Sal·lus Herrero i Gomar
L’estiu de l’any passat, l’amic Vicenç Relats, em va enviar, per internet, les galerades del text Algues d’Hipòlit Nadal i Mallol, perquè li digués la meua opinió abans de publicar-se, me’l vaig llegir d’un glop, i em va semblar un llibre deliciós de l’exili català, entranyable, ple de nostàlgia i de bocins d’història i d’heroïcitat, pel record del seu tros de País, a El Port de la Selva, l’Empordà; li vaig dir el meu parer, en fer algunes consideracions de criteri i ho va tenir en compte.
Després d’un any, me l’he tornat a llegir, ja complet i editat en paper, amb més interés encara, Algues (Proses Salobres) d’Hipòlit Nadal i Mallol, pròleg i selecció d’altres textos de l’autor per Vicenç Relats, en representació dels hereus d’Hipòlit Nadal, Jordi Manuel Nadal i Burch, supervisió lingüística, Judit Molins i Peronella, disseny i maquetació, Ramon Vilageliu Relats, edita gent i terra, 2022, Santa Eulàlia de Ronçana.
Com deia Joan Fuster en un dels seus afamats aforismes, «Rellegir, és l’única manera seriosa, de llegir», i quan et capbusses més voltes en un text, si el llibre s’ho val i es presta, trobes moltes més coses que no en una lectura apressada, sovint, se t’escapen.
A l’inici d’Algues, hi ha una frase reveladora d’Avel·lí Artís Gener, Tísner: «Si el meu pare m’havia encomanat d’admiració per Hipòlit Nadal i Mallol, avui ha cristal·litzat en fervor. El que ell ha fet, el que és Ressorgiment, ve a ser com un far que tots seguim», Mèxic, setembre de 1956.
El pròleg, és un text molt treballat, curós, polit, entenedor i clar , a la manera com sol escriure, d’habitud, Vicenç Relats, «Pol Nadal i Mallol, la diàspora catalana com a actiu d’alliberament nacional». Se’ns explica qui era Hipòlit Nadal (el Port de la Selva, 1891 – Buenos Aires, 1978), fill de pescadors, que feia de sastre a Barcelona i tenia la dèria d’escriure, quan tenia 21 anys, es va forçar a marxar del país i va posar un rumb incert cap a l’Argentina. Se’n va anar, abans del Nadal de 1912, en desertar de servir el rei d’Espanya i l’exèrcit espanyol, que l’haurien fet combatre a la guerra del Nord d’Àfrica, en ser cridat a files per defensar les colònies i els negocis corruptes de les restes de l’Imperi espanyol. Es va convertir en pròfug de la «justícia espanyola», obligat a exiliar-se «per haver delinquit del delicte d’estimar massa la pàtria aquella Catalunya dels meus amors que un dia, que entreveig proper, veuré alliberada de jou que l’esclavitza». Com diu Vicenç Relats: «Això ho escrivia ell mateix al pròleg del seu llibre Algues, publicat a Buenos Aires l’any 1918, que es reedita en aquest volum que teniu a les mans». En llenguatge més actual, del segle XXI, Pol Nadal és un objector de consciència al servei militar, un insubmís que es nega a col·laborar amb les guerres colonials i imperialistes del Nord d’Àfrica al servei d’Espanya, que és la potència colonial que manté oprimit el seu propi país, que vol lliure … Quan l’escriu Algues i l’edita, per primera vegada, el 1918, han passat sis anys de la seua arribada, el 25 de desembre de 1912, al port de Buenos Aires en vaixell, Algues, és un obra que li va voler dedicar al seu pare, records d’infantesa del seu poble, El Port de la Selva, on retrata, amb un vocabulari molt ric del lèxic dels pescadors, estampes de la feina de pescar, els jocs dels xiquets nadant a la vora de la platja, el dia memorable quan volien atrapar una balena, a la manera de Moby Dick, quan tot el poble va anar al port per ajudar en una tasca hercúlia per tractar de ficar la balena a dins d’una gran xarxa, tempestes de la mar mentre van a pescar, imatges del dur treball de la mar, les eines, els naufragis, les ferides, les morts, les cales, els menjars, els mots, el xiquets enjogassats a vora mar, descobrint les potencialitats i els riscos de l’aigua, sobretot els mots salvats de l’ofegament per naufragi, per oblit, la pèrdua pel pas del temps… És un exercici de nostàlgia poètica i d’estima per la seua família, pel paradís perdut i l’enyor pel seu poble, d’homenatge als seus, per rescatar, sobretot, les formes de vida, el treball i el llenguatge mariner del Port de la Selva i salvar els mots (prest, virar, arborar, ixen, sotjar, sirga, adesiara, arrova, panera, ben-tost, paüra, faisó, esguard, arborar, gaubança, de prompte, amollar, escaló, capir, terrejar, afonat, ormeig, mitjancer, menejar, servar…) i una vida digna i memorable, íntegra, de pedra picada, per la causa de l’alliberament de la nostra nació oprimida… El vocabulari tan precís i fructífer, de Pol Nadal, que Vicenç ha posat a peu de pàgina amb el sinònims o les definicions per tal de fer entenedors mots que han caigut en desús, i que al meu parer, cas de fer-se una segona edició, caldria fer un annex que recollís tota la riquesa del vocabulari a peu de pàgina. Perquè molts d’aquests mots mariners d’El Port de la Selva, a l’Empordà, a l’altre extrem oriental, més distant del català occidental i meridional del País Valencià, es conserven en el català del País Valencià, i m’ha recordat el treball acadèmic de Roser Cabrera González a El món mariner a Dénia, que és fruit d’una tesi doctoral dirigida per Joan Veny, professor de la Universitat de Barcelona, on s’immergeix en l’atmosfera marinera de Dénia i la pesca artesanal per atresorar tot el lèxic mariner i retratar, també, les formes de viure i d’expressar-se dels pescadors, com tothom sap, en risc d’extinció… Perquè el món de la pesca, enmig dels canvis socials recents, ha patit enormes sotracs, els objectes, les activitats, els oficis, les senyes… i una nova interpretació del món estan en procés de transformació en uns casos i de desaparició en altres, tant a El Port de la Selva com a Dénia i a altres pobles dels Països Catalans; la Mediterrània esdevé un abocador de fems, augmenten els impactes per les contaminacions i la pesca es redueix a extrems alarmants.
Com assenyala Vicenç Relats al pròleg, Algues és, a mes a més, la primera narració publicada que fa del Port de la Selva un escenari literari, abans que noms tan destacats com Alexandre Plana, Josep Maria de Sagarra o J.V. Foix l’immortalitzessin en nombroses de les seues creacions», per tant, la converteix en una referència iniciàtica. No obstant això, del més remarcable d’Hipòlit Nadal és la seua tasca editorial a la revista Ressorgiment, editada a Buenos Aires entre el 1916 i 1972, perquè la va fundar i dirigir, permanentment, la revista en català més longeva. No en va, a la Correspondència de Joan Fuster, volum 9, Xavier Casp, Miquel Adlert, Santiago Bru i Vidal, 1ª part, pàgina 157, en una nota a peu de pàgina, s’escriu: «Ressorgiment és una revista fundada a Buenos Aires per un grup de catalans que vivien a l’Argentina. És la revista catalana que més anys ha sobreviscut, concretament entre 1916 i 1972. De periodicitat mensual. Hipòlit Nadal i Mallol fou la veritable ànima de la revista. Joan Fuster va publicar un poema l’any 1952». En la lletra de Xavier Casp a Joan Fuster, 1 de gener de 1951, de manera paternalista i arquetípica a la seua personalitat i ideologia nacional-catòlica, al·ludeix a la revista a Ressorgiment, per desqualificar les crítiques dels exiliats a la dictadura de Franco: «Creu-me, és molt estrany que una revista d’exiliats valga res; n’he rebut una, Ressorgiment de Buenos Aires, on van unes fotos de mi [Xavier Casp] en els Jocs Florals de Perpinyà i la reproducció del poema, que és una revista «de miedo!», on es pot llegir, per exemple: «Mitja dotzena de cans, gossos peters, representants de governs de força, demanen que l’Assemblea de la UN derogui l’acord pres en 1946 contra el franquisme», etc. I la revista té, inclús, millor presentació i paper que LNR [La Nostra Revista]». Aquestes crítiques pretenien influir en Joan Fuster perquè no enviés cap paper a les revistes de l’exili; és veritat que a les portades de Ressorgiment es té bona cura de la imatge, allà hi col·laboraven alguns dels millors artistes a l’exili català per tal de fer una revista més atractiva.
Al pròleg s’adverteix que tot i que els mots pàtria i patriota, molt sovint han resultat incòmodes per l’ús embrutidor que n’han fet totalitarismes de tot signe, en el sentit més pur i íntegre defineixen la personalitat de Pol Nadal i Mallol, que es va considerar un humil patriota català a la diàspora i va treballar tota la vida de manera abnegada, generosa i solidària en lluitar, aferrissadament, per l’alliberament de la nostra nació o comunitat històrica cultural assumida com a pròpia, en el seu cas, per naixement i, en altres, per adopció; recordem la frase de Samuel Johnson, «La pàtria és el darrer refugi dels canalles», que recull, el guionista i director, Dalton Trumbo, a Camins de glòria i, li la fa dir a l’actor Kirk Douglas, en aquesta magistral pel·lícula sobre les misèries de les guerres i dels patriotes que fan d’això un negoci lucratiu… Amb Algues, escriu Vicenç Relats, «hem volgut publicar també alguns assajos i articles significatius del combat de Nadal i Mallol per una Catalunya lliure, que mostren la intensitat amb què va viure fets decisius de la història del país i la vigència de les seves reflexions polítiques, malgrat el xoc que pot causar el to essencialista i la visió androcèntrica dominant en l’època que va ser escrita». Aquest ‘décalage’ esdevé més cridaner, al meu parer, pel pas del temps (més de cent anys, inevitablement, no passen sense algunes taques de rovell) quan fa l’ús del terme ‘cabdill’, «els bons catalans», fa crides a l’acció contundent, tot i que habitualment de manera cívica, però, sovint al marge dels resultats electorals, amolla frases com «La falla d’homes d’integritat ideològica i de puresa de sentiments es fa palesa en els moments de perill per la pàtria i les seves institucions», «De la sang dels màrtirs es nodreixen les grans causes; el que toca a les llibertats dels pobles oprimits, sense vessament de sang, sense sacrifici, no hi ha llibertat perdurable. L’ensorrament de la República espanyola ens en dona un exemple ben recent i colpidor», en explicitar un nacionalisme català, pur, de principis, davant el pla de Prats de Molló de Macià, la proclamació de la República Catalana el 6 d’octubre de 1934 i les seues conseqüències posteriors, l’assassinat de Manuel Carrasco i Formiguera i l’afusellament del president Lluís Companys, a mans dels franquistes… A l’exili, de la primera part del segle XX, se’ns mostra un patriotisme rocallós, on els sofriments i els sacrificis que calen per a l’alliberament, es donen per descomptat; s’imposa un relat de les conviccions, d’acord amb les anàlisis de Max Weber. L’exili, lluny del país, permet adobar, un full de ruta que, sovint, no té els peus a terra, posem per cas, com mostra la carta de resposta de Francesc Macià a Pol Nadal, molt cordial i considerada, quan Nadal li retrau a Macià que no posen en marxa, immediatament, l’Estat català en un Congrés d’Acció Catalana, abans de la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya; Macià li respon que, per sobre dels discursos abrandats, quan grataves, no hi havia tanta gent disposada a fer tot el que calia per implementar, sense més, l’Estat català, d’una manera rupturista davant la corrupció de la monarquia borbònica que havia degenerat amb les guerres imperialistes a les colònies; per tant, aquesta proposta d’Estat català, havia decaigut, no per la seua pròpia voluntat [de Francesc Macià], sinó per manca de voluntat política efectiva d’una massa crítica suficient per portar-la a bon port.
Domènec Guansé, a L’exili perdurable. Epistolari selecte, editorial Afers, col·lecció personatges, Catarroja-Barcelona, 2019, edició i selecció de Montserrat Corretger i Francesc Foguet, esmenta a Hipòlit Nadal i Mallol, amb sornegueria i ironia, en una lletra «A Cristian Aguadé, Barcelona, 25 de juliol de 1964, Estimat Cristià» […], en ‘adaptar-se’ i sorprendre’s, Guansé, dels canvis que li provoca la tornada de l’exili a Catalunya, per l’incipient desenvolupisme immobiliari, escriu entre altres coses, […] «Abans, Salou era una petita colònia estiuenca que usdefruitaven els burgesos de Reus. Ara, amb set o vuit anys, ha crescut d’una manera desmesurada. La urbanització abasta, què et diré per fer una comparació?, com deu vegades la urbanització de Santo Domingo. Les construccions, falansteris de vuit o deu pisos, no tenen cap mena d’estil, d’ordre i de gràcia. A més de construir, arrenquen els pins, maten el paisatge i deixen buits, sense edificar, els llocs erms, que és on haurien de fer les casetes voltades de jardins. En alguns llocs anuncien: «Departaments de luxe». També podrien ser clíniques o casernes. Tot és impersonal, de munició, de motllo»… […] Després d’escriure sobre els estrangers i els manyós que han trobat la seua eixida a la mar des d’Aragó i esmentar la ‘invasió’ dels forasters i la descatalanització, com un «fet biològic», mentre Catalunya, sobretot Barcelona, es sobrepoblada i creix vertiginosament, Castella es torna un desert, s’interroga «quin resultat donaria avui un plebiscit, lliure, sobre el règim, sobre l’organització estatal, sobre l’autonomia?…», es queixa de la situació de la literatura catalana i també la castellana (plena de mòmies, com «Azorín, o Menéndez Pidal o Ramsés III)», de les nàusees que li produeixen els programes de la tele o la ràdio, del cinema dolent, de «la ciència…oh» i de l’Unamuno del «¡Que inventen los otros!» escriu Guansé «Ací molta gent es menja els sandvitxs més grans de la terra, i bon profit. Barcelona és cada dia més gran i més bèstia. Hi ha brases sota les cendres?… Qui ho dubta. Però hom ha creat aquest complex: que si s’abranden les brases es calarà foc». Fa un punt i a banda i remata el relat d’una realitat ‘devastada’ amb aquesta frase: «Suposo que, entretant, a Mèxic, el Ferrer i a Buenos Aires, el Mallol, deuen seguir fent bases i punts d’acord». Un escrit que testimonia, en part, el seu «exili interior», la seua frustració i impotència sota la dictadura, després d’un any de tornar a Barcelona en regressar, el 1963, del seu exili a Santiago de Xile, la pèrdua de qualsevol engruna d’il·lusió de veure a l’horitzó la fi d’una dictadura gris, criminal, grollera i miserable.
I tanmateix, Pol Nadal, com se’l coneix i s’anomena des de 1980 la plaça principal d’El Port de la Selva, amb la decisió de desertar, iniciava una aventura personal, política i cultural lluny de casa, com a propagador i activista de l’independentisme incipient del segle XX, que el portaria a col·laborar estretament amb Francesc Macià i que canalitzaria a través de les pàgines de Ressorgiment, on col·laboraren integrants de la Primera Junta del Govern argentí, com Domènec Matheu o Joan Larrea i el paper d’intel·lectuals com Blai Parera i Vicenç López Planes, autors de l’himne nacional argentí. «Cal proclamar arreu del món l’orgull de els generacions catalanes contemporànies pel fet de la intervenció de germans nostres a la independència dels pobles, i la pruïja de veure’ns alliberats nosaltres del mateix jou que sofriren aquestes terres d’Amèrica, més sortoses que la nostra», escriuria l’any 1921 al número 58 de la revista Ressorgiment. El marc de l’exili a Llatinoamèrica, contribuiria a esperonar la lluita per la independència dels Països de Llengua Catalana, com es coneixia llavors el nostre país; en considerar que si a Amèrica es va aconseguir l’autodeterminació d’Espanya, per què no els Països Catalans? A Algues es recullen algunes de les conferències que va fer Pol Nadal, al Casal Català de Buenos Aires, on es reunien catalans de Catalunya, de les Illes i del País Valencià, d’arreu dels Països Catalans, terme que es farà servir a Ressorgiment i a les revistes catalanes de l’exili, en bona part, caldria estudiar-ho i veure si hi ha correspondència entre Hipòlit Nadal i Joan Fuster, potser per la incidència de Fuster de substituir la denominació dels Països de Llengua Catalana, que no posava en dubte ningú la seua unitat geogràfica i humana, ni a l’exterior ni a l’interior, pel concepte de Països Catalans, en proposar aquest referent per referir-se a tot el domini lingüístic catalanoparlant i la lluita davant un estat de model jacobí i centralista, que posa en risc, la llengua, la cultura i la nació catalana. No obarant això, abans de la fundació, el 1912 al 1963, de la revista Germanor a Xile (on van col·laborar, entre d’altres, Domènec Guansé, Josep Ferrater i Móra), de Ressorgiment a Buenos Aires, el 1916 al 1972, les revistes més longeves de l’exili català a Amèrica, hi ha un gruix de l’independentisme, que si més no a Ressorgiment, acceptaven el non de ‘separatistes’ imposat estigmatitzadorament pels separadors que els combatien les seus propostes democràtiques, amb el codi penal a la mà (presó, exili, acusació de terrorisme…).
Pol Nadal va ser un dels puntals claus del Casal Català, fundat el 1908, el 1913 tenia ja 336 socis, una quantitat considerable de la població catalanoparlant que residia a Buenos Aires, tant dels que el segle XIX «havien anat a fer les Amèriques i que encara creixeria molt més cap al 1950, arran de l’exili i les onades migratòries que va causar la Guerra del 1936 i l’ocupació franquista de Catalunya, quan el Casal va arribar a la xifra màxima de quatre mil socis». A casa de Pol Nadal, del barri popular de la Floresta, al número 244 del carrer Pergamino de Buenos Aires, l’adreça de Ressorgiment, va rebre als mites de la lluita independentista com Francesc Macià i Ventura Gassol i, molt més tard, a referents de la literatura com Josep Pla, en un treball incansable de suport a la cultura i la reconstrucció nacional catalanes. Vicenç Relats al pròleg, remarca que «La primera institució catalana constituïda a Buenos Aires havia estat l’Associació Catalana de Socors Mutuals Montepio de Montserrat, fundada l’1 de gener de 1857 per catalans i balears a la qual, més tard, van incorporar-s’hi també valencians. S’agrupaven, doncs, amb naturalitat fraternal aquells que s’entenien amb la mateixa llengua. Sense haver-se estés encara el concepte de Països Catalans, aquella mutualitat de la qual Pol Nadal va ser soci n’era una plasmació concreta».
Pol Nadal i Ressorgiment es van implicar a fons en totes les lluites de la causa Catalana, pel suport a la preparació de Prats de Molló (al Vallespir), “Per l’Estatut”, en el suport als catalans que patien la guerra, difonent les activitats del Casal Català i del Comitè Llibertat “per recaptar diners, aliments i roba per a ells. Mantenia la seva coherència al preu que fos i mai no va acceptar càrrecs ni honors. Tampoc no va voler tenir militància orgànica de partit, sempre disposat a posar pau en les disputes entre polítics i activistes, buscant la cooperació constructiva que més acostés a l’objectiu” d’un Països Catalans lliures. Com es pot veure combinaven el programa de màxim, com a “cavallers de l’ideal”, amb el programa factible i pragmàtic, per aconseguir guanys per Catalunya i la resta de Països de Llengua Catalana i avançar en una millor posició lingüística, cultural i nacional. Tot i ser de pedra picada, i sabien el que costa picar a la pedrera, no eren fets d’una sola i simple peça… Al text específic d’Algues, s’afegeixen alguns articles del llibre Articles de contraban, Buenos Aires, 1928, un recull dels seus textos publicats a Ressorgiment entre els anys 1923 i 1927, en plena dictadura del general Primo de Rivera. A Ressorgiment van col·laborar, l’artista gràfic i escriptor Victor Castells i Benosa (Barcelona 1928-2018), així com Esteve Albert i Corp, Josep Alemany i Borràs, Josep M. Batista i Roca, Maria Gràcia Bassa Rocas, Jordi Arbonès, Lleó Fontova, Francesc Masferrer i molts altres. Va ser una revista d’afirmació patriòtica, on van escriure noms com Carles Pi i Sunyer, J. Conangla, Rafel Tasis, Miquel Ferrer, Manuel Serra i Moret, Dalmau i Antoni Cossta i Vilanova, Domènec Guansé, Pere Foix, Josep Pineda, Granier Barrera, J. Carner-Ribalta, M. Alcàntara-Gusart, Manuel Bertrand, Ramon Fabregat, J. Fontana, Aureli Geis… Les cendres de Pol Nadal i Mallol reposen al cementeri del Port de la Selva, on van ser traslladades el juliol de 2012, d’un home que va fer una feinada ingent des de la discreció i la generositat, i finalitza el pròleg: «Una vida viscuda lluny de la pàtria -tan petita i que la somiava completa, com Pere Quart- però lliurada a servir-la des de la llunyania transoceànica. Ho signa: Vicenç Relats i Casas, El Port de la Selva de 2022″.
Només diré, per finalitzar, que Hipòlit Nadal, s’inscriu, en el corrent espiritual i polític, d’alliberament nacional, de Daniel Cardona (del Nosaltres Sols, a imitació del cas d’Irlanda), també de Francesc Macià, de Rovira i Virgili, continuador i reformulador de l’obra de Pi i Margall, ja que després dels escrits federalistes de Prat de la Riba i de Pi i Maragall, alguns consideren que cal seguir proposant, de manera gradualista, un gran pacte Ibèrica, altres consideren que Espanya no hi ha res a fer perquè els catalans resten “sempre en les mateixes condicions respecte a la seua pròpia pàtria, mentre aquesta romangui supeditada a una hegemonia estranya”… Però les combinatòries entre gradualistes i rupturistes (per tenir estat propi), no són taxatives, tots cerquen la possibilitat perquè els Països de Llengua Catalana obtinguen un respecte, consideració i reconeixement en exercici del dret fàctic, com a catalans, i perquè l’estat espanyol deixe de banda l’opressió… Si més no, tots coincideixen en tractar d’aconseguir el màxim autogovern per decidir el propi futur dels Països Catalans, en no ser tutelats per l’estat en imposar la no federació o confederació dels Països Catalans… Algues és un llibre molt interessant, tant les proses salobres d’Algues, sobre el paisatge i les escenes a la vora de la badia d’El Port de la Selva, de jocs, de treball, d’esdeveniments claus per al poble, com els articles polítics i les conferències de Pol Nadal sobre Francesc Macià, la carta de resposta de Macià perquè Pol Nadal li havia retret que no s’hagués aprovat la formació d’Estat català en un congrés d’Acció Catalana, on li explica els perquès, com hem comentat més amunt, els escrits sobre la República Catalana i els fets del sis d’octubre de 1934, els comentaris sobre els màrtirs de la causa catalana (Jaume Compte, Manuel G. Alba, Manuel Carrasco i Formiguera, Lluís Companys…), la lluita contra l’opressió i en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes, aleshores deien Països de Llengua Catalana (fins i tot, els valencians, Nicolau Primitiu Gómez-Nadal, el seu germà d’Emili, també Xavier Casp, Miquel Adlert, Joan Fuster…) ens mostra un retrat dels treballs, les fatigues, les ànsies, les frustracions i els dies, d’un període clau en la història contemporània; la lectura atenta d’aquest llibre, ens pot ajudar a comprendre millor la història dels Països Catalans, si el contextualitzem de manera adient en un llarg període, a la manera com ho fan E. Ucelay-Da Cal, A. Gonzàlez i Vilalta i X.M. Núñez Seixas, editors, El catalanisme davant del feixisme 1919-2018, editorial Gregal, 2018, Maçanet de la Selva, on es recorda que quan l’italià Asvero Gravelli publicà Verso l’internazionale fascista, a “Nova Europa“, 1931, Roma, no va trobar catalanistes feixistes (per descomptat, catalans feixistes, espanyolistes, hi ha hagut sempre); i no hi havia catalanisme feixista, entre altres coses, perquè el catalanisme anava i va lligat al ressorgiment de la societat civil, en tractar de trobar una sortida per aconseguir tenir un estat propi o un estat que ens reconega, federalment o confederal, el fet nacional de Catalunya i dels Països Catalans; la lectura d’Algues ens pot servir, i ser molt útil, per comparar alguns fets històrics de la primera meitat del segle XX, un període de temps convuls, durant l’ascensdel nazi-feixisme i la revolució soviètica (octubre de 1917), amb el que va passar l’1 d’octubre de 2017 i posteriorment, en mostrar les revoltes catalanes, la dura tasca feta per la Mancomunitat de Prat de la Riba, la feinada per aconseguir aprovar un Estatut d’Autonomia retallat al parlament espanyol, els fracassos de les proclamacions d’independència republicanes, les fallides, les enormes dificultats d’acceptar la inclusió de les llibertats, els drets i les reclamacions de la gent dels països catalanoparlants, la marca de les petjades de les dictadures i de l’autoritarisme, els dèficits en la consolidació d’un estat de dret realment respectuós amb la diversitat nacional, cultural i lingüística dels Països Catalans, la distància entre els desitjos, les reivindicacions legítimes i la realitat de constrenyiment opressiu; com es “repeteixen”, en les circumstàncies dinàmiques i canviants dels darrers segles, situacions i fets semblants, repressions molt similars, estructures i bucles gairebé iguals, escenaris gaire idèntics … i, en compte de resoldre els conflictes per vies democràtiques, els problemes s’enquisten i es podreixen i es tornen a reiterar les revoltes, les repressions, els empresonament, els exilis, l’autoritarisme, els menyspreus, les humiliacions, les ferides i les dificultats de l’estat per respectar i reconèixer els drets nacionals dels Països Catalans a poder decidir el futur que es preferesca, democràticament i lliurement, a la llum del dret internacional i dels drets humans… Un llibre excel·lent, Algues, que reflecteix la complexitat del passat i del present, per aprendre algunes de les lliçons, més pròximes i que més ens concerneixen, de la història del segle XX i XXI.
Post escriptum: li agraesc, amb tota consideració, a l’historiador Xavier Ferré i Trill, expert en afers del País Valencià i en A. Rovira i Virgili, les seues consideracions de criteri, que m’han sigut d’utilitat per tal de contextualitzar millor les lluites dels exiliats i llurs propostes polítiques per als Països de Llengua Catalana.
