Sal·lus Herrero i Gomar
Joan Peset i Aleixandre. Un home bo, afusellat pels seus ideals pacífics, de Joan Puchalt i Sanchis, Col·lecció «Bocins» num. 17, Àrea de Cultura de la Diputació de València, 2023, és un llibre excel·lent per honorar una eminència mèdica, una persona magnífica, investigador competent, valuós catedràtic de medicina i molt honorable rector de la Universitat de València, que fou assassinat pel dictador feixista, autoproclamat «Generalíssim, per la gràcia de Déu», Francisco Franco; quan aquest sàtrapa, va decidir el seu destí, mitjançant sentència a pena de mort, cap dels seus cortesans i corifeus adherits, de manera inquebrantable, a la seua criminalitat, va gosar demanar la commutació de la pena, ni cap clemència, ni res; un dictador, que ja havia demostrat, sobradament, el seu instint assassí, quan era oficial a les colònies africanes, i va matar, a sang freda, d’un tret al cap a un soldat per equivocar-se en un exercici d’ensinistrament militar, també, havia demostrat la seua capacitat assassina ordenant disparar amb metralladores contra els miners a les vagues de la revolució d’Astúries de 1934; el 1941, havia dit la seua, com un demiürg sanguinari, en sentenciar a Peset a mort, sense remissió, mentre es menjava una tassa de xocolate amb xurros, i la resta de mortals, havien d’acatar el seu dictat ple de força bruta, de sang, de foc, d’afusellaments i de crims, des del Palau del Pardo; l’execució de la sentència a Peset, fou al cementeri de Paterna, València; com la de tants altres; només en aquest cementeri valencià, més de 2.238 assassinats… I ‘deien’ que havia finalitzat la guerra i «ells» eren portadors de la «pau», una pau imperial, producte de la por, dels assassinats, dels cementeris i d’un terror planificat i calculat per assentar i allargar el totalitarisme d’un nacional-catolicisme camaleònic i adaptable a «l’esperit del temps».
Al Pròleg, d’aquest llibre sobre la vida i l’obra de Peset i Aleixandre, fet per Ramon Trullenque Peris, s’inicia remarcant i emmarcant la seua nissaga investigadora en medicina, la seua ideologia de tarannà humanista i liberal, el context històrico-social i la vida concreta viscuda: «La figura de Joan Peset Aleixandre és fruit de la concatenació d’una sèrie de circumstàncies: el seu temps, doncs cada persona és fruit del seu temps, i Peset va viure i ser testimoni de canvis importants (la revolució industrial, l’aparició dels moviments socials, el progrés del saber científic) i, juntament amb la monarquia borbònica, estaven l’oligarquia (terratinent, militar i eclesiàstica) que defensaven els seus interessos, en detriment de la llibertat i la justícia social. En acabar-se la Primera Guerra Mundial, va haver un augment considerable de la desocupació, la qual va produir l’emigració de molts valencians als Estats Units, el Canadà i Sud-Amèrica. A Espanya el colp d’estat de Primo de Rivera suspèn els partits polítics i el Parlament, i va propiciar un moviment cultural i social que pretenia connectar-se amb la resta d’Europa i que va portar la promulgació de la Segona República». Assenyala, Trullenque, que la formació de Peset, a la Institució Lliure d’Ensenyança, en valors i pensament crític, doncs va arribar a fer cinc carreres: perit químic, perit mecànic, doctor en medicina, doctor en Dret i doctor en Ciències Químiques. Parlava, entre altres, francés i alemany, on va ampliar estudis en diverses estades a ambdós països; va participar activament en diverses pandèmies, el que va fer que Hyacinthe Vincent (catedràtic a la Sorbona de París) el qualificarà com «L’apòstol de la vacunació» perquè Peset es va posar la vacuna ell mateix per demostrar la seua innocuïtat. La seua implicació política va ser un gest de dignitat humana i de coherència amb els seus principis de bondat. Va signar un manifest, junt a altres professors universitaris, durant la guerra espanyola, en protesta pel bombardeig d’Almeria, obra principal de l’esquadra nazi alemanya de Hitler i de l’aviació feixista italiana de Mussolini, i va demanar l’adhesió de tots els universitaris del món, doncs «a Espanya no lluitem només per la nostra independència, sinó també per la llibertat i la pau al món».
Es remarca al Pròleg de Ramon Trullenque, i al llarg del llibre de Joan Puchalt, que al llarg de la guerra va auxiliar nombroses persones de dretes, va salvar la vida de sacerdots i religioses (fins i tot els va oferir refugi a sa casa), i feu allò que va poder, per tal d’evitar els excessos d’incontrolats en la zona republicana amb risc de la seua pròpia integritat. Durant la guerra, va treballar salvant vides, al capdavant dels hospitals militars de Castelló de la Plana i València. Peset va assistir a la darrera sessió de las Cortes espanyoles a Figueres l’1 de gener de 1939, d’allà es va traslladar a Tolosa de Llenguadoc, on no va voler exiliar-se i va tornar per tal de protegir la seua família. El 30 de març, amb els seus fills (Vicent, Joan i Xavier) va viatjar al port d’Alacant, i van esperar un vaixell que mai va arribar, quan aquest port va esdevenir una ratonera en arribar els revoltats nacionals espanyols. Tancat al camp de concentració d’Albatera, al sud del País Valencià, i després al de Portaceli (Serra), i finalment, a la Model de València. Va ser denunciat pel Servei Provincial de Sanitat de la Falange Espanyola Tradicionalista y de las JONS de València, com a «responsable d’assassinats», així en abstracte, en genèric, inespecífic, en una mena de causa general contra els republicans d’esquerres i liberals, com Peset. Empresonat i jutjat dues vegades i condemnat a mort, la primera sentència se li va commutar a una pena de trenta anys de presó, la segona, va ser condemnat a mort, sense cap alternativa… Van eixir en la seua defensa molta gent, antics alumnes, tant gent de dretes com d’esquerres, diverses monges, inclús, fins i tot, l’arquebisbe Prudencio Melo… No obstant això, Marco Merenciano, metge fidel partidari del pensament psiquiatric propugnat per l’Alemanya nazi i copiat per Vallejo-Nájera, introductors a l’estat espanyol de les tècniques d’electroxoc, que consideraven que el marxisme era una malaltia greu i els republicans, ‘rojos’ i ‘separatistas’, uns «malalts mentals» (fracassats, ressentits, inferiors, covards, amb «set de venjança»…), el va denunciar, reiteradament, per aconseguir que l’assassinaren. La sentència contra Peset va tardar catorze mesos a executar-s’hi, mentrestant ell va ajudar en tasques mèdiques a la presó, fins que el 24 de maig de 1941, va ser afusellat al mur del cementeri de Paterna. El cas de Peset és molt semblant al d’Eliseu Gómez Serrano (director de l’Escola de Magisteri d’Alacant), germà de Nicolau-Primitiu Gómez Serrano i d’Emili Gómez Nadal, per part de pare, que va haver de fugir a l’exili a França; Eliseu va ser assassinat a Alacant, com s’anota a aquest llibre sobre la vida de Joan Peset, acusats ambdós del ‘delicte’ d’auxili i d’adhesió a la rebel·lió per defensar la legalitat democràtica republicana davant el feixisme. Una falòrnia sistèmica.
Uns anys després, recorda Ramon Trullenque i Joan Puchalt, el poeta Vicent Andrés Estellés li va dedicar un poema amb aquests versos:
«Tu, l’home bo, l’home intel·ligent,/ tu, la raó de tot un poble, caus./
Adverteix, Trullenque, que Peset pertany al nodrit contingent de víctimes del franquisme, assassinats, per les circumstàncies històriques de l’estat, per omplir la set de venjança, per ajustar comptes, per escarmentar moralment els vençuts, Marco Merenciano, alumne del col·legi Juan de Ribera de Burjassot, el va denunciar amb reiteració i obstinació, per robar-li la càtedra de medicina de la Universitat de València; condemnat a trenta anys, en eixir de la presó, posem per cas, si els camarades de Franco (Hitler i Mussolini) perdien la segona guerra mundial, que s’inicià el 1940, Peset, li podria reclamar la càtedra; en canvi, assassinat, la càtedra de medicina usurpada per Merenciano, no corria cap risc. Canibalisme universitari en estat pur i dur. El van assassinar per tal de desterrar tot el que representava, en ser el diputat del Front Popular més votat al País Valencià i tenir l’admiració de milers de persones que coneixien la seua rectitud democràtica, saviesa, pacifisme, preparació intel·lectual i bondat… No volien deixar constància ni cap petjada del País Valencià, republicà i democràtic, que representava Peset Aleixandre; calia imposar el terror del nou estat nacional-catòlic franquista. Poc abans de l’afusellament va escriure una carta a la seua família, en la qual deia: «Confie, segur en Déu, que algun dia la Pàtria vos torne el meu nom com el d’un ciutadà que mai va fer res més que servir-la, en acomplir amb els seus deures». Per als corruptes, que espolien l’estat en posar-lo per al seu profit i acumulació personal, militars, polítics, clergues, funcionaris i jutges franquistes, això d’acomplir amb els seus deures, ja era prou greu per matar-lo… No volien tenir viu a ningú de la intel·ligència de Peset que fos testimoni de la seua barbàrie.
Ramon Trullenque, més enllà de la mort, de l‘assassinat en cru, denuncia l’oblit, i Peset va ser oblidat durant la llarga dictadura franquista, un túnel llarg i fosc, que sembla que ara torna, amb un franquisme estatal, autonòmic, provincial i municipal, que no ha marxat mai del tot. En arribar la ‘transició, es feren alguns gestos tímids de reconeixement, carrers i alberedes dedicades a la seua memòria, i fins i tot, un molt significatiu, com el de la substitució del nom de l’Hospital General Sanjurjo, pel de Joan Baptista Peset Aleixandre. Però no s’ha fet conèixer allò que Peset representava i que va ser l’objectiu fonamental de la seua existència (honestedat, veritat, tolerància, solidaritat, dignitat, llibertat, responsabilitat fraternitat, participació ciutadana, una democràcia democràtica, respecte als drets humans, cerca de la felicitat, etc…). I amb l’ajut, entre d’altres, de Yuval Noah Harari, José Luis Sampedro, Marina Garcés, Nussbaum, Nelson Mandela i Gandhi, explica el més important del missatge de la vida de Peset, contra el totalitarisme, el nihilisme i una globalització mercantilista que anul·la la igualtat, la llibertat, la dignitat i la felicitat dels éssers humans. Perquè, quan les societats s’alliberen de la pobresa, de la ignorància, del dogmatisme, de la por al poder i de l’odi al proïsme, evolucionen en un marc comú d’una «felicitat objectiva», un Estat capaç d’organitzar, democràticament, la convivència, els drets individuals, socials, col·lectius, i la seguretat jurídica, des del respecte als drets humans (combatre la discriminació per raó de gènere, sexe, orientació sexual, cultura, llengua, religió, origen social i nacional). Remarca la importància decisiva de l’educació en el pensament de Peset, de l’estat del benestar, de la necessitat d’ascensors socials per compensar les desigualtats, de la participació ciutadana, de l’accés a la sanitat pública i a la medicina preventiva, de l’accés a cobrir les necessitats bàsiques, a la justícia, a la cultura, a pensar i expressar-se lliurement, a estar vertaderament informats; no es pot lligar la llibertat només al benefici econòmic del mercat.
El missatge de Peset és actual perquè prioritza el servei a la societat valenciana, per a un benestar més complet, que el merament economicista; de manera exemplar, continua sent un referent de la medicina social i una figura clau de la democràcia republicana, prioritza la dignitat social al profit personal, ésser millor persona abans que tenir més coses (Erich Fromm), que és la tendència predominant del consumisme globalitzador, remarcava Trullenque, també en la presentació del llibre de Joan Puchalt sobre Peset, el dia 17 de maig d’enguany al Museu d’Etnologia de l’antic edifici de la Beneficència de València, mentre destacava el magnífic treball de recerca de Joan Puchalt sobre la vida i l’obra de Peset, per tal de divulgar la seua enorme vàlua; la seua ànsia enorme per la formació cultural, ara, Joan Puchalt, el gran amor per la llengua i cultura pròpia del País Valencià, la dignitat de dir les coses per quedar-se a gust amb ell mateix, com una expressió de dignitat, estima, de fer justícia i reparació d’una víctima del terror del feixisme, dels antecessors dels que, llavors i ara mateix, els seus hereus ideològics, volen arraconar, censurar, invisibilitzar i anihilar la nostra llengua i cultura valenciana, com hem vist recentment a Borriana, un regidor de la secta ultracatòlica «Camí Neocatecumenal», («molt cristianament»), va censurar des d’aquest ajuntament, les revistes en valencià-català de la Biblioteca, Camacuc, Cavall fort, El Temps , Sàpiens, Enderrock etcètera i, des de l’ajuntament de Torrent, han esborrat el nom de Vicent Torrent, ànima d’Al Tall i de la música valenciana i mediterrània d’arreu dels Països Catalans, de l’Auditori de la ciutat de Torrent, quan és un dels músics i musicòleg valencià més destacat, comparable a la tasca que han fet Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet en la Nova Cançó, l’ha feta Vicent Torrent en actualitzar i portar al segle XX i XXI, la música i les lletres populars, tradicionals, valencianes i mediterrànies. Com va expressar, Vicent Torrent, amb ironia, davant la porta de l’auditori el dimecres 2 de juliol: “Podran treure’m el nom de l’Auditori de Torrent, però no el cognom“, en unes paraules dedicades a la dreta, no fanatitzada, del País Valencià, va desitjar que esdevingueren demòcrates, tolerants, respectuosos i amb capacitat d’estimar la llengua i la cultura valenciana; una llengua i una cultura pròpia i històrica que ens agermana amb la resta de les comunitats catalanoparlants dels Països Catalans (com deia Josep Miquel Bausset, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Carme Miquel, Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig, Camelina Sànchez-Cutillas, Mercè Rodoreda, Maria Mercè Marçal, Maria Beneyto, Maria Ibars, Estellés, Vicent Salvador i tanta gent…); hem d’exercir l’acte de llibertat d’expressió, de fer memòria de la nostra història, d’assenyalar les ‘nostres senyes d’identitat’, pròpies i compartides amb la resta del domini catalanoparlant, de construcció i decisió de futur, en dir-li català i valencià indistintament a la nostra llengua i cultura catalana i dir Països Catalans, lliures, democràtics i confederats, diga el que diga una constitució espanyola, que, interpretada de manera franquista, nega la nostra identitat catalànica i ens imposa la castellana o espanyola. No obstant això, tot i que de manera insuficient, la Constitució del 1978, que tan lloen i proclamen vanament, reconeix el valencià-català, les «altres» llengües, com a llengües oficials, i «ells», decideixen prioritzar només una, el castellà o espanyol, i eliminar el valencià o català, en contra del que indica la ‘seua» constitució, en dir que és una riquesa que cal protegir, augmentar l’ús social per tal de promoure-la… Es salten les lleis constitucionals que no els sembla bé o no els convé a la seua ideologia intolerant i la interpreten autoritàriament, des d’un supremacisme ultranacional-espanyolista, en reproduir un nacionalisme i reaccionarisme franquista, on la resta de llengües i cultures són destinades a l’exclusió i, en l’extrem, a l’arraconament i l’extermini.
Joan Puchalt, en la Introducció, subratlla la singularitat i la importància de la figura de Joan Baptista Peset Aleixandre en favor d’una societat democràtica, solidària, digna, lliure i fraterna; en citar al Premi Nobel de Literatura de 1913, Rabindranath Tagore, sobre l’aprenentatge, afirma: «L’educació més alta, és aquella que no es limita a donar-nos informació, sinó que fa que la nostra vida estiga en harmonia amb la resta de l’existència», després d’assenyalar la justícia, l’equitat, l’estima, la llibertat de pensament i acció, remarca la vàlua del pensament crític i assenyala el llibre de Bell Hooks Ensenyar pensament crític, Raig Verd, 2021, a través d’un article d’Oriol Rodríguez al diari digital El Nacional.Cat, el 29 de gener de 2022 i traduït per Josefina Caball, on vincula la lectura, la capacitat crítica i la lluita pel reconeixement dels drets civils dels afroamericans i del moviment feminista; com, l’educació democràtica, es basa en la capacitat de llegir i escriure, per això les minories blanques dominants tracten d’apartar la gent migrant de l’educació i de la lectura: «Si no és alfabetitzada, aquesta nova població esta condemnada a treballar per un sou de misèria per a una classe privilegiada d’esclavistes que estimen més que els seus treballadors siguen sords i muts… Les forces conservadores del nostre país volen negar l’accés als llibres a la població reclusa, perquè asseguren que llegir és un luxe i no un dret. Que al nostre país hi haja qui vulga negar l’accés als llibres és un perill per al futur de la democràcia», com veiem que fan els governs municipals de l’extrema dreta del PP i Vox a Borriana, a Torrent i arreu del País Valencià, en tractar d’arraconar la llengua i la cultura catalana (valenciana i balear), en oposar, artificialment i falsament, el valencià i el mallorquí al català, quan són variants de la mateixa llengua; i tant el valencià com en castellà són llengües oficials al País Valencià i a la resta dels Països Catalans. Adverteix, Joan Puchalt, que un dels valors més importants del pensament crític és distingir la veritat de la mentida i la falsedat, els fake news, com va fer en la seua vida, Joan Peset Aleixandre; el primer que fan els que volen enganyar a la població valenciana és negar que el valencià i el català siguen la mateixa llengua, dividir, fragmentar, afeblir, enfrontar una mateixa llengua per tal de menyscabar-la, problematitzar-la, invisibilitzar-la, afeblir-la, fragmentar-la i tornar-la insignificant i completament irrellevant; és el propòsit obsessiu i malaltís dels governs d’extrema dreta i la dreta ‘radicalitzada’ al País Valencià; en bona part, en sap greu dir-ho, per manca de coratge i valentia dels anteriors Governs del Botànic, que no han gosat anar més enllà del solc lingüístic marcat per la dreta i l’extrema dreta amb la violència, terror, a sang i el foc, des de la transició, bombes contra les llibreries que exhibien llibres en valencià-català, bombes a casa de Joan Fuster i a casa de Manuel Sanchis Guarner, per assassinar-los, cremar llibres en valencià a la plaça de la Mare de Déu, no gosar tornar a veure les emissions de TV3 i Catalunya ràdio, no entrar a l’Institut Ramon Llull, no acceptar la reciprocitat de mitjans en català, no gosar treure el nom del Cid a una llarga avinguda i posar-li el nom de Joan Fuster o del País Valencià, etcètera Puchalt esmenta alguns aforismes de Joan Fuster que inciten a aprendre més: “Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir», «Les poques, lectures ens aparten de la vida, les moltes ens hi acosten», «La mort no consisteix únicament en morir-se, sinó morir-se i ser oblidat, a la curta o a la llarga, oblidat», també cita al nigerià i Premi Nobel de Literatura, Wole Soyinka, quan escriu: «La pitjor amenaça a la llibertat és l’absència de crítica». I és que el pensament de Joan Peset és crític, humanístic, científic, democràtic, racionalista, il·lustrat, compassiu i solidari, preocupat pels problemes més greus de la seua època, per alleugerar els sofriments de la població i cercar les millores socials… Per tot això, el feixista i militar Franco, el va assassinar vilment, malgrat que Anna Llorca, l’esposa de Peset i nombrosos intel·lectuals tractaren de salvar-lo, vanament. A les seues memòries, Laín Entralgo, alumne de Peset i col·legial de Burjassot, va escriure el 1982: “Me cabe la amarga satisfacción de haber acompañado de despacho en despacho, implorando clemencia, a la que pronto iba a ser su viuda”.
Joan Puchalt exposa, en vuit capítol, els antecedents familiars, el context històric, els estudis i mèrits acadèmics , el procés judicial, València, capital de la República, Repressió, memòria històrica i justícia social, Memòria històrica i justícia social, homenatges a Joan Baptista Peset i Alexandre.
Joan Peset i Aleixandre, va nàixer a Godella el 2 de juliol de 1886 i va morir tràgicament i impietosament afusellat pel feixisme, en donar la vida pels seus ideals, a l’anomenat mur d’Espanya, situat a Paterna (l’Horta), el 24 de maig de 1941, i va ser soterrat al Cementeri General de la ciutat de València, on jau.
Joan B. Peset Aleixandre, com hem dit abans, havia sigut el diputat del País Valencià més votat per la candidatura del Front Popular, del 1936, per Esquerra Republicana d’Azaña; havia presentat a Azaña al camp de futbol del Mestalla, havia fet una magnifica conferència de psicologia i neurologia, a la Universitat de València, havia condemnat, d’una manera directa, subtil i elegant, el colp d’estat dels generals colonialistes a Àfrica i havia defensat la legalitat i la causa republicana i democràtica, havia exercit els seus deures com a diputat electe, al Congrés de Madrid, a l‘ajuntament València, quan aquesta ciutat de País Valencià esdevingué capital de la República, on es va celebrar el congrés d’intel·lectuals antifeixistes, després el Govern de la República es va traslladar a Barcelona, fugint dels militars colpistes que havien assaltat, mitjançant la força bruta de les armes i el terror, una República que començava a caminar obrint pas a la justícia social, després del període de les dretes ‘republicanes’ que tractaren de boicotejar qualsevol avanç social i democràtic de les exigències de reforma agrària, de lluita contra les desigualtats socials, de laïcitat, de separació de l’església i l’estat, en limitar els privilegis i l’acumulació de béns de l’església, de igualtat de drets de les dones, el dret de les dones a poder votar, divorciar-se o avortar lliurement. La jerarquia eclesiàstica, tret d’alguns bisbes catalans i bascos, bona part de l’exèrcit, l’aristocràcia espanyola, els monàrquics, els reaccionaris, les dretes i els feixistes, tractaren de boicotejar la República davant la victòria electoral del Front Popular, a les eleccions municipals del 16 de febrer de 1936. Amb converses amb Hitler i Mussolini, prepararen un colp d’estat militar per reinstaurar la monarquia borbònica.
Al capítol sobre la Memòria històrica, justícia social, fa un sentit homenatge a la figura d’un àngel laic, Leoncio Badia Navarro, repressaliat per socialista; enterrador del cementeri de Paterna, va ajudar, valerosament, en arriscar la seua vida i ofici, en deixar senyals i penyores, perquè els familiars pogueren localitzar, en un futur, a les víctimes afusellades pels feixistes, per preservar la dignitat i la possibilitat de trobar els cadàvers dels seus familiars, sovint posant missatges i els seus noms en una ampolla perquè no es perdés el seu nom en l’anonimat de les «saques» dels més de 2.238 republicans afusellats al paredó d’Espanya, oficialment anomenat El Terrer, on, sovint eren soterrats més de 30 persones en una mateixa fossa. Leoncio, va ser un ‘visionari’, en compadir-se per alleugerar el sofriment dels familiars i preveure que el dia de demà, quan tornés la llum i la democràcia, els pogueren recobrar, en identificar-los, perquè aquest patiment no fos més gran del que ja ho era… i poder-los soterrar i honorar-los, dignament.
Al capítol final, hi ha els homenatges dedicats a la memòria de Joan Baptista Peset i Aleixandre, on entre d’altres, en un acte d’homenatge a Peset, Josep Lluís Barona, ja fa alguns anys, davant una pregunta sobre com va el sistema educatiu avui, advertia, fa uns anys: «Que davant la religió, una assignatura com l’educació per la ciutadania serà bombardejada. Va afegir [Barona] que, en la seua experiència des del Vicerectorat, l’entusiasme era molts fervorós. Tot i això, la Universitat ha canviat, ara és més una Universitat tècnica. En secundària els programes estan molt controlats. Hui estan tornant els discursos franquistes, a més de tindre en compte que les xarxes socials estan originant desinformació i tenen una gran capacitat de manipulació».
A l’Epíleg, Joan Puchalt, defineix la seua manera de ser i les circumstàncies que l’envoltaren a Joan Peset Aleixandre, el seu compromís acadèmic, social i polític, remarca la seua bondat, el seu pacifisme i l’humanisme republicà, emfatitza que les seues mans estaven absolutament netes de sang; denuncia que va ser una víctima propiciatòria i un exemple de venjança per part dels guanyadors de la guerra i de la societat que els feia costat; per eixa causa, per l’escarment i l’escarni, l’afusellaren, pel seu compromís amb la legalitat republicana… Pel fet de complir amb el seu deure legal, ètic, democràtic i moral, en defensar la democràcia i els drets humans.
El filonazi, Serrano Suñer, ministre i cunyat de Franco, que va abandonar a la seua sort als republicans de l’estat espanyol, tancats en camps de concentració i d’extermini, reconeixia i es vantava en les seues memòries que els militars colonialistes a Àfrica, traïdors i sollevats contra la legalitat democràtica i republicana, havien girat la legalitat com un mitjó, per tal d’acusar als que defensaren la legalitat democràtica, de «saltar-se la llei», des de la seua legalitat totalitària; sense el nazisme de Hitler i el feixisme de Mussolini, el bàndol nacional, monàrquic, reaccionari i feixista, de Franco, no hagués guanyat la guerra incivil que es va iniciar per un colp d’estat militar per a imposar la corrupta monarquia borbònica; el ministre d’Educación Nacional de Franco, Pedro Sainz Rodríguez, un conspirador ultramonàrquic, amb Calvo Sotelo, un altre que tal, deia que al dictador no li tremolaven les mans, en decidir, arbitràriament, les penes de mort, mentre esmorzava; les mans d’un cabdill absolutament brutes de sang, de deslleialtat, de traïdoria, d’hipocresia, de covardia, de malvestat i de cinisme; «mans blanques que manen matar», que canta Raimon. No només el viacrucis i el martiri que van haver de suportar tots aquells, com Peset, que foren lleials a la legalitat democràtica i republicana davant el nazi-feixisme militar, totalitari i colpista, que va causar una guerra incivil, també, es van afegir, una volta «finalitzada» la guerra, els sofriments, humiliacions, càstigs i escarnis patits, acusacions falses, atribucions de fets arbitraris i tergiversats, judicis d’urgència, sumaríssims, causes generals, després de la ignomínia, de l’exili, de l’empresonament i l’assassinat que milers de persones republicanes, els camps de concentració i d’extermini, l’oblit, el silenci, la difamació, la injecció de por diària i sistemàtica, el terror planificat, fred, calculat, el sofriment perenne dels éssers estimats, orfes, que també, a hores d’ara, clamen i reclamen memòria, justícia i reparació, tot i que les dretes extremistes a les institucions del País Valencià i altres llocs, volen colgar les injustícies del passat a palades d’indignitat, amnèsia, injustícia, revenja i odi… Ho explica, Joan Puchalt, en afegir el poema «Silenci» d’Estellés, uns versos per trencar el silenci, dir els coses clares i denunciar tanta injustícia: «Ens demanen silenci, quan ens queden encara/ tantes coses per dir -’a dormir, a callar’-,/cara als dies futurs, una amarga memòria/ de sang pels escalons, de vidres en la boca,/ una música sola que ningú no escoltava/ arrossegant-se, trista, per damunt de les estores,/ un animal de música, allargant-se, prim,/ des del començament de la mort en la terra/ i creuen, un per un, tots els túnels dels segles/ amb una bruta fam de claredat, només./Ens demanen silenci, els prohoms mediten./ Creuaven piament les mans sobre el melic,/ ofegaven un rot, aclucaven els ulls/ Oh, les eternitats de J.R.J.!/ El món està ben fet. A callar tot el món./ A dormir tot el món. El món està ben fet./ ¿Què més ens podeu donar en altra vida? Amén./ Els versets eucarístics de Bertran Oriola./
La biografia que fa servir Joan Puchalt i Sanchis, és molt escaient per a qualsevol que s’interesse per Peset i la memòria democràtica,entre d’altres, els llibres de Marc Baldó i Maria Fernanda Mancebo, en Procés a Joan Peset Aleixandre, Universitat de València, també els estudis dels germans Barrona Vilar, Carmen i Josep Lluís, respectivament, sobre Las políticas de salud: la sanidad valenciana entre 1855-1936, PUV (2006) i Tragedia y represión franquista en el País Valencià, revista Memòria antifranquista del Baix Llobregat, núm 14, Cornellà de Llobregat (2014), i La facultad de medicina de Valencia. Cinco siglos de historia, PUV, 2021, València, Sumaríssim d’urgència de Gonçal Castelló, Ed. Prometeo, València, 1979, Diversos autors, Estudios dedicados a Juan Peset Alexandre, tres volums, Universitat de València, L’emigració valenciana als Estats Units i el Canadà. El somni americà contra el caciquisme i la fil·loxera, Editorial InfoTV, València, 2021, El cost humà de la repressió en el País Valencià (1936-1956), de Vicent Gabarda, Institució Alfons el Magnànim, 2021, València, Los psiquiatras de Franco, d’Enrique González Duro, Ed. Península, Barcelona, 2010, Francesc Jover i Domínguez, República, guerra i repressió franquista a Cocentaina, Ajuntament de Cocentaina, 2008, Joan Peset: notícia biogràfica», introducció del poemari de Vicent Andrés Estellés: Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941, Edicions Tres i Quatre, València, 1979; també escorcolla en hemeroteques, per cercar entorn a la vida i obra de Joan Peset a diverses revistes, a articles de premsa i documentals entre els quals Peset, un home bo. Metge, rector i republicà, de Matilde Alcaraz Santonja i Santiago Hernández (directors), 2016, Associació Ciutadania i Comunicació (ACICOM), «premi del públic» en el festival Compromés de 2017, també Els àngels caiguts: El fanatisme dels psiquiatres de Franco, un documental sobre Vallejo-Nájera i els psiquiatres franquistes que copiaren alguns dels mètodes nazis per tal de castigar, reprimir, maltractar i assassinar la dissidència política a l’Estat espanyol totalitari de la dictadura de Franco; entrevistes, com la que li va fer, la besneta de Peset, Natàlia Castellanos, al fill de Joan B. Peset, Juan Peset Llorca, així com converses amb especialistes en Peset Aleixandre que l’han orientat per tal d’escriure un treball memorable d’homenatge permanent a la memòria del rector de la Universitat de Joan B. Peset Aleixandre.
Un treball magnífic de Joan Puchalt sobre la vida, l’obra i la bondat de Joan Peset, el seu compromís amb la democràcia, drets humans, la justícia social i la causa republicana, i la gran injustícia del seu assassinat l’any 1941 pel franquisme; també la necessitat de recordar, fer justícia i reparar les atrocitats feixistes, ara que els tornem a tenir governant a les institucions de molts ajuntaments del País Valencià, de la Generalitat Valenciana, del Consell Balear i encerclen els Països Catalans per tractar d’aniquilar el nom del nostre país, la nostra llengua i cultura catalana. Cal organitzar-se i lluitar, civilment i institucionalment, contra el totalitarisme, contra tots els totalitarismes, perquè és «la ideologia de la dominació absoluta», com escriu Hannah Arendt, i ho recull Puchalt, arran d’un article de Josep Lluís Barona al digital elDiario.es, titulat «L’amenaça del totalitarisme».
I, al remat, Joan Puchalt, posa un poema de Marc Granell, de la seua Poesia Completa 1976-2016, Institució Alfons el Magnànim, València, 2019, on ens alerta a tenir coratge i no defallir, a «la plaça de les boges», dedicat a les mares argentines de la plaça 1 de maig: «Hem començat a perdre l’esperança/ com si mai l’haguéssem tinguda,/com si haguéssem preparat algun dia/ curosament el cos per a la joia/ d’un altre temps que temptava nàixer./ Hem començat a perdre aquell oblit/ tan llarg de fusells que alçaven/ un silenci de pupil·les eixorques/». Agraïments i signat a Albal, octubre de 2022.
