Jordina Gort Oliver
La novel·la de Montserrat Corretger -professora, investigadora i escriptora- conté tots els elements perquè la lectura esdevingui veritablement atractiva: un escenari històric, el Reus dels anys 20 i 30; uns personatges entranyables amb els seus alts i baixos, amb amors i desamors, discursos ideològics, lluites polítiques i socials; molts referents culturals i literaris, que es concreten en llocs, persones i llibres, i un gran respecte per la condició humana.
No m’entretindré a comentar l’argument de la novel·la, que ja es descobreix només llegint el revers del mateix llibre, i tampoc em dedicaré a definir a quin tipus de novel·la pertany perquè Josep Murgades ja ho ha fet de manera brillant, com acostuma, a la ressenya a Els Marges (130, Primavera 2023) amb aquestes paraules: “Un artefacte tot ell que exemplifica de meravella la viabilitat d’una opció intermèdia entre els dos grans pols de relat possibles segons Aristòtil (Poètica, 1451 b): l’històric i el ficcional; és a dir, el particular, atenent a allò esdevingut factualment, i l’universal, fruit d’allò imaginat que s’hauria tanmateix pogut esdevenir. Novel.la històrica o història novel·lada, doncs? Totes dues, en l’obra que ens ocupa, indestriablement. Aquella, amb documentació contrastada, sobretot pel que fa a dades i a dates; aquesta, amb reconstrucció versemblant, sobretot pel que fa als diàlegs en boca de les dramatis personae.” (p. 126-128)
Miraré de parlar dels petits plaers de llegir-la. I aquests emanen de tres aspectes molt ben dissenyats que destaquen especialment: el viatge al passat, les emocions i el tempo lent.
Llegir la novel·la de Montserrat Corretger és, tal com la mateixa autora augura als seus futurs lectors, un viatge en el temps. Mentre llegia he viscut el Reus de l’època, he passejat pels carrers de la ciutat i el seu entorn, tal com eren en aquella època: he entrat al Teatre Fortuny i he gaudit dels espectacles i dels glamurosos balls i festes que s’hi celebraven, com el del Carnaval, del qual havia sentit parlar a la meva àvia. M’he assegut a prendre un cafè al bar Americano, al Bol d’Or a fer un vermut o al Cafè París; he fet més d’una caminada cap a la Boca de la Mina, fins al creuament dels Cinc Camins o he resseguit el camí de Castellvell; he sovintejat la plaça Prim, i, sobretot, he passat llargues estones a la pensió del carrer Ample (llavors de Castelar): la pensió d’alemanys. Es pot dir que gairebé m’he convertit en un hoste més de la pensió. Hi he dinat, sopat, hi he fet tertúlia, hi he passat les festes senyalades, Nadal, Cap d’Any, Festa Major… i he vist com desfilaven tots els personatges que hi feien estada. Uns personatges, Otto, Gregoria, Ernst, Victor Horn, Victorià, Freygang i els Rabassa, Maria Alberta, Enric, Vicenç, Ricardo, entre d’altres, que han passat a formar part del meu dia a dia mentre durava la lectura de la novel·la. La tria conscient de l’autora d’escriure la novel·la en present, fa que aquest viatge en el temps i la vivència d’allò que es va esdevenint sigui molt real i proper.
En segon lloc, l’escriptora aconsegueix que t’emocionis amb els personatges. Corretger fa que el grup coral protagonista de la novel·la ens arribin nets, innocents, humans, amb les seves contradiccions, virtuts i defectes, cadascú amb el seu caràcter, però tots es fan estimar. També ho fa la bona relació que s’estableix entre ells, sempre es mostren respectuosos, bondadosos i educats. L’autora ens mostra un món de persones entre les que prima el civisme, el respecte, la llibertat, la cultura, l’altruisme, l’esforç, la lluita pels ideals, etc. Ella mateixa és fruit d’aquesta societat que mostra: l’admiració pel coneixement, per la cultura, el gust per la lectura i la confiança en la humanitat que banyen tot el relat.
Tal com l’autora ha comentat recentment a propòsit de la seva lectura de l’assaig Passats singulars de l’historiador italià Enzo Traverso (2021, Afers), la literatura fa la funció d’omplir els buits que la història deixa, per acabar d’entendre una època o uns fets històrics determinats. L’escriptor literari hi aporta els ambients, l’ànima d’aquell moment que l’historiador no arriba a transmetre amb el rigor i fredor de les dades. I és aquesta funció la que fa la novel·la de Corretger: dona, precisament, com apunta Traverso “els colors, les atmosferes, les veus, les formes; […] detalls que […] revelen un món mental, costums, cultures, les relacions socials d’una època” (p.136), en aquest cas, el Reus dels anys 20 i 30, que permeten imaginar i entendre millor els anys en què van viure els nostres avis.
Allò que més m’ha impressionat i atrapat de la novel·la és justament això: les sensacions i les emocions que emanen dels personatges, del clima que es respira a cada espai, a cada situació, a cada moment. Com per exemple, l’atmosfera i caliu familiar que es viu a la pensió i les festes que celebraven, el mateix que es troba en els relats nadalencs d’autors anglesos i alemanys. M’ha transportat a l’ambient de l’esperit del Nadal que reivindicava Dickens a A Christmas Carol i que es viu a casa dels personatges de Bob Crachit, Mr. Fezziwig o Fred, el nebot de Scrooge; i també en els relats de Louisa May Alcott. O, un altre exemple, la recreació de la sensació d’estiu d’aquell moment, un estiu que reconec molt nostre, l’estiu de Reus, que l’autora descriu en molt poques línies: “sense cap estridència, a poc a poc, ha arribat l’estiu. Les cambres espaioses del pis comencen a tintar-se de la llum excessiva del groc solar i per ablanir tanta claror apareix el verd suau i refrescant de les persianes […] Més endavant, la xafogor dominarà i caldrà cercar la mar, l’orxata gelada, el suau, energitzant i refrescant alhora, dolç i amarg, amb l’enorme bromera que sempre vessa del got…” (p. 321). Un altre d’aquests plaers, el de saber valorar les petites coses de la vida.
A més a més, hi ha les fotografies narrades -part important del fons documental històric de què disposa l’autora- que donen vida als moments continguts, manifesten l’abans i el després de ser fotografiats els personatges, omplen de sentit aquella imatge congelada, i fan càlides les mirades, els gestos i les relacions amb la descripció que se’n dibuixa. És com si fossin fotogrames d’una pel·lícula que l’autora enllaça i posa en moviment.
Al llarg del relat es respira l’atmosfera cosmopolita que s’estén per la pensió, aquests aires europeus que enriqueixen la cultura reusenca del moment i especialment les tertúlies de la pensió. Com es mostra amb el personatge d’Artur Rabassa que “frueix de la companyia d’aquells estrangers que només són deu o dotze anys més joves que ell i que porten la sentor d’Europa a aquella saleta. La conversa és sempre oberta a les idees, les publicacions, els escriptors, les modes i els invents que enamoren Alemanya i Suïssa i arriben a la pensió abans que als carrers i a la societat…” (p.172). L’alenada de cosmopolitisme es fa patent també amb la multiplicitat de procedències dels personatges de la novel·la i de llengües que hi conviuen i es mostren al llarg del relat, fragments o mots en anglès, francès i alemany, entre altres. La novel·la esdevé, a la vegada, local i universal, un repte que no és fàcil d’assolir i que queda perfectament reeixit. També l’ambient que es crea a les tertúlies al Centre de Lectura, la llibreria Torrell i a la pensió, espais on es manifesta l’evolució d’ideologies polítiques, socials i culturals, mostren no només les notícies locals sinó també l’actualitat europea. Tertúlies en què dona veu als personatges històrics reusencs que van ser referents culturals i polítics del moment com Joaquim Santasusagna, Prous i Vila, Josep Iglesias o els Ferrater, entre altres. No tinc constància de cap altra novel·la que els hagi convertit en figures de ficció.
Les converses i pensaments dels personatges de la novel·la mostren tots els referents culturals, polítics, artístics i literaris que formen part del bagatge de l’autora, una riquesa que em recorda la lectura de les Converses amb Goethed’Eckermann. És realment extensa la llista de referències literàries deixatades al llarg de la novel·la: Dumas, Mann, Zweig, Istrati, Cervantes, Ferreira de Castro, Tagore, Wilde, Gabriel Chevalier, Rex Stout, John Knittel, entre d’altres.
I, el tercer petit gran plaer, la serenor del ritme de la novel·la. Amb les converses d’Eckermann, també hi comparteix aquesta cadència tranquil·la del pas del temps. No hi ha sensació de pressa quan s’estableixen converses a la pensió, o al bar, malgrat la feina o els moments, més o menys agitats, que viuen els personatges. Corretger aconsegueix alentir el temps, la vida passa amb calma a la novel·la. Una sensació més que transmet, la lentitud, que també es present a les novel·les de Jane Austen, de Thomas Mann, o d’altres autors realistes com Flaubert o Tolstoi. Aquest saber gaudir de la conversa o de la lectura com fa Ernst, sense fer res més. Avui en dia aquesta necessitat de fer coses de manera incessant sembla que fa perdre l’encant de viure lentament. El periodista Carl Honoré alertava d’aquest “perill” de la societat actual al seu Elogi de la lentitud (2004) i citava, entre altres, el recentment desaparegut Milan Kundera: “És inevitable que una vida precipitada es converteixi en superficial. Quan ens afanyem, freguem la superfície i no aconseguim establir veritable contacte amb el món o amb les altres persones. Com va escriure Milan Kundera a la seva novel·la curta La lentitud(1996): «Quan les coses passen amb aquesta rapidesa, ningú no pot estar segur de res, de res en absolut, ni tan sols de si mateix». Totes les coses que ens uneixen i fan que la vida valgui la pena de ser viscuda —la comunitat, la família, l’amistat— es mesuren amb l’única cosa de la qual sempre anem curts: el temps”. Amb la lectura de La pensió d’alemanysrecuperes aquesta placidesa del pas del temps. Probablement sigui la serenor amb què la mateixa autora sap viure.
A banda d’aquests tres aspectes rellevants, també crida l’atenció la creació i evolució d’alguns protagonistes. Malgrat que es tracta d’una novel·la coral i el protagonisme es reparteix entre diversos personatges, n’hi ha un que sobresurt especialment per la seva profunditat psicològica. Per a mi, un dels més interessants i elaborats per la manera com es mostren els seus sentiments i pensaments, és Ernst Hablützel. Es tracta d’un personatge introspectiu. Es qüestiona temes filosòfics i transcendents com l’enamorament, l’engany, el desamor, els ideals, l’amistat, la vida interior, la solitud, el model de la dona moderna, la política, entre d’altres temes relatius a l’existència. Ernst és el que fa les reflexions més profundes pel que fa a la condició humana a partir de la gran avidesa lectora que presenta. En un moment determinat del relat, pensa: “Tantes obres per llegir, tants mons per conèixer”. El traductor suís s’identifica amb els protagonistes de les novel·les que llegeix i intenta entendre el mon i entendre’s ell mateix a partir de les lectures. És un personatge reflexiu, que va cap endins, mentre la majoria van cap enfora. És un romàntic, un idealista, s’enamora i es desenganya, li agrada estar sol, en companyia de la lectura, s’estima els seus… Avançada la novel·la l’autora escriu: “Viu acordat amb ell mateix, sense plans, sense projectes, deixant que la vida el visqui. Als trenta-set anys s’ha presentat en la pròpia existència. […] No abandonarà, però, l’ensomni, el món íntim i els viatges interiors que mai no enganyen i que contraresten la manca de substància de la mera supervivència i la por d’estar vivint un món en demolició” (p. 377). Hi ha un afany per aprendre i per créixer com a persona en el personatge i, habitualment, ho fa no només amb l’experiència del que viu, sinó també mitjançant les lectures com queda palès en aquest altre fragment: “Ernst evoluciona amb esforç cap a aquesta nova actitud. Les lectures li restitueixen la força interior […]. A poc a poc va traçant el seu perfil lector que el temps acabarà d’esculpir fins al final de la seva vida. Darrerament, la voluntat de conèixer-se a si mateix i d’entendre l’ànima de la natura, de qui cada dia se sent més una part bategant, l’han dut fins a l’antroposofia de Rudolf Steiner.” (p. 273). Potser és molt agosarat dir que Ernst comparteix moltes similituds amb l’autora -el gaudi d’estar sol, l’avidesa lectora, l’idealisme, el vast món interior, la visió de la vida-, i que podria ser-ne, en certs aspectes, un alter ego. D’Ernst en veiem totes les cares, un personatge rodó, com també ho esdevenen, així que avança la novel·la, Maria Alberta, juntament amb Gregoria, Enric i Vicenç.
En definitiva, no deixeu de llegir la novel·la de Montserrat Corretger perquè això només és un petit tast del que hi trobareu. Goethe afirmava que “arreu veurem que solament aprenem d’aquelles persones que ens inspiren amor”. En tot el llibre, s’hi respira un amor a la lectura, a la humanitat i a la cultura que és el que, al cap i a la fi, ha transmès sempre l’autora en totes les seves facetes.
