Sal·lus Herrero i Gomar
Seguint el consell d’Ignasi Aragay, periodista del diari Ara, especialitzat en afers de llibres i cultura: «No facis cap article sobre un llibre fins que no te l’hagis llegit de cap a peus», no he gosat escriure res sobre De viva veu. Entrevistes, Joan Fuster, amb pròleg d’Enric Sòria i tria i introducció a càrrec d’Isidre Crespo, editorial Afers i institució Alfons el Magnànim, segona edició, Catarroja-València, 2022, fins que no m’he llegit complet aquest llibre d’entrevistes, de manera agradosa; fet i fet, en síntesi, aquest recull és «Com ho és la vida, un retrat en moviment» (de Fuster), com afirma amb encert, Enric Sòria…
Aquest llibre de Joan Fuster, les seues respostes per explicar la seua vida i obra, és molt esclaridor, fa llum en la foscor dels que l’interpreten malament, sovint sense haver-lo llegit, i ajuda a comprendre millor la seua figura, la persona de carn, ossos, en samarreta, pijama i batí, el personatge, el jove poeta, l’assagista, els dietaris, els seus treballs cívics, els aforismes, la crítica, la història, la literatura, la traducció i l’articulisme amb el que es guanyava les garrofes, el pa de cada dia, que diu en alguna entrevista; llegir-se’l, amb atenció, pot servir per tal de fer més intel·ligible, per si mancara, tots els seus escrits, les seues indagacions i propostes, les reflexions sobre el seu país, la seua terra i gent, sobre la seua pròpia obra, que consta de més de seixanta llibres i més de tres mil articles en premsa… Copsem amb detall els matisos, l’èmfasi, l’emfatització, les remarques, el que li interessa destacar, la seua enorme capacitat comunicativa.
Quan va eixir la primera edició de De viva veu, octubre de 2003, me’l vaig llegir sencer però, em sembla que no vaig escriure res específic i detalladament; potser només de passada; em va impactar, el treball minuciós d’Isidre Crespo i Redondo, per fer-se en «totes les entrevistes» de Joan Fuster (les que va trobar llavors, «un recull ‘quasi’ exhaustiu de les entrevistes que havia concedit Fuster al llarg de la vida» (E. Sòria), ara, a la segona edició se n’han afegit 16 més que a la primera edició, entre els quals fragments de Converses filosòfiques, amb Júlia Blasco, i de Converses inacabades, amb Toni Mollà, i altres que com diu Sòria a la Postdata al Pròlegde la segona edició, «el que De viva veu ens ofereix és un acostament únic, insubstituïble, a aquest fenomen intrínsecament evanescent, i brillantíssim, que va ser el Fuster oral, viu i en acció [… ] totes juntes presenten un Fuster polièdric, que va canviant, com fem tots, de manera de pensar i de ser amb el pas dels anys»… també el pes de les fatigues, les bombes i el treball, afegiria jo. Com remarca Enric Sòria «No solament veiem com evoluciona la seua figura, també com reflexiona ell, i cada vegada més, sobre aquesta evolució. És impressionant».
En aquells temps foscos, de l’inici del segle XXI, quan teníem a sobre, massa anys, l’hegemonia institucional i mediàtica de la dreta «valenciana» (tan espanyolista i antivalenciana, com ara mateix en l’aliança amb l’extrema dreta, perseguint les associacions que promouen el valencià, el País Valencià i els Països Catalans), des de diferents àmbits, s’acusava a Joan Fuster de no «estimar» prou el País Valencià, de voler fer-lo ‘subsidiari’ i tornar-lo ‘complement’ del Principat de Catalunya i de les Illes, i no sé quantes ximpleries, sofismes, fal·làcies més… Aleshores, se’l va acusar «d’essencialisme», inclús des d’àmbits universitaris, alguns el volien «responsabilitzar» (en realitat, ‘culpabilitzar’), de l’escàs èxit del ‘valencianisme polític’ (tot i que la coalició electoral Bloc Nacionalista Valencià-Valencians pel Canvi i Els Verds del PV, a l’inici del segle XXI, van obtenir més de 102.000 vots i va mancar poc per treure representació a les Corts, tot i la barrera del 5%, que encara roman), em va impactar, a propòsit de l’aniversari del 10 anys de la Lleis d’Ús i Ensenyament del Valencià, que s’havia de complir el 23 de novembre de 1992, just quan Joan Fuster feia el setanta anys, el seu ‘realisme social’, lingüístic i ‘sentit pràctic’ per declarar que les lleis estaven molt bé, però si les inèrcies de la dictadura continuaven i es reproduïen, si des de les ‘forces vives’ hi havia reticències i hostilitat contra el valencià, la cosa estava fotuda i en comptes d’avançar, es retrocedia i es reculava, com passa amb les mesures infames que han pactat el PP i Vox, recentment, per governar el País Valencià, suprimint l’Oficina de Drets Lingüístics, esmentada pel candidat a president de la Generalitat Valenciana, un tal Mazón, falsament, com a «policia lingüística», «un exèrcit d’assessors lingüístics» que, segons aquest ínclit, van per les escoles ‘dient’ com s’han de fer les classes de valencià, quan es tracta d’un grapat d’assessors lingüístics per orientar el professorat, a les escoles i Instituts de tot el País Valencià, en afers lingüístics (valencià, castellà i anglés), per a un millor aprenentatge de llengües per banda de l’alumnat amb problemes de comprensió en lectoescriptura… Així com des dels Governs del PP de Rajoy, van dissenyar un «pla patriòtic» per a carregar-se la sanitat, els serveis socials i l’educació pública als Països Catalans i privatitzar-ho tot o destinar diners dels fons de cooperació, de solidaritat, a les seues butxaques particulars, sembla que ara també volen que els nostres alumnes tinguen la pitjor comprensió lectora i siguen els més ignorants de la UE perquè acaben votant als més corruptes que destrueixen el nostre país, complet i sencer… En sentir, aquestes paraules de «policia lingüística» i «exèrcit d’assessors» (en assumir al peu de la lletra, tot l’esperit i el dictat antidemocràtic de l’extrema dreta espanyolista i l’antivalenciana, de la corrupció desbocada en la borratxera dels més de vint anys de mal govern del PP), em vaig recordar del llibre de Victor Klemperer, LTI La llengua del Tercer Reich, Apunts d’un filòleg, editorial minúscula, 2001, traducció al castellà de LTI. Notizbuch eines Philologen, 1975, Reclam Verlag, Leipzig. I em vaig preguntar si és un «avanç», junt a la llei de les «senyes identitàries» (procastellanes i antivalencianes), per suprimir i acabar del tot el valencià, és a dir, la llengua catalana del País Valencià, amb una política totalitària, on el llenguatge es fa servir per encobrir les malifetes i el terror, com anotava també Josep Benet a El genocidi lingüístic a Catalunya sota la dictadura franquista i Francesc Ferrer i Gironés en el seu estudi sobre la Catalanofòbia i les mesures per liquidar el català-valencià-balear… I que no deixava mai de denunciar Joan Fuster durant la dictadura i una «democràcia» deficitària que s’iniciava des d’un nacionalisme espanyolista que considera els Països Catalans, com a subjecte polític a excloure, segregar, dividir, arraconar i liquidar; com els que ens amenacen ara.
Tornem, però, al De viva veu. Entrevistes (1952-1992), a la manera de «Pròleg»: «D’un escèptic en un país de fervorosos», Enric Sòria, el 2003, va fer una introducció molt valuosa, que encara es sosté del tot, aquest 2023, no ha canviat res, només hi ha afegit una Postdata, explicitant la importància de la segona edició de De viva veu, imprescindible per a tot aquell que s’interesse per l’obra i la figura de Joan Fuster i tornant a assenyalar el treball infatigable d’Isidre Crespo, «que no descansa mai» i ha trobat 16 entrevistes més, de la seixantena que es van publicar a la primera edició. En aquesta segona edició Sòria, sobre les entrevistes que s’afegeixen i la resta que ja n’hi havia, anota: «Algunes són ocasionals, d’altres, en canvi, són extenses, valuoses i molt reveladores. El recopilador mateix comenta i avalua tot seguit aquestes noves incorporacions. El que diu és exacte i no cal repetir-ho. Només afegiré que el que ara tenim és un llibre més ric, més complex i complet encara que l’anterior. És un plaer llegir-lo». Tan plaent, que allargava la lectura per no acabar-lo massa aviat; també, tot s’ha de dir, perquè havia de fer la part que em pertoca de treball domèstic, ajudar en les obres de reforma i en la jardineria a casa, plantar alguns ceps de vinya moscatell a Dénia, rosers, plantes, algun arbre, esporgar, treure les males herbes i feinejar en les cures familiars quan cal…
En la primera edició, 2003, Enric Sòria explica com va anar la seua entrevista a Fuster, a casa del carrer sant Josep de Sueca (hivern 1992), com el va acompanyar Heike van Lawick (amb qui Fuster tenia bona amistat) i Josep Gregori, l’editor de Bromera, es va deixar caure una estona per advertir-li a Fuster que li anaven a dedicar un número monogràfic de la revista L’Illa, que consistiria en una entrevista molt extensa. Dona fe de l’ambient còmode en què va transcórrer l’entrevista, com «s’engrescava en la conversa, ràpid, sense hesitacions, com una fletxa […], les respostes arribaven fluides, matisades, amb una claredat i una detallada precisió que la parla espontània rarament consent. Fuster parlava amb una gran vivacitat i, al mateix temps, el seu discurs tenia una estructuració interna sense fissures»… No perdia el fil de l’argument, tampoc abandonava el to relaxat de la conversa, «les modulacions iròniques de la veu, els gestos, els mirades còmplices o admonitòries, les celles circumflexes, els «Home!», i els «Cristo!», que encetaven o puntuaven el discurs; la mica de teatre amb què Fuster es complaïa a subratllar, o a relativitzar, les seues paraules», com parlaren de Nosaltres, els valencians, i de la seua vida, els seus assajos, de la literatura, de la llengua, la història i el país; de l’humanisme, del present i i del futur de tot plegat… El 1992, feia trenta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians i s’havien preparat una sèries d’actes commemoratius, una part dels quals, per la seua mort el 21 de junt, van acabar de ser pòstums… Remarca, Sòria, la importància dels entrevistadors d’ofici, la cordialitat habitual del Fuster en sabatilles i batí, el reconeixement de la seua «impertinència» («A mi em van parir impertinent, i impertinent soc, no puc evitar-ho»), com li diu a Lluís Busquets i Grabulosa (Plomes catalanes d’avui, Llibres del Mall, Barcelona: 1982), repassa el bo i el millor dels periodistes que van entrevistar a Fuster i mostra les seues preferències (les de Baltasar Porcel, Vicent Martí, Vicent Sanchis, Montserrat Roig i Raimon), assenyala que hi ha entrevistes de tot tipus, llargues i curtes, profundes i de tràmit, amistoses i distants, aspres i cordials… «N’hi ha de sorprenents, com la que va aparèixer a la revista El Pensamiento Navarro el 1966, i n’hi ha de delicioses, com la que li van fer els alumnes d’EGB de l’escola de Riola, el 1982, on entendreix de veure amb quina bonhomia i senzillesa Fuster explica els seus punts de vista als seus joveníssims entrevistadors. En Fuster, darrere del polemista irreverent hi havia també un pedagog sensible i molt honest». Testimonia què opinava Fuster de la literatura catalana i universal, de les diverses ideologies i canvis socials, com va seguir atentament els avatars del seu país, «el seu compromís indefectible amb la llengua i la confiança inalterada en el poble valencià, esbrinem què en pensava de la seua pròpia obra i de la recepció que havia tingut i la part que més comptava: «Els meus assaigs són la mena de literatura que m’agradaria fer sense interrupció (…) el públic prefereix els pamflets i els devocionaris». Què hi farem. Fuster era un escèptic en un país de fervorosos… A l’entrevista de Montserrat Roig, explica Fuster què és l’escepticisme, el seu, no és la descreença; «L’escepticisme és un mètode, és posar a prova les teues idees permanentment, i les idees dels altres, és una desconfiança inicial, però no per abolir un principi de veritat, sinó per depurar-lo […] Crec en la vida, en l’home, en el sentit clàssic del vell humanisme, és a dir, en la plenitud dels seus drets i llibertats». Una plenitud tant en l’esfera individual, de drets i llibertats personals, com en l’esfera pública, drets i llibertats col·lectius i socials; perquè el nostre país decideixi quin ha de ser el seu futur, com a col·lectivitat humana al món en què compartim llengua, cultura, interessos econòmics, ecològics, socials i comunicatius… Sòria, s’esmerça en assenyalar que «les seues entrevistes són un testimoni fefaent de la seua lucidesa, la seua curiositat, la seua cultura, que fou sempre universal». No podem reduir Fuster a una sola vessant, tan el literat, l’assagista, de la història del País Valencià, de la literatura catalana, de l’humanisme del Renaixement, dels debats polítics sobre la llengua, la senyera, el país, etcètera, tot Fuster és clau per definir el gran personatge, un gegant ple de coneixement i saviesa, posat al servei de la gent del seu poble, que apareix a les entrevistes, on s’hi dona fe. Com explicita Sòria, escrivia amb escepticisme, amb insolència, amb convenciment, sovint feia servir arguments demolidors: «Fuster en aquestes entrevistes, entre la ironia i les conviccions de fons, ens va anar deixant el retrat complex, entranyable i profund d’un ésser humà sencer. Aquest llibre, per a alguns, serà una sorpresa. Per a molts, és un retrobament». Si en voleu saber més sobre l’anàlisi, acurat i competent, que fa Enric Sòria sobre la figura de Joan Fuster, haureu de llegir I morir deu ser deixar d’escriure. Joan Fuster o l’escriptura com autoretrat en moviment, editorial Afers, maig 2023, un estudi i expressió comunicativa experta, que romandrà en el temps, de l’intel·lectual més decisiu que ha tingut el País Valencià al segle XX, considerat per molts com un dels millor prosistes de la literatura en català arreu els Països Catalans.
No obstant això, el que més m’interessa subratllar d’Enric Sòria és quan després d’assenyalar la gran varietat de temes que toca, i la seua evolució, la reflexió sobre si mateix i el país, des d’un Fuster jove més literat i cautelós fins al Fuster madur en entra en el cos a cos dels debats polítics en defensa de la nostra llengua catalana i el nostre país sencer, quan després de la «transició», assistim la gradual ensulsiada de les il·lusions que havia posat en l’evolució històrica del país, al final de la dictadura i durant la «transició»; «a l’amargor pel triomf d’una dreta intoxicadora, brutal i exasperada en la batalla dels símbols i al carrer» (com la ‘dreta radicalitzada’, que ara, amb el pacte d’extrema dreta, per repartir-se els càrrecs, la vara de comandament i el pastís sencer, amb cirereta i tot, del Govern de la Generalitat Valenciana, ha tornat, amenaçant a tort i a dret, la pitjor cara de l’extrema dreta de sempre). Una dreta conservadora radicalitzada, que com assenyala Natascha Strobl a La nova dreta. Una anàlisi del conservadorisme radicalitzat, traduït de l’alemany, Radikalisierter Konservatismus. Eine Analyse, Suhrkamp Verlag, Berlin, 2021 al castellà per Gabriel Barpal, a l’editorial Katz, Madrid, 2022, adverteix com en pactar amb l’extrema dreta deixen deslliurat el feixisme que porten dins, des d’un antisemitisme (i anticatalanisme) rabiós, un autoritarisme völkisch, un corporativisme, un patriarcat que exalta la misogínia i nega els maltractaments i assassinats masclistes, el negacionisme davant els problemes ecològics d’abast mundial que augmenta l’embolic i el caos enmig dels desafiaments causats pels canvis climàtics que fan créixer els riscos socials i ambientals, un antimodernisme i una irracionalitat desmesurada, contrària a la Il·lustració. En fi, arriben els del desastre, per causar més dolor lingüístic, social, ecològic, cultural, ‘nacional’, trencar la convivència i imposar el seu relat d’una dinàmica neofeixista, que obliga a les esquerres a lluitar, treballar de valent i mostrar alternatives viables. Perquè el futur pot ser molt millor o no tan dolent com el que l’extrema dreta imposa, despòticament i sense cap legitimitat, per a vulnerar els drets humans de dones, homes, infants amb problemes escolars o d’alimentació, a les persones més vulnerables i vells… Les polítiques demagògiques d’Ayuso, del PP de Madrid, van deixar aparcats en els hospitals, durant la pandèmia, a la gent més major, com a incurables i sembla que prescrivien els metges perquè no perderen el temps ni diners en guarir els més vells, mostren la sensibilitat humana, d’aquesta nova dreta radicalitzada aliada amb l’extrema dreta… Sense cap escrúpol per capgirar el que feien i acusar els altres de les seues pròpies responsabilitats i decisions en privatitzar la salut, l’educació, atorgar el negoci de les mascaretes a parents enmig d’una situació de precarietat i desgràcia, sense cap respecte ni consideració per les minories, nacionals, lingüístiques, LGTBIQ+, etcètera; s’autoproclamen «constitucionals» i «constitucionalistes», però, suprimeixen l’Oficina pels Drets Lingüístics, contra els que ens volem expressar i viure sempre en valencià-català (gallec, asturià, aragonés, basc o d’altres)… Què hem de fer quan algú ens agredesca, ens insulte o no ens deixe parlar en la nostra llengua al nostre país? On queda aquell article de la Constitució espanyola, del 78 (clarament insuficient per reparar els greuges anteriors i actuals) on es proclama que les llengües «cooficials», distintes al castellà, tindran una «especial protecció», en el sentit de discriminació positiva, per igualar les desigualtats generades per segles de discriminació i opressió d’un estat profundament centralista, uniformador, jacobí, destructor de la diferència i contrari al respecte a la diversitat lingüística i drets humans, que tant va defensar Joan Fuster i tots els que hem seguit el seu solc fructífer?
Hi ha la Introducció a la segona edició d’Isidre Crespo, encapçalada per una frase d’ell mateix: «Fuster no solia raonar sol, sempre estava maquinant en companyia. Passeu-me el mot: el seu cap era una tertúlia permanent» (I. Crespo)
Remarca, Crespo, seguint algunes declaracions de Fuster sobre els seu articles com a succedanis de ‘cartes’ al director, la seua conversa en el temps, «que va durar anys», amb Josep Pla, com un diàleg fecund, un mestre del diàleg, com podem veure millor la seua acció comunicativa a les entrevistes recollides, amb enginy comunicatiu i capacitat explicativa seductora… Constata que, a la posteritat (de paper, deia ell, subratlla Crespo), Fuster encara és viu; la primera edició va tardar poc en exhaurir-se, aquesta segona segurament s’exhaurirà també aviat, perquè l’ha enriquit amb més converses, setze més, i les detalla, algunes cenyides al seu poble, Sueca, una altra emesa per TVE en 1977; una altra només rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1975; la de Montserrat Roig (novembre de 1979, «Joan Fuster, el último racionalista»», tot i que uns anys abans li havia dit per carta (8-VII-1975) que «D’uns anys ençà porto una tàctica -calculada- de ‘retracció’. Es tracta d’evitar jurats, juntes, firmes, pròlegs, conferències, entrevistes i tot això. Jo sóc ja molt ‘vellet’ ja ho saps, i, a part de guanyar-me la vida, m’agradaria d’escriure encara un parell de llibres una mica útils, abans de morir-me». També li havia dit a Isabel-Clara Simó (1975): «ja sóc massa vell per a ser marxista». Apunta, Isidre Crespo: «Es veu que, al remat, sí que tenia ganes de parlar»… I tanmateix, es nota que algunes entrevistes són de tràmit, fetes «a contracor», amb un estil expeditiu, aspre, sobre tot, als darrers anys, quan li havien posat dues bombes a sa casa i també s’havia erosionat la relació amb l’editor Eliseu Ciment i amb alguns periodistes de la revista El Temps, els despatxa de sa casa en etzibar-los que «els nacionalistes sou vosaltres», i que el deixen el pau… Malgrat tot, preval, el sentit ‘pedagògic’, la conveniència d’explicar la seua obra davant el món català, una de les ments més brillants…
També incorpora un fragment de les Converses filosòfiques amb Júlia Blasco i el seu germà Josep Lluís, que a la primera edició havia quedat fora, on aclareix que ell és antimetafísic, no antifilosòfic, amb l’ajut del Valéry, «que és un tipus que jo m’estime molt perquè és una de les puntes de diamant de la intel·ligència europea, diu una cosa a la qual m’apunte», Diu: «…parlar malament de la filosofia és fer malament la filosofia…» I té raó»… Explicita la possibilitat d’una ‘filosofia cientifica’ i inclús de la filosofia com a concepció del món i com a ‘consolació’ davant les adversitats i es refereix a l’existencialisme de Camus, el dilema de viure o suïcidar-se; l’entrevista per escrit, el 1973,de Lázaro Carreter a Fuster i altres escriptors (Juan Benet, Buero Vallejo, Camilo José Cela, Miguel Delibes, Gloria Fuertes i José Mª Pemán),publicat per Emilio Alarcos et al.: Literatura y educación, Castalia Madrid, 1974, on Fuster preguntat per la crisi a l’ensenyament de la Literatura, analitza «la «cultura» com a caràcter instrumental, al servei d’uns interessos de classe evidents, o, si més no, a servei del mecanisme a la vegada econòmic i ideològic que constitueix cada sistema de producció. «La «societat» -la seua classe dominant- estipula i promou el repertori de coneixements i de tècniques que li són imprescindibles coma dispositiu de supervivència […] Després, a mesura que el procés d’industrialització agafava volada, les ciències cobraren prioritat. Havia de ser així. Les ciències són indispensables per al desplegament del negoci, fins l’extrem que de la simbiosi negoci-ciències, ambigua i complexa, deriva en una nova «ideologia». És el punt en què ens trobem. I en tal plantejament, les «humanitats» esdevenen supèrflues. O gairebé»… La participació de Fuster en un programa de RTVE a Barcelona «Vosté pregunta», de Joaquim M. Puyal, on els nombrosos entrevistadors de Catalunya, País Valencià, de les Illes, quan encara es podia veure TV3 al País Valencià (abans que el Partit Popular la censurés i l’alternativa ‘progressista’ no gosés tornar-la a sintonitzar els darrers anys) d’oficis i edats molt diferents, inclús un cosí germà del propi Fuster, Josep Ortells, de Viladecans, li pregunta pel Decret de Bilingüisme al PV i contesta que «Aquest desinterés porta com a conseqüència deixar morir lentament la llengua, com fins ara s’ha fet […] entre tots hauríem d’evitar que passe, tots aquells que estimem la llengua i que considerem que és un patrimoni, no solament nacional, sinó també humanístic molt important i que crec no hauríem d’abandonar»; també diu que «En realitat, el valencià que acaba descobrint la seua valencianitat […], acaba descobrint finalment la seua catalanitat», a tothom, a l’ama de casa, al pilot d’avió, a l’estudiant de COU, respon amb vivacitat, cordialitat, lucidesa, enginy i simpatia… Remarca, Isidre Crespo, les vegades que Fuster afirma, en algunes entrevistes, «sentir-se vell», el sentiment de vellesa que feia temps que experimentava, «Crec que he viscut molt de temps», publicada, un extracte, al Levante, en castellà, (22-VI-1992, quaranta dies abans de faltar, li diu que «simplement és que el cor ja no aguanta com abans», una entrevista a propòsit dels 30 anys de la publicació de Nosaltres, els valencians, «per a despertar un sector del poble valencià, i que es plantejara els problemes tant històrics com actuals, en aquell moment, que afecten el país», es refereix als canvis que ha a la societat del País Valencià, la manera de viure, del treball, de l’organització en general, de tot, de l’economia, per exemple, de les relacions socials, i a la quantitat d’estudis econòmics, sociològics, històrics que s’han fet arran de Nosaltres, els valencians, parla sobre la recepció d’aquest i de la guia turística País Valencià, sobre el cinema, la Tercera Via (que la troba frívola), la política, Josep Pla, Sanchis Guarner, el fusterisme, del que diu «Ai, jo no tinc ni puta idea de què és el fusterisme, tu; a mi què m’expliques. Supose que són les etiquetes que la gent utilitza per a entendre’ns més fàcilment que no diguem-ne perfilar exactamet la teua actitud, «Ah, jo sóc antifusterià, o jo sóc fusterià». Bé, ja s’ho apanyaran».Es distància de les menudalles autobiogràfiques, com volent dir: «Per això de ‘No em fotran’!».
Pel que fa als sentiments lligats a la salut i a la mort, Isidre Crespo destaca l’entrevista concedida a Lilian Goligorsky (1980), de la revista Jano. Medicina y humanidades, en la qual Fuster va publicar articles entre els anys 1977 i 1984. En castellà diu: «M’agradaria que em deixaren morir tranquil·lament o que inclús m’ajudaren a morir»; «així, directament, s’expressa», anota Crespo; en parlar sobre el cos humà, Fuster adverteix que «és complicadament subtil i una petita vena o una arteria obstruïda poden portar-te a la tomba», que sembla que és el que li va passar en un infart letal; més avant preguntat per l’ús massiu dels anticonceptius i de l’avortament, respon, publicat en castellà: «Em sembla que en Jano vaig publicar un article sobre la qüestió de l’explosió demogràfica que arriba a extrems difícils per a la supervivència de la humanitat. No hi ha més remei, en el futur, que usar anticonceptius o el que siga… Personalment, la meua moral m’ho permet tot això». Afirma que el temes biològics li han interessat molt, de manera que va fer traduir al català els llibres de Jean Rostand, perquè «M’han apassionat sempre aquestes coses». Deixa anar més d’una confessió personal a revistes com ara Canigó, d’Isabel-Clara Simó, La Calle, Ozono, Triunfo, La voz de los trabajadores, Jano... Per tant, més temes de conversa que en l’edició anterior, un Fuster més polièdric, més ric, sintetitza Crespo, advertint la diversitat de mitjans, en premsa, ràdio i televisió. Però, reconeix, que no gosa afirmar que són «totes» les entrevistes, «en vista del que ens ha succeït… millor serà continuar buscant, per si de cas». Li agraeix el detall de Manuel Joan i Arinyó, que li va descobrir una entrevista de Fuster a la Vila Joiosa, que s’incorpora en aquesta segona edició; acaba aquesta introducció a la segona edició escrivint que Joan Fuster. De viva veu (2022), és «una manera agradable i profitosa d’acostar-nos a l’home que aquest any hauria fet els cent. Si «escriure és una forma de parlar amb algú», com reiterava Fuster, llegir deu ser conversar amb l’escriptor, tant fa assentint o discrepant. Aquest De viva veu és una invitació constant. Dit a la nostra manera, si «els escrits fusterians són una taula moderada pel mateix Fuster», és ara un moment indicat per sumar-nos-hi». Ho signa: Isidre Crespo, Riola, 14 de gener de 2022.
A la Introducció a la primera edició, Isidre Crespo, l’encapçala amb una resposta de Fuster a una entrevista d’Emili Marín: «Jo no crec que el meu ofici done per a eixos menesters; les entrevistes es fan a cantants, les vicetiples, els futbolistes, etcètera, però no a un escriptor. L’escriptor pot i sol parlar directament en els seus escrits.» (E. Marín, 1982). Explicita Isidre Crespo, els riscos de la oralitat, la ‘inseguretat’ del dir sense pensar prou el que diu, per això duia els papers escrits a les entrevistes o les conferències, posem per cas, la darrera a Bellreguard, en parlar sobre la seua llarga amistat i conversa amb Josep Pla, no li agradaven les improvisacions, «vas deixant-te endur i acabes dient vés a saber què. Que no m’ha agradat mai, i s’ha acabat»; li ho diu això a Toni Mollà, Converses inacabades, Tàndem, València, 1992; Francesc Pérez Moragón afirma que Fuster no es refiava de les entrevistes magnetofòniques, a «Converses de Fuster», Caràcters, 2 (desembre 1992), en canvi, Enric Sòria afirma que, quan li va fer la seua entrevista, va arrufar el nas amb una mirada desconfiada, quan li va posar el micro davant, però no va dir res ni no va fer cap objecció… El seu ofici, declara, Joan Fuster, des de la vessant periodística, és entrevistar i ser entrevistat, dialogar, conversar, discutir, debatre, engrescar-se en el debat, amb les gesticulacions, la ironia, el sarcasme, el sentit de l’humor, la irritació, la fatiga, el joc de mirades, l’entonació, les pauses, els dubtes, certes repeticions, etc…«la conversa es defineix en els diferents eixos enunciatius», a Maria Josep Cuenca, Comentari de text, El Bullent, Picanya: 1996; Vicent Salvador, remarca l’oralitat col·loquial del «conversacionalisme fusterià», raonar en companyia, a Fuster o l’estratègia del centaure, El Bullent, Picanya: 1994 … Crespo escriu: «Tot i no ser torero, ni futbolista ni vicetiple, Però -per sort- sí que n’era un comunicador, un home que no era capaç de negar-se al diàleg, el de les raons i les paraules, no el dels insults i els desgavells. Tot plegat, hi trobem un escriptor, valencià, en llengua catalana; un ciutadà compromés amb el seu poble i un intel·lectual atent als problemes del seu temps. «Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o poeta… La meua professió, en canvi, és de ser Joan Fuster» (Ser Joan Fuster. 33 visions sobre l’escriptor, de N. Pelliser, A. Montón, F. Pérez i Moragón (eds), PUV, 2008, Joan Fuster n’és conscient de la seua importància comunicativa, «i nosaltres n’hem estat els beneficiaris», conclou Isidre Crespo. Al remat agraeix a un fum de col·laboradors, companys i entrevistadors que l’han ajudat en recopilar o transcriure i revisar les entrevistes, entre els quals, posem per cas, Toni Sales, paisà riolenc i eficaç col·laborador en molts aspectes i a l’editorial Afers de Vicent Olmos per l’edició d’aquestes «converses» fusterianes, on critica el nacionalisme espanyol, desplega el seu humanisme il·lustrat, la defensa de la cultura i la racionalitat, la crítica al centralisme, al sucursalisme, la denuncia a la invisibilitat i el menyspreu cap al valencià-català, encara tant vigent i creixent; a l’entrevista de Lázaro Carreter (1973), encara durant la dictadura franquista, preguntat per l’estudi de la literatura, respon, en castellà, sobre els dèficits que observa i diu coses encara inèdites, per estrenar, en aquesta «democràcia» tan millorable: «En aquesta hipòtesi, resultaria profitós que l’alumnat de terra endins se n’assabentés, amb les degudes exhortacions, de que el català «existeix»: que és llengua d’un notable percentatge de súbdits de l’Estat espanyol, i que en ella s’ha escrit i recitat una porció de literatura gens desdenyable, des de Ramon Llull a Salvador Espriu, des de Muntaner a Carles Riba o Joan Brossa, des d’Ausiàs Marc i Jaume Roig a Maragall i Josep Pla. Són mil anys de llengua i literatura, i un poble que no les ha renunciat. L’ocultació sistemàtica que s’ha fet d’aquesta realitat ha tingut conseqüències obscenament tvicioses a tots els nivells públics. Corregir, començar a esmenar el disbarat seria una operació d’higiene col·lectiva molt fructífera. I el mateix respecte al gallec, al portugués dels gallecs. I al basc». Clar i ras, com la proposta de Rafa Ninyoles durant la «transició», allò de Quatre llengües per a un Estat, que van llençar a la paperera.
L’atac frontal contra la llengua i la cultura catalana arreu dels Països Catalans sobretot pel pacte de la dreta radicalitzada i l’extrema dreta contra el català, ens obliga a respondre amb totes les nostres energies i intel·ligència… No podem acceptar aquesta agenda política i institucional extremista i autoritària, aquestes agressions, sense contestar individualment i col·lectivament. Perquè aquest pacte de l’extrema dreta, d’ideologia neofeixista, al País Valencià i a les Illes, demostra que Espanya és una «monarquia bananera», que posa a toreros de consellers de cultura per tal de maltractar i rematar, amb crueltat, violència i tortures, la nostra llengua i cultura pròpia, la del País Valencià i de les Illes, les nostres ‘senyes d’identitat’ més importants. El que no va aconseguir rematar la dictadura feixista, ho volen finiquitar ara… No podem girar la cara davant els que fan de la «llibertat» una forma de banalitat del mal, de genocidi com a poble diferenciat per part d’un estat profund (Deepstate) que ens és hostil i es declara enemic mortal de la nostra llengua i cultura catalana (valenciana i balear), i de tot el que representa Joan Fuster, que voldrien colgar a terra. Per això, prohibeixen, censuren i persegueixen als que no pensem, parlem, ni som com ells, ni lingüísticament, ni culturalment, ni nacionalment… Els hem de plantar cara. Tot i que són temibles, no els tenim por, els coneguem i sabem de sobra que són uns corruptes, uns antidemocràtics i uns analfabets integrals, incapaços de respectar les minories, reprodueixen una ideologia franquista, coenta, ridícula, rància i reaccionària. Per això, no podem badar. No hem de deixar, impunement, que vinguen a per nosaltres. Hem de lluitar contra «el retorn de Caín», que deia Mercè Ibarz, des de Vilaweb, estan en guerra contra la nostra llengua, cultura i nació catalànica; són els nostres «germans» caïnites, els marmessors que beuen de la ideologia dels arquitectes del terror (Preston); nosaltres, els catalanoparlants, ens hem de defensar. Tornen els ‘policies dolents’, els que d’ofici, fan de l’abús de poder la seua norma de vida, són els lacais dels poderosos i el flagell dels més pobres de la Terra; són els Trumps i els Bolsonaros, l’extrema dreta més reaccionària i autoritària, que venen a generar més problemes amb les seues ideologies velles, caduques, autoritàries, amb la seua retòrica plena de falsedats, sofismes, fal·làcies, mentides i fanatismes; servils amb els més rics, cruels i dèspotes amb els més indefensos, partidaris de «la llei del més fort», del «por justo derecho de conquista», de l’»A por ellos», de l’augment en despeses militars… que sovint practiquen tant la dreta com «l’esquerra» espanyola, tot i que no podem posar-los a tots al mateix sac; ens hem d’organitzar, socialment i políticament, molt millor per combatre’ls i derrotar-nos. Democràticament i cívica. Per exigir-los que respecten els drets humans de tots i de totes (pel seu odi a les dones); denunciar totes les vulneracions de drets. No deixar-los passar ni una.
