Sal·lus Herrero i Gomar
Enmig d’aquest estiu tòrrid, de temperatures desèrtiques, com els darrers i els que vindran, plens d’incendis “descontrolats“, que s’han tornat la ‘norma’, he acabat de llegir El Sàhara. La terra promesa, de Vicent Garcia Devís, 2ona edició, revisada i ampliada, novembre, 2022, Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, Col·lecció Periodisme, 4, 181 pàgines, fotos incloses.
El Sàhara. La terra promesa és un llibre extraordinari, un gran treball de l’ofici periodisme aplicat, d’un expert d’afers internacionals, com és Vicent Garcia Devís, que ha recollit informació, recerca, reflexions, converses contrastades dels diferents bàndols implicats en el conflicte armat, entrevistes, experiències, diverses perspectives i testimonis per oferir-nos una crònica calidoscòpica de la història recent i de la situació actual d’El Sàhara, tan complexa i envitricollada.
Vicent Garcia Devís, a la dècada dels 90 del segle passat, molt jove, va marxar al Sàhara, amb un equip de TV, per a fer un documental sobre la situació d’aquest país del desert, uns anys després de la Marxa Verda i just quan el Sàhara era encara notícia. Entre altres factors perquè el procés de colonització l’estava culminant el Marroc, amb prou èxit, tot i que les resistències diplomàtiques i de lluita armada davant la construcció d’un mur que separava el Sàhara costaner de l’interior controlat pel Front Polisario. El Marroc contava amb la complicitat de «la potència administradora colonial», declarada per l’ONU, com antiga metròpoli colonial, que ni ha exercit ni ha procurat tenir cap responsabilitat per garantir un referèndum d’autodeterminació, un Estat espanyol, absolutament contrari, de manera obsessiva i desidiosa, perquè cap país exercesca el seu dret a decidir l’autodeterminació. De manera molt maldestra, a les acaballes de la dictadura franquista, l’Estat espanyol, preocupat per la seua incertesa política i el seu model d’estat, davant la mort imminent del dictador, va abandonar el Sàhara a la seua sort i, des d’aleshores, ha sigut còmplice, constant i indolent, del Marroc i dels Estats Units, per tal de treure’n el màxim profit econòmic a costa dels saharauís i, perquè, des d’Àfrica, no se li reclamés la devolució de les colònies de Ceuta, Melilla i -cas extrem- les Canàries. Per això, el professor investigador de la Universitat de la Laguna, Domingo Garí, analitza el pes dels Estats Units en el seu llibre Estados Unidos en el Sáhara Occidental i arriba a aquesta conclusió: «El lliurament del Sàhara al Marroc també pretenia frenar la influència algeriana en l’independentisme canari a través del Front Polisario en uns moments en què el sobiranisme estava creixent en determinats sectors polítics de l’arxipèlag».
La primera edició aparegué el novembre del 2019, llavors jo vivia a Grifeu, Llançà (L’Empordà), i no me’n vaig assabentar, i quan vaig tornar a viure al País Valencià i aní a comprar-lo, ja s’havia exhaurit. Per sort, s’ha publicat aquesta segona edició i, segurament, en vindran altres perquè és un llibre que romandrà, pot ser molt útil i instructiu perquè els estudiants a l’Institut o a la Universitat coneguen la història del Sàhara Occidental, la vida de tants infants, joves, dones i homes que viuen en condicions precàries i inhumanes als campaments de refugiats a Tinduf i a d’altres llocs, perquè sàpiguen que molts joves, saharauís vénen des d’Àfrica a Europa a estudiar, formar-se i tornar als seu país per treballar amb majors coneixements tècnics, científics i culturals.
En aquesta segona edició, hi ha una faixeta amb una frase de Gràcia Jiménez, manllevat d’un article escrit a La Veu dels Llibres, titulat, Els fills dels núvols: de la terra promesa i l’oblit. El Sàhara. La terra promesa’, on diu: «La mirada de qui sent la seua petitesa en un desert inhòspit imponent, bressol d’homes i dones nòmades, convertits en resistents en resistents i soldats a contracor.» És una mirada compassiva, que sofreix amb els que sofreixen, no en va va entrevistar, al Mato Grosso brasiler, el bisbe d’origen català, defensor dels indis, Pere Casaldàliga. Una mirada, la de Vicent Garcia Devís que no pot ser indiferent a les repercussions geopolítiques i que s’inquieta davant les malvestats i les injustícies flagrants que clamen al cel i a la terra. Perquè són vulneracions sistemàtiques de tots els drets humans, individuals, socials i col·lectius, en la carn dels saharauís. Com l’activista independentista, Aminatu Haydar, que Vicent posa al centre de la seua anàlisi, com a activista no-violenta i re-silent davant la barbàrie imperialista, una funcionària saharauí, foragitada sense papers del Sàhara cap a Canàries, per l’actual potència colònial, el Marroc… Aminatu Haydar els va plantar cara, amb obstinació i pacifisme, per tal de guanyar-li el pols a Rabat; va aconseguir retornar al Sàhara i ella, la seua família i casa estan vigilades permanentment en una mena de Pegasus constant; els saharauís, envoltats de colons i dominats per l’Estat marroquí, per la força de les armes, pateixen discriminacions, vexacions, espoliacions, repressions socials i laborals, sistèmiques i sistemàtiques, per banda del colons que ostenten els millors llocs de treball, les recompenses, ‘drets’ i els privilegis que obtenen tots els col·laboracionanistes colonials amb les potències opressores … No obstant això, segons Aminatu: «No els tinc por, ells ho saben i els desconcerta. Ells sí que temen la llibertat d’expressió i l’opinió pública internacional»… Manifestacions, pintades, protestes, acampades, discriminacions dels saharauís davant els colons, repressions d’una monarquia absolutista i medieval… Les formes violentes de reprimir la dissidència nacional saharauí i el no exercici dels dret a l’autodeterminació, causa assassinats, cotxes policials que envesteixen, atropellen i maten manifestants, pallisses, tortures, tendes de campanya que s’incendien, intencionadament, i moren joves que protestaven pacíficament
El Sahara. La terra promesa és un llibre molt valuós, sobretot, per aquells que estiguen interessats en conèixer els avatars històrics, militars, polítics, diplomàtics i ecològics concrets del Sàhara; per saber com la ‘província espanyola número 53’, l’antiga colònia d’Espanya en terres africanes, quan s’estudiava a l’escola durant el darrer període de la dictadura franquista, ha passat, en la millor part de les seues terres, les més productives (mines de fosfat, cobalt, petroli, bancs de pesca…), a esdevenir un territori en mans del Marroc per a ser espoliat, en primer lloc, per l’Estat alauita; en segon lloc, pels Estats Units que, com a gendarme de l’ordre mundial, decideix el destí dels saharauís, com un déu bíblic, i, en tercer lloc, també per bona part d’alguns països de la UE (Espanya, França, Alemanya, Itàlia…) que trauen profit dels recursos miners, pesquers i areners del desert d’El Sàhara; hi ha una part de terres alliberades, de l’interior més pobre, en mans del Front Polisario de la República Àrab Saharauí Democràtica), separat de la part d’El Sàhara ocupat pel Marroc per un mur militaritzat de 2.700 quilòmetres de llargària, el segon més llarg de tot el món i, a més a més, hi ha el campament de Tinduf a territori d’Algèria, on des del 1975 viuen, ara mateix, més de 170.000 persones refugiades, en un exili forçós i ple de precarietats; també hi ha més de mig milió de saharauís, la diàspora, que es troben repartits entre Mauritània, Mali, Algèria, Cuba, Espanya, França i Amèrica del Sud.
Per tant, es descriu la complexa situació del Sàhara Occidental fragmentat i migpartit, les profundes ferides de la població saharauí decebuda i frustrada davant l’abandonament de l’Estat espanyol, durant l’any 1975, mentre el dictador Franco agonitzava, el rei actualment emèrit i el president del Govern franquista, Arias Navarro, més conegut com el carnisser de Màlaga, decidien fugir del Sàhara davant l’avanç de la Marxa Verda, impulsada pel rei de Marroc Hassan II, amb el vistiplau dels Estats Units, en la seua política d’afers exteriors en mans de Henry Kissinger, per tal d’impedir que la República Àrab Saharauí Democràtica caigués en mans d’Algèria i dels països no alineats, en l’òrbita de l’URSS, en el context de la Guerra Freda. Es va imposar la Realpolitik marcada pels Estats Units. Des del 1967, arran que l’ONU va recomanar-ne la descolonització, un exèrcit de pastors nòmades es va organitzar clandestinament, el Front Polisario, amb l’objectiu de l’alliberament del Sàhara Occidental, llavors dominat i ocupat, militarment, per Espanya. A través del conflicte del Sàhara s’analitzen les promeses, sistemàticament fallides i frustrades, incomplides, les parts enfrontades, les nafres incessants, els interessos econòmics i geopolítics, les responsabilitats rompudes, sobretot, la de l’Estat espanyol, a quil’ONU va encarregar la missió que fos custodi per garantir un referèndum d’autodeterminació del Sàhara, el terrorisme d’estat que feien servir els militars i polítics espanyols (ara els marroquins) per tal de fer desaparèixer líders de la resistència que lluitaven per la descolonització i l’alliberament, posem per cas, Muhàmmad Sidi Brahim Bassir, conegut com Bassiri, líder assassinat i fet desaparèixer per l’exèrcit espanyol durant la dictadura franquista, als anys 60.
Per tant, no només s’analitza les diverses arestes i matisos del conflicte del Sàhara, també les reclamacions històriques que les fet tornar ‘obsoletes’, la colonització a una part de l’Àfrica, la llarga mà dels Estats Units de Kissinger, la Marxa Verda, els errors de la desfeta, el Front Polisario, el primer any d’ocupació, l’èxode, la diàspora, la possibilitat de conquerir amb el fusell a la mà la llibertat, els dubtes entre prioritzar el front militar o el front diplomàtic, la fugida a l’interior del desert, els centres clandestins de detenció, la manca de reconeixement del Marroc per a intercanviar presoners de guerra, els efectes de la guerra de propaganda, la guerra de guerrilles al desert, el santuari de Tinduf, l’infern de pedres, la guerra eterna, una paciència fins a l’eternitat, guerra i política, els murs d’arena del gran mur, les construccions colonials i les destruccions ecològiques i humanes, l’hora actual del Sàhara, els segrestos familiars de les joves que se’n van a estudiar a Europa i tornen als campaments de Tinduf, tres històries, com milers d’altres, de jovent saharauí, entre nosaltres…
Una colonització feta per les potències occidentals, els sofriments, la resistència pacífica i la situació d’opressió de la població saharauí en les terres ocupades dels 500.000 habitants registrats (vora 200.000 són saharauís i viuen sobretot a Al-Ayun, Ad-Dakhla -antiga Villa Cisneros-, Bujdur i As-Samara), la població de misèria i desnodriment a l’exili de Tinduf (més de 174.000), els saharauís en la diàspora (més de mig milió), l’ajornament sistemàtic i permanent d’un referèndum promés i mai acomplit, sobre el cens de població fet per Espanya, que podria alleugerir els patiments dels camps de refugiats i trobar una solució justa, que s’allunya, com més va més, de l’horitzó fins a dissoldre’s en l’arena, com un terrós de sucre en una tassa de té ben calent… Els fills dels núvols del desert veuen com les promeses de tots els mandataris d’Espanya, d’Europa i dels Estats Units, s’evaporen i no arriba ni s’albira ni tan sols la rosada d’una sortida viable a l’horitzó… Si ens fixem en les dades poblacionals, entre la població saharauí i en la marroquí a les terres ocupades, conclourem que més de 300.000 són colons que han sigut traslladats des del Marroc perquè en l’hipotètic cas que l’ONU complís amb els seus deures de fer un referèndum d’autodeterminació, poder imposar, pel pes demogràfic, la voluntat del monarca marroquí del Gran Marroc sobre tot el Sàhara davant les reclamacions històriques i polítiques, avalades per l’ONU, des dels anys seixanta, però sense cap pressió adient per tal de fer-les efectives…
Les novetats, de revisió i annex, que ofereix aquesta segona edició són importants i han millorat, ben rigorosament i significativa, aquesta gran crònica sobre les vicissituds i avatars polítics i humans al Sàhara; perquè, com s’explica en la Introducció, en nota de l’autor, Vicent Garcia Devís, a peu de pàgina: «En aquesta edició s’han transcrit els topònims àrabs basant-se en el document de l’Institut d’Estudis Catalans Proposició sobre els sistemes de transliteració i transcripció dels mots àrabs al català, aprovat en una reunió tècnica celebrada a la Universitat d’Alacant en octubre de 1986. L’objectiu ha sigut fugir dels noms usats de forma més corrent, provinents d’unes transcripcions en francés o castellà fetes amb poc rigor lingüístic, les quals encara suposen un llegat colonial per als saharauís. A banda de basar-se en la forma escrita de l’àrab estàndard, s’ha tingut en compte la pronúncia bassania local. El mateix s’ha fet amb els antropònims, però amb més prudència, de manera que no s’han canviat el nom de persones que han fet vida a Espanya amb un nom oficial espanyol (procuradors en corts, xiquets adoptats, etc.), ni tampoc els d’autors que tenen publicacions amb un nom amb alfabet llatí. La transcripció ha estat duta a terme per Toni Pedrós Caballero, traductor corrector de la Institució Alfons el Magnànim-CVEI, amb l’ajuda inestimable dels coneixements d’àrab de Carles Vela Aulesa».
A l’Annex, s’hi afegeix un article publicat a la revista Mètode: Revista de la Universitat de València per a l’estudi, la difusió i la comunicació de la informació científica, número 113, 2022, titulat «Flors entre l’arena al Sàhara occidental: fauna i flora en temps de guerra», on s’expliquen, les ferides del Sàhara, entre altres afers, l’origen del mot Sàhara, derivat de l’àrab sahrà ‘desert’, també que és un rectangle sota el sol de l’Àfrica del Nord que limita amb el Marroc, Algèria, Mauritària i l’aceà Altlàntic; se’ns conta que a les terres «alliberades del Marroc, viuen també, en enormes tendes de pell, uns 50.000 beduïns envoltats pel ramat propi, sobretot cabres i dromedaris. Viatgen amb la família, transporten les raberes i viuen de la carn, la pell i la llet de camella, espessa com la sang. Completen la dieta amb la recol·lecció d’algunes plantes comestibles, els ous de els gallines i la caça. El fardatxo del desert a la brasa té una carn blanca i delicada i és agradable al paladar». La capital política, administrativa i militar està formada per tres ciutats ubicades en el que denominen els territoris alliberats, és a dir, la part controlada per la República Àrab Saharauí Democràtica (RASD): Tifariti, Mahayris i Bir Lahlu (‘la font bella’ en el dialecte local), on es troba part de l’administració saharauí i la ràdio nacional». Al voltant del mur, s’amaguen entre l’arena, «més de 12.000 mines antipersona, material d’explosius i munició de dispersió que provoquen cada dia la mort o la mutilació de persones i animals, sobretot de camells. Segons l’ONG britànica Action on Armed Violence, aquesta és una de les parts més minades del planeta, el camp de mines més llarg del món». No cal fer massa recerca per deduir i concloure a quins estats beneficia la compra-venda d’aquestes armes que mantenen, des de fa gairebé 50 anys, un conflicte que roman estancat i que destrossa, com més va més, les terres i la població del Sàhara. Gaici Nah, de l’Oficina Saharauí d’Acció contra les mines (SMACO, per les sigles en anglés), explica que en plena pandèmia el rei de Marroc va sembrar més de 12.000 mines antipersones i antitancs en el pas d’Al-Gargarat, que uneix Mauritània amb una estreta franja controlada per la RASD i els territoris ocupats. A més de la climatologia i les hostilitats bèl·liques, cal afegir la guerra pel control d’assuts, recloses, pantans i aigües, el narcotràfic i la immigració il·legal vehiculada per bandes criminals, sovint al servei dels interessos dels estats. No cal dir que la guerra de l’aigua, en el desert és clau per tal d’augmentar les possibilitats de supervivència o de mort de les terres colonitzades, com passa també en el conflicte entre l’estat d’Israel i els territoris de Palestina en procés de colonització… En realitat, a tot arreu del planeta, perquè l’aigua és clau, sempre, per poder viure. Això ho sabem, des d’abans que Tales de Milet, considerat el primer filòsof de la tradició occidental, de viatge pel Nil d’Egipte, copsés, la diferència entre el desert, sense aigua, i el verger florit de l’horta, pel de vida, i afirmés que l’aigua és “l’origen de la vida”, el principi, el factor clau i determinant; observa que on hi ha humitat, hi ha vida, i on no hi ha gens d’aigua, hi ha mort; l’aigua permet el sorgiment de la vida, és com el semen, la llavor d’on eixen els aliments… i ens en nodrim, plantes, animals i humans; sense aigua, no podem viure. Perquè som, en bona part, “aigua”, com més va, més escassa.
No obstant això, al desert també hi ha vida, i a l’article de Vicent Garcia Devís a la revista Mètode, es detallen les espècies vegetals, els arbres i les flors del desert, entre altres les acàcies, el tamariu, la rosa de Jericó, la planta porpra del safrà, la morera de paper, de color taronja, la floricol de Bu Amama, que creixen a sobre de les dunes, amb els seus corresponents noms científics… Moltes d’aquestes espècies són de fulla amarga o de cos punxós per defensar-se dels depredadors en un medi tan agrest. Són habituals les palmeres, els matolls, els esbarzers d’espines adaptats al desert, les gramínies, els joncs i les figueres. Les zones més humides i on hi ha més vegetació són als rius secs, a les seues vores s’afavoreix el conreu del blat i la civada, i és un bon indicador de l’existència d’una capa d’aigua a escassa profunditat. S’explica, al Western Sahara Resource Walch (WSRW de 2021) també com, des de Marroc, es fa servir i s’aprofita l’agricultura, els fosfats i els projectes europeus vinculats a les energies alternatives, com a projectes colonitzadors; les diverses maneres d’espoliar el Sàhara, com a territori colonial i font de recursos (pesca, minerals i arena), l’antropòleg Bahia M. Awah denuncia que «Cada vegada que mengem tonyina, molt probablement, estem col·laborant amb l’ocupació marroquina» i insisteix a dir que «s’ha de complir punt per punt tot l’articulat dels dictàmens del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que prohibeixen comercialitzar els recursos naturals del Sàhara sense el consentiment dels saharauís». Igualment denuncia que «Tot Espanya està menjant polp saharauí, comercialitzat des d’Agadir i distribuït per Galícia. Al Marroc hi ha dies que s’exporta a Espanya 40 tones de polp, mentre que a Galícia, la llotja que més en pesca en fa 800 quilos». Malgrat que per als tribunals de la UE «el banc saharià són aigües ocupades pel Marroc, aquests cefalòpodes nord-africans es troben a tots els supermercats i les grans superfícies comercials espanyoles», afegeix Vicent Garcia Devís.
El periodista Ahmed Ettanjí, activista pels drets humans, periodista i president d’Équipe Média als territoris ocupats afirma, davant el bloqueig informatiu de la monarquia marroquina (germana de l’espanyola), denuncia que «Els saharauís també són una espècie en extinció, com les plantes i els animals. Hi ha gent en la presó, joves que no poden estudiar, ciutadans que no poden treballar, famílies que no es veuen des de fa anys: la repressió és total». L’antropòleg Bahia M. Awah denuncia el genocidi lingüístic i cultural en no respectar les variants diferents de l’àrab en una unificació uniformitzadora que no respecta la diversitat: «Acaben amb la nostra llengua, que no és la mateixa que la dels marroquins. Nosaltres parlem hassania […]. Els marroquins parlen el dàrija». I afegeix: Després del colonialisme francés i espanyol, ara la potència administradora ensenya als xiquets una llengua imposada, unes cançons importades, una història feta a mesura de l’administració colonial, i al cap dels anys, els jóves ja no es reconeixen en el seu poble. Han canviat la música, els vestits, el ritus de les bodes i soterrars. La llengua i els costums també formen part de l’equilibri ecològic: cada vegada que desapareix una cultura, s’empobreix més el món. En un congrés d’antropologia saharauí celebrat fa uns mesos, es qualificava aquesta política de culturicidi: la mort programada del nostre patrimoni immaterial i també del material…
L’annex del gran poeta Vicent Andrés Estellés, les seues cròniques periodístiques, escrites en castellà, des del Sàhara, el 1974, quan hi havia la remor d’una possible guerra entre Espanya i Marroc pel Sàhara, entrevistes a un general, governador militar, a una cantant, l’ambient dels bars, dels carrers, l’espera del comunicat de premsa de Hasan II, les visites a l’hospital, l’obsessió que una guerra podia començar en qualsevol moment, o no… Vicent Garcia Devís, afirma que Estellés va tornar del Sàhara amb dolors als genolls… i explica perquè no localitzaven aquestes cròniques, en pensar que havia viatjat al Sàhara l’any 1975. No obstant això, la seua filla Carmina Andrés Llorente, en una entrevista recent que li ha fet Vicent Garcia Devís, aquest estiu, publicada al diari La Veu, explica que el mal de cames, el seu pare el duia des de sempre, abans i després del seu viatge al Sàhara… En conèixer a Estellés, la seua profunda aversió a les guerres, a les armes i les morts, present a tots els seus poemes, em resulta sorprenent i desconcertant que volgués anar al Sàhara, just quan sonaven tambors de guerra; segurament, seria una imposició dels propietaris del diari on treballava, per posar-lo en perill, i no va gosar dir que no… Segur que no li faria, però, gens de gràcia, tot i que a la seua crònica tracta de copsar i comunicar l’ambient extraordinari i quotidià al Sàhara, amb “pinzellades d’humor”, quan li etziba a la jove cantant que haurà de bellugar el cul, des de l’escenari, perquè la guerra s’ajorna i el concert per entretenir als soldats caldrà fer-lo, com sol fer-se a gairebé totes les guerres, en un ús patriarcal de les “estrelles”, com a opi de la tropa; també entrevista a un general que actua com a governador civil i militar d’una colònia que romania ‘fidel’ a la metròpoli, a representants saharauís, com a procuradors a les Cortes franquistes de Madrid, que matisen les respostes, del que els preguntes i inclús del que no li preguntes per estalviar “malentesos”, segurament perquè jugaven a totes les cartes, mostra la col·laboració d’alguns cacics, el “doble joc”, la repressió i la força bruta de les armes… i la vida quotidiana, una mica ‘pintoresca’, per a un públic conservador de provícia, d’una colònia espanyola a punt de deixar de ser-ne…
Recorde que, a mitjan anys vuitanta, el vam invitar a un acte a la Llotja de València, organitzat per la Mesa pel referèndum de l’OTAN. No sabíem si Vicent Andrés Estellés podria vindre perquè estava hospitalitzat, va poder eixir i venir a l’acte a llegir-nos uns quants poemes, «contra la guerra, contra totes les guerres», perquè es trobava una mica millor. Abans de recitar-nos-els, assegut a sobre de la taula, deia que les cames li feien mal, «deu ser cosa de la circulació de la sang, els músculs em fam molt de mal, les articulacions, és un dolor molt fort i intens, el duc tota la vida, als genolls, a les cames...». Fou el mateix dia que l’escriptor nord-americà, David Rosenthal, va presentar a la Llotja de València, la traducció a l’anglés del Tirant lo Blanch, un grup de bandarres d’antivalencians, van anar a escridassar, insultar i boicotejar l’acte de Rosenthal i es van trobar a Estellés, de pas, i a l’eixida va rebre una allau de crits i udols energumènics… Potser perquè no volien que escrivís en valencià-català, franquistes com eren (i encara ho són), volien que escrivís en castellà-espanyol o en un garbuix d’argot secessionista que promou alguna acadèmia de «cultura» i una associació que s’anomena Lo Rat Penat, de passat valencianista des de la Renaixença, franquista durant les primeres dècades de la dictadura, després de nou valencianista, més, durant la «transició» fins ara s’ha tornat antivalenciana i anticatalana, que és el mateix… A Himnes i paraules: Misèries de la transició valenciana, Afers, 2010, Francesc Pérez Moragón, ho conta molt bé, com les dretes espanyolistes al País Valencià, han fet servir la fórmula de l’anticatalanisme, de manera ‘màgica’, com els màgs que es treuen el conill del barret, per imposar el relat franquista, allò i això «las señas de identidad», castellanes, imperialistes, des de 1939 fins al 1975 i des d’aleshores fins ara mateix… en un procés, dels separadors, per allunyar el País Valencià de Catalunya i les Illes.
A les «Tres històries, com milers d’altres», són històries tristes o joioses, segons el cas, pel que fa a joves que venen a l’estat espanyol des del Sàhara i que poden ser «segrestades», Malona Morales, acollida a Marinaleda, quan viatgen als campaments de Tinduf o que temem viatjar perquè no tenen la seguretat de poder tornar, Laila Sàlek Sidi Kamal Andala, acollida a València… D’entre aquestes històries m’ha emocionat, especialment, saber que Conxa i Josep Lluís Rodríguez, conegut, popularment com a «Rodri», ambdós membres de la FASPS-PV de Paterna, van adoptar Bannà Lakbir Baixir, quan només tenia 7 anys, arrossegava una hepatitis greu i venia amb altres xiquets amb el programa de Vacances en Pau, que organitza la Federació d’Associacions de Solidaritat amb el Poble Saharauí del País Valencià; venia de Farsiyya, una dàïra de la wilaya (ciutat) d’As-Samara, els seus pares biològics, Muhàmmad Sàlik Baixir i Engueia Al-Mahjub, havien volgut recompensar-lo per les bones notes que havia tret i perquè volien que el guariren en un hospital de València; tots els estius tornava dos mesos a Tinduf amb el programa Madrassa, com la resta d’estudiants que estudien a Europa; Conxa i Rodri, acostumats a acollir infants de Noves Llars, que coordinava Ximo Garcia Roca, des dels anys setanta i vuitanta, gent amiga, solidària i educadora, de sempre, quan Bannà, no va voler fer el Batxillerat, el van matricular a la Salle per a fer Formació Professional d’Electricitat, tot anava bé, tenia vocació i bones mans d’electricista i tots els seus quatre pares l’estimaven… El 24 de maig del 2013, a Paterna, mentre travessava les vies del tren amb els cascos de música, un comboi de metro el va atropellar i el va matar en l’acte. Un somni s’esvaïa com un núvol del desert… escriu Vicent Garcia Devís, que s’expressa, en moltes parts d’aquest llibre amb una prosa bellíssima, sovint poematitzada, quan descriu els paisatges del Sàhara o parla de la llengua, del desert i dels somnis dels seus habitants… Altres vegades, quan ha de denunciar violacions de drets des d’informes d’observació internacional, tria les dades i els arguments, la prosa no pot ser massa poètica, és informació crua i dura que retrata una realitat sofrent… El pares valencians de Bannà, Conxa i Rodri, li van retre un homenatge públic i van mamprendre tots els tràmits per a soterrar-lo als campaments de refugiats, embolcallat de les arenes calentes de la dàïra de Farsiyya, a la wilaya d’As-Samara… ‘Dàira’, es pot traduir per ‘barri’, però, al Senegal, s’escriu i es pronuncia Dàara, més que un ‘barri’, és una agrupació col·lectiva de vivendes, no massa gran, una comunitat, inclús té alguna connotació comunitària ‘religiosa’; el ‘dàara’ és una comunitat de vida amb els més pròxims, sovint s’ajunta, treball, vivendes, esbarjo, ajuda mútua i cooperativa, la vida al ‘dàira’ o ‘dàara’ es fa a les zones on es serven els animals, on es porta aigua amb camions, a la cuina comunitària, on les dones cuinen en grup, als carrers on es toca música, es balla, es posa la haima principal on es fan assemblees, es celebren les festes, el menjar i el viure en comú… La pobresa, sovint severa, els força a ser solidaris, els urgeix a l’ajuda mútua per tal de romandre vius.
Al pròleg, que podria ser Epíleg, Carles Prats, periodista de les Notícies a TV3, «Camps de mines entre parèntesi», gener de 2018, explicita què són els camps de refugiats; descriu i reflexiona com s’habita a Shamshato, a una quarentena de quilòmetres de Peshawar, al nord-oest del Paquistan, on van arribar a viure més de 53.000 habitants. A Idomeni, a la frontera de Grècia i Macedònia, van arribar a concentrar-se vora 20.000 somiadors que aspiraven a entrar a una Europa que els havia girat l’esquena i que els abocava de nou al mar, sovint per morir en la gran fossa del Mediterrani, com descriu el metge de Lampedusa Pietro Bartolo en Llàgrimes de sal. Es descriuen les condicions infrahumanes de ciutats que són com camps de concentració, autopistes de fang i pols, habitatges precaris, fred, calor, cues… Shamshato i Jalozai, són només dos dels cent-cinquanta campaments de refugiats afganesos que hi ha repartits per tot Pakistan, que és el segon país del món que més refugiats acull després de Turquia, amb 1,4 i 2,9 milions, respectivament, segons l’Alt Comissionat de l’ONU per als refugiats. Son només una petita part dels 65,6 milions de persones que s’han vist obligades a desplaçar-se arreu del món fugint de la guerra, la fam i la misèria… Més de la meitat tenen menys de 18 anys. Mai en la història de la humanitat tanta gent havia hagut de fugir per salvar la vida i buscar un futur millor, tot i que les condicions de les crisis ecològiques causades per les diverses i múltiples contaminacions dels humans que impulsen els canvis climàtics, l’escalfament global del planeta, l’augment de temperatures i la desertització, faran que cresca molt més el nombre de refugiats. Hannah Arendt, denunciava que el segle XX era el segle dels refugiats, però ‘pronosticava’ que al segle XXI hi hauria un augment dels pàries, dels que els cal l’aixopluc, dels que no tenen estat que els protegesca, reconega i defense els seus drets humans, com els saharauís i els rohingyas, entre altres… Els refugiats, esperen, en condicions insalubres, on sovint s’exhibeix la dignitat humana, esperar per menjar, esperar pels tràmits burocràtics, esperar enmig de la pols, el fang, les puces i paparres, desnodrits, cansats, deprimits, anèmics i tanmateix, sovint, la misèria no els fa perdre la dignitat… tot i que la dignitat és molt difícil de mesurar, sovint, s’albira potser en gestos, tarannà i maneres de viure, de ser humà, inclús enmig de l’extrema pobresa.
Carles Prats esmenta «el documental My friend? que vam fer per a TV3 amb el Paulí Subirà, vam mostrar la indiferència de els agències europees i internacionals; sort tenien dels voluntaris independents, les petites ONG i alguna més gran amb molta experiència per oferir-los menjar, unes mínimes instal·lacions i un tracte humà», enmig de la desesperació de posar la vida entre parèntesi. Com els saharauís que viuen refugiats a Tinduf, des de fa quasi cinquanta anys… «víctimes d’un seguit de fatalitats històriques que han marcat el destí d’aquest poble, com explica brillantment Vicent Garcia Devís: la malaltia i la mort del dictador espanyol, la invasió marroquina aprofitant la feblesa espanyola, el paper de les grans potències en un context de guerra freda… Són elements que l’amic Vicent posa en context en un relat amb mirada pròpia sobre els refugiats, que, probablement, més temps porten lluny de la seva terra».
Al llarg d’aquesta gran crònica periodística, fruït la maduresa reflexiva, des del pas del temps i la recollida d’informació molt valuosa, sobre el viatge que va fer Vicent Garcia Devís als anys noranta, per a fer un documental sobre el Sàhara, predomina la mirada històrica i antropològica. El nom dels ‘fills dels núvols,’ com sovint s’anomena als saharauís i als habitants del desert, Les enfants des nuages, és el títol d’un llibre de l’especialista en antropologia mauritana i saharauí, Sophie Caratini, que va ser directora del Centre d’Investigacions de la Universitat de Tours. En aquest llibre adverteix que l’organització tribal que hi havia estimulada per la dominació colonial, era nefasta per a organitzar la nació, el nou estat, tant a El Sàhara com a Mauritània. El poble sahrauí, a diferència del maurità, és un poble revolucionari que va perseguir les tribus i la igualtat entre tots els individus, tot i que, en alguns aspectes, s’haja reculat en l’actualitat. Amb el pacte de la Unió Nacional del 1975, el poble sahrauí, abolia les formes d’organització tribal, tot i que encara quedava viu a l’esfera privada, el poder passava als joves; s’abolia l’esclavatge i s’atorgava a les dones el mateixos drets que als homes, se suprimia l’ablació, i es permetia, per primera vegada, els matrimonis inter-tribals… Els fills dels núvols volien instaurar un país modern, on les tempestes d’arena no esborraren totes les empremtes i els homes les dones, i la història, no els condemnés, fatalment, a l’oblit, i ara, a l’ocupació de l’invasor marroquí. Hi ha estats que no naixen, com el d’El Sàhara, o que encara no els deixen nàixer, i estats que s’expandeixen, com el Marroc, amb l’ajut de la UE i els Estats Units; als pobres se’ls lleva el poc que tenen, als rics se’ls atorga encara més riquesa, drets, usurpacions, trons i privilegis. La «revolució» es diu de maneres molt diferent, inclús antagòniques, per tal de fer més risc als més rics i més pobres als més pobres…
A l’espera del compliment de la promesa, de les promeses fallides, del referèndum per a la independència, que van fer l’ONU i l’antiga metròpoli, en l’actualitat, els governs d’Alemanya, França i ara Espanya s’alineen amb el Marroc i proposen la constitució d’una mena “d’autonomia” sense garanties amb la qual només estaria d’acord una de les parts, la part ocupant. Des de Tinduf, els sahrauís, continuen a l’espera de la convocatòria d’un referèndum que mai no acaba d’arribar… Una espera, desesperant, enmig d’un dels deserts més gran del món.
A la fi, hi ha fotos de l’estada al Sàhara i de les que han aconseguit de la RASD, de soldats de lleva, quan era una colònia espanyola, a l’escola, en una haima de refugiats sahrauís, a la zona lliure controlada pel Polisario, al mur de separació, infants al Raval de l’Al-Ayun el 1973, amb l’entrevista, abril de 1991, d’un jove periodista, més prim, Vicent Garcia Devís a Muhàmmad Abd-al-Aziz (17/8/1947-31/5/2016), segon president de la RASD entre 1976-2016. La dedicatòria, com feren, al Renaixement, Garcilaso de la Vega o Dante, en l’homenatge de la Divina Comèdia, és per «A Beatriz».
