són ben pocs, l’antisemitisme es planteja, al sud dels Pirineus, com un ingredient del discurs reaccionari o populista (Blasco Ibañez), Franco, els seus camarades falangistes i eminents historiadors «liberals», com Claudio Sánchez Albornoz, sabien que el «problema» jueu va ser resolt el 1492 pels Reis Catòlics i el Tribunal del Sant Ofici.

En tercer lloc, el context internacional determina no sols reaccions i solucions internes, sinó també l’afluència cap a les nostres terres de jueus procedents del nord d’Europa, de l’Imperi turc i del Magrib: les persecucions nazis i la descolonització algeriana i marroquina; cap al tercer quart de segle XX s’hi sumen jueus sud-americans, que fugen de les dictadures militars xap als Països Catalans. En quart lloc, analitza l’antisemitisme arran de la creació de l’estat d’Israel i la tragèdia palestina, amb guerres, intifades i terrorisme per ambdues bandes. Malgrat les ocupacions violentes protagonitzades pels colons amb el suport del govern d’extrema dreta i l’exèrcit, no lleva, que una part considerable de la societat del Països Catalana continue afecta a Israel, i tracte de cercar una solució sensata al conflicte entre Israel i Palestina, a hores d’ara, terrible.

Garcia-Oliver remarca la singladura de les persones i les famílies presents al llibre sobre Els jueus als Països Catalans al segle XX, que escullen la nostra terra per viure-hi, en aquest convuls i hiperbòlic segle XX, hi ha una «història» que ens commou. Conèixer-la significa saber una mica més de nosaltres mateixos. Remembrem que el segle XX és un segle travessat pel nazisme, els feixismes i altres totalitarismes. Això no vol dir abraçar el victimisme, ni el maniqueisme. Tal com diu Joan Pérez i Ventayol al pròleg: «existeixen patrons que es repeteixen i dinàmiques que s’entrecreuen» entre Catalunya, el País Valencià i les Illes. Només cal voluntat i ambició.